Superprimera

Avui segona sessió de l’Assistència Gravitatòria. Jordi Ferreiro ha presentat la parella  conductora i ha recordat la finalitat de les dues sessions: la primera més teòrica i la d’avui més pràctica. Lucía Sánchez, que forma part del col·lectiu Pedagogías invisibles, ha explicat què entén per perfomances Ha repassat breument les claus que va enumerar María Acaso i les ha exemplificat amb la seva pràctica. Tot i que m’ha agradat que expliqués per què es va decantar cap a l’avaluació creativa —boníssima la diapositiva en què comparava com se sentia respecte a l’hora de valorar l’aprenentatge dels seus alumnes—, discrepo com l’ha definida. Considera que ens hem de formular un parell de preguntes: què avalues i què valores. Ha argumentat que per ella avaluar és donar valor. Encara que en vulguem defugir, l’avaluació és el gran parany d’una educació industrialitzada. Ella mateixa s’ha justificat. Ha de puntuar els seus alumnes, li agradi o no. Penso que és el llast que ens impedeix renovar el paradigma educatiu. Quan siguem capaços de prescindir-ne, haurem capgirat completament l’educació. Ha prosseguit amb quines tècniques fomenta la participació (grups de discussió, entrevistes, observació dels participants, comunitat). Ha explicat com converteix l’avaluació atractiva pagant el treball de l’alumne amb una moneda (terruño) Al final es canvia per una puntuació. També ha explicat que demana als alumnes que elaborin una xapa en què representin el que han après.

Tot seguit Álvaro Solache s’ha presentat. Ha explicat la seva trajectòria, quins són els projectes que lidera. Primer, s’ha agenollat per mostrar-nos que li mereixíem tot el respecte. Ens ha anunciat quines performances havíem previst. S’ha posat una capa per explicar-nos el projecte Comando molekulón i l’escola de superherois que vol obrir a la Floresta.Amb l’ajut de la Lucía, ens han repartit post it perquè hi apuntéssim quin poder crèiem que teníem. Fins i tot ens ha animat a trucar a casa per preguntar-ho. La Lucía ens anava demanant què havíem escrit. Així Mazinger Peta ha pogut designar el cap de colla i la motivadora, la persona que ens havia d’anar animant. Li ha donat les faixes i en un moment ens hem convertit en una colla castellera. Ha ajudat al cap de colla a bastir un pilar. Ens ha demostrat que amb la força de l’equip, l’enxaneta no ha caigut quan ha obligat la base i les dues crosses a abandonar la figura. La Lucía ens ha anat pagant per la participació, segons l’informe del cap de colla.

Després de la pausa, la Lucía ens ha demanat que formessin sis grups. Havíem de construir una estructura consistent i ben alta amb el material que teníem. Amb un quart cada grup ha estat capaç de muntar-les. Després ella i el Jordi Ferreiro, han anat valorant i pagant les estructures. Compto que ho esperaven. Han esclatat un conflicte. Alguns companys mostraven el seu desacord per la valoració o bé es queixaven que es valoraven millor unes altres estructures.

Ens han convidat a seure. La Lucía ens ha demanat que ens repartíssim els diners aconseguits i ens ha convidat a reflexionar sobre les dues experiències. Hem comentat el que ens ha aportat fer de castellers. Hem estat capaços d’enfilar un castell sense qüestionar la nostra inexpertesa. Ens hem limitat a seguir les indicacions del cap de colla o els ànims de la motivadora. També l’Al ens mostrava com ens havíem de posar i quina era el nostre rol en la construcció. Quant a l’acció sobre l’avaluació ha generat un intens debat en què s’ha manifestat el que fomenta: la competitivitat, la frustració, la violència. Mentre discutíem, l’Al ha aprofitat per repartir-nos a cadascú un pal d’una de les estructures.

Crec que ha improvisat aquesta performance. Ha pretès fer-nos adonar del que pot suposar el canvi d’un paradigma econòmic basant en l’intercanvi i la cooperació. Primer, ens ha demanat que miréssim d’aconseguir un altre pal. Podíem utilitzar el diner embutxacat en les accions anteriors. Després, ens ha animat a repetir l’acció però ara amb l’intercanvi, Finalment, ens ha ordenat que aconseguíssim un altre pal, si volíem, però d’una manera natural: prenent-lo. Per acabar, ens ha cantat el rap del seu superheroi i ens ha animat  a canviar la nostra pràctica a l’aula tenint en compte la piràmide de Dole.

