Et prepares una sessió sobre Art Thinking. Mentre vas triant el material, t’adones que n’hi ha que l’hauràs de descartar. El procés deu ser similar al d’editar un projecte musical. Al final,  els artistes o els productors s’empesquen donar-li una nova vida a tot el material rebutjat: publicant un recopilatori. És la finalitat d’aquesta presentació.

Ja he confessat que temia que hagués d’explicar l’experiència d’una manera expositiva.  Em feia por que pogués avorrir l’audiència. Em va ve venir al cap la metàfora d’un sopar d’amics en què l’excusa és ensenyar-te el reportatge de les darreres vacances. T’ho proposen just quan estàs paint l’àpat copiós i notes que les parpelles et pesen.

Vas enllestir el taller just quan havies acabat el curs i encara estaves sota els efectes de l’eufòria. S’havia graduat la primera promoció arthinkera —després d’escriure aquest apunt, t’adones que és la segona. Vas evocant els projectes que vam anar desenvolupant al llarg de dos anys (#Humanari, #MR, #clàssics, #Suspens0, #16 sessions i #AnyMACapmany).

Reflexiones com has arribat a adoptar aquesta metodologia. Recordes un vídeo de María Acaso sobre educació disruptiva que et va impactar. Les preguntes que planteja són dards que t’obliguen a replantejar-te la teva pràctica i alliberar-te del que causa insatisfacció quan surts de l’aula. Descobreixes el seu blog. Enveges com organitza les sessions formatives,  les seves reflexions van esquerdant encara més el teu academicisme. Llegeixes la conversa que va mantenir amb Elizabeth Ellsworth i hi reconeixes alguns dubtes, algunes paradoxes i algunes conclusions. Quan estaves a punt de provar el seu mètode Placenta, publica rEDUvolution i decideixes experimentar les microrevolucions. I de la rEDUvolution a l’Art Thinking.

Gràcies a Ainohoa Ezeiza i Javier Encina, topes amb el pensament d’Ivan Illich. Nou impacte. El formalisme educatiu se’n va en orris. T’adones que el sistema educatiu, tant és que sigui reglat com no reglat ja que el segon s’emmiralla en el primer, s’ha bastit en la submissió, fonamentada en criteris arbitraris. Desapoderament, autogestió són conceptes per investigar a l’aula.

Finalment, en aquest periple incert tens una taula de salvació: l’actitud lúdica. Conèixer Imma Marín, et fa capgirar l’aula. Notes que les classes tenen un altre ritme, l’alumnat ve amb ganes, adoptes un nou punt de vista i fins i tot els conflictes es paeixen millor, gràcies a l’humor.  L’actitud lúdica és un dels components de la pedagogia sexi que tant defensa María Acaso. Arribes a una conclusió: abandones el perfeccionisme i t’aboques al gaudi. Com pots pretendre que l’alumnat es diverteixi aprenent, si tu vas patint perquè les sessions surtin com les has planificades?

No obstant això, continues furgant dins teu per respondre com és que t’ha captivat l’Art Thinking. Rememores més referències. Per exemple, Jordi Aligué Bonvehí, director  de Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts Parc del Garraf. Pretén popularitzar l’art emergent —segons ell, s’estima més aquest adjectiu que no pas el de contemporani— desenvolupant, d’una banda, programes educatius i, de l’altra, impulsant projectes que vinculen creadors amb el territori. Considera que és fonamental promoure  l’art ja des de ben petits permetent que escolars coneguin un artista compartint-hi un projecte artístic. Té la dèria de desplegar empreses que implica diferents artistes a expressar la seva visió d’algun concepte.  Aquests projectes creen comunitat i estableixen ponts culturals.

Ves per on, un d’aquests projectes em va servir com a material didàctic per una de les meves primeres experiències en Aprenentatge Basat en Projectes (ABP). Ara m’adono que adoptava més aviat més components de l’Art Thinking que no pas d’aquesta altra metodologia activa. Havia concebut el curs com un viatge o una mirada pel Mediterrani. Pretenia que l’alumnat concebés el seu aprenentatge com una experiència motivadora, compartint-la amb la resta de companys.

