davVaig conduir un taller dins de la  III Jornada del CPNL per a la Millora Professional.  A l’hora de presentar-lo a la comissió organitzadora, vaig tenir algun dubte. Volia plantejar-lo com una experiència: mostrar accions, provades a l’aula, que servissin per exemplificar els quatre principis de l’Art Thinking. La comissió organitzadora, en cas d’acceptar-la, t’oferia 10 minuts per exposar-la. No em volia complicar gaire la vida, podria aplicar l’estratègia de cara a la barraca,  però se’m van plantejar un parell de dubtes. En primer lloc, podria parlar d’emoció i aprenentatge d’una manera expositiva?Potser el repte que se’m presentava raïa si era capaç de capgirar el discurs explicatiu, típic d’aquestes situacions,  experimentant alguna acció amb els assistents.  A l’hora de titular la proposta, de seguit em va venir al cap el programa que presentava Ramon Gener.  Per sort, la comissió va acordar que havia de ser més aviat un taller que no pas la crònica d’una experiència.

Em va costar de preparar-la.  Em feia un cert respecte.  En primer lloc, mostrava la meva pràctica davant de companys i en temia la reacció. I si verificaven la meva imatge d’estrafolari o d’il·luminat… I si interpretaven que les acciones només eren numerets enginyosos a l’aula. En segon lloc, em va resultar difícil triar les quatre accions. Em podia fixar amb les que havien tingut més bona acollida amb el darrer grup (#s3cast17); però furgant en els fitxers, en vaig desenterrar més. I em preguntava si il·lustrarien bé cada un dels fonaments. I, finalment, dubtava si calia que desplegués una explicació teòrica o m’havia de limitar interpretar l’acció —per què l’havia dissenyada, què pretenia provocar en l’alumnat. Fullejant el llibre de María Acaso i Clara Megías per documentar-me,  em vaig adonar,  d’una banda, que em fotia en un vesper a l’hora de  seleccionar-ne els conceptes més rellevants i, de l’altra, que m’urgia fer-ne una nova lectura. Ho he provat però, com em passa amb la majoria dels seus llibre, no avanço més d’un parell de pàgines ja que gairebé cada paràgraf et provoca reflexions.

Finalment, el taller es va estructurar a l’entorn de cinc accions (Secció de vent#Empaperem 1, #Empaperem 2, Bombardegem coneixement i Petricor), algunes inspirades en obres d’artistes: Joan Brossa, Ignasi Aballí, Casagrande i Nicolás Paris. Ara bé, el dia abans em vaig decidir per incloure’n una de nova. Si el programa televisiu m’havia servit d’inspiració, calia planificar-ne un petit homenatge: el mateix que van fer a la sèrie Breaking Bad en el primer episodi, Èxtasi. I amb una petita banda sonora perquè ambientés cada intervenció.

L’home pissarra. Em vaig presentar amb una granota. Vaig convidar als assistents a mirar la careta del programa i que es quedessin amb una paraula que els havia impactat. Vaig repartir retoladors i els vaig animar que m’hi escriguessin aquestes paraules.  Malgrat que alguns considerin que el missatge és bastant ensucrat, penso que hi apareixen alguns conceptes, fonamentals,  de l’Art Thinking: art, emoció, singularitat, subjectivisme…

Secció de vent havia de ser, en principi,  el detonant inicial del taller. Els assistents es trobaven un globus a la cadira. El van haver d’inflar mentre sonava La cavalcada de les valquíries. Havíem pactat un senyal per esclatar-los. Hi havia amagat un capmany, moneda oficial del grup #s3cast17. Al darrere cadascú tenia un element del mapa conceptual amb els principis de l’Art Thinking, una adaptació del que presenten les autores del llibre . Van haver de recompondre’l. Tenien, però,  algunes pistes per formar-lo. El valor del bitllet indicava el nivell jeràrquic del terme.

Aquestes dues primeres accions evidenciaven com havia emergit l’actitud lúdica — un terme defensat per Imma Marín i que coincideix amb els objectius de la pedagogia sexi de María Acaso— per part dels assistents, necessària per atraure la curiositat, l’esforç i el plaer, components essencials per a l’aprenentatge. Els globus van permetre introduir un bloc teòric sense haver de recórrer a l’explicació magistral. A més, ens convertíem en creadors de discurs tots plegats.

