Però aquí, qui mana?

http://cdn.morguefile.com/imageData/public/files/r/rdnzl/preview/fldr_2006_11_20/file000872069130.jpg

16a sessió. Sessió màgica. La culpa? Ves, d’Álvaro Solache. Mentre mirava de concentrar-me per planificar la sessió, només rebia missatges dels alumnes que no podrien venir. Em vaig atrevir a confessar-los que jo també volia fer campana. Es va originar un interessant debat. Reconeixien que tenien por i nervis per la prova. L’ànima em va caure als peus. De què havia servit el desapoderament pedagògic? De seguida els vaig enviar el vídeo de la Mala Rodríguez amb una pregunta: “Qui mana aquí? Una m… de prova o vosaltres?” I els vaig amenaçar que si algú venia nerviós la setmana vinent, tindria prohibida l’entrada a l’aula. Ja trobaria algun metge que els prescriuria que per al seu estat de salut li desaconsellava un examen.

Només van venir l’Aliou, la Bego i el Chema. El Chema ja em va temptar d’anar a fer un cafè, però l’Aliou es va esverar. Ens va explicar que havia matinat molt per assistir a classe. Tenia raó. Gràcies a ell, la millor sessió.

El relatograma es va convertir en un miniplat. El Chema hi va enganxar les emocions negatives que sentien per fer front a la prova. És el típic culer de tota la vida. Pessimista. En canvi, la Bego, va capgirar la seva visió de la sessió. Com que acabava de veure els mems que havien fet els companys del curs anterior, els va aprofitar. Per tant, hi va enganxar positivisme. La sessió prometia.

Els vaig plantejar una pregunta: “Per què se sentien nerviosos?” De seguit en vaig haver de proposar una altra: “Per què venien contents a classe?”. Va ser com de mica en mica vam anar capgirant la situació. L’Aliou va reconèixer que havia après bastant. Ja havia perdut la vergonya el trimestre passat. Va ser dels primer de botar de la cadira quan vam acordar entrevistar vianants. Se’n va anar amb el Fernando. Em sembla que van arribar a l’estació a trobar voluntaris. La Begoña va dir el mateix. A més, ja havia explicat que havia estat capaç per primera vegada d’adreçar-se amb francès a París. Faltava convèncer el Chema. Li vaig recordar que havia estat l’exponent del progrés d’aquest trimestre. Xerra espontàniament pels descosits. Potser ara es deixa vèncer pels nervis i vacil·la una mica.

Per tant, vaig ser víctima d’una rampell Solache. Els vaig recordar que ens havíem plantejar a principi de curs.  Vaig repetir la pregunta: “Qui mana aquí?”. L’Aliou va riure i va contestar: “Tu”. Vaig tornar a formular la pregunta. Ell va riure: “Home, tu tens la darrera paraula!”. “Ah, sí?” “Sí” Com que no me’n sortia, els vaig fer rumiar una mica. Els vaig demanar qui tenia poders? Van respondre que els superherois. Vaig anar pels post it. En vaig repartir un i els vaig demanar que hi escriguessin quin poder tenien. Els vaig demanar que se l’enganxessin al pit. Els vaig anar fotografiant mentre deien en veu alta el seu poder. De moment, ja som quatre superherois. Tremola, Comando Molekulón. Dimarts, set més!

https://www.haikudeck.com/e/Jw5anBQ2Xp/?isUrlHashEnabled=false&isPreviewEnabled=false&isHeaderVisible=falseSuperherois – Created with Haiku Deck, presentation software that inspires

Finalment, els vaig repartir les instruccions dels jocs creats pel grup d’I2 del curs passat. En vam triar un i hi vam jugar. Així, em vaig preparar la sessió de l’endemà amb l’Imma Marín. Va ser sorprenent com repassàvem continguts. Depèn de la pregunta, els venia al cap que ho havíem explicat. La Begoña ho buscava a la llibreta. Pot ser un bon recurs avaluatiu: divertit, informal però efectiu!! L’endemà presenciaria més efectes d’incloure la gamificació en qualsevol àmbit.

 

Dissens espès

7a sessió. No les tenia totes i així em va anar…

Vam començar la roda cadascú compartint les imatges o les paraules de la classe anterior. Cada dia se superen. Van esmentar talent —vaig pensar en Álvaro Solanche—, una nova manera d’educar, etc.

