20170418_100852

Resultat de “Mapamundi”

Nicolás Paris em va enviar un missatge just el dia anterior de la darrera sessió. M’informava de nous projectes i de nous aprenentatges. Es justificava així: “L’art és l’excusa”. Em sembla la millor manera de sintetitzar l’experiència d’aquest trimestre i de definir l’Art Thinking: l’art com a pretext.

20170615_114220 (1)

Relatograma del curs

Aprofitàvem que s’exposava la seva obra Exercicis per sembrar llampecs perquè ens servís de referent del curs. Tal com pretén l’artista, l’aula s’havia de convertir en l’espai per desenvolupar-hi experiències d’aprenentatge que motivessin els alumnes a fer i a sentir. M’imaginava que al final de l’experiència el grup decidís quins productes podíem exposar perquè relatessin aquesta experiència. Com és habitual, el projecte es va anar transformant. Va servir d’eix temàtic per a la Cloenda dels cursos. A més, el grup es va encarregar de redactar les dades biogràfiques dels autors llegits que servirien per formar els diferents equips. Tampoc no els va resultar gens difícil acordar quin objecte podia representar-lo perquè inspirés a l’hora de planificar les activitats  per resoldre l’enigma.

20170615_193219

Els nostres clàssics, protagonistes de la Cloenda

D’entrada, quins pretextos vam dur a terme? De l’artista colombià vam adaptar la seva perfomance Mapamundi per confeccionar el relatograma del curs, tant de cada alumne com del grup. També vam aprofitar la seva proposta de plasmar els objectius del curs en forma de llavor. Era idònia com a preàmbul d’una plantada de clavells de moro.Vam provar de sembrar-ne, no només per transgredir l’espai de l’aula sinó per introduir un element que simbolitzava tant el decurs del trimestre com l’avaluació de l’aprenentatge, com la seva obra Petricor.  Així mateix, ens vam servir d’El mitjó d’Antoni Tàpies per plantejar un enigma, Sputnik de Joan Fontcuberta per elucubrar sobre el cosmonauta desaparegut, la poesia visual de Joan Brossa per fomentar el pensament divergent i poder així inventar nous usos dels objectes quotidians. A més, l’obra 67 bows de la videoartista Nira Pereg ens va il·lustrar d’una manera múltiple una escena del conte de Prudenci Bertrana, L’oca salvatge.

dav

rànquing dels cinc clàssics

D’altra banda, vam llegir contes d’autors catalans. Vam confegir-ne un rànquing. Al final de cada lectura, els alumnes  atorgaven d’un a cinc punts cada conte. També vam compondre un glossari. el vam formar a partir de les paraules que els alumnes els eren desconegudes. Primer, les apuntàvem a la pissarra i n’explicàvem el significat. Després, les repartíem i cada alumne s’encarregava d’escriure’n el significat. A més, les contes també ens van permetre elaborar diferents productes o perfomances: biografia d’objectes quotidians, a partir de la lectura de Raspall de Pere  Calders; elaborar un punt de llibre per identificar-nos amb el protagonista de Creu i ratlla de Víctor Català; recrear fotografies cèlebres i danses de la Mort , arran de la lectura de Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador Espriu; ubicar el poble on l’oca desafia els caçadors del conte, esmentant més amunt de Prudenci Bertrana; o tastar confitures amb pa de pessic per posar-nos en la pell de la protagonista del conte rodoredià El mirall.

Quant a l’expressió escrita, tinc la sensació que hem escrit poc, i això que no han parat d’escriure. Van elaborar les instruccions per sembrar en grup. A partir de les dues propostes, vaig crear uns qüestionaris de reflexió. Vaig intercanviar els textos. Cada grup revisava el text de l’altre i mirava de respondre els dubtes que els plantejava. Un cop els havien contestat, tornaven el text i el qüestionari al grup autor. En la posada en comú, un portaveu del grup revisor s’encarregava de proporcionar la solució.  Quant a les produccions textuals més individuals, com a editor m’encarregava de corregir. Alguna vegada comparaven les dues versions.

Quan vaig planificar el curs tenia por que els alumnes fossin reticents a algunes propostes. Era fruit de la meva inseguretat perquè ja els coneixia dels dos trimestres anteriors. Ja sabíem de quin peu calçàvem les dues bandes. Aquest neguit es va esvair només en la primera sessió. Es van implicar de valent a cada proposta. La reacció que observava quan els en presentava una era una rialla i una mirada entremaliada dels uns als altres. A més, amb aquest ambient de grup va ser molt fàcil introduir-hi els descansos cerebrals. Deixant de banda que aquestes activitats enfortien la cohesió, servien per estructurar els blocs de la sessió i continuaven animant els alumnes a estar predisposats a noves activitats.