#Empaperem 1 i #Empaperem 2 un dels altres edukits que es trobaven els assistents a la cadira era un exemplar d’un dels cartells elaborats per l’entitat Empaperem.  Vaig adaptar un dels cartells de Joan Brossa en què els plantejava una pregunta.  Servint-se del cartell com a model, havien de respondre la pregunta en un full que els vaig repartir. Van dipositar al terra de l’aula els producte. Després els vam tombar i van descobrir que eren fotocòpies de material que teníem al Servei. Havíem aconseguir recrear una obra d’Ignasi Aballí, una paret coberta de les nòmines seves com a professor de l’Escola Massana. Així el pintor pretenia denunciar l’escassa professionalització d’un artista.  Aquesta acció ens havia de servir per experimentar els pensaments divergents.  Els va sorprendre que cadascú tingués un model diferent de cartell. El resultat va ser un mural ple d’eslògans variats i creatius. Així evitàvem l’homogeneïtzació, un dels causants del tedi acadèmic. Fomentàvem el subjectivisme i el pensament crític.

Bombardegem coneixement vaig plantejar aquesta acció per evocar la intervenció que va fer el grup Els Viatgers en una cloenda del cursos per commemorar el 80è aniversari de la Guerra Civil. És la perfomance que vam acordar el grup per cloure la nostra participació en el projecte col·laboratiu Huertos literarios, liderat per Ramón Besonías. Es tractava de sorprendre a tots els convidats amb un bombardeig de poemes dedicats al vi. Exemplificava com un grup havia materialitzat un projecte artístic. Ens havíem inspirat en les accions del grup Casagrande i en un dels edukits dissenyat per Clara Megías en una de les edicions de la Escuela de Educación Disruptiva. En aquesta ocasió, els assistents havien de construir un avió en què, en un lateral, tenien una etiqueta i un enllaç.  Eren els diferents projectes que he dut a terme.

Per cloure el taller i aprofitant que les llavors era la metàfora visual de la Jornada, n’havíem de construir una. Vaig seguir una acció que duu a la pràctica Nicolás Paris en el seus tallers vinculats al muntatge Petricor. En aquest cas, els assistents escrivien  un compromís mentre anaven responent quatre preguntes: qui?, a què es comprometien o amb què s’emportaven del taller?, on? i quan?

Vam esperar que algú plantegés alguna pregunta per desvetllar la darrera sorpresa. Comptàvem amb la presència d’una alumna,  Andrea Beltrán, interessada en Art Thinking. Era la persona idònia per respondre els dubtes dels assistents. La preocupació era com havíem treballat la gramàtica. Algú es va adonar que a l’hora de formular el compromís, havíem posat en pràctica els components oracionals. A l’hora de crear els eslògans, els alumnes ja facilitaven prou material per revisar errades i resoldre dubte per refermar-los més endavant.

En definitiva, l’art és un canal per aprendre un idioma. A més, et permet combinar diferents llenguatges i així no limitar-te al verbal. I si a l’hora de muntar una presentació t’adones que en pots fe-ne una altra amb tot el que has descartat…

Anuncis

Setmana d’estrena: trimestre, curs i aula.

1a sessió. Element detonant: el mitjó. Vaig repetir la primera activitat que ens va plantejar Nicolás Paris. La mateixa reacció. Cares d’estupefacció, primer. Rialles a mesura que se’l posaven. A més, anaven arribant de manera progressiva. Per tant, els companys que el duien posat frisaven per contemplar la reacció del nouvingut. Anava sentint comentaris: “S’avorreix. Per això té tanta inventiva.” , “Jaume, ja t’has pres la medicació?” Jo, ni cas.

Vaig repetir l’activitat de presentació que també és bastant divertida. Així ens movíem i fèiem temps perquè el mitjó s’emmotllés. Vam formar un cercle amb les cadires per descobrim les noves identitats. Vam riure bastant. Finalment, el vaig fer descalçar per comprovar com havia quedat el mitjó.  Cares de sorpresa. Vam reflexionar una mica per fer emergir el pensament divergent.  Vam acabar acordant que seria el material per elaborar el relatograma. Aquesta vegada, el construiran individualment.  La majoria va seguir les meves instruccions i van desfer el mitjó. La Paola, en canvi, va decidir que el faria amb la forma del peu. Visca la rebel·lia!!