Durant un parell d’anys l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà vam iniciar un replantejament de l’avaluació. Ens vam qüestionar quina havia de ser la funció. Va ser un procés de compartir amb l’equip neguits, dubtes, experiències, etc. Com a coordinador del grup de treball em va ajudar a consolidar la meva tasca resolent contradiccions pedagògiques, esberlant encotillaments i amb ganes d’incorporar una educació molt més democràtica. Primer, ho vaig experimentar en els cursos a distància, però després ho vaig dur a la pràctica en els cursos presencials.

I tanquem el cicle inconscientment. Decidim tot l’equip visitar Vallgrassa per poder inspirar-nos a l’hora d’organitzar possibles itineraris literaris amb l’alumnat pel municipi. Arturo Blasco, mentre ens guia la visita, ens confessa el seu procés d’arrelament al paisatge del Garraf. M’adono que és el mateix que he viscut i aquell dia sento que m’hi arrelo. Mentre ens convida a participar de les diferents propostes de l’espai, vaig prenent nota que ho podem adoptar a l’aula. És a dir, que l’art és un mitjà per desenvolupar qualsevol projecte per aprendre llengua.

Mentre remenes l’arxiu fotogràfic, t’adones que moltes imatges tenen alguna cosa en comú: l’alegria de què fa gala l’alumnat. Tant és que sigui abans (entonant una haka creada pel grup)  com després de fer la prova de curs (unes birres per celebrar la gesta) o bé com fem les pauses en cada sessió, amb un descans cerebral.

Finalment, mires com has anat aplicant els diferents fonaments de l’Art Thinking en els cursos.  Tinc una preferència pels detonants. M’agrada irrompre a l’aula amb un kit de jardineria per plantar clavells de moro. És una metàfora idònia per il·lustrar el transcurs del temps en un curs. Inspirant-nos en un projecte de Nicolás Paris,  ens ajudaria a ambientar la lectura del conte El mirall de Mercè Rodoreda. El dia que el vam llegir vaig aparèixer amb un pa de pessic i melmelades de diferents gustos per acompanyar la lectura. Així podíem degustar els records agredolços de la protagonista. Vam repetir una acció similar amb el conte de L’oca de Prudenci Bertrana.

Per dessacralitzar la prova del curs,  em vaig empescar un ritual en què netegem les males vibracions des del primer dia. Hem d’impedir que la prova ens condicioni l’aprenentatge. Una corda va servir per marcar una bretxa a l’aula. Era un recurs per cohesionar dos grups que en el trimestre anterior havien tingut professors diferents i per plantejar-los un repte: com la podien fer desaparèixer. De vegades, aquests elements sorprenents poden servir per motivar la redacció d’un text o bé per formar grups per elaborar junts un article d’opinió. Unes altres vegades pot ser el mateix docent qui faci aquesta funció. Per exemple, aparèixer de militar el primer dia  per canviar la concepció del curs o bé acabar el mateix curs convertit en cònsol honorari de la Polinèsia per conduir un joc d’escapada.

Si el que busquem és el protagonisme de l’alumnat,  cal que respectem la singularitat de cada component del grup. Se’l pots rebre el dia de la prova amb una carta amb els trets més representatius de cadascú o bé si han revisat un resum d’un llibre en petits grups que triïn ells el que els sembla més representatiu.Vam adoptar una nova acció de Nicolás Paris per confeccionar el que seria el relatograma del curs. Vam construir un arbre del coneixement amb els objectius de cada alumne o bé vam mirar d’aconseguir el color de la nostra pell, inspirant-nos en una obra de la fotògrafa Angelica Dass. Si en una primera sessió cada alumne va tatuar un company amb l’impacte d’una lectura, potser calia que al final del curs marquessin a la pell del professor el que havia representat el curs. També podem aprofitar el context polític per poder fomentar el pensament crític. L’alumnat es va inspirar en la campanya Empaperem per desenvolupar el projecte #Suspens0. En alguna ocasió n’has de patir les conseqüències: quan el grup et planta perquè se suma a la vaga feminista del 8M.

