Un grup privilegiat

Daniela Ortiz i Xose Quiroga, Estat Nació – Part 1 – Exercici #1 . Col. MACBA

“A veure, la metodologia del curs m’ha agradat, però per què hem parlat de l’esclavitud al llarg del trimestre?” Així vam començar la taula rodona amb què vam dedicar l’última sessió del curs. Tard o d’hora, esperava aquesta pregunta. Vaig balbucejar la resposta. Que volia desenvolupar el tema del decolonialisme (#joteniaunacolònia)… Que m’havia impactat un taller de l’artista Daniela Ortiz… Que enguany en un curs formatiu havia conegut Patricia Raijestein i que em va animar a tirar-lo endavant… Pensant-hi després, va ser mentre escoltàvem la xerrada d’Angelica Dass que podíem estirar el fil de l’esclavisme.

Vam destinar les dues primeres sessions per familiaritzar-nos amb la prova final. El primer dia van descobrir l’estructura de la prova i el segon vam organitzar un joc d’escapada per conèixer el model de prova. Vaig demanar que m’ajudessin a formar un drac amb les cadires de l’aula. Era la diada de Sant Jordi. I, ves, em vaig oblidar d’explicar la narrativa del joc . La figura del monstre era una al·legoria de dues formes de pressió: l’avaluació i el colonialisme. Vam formar els grups. Els vaig anar repartint els reptes i els exercicis. El grup que resolia primer el repte rebia com a premi la solució de l’exercici. Així introduïa la figura dels privilegiats.

Aquest rol va continuar a l’hora de triar la crònica de la sessió. Començàvem cada sessió amb un roda en què cada alumne expressava què recordava de la sessió anterior. Després, formàvem petits grups que escrivien la crònica de la sessió anterior. Les comentàvem i n’escollíem una. Però després repartia una carta a cada grup i jo decidia quina era la carta privilegiada. Qui la tenia veia publicada en el blog la seva crònica.

Em neguitejava tant el tema del curs com els possibles projectes artístics. Vam dur a terme les accions següents. Es van anar encavalcant unes amb les altres. La sensació va ser com si estiréssim el fil d’una troca. Vaig adaptar l’actuació que ja havia fet anteriorment del projecte artístic Humanae d’Angelica Dass. En aquesta ocasió, cadascú va pintar amb el seu color de pell la silueta que li havia dibuixat un company. Ens vam constituir en agències publicitàries encarregades de muntar, d’una banda, una campanya per un ús responsable del sucre i, de l’altra, la possible per a tres alcaldables negrers. L’experiència de Cristian Olivé em va servir d’inspiració. Van preparar la ruta de la Barcelona esclavista. Hi vam anar acompanyats d’un grup de B1. Es van encarregar de fer-los de guia. Finalment, vam cloure el curs amb la taula rodona. Cada alumne s’havia de preparar dues preguntes: si encara vivim en una societat esclavista, quines diferències troben entre l’esclavisme colonial i l’actual. També havien de portar una imatge que justifiqués la primera pregunta. A més, vam preparar la intervenció en el concurs de karaoke.

• 

  Buscant el color

• 

  Enllestint el projecte

• 

  Preparant un anunci

• 

  Preparant la campanya electoral

• 

• 

  Preparant vídeo

• 

  Preparant vídeo

• 

  Ruta de la Barcelona esclavista

• 

  Esperant per començar la taula rodona

Pel que fa a les valoracions del grup, en destacaria dues de positives. Una persona observa que el curs provoca la reflexió –fixa’t, pedagogia crítica i jo amb aquest cap! Recordo que en una sessió van valorar què sabien abans i què havien après ara. La majoria va confessar que coneixia els efectes de l’esclavitud colonial (alumnat llatinoamericà), però ignoraven la commemoració del Dia Internacional de Record de les Víctimes del Comerç d’Esclaus i de la seva Abolició i el llast colonial català. També una alumna ens va confessar que feia quinze dies que havia reduït el consum de sucre. De vegades, algun alumne aprofitava al final de classe per comentar-te algun aspecte del seu país. La reacció del grup a la plaça d’Antonio López. Els va sorprendre que se n’hagués retirat l’estàtua però en canvi s’hi mantinguessin les plaques.

Valoracions de l’alumnat

D’altra banda, algú va afirmar que s’aprèn bé. Tot i que els pot desconcertar al començament l’absència de continguts i estructures lingüístics, se senten còmodes aprenent en comunitat. Potser seria discutible l’ús de la llengua materna mentre debaten alguna activitat. Era permissiu mentre discutien en petit grup. Això ha ajudat a algun alumne que encara tenia alguns problemes de comprensió oral. Ara bé, teníem un acord tàcit. En la posada en comú, tothom s’esforçava a transmetre les conclusions en català. Una alumna va confessar, a mig curs, en el grup de Whatsapp que havia estat capaç de tramitar una gestió personal en català. També em van fer sentir orgullós quan els vaig estar escoltant en la taula rodona.

Conclusions de la taula rodona

Per contra, hem de constatar les pífies que vam cometre. Vaig crear peces de diferents colors perquè cada alumne en tingués una al llarg del curs. Les vaig repartir en la segona sessió. Havien de servir per constituir grups de treball. També hi anaven apuntant els punts que guanyaven a l’hora de confeccionar els diferents productes. Va ser la tàctica perquè el conservessin. Va ser inútil. Va ser impossible formar grups amb les peces. Alguns l’havien perduda. També es van produir algunes baixes.

Edukit: quin grup seria el privilegiat?

Analitzant les figures dels negrers, vaig descobrir l’obra Llibertat! de Santiago Rusiñol. Em semblava que ens anava com anell al dit per dos motius. Encara que sigui anècdotic, apareix la figura de l’indià i el que representava per al seu poble natal. A més, l’autor denuncia la intolerància dels personatges més progressistes. Aparentement farden d’unes idees avançades, però resolen els conflictes de la manera més conservadora. Són els més masclistes i racistes. Va ser una pena que no disposéssim de cap gravació. Vaig intentar que llegíssim l’obra. El grup es va espantar. De totes maneres, una alumna es va guardar el text. Ja em va passar el mateix en el trimestre anterior. En aquell cas, va ser un article d’opinió. Em costa triar els textos adequats al nivell. Caldria que els seleccionés prèviament i els adaptés. M’és difícil quan vas planificant cada sessió el dia abans.