20170509_111723 (1)

Jugant a Samsó, Dalila i lleó

En la darrera sessió del trimestre anterior, vam dur a terme l’activitat Nosaltres preguntem per tu. No vam tenir prou temps per fer la posada en comú. Un grup va plantejar una pregunta que em va sorprendre: “Si estava prou satisfet del grup”. Em va trasbalsar perquè em va recordar un conflicte que havíem viscut en el primer trimestre i que va crear una bretxa en el grup. No recordo què van contestar; penso que dubtaven — o bé una estratagema per descobrir la meva valoració del grup— ,i per la falta de temps no vaig poder complementar-la. Dubto si l’adjectiu satisfet és el més adequat. Diria que és orgullós. Com m’he de sentir si a cada curs m’han permès experimentar i han acceptat totes les propostes? Com m’he de sentir si presentes algun producte en un altre àmbit i causa admiració? Com m’he de sentir si et proposen de participar en un reportatge periodístic sobre Art Thinking, al costat de María Acaso i Clara Megías? Com m’he de sentir quan els alumnes t’ajuden a aprendre per progressar? Doncs, això, orgullosíssim.

IMG_20170513_132218_630

Reportatge d’Olga Vallejo al suplement “Criatures” del diari “Ara”

 

Anàlisi DAFO #i2cast16 (2).jpg

DAFO del curs #i2cast16

 

 

 

 

Setmana d’estrena: trimestre, curs i aula.

1a sessió. Element detonant: el mitjó. Vaig repetir la primera activitat que ens va plantejar Nicolás Paris. La mateixa reacció. Cares d’estupefacció, primer. Rialles a mesura que se’l posaven. A més, anaven arribant de manera progressiva. Per tant, els companys que el duien posat frisaven per contemplar la reacció del nouvingut. Anava sentint comentaris: “S’avorreix. Per això té tanta inventiva.” , “Jaume, ja t’has pres la medicació?” Jo, ni cas.

Vaig repetir l’activitat de presentació que també és bastant divertida. Així ens movíem i fèiem temps perquè el mitjó s’emmotllés. Vam formar un cercle amb les cadires per descobrim les noves identitats. Vam riure bastant. Finalment, el vaig fer descalçar per comprovar com havia quedat el mitjó.  Cares de sorpresa. Vam reflexionar una mica per fer emergir el pensament divergent.  Vam acabar acordant que seria el material per elaborar el relatograma. Aquesta vegada, el construiran individualment.  La majoria va seguir les meves instruccions i van desfer el mitjó. La Paola, en canvi, va decidir que el faria amb la forma del peu. Visca la rebel·lia!!

Ara tocava presentar el repte del curs. Vaig esmicolar tant el comunicat de la Cúpula errorista que ens va costar ordenar-lo una mica. Els va fer il·lusió que fos escrit amb l’alfabet que vam inventar el curs passat. De totes maneres, vam veure que el text ens oferia diverses possibilitats. L’Andrea li va encantar la proposta.

L’hora del descans cerebral. Ens vam anar de viatge. Has de formular: “Me’n vaig de viatge… amb una abraçada del company” i has de fer l’abraçada. El company ha de repetir i fer tot el que ha sentit i vist abans de dir la frase al company. Em costa explicar la dinàmica. Aquesta vegada no feien cap acció sinó que facilitaven consells als companys.

Vaig formar petits grups i els vaig repartir el programa de cada unitat. Vaig descobrir que havia fet malament les fotocòpies. Només vam triar els continguts de dues unitats. Primers dubtes sobre els continguts. Vaig presentar el pla del curs. Algú va arquejar les celles quan llegia autogestió pedagògica i a través de l’art.

20170418_112544.jpgI per acabar, repetiríem l’activitat del compromís. Els vaig repartir les tires de paper. Els vaig demanar que la dobleguessin en quatre parts i hi formulessin un compromís. Els vaig donar un clip i els van ensenyar com podien convertir el compromís en una llavor. Segona nicolassada del dia.

2a sessió. La venjança. Cadascú va agafar el tros de paper i hi va anar apuntat amb què s’havia quedat de la sessió anterior. Vaig aprofitar per fer el mateix amb el que em comentaven en la posada en comú. Em va satisfer el que van compartir. Dues pegues. Desconec com valoren la sessió. Hauré de recórrer als enginys de Clara Megías. Hem de tenir retoladors de punta fina.