És curiós perquè no ha calgut preveure cap activitat de trencar el gel o de presentació per cohesionar-nos. Convidant-nos a ser una colla castellera ha aconseguit el que pretenen aquestes activitats socialitzadores. Ens ha desinhibit. A més, la pausa del cafè ha ajudat que tothom parlés amb qui tingués al costat. La segona proposta ha evidenciat quina és la potencialitat d’una perfomance com a recurs didàctic. Ha estat una bona mostra d’aprenentatge experiencial sobre l’avaluació. Ha generat un debat intens. No ha fet falta que Lucía Sánchez el moderés. Un degoteig constant de mans alçades. Com en l’última sobre economia.

Un  encert d’aquest seminari són les parelles de conductors. Ja es va poder comprovar en l’anterior sessió. Es complementen i aconsegueixen un alt grau de compenetració, cosa que origina molta confiança per part dels assistents.

Per acabar, l’Al ha repetit una idea que també la va remarcar el Jordi Macián: el fet de divertir-se,  passar-nos-ho bé a l’aula perquè els alumnes es puguin divertir. És cabdal.En surts optimista. Notes que has eixamplat la caixa toràcica i que t’han fet emergir algun poder: participar i sentir-te que formes part d’un col·lectiu o d’una comunitat.

 

VA (i III)

Cliqueu aquí per mirar el vídeo

 

Malgrat el nerviosisme, el primer dia els alumnes van habitar l’aula. Alguns van demanar d’escriure a les taules de l’aula, per comoditat. D’altres es van estimar realitzar el parell d’exercicis des del seu lloc. En canvi, altres van preferir anar en una aula contígua per poder concentrar-se millor. Hi ha qui va voler examinar-se més tradicionalment, ignorant el material de consulta i n’hi va haver que van seguir l’exercici com si el fessin a casa o a  l’aula verificant amb els recursos, resolent dubtes o contrastant amb el company. Havien de tenir ganes d’escriure un bon text. I així va ser. Quant al segon dia, primer ens vam fer un parell de fotografies del grup. Tot seguit, els vaig presentar les normes que havia pensat per entomar la segona part col·laborativament. Els grups es formarien a l’atzar. Per això, els havia classificat prèviament en sis categories: líders, colíders, animadors, porucs i imprescindibles. També mirava de col·locar en una mateixa categoria persones que havien format sempre el mateix grup de xerpes. A continuació, els vaig comunicar quins serien els rols de cada equip.  Em vaig inspirar en el món casteller. De fet, vaig aprofitar que teníem una alumna castellera perquè ens ajudés en una sessió a constituir-nos en una colla. Li vaig demanar quins eren els valors que es posaven en joc, quines figures  podríem aspirar a aixecar  i quins eren els rols dels components. Tornant a la prova, els vaig posar una condició:  havien d’anar fent els exercicis tornant-se les responsabilitats assignades. No cal dir que va ser un gaudi observar-los com contrastaven les solucions, s’aclarien dubtes o bé me’n plantejaven a mi. Més d’una vegada, vam haver de solucionar consultes entre tots plegats. En definitiva, és anar bastint un aprenentatge i, per tant, un coneixement col·lectiu. No és així com actuem en l’àmbit familiar o professional?

D’altra banda, vaig prosseguir amb la reflexió com a recurs avaluatiu. Els vaig proposar de construir un dietari d’aprenentatge en el blog. Algú va recomanar que era millor debatre-ho a l’aula perquè desconfiava del grau de veracitat dels comentaris. Vaig acceptar la primera part. Vam mantenir el quadern fins a la tercera unitat. Després tot es va precipitar. Tanmateix, els debats a final de cada unitat van servir per anar afermant la consciència de grup i per comprovar que a mesura que avança el curs més alumnes confessaven que s’estimàvem més aquest mètode que no pas una formació molt més convencional. Així doncs, gràcies a un article de Pilar Jericó vam ser capaços d’entendre la por inicial a canviar. En la segona, una ressenya de José Luis González sobre e’l llibre de Fernando Cembranos i José Ángel Medina Grupos inteligentes. Finalment, alguns van  comprovar en l’entrevista a Yaakov Hetch que era el que dúiem a la pràctica a l’aula o bé uns altres van apuntalar la seva confiança en l’entrevista  a la filòsofa francesa destacant la importància de la singularitat per contribuir en un projecte col·lectiu. Amb aquestes discussions van descobrir un concepte bàsic en el creixement tant personal com de grup: les espirals autopropulsades, crisis que serveixen per convertir dubtes o neguits en fermeses. Semblen retrocessos però són passos que s’han de seguir en l’evolució col·lectiva.