Anàlisi DAFO

Per acabar, puc assegurar que va ser un curs rodó. Ja havia tingut el grup els dos trimestres anteriors. Estava força cohesionat. Acollien de bon grat les noves incorporacions. El grup va decidir crear un grup de Whatsapp. Difonien tot el que fèiem a l’aula per a les persones que no podien assistir. Ja fa temps que observo que els descansos cerebrals aconsegueixen aquesta finalitat. Per altra banda, inflen el pit quan veuen els resultats acabats. El periple, tant del grup com meu, va ser bastant en paral·lel. Vam haver de vèncer algunes reticències: ells, la de la prova; jo, el colonialisme. Vam conèixer el llegat colonial català. Els conflictes van brillar per la seva absència. També cal agrair l’atenta col·laboració de Patricia Raijestein i la inspiració d’Angelica Dass, Daniela Ortiz i Cristian Olivé.

 

Cinc experiències marianes

María Acaso Prometo no repetir dos veces la misma unidad, organtizat per Educatio. Va idear la sessió perquè els assistents visquéssim cinc experiències que ajudarien a reflexionar al voltant de les cinc paradoxes pedagògiques que apunta en el seu llibre rEDUvolution. Així, demostra  com ha aplicat la cita d’Alejandro Piscitelli que tant la va impactar.

cortesia de María Acaso

Tan bon punt arribàvem a acreditar-nos,  rebíem una samarreta i ens feien esperar fora de l’aula. Anàvem comprovant que cadascú la tenia d’un color diferent. Alguns, agosarats, s’afanyaven a posar-se-les; d’altres, en canvi, esperaven rebre instruccions. Quan vam poder accedir a l’aula, vam comprovar que l’espai es limitava de nou cadires escampades per la sala, amb una capsa i una cinta amb un dels colors de les samarretes. Servien de pal de paller per aglutinar els diferents grups. Assajàvem l’estranyament. Aquest element que al principi causa desconcert, però que incita a generar expectatives de l’acte.

Un cop es va haver presentat i va haver descrit breument l’esquema de la sessió, va convidar-nos a obrir la caixa. Hi havia un mirall, unes tisores i un llençol. Ens va demanar que de moment utilitzéssim el mirall. Ens hi miréssim atentament i recordéssim què havíem après de l’escola. En el meu equip ben aviat vam prescindir de l’objecte per evocar experiències i debatre-les. La majoria eren mals records: la solitud, l’avorriment, l’arraconament dels interessos, l’individualisme… Així,  vam entendre la importància de l’inconscient a l’aula, que el model educatiu ha d’estar connectat amb la realitat,  els diferents rols del docent (com a DJ, intel·lectual i artista ja que és un productor cultural) i l’anàlisi semiòtic de la nostra tasca (les pedagogies invisibles).

Pel que fa  a desenvolupar una pràctica educativa democràtica, ens va proposar una dinàmica ben senzilla. Vam formar una filera de cadires perquè uns s’hi enfilessin i els altres els miressin des de baix. Vam comentar què notàvem tant els uns com els altres a l’hora d’exercir una pràctica de jerarquia vertical. Calia desenvolupar una tasca docent horitzontal, comptar amb la implicació de l’alumnat per així aprendre recíprocament i esdevenir una comunitat d’aprenentatge.

Vam observar com la jerarquia es perpetua en la disposició espacial i en el mobiliari (la diferència entre la cadira del professor i la dels alumnes). Ens va reptar a una nova activitat. Havíem d’escoltar una cançó sense bellugar-nos perquè va prohibir ballar. Al cap d’un parell de minuts,  dues companyes van infringir la norma. Va ser el pretext perquè esclatés el deliri. Tothom va saltar al mig a ballar. Primer, per parelles espontànies i, després, en gran grup. Com si s’hagués destapat una ampolla de gasosa, ben sacsejada.Ens va recordar que si l’aprenentatge es produïa com una experiència plaent, es despertava més la passió pel coneixement.

Havent dinat, vam reprendre el curs. Ens faltava un parell de mantres més. Vam emular una perfomance de l’artista brasilera Lygia Clark. Vam haver de retallar el llençol de manera que tot l’equip sortís de l’aula i hi tornés sota del llençol. Es va repetir el mateix fenomen que en la dinàmica anterior. Cada grup es va anar engrescant i es va produir una mena de duel entre tots els grups: a veure qui sorprenia més no només als altres participants sinó als assistents d’un altre acte. Ens va facilitar quines eren les vuit claus per dissenyar experiències d’aprenentatge i també va insistir que l’art contemporani podia ser un bon vehicle transversal per a qualsevol matèria (art thinking).

cortesia de María Acaso

Finalment,  ens va proposar a cada equip de presentar un producte artístic en què recollís les nostres conclusions del curs. Vam disposar de poc temps, però poc importava. Estàvem encegats a sorprendre tant a la professora com els companys. Es van presentar nou propostes vàries. Tot i que costava de seguir-les atentament, em va agradar moltíssim la de l’equip negre. Va ser d’una bellesa poètica. Vam vessar aigua al terra. Era l’eix de la seva performance però l’equip va acabar reflectint a l’aigua la pantalla dels mòbils. Cadascú tenia una imatge seva sobre les emocions. La majoria dels equips (verd, taronja, blanc, vermell i blau marí) va apostar per aquest format artístic. Em va impactar la de l’equip vermell perquè la Gemma Argelaga va voler reproduir l’alumne reticent a models pedagògics més innovadors. Tant l’equip verd com el blanc vam comptar amb la col·laboració de la professora. En la primera, María Acaso va ser el detonant per transformar una aula tradicional a una de més revolucionària gràcies al contagi d’una ampolla. Mentre que en la segona hi va participar activament. Van representar un ritual en què la professora, com una bona núvia, es casava amb un nou model educatiu. D’altra banda, els grocs ens van desafiar a interpretar la seva instal·lació  artística. L’equip gris i el blau ens vam decantar per la tecnologia. El primer van sintetitzar les conclusions en tres imatges a Twitter, mentre que el meu va gravar un vídeo titulat Evacuación. Vam improvisar diferents escenes dins del lavabo del bar del Centre Cívic.

