Veïnatge

Quan et proposes experimentar un material, se’t presenta un dubte. Desconeixes si el nou plantejament casarà amb el teus propòsits del curs o s’adaptarà a la metodologia que has experimentat en aquests darrers anys (curs 2012-13, curs 2013-14). Tal com ho reconeixia amb l’alumnat, em va costar encarar-lo. Fins i tot va ser impossible de preparar un projecte mínim viable per a aquest grup. M’havia fixat que l’humor hauria de formar part de la meva pràctica diària. M’havia de divertir: els alumnes també s’ho passarien bé.  De fet, jo volia arrencar cada sessió improvisant una paròdia dels vídeos de Matt Harding. Cada dia un alumne hauria de proposar una sintonia i un lloc per al final poder editar un vídeo amb el conjunt de coreografies. Però vaig pensar que seria difícil mantenir aquest repte al llarg de més de quaranta sessions. Aquest projecte es va anar concretant en una troika de secretaris que creaven tres artefactes digitals per a cada sessió. Un alumne s’encarregava d’escriure l’acta per ser publicada en el blog del Servei, un altre proposava una peça musical i un altre es responsabilitzava d’un reportatge fotogràfic. Així confeccionàvem el dietari d’aula, una llista de reproducció a Youtube i unes actes visuals, que es difonien  a través del meu perfil personal de Twitter i de Facebook.

Vaig voler provar la ludificació en aquest curs precisament per reforçar el nou enfocament tant del programa com del dossier. Incideix més en la competència comunicativa que no pas en la competència gramatical. L’alumne ha de ser capaç de produir textos amb alt grau de formalitat que li pot exigir la seva vida laboral o social. Penso que l’enfocament ha de ser similar al d’un grup de conversa. Cal que vingui a classe desangoixat i la nostra tasca de docent s’ha de centrar que vegi que l’objectiu d’aconseguir el certificat és possible. Ha de predominar el reforç positiu i s’ha de crear a l’aula un ambient de confiança i de cohesió perquè el grup pugui aprendre de les errades de les seves produccions textuals. Aquest ideari de curs comparteix amb algunes de les finalitats del Joc. Si el procés d’aprenentatge comporta una transformació en l’alumne, amb la ludificació és fa més evident aquest canvi.

Vaig incorporar, doncs, els  elements següents: una possible història, els reptes i les insígnies per a l’avaluació del curs. Arran de la lectura d’un apunt d’un blog, em va venir la idea dels veïns. Havia de ser el pretext inicial i la gràcia seria al final del curs que els alumnes en descobrissin la identitat. A més, va servir com a activitat per a l’avaluació inicial. Els alumnes van haver d’escriure un article d’opinió sobre la civilització tòxica. Aquests veïns, però,formulaven els reptes. Uns eren les tasques finals de cada unitat; d’altres eren  experiències d’aprenentatge que pretenien consolidar la cohesió del grup. Per exemple, els veïns van demanar que el grup construís un símbol del grup amb material reciclat. Tot i que vam haver de defensar minories silenciades en la unitat 1, després els veïns els van desafiar a elaborar un producte per visibilitzar aquests col·lectius. Finalment, vam consensuar que per mantenir la puntuació haurien d’aconseguir al final de cada trimestre un emblema. Els obtenien a mesura que realitzaven tant les tasques com els artefactes.

Emblemes from Jaume Sans Vellvehí

Vaig destinar les quatre primeres sessions per conèixe’ns i per negociar i acordar la metodologia del curs i l’avaluació. Ens van caldre sis sessions en la unitat 1 per organitzar una taula rodona i per donar veu a les minories silenciades en els currículums educatius, denunciat per Jurjo Torres. Vam emprar aproximadament el mateix nombre de sessions per escriure un informe per denunciar les condicions deplorables tant de les aules com de l’edifici on fèiem les classes. A més, vam experimentar l’aplicació Instagram, creant una galeria amb l’etiqueta #lamilloraula. Aquestes fotografies van ambientar l’aula el primer dia de la prova. Cada alumne hi publicava una fotografia del seu racó preferit. Pel que fa a l‘article d’opinió, vam aprofitar l’emissió per TV3 del documental Ciutat morta. La tasca final va ser respondre l’article de Jesús Rodríguez en què acusa els sector implicats en el cas denunciat en el documental. Els alumnes van haver d’adoptar el punt de vista  com a policies, jutges, periodistes o polítics. Vam aprofitar la unitat 4 en què els alumnes havien de publicar en un blog per crear-ne un que esdevingués el dossier d’aprenentatge del grup. Vam obrir la temàtica dels apunts a la moda o a la decoració. Vam continuar reflexionant si l’espai ens condicionava en l’aprenentatge. Els alumnes van proposar com els agradaria que fos l’aula, sobretot per organitzar-hi la prova. Vam aprofitar l’estrena d’Els veïns de dalt per treballar la ressenya literària; en aquest cas, va ser la crítica teatral. Per acabar, van publicar un reportatge valorant el curs i deduint la possible identitat dels veïns.