El que et dona més satisfacció és quan acabes algun projecte o bé alguna acció de què es desprèn algun producte. L’aula es transforma en un laboratori. Tu llences la idea al vol i l’alumnat te l’arreplega i la va fent seva. Sempre sorprenen els resultats. Si ens havíem d’endinsar en l’obra de Montserrat Roig, el relatograma del curs podia ser un tauler del Monopoly o bé  —com ja hem esmentat anteriorment— el motllo del peu es convertia en el mapamundi del curs. Les postals de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes) eren la plantilla per confeccionar una postal amb el resum d’una sessió. Així vam recrear l’exposició Diumenge d’Oriol Vilanova. Desmuntar l’aula  construint unes instal·lacions amb les cadires, podia ser una metàfora d’un nou enfocament pedagògic però també l’escenografia per a un ball final. L’alumnat es pot encarregar de preparar l’ambientació de l’espai en què tindrà lloc unes xerrades tipus TED. També poden recrear poemes per commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Quan has d’assumir un curs, barrines quin projecte podrem desenvolupar. Mires d’anar apuntant les possibles idees en el projecte mínim viable. És un punt de partida perquè es va modificant a mesura que l’anem executant. Repasses tots els projectes arthinkers: El Vaixell de la Llibertat, una adaptació de la proposta col·laborativa de Joaquin J. Martínez; A relaxing cup in Castelldefels, intent de gamificar un curs basat en el procés de selecció d’una seu olímpica; Jo vinc d’un silenci, la cançó de Raimon va ser el pretext per evocar el passat dels alumnes; C2 rEDUvolutionari, com hem comentant, provant microrevolucions; I vint anys després, la nostra manera de participar en el projecte de Toni Solano; #TotssomSalim, un banc comú de coneixements i lectura cooperativa d’Els narradors de la nit de Rafik Schami; L’avaluació ètica, aprenent sobre desapoderament pedagògic; Els veïns del C2, segon intent de gamificar un curs amb un enigma inicial: qui ens podia espiar; Els Viatgers, que en el primer trimestre vam provar l’autogestió pedagògica, en el segon el pensament visual amb l’obra de Joan Brossa i en el tercer vam dur a terme el projecte #5dones; Vet aquí una crònica, commemorant el naixement de Ramon Muntaner i convertint el curs en un joc de l’oca;  Humanari, basat en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand i en el projecte d’Angelica Dass; #MR, un altre curs gamificat amb què ens vam convertir en un comando errorista per defensar el nom de Montserrat Roig i frustrar el pla malèvol del Dr. Mabuse; #i2cast16experimentant l’Art Thinking aprofitant una exposició de Nicolás Paris i combinant la lectura de contes de Víctor Català, Prudenci Bertrana, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Pere Calders; Bestiari s. XXI, inventant un joc inspirat en la lectura del Llibre de les bèsties de Ramon Llull; #Suspens0, una campanya per eliminar el nombre de víctimes educatives; 16 sessions, provant el moviment com a recurs educatiu i coneixent obres de Josep M. Benet i Jornet i de Sònia Moll Gamboa; Qui té por de M. Aurèlia Capmany?, aprofitant la commemoració del centenari del seu naixement per conèixer-ne algunes obres; Paradís 4.0, un nou curs gamificat per celebrar l’Any Bertrana, centrant-nos en els Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana.

Val la pena aventurar-se amb aquest mètode. Les classes esdevenen punt de trobada per experimentar i crear. Ja veieu que podeu anar de bracet de qualsevol artista o bé podeu fer-vos vostre qualsevol projecte artístic. Si, tot i així, us fa certa basarda, doncs traieu el cap per la Xarxa. Podeu seguir el blog de María Acaso, tafanejar qualsevol perfil d’Arteducadoras o bé espereu que cada divendres Maria Paczkowski us recomani seguir  comptes a Twitter.