Per concloure, tal com vaig piular i remixant una idea seva, no n’hi ha prou amb llegir els seus llibres sinó que has de  viure alguna de les seves experiències. Honestedat en estat pur.

 

 

Ferreiro, ets un bolet i ho saps!

Dimecres reconeixia en un curs sobre lideratge i motivació, amb Antonio Valls de professor, que em feia molta mandra preparar les reunions de coordinació. Divendres en tenia una. Havia de trobar un forat per preparar-me-la i segur que amb l’equip coincidiríem: valia la  pena aprofitar el temps a la feina. Però mentre era al curs, es produïa una petita revolució.

La Neus publicava, amb una setmana de retard, la seva proposta de taller.  La tenia enllestida de feia temps, però esperava que les altres companyes editessin la seva. Aquest fet va comportar que en menys de quaranta-vuit hores es desencallessin més propostes: la de la Lourdes i la Griselda. La Núria va recordar en la reunió que va demanar ajuda per orientar un nou taller d’ortografia i que entre tots li vam plantejar diferents suggeriments. Em van confirmar que valia la pena l’espai de reflexió de les reunions i sobretot les d’estiu. Així doncs, jo que em pensava que m’estalviaria aquest punt de l’ordre del dia, l’havia de mantenir.

De totes maneres, vaig invertir els dos punts de la reunió. Primer, marcaríem els objectius d’enguany i deixaríem la segona part per tancar el curs passat valorant les propostes de taller. Mentre el dia anterior preparava la reunió, em va venir al cap una de les activitats del curs, una estratègia per presentar-te a la feina els dilluns ben animat. Em va venir al cap una performance de María Acaso per debatre un tema des de dos punts de vista antagònics. Em vaig empescar que per recordar els objectius marcats en el programa de llengua i activitats, què passaria si se’ls trobaven dins d’un globus?

Dit i fet. El fet de rebentar els globus per obtenir informació i saber amb quines companyes havies de formar grup va distendre l’ambient. D’altra banda, van ser molt més receptives i fins i tot van tenir ganes de preparar alguna de les activitats proposades, malgrat que algunes refermaven la seva resistència. Els vaig suggerir si pràcticavem una comunitat d’aprenentatge. Aprofitaríem les reunions per exposar dubtes, però algú de nosaltres s’hauria de convertir en expert per reconduir-los. Vaig repartir un parell de post-it: un per escriure-hi una necessitat i un altre per apuntar-hi la seva expertesa. La novetat és que els dos murals eren a terra, al darrere de les seves esquenes. L’Anna ja els va batejar com els terrals, tot i que no entenia aquesta nova collonada meva. I d’aquesta manera vam encetar un debat contrastant els diferents punts de vista però rient,  i rient a pler. A més, ja no vam poder parar de riure mentre llegia el que hi havia apuntat. Com que em vaig haver d’agenollar per recordar el que havien apuntat i com havia aparellat les experteses, els vaig anar imitant Nuñito de la Calzada. Just quan m’havia aixecat, va entrar la nova presidenta del Consell de Centre. Ens va costar mantenir la formalitat. Només contemplava cares que feien esforços per no esclafir a riure. La presidenta es va disculpar per tallar-nos el rotllo. Després de la pausa del cafè, vam prosseguir perquè les companyes exposessin els projectes de tallers que havien ideat.

 

L’eufòria va esclatar quan van saber que teníem la possibilitat de demanar una visita al MACBA de la mà de Jordi Ferreiro et. La majoria va expressar l’admiració per l’artista de tal manera que vaig tenir fred als peus. De totes maneres, em va sorprendre que en la presentació de l’oferta educativa del MACBA els altres educadors es disculpessin perquè les seves introduccions eren més viquepedistes que no pas performatives. Fins i tot en un museu dedicat a l’art contemporani també podem trobar bolets. És paradoxal que agradés tant Jordi Ferreiro en les Jornades, però  en canvi si et declares disruptiu et demanin què vol dir això o bé et titllin d’il·luminat, de fer volar coloms. Com una companya, en la pausa del curs de dimecres, es va interessar per María Acaso; ara bé, volia que li expliqués què pretén aquesta pedagoga. Sort que som només els disruptius els que ens agrada muntar collonades.

Per cert, a veure si aprenc d’una vegada que quan et qüestionen una collonada, has de demanar que tothom en dedueixi la finalitat o la raó. Perquè en té.

 

 

 

Petxa-kutxa a la vista!

Segona entrada sobre les Jornades d’Estiu, organitzades per MenorcaEdu21. Encara n’hi haurà una altra de pendent. Malaraudament, s’acaba aquesta sèrie. El comptador de visites tornarà al seu estat de tedi. Parlar de Menorca dispara el nombre de visites! En aquest apunt explicaré  com vaig preparar la presentació.

Fa gràcia que enguany en un grup plantegés d’elaborar petxa-kutxes com a tasca final d’una unitat. L’alumnat s’hi va negar. Només una alumna que n’havia feta una en l’àmbit laboral s’hi va engrescar. Els altres es van excusar en la incompetència digital. Doncs, ves, he hagut d’anar a Menorca a presentar-ne una! Com diu la cançó: ” del cielo te caen los clavos, si has nasío pa’ ser martillo!”

A l’hora de preparar-la en venia al cap una anècdota. Un dia, quan començava a experimentar l’aprenentatge cooperatiu, al final de classe, se’m va acostar un alumne i em va confessar: “Jaume, em sembla que de vegades els companys no t’entenen. Mira, et recomano un llibre que tenen a la Biblioteca. Es diu L’illa dels cinc fars. Llegeix-te’l. Ja veuràs com et canvia.” Aquest record va ser el punt de partida de l’exposició. Volia homenatjar-lo. Ara bé, mentre hi rumiava,  la consideració es va anar estenent i a concretar-se en cinc guies del meu periple professional. Vaig estar a punt de titular-la: Autonomia s’escriu amb h. He descobert que existeix un assaig amb un títol similar. Així doncs, el discurs es va anar desenvolupant en els models i en unes reflexions, però et ve una idea: experimentar un moment disruptiu. El repte: aconseguir-ho en cinc minuts.