Després vam recordar les propostes d’avaluació ètica, els possibles projectes i feia falta aprofundir el tema de les xarxes socials. Quan els vaig demanar com ho treballàvem, va esclatar la tempesta. De fet, esperaven que liderés la sessió. Em vaig negar. Es van anar posant nerviosos. No m’entenien. Dubtaven que havien de fer. Mirava d’aclarir els dubtes, però m’embolicava més. La Laura va qüestionar el mètode proposat. Va suggerir que potser havien d’anar seguint els tres passos tots plegats. La Leticia em volia ajudar calmant les companyes i mirava de repassar el que havíem fet dijous. El Chema preguntava tota l’estona per si podia tirar d’algun carro. El Fernando va adoptar un paper més passiu. La Transi es va esverar quan va sentir les propostes per valorar el curs. L’Aliou a estones es despenjava i a estones intervenia. L’Eva va voler intervenir, però també es va anar refredant; sobretot quan la majoria objectava de la seva proposta. I així s’anava enrarint l’ambient. Jo, adoptant un paper passiu.

Finalment, es va desencallar quan vam acceptar que les companyes que no van venir dijous poguessin plantejar la seva fórmular d’avaluació. Els altres es van resignar a estudiar tant els projectes com les xarxes.  Va ser una mica decebor la conclusió que van presentar. No diferia gaire i era tan inconcreta com les altres. Vam perdre l’oportunitat de concretar més. Jo havia pensat que cada grup podia triar un objectiu per  concretar-lo més i així poder arrencar el curs.

De totes maneres, vaig fer un parell d’observacions. El mètode provoca força debat. Han millorat moltíssim la fluÏdesa. Ara bé, havia de contenir l’emoció per evitar expressar-se en la llengua materna per fer-se entendre. Aconseguien argumentar prou bé en català. Per això ja valia la pena el debat tan espessit. La segona, els vaig confessar que m’havia passat pel cap que veiessin la pel·lícula L’onada. El Fernando va esclafir a riure. El Chema va exigir que demà, després del relatograma havíem de fer sí o sí l’activitat dels mocadors.

A més, em costa conduir aquests debats assemblearis. Veig cares d’avorriment de vegades o bé alguns hi participen poc. Hem d’entrar en acció per poder aplicar diferents interaccions i agilitar el ritme de la sessió. Ara bé, repassant les conclusions, veig que anticipen la propera sessió o la línia a seguir. Han obert la porta perquè es constitueixi un comité de comunicació. Ja van suggerir crear una pàgina de Facebook. Em puc demanar el jòquer dels experts? Ainhoa Ezeiza, Javier Encina, Al Solache i Comando molekulón, on sou?

 

Superprimera

Avui segona sessió de l’Assistència Gravitatòria. Jordi Ferreiro ha presentat la parella  conductora i ha recordat la finalitat de les dues sessions: la primera més teòrica i la d’avui més pràctica. Lucía Sánchez, que forma part del col·lectiu Pedagogías invisibles, ha explicat què entén per perfomances Ha repassat breument les claus que va enumerar María Acaso i les ha exemplificat amb la seva pràctica. Tot i que m’ha agradat que expliqués per què es va decantar cap a l’avaluació creativa —boníssima la diapositiva en què comparava com se sentia respecte a l’hora de valorar l’aprenentatge dels seus alumnes—, discrepo com l’ha definida. Considera que ens hem de formular un parell de preguntes: què avalues i què valores. Ha argumentat que per ella avaluar és donar valor. Encara que en vulguem defugir, l’avaluació és el gran parany d’una educació industrialitzada. Ella mateixa s’ha justificat. Ha de puntuar els seus alumnes, li agradi o no. Penso que és el llast que ens impedeix renovar el paradigma educatiu. Quan siguem capaços de prescindir-ne, haurem capgirat completament l’educació. Ha prosseguit amb quines tècniques fomenta la participació (grups de discussió, entrevistes, observació dels participants, comunitat). Ha explicat com converteix l’avaluació atractiva pagant el treball de l’alumne amb una moneda (terruño) Al final es canvia per una puntuació. També ha explicat que demana als alumnes que elaborin una xapa en què representin el que han après.