20170420_105624.jpg

Abans de continuar amb la sessió. El Manolo va plantejar alguns dubtes. Van voler que practiquéssim l’apostrofació de l’article amb els noms femenins.  Tenia molt clara la regla, però en canvi no veia per què no es podia apostrofar idea i per què s’havia d’apostrfar ungla. Vaig improvisar una tècnica amb el color verd i el vermell. Els vaig demanar que pensessin en paraules femenines. Les vam apuntar a la pissarra i la regla. Vam aprofitar per repassar la vocal tònica. Hpostavien de senyalar-la. L’encerclava en verd. En la posada en comú, al final, vam acordar que deien verd (l’, és a dir, article apostrofat) o vermell (la, article no apostrofat). Al Manolo encara li va costar de veure-ho, però els altres ho van entendre  de seguida.

20170420_102157 (1)

A l’hora de presentar la sessió, els vaig confessar avançar que avui demostraria que no estic tan boig ni sóc tan creatiu.

Vaig formar petits grups havia de compondre una imatge amb el tros que tenien. Vam practicar la rutina de pensament Què hi veig, què en penso i què em pregunto. Va estar analitzant tres obres. Van descobrir d’on havia sortir la primera activitat del dia anterior.

20170420_102205.jpg

La majoria va assegurar que pertanyien al mateix artista. Aprofitant els mateixos grups, van fer una lectura col·laborativa. Van llegir el dossier de CaixaFòrum sobre l’exposició de Nicolás Paris. Cadascú havia de llegir un paràgraf en veu alta, havia de resumir un paràgraf que hagués escoltat i havia de confirmar si era correcte el resum d’un  company. Van acceptar d’anar a l’exposició i fins i tot de contractar una visita guiada.

Descans cerebral: joc del marro. Han de picar amb la part del cos on algú ha rebut, per part meva,un cop. Finalment, es van encarregar d’escriure el missatge per fer la reserva de la visita de dijous.

S’entretenien a l’hora de sortir. Els vaig haver d’anar a buscar. Vaig entrar cridant: “Au, foteu el camp: que estoy mu’ loco, ostias!!” Esclafiren a riure.

20170402_211541.jpg

Projecte Mínim Viable per a l’I2.  Nova experimentació: la proposta de María Acaso i Clara Megías, aplicar l’Art Thinking. Juro que em volia esperar la publicació del llibre al setembre, però no m’he ne pogut estar. Va ser llegir les cartes dels alumnes valorant la seva experiència com a erroristes i em va brotar un llampec. I si preníem l’obra de Nicolás Paris com a metàfora de l’aprenentatge durant aquest trimestre?

Mantindrem la narrativa del curs anterior. Aquesta vegada, rebran un repte per part de la Cúpula errorista: convertir el seu aprenentatge en una experiència artística que es pugui exposar al final del curs.

20170407_111706.jpgEm sembla que el millor és convènce’ls que anem a veure l’exposició al CaixaFòrum perquè ens serveixi d’inspiració. Negociarem els continguts i també haurem d’acordar quins seran els objectius per transformar-lo en possibles obres artístiques. Penso que els demanaré que es fixin en cinc obres perquè puguem reflexionar com copiar-les perquè avaluïn l’assoliment d’objectius.

Com que volen continuar llegint contes, n’he triat una selecció d’autors diferents. El criteri ha estat els anys literaris. Així doncs, la tria ha quedat reduïda a cinc contes: L’oca salvatge de Prudenci Bertrana, Creu i ratlla de Víctor Català  —de la nostra Tarantino (i et vas quedar curta, Laura Borràs)—, Raspall de Pere Calders, El mirall de Mercè Rodoreda i Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador EspriuVaig barrinant com podem convertir aquestes lectures en experiències d’aprenentatge. Tinc alguna idea. Em sembla que un recurs molt fàcil pot ser el del cine. Vincular cada conte a una escena d’alguna pel·lícula famosa. De moment, en tinc un parell que em ronden pel cap: Moby Dick i La carta. Ja seria la repera si ho pogués vincular amb obres artístiques!

Penso que les lectures ens poden ajudar en cas que no ho vegin clar com poden convertir un contingut en una obra d’art. Deixarem de banda els booktrailer i ens aproximarem a la proposta de Daniela Ortiz en el taller del MACBA. Aprofitaré algunes de les activitats que ens va plantejar Nicolás Paris. Em sembla que hem de començar recreant el mapa mundi, el mitjó de paper que es posaven els paletes. Ens servirà per construir el relatograma del curs. Ara serà individual, és a dir, cada alumne farà el seu, però aprofitaré la posada en comú per construir el del grup.

De nou, de cap a la piscina!