D’entrada, et sorprens quan et demanen de presentar una petxa-kutxa sobre autonomia, lideratge i ruta per arribar a Ítaca una colla que ha tirat endavant un pacte educatiu!! Pateixes una crisi i t’inunden mils dubtes.

D’una banda, tens ganes d’anar-hi per ser testimoni d’una gesta històrica i  poder exclamar: “Som un menorquí més; peninsular, eh!”. Després, t’assabentes que ja formes part del cartell de la jornada. Et ve al cap el conte de Blancaneu i els set nans. Esperes ser el nan mut, evidentment. Em va fer molta gràcia que ens anomenessin  forasters. Primer, ja em veia imitant el Quim Masferrer acabant el discurs: “Gent de Menorcaaaaa, sou, de debò, molt bona gent! Moltes gràcies!”  I segon, visc en un poble que ens dividim entre els  de-tota-la-vida, els estiuejants i els forasters. Jo, del darrer grup, és clar! Així doncs, continues  preguntant-te què hi pinta un català a Menorca. Cris Juanico ha versionat mai la cançó d‘Sting?

Et veus com una mena d’Ulisses cercant la pàtria o bé capaç de relatar la pròpia odissea. T’empesques que cal produir un moment disruptiu: implicar l’auditori amb una petita acció. I si provem que el públic marqui el camí cap a Ítaca? Tries quatre colors del logo de l’associació. Representaran els punts cardinals, però també els de l’educació. En són tres, però n’hem d’afegir un més: coneixement, emoció, fer i sentits. L’eduació ha de ser una experiència d’aprenentatge que incorpori aquests quatre elements.

Quins són els cinc fars que han acompanyat en la meva singladura? En primer lloc, he d’esmentar l’àvia paterna, la meva primera mestra. Era seguidora de Maria Montessori i una gran xantatgista emocional, però va aconseguir que fos feliç a l’escola. Un únic curs. Ens deixava fer. Amb el temps m’he adonat que intento copiar-la en les meves classes. També cal que recordi la meva àvia paterna. Una persona que va mirar de donar als seus—primer a les filles,  després als néts i al gendre— el que li van negar de ben petita la seva mare: amor. Ara, patia per si ens sortíem del camí o bé creixíem torts.

El segon far és l’acolliment que vaig tenir quan vaig començar. Vaig tenir la sort que em vaig estrenar tenint l’ac0mpanyament de Montserrat Pañell i Teresa Jardí Pi. També he de recordar que quan Carme Bové  em va confessar quin era el seu repte quan va assumir la coordinació de l’Àrea d’Ensenyament: apostar per una formació de qualitat.

              

El tercer far és l’alumnat. Sempre accepta acompanyar-me en els experiments. Al començament, estupefactes; al final, convençuts. M’agrada testimoniar cada vegada aquesta transformació.

           

El quart són els companys. Gràcies a ells, vaig entendre què significava voler formar part del millor equip del món. Tant pot ser compartir despatx com aula per lluitar per aquest objectiu. Arran de plantejar-nos l’avaluació és com vaig conèixer Guida Al·lès. És curiós perquè cada projecte que endeguem és el primer nom que ens surten en les cerques a Google a l’hora de documentar-nos.

           

I el darrer far és el que he après a la xarxa. De totes maneres, he de destacar el llibre de Maria Acaso perquè ha esdevingut un vertader punt d’inflexió. De mirar que els alumnes es plantegin: “I per què no?” a fer-me aquesta pregunta quan preparo una classe. A més, ha estat una tustada al front per qüestionar-me la meva labor.

Quant a les reflexions, la primera és el sentint que tenim del temps els docents. És curiós que ja fa tres lustres que debatem quina ha de l’educació d’aquest segle. Tenim una visió de futur afinada o més aviat puntual… com ens adverteix Geoffrey Canada.  Servim per apagar focs! D’altra banda, tenim clar que l’aprenentatge és un procés, però ignorem que cadascú necessita el seu temps i el seu ritme. Ens obsessionem que tothom ha d’acomplir els mateixos objectius en el mateix lapse de temps.

D’altra banda, sembla que esperem el nou model educatiu com si fos l’arribada del Messies. Esperem que algú sigui capaç de posar en pràctica els preceptes de la nova pedagogia. Potser com va defensar Jurjo Torres a Novadors 14, hem de recuperar els corrents pedagògics que va esvair la guerra civil.  Hem d’exercitar la memòria històrica. Per cert, em molesta que em titllin d’innovador  per ser diferent… Només procuro de ser coherent.

   

La solució rau en què els centre educatius es converteixin en vertaderes comunitats d’aprenentatge. Si ens hem basat en la diversitat per demanar una altra avaluació, potser que servim aquest mateix per defensar el que cadascú pot aportar.

                

Per tant, a l’hora de desplegar un model inclusiu, hem de tenir en compte els dos bàndols o les actituds que ens podem trobar en un equip o a l’aula: uns que tenim com a referent l’explorador noruec Amundsen, no ens fa por tirar-nos de cap a la piscina. En canvi, n’hi ha d’altres que són més aviat com Shackleton, més conservadors. També ens podíem preguntar si som grecs o troians. També penso que és impossible desenvolupar un model inclusiu com a mètode de treball si a l’aula brilla per la seva absència, o viceversa.

Per què temem sortir de la nostra zona de confort? Hem de creure en les nostres limitacions, com exposa la model Aimée Mullins.

Per concloure, mentre preparava aquesta petxa-kutxa he descobert que hi ha dos fars que no apareixen en les guies. Un és el que té cadascú en el seu interior. Hem de seguir el nostre instint. El segon, sou tots vosaltres. Gràcies per la vostra atenció.

Així vaig planificar l’exposició. Però la vaig desenvolupar d’una altra manera. Ara, això, és una altra entrada.

 

La insostenible lleugeresa de la docència

M’adono que fa un mes que tinc oblidat el dietari amb aquest grup. Coincideixen els darrers guiatges del xerpes i d’un cop d’estat reflexiu.

