Prosseguim amb les sessions del B3. En la sessió 17a i 18a vam continuar amb les petxa-kutxes. Només un alumne en va quedar exempt perquè es va encarregar d’editar la gravació del segon guió. Vaig ser incapaç de recordar-li el projecte final. En la primera sessió, al final de les exposicions, vam formar parelles per fer els exercicis. Així repassàvem la prova i eliminava possibles atacs d’angoixa i nerviosisme per la prova. Els va agradar repassar per parelles. Analitzàvem les errades. Vaig notar certa alegria. Els vaig anunciar que dijous acabaríem les exposicions i ens aniríem a fer un cafè. Els havia de fer una proposta deshonesta.

En la segona sessió, els vaig recordar el pla de la setmana vinent: dimarts, una part de la prova i dijous, la prova oral. Els vaig demanar què els semblava si dijous celebràvem un esmorzar. En un tres i no res, vam acordar què portaria cadascú: salat, dolç, beguda… Vam anar a la cafeteria. De seguida, em van preguntar què els havia de proposar. Els vaig avançar si per al proper curs muntàvem un banc comú de coneixements. Van acceptar  de nou el repte. Em vaig sentir l’home més afortunat.

Fundant el futur banc de coneixement comú, foto d’Aracely Aguilar

Per cert, es va tramar un pla per distreure’m dimarts: marejar-me amb un cigar, amb vodka i una cita amb Monica Bellucci! Sort que havia frustrat la pressió de la prova…

Sessió 19a. Per desacralitzar l’academicisme que imposem quan administrem les proves, els vaig convidar a buscar analogies amb els contes. I en vam trobar. Vam recordar que normalment una parella protagonitza la trama. Així, vaig formar parelles amb els cordills. Vaig repartir les proves i la vam repassar. Van reconèixer que la prova era el personatge malvat. A mi, em van reservar el paper del narrador. Tothom, tranquil. Més aviat somreien per sota el nas. Vam fer els exercicis de comprensió oral. Els vaig preguntar on m’havia de trobar amb l’actriu italiana. Les autores de l’estratagema em van aconsellar que la busqués. Vaig aprofitar per anar editant més vídeos de les petxa-kutxes.De tant en tant, treia el cap a l’aula per comprovar que tot anés bé.

Sessió 20a. Els havia preparat una sorpresa. Vaig enllestir una presentació amb famosos que els donava les instruccions de la part oral. Com que em vaig oferir a preparar el pa amb tomàquet, els vaig confessar que no podia sucar les llesques de pa i avaluar-los.  Així doncs, els vaig demanar que escrivissin el nom en un paper. Els van ficar en una bossa.En van triar per saber quin company valorarien. Els vaig repartir una rúbrica. Havia adaptat el barem de l’expressió oral.  AVALUACIÓ FINAL.doc

Havia disposat les cadires al voltant de la taula. Em vaig haver de fer pregar perquè s’hi asseguessin. Vam començar a esmorzar. Havia observat que parlaven per parelles. Vaig pensar que s’estaven avaluant. Ens vam anar engrescant. Quan faltava mitja hora.

Algú va recordar que no havien explicat l’enigma ni havien mostrat la mà que van dibuixar al començament del curs. La Johanna va trencar el gel. Va explicar per què hi havia Jaume Sisa. Es recordava de la sessió en què van escoltar la cançó Qualsevol nit pot sortir del sol. Va confessar que el curs havia acomplert les seves expectatives: volia guanyar en fluïdesa i les activitats tenien aquesta finalitat. S’anaven passant el full amb les imatges de l’enigma. Algú reclamava quan el company s’excedia en l’explicació. Vam riure amb les respostes. Algunes explicacions originaven petites converses espontànies. La Transi va relatar que quan un pacient li donava les gràcies se sentia completament recompensada.

Foto d’Aracely Aguilar

Jo, fa dies que estic orgullós del grup. A més, em vaig sentir tan afortunat de compartir quatre hores de complicitat avaluativa.  La cantant Janelle Monáe divulgava una frase d’Angela Davis. Em sembla que és idònia com a conclusió d’aquesta entrada.

Anuncis

2a sessió del B3. Vam començar seguint l’esquema de les primeres sessions, amb una activitat de trencar el gel. Em vaig basar en l’entrada de l’altre dia. Vam fer la roda presentant-nos i explicant una acció que van fer ahir. Això ens va servir per repassar el passat perfet perifràstic i les presentacions. Vaig haver d’insistir en l’ús de l’article personal. De cop i volta, em va sortir un moment magistral. Mentre anava pensant en l’explicació, una veu interior em demanava que mirés d’implicar-los molt més. Per tant, hauria pogut organitzar parelles perquè recordessin els objectius comunicatius.