Per concloure, ha estat un curs molt satisfactori. El grup es va cohesionar ben aviat, tot i que la majoria d’alumnes reconeixen que va ser a partir del segon trimestre que es van adonar que aprenien força jugant i divertint-se. Van demostrar amb escreix que es van constituir en un grup intel·ligent resolent la majoria de reptes o bé planificant en grup els textos de les tasques finals. Recordo com es van responsabilitzar l’edició del vídeo per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Ara bé, he estat incapaç de gestionar un parell de conflictes a l’aula. M’ha costat dur al dia la correcció dels textos, planificar cap a una cinquantena de sessions creatives. I també se’m fa difícil de treballar el lèxic. M’he limitat a administrar models d’exercicis per a la prova, però tinc dificultats perquè els alumnes no només siguin capaços de resoldre l’exercici sinó com poden augmentar el seu domini lexicogràfic. D’altra banda, el nou enfocament d’aquest nivell obliga a estudiar com augmentar l’autonomia lingüística dels alumnes i apostar per la intel·ligència col·lectiva.  En canvi, si mantenim una administració de la prova tradicional, que fomenta l’individualisme, pot esvair les oportunitats que acabem d’apuntar. A més, l’individualisme pot originar que augmentin els conflictes entre components de grups i elimini que els alumnes basteixin una intel·ligència col·lectiva.

Serà difícil que deixi la ludificació a l’hora de preparar el proper curs, tot i que tens el neguit si el grup respondrà de la mateixa manera que el d’enguany. Què va aprendre el grup? Aquest vídeo evidencia la capacitat transformadora del Joc. Fixeu-vos en els missatges de cadascun dels alumnes.

Si voleu saber què va passar després del passi del vídeo anterior, haureu de clicar aquest enllaç

Documents:

• El dietari de les sessions DietariSessionsDCURS2014-15.doc
• El dietari d’aula, però aquesta vegada no ha estat possible relatar cada sessió. Només tinc recollides les reflexions de les sessions de les dues primeres unitats PReflexivaSessionsDCURS2014-15.doc

 

Primera vegada

Extret d’https://sicomor2008.files.wordpress.com/2015/06/f05fb-webinar2babp.png

Diumenge passat rebia un missatge directe de Fernando Trujillo proposant-me de participar en un webinar. Vaig acceptar fent un bot de la cadira. A la nit, però,  es confirmava una avaria telefònica. Ja tenia coll avall que hauria de renunciar a l’acte, cosa que em va tranquil·litzar. Segur que trobarien un participant millor. Sóc bastant negat pel que fa a la competència comunicativa que et facilita les TIC. Mira que volia participar en el MOOCafè liderat per Manel Guzmán, però no vaig poder conciliar horaris de tasques familiars i formatives. Em va saber greu, però vaig veure que s’havien produït els mateixos problemes per part d’alguns participants.

L’avaria es va arreglar. Dimarts, amb el grup d’E3, vaig deixar anar una catalanada! Mentre resumien la sessió del Dia Mundial del Joc, els recalco que tenim infància i també infantesa. “Com en castellà”, els dic. “Infancia e infantez“. I em quedo tan ample. Tothom em mira estrenyat. Jo continuo ben segur: “Sí, infancia e infantez“. Em convencen que no existeix. Al final, la Begoña, prudent, s’assegura:”Jaume, deus voler dir niñez!” Riem. I penso: “Ai, dijous!” M’assabento que els companys de taula són Garbiñe Larralde, Marian Calvo, Ramon Paraíso, Toni Solano i Fernando Trujillo.

Una hora abans, ja em preparo. Anem rebent instruccions. Miro de seguir-les. I quan falta menys de mitja hora,  em peta l’ordinador. Aconsegueixo restaurar tot el que tenia obert. Em vaig barallant amb les eines del Hangout. Se’m passa la invitació de Fernando Trujillo. Aconsegueixo entrar-hi. Hi ha un ambient distès. La Garbiñe també té problemes. Entrem en directe.  De tant en tant, se’m congela la conversa. Procuro no tocar res. Per tant, em perdo alguns comentaris. Les meves ironies arriben en diferit.

El moderador ens demana per l’experiència. Costa d’explicar tot el que rememores. Les ganes de començar una unitat per mirar els vídeos, per conèixer les tasques que es convertien en reptes. Les ganes que senties per superar-te, però sempre hi havia companys que et superaven en qualitat. Aquest curs vaig aconseguir de perdre la vergonya i a atrevir-me a experimentar eines, pensar en artefactes. Des de llavors, he deixat de ser docent per convertir-me en artificier. Tot el sant dia, elaboro artefactes digitals!