39a sessió. Podem celebrar el Dia Mundial de la Poesia. No recitem versos sinó que pengem els versos o les estrofes que han portat. De seguida, es formen dos grups de voluntaris per anar enfilant i penjant els poemes: un per als de Montserrat Abelló i l’altre per a Joan Vinyoli. Altres, en canvi, aprofiten aquesta estona per anar enllestint l’acompanyament de xerpes. La Isabel exclama: “Jaume ja feia dies que no la líavem. Tant de xerpes, tant de xerpes…” . Aquestes imatges en són testimoni, fetes pel Víctor. Són activitats detonants. Capgiren l’ambient i continuen cohesionant el grup. És impossible abandonar la #rEDUvolution.

Per què no podem xalar de la mateixa manera amb la gramàtica? Toca el torn de les oracions subordinades completives. El grup ha elaborat un document mirant de sintetitzant al màxim i il·lustrant amb exemples de la seva creació.

40a sessió. Prossseguim amb la sintaxi, la subordinació. Avui toca les oracions subordinades adverbials.

41a sessió. Últim guiatge del curs!! Em sento  com la presentadora de Entre todos. Si hagués pogut, hauria fet voleiar la sabata com ella. Intentem començar la sessió com ens hem anat acostumant, amb una activitat que planteja un repte per justificar l’acompanyament dels xerpes. Daltabaix. Acabo la classe amb sensació de fracàs. Les cares són un poema. Mentre vaig a buscar el cotxe intento esbrinar-ne la causa. L’acompanyament hauria d’haver estat progressiu. Només he sabut llegar la transmissió tradicional. L’ambient s’ha anat enrarint. Només frisen per la prova. Si desconecten del xerpa, ho dissimulen preguntant per la prova. Tot se’n va en orris. Decideixo que a partir d’ara les sessions han d’apostar per una educació disruptiva.

42a sessió. Ja els havia avançat la importància de l’olfacte. Així doncs, aprofito que es retroben els grups de xerpes per continuar amb el projecte narratiu perquè proposin una olor. Servirà d’emblema identitari per al mural. Ho hem fet en cada unitat (espots publicitaris, escenes de pel·lícules, bandes sonores…). També ens servirà per triar l’olor del grup. Atenció amb les propostes. Un grup proposa olor de suor pel pànic davant de la prova. Ja hi tornem a ser! M’he de contenir… Com que comptem amb una castellera, li demano que ens ajudi a convertir-nos en una colla castellera. El primer que ens explica és que tothom és imprescindible. Una agrupació no es pot permetre de excloure algú. Genial!  La Lourdes, de seguida, recorda els valors dels castellers: “força, seny i equilibri”. Li fa por que ens falti l’equilibri. La Montse, però , li rebat que hi ha un altre valor ocult —i el més important— el de la confiança. Fantàstic. Aprofito que aquest ha estat el meu error, no els ha sabut transmetre que haurien d’haver-se refiat més, tant del mètode, com dels companys, com de mi. Després d’aquesta arenga, és el moment de comunicar-los que accepto el desafiament del començament del curs: fer una sessió en un bar i sota d’un arbre.

43a sessió. Ha fet efecte la sessió anterior. Comencem activant el pla CONFIANÇA.Els demano com se senten. Confesssen això:

 

Guanya l’olor de mar de les diferents opcions. Hi estic completament d’acord.

Continuen amb el relat digital. Al final, decidim que els gravarem. Miren d’enllestir-los.

44a sessió.  Dia de bòlit. Comencem amb el repàs i després prosseguim amb els relats.  M’adapto als diferents ritmes. Un grup ja el té acabat. Els he d’ajudar amb la gravació. Convertim el despatx en un estudi de gravació. Improvisem l’ambientació musical. N’hem de fer dues preses. Estan satisfets del resultat.

 

Navegant amb “El Vaixell de la Llibertat”

De cohdra, extreta d’http://www.morguefile.com/archive/display/702644

Enguany, sense solta ni volta, m’he vist estripant prejudicis: m’he fet del Facebook,  he estat capaç de mantenir una conversa a través de l’Skype, que va servir per estrenar el nou any de la secció #Entreprofes, i d’escoltar elpodcast. De moment, aquests són els primers confessables. Mira que feia dies que hi donava voltes per preparar-me l’entrevista i al final em vaig embolicar i vaig ser incapaç de respondre algunes preguntes. Així doncs, aprofito aquesta entrada per complementar l’entrevista i per anar farcint la categoria de Portafolis.

El Vaixell de la Llibertat ha estat la nostra modesta contribució a El Barco del Exilio. Hi hem participat escrivint al blog Cómo comunicando…, a la pàgina de Facebook, a la comunitat de Google + i al Twitter. En les xarxes socials hem difós tant les sessions com el dietari d’aula mentre que hem destinat el blog col·laboratiu per anunciar el nostre compromís d’intervenció i per presentar els diferents resultats de les tasques de cada unitat. Tal com també m’havia obligat amb l’equip, havia pensat en aquest grup anar aplicant les claus de la #rEDUvolution. Les prenc com a guies per reflexionar sobre el que ha suposat aquest curs.

1.Allò que ensenyem els professors no és allò que els estudiants aprenen

“Ni el que impartim  és un curs”, hi podríem afegir.  Vaig voler formar part d‘El Barco del Exilio per donar entrada l’inconscient a l’aula. Em va semblar que podia ser una oportunitat per vehicular l’experiència personal de cada alumne. El fet d’aproximar-nos als escriptors catalans ens podria servir al final per comparar-lo amb el periple de l’alumnat.  Havíem d’investigar qué tenien en comú. Ara bé, cal fer algunes consideracions. D’entrada, volia aplicar l’aprenentatge basat en problemes (ABP). En cada unitat hauríem de resoldre unes tasques per aconseguir respondre al final del curs la pregunta inicial, elaborant un reportatge. Però es va quedar en una intenció per falta de temps i pel desconcert dels alumnes. Era la primera vegada que treballaven amb aquest mètode. Per tant, vaig anar adaptant i recreant aquest sistema de treball. Costa desempallegar-te del programa i pateixes per algunes persones que són incapaces d’assolir els objectius. Et deixes arrossegar per la incertesa. I dóna fruits, com ho comentarem més endavant. No podem exigir canvis en l’educand si  nosaltres, com a docents, no n’assumim cap.