Per acabar, tal com recomana Alejandro Sarbach apunto unes microteories:

En primer lloc, sí que és possible una altra formació en què  se centri en la persona humana, que  menystingui les limitacions de l’alumnat ,i en canvi, en potenciï les capacitats, que el porti cap a un autoconeixement perquè sigui conscient de la seva singularitat  i, per tant, sàpiga què pot aportar a la comunitat.

En segon lloc, capgirar l’aula suposa un daltabaix profund. És anar desfent-se de llast: esquinçar la zona de confort, qüestionar-se (què he après i què aprenc), saber que les certeses s’han d’anar construir,  comporta humilitat (no sóc pas millor que els altres),  aprendre a desplegar empatia (què  i com em poden ajudar/què i com els puc ajudar), ser conscient que formo part d’un col·lectiu. Per tant, el professor deixar de ser el model, l’autoritat. És un component més de la tribu. Més que marcar l’itinerari, ha de possibilitar o bé que cada alumne marqui el seu o bé que el construeixi tot el grup. Parafrasejant una dita: “El professor proposa, però el grup disposa”.

En tercer lloc, penso que la resistència al canvi  és perquè ja ens conformem amb el sistema. Val més ser-ne víctima que no pas lluitar-hi en contra. Qualsevol pretext és bo per romandre en la zona de confort. M’han educat, a mesura que he anat creixent, a ser una persona passiva. Per què m’he de responsabilitzar ara del meu aprenentatge?

En quart lloc, desplegar un model formatiu democràtic comporta deixar de banda l’individualisme i la competitivitat, recórrer al respecte i aprendre a utilitzar l’escolta activa. A més, significa criticar el currículum. Hem d’abandonar el simulacre a l’aula. L’aprenentatge ha de estar connectat amb la relitat perquè sigui significatiu. Confesso que em va costar entendre aquest terme mentre llegia el llibre de María Acaso, però a l’aula vius situacions que t’evidencien aquesta premissa. D’entrada, està adreçat a un alumne ideal que un professionals han decidit. Bé, què has de fer quan les persones que atens no s’hi ajusten? No té sentit memoritzar excepcions o irregularitats sinó, en tot cas, saber per què la norma no recull aquests casos. Reconec que és aquí com a  filòleg que fracasso.

En cinquè lloc, si apostem per un paradigma centrat més en el procés que no pas en resultats, hem de relativitzar el concepte de temps. Com podem mirar d’eliminar la competivitat en les aules si ens escudem amb la temporalització. Tampoc no ha de ser un pretext per tirar endavant un projecte innovador. Aquest també pot ser un motiu que freni la renovació pedagògica.  Ara bé, quan la comunitat educativa estarà a punt per entomar-la? És feixuga si és un acte voluntari. En canvi, compartint-la com s’alleugereix!

I en sisè lloc, es pot conduir un curs  desplegant una metodologia que es basi en la diversió i en el plaer. Ho afirmen els neurocientífics. El nivell de perfeccionament no és sinònim de formalisme pur i dur. Ha de ser un curs en què dotem l’alumnat de recursos perquè sigui competent.I això no està renyit pas amb la fluïdesa. En tot cas, només cal negociar expectatives i interessos amb la part implicada. La #rEDUvolution pot sonar a xirucaire. Qui ho pensa no vas pas desencaminat.  De fet, comparteixen que s’aprèn amb el cap, el cor i les mans. Jo hi afegiria amb l’estómac.

DOCUMENTACIÓ

• Sessions
• Dietari d’aula
• tasques i avaluació reguladora