Vaig insistir en la importància dels socis. Si em van captar les primers unitats, la de la socialització rica va ser la més satisfactòria perquè de seguida vaig tenir resultats. Encara flipo que Toni Solano se m’oferís com a soci, sense oblidar el Ramon. Són regals de l’atzar 2.0. A més, un antic alumne també s’hi va voler afegir, cosa que em va fer molta il·lusió. I  es va convertir en un model per als alumnes. Van veure que ells també podrien parlar català com ell. Va reconèixer que no era la seva llengua materna. Però tornant al debat, va i començo a quequejar. Com em va costar articular horizontalidad que facilita un MOOC. Ja patia veient les caparrades dels companys, tranquil·litzant-me perquè pronunciés bé. P… fluïdesa!

M’hauria agradat debatre més sobre l’avaluació. Discrepo que sigui la pedra angular del procés d’aprenentatge. Espero que ben aviat algú afirmi que l’avaluació és un fals mite de l’educació. Estic disconforme que sempre s’hagi de millorar. Reproduïm així un model tradicional, encara que anem smb el plus d’innovadors. Recordem quant aprenem informalment? I ens replantegem de millorar? I també m’hauria agradat explicar l’anècdota de les rúbriques. En un grup que les posava en pràctica, vam acordar que acabarien el curs amb una exposició oral. Em vaig presentar amb una rúbrica. Per elaborar-la, per definir la banda més negativa, em vaig imaginar el que no farien mai. Resulta que un alumne ho va fer. Tothom va quedar glaçat. Es va presentar tard. Havia anat a una entrevista de feina. Però va voler complir amb el seu compromís, encara que faltés un quart per finalitzar la sessió. Va parlar nerviós. Va quequejar. Va perdre el fil. Ens explicava el que havia estat la seva feina fins ara. Vam ser incapaços d’entendre’l i ell de trobar un exemple de com estampava. Va ser horrorós. Com li havia de marcar tots els criteris negatius! Em vaig avergonyir d’haver ridiculitzat un alumne, encara que fos de pensament! Ahir César Bona va declarar que no concebia una educació sense respecte. I em reafirmo. És impossible mesurar l’esforç.  Ens hem de fixar en el procés, com insisteix Maria Acaso.

I articulo wabi sabi, el terme zen per destacar la bellesa de la imperfecció. Si aconseguim canviar la mirada en els alumnes, també tindrem una altra visió dels seus productes. L’error ens ajudarà a extasiar-nos en els aspectes que l’alumne ha intentat superar. I, ves per on, en són bastants! Més que les quatre pífies que no ha pogut controlar.

I quan mirava d’acabar la roda final en què recomanava l’article de Juanjo Vergara, va i sento que em diuen que he desaparegut de les pantalles. El Toni en fa broma, com que sóc un dels representant de l’àmbit d’adults… Fernando Trujillo ens acomiada i ens adverteix que hauríem d’atendre la xarxa social. Em sorprèn que et comencin a seguir persones i et reconeixen que els has agradat el que has dit! El més emotiu, Pablo Ele Aparicio. Alguns també declaren que el debat els ha engrescat a continuar el curs, com José Blas García Pérez.

Per acabar, vull donar les gràcies a Fernando Trujillo i Toni Solano perquè pensessin en mi. A més, va ser tot un luxe compartir l’estona amb dues bilbaïnes d’aúpa i amb el gran Ramon. Ara, els organitzadors són uns  inconscients. I que per molts anys ho siguin! Us dexió el resum del debat a càrrec de Fernando Trujillo.

 

Botifarra de Vic

Divendres  i dissabte es va celebrar el IV Simposi Internacional sobre l’Ensenyament del Català. Fa més d’una hora que estic davant la pantalla de l’ordinador barrinant com puc començar aquesta entrada. Em sento bloquejat. Deu ser el cansament. Dubto de quin n’ha de ser el to mentre en recordo moments i anècdotes. De sobte, m’han vingut al cap els primers versos de Cançó de carrer de Pere Quart, que cantava Ramon Muntaner. Potser els meu fills  ja els cantussegen esperant els dos anys que em falten per entrar a la cinquantena. Tal com jo vaig fer.

N’he sortit ben decebut. Ja hi anava amb recança.I s’han confirmat les minses expectatives. Reviso el llibre de resums. En l’índex apareixen els objectius d’aquest acte.  Em sorprèn que vulgui esdevenir un espai de reflexió i de debat ja que no n’hi ha hagut com esperava. Havent entrat en el segle XXI, en plena societat del coneixement, hem de mantenir formats formatius tan clàssics? S’ha de mantenir el to academicista,  propi de l’àmbit universitari, anacrònic, caduc i distant per als nous temps? Només tinc una resposta, la dèria de l’erudició: farcir els assistents amb informació, ben compactada, perquè ens convertim en botifarró, llonganissa o fuet.