En segon lloc, apostar pel bagatge individual com a material didàctic pot semblar a priori un obstacle en l’aprenentatge d’una altra llengua per a determinades persones. Els alumnes recorren a la seva llengua materna per expressar-se emocionalment. Els costa desprendre’s. No obstant això, fomentes més interès en la llengua per aprendre. Abones maduresa transformant falses creences o  consolidant-ne d’altres. Recordem que María Acaso adverteix que un procés d’aprenentatge no es clou amb l’assoliment d’uns objectius.

En tercer lloc, el  comentari d’una alumna en el Facebook, acabat el curs, em servirà per explicar que també aquest curs m’ha ajudat a seguir caminar lluny de casa. Vés per on, una activitat de la unitat 2 vaig descobrir l’autora Núria Martí i Constans, nascuda a Calella. Aquest projecte m’ha permès participar en un blog d’un altre professor calellenc. D’altra banda, va anar apareixent la Institució de les Lletres Catalanes a la coberta del vaixell. A més, em va acompanyar la lectura de Leonora d’Elena Poniatowska, la novel·la sobre la pintora surrealista que va fugir dels convencionalismes per instal·lar-se a Mèxic, i Ara, escric de Lolita Bosch, en part escrit a Mèxic per desprendre’s de la novel·la que acabava d’escriure sobre el seu pare.

Finalment, per resoldre el problema de la direccionalitat, cal ser més flexible i acceptar que els resultats o les decisions no siguin el que havia previst inicialment. Per exemple,  en la negociació del projecte la Cristina S. es va entestar a incloure a Ali Bei com a passatger d’El Vaixell de la Llibertat. Quan vaig presentar una de les tasques de la segona unitat, un grup d’alumnes s’ho van prendre al peu de la lletra la gravació d’una lectura dramatitzada. Ens van representar el passatge que van triar per llegir. Ens van sorprendre i ens van divertir.

2. No només s’ha de semblar democràtic, sinó que se n’ha de ser

Vaig organitzar les dues primeres classes per crear les bases de la nostra comunitat. Van ser dues sessions esbojarrades, però molt divertides i rEDUvolucionàries. De totes maneres, en la primera vam fixar el manifest, que en la darrera sessió es va convertir en un recurs avaluatiu. En la segona sessió, vam tirar endavant un petit projecte: Parem la taula. Cadascú va crear un plat amb material que vam compartir entre tots plegats.  Em va tocar ser un més. Per tant, em vaig haver d’idear un manifest, crear un plat, elaborar un mural, editar àudios i vídeos, tot i que d’això últim he estat incapaç.

D’altra banda, també vam negociar el projecte, com el volien dur a terme, les preguntes per investigar els escriptors i els criteris avaluatius de cada tasca. Em va sorprendre com es valoraven els seus treballs. Se solidaritzaven amb la resta de companys i empraven els indicadors d’assoliment per motivar sempre els companys. Potser algú se’n pot fer creus. Deu pensar que em prenien el pèl. Doncs, em sap greu, però no. És el que vaig fomentar.

Aprofito aquest apartat que va ser un gaudi observar la transformació per part de dues alumnes eslaves: una de russa i una d’ucraïnesa. Al començament, feien uns ulls com taronges: creien inversemblant que un professor transgredís constantment les classes. Però ho van anar acceptant. A la primera sessió, la Victoria em va demanar de canviar de nivell. Creia que perdria el temps. Li vaig demanar que en tornéssim a parlar després de quinze dies. No en vam parlar mai més fins que a la darrera sessió em va agrair que respectés el nivell de cada alumne i que havia sabut conciliar la diversitat.

3. De la classe a la reunió

L’anècdota anterior exemplifica que he mirat d’apostar per una educació artesana. El projecte dels plats, comentat més amunt,  va ser un intent d’establir un vincle com a comunitat, però per demostrar-nos com es podia gaudir d’una activitat extralingüística. Aquesta tasca havia d’esdevenir, però,  una experiència d’aprenentatge,   a l’hora que miràvem d’habitar l’aula.

Potser em reitero, però al llarg del curs he recollit prou testimonis que evidencien la transformació que produeix en l’alumnat. La Nataliya, l’alumna ucraïnesa, va començar el curs confessant que seria incapaç de parlar català i en canvi a mig curs em va comentar: “con usted, sí. Sólo pido tiempo”. Al final, s’ha engrescat a continuar amb els seus companys i participarà en un taller de teatre. Poca broma!

4. No tinc temps per aprendre perquè he d’estudiar

Vam dur a terme Les cançons del dia. Escoltàvem una melodia recomanada per algú. Després havia de justificar el motiu de la tria. Era una activitat que produïa forta expectació per part dels companys. Els encantava escoltar com s’explicava i descobrir algun aspecte desconegut Vam aprendre sobre l’himne d’Andalusia, sobre els Carnavals de Cadis, la fascinació per la cultura francesa dels russos. Vam evocar la dictadura argentina i uruguaiana. Vam escoltar músiques que explicitaven estats d’ànims o bé què ens aportava el curs. Era una activitat que vehiculava les emocions del grup.

A més, vam visitar dues vegades la biblioteca. Ens van deixar  l’aula d’informàtica per crear els murals. La segona hi vam anar per buscar llibres per poder preparar la lectura. El primer dia vam fer una entrada sorollosa. Ens van renyar per ser impuntuals i per parlar massa fort. La rEDuvolutio molesta.

5. D’una educació basada en l’avaluació a una educació basada en l’aprenentatge

Com que és el darrer curs del nivell, els alumnes si volen aconseguir un certificat han de superar una prova. En vam parlar a l’inici del curs i els vaig convidar que fessin el model de prova, disponible al web de la Casa. La finalitat era desangoixar-los i que ens puguin centrar en el nou paradigma. De totes maneres, el segon dia em va rondinar la Loli. Em va qüestionar la metodologia. La vaig tranquil·litzar demanant-li  confiança. Va seguir el meu consell. És una persona que aprofitava una pausa laboral per venir a classe. També  havia confessat més d’una vegada que la seva parella desconfiava que fos capaç d’aprendre alguna cosa. De vegades, som inconscients del que podem provocar amb els nostres judicis… Els docents també cometem aquesta pífia!

