20161122_174157.jpg9a sessió.  Mira que vaig anar ràpid a l’hora de planificar aquesta sessió. M’havia de limitar a organitzar la posada en comú de les dues tasques de la sessió anterior. Però van aparèixer els dubtes pel que fa a la posada en comú del secretari invisible. Dubtava de com valorar els resums de cada capítol del Llibre de les bèsties. N’havia de preveure lectures en diferents nivells: individuals i en grup. Em vaig adonar que era l’ocasió per treballar propietats textuals: coherència i cohesió. D’altra banda, calia també concloure la primera fase del grup d’experts experimentant una nova rutina de pensament: la dels titulars.

Vam començar, com sempre, a la recerca de perles. Van exclamar que cada vegada els resulta més difícil trobar-ne; jo, de pescar-ne. És una activitat que els agrada i asseguren que n’aprenen força. Havia previst com a descans cerebral la tria del secretari, Vaig decidir que deixaria la pila de cartes en una taula  i que s’anirien aixecant a buscar la corresponent segons el nom de poble del Baix Llobregat que havien pensat. Tot per fer fer-los aixecar de les cadires i que es moguessin. Me’n vaig oblidar del procediment. Els vaig demanar que s’aixequessin a buscar la carta.

Ara ve quan el maten. Em vaig jurar de callar els meus dubtes. Només vaig ser capaç de dir-los que els resums eren taronges i a veure si en podíem preparar un bon suc. Vaig decidir que la primera valoració hauria de ser qui havia explicat l’episodi. Abans, però, entre tots plegats vam recordar quin tipus de text eren els resums que havien escrit i quines preguntes responien els textos narratius.  Tot seguit, vaig repartir els resums. Comprovaven si les sinopsis responien a les preguntes i alhora havien de comprovar com els company reproduïa la informació que li havia facilitat.  La majoria es va sorprendre que el text escrit no tenia res a veure amb el que havien contat ells.

Era el moment d’introduir la coherència. Expliques que és la propietat que s’encarrega de la selecció de la informació d’un text. També de combinar la informació coneguda amb la nova. Ara bé, a l’hora d’escoltar pot canviar què entenem per informació nova i coneguda. Els oients podien tenir un  coneixement vague de la trama de la novel·la. Ara bé, potser es va veure incapaç de discriminar la informació rellevant que li explicava el company. Vaig acabar aquest bloc retornant als autors el text que havien escrit i els vaig demanar que el revisessin.

Tot seguit, havia previst un descans cerebral. Vam jugar a pedra, tisora o paper, tal com ens havia ensenyat a posar-lo en pràctica Laia Casas. Primer, vam jugar en parelles i després en petits grups. Es van divertir força. Es van adonar per què hi havíem jugat i quins efectes notaven.

Per encarar el segon bloc, havia previst una roda en què cadascú expliqués com li havia anat fer un exercici previ del contingut. Alguns grups estaven satisfet amb el resultat, però d’altres dubtaven. Com ja va sent habitual, també van aparèixer alumnes que encara no havien iniciat cap fase del procés. En aquests casos, els convido que facin les tasques precedents (mapa mental, exercici previ). A continuació, vaig distribuir un foli i retoladors perquè cada grup elaborés un titular del contingut.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La majoria va manifestar que els havia encantat el descans cerebral. Els havia servit per diferenciar els dos blocs de la sessió. Continuen comentant que n’aprenen molt treballant amb els companys i que els agrada pescar perles.

Anuncis

Segona entrada sobre les Jornades d’Estiu, organitzades per MenorcaEdu21. Encara n’hi haurà una altra de pendent. Malaraudament, s’acaba aquesta sèrie. El comptador de visites tornarà al seu estat de tedi. Parlar de Menorca dispara el nombre de visites! En aquest apunt explicaré  com vaig preparar la presentació.

Fa gràcia que enguany en un grup plantegés d’elaborar petxa-kutxes com a tasca final d’una unitat. L’alumnat s’hi va negar. Només una alumna que n’havia feta una en l’àmbit laboral s’hi va engrescar. Els altres es van excusar en la incompetència digital. Doncs, ves, he hagut d’anar a Menorca a presentar-ne una! Com diu la cançó: ” del cielo te caen los clavos, si has nasío pa’ ser martillo!”