Anuncis

Reptes i preguntes

dav

2a sessió. Ja em va passar el curs passat. En la reunió que ens comprometrem a provar l’activitat d’alguna companya, sempre m’oblido de quina he d’experimentar jo. Tenia un trumfo: practicar el joc d’escapada que havien ideat Lourdes Subirà, Griselda Encinas i Maria Miret. Ara bé, fes-te fotre. L’hauria d’adaptar pels objectius que havia previst, .

Vam començar la sessió formant grups. Es van ordenar per any de naixement. Els vaig proposar com construíem el relatograma del curs: ballable o escrit. La majoria es va inclinar per escrit, però em va semblar que en cada grup es produïa un debat. Vam acordar redactar actes de les sessions. Reprendríem les 21 paraules. Ara bé, un grup va proposar adaptar el percentatge entre la puntuació de la prova i del curs amb les actes escrites o ballables. És a dir, van plantejar que el 80 % de les actes fossin escrites, però havíem de mantenir un 20 % que fossin ballades. Així doncs, cada grup va plantejar la seva proposta d’acta.  Vam votar i les vam revisar. Els vaig demanar que havien d’esperar-se al vestíbul fins que els avisés.

La Lourdes em va ajudar a disposar els quatre espais per al joc d’escapada. Era la manera de donar a conèixer la prova i practicar els tipus d’exercicis del bloc de gramàtica i lèxic. Però també seria el pretext per presentar el projecte del curs. Abans d’accedir de nou a l’aula, els vaig posar en situació. Haurien de demostrar si tenien el perfil per al curs. Tenien una missió: descobrir quin autor o quina autora seria l’eix del curs. Val a dir que vaig cometre una greu pífia en la primera sessió. Els vaig anunciar que tindríem una moneda oficial, els capmanys —quina vessada!

El primer espai era reservat per a l’exercici d’ortografia. Cada grup havia de descobrir quina era la seva línia de metro. Havien de desxifrar uns codis. Eren noms d’estacions de metro. Els grups van començar el joc bastant desconcertats. A mesura que anaven descobrint les estacions i eren capaços de reconèixer la seva línia, anaven ajudant els grups ressaguers. Va costar d’arrencar. Però un cop superat el primer repte, guanyar la pregunta per a la primera pista els va animar a continuar i a treballar plegats.

En el segon espai, tenien l’exercici de morfologia verbal. Havien d’omplir el buits d’un text de l’autora. Per saber si l’havien respost bé, calia que ajuntessin el fragment de cada grup. El color de les línies suburbanes els indicava l’ordre dels paràgrafs.  El joc s’anava animant. Tenien ganes de resoldre els exercicis per conèixer una nova pregunta que els permetés acostar-se a la identitat de l’autora.

IMG-20180412-WA0022

Només quedaven deu minuts, però van ser capaços de resoldre el tercer repte i guanyar la tercera pista. Era l’exercici de connectors. En els textos d’alguns grups, em vaig oblidar de crear l’espai buit.

Van voler que acabéssim el joc el proper dia. Vam haver d’ajornar l’exercici estrella d’aquest bloc: connectors, pronoms, lèxic…

 

Me n’he quedat amb les ganes, però en el taller m’hauria agradat punxar per esperar que els grups finalitzessin les tasques que els havíem proposat. Desconec com he de controlar els plats, però ja fa temps que m’ha frapat la metàfora del docent com a mesclador. Ja tenia a punt la selecció musical. La formació no és versionar objectius, tasques o continguts?  A més, li he agafat gustet d’incorporar a l’aula elements en un principi incompatibles.

Em va agradar quan la Carme Bové em va avançar que estudiava la possibilitat de combinar l’assistència d’experts amb tallers pràctics, que els hauríem de conduir nosaltres. Ens havia destinat el taller d’ús de les TIC. De totes maneres, també li vaig informar que enguany l’equip havia decidit investigar l’educació emocional a l’aula. Al cap d’un temps, em va confirmar que el CNL de l’Hospitalet i el CNL Eramprunyà conduiríem el taller de les TIC. Ha estat una autèntica experiència col·laborativa d’aprenentatge disruptiu.