Ara tocava presentar el repte del curs. Vaig esmicolar tant el comunicat de la Cúpula errorista que ens va costar ordenar-lo una mica. Els va fer il·lusió que fos escrit amb l’alfabet que vam inventar el curs passat. De totes maneres, vam veure que el text ens oferia diverses possibilitats. L’Andrea li va encantar la proposta.

L’hora del descans cerebral. Ens vam anar de viatge. Has de formular: “Me’n vaig de viatge… amb una abraçada del company” i has de fer l’abraçada. El company ha de repetir i fer tot el que ha sentit i vist abans de dir la frase al company. Em costa explicar la dinàmica. Aquesta vegada no feien cap acció sinó que facilitaven consells als companys.

Vaig formar petits grups i els vaig repartir el programa de cada unitat. Vaig descobrir que havia fet malament les fotocòpies. Només vam triar els continguts de dues unitats. Primers dubtes sobre els continguts. Vaig presentar el pla del curs. Algú va arquejar les celles quan llegia autogestió pedagògica i a través de l’art.

20170418_112544.jpgI per acabar, repetiríem l’activitat del compromís. Els vaig repartir les tires de paper. Els vaig demanar que la dobleguessin en quatre parts i hi formulessin un compromís. Els vaig donar un clip i els van ensenyar com podien convertir el compromís en una llavor. Segona nicolassada del dia.

2a sessió. La venjança. Cadascú va agafar el tros de paper i hi va anar apuntat amb què s’havia quedat de la sessió anterior. Vaig aprofitar per fer el mateix amb el que em comentaven en la posada en comú. Em va satisfer el que van compartir. Dues pegues. Desconec com valoren la sessió. Hauré de recórrer als enginys de Clara Megías. Hem de tenir retoladors de punta fina.

20170420_105624.jpg

Abans de continuar amb la sessió. El Manolo va plantejar alguns dubtes. Van voler que practiquéssim l’apostrofació de l’article amb els noms femenins.  Tenia molt clara la regla, però en canvi no veia per què no es podia apostrofar idea i per què s’havia d’apostrfar ungla. Vaig improvisar una tècnica amb el color verd i el vermell. Els vaig demanar que pensessin en paraules femenines. Les vam apuntar a la pissarra i la regla. Vam aprofitar per repassar la vocal tònica. Hpostavien de senyalar-la. L’encerclava en verd. En la posada en comú, al final, vam acordar que deien verd (l’, és a dir, article apostrofat) o vermell (la, article no apostrofat). Al Manolo encara li va costar de veure-ho, però els altres ho van entendre  de seguida.

20170420_102157 (1)

A l’hora de presentar la sessió, els vaig confessar avançar que avui demostraria que no estic tan boig ni sóc tan creatiu.

Vaig formar petits grups havia de compondre una imatge amb el tros que tenien. Vam practicar la rutina de pensament Què hi veig, què en penso i què em pregunto. Va estar analitzant tres obres. Van descobrir d’on havia sortir la primera activitat del dia anterior.

20170420_102205.jpg

La majoria va assegurar que pertanyien al mateix artista. Aprofitant els mateixos grups, van fer una lectura col·laborativa. Van llegir el dossier de CaixaFòrum sobre l’exposició de Nicolás Paris. Cadascú havia de llegir un paràgraf en veu alta, havia de resumir un paràgraf que hagués escoltat i havia de confirmar si era correcte el resum d’un  company. Van acceptar d’anar a l’exposició i fins i tot de contractar una visita guiada.

Descans cerebral: joc del marro. Han de picar amb la part del cos on algú ha rebut, per part meva,un cop. Finalment, es van encarregar d’escriure el missatge per fer la reserva de la visita de dijous.

S’entretenien a l’hora de sortir. Els vaig haver d’anar a buscar. Vaig entrar cridant: “Au, foteu el camp: que estoy mu’ loco, ostias!!” Esclafiren a riure.