A l’hora de preparar-la en venia al cap una anècdota. Un dia, quan començava a experimentar l’aprenentatge cooperatiu, al final de classe, se’m va acostar un alumne i em va confessar: “Jaume, em sembla que de vegades els companys no t’entenen. Mira, et recomano un llibre que tenen a la Biblioteca. Es diu L’illa dels cinc fars. Llegeix-te’l. Ja veuràs com et canvia.” Aquest record va ser el punt de partida de l’exposició. Volia homenatjar-lo. Ara bé, mentre hi rumiava,  la consideració es va anar estenent i a concretar-se en cinc guies del meu periple professional. Vaig estar a punt de titular-la: Autonomia s’escriu amb h. He descobert que existeix un assaig amb un títol similar. Així doncs, el discurs es va anar desenvolupant en els models i en unes reflexions, però et ve una idea: experimentar un moment disruptiu. El repte: aconseguir-ho en cinc minuts.

portada ptktx

D’entrada, et sorprens quan et demanen de presentar una petxa-kutxa sobre autonomia, lideratge i ruta per arribar a Ítaca una colla que ha tirat endavant un pacte educatiu!! Pateixes una crisi i t’inunden mils dubtes.

diapo 1 ptktx

D’una banda, tens ganes d’anar-hi per ser testimoni d’una gesta històrica i  poder exclamar: “Som un menorquí més; peninsular, eh!”. Després, t’assabentes que ja formes part del cartell de la jornada. Et ve al cap el conte de Blancaneu i els set nans. Esperes ser el nan mut, evidentment. Em va fer molta gràcia que ens anomenessin  forasters. Primer, ja em veia imitant el Quim Masferrer acabant el discurs: “Gent de Menorcaaaaa, sou, de debò, molt bona gent! Moltes gràcies!”  I segon, visc en un poble que ens dividim entre els  de-tota-la-vida, els estiuejants i els forasters. Jo, del darrer grup, és clar! Així doncs, continues  preguntant-te què hi pinta un català a Menorca. Cris Juanico ha versionat mai la cançó d‘Sting?

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (2)

Et veus com una mena d’Ulisses cercant la pàtria o bé capaç de relatar la pròpia odissea. T’empesques que cal produir un moment disruptiu: implicar l’auditori amb una petita acció. I si provem que el públic marqui el camí cap a Ítaca? Tries quatre colors del logo de l’associació. Representaran els punts cardinals, però també els de l’educació. En són tres, però n’hem d’afegir un més: coneixement, emoció, fer i sentits. L’eduació ha de ser una experiència d’aprenentatge que incorpori aquests quatre elements.


perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (4)perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (5)

Quins són els cinc fars que han acompanyat en la meva singladura? En primer lloc, he d’esmentar l’àvia paterna, la meva primera mestra. Era seguidora de Maria Montessori i una gran xantatgista emocional, però va aconseguir que fos feliç a l’escola. Un únic curs. Ens deixava fer. Amb el temps m’he adonat que intento copiar-la en les meves classes. També cal que recordi la meva àvia paterna. Una persona que va mirar de donar als seus—primer a les filles,  després als néts i al gendre— el que li van negar de ben petita la seva mare: amor. Ara, patia per si ens sortíem del camí o bé creixíem torts.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (6)perdona02 (7)

El segon far és l’acolliment que vaig tenir quan vaig començar. Vaig tenir la sort que em vaig estrenar tenint l’ac0mpanyament de Montserrat Pañell i Teresa Jardí Pi. També he de recordar que quan Carme Bové  em va confessar quin era el seu repte quan va assumir la coordinació de l’Àrea d’Ensenyament: apostar per una formació de qualitat.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (1)

              perdonau (7)

El tercer far és l’alumnat. Sempre accepta acompanyar-me en els experiments. Al començament, estupefactes; al final, convençuts. M’agrada testimoniar cada vegada aquesta transformació.

perdonau(7)           perdonau2 (8)

El quart són els companys. Gràcies a ells, vaig entendre què significava voler formar part del millor equip del món. Tant pot ser compartir despatx com aula per lluitar per aquest objectiu. Arran de plantejar-nos l’avaluació és com vaig conèixer Guida Al·lès. És curiós perquè cada projecte que endeguem és el primer nom que ens surten en les cerques a Google a l’hora de documentar-nos.

perdonau9           perdonau10

I el darrer far és el que he après a la xarxa. De totes maneres, he de destacar el llibre de Maria Acaso perquè ha esdevingut un vertader punt d’inflexió. De mirar que els alumnes es plantegin: “I per què no?” a fer-me aquesta pregunta quan preparo una classe. A més, ha estat una tustada al front per qüestionar-me la meva labor.

perdonau11

Quant a les reflexions, la primera és el sentint que tenim del temps els docents. És curiós que ja fa tres lustres que debatem quina ha de l’educació d’aquest segle. Tenim una visió de futur afinada o més aviat puntual… com ens adverteix Geoffrey Canada.  Servim per apagar focs! D’altra banda, tenim clar que l’aprenentatge és un procés, però ignorem que cadascú necessita el seu temps i el seu ritme. Ens obsessionem que tothom ha d’acomplir els mateixos objectius en el mateix lapse de temps.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (7)