Vam prosseguir la roda perquè cadascú digués en veu alta amb què s’havia quedat de la sessió anterior i  un adjectiu per qualificar la sessió. Els alumnes van afirmar que s’havien quedat amb l’enigma, la prova, els desitjos i havien trobat la sessió divertida, entretinguda i dinàmica. Vaig aprofitar per proposar-los que cada dia hi hagués un secretari que gravés un vídeo plantejant el més important i valorant la sessió. Van acceptar-ho. La Paqui es va oferir com a voluntària.

Vaig projectar la foto del llibre de Comediants. Vam deduir què expressava i vam improvisar una altra roda per demanar-los a qui convidarien a casa seva. Vam mirar el vídeo de la cançó de Jaume Sisa i els vaig demanar que apuntessin tots els convidats que reconeguessin.

Tot seguit, els vaig plantejar la tasca.  Haurien d’explicar com eren als 20 anys i quin personatge de ficció els agradava de petits. Després, vam acordar els criteris avaluatius de la tasca [fluïdesa, correcció (passats i persones gramticals) i paraules no catalanes]  . Els vaig anar gravant. Després, el company el va valorar. Vaig cloure la roda afirmant que ja m’estava bé la valoració i que ja m’havien sorprès el primer dia esforçant-se a parlar en català. Vaig percebre un lleu inflament de caixes toràciques i fins somriures a la cara. Finalment, cadascú va apuntar un aspecte positiu del company o de la intervenció. Els vaig demanar que miressin de buscar per Internet una imatge del seu personatge de ficció.

En el tercer trimestre vaig assumir un S2. Ja n’havia fet un en el primer trimestre.  Per tant, el repte era repetir-lo mirant de millorar els aspectes que havia apuntat en el dietari d’aula.  Vaig ser-ne incapaç. De fet, el propòsit es va mantenir en un parell de sessions. Desconec si per aquesta intenció li vaig donar un altre caire.

Vaig apostar perquè a cada unitat cada grup planifiqués un projecte, és a dir, acordés una situació que exigís la redacció d’un text de la tipologia que pensàvem tractar. Introduíem, d’una banda,  la varietat textual i, de l’altra, si l’alumnat decidia, el projecte esdevenia més creatiu i més motivador. Donàvem benvinguda a la incertesa. Pot ser font de conflicte entre l’alumnat, però en un grup ben cohesionat que accepten les propostes del docent com a reptes, els resultats són sorprenents. L’evolució de la unitat 3 n’és un bon exemple. Un cop cada grup l’havia presentat públicament, els demanava que cadascú redactés una primera versió del text. L’havien de publicar al blog. Aquesta versió ens podia servir per caracteritzar el tipus de text, per  comparar-lo amb un text model, per  ajudar a elaborar un pla de millora o bé per establir els criteris avaluatius. A partir d’aquest moment redactaven la versió final.

Vam mantenir la tradició d’altres cursos que  a cada sessió hi havia una parella d’alumnes que en redactaven l’acta. Aquest text era revisat pel professor i els autors s’havien de corregir les errades i explicar-ne el motiu. Vam  suprimir l’apadrinament d’errades dels cursos anteriors. Vam volem imposar l’apadrinament de fortaleses. Els alumnes havien d’escriure un comentari destacant de què se sentien orgullosos del seu text. Quant a les errades, havien de demanar ajudar per resoldre un error.

Vaig aprofitar la darrera unitat, la unitat 3,  per celebrar l’any Espriu. Com que havíem d’aprendre a elaborar textos explicatius, ens van servir per contextualitzar l’obra de l’escriptor però cada grup es va comprometre a elaborar un videolit.

Aqui teniu  les corresponents sessions, divides en les unitats del curs:

SessionsS22CURS2012-13 (2)

Ara bé, vaig ser capaç de mantenir el dietari del curs, és a dir, la posterior reflexió de cada sessió. Em costa saber els aspectes que he de tenir en compte per millorar. Miro d’etiquetar bé l’entrada per poder extreure possibles problemes per trobar-hi solució. Tinc la sensació que no me n’acabo de sortir. Ara bé, val la pena la laor perquè així faig pública la meva labor.  Verdejo amb la negociació. Per exemple, quan els vaig proposar que m’ajudessin a establir un sistema de correcció dels textos finals. Cada grup  en va proposar un de diferent. En aquesta situació no sé com ho he de canalitzar. De vegades, reculls les conclusions, els les agraeixes i resols que ho consultaràs  amb el coixí… Compto que deu ser perquè no m’agrada cap dels suggeriments.  El bram  ofegat de l’autoritat. De fet, no sé si vaig aconseguir dur-lo a la pràctica. No va caldre.