Sessió amb l’equip de treball. Una companya em va demanar per què els renyava.  No era pas aquesta la intenció sinó pretenia verificar si tot l’equip enteníem el mateix respecte a una paraula: compromís. Diumenge passat, la conferència de Joan Vaello. L’endemà, una dura sessió de formació sobre la gestió de projectes i la reflexió sobre el rol directiu. En vaig treure dues conclusions:

  • els projectes han de ser impulsats per tot l’equip, incloent-hi els reticents;
  • tot l’equip ha d’assumir els acords presos en les reunions; no s’hi val arribar a compromisos a mitges tintes,

En el curs, mentre escoltava les explicacions del professor, em va venir al cap  el comentari d’una companya: “T’agradi o no, tu ets el director de l’orquestra”.

Dijous preparava la sessió.  Vaig repassar el document que havíem elaborat en la passada reunió i les entrades en què cada component havia detallat en què es comprometia. En vaig treure l’entrellat: havia de suprimir el primer punt de l’ordre del dia. Era innecessari aprovar el decàleg que havíem elaborat  consensuadament.  Hauríem d’haver passat directament a relatar cadascú  què n’havia aplicat.

A banda d’adonar-me que divergíem sobre el compromís, ja fa temps que hem comès una errada de constitució de l’equip. Ens falta establir unes normes de funcionament. En aquestes sessions de treball amb l’equip aprenem una manera de treballar que cadascú la transmetrà a l’aula amb el seu alumnat;  l’anirà incorporant en la seva tasca docent. Per tant, també hem d’aprendre a cooperar. Per això també va ser un encert adoptar la tècnica que va esmentar Joan Vaello: demanar algú que comptabilitzi el nombre de solucions i de queixes.

Si he de destacar altres encerts, un altre va ser el fet de pensar una metàfora de l’equip i les similituds.  Van donar molt de joc i em van fer adonar alguns aspectes que se m’havien escapat. D’altra banda, explicar l’experiència en petit grup per fer una llista de fortaleses i millores també n’estic satisfet tant del resultat com del procediment.

Conclusions:
Apareix un element, el temps, que amoïna i  que dificulta  l’aplicació del projecte. Finalment, vaig voler insistir en aquestes idees:

  • compromís= implicació; per tant, establiment d’objectius
  • apren. significatiu = negociació d’objectius o no té sentit si de l’avaluació inicial no en podem fer un pla de treball

Millores

  • He de tenir present el decàleg per preparar les  properes sessions. A més, servirà com a pauta de valoració: quins punts he aplicat i quins he omès?

En vaig sortir molt satisfet.

Extreta de crecejoven.com

Aquestes són les notes que he pres dins del II Congrés l’Excelència en Educació, organitzat per Espacio Holístico. Ara m’adono que el títol de la conferència de l’economista barceloní obeeix al repte que ha plantejat a tot l’auditori Carmen Cabestany abans de presentar-lo: llistar totes les paraules relacionades amb l’educació que comencen per co-.

L’emprenedor en la introducció ha plantejat un nou repte: aspirar l’excel·lència en educació significa qüestionar-se quina educació llegarem. A més, compromís va afegit a confiança que comporta respecte, justícia i coherència. Ha recordat que vivim una crisi de valors –no hi estic d’acord, tothom en té algun–. Ho ha aprofitat per repassar l’etimologia de crisi. Significa transformació (crisàlide, Crist o Krishna)- Per fer bé les coses cal desfer. És a dir, cal morir per néixer. Perquè hi hagi primavera cal passar per l’hivern.

Ha revisat el conceptes que va introduir Plató. La justícia s’ha de fomentar per la fortalesa (emocions), la prudència (raó) i la temprança (moderació). Així doncs,  els termes del títol es fonamenten en la combinació d’aquestes virtuts:  la  consistència és el resultat de la fortalesa i prudència mentre que la coherència, la prudència i la temprança; en canvi, la congruència és el resultat dels dos valors anteriors.

2. Quant a l’excel·lència que cal per a la transformació –i així superar la crisi–, cal disposar d’una actitud (estimar i voler), de coneixement (aprendre i saber), d’una habilitat (fer i poder) i de compromís (visionar i llegar). Cadascun d’aquests valors desenvolupa una determinada intel·ligència. L’emocional és la de l’actitud, la logicoracional va amb el coneixement, mentre que la practicooperativa amb l’habilitat i la creativa o espiritual es relaciona amb el compromís. Ha vinculat aquestes intel·ligències amb el temps. Les emocions són el tarannà i implica el present. El coneixement i l’habilitat demostren el talent mentre que la creativitat aspira el futur. Tanmateix, cal una altra intel·ligència, la moral o relacionada amb l’ètica que es fonamenta en les accions següents: comprendre, respectar, responsabilitzar-se i comprometre’s.