Vaig recuperar els manifestos dels alumnes  perquè ens servís per fer balanç del seu aprenentatge. Em va sobtar les respostes. Tothom reconeixia que havia progressat. Per exemple, la Loli va reconèixer que llegia en català molt més que abans. Assumia que encara li costa expressar-se, però confia que amb el programa de Voluntariat podrà avançar en aquest aspecte.

A més, vaig aprofitar l’entrevista per demanar-los que es puntuessin la nota del curs. La vaig respectar excepte el que es puntuaven més baix. La nota que proposaven era la que jo restava del total. Per acabar, els vaig demanar una metàfora visual del que els havia semblat el curs. Va servir per poder preparar una presentació.

L’últim dia vaig haver d’escoltar unes valoracions impressionants i també alguna anècdota divertida. Em van confessar que es van espantar en les primeres sessions perquè es pensaven que hi anava fumat. L’Antonio em va agrair que no li hagués venut cap sopar de duro sinó i  que m’hagués interessat per conèixer aspectes  seus. El vaig fer feliç poder explicar sobre el Carnaval de Cadis.

Estic espantat, però aquesta és la línia que seguiré a partir d’ara. Dimarts començo un B1. Em sembla que serà el tercer que faig… De moment, ja tinc el títol: Relaxing cup in Castelldefels.

Documentació:

• Les sessions PortafolisSessionsB32CURS2013-14
• Dietari d’aula dietariB3CURS2012-13
• Tasques tasquesB3CURS2012-13
• Expansió del projecte expansioB3CURS2012-13
• Material

 

Banzai!

De mc1984, extreta d’http://www.flickr.com/photos/96158488@N00/95764145

Sessió de treball amb l’equip. Cliqueu l’enllaç per si voleu consultar l’acta de la reunió.

No les tenia totes per a la reunió.  Com  em passa sempre. Primer, m’absorbeix la preparació dels cursos. Segon, em plantejo unes expectatives massa altes. Tercer, el pànic de la soledat. Quart, ignoro traçar un projecte –que Carles Mendieta no em llegeixi… Al final, tinc la sensació que condueixo l’equip a batzegades.  Dec haver de polir els injectors. A més, uns dies abans, amb la Lourdes revisem el vídeo de la presentació a la Jornada. És un bon exemple del que s’aconsegueix treballant en equip. M’entra una suor freda. L’escena dels germans Marx és la il·lustració de la meva coordinació.

Arribo a casa, cansat. No tinc esma de preparar-me la reunió. Decideixo anar a dormir. Em llevo d’hora el mateix dia de la reunió. Recordo els dos objectius. Tinc clar com treballarem el primer. Em bloquejo amb el segon. Reviso entrades que havia consultat. Em ve la solució. Si ens hem de valorar com a comunitat d’aprenentatge, potser que ho posi en pràctica amb un cas. La revisió de la bibliografia m’ha ajudat. He d’exposar un cas pràctic. Millor:  un de meu!

N’estic satisfet. Tinc ganes de gaudir el parell d’hores que em queden. Poso música ben forta. Em vaig arreglant. Trec a passejar la gossa. És un magnífic dia d’hivern. Recullo els patracols i cap a Sant Boi, que hi falta gent. Miro de concentrar-me en les percepcions. Així em distrec i no em deixo vèncer pel temor. “De què he de tenir por?”, concloc. Em relaxo tant, que m’he d’espavilar. Pel camí, noto bones vibracions: no em costa gens d’aparcar.

Comencem la reunió. Percebo que em costa d’arrencar — els putos injectors!!–. Dues companyes ja exposen problemes organitzatius. En prenc nota. Recordem la sessió anterior. Valorem l’aplicació del decàleg. Em sorprèn el que han aplicat. Apuntem els aspectes que hem de millorar. Ja hem encetat una línia de treball. Ens encallem amb el concepte real de les tasques. Al final, intervinc.  Pot ser un dels objectius d’una propera sessió. A més, ho podem aprofitar per elaborar l’itinerari literari del nostre Centre. Respiro una certa satisfacció en l’ambient. Ha agradat comentar en petits grups les fortaleses i el que ha de millorar. Com a conclusió,  sembla que el decàleg  no és una cotilla. Crec que en les properes sessions haurem de compartir bones pràctiques del decàleg.  Quant als aspectes negatius, la negociació –que és el nostre tema estrella–, la inconsciència del procés per culpa del temps —el vídeo de José María Toro— i els dubtes sobre la coavaluació.

Finalment, l’estudi del cas pràctic. El nivell D que experimento.  D’entrada, els desconcerta. Des que vaig llegir  la valoració d’Elisa Hergueta sobre un curs  i l’entrevista a Catherine l’Ecuyer ara ja no em fa por les reaccions que s’originen per aquesta tècnica. Cal millorar la presentació del cas. Només descric el curs, però no plantejo cap problema. Comença una roda de preguntes per completar la informació del curs, però la roda de premsa es desboca en un debat molt interessant sobre el perfil de l’alumnat, quines expectatives o quins interessos tenen, com els he de motivar, etc. Les conclusions que en trec són les següents:

• Necessiten un temps d’adaptació. Tenen raó. Alguns reconeixen que ja s’han adaptat tant a la metodologia com a l’ús de les TIC.
• Calia haver negociat abans la metodologia. Ho accepto. Tot i que el curs va arrencar amb uns problema burocràtics que en va dificultat la planificació amb més temps.
• Ens plantegem com podem conscienciar l’alumnat que apuntar-se un curs a distància li exigeix més temps de dedicació que no pas un de presencial.
• Relato les trobades presencials en què al final caic en les provacacions dels elements tòxics, alumnat reticent a la metodologia. Consideren que un curs de llengua és només saber fer un examen per demostrr que dominen la gramàtica.