Tot seguit Álvaro Solache s’ha presentat. Ha explicat la seva trajectòria, quins són els projectes que lidera. Primer, s’ha agenollat per mostrar-nos que li mereixíem tot el respecte. Ens ha anunciat quines performances havíem previst. S’ha posat una capa per explicar-nos el projecte Comando molekulón i l’escola de superherois que vol obrir a la Floresta.Amb l’ajut de la Lucía, ens han repartit post it perquè hi apuntéssim quin poder crèiem que teníem. Fins i tot ens ha animat a trucar a casa per preguntar-ho. La Lucía ens anava demanant què havíem escrit. Així Mazinger Peta ha pogut designar el cap de colla i la motivadora, la persona que ens havia d’anar animant. Li ha donat les faixes i en un moment ens hem convertit en una colla castellera. Ha ajudat al cap de colla a bastir un pilar. Ens ha demostrat que amb la força de l’equip, l’enxaneta no ha caigut quan ha obligat la base i les dues crosses a abandonar la figura. La Lucía ens ha anat pagant per la participació, segons l’informe del cap de colla.

Després de la pausa, la Lucía ens ha demanat que formessin sis grups. Havíem de construir una estructura consistent i ben alta amb el material que teníem. Amb un quart cada grup ha estat capaç de muntar-les. Després ella i el Jordi Ferreiro, han anat valorant i pagant les estructures. Compto que ho esperaven. Han esclatat un conflicte. Alguns companys mostraven el seu desacord per la valoració o bé es queixaven que es valoraven millor unes altres estructures.

Ens han convidat a seure. La Lucía ens ha demanat que ens repartíssim els diners aconseguits i ens ha convidat a reflexionar sobre les dues experiències. Hem comentat el que ens ha aportat fer de castellers. Hem estat capaços d’enfilar un castell sense qüestionar la nostra inexpertesa. Ens hem limitat a seguir les indicacions del cap de colla o els ànims de la motivadora. També l’Al ens mostrava com ens havíem de posar i quina era el nostre rol en la construcció. Quant a l’acció sobre l’avaluació ha generat un intens debat en què s’ha manifestat el que fomenta: la competitivitat, la frustració, la violència. Mentre discutíem, l’Al ha aprofitat per repartir-nos a cadascú un pal d’una de les estructures.

Crec que ha improvisat aquesta performance. Ha pretès fer-nos adonar del que pot suposar el canvi d’un paradigma econòmic basant en l’intercanvi i la cooperació. Primer, ens ha demanat que miréssim d’aconseguir un altre pal. Podíem utilitzar el diner embutxacat en les accions anteriors. Després, ens ha animat a repetir l’acció però ara amb l’intercanvi, Finalment, ens ha ordenat que aconseguíssim un altre pal, si volíem, però d’una manera natural: prenent-lo. Per acabar, ens ha cantat el rap del seu superheroi i ens ha animat  a canviar la nostra pràctica a l’aula tenint en compte la piràmide de Dole.

És curiós perquè no ha calgut preveure cap activitat de trencar el gel o de presentació per cohesionar-nos. Convidant-nos a ser una colla castellera ha aconseguit el que pretenen aquestes activitats socialitzadores. Ens ha desinhibit. A més, la pausa del cafè ha ajudat que tothom parlés amb qui tingués al costat. La segona proposta ha evidenciat quina és la potencialitat d’una perfomance com a recurs didàctic. Ha estat una bona mostra d’aprenentatge experiencial sobre l’avaluació. Ha generat un debat intens. No ha fet falta que Lucía Sánchez el moderés. Un degoteig constant de mans alçades. Com en l’última sobre economia.

Un  encert d’aquest seminari són les parelles de conductors. Ja es va poder comprovar en l’anterior sessió. Es complementen i aconsegueixen un alt grau de compenetració, cosa que origina molta confiança per part dels assistents.

Per acabar, l’Al ha repetit una idea que també la va remarcar el Jordi Macián: el fet de divertir-se,  passar-nos-ho bé a l’aula perquè els alumnes es puguin divertir. És cabdal.En surts optimista. Notes que has eixamplat la caixa toràcica i que t’han fet emergir algun poder: participar i sentir-te que formes part d’un col·lectiu o d’una comunitat.