3jornadaens

D’entrada, en una reunió amb l’equip havíem debatut sobre les expectatives del taller. EL CNL de l’Hospitalet havia anotat punts forts i febles de lús dels blogs d’aula. En canvi, el nostre CNL va experimentar la rúbrica de Conecta13 sobre la competència digital. A partir d’aquesta informació, la primera trobada va servir per anar trobant afinitats. Vam acordar que plantejaríem un taller pràctic en què els assistents contrastessin entre ells. Això ja va comportar sacrificar el relat de les nostres experiències a canvi que els participants poguessin intercanviar pràctiques i opinions. Aquí va néixer la idea d’horitzontalitat (de seguida em va venir al cap les imatges de Miguel Elias o de Clara Megías amb les seves propostes de superherois educatius). Ens havíem de confessar que no érem experts.  Més repercussions. Tot allò que volguéssim explicar  ho destinaríem a la wiki.  Tot i que ens va costar, vam aconseguir esbossar l’esquema de la sessió i repartir-nos feines. A més, vam voler aplicar el mètode Design Thinking ja que ens semblava que era el més adequat per a un taller. Per tant, miraríem que els participants acordessin un projecte o prototip que els obligués a incrementar l’ús de les  TIC. A partir d’aquí, ens vam repartir les diferents tasques. Finalment, vam acordar una segona reunió. Va servir per recordar i refermar el plantejament del taller. També va servir per contrastar el que fèiem o com aplicava l’aprenentatge per projectes (ABP) en el nivell bàsic (pendent d’escriure l’entrada per a la categoria de portafoli). Vam acordar-ne una altra per enllestir el taller.

 

Mentre escoltava les presentacions de Toni de la Torre i Alícia Martí, em va caure l’ànima als peus. El nostre taller era obra de  passerells… No obstant això, em vaig alegrar que haguéssim triat la imatge de conductors del taller més que no pas d’experts. Vaig haver d’encetar el taller. Com era natural, em vaig anar posant nerviós a mesura que m’explicava. Ara bé, va ser plantejar la primera activitat i tot em va semblar que fluir. A més, quan assumeixes la conducció amb tres companyes més, és molt més còmode. Tal com hem dit, m’hauria agradat ambientar l’espera amb música o potser els hauríem d’haver convidat a algun suc o alguna cosa per picar.

Els vam proposar que reflexionessin quin ús feien de les TIC: primer, individualment; després, en grup. Vam subtituir la pauta sobre la competència digital per la imatge de la taula d’un docent.  Es va comprovar que una imatge val que més mil paraules. La majoria mentre contemplava la diapositiva reien per sota del nas. Vaig explicar la meva experiència amb el projecte #dunsilenci. Per un moment, em van venir al cap els socis del projecte: Jose Ángel Ruiz, Ramón Paraíso, Toni Solano, Joaquim J. Martínez i Déborah Martín R. Així, els vam demanar que planifiquessin un petit prototip —com ens van proposar en el MOOC, un PMV (un prototip mínim viable).

tallertic

Cliqueu aquí per veure’n el reportatge fotogràfic

En aquest taller vam comprovar el poder disruptiu de les TIC. Cada grup va anar al seu ritme a l’hora de desenvolupar la segona tasca.  Per tant,  vam prescindir de fer un punt final de la sessió. Els vam demanar que fessin una fotografia de les conclusions i la difonguessin pel Twitter. Tothom s’hi va avenir.  També vam comprovar que la rúbrica —m’he guanyat la fama que odio les rúbriques, és veritat; penso que en fem un ús i abús d’aquesta eina— només es podia aplicar si elaboraves un projecte per a un grup o un curs, però en canvi vam ometre la possibilitat de planificar un projecte entre centres o bé entre professorat, el segon punt de vista de l’ús de les TIC —per socialitzar la nostra tasca docent.