Així doncs,  l’excel·lència  s’ha de fonamentar com a professional, persona i ciutadà. 

3. Finalment ha exposat sobre el sentit fonamentant-se en les cites i conclusions de Viktor Frankl:

Quan no podem canviar la situació, el repte és canviar nosaltres

La capacitat d’estimar i crear són la primera i última llibertat individual. Ha introduït el terme de longanimitat (disposar d’una gran ànima). Per desenvolupar aquesta part s’ha servit com a exemple i metàfora del Team Hoyt.

Aquest vídeo hauria d’anar l’entrada del bloc dels cursos a distància, però per dignitat i seguint les instruccions dels organitzadors, el penjo aquí.

Tal com es pot escoltar, vull que el meu alumnat aconsegueixi ser autònom, és a dir, competent. Per això, vull impulsar l’aprenentatge col·laboratiu, la reflexió com a pràctica didàctica i la democràcia perquè crec en la Utopia. Espero que al final d’aquest trimestre, penjaré aquest compromís en el bloc didàctic i demanaré al meu alumnat que el valori.

Fa dies que rumiava de participar en la nova proposta de Purposed.  D’entrada, em violenta fer servir el vídeo com a canal de comunicació. Fa any que la fotogènia i jo vam acordar donar-nos un temps i emprendre vies paral·leles.  La timidesa va aprofitar per substituir-la. Ara bé, també m’atreia aquesta manera orginal de plantejar un contracte. Per tant, anava com anell en un dit per acompanyar l’entrada de la tasca d’elaborar un contracte de curs.  Ahir em vaig presentar amb el portàtil per si hi havia ocasió per gravar el compromís. Fes-te fotre perquè la tecnologia no va rutllar. Vaig haver de recórrer al llibre de comptes i demanar al meu fillol que em pagués el deute.

Mentre el paio anava preparant l’espai – vam descartar l’estudi, el jardí; finalment,vam optar per les golfes-, repassava el text i m’anava posant més nerviós. Vam començar. Primera presa, impossible de pronunciar nom, dedicació i institució -primer embarbussament-. Penso com s’ho deu fer la duquessa d’Alba per pronunciar tota la tirallonga de títols, i no duc encara cap pròtesi dental. Em calma. “No passa res, Jaume. Quan tu ho diguis, hi tornem”. Segona presa, pronuncio el text amb embranzida, però al final em falla la memòria. “Repetim. No tinc pressa”. Tercera presa: “Jaume, bé, però…” Em proposa unes indicacions. Vol que acaba i miri la càmera fixament. Em recorda el final de la crònica d’un corresponsal. “Jaume Sans. Consorci per a la Normalització Lingüística. Eramprunyà”. Acoto el cap. Sóc un actor dòcil, tant que al final em foto les indicacions a l’esquena i m’adono que no sé on he fixat la mirada. L’he repartida al llarg de la tauleta.  La dóna per bona. Té el detall de no mostrar-me la gravació. Em commou aquesta consideració juvenil per la inutilitat madura. La crisi vindrà quan m’avisi que ja ha penjat la gravació.

Ens presentem a la reunió del grup impulsor de Pràctica Reflexiva. Anècdota del dia: quedem tancats a l’ascensor dues parelles d’assistents. No ens reconeixem fins que entrem junts a la mateixa sala. Fem la roda de rigor. Ens sorprèn -i meravella– la diversitat d’àmbits, tot i que la docència i el mètode és el vincle comú. L’Olga condueix la sessió, tot i que el Joan va puntualitzant la informació. M’agrada com va deixant anant observacions i conclusions i te les poses a la butxaca perquè saps que s’han contrastat. És el parany d’aquesta metodologia. Et convenç perquè et fa palpar les coses. En surto bastant atònit, i amb un encàrrec. A mesura que arribo a casa m’entren les ganes fer els deures i de participar-hi. Des d’ahir a la nit el cercador treu fum. Tots els participants ens volem conèixer