Em va costar valorar els textos que escrivien. Se’m fa difícil ser-ne objectiu. Quan llegeixo un text, sé qui l’ha escrit i em  pesa més el seu esforç. Mira de produir un bon text. Hi percebo alguna altra qualitat que em dificulta què ha de millorar o escriure un comentari que potser el decebrà. Aquest problema es va resoldre amb la coavaluació. Els companys poden ser més estrictes que el professor o bé en poden destacar fortaleses i febleses. L’autor accepta de bon grat la valoració del company. L’entoma més com un suggeriment que no pas com una crítica. Per això crec que ens hem de fixar més en el procés, tal com defensen alguns.  A més, hem de fomentar la confiança. Em ve al cap la cita de Ralph W. Emerson i les paraules d’un dels personatges de la novel·la de Pilar Jericó.

Aquí teniu les aventures i desventures del curs: dietariS22CURS2012-13

Pel que fa a l’avaluació, vam mantenir algunes activitats dels cursos anterior i en vam modificar-ne unes altres. Vaig prescindir de l’elaboració del portafolis en suport paper. Penso que el blog pot tenir aquesta finalitat i n’agilita el control. Ara bé hi hauríem d’incorporar més la reflexió. Vam modificar l’apadrinament d’errades, com he explicat més amunt. Obríem un consultori de dubtes perquè els companys proposessin com podien resoldre’ls. Però  no hi va haver gaire participació. Ara bé, les alumnes que van deixar escrits els seus dilemas, van confessar a final de curs que havien estat capaces de resoldre’ls pel seu compte. És una llàstima que la durada del curs no permeti que aquesta activitat esdevingui un hàbit. Només ho vam fer amb les errades de la unitat 1. Va fallar que destaquessin les fortaleses del seus textos. És per falta de tradició i per temor cap a l’autoconeixement.  Vam mantenir la redacció de l’acta de la sessió per part d’una parella d’alumnes i la posterior correcció per part del docent. Van mantenir l’estil dels cursos anteriors: la valoració final de la sessió. Reforçava i animava l’inici de la classe.  Ens va anar consolidant com a grup, ens va anar donant molta més confiança per afrontar qualsevol repte. És un aspecte que cal mantenir per a qui  se’n faci càrrec el proper curs. S’ha d’evitar que es deixi apoderar per l’amenaça de la prova final.

Com podreu comprovar en el document, l’avaluació continuada es va basar en una versió inicial d’un text i la redacció final, després d’haver-ne acordat els criteris avaluatius i haver elaborat una base d’orientació.

Aquí teniu les propostes que van servir per avaluar-los: avaluacio22CURS2012-13

Per acabar, he constatat que aquesta manera d’encarar tant el curs com les sessions ha rebaixat la meva autoexigència. Ja no pateixo si s’ajornen continguts. Entro a l’aula molt més tranquil i calmat. Gaudeixo més de la sessió i del grup. La clau és el constant diàleg i el fet de prendre decisions més col·legiadament. L’alumnat es responsabilitza més del seu aprenentatge i accepta implicar-se més. Finalment, has d’agrair que t’hagin ajudat a adoptar un nou canvi de mirada i a aprofundir més el rol d’orientador que no pas el de transmissor de continguts.

Sessió 7a amb l’S2. Cliqueu l’enllaç per consultar la sessió.

Cada dia em sento més còmode a l’aula.  Hem començat amb la roda de rigor, demanant-los amb què es van quedar de la sessió anterior. Després la parella que ha llegit l’entrada que va escriure.

Havia previst formar parelles perquè valoressin el text final; però com que han rebrotat desapareguts, he hagut d’improvisar  formant petits grups. Alguns, com que venien amb les mans al cap, m’han demanat si els del grup li podien valorar el text inicial. Una alumna m’ha demanat si podia elaborar una de les propostes dels textos instructius. “Quina implicació!”, he pensat. Abans m’hauria emprenyat M’han suggerit que projectés la base d’orientació.  Mentre planificava la sessió, tenia els meus dubtes si proporcionava a cada alumne un instrument (una pauta de revisió, una rúbrica o els que proporciona Ana Basterra). Vacil·lava de si aprofitar els grups per crear consells de redacció: quin de les mostres se’n mereixia la publicació. Em va sorprendre escoltar les converses de valoració dels textos. Els companys comentaven les errades o resolien dubtes dels autors. Així doncs, he d’implantar més activitats de coavaluació. Vam fer una roda per apuntar la puntuació que atorgaven als companys. La majoria van reconèixer que les instruccions que havien llegit era  bones. Un parell d’alumnes es van acarnissar amb el company per errades d’ortografia o per algun aspecte que van qüestionar: l’objectivitat o la subjectivitat dels textos instructius.

Per poder donar per acabada la unitat, vam elaborar un mapa mental i vam repartir els continguts perquè amb el mateix grup de l’activitat anterior ideessin una píndola que respongués què hem de tenir en compte. Sembla que els va agradar la proposta.

Vam comentar les valoracions que van escriure en la sessió anterior.

Finalment, vam encetar unitat de la mateixa manera: en grup van decidir quin text escriurien i en van enllestir la primera versió.