Maria Acaso apunta en el seu llibre Reduvolution: “No n’hi ha prou de voler ser democràtics, sinó que se n’ha de ser.” Bé, doncs, per apuntar la primera conclusió que trenc del simposi la parafrasejo: “No n’hi ha prou de reinvindicar al futur professorat que sigui competent lingüísticament, sinó que li ho has de demostrar”. Vet aquí la primera decepció. Bastants participants han evidenciat que disposen una competència comunicativa més aviat baixa. S’han saltat els límits marcats per a la seva exposició. Han ignorat si el discurs s’adequava al públic. Han convertit els recursos visuals en armes llancívoles contra el públic. Han llegit les comunicacions. A més, la majoria s’ajudava de la comunicació escrita i no pas d’un guió. Preneu-ne nota futurs examinands del nivell C2 i futur professorat!

Ara bé,   destaco els ponents modèlics.  Van voler ser més propers: Joaquim Dolz, exposant dempeus i que es va col·locar al davant de la taula de l’escenari —ara, per culpa de l’hora, em va costar seguir-lo—; Roy Lister, al darrere del faristol , formulant un discurs pausat, clar i eficient; i  David  Lasagabaster, el millor sens dubte, amb una ponència enginyosa, divertida, captant l’atenció del públic constantment.  Olga Esteve va saber capgirar el diàleg en què participava  amb una contundència i una eficàcia prussianes. Com Assumpta Fargas, tot i jugar a casa, li va tocar la difícil tasca de cloure la taula rodona, amb unes punyents reflexions.

Quant a les comunicacions, em van agradar les que s’apartaven de la línia general: els projectes de llengua que van explicar Alícia Martí i Pilar Garcia o els d’Antònia Farré i Carme Masip. Van ser presentats d’una manera àgil i buscant la participació dels assistents en el darrer cas. La frescor, gràcia i ironia de Jon Landa per explicar l’ús de cançons actuals per despertar l’interès del seu alumnat italià.  Enric Portalés va presentar l’ús de les cartes al director. Jordi Domènech va demostrar la seva bonhomia. Per a mi, és el model del docent tranquil. Xavier Fontich ja va reptar l’audiència amb unes reflexions i futures propostes per gaudir de les lectures obligatòries. Em va agradar com Jordina Sala capgira la Universitat d’Exeter amb les xarxes socials. És atractiva la seva experiència de seguir un tema al llarg d’un trimestre per Twitter. Finalment, m’agradaria esmentar l’equip de l’Escola de Llengües de la UOC amb la seva aplicació per frenar les distàncies en les activitats orals, Lis Costa i l’ús del portafolis digital i les conmpanyes de la Delegació de Nous Barris del CNL de Barcelona.

Almenys l’ocasió ha valgut la pena per conèixe’ns personalment. Així doncs, estic content de saludar Jordi Domènech (@jdomencha), Josep Miquel Arroyo (@jmab76) , ixula (@MarPascual); de seguir Alícia Martí (@marclia), Pilar Garcia (@pgvidal), Jon Landa (@jon_kiddo), Jordina Sala (@jordinasb85). L’anècdota va ser compartir veïnatge de taula en una sala  amb Marta Flores (@martafcoll) i Arnau Cerdà (@arnaucerda) i descobrir les nostres identitats al final de l’acte, gràcies a Carme Bové (@carmebove).

De totes maneres, crec que s’han d’organitzar certàmens, però que serveixin d’autèntiques àgores, és a dir, espais de divulgació i de debat. Els organitzadors han d’apostar per l’horitzontalitat, fomentar que el debat sigui també a les xarxes socials. Cal, tanmateix, no atapeir el programa i esponjar-lo amb estones de pauses en què els participants poguem contrastar conclusions. Hauria de planificar el temps d’una manera més real. S’ha convertit ja en una tradició que un membre del comitè hagi d’informar dels canvis logístics i de programa. Per acabar, demanaria als experts una mica de respecte tant per als parlants perquè la pervivència d’una llengua depèn d’ells i no pas —per sort!— dels filòlegs i també per a l’alumnat.

Facilito l’enllaç de les meves notes per si algú les pot ampliar. Cliqueu aquí.

Proposta didàctica

1. Llegiu aquest versos:

“Encara hi som a temps/ encara, encara, encara / Destruirem un món / estúpid i sense ànima!  /  Cavem els fonaments  / d’una vida  més alta”

2. Justifiqueu: per què destruirem no cal la dierèsi per marcar el caràcter vocàlic de la i.

3.  Després de llegir l’entrada, proposeu  per quins altres mots podríem substituir vida.

4. Finalment, debateu per què a mesura que et fas gran, se t’agreja el caràcter. És el vostre cas?