D’altra banda, sembla que esperem el nou model educatiu com si fos l’arribada del Messies. Esperem que algú sigui capaç de posar en pràctica els preceptes de la nova pedagogia. Potser com va defensar Jurjo Torres a Novadors 14, hem de recuperar els corrents pedagògics que va esvair la guerra civil.  Hem d’exercitar la memòria històrica. Per cert, em molesta que em titllin d’innovador  per ser diferent… Només procuro de ser coherent.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (8)

   perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (9)

La solució rau en què els centre educatius es converteixin en vertaderes comunitats d’aprenentatge. Si ens hem basat en la diversitat per demanar una altra avaluació, potser que servim aquest mateix per defensar el que cadascú pot aportar.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (10)                perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (11)

Per tant, a l’hora de desplegar un model inclusiu, hem de tenir en compte els dos bàndols o les actituds que ens podem trobar en un equip o a l’aula: uns que tenim com a referent l’explorador noruec Amundsen, no ens fa por tirar-nos de cap a la piscina. En canvi, n’hi ha d’altres que són més aviat com Shackleton, més conservadors. També ens podíem preguntar si som grecs o troians. També penso que és impossible desenvolupar un model inclusiu com a mètode de treball si a l’aula brilla per la seva absència, o viceversa.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (12)

Per què temem sortir de la nostra zona de confort? Hem de creure en les nostres limitacions, com exposa la model Aimée Mullins.

Per concloure, mentre preparava aquesta petxa-kutxa he descobert que hi ha dos fars que no apareixen en les guies. Un és el que té cadascú en el seu interior. Hem de seguir el nostre instint. El segon, sou tots vosaltres. Gràcies per la vostra atenció.

Així vaig planificar l’exposició. Però la vaig desenvolupar d’una altra manera. Ara, això, és una altra entrada.

http://www.flickr.com/photos/albertof/3059915688/

Vam preparar la reunió col·legiadament. Vam establir els objectius de la reunió. Vam acordar quina serà l’estratègia i la dinàmica per tirar-los endavant. Al final, es va produir un debat sobre el futur de l’equip de treball. Una component va plantejar si la línia de treball s’estenia cap a altres companys. Vaig recordar que una de les paraules que tenim en el model que vam dissenyar era la paraula COHERÈNCIA. Així doncs, la via d’actuació que consensuéssim havia de seguir aquest paràmetre. Vam reflexionar sobre què enteníem anar a l’una.

L’endemà, a casa, sento que el fill navega per Internet. Sento de fons la melodia de The Gladiator. Eureka! Ja tinc com hem d’exposar la feinada d’un any a les persones que no han participat en el projecte. S’hi han d’engrescar. Almenys, hem de ser capaços de transmetre’ls els canvis que hem experimentat al llarg d’aquest d’any: l’escepticisme, els dubtes, donar-hi voltes al llarg de sessions per finalment, gradualment, tothom convencent-se de l’experimentació. El bombardeig constant de missatges electrònic per agilitar un tema, però que ens feien riure tant!

A la tarda, escrivia algunes notes que podien servir per al guió del vídeo. Vaig pensar de compartir-lo, però em vaig refrenar. I si era un regal com a agraïment? Tots estem sorpresos no tan sols del resultat sinó de les transformacions que hem patit i notat. Repasso els motius del treball en equip que exposa Ana López Hernádez i els podem subscriure tots. Havia obviat el de la seguretat. Ens n’havíem oblidat i potser és una de les causes dels canvis que hem viscut. D’altra banda, m’hi jugo el coll que podria datar l’instant en què cada company de l’equip es convencia. Es nota amb la postura del cos.

Hem patit encallades considerables, però que ens han ajudat a refermar-nos. Recordo la sessió en què defensava l’atenció de la diversitat i una setmana després la vida em posava a prova. Destacaria també la sessió en què vaig aprofitar la valoració del projecte i es va produir una crisi. N’hem tingudes tantes. Compto que a cada sessió havia d’escombrar l’aula per retirar creences negatives esmicolades. Per valorar el procés vam analitzar quatre tipus d’indicadors d’assoliment. Alguns companys estaven molestos i incòmodes perquè no havien pogut fer la feina. Els vaig preguntar, doncs, si els havia de fer fora del grup. Així van entendre què signfica l’avaluació formadora i el concepte de diversitat.

Tot i que necessito millorar, aquí teniu el regal.