Me n’he quedat amb les ganes, però en el taller m’hauria agradat punxar per esperar que els grups finalitzessin les tasques que els havíem proposat. Desconec com he de controlar els plats, però ja fa temps que m’ha frapat la metàfora del docent com a mesclador. Ja tenia a punt la selecció musical. La formació no és versionar objectius, tasques o continguts?  A més, li he agafat gustet d’incorporar a l’aula elements en un principi incompatibles.

Em va agradar quan la Carme Bové em va avançar que estudiava la possibilitat de combinar l’assistència d’experts amb tallers pràctics, que els hauríem de conduir nosaltres. Ens havia destinat el taller d’ús de les TIC. De totes maneres, també li vaig informar que enguany l’equip havia decidit investigar l’educació emocional a l’aula. Al cap d’un temps, em va confirmar que el CNL de l’Hospitalet i el CNL Eramprunyà conduiríem el taller de les TIC. Ha estat una autèntica experiència col·laborativa d’aprenentatge disruptiu.

3jornadaens

D’entrada, en una reunió amb l’equip havíem debatut sobre les expectatives del taller. EL CNL de l’Hospitalet havia anotat punts forts i febles de lús dels blogs d’aula. En canvi, el nostre CNL va experimentar la rúbrica de Conecta13 sobre la competència digital. A partir d’aquesta informació, la primera trobada va servir per anar trobant afinitats. Vam acordar que plantejaríem un taller pràctic en què els assistents contrastessin entre ells. Això ja va comportar sacrificar el relat de les nostres experiències a canvi que els participants poguessin intercanviar pràctiques i opinions. Aquí va néixer la idea d’horitzontalitat (de seguida em va venir al cap les imatges de Miguel Elias o de Clara Megías amb les seves propostes de superherois educatius). Ens havíem de confessar que no érem experts.  Més repercussions. Tot allò que volguéssim explicar  ho destinaríem a la wiki.  Tot i que ens va costar, vam aconseguir esbossar l’esquema de la sessió i repartir-nos feines. A més, vam voler aplicar el mètode Design Thinking ja que ens semblava que era el més adequat per a un taller. Per tant, miraríem que els participants acordessin un projecte o prototip que els obligués a incrementar l’ús de les  TIC. A partir d’aquí, ens vam repartir les diferents tasques. Finalment, vam acordar una segona reunió. Va servir per recordar i refermar el plantejament del taller. També va servir per contrastar el que fèiem o com aplicava l’aprenentatge per projectes (ABP) en el nivell bàsic (pendent d’escriure l’entrada per a la categoria de portafoli). Vam acordar-ne una altra per enllestir el taller.

 

Mentre escoltava les presentacions de Toni de la Torre i Alícia Martí, em va caure l’ànima als peus. El nostre taller era obra de  passerells… No obstant això, em vaig alegrar que haguéssim triat la imatge de conductors del taller més que no pas d’experts. Vaig haver d’encetar el taller. Com era natural, em vaig anar posant nerviós a mesura que m’explicava. Ara bé, va ser plantejar la primera activitat i tot em va semblar que fluir. A més, quan assumeixes la conducció amb tres companyes més, és molt més còmode. Tal com hem dit, m’hauria agradat ambientar l’espera amb música o potser els hauríem d’haver convidat a algun suc o alguna cosa per picar.

Els vam proposar que reflexionessin quin ús feien de les TIC: primer, individualment; després, en grup. Vam subtituir la pauta sobre la competència digital per la imatge de la taula d’un docent.  Es va comprovar que una imatge val que més mil paraules. La majoria mentre contemplava la diapositiva reien per sota del nas. Vaig explicar la meva experiència amb el projecte #dunsilenci. Per un moment, em van venir al cap els socis del projecte: Jose Ángel Ruiz, Ramón Paraíso, Toni Solano, Joaquim J. Martínez i Déborah Martín R. Així, els vam demanar que planifiquessin un petit prototip —com ens van proposar en el MOOC, un PMV (un prototip mínim viable).

tallertic

Cliqueu aquí per veure’n el reportatge fotogràfic

En aquest taller vam comprovar el poder disruptiu de les TIC. Cada grup va anar al seu ritme a l’hora de desenvolupar la segona tasca.  Per tant,  vam prescindir de fer un punt final de la sessió. Els vam demanar que fessin una fotografia de les conclusions i la difonguessin pel Twitter. Tothom s’hi va avenir.  També vam comprovar que la rúbrica —m’he guanyat la fama que odio les rúbriques, és veritat; penso que en fem un ús i abús d’aquesta eina— només es podia aplicar si elaboraves un projecte per a un grup o un curs, però en canvi vam ometre la possibilitat de planificar un projecte entre centres o bé entre professorat, el segon punt de vista de l’ús de les TIC —per socialitzar la nostra tasca docent.