Per acabar, els passo la presentació de Fernando Trujillo com a argument perquè he insistit tant en aquest grup amb l‘aprenentatge col·laboratiu. M’adono que m’entretinc bastant en cada diapositiva. Entrelluco cares d’avorriment. Vull destacar els punts més essencials, però una companya em demana que continuï i que llegeixi detingudament les citacions de la presentació. De totes maneres, decideixo acabar. Aquesta companya resumeix el motiu de la presentció. Expressa  que li ha agradat el concepte d’eduació disruptiva que es veu incapaç d’aplicar la innovació en els seus grups, però que  ho troba molt interessant. Una altra companya em confessa el mateix. Reconeix la incertesa que a vegades sent sortint en aquestes reunions. També em relata una exepreiència contradictòria amb l’avaluació: dos alumnes no han assolit el nivell. Això ha suposat qüestionar-se i replantejar-se la seva docència.

Anem per bon camí,oi?

Bibliografia:

http://www.liderazgohoy.com/los-5-aspectos-de-un-equipo-disfuncional/

http://roberto-luna.blogspot.com.es/2010/09/es-su-equipo-realmente-un-equipo-caso.html

http://sinapsisele.blogspot.com.es/2013/01/aguas-en-el-aprendizaje-inmersiones.html

esmentar la presentació  més breu en el bloc. http://blocs.cpnl.cat/enseramprunya/2012/07/13/anem-en-la-mateixa-direccio/

 

Quins són els meus principis?

 Aquests són els principis que vaig apuntar mentre preparava una sessió de treball. Al final vaig canviar d’estratègia per assolir un dels objectius, els vaig deixar mig embastats. Després de la discussió que vam tenir arran d’un dubte, val la pena que els apunti. No sé quin serà el destí final. Penso que ha d’anar al portafoli. Ara bé, me’n falten un parell per convertir-lo en decàleg.

• L’avaluació ha de servir per MILLORAR, tant per a l’aprenent com per a mi.
• Concebo  que els ERRORS i els DUBTES són el vertader motor de l’aprenentatge ja que ens obliguen a qüestionar-nos. Això suposa que esdevinguin en REPTES  per superar-los.
• L’ALUMNE és el protagonista d’aquest procés. Així doncs, l’hem d’ajudar a:
  • assolir diferents fites
    • coneixent el punt de partida
    • coneixent quins són els objectius i criteris avaluatius
    • sabent plantejar-se si l’ha assolit
  • prendre decisions
    • orientant-lo
    • verbalitzant el procés
    • reflexionant-hi
• Vull desenvolupar un aprenentatge SIGNIFICATIU. És a dir, cal que sigui pràctic i que es pugui aplicar fora de l’aula. A més, concebo la llengua com un vehicle per comunicar-se.
• Assumeixo que no sóc cap autoritat sinó que sóc MEDIADOR. Intentaré POTENCIAR que cada alumne BASTEIXI el seu coneixement. Per això, utilitzaré l’ APRENENTATGE DIALÒGIC. Procuraré que convisquem en un AMBIENT DISTÈS i miraré que les sessions siguin amenes.
• Observaré atentament la meva tasca docent, ja que pot servir com a model d’aprenentatge. Ara bé, també reconeixeré i fomentaré que els alumnes expliquin com quines altres formes tenen per assolir els objectius.
• Crec que un conjunt d’individus formen un grup. Per tant, miraré d’atendre la DIVERSITAT del grup. Crec que tothom aprèn i que he de fer un seguiment com més individualitzat millor. He d’evitar de tenir una visió estandarditzada. He de fomentar un aprenentatge inclusiu i col·laboratiu. Són maneres formatives més pròpies de societat democràtiques.
• Vull formar part d’una COMUNITAT D’APRENENTATGE que vulgui compartir, col·laborar, debatre, planificar, investigar , experimentar i innovar a l’aula.

 

I la dinamització? anar-hi anant, anar-hi anant, anar-hi anant.

Fa més de quinze dies que hauria d’haver escrit aquesta entrada, però m’apunto a la nova moda dels serials americans (24 h, Damnage,etc.). No sé si me’n sortiré. Així, doncs, entendreu la meva reacció desmesurada en l’entrada de Dilluns, KO!

Vaig acceptar cobrir la baixa d’una professora per a un curs organitzat per un sindicat. Les sessions són els dissabtes de 9 a 14 h. Me n’havien parlat, i fins i tot el dia abans una companya em va fotre un cap com un timbal de l’actitud tan passiva del personal d’aquests cursos. En la primera sessió em vaig retrobar amb un parell d’alumnes que havien desaparegut dels meus grups. Una ja va es va fer fonedís després de la pausa. En la segona, va passar exactament el mateix. Però en la tercera es va quedar. Li he d’agrair  que es convertís en l’espoleta del grup.

Corregíem un exercici de morfologia verbal. Anava apuntant a la pissarra totes les formes que deien. Recordo que un ítem era el gerundi d’interrompre. Un cop l’havia escrit, tota torbada, em va dir que li sonava molt malament.  Què em va dir?  Li vaig demanar per què li sonava malament. Vaig començar  a preguntar-li de quina conjugació era aquest verb. No em va saber respondre. Li vaig suggerir que busqués l’infinitiu. Amb una veu tremolosa em va confessar que no sabia què era. La vaig ajudar. Finalment, li vaig fer adonar que si li sonava malament era perquè ho devia comparar en castellà. .Em va agrair l’aclariment d’una manera molt seca.

Vam continuar corregint. Va tocar la combinació de pronoms.

El meu cervell es posar a maquinar i rastrejar la sesssió formativa que havia tingut amb l’Olga Esteve el dia abans. No les tenia totes, però vaig decidir proseguir la sessió tal com l’havia planificada. Vaig voler fer una activitat per convertir el grup en comunitat d’aprenentatge. Així doncs, els vaig demanar que apuntessin quines diferències hi veien entre el Barça i el Reial Madrid. A més, anava bé perquè el dia del Clàssic –com si cada any no passés–. Les primeres diferències em van desanimar: “equipació diferent”. Però van comentar diferències més importants. Alguns ja havien calat cap on anàvem. En la posada en comú, els vaig explicar per què havíem fet aquesta activitat. Tots tenien un fita: aprovar l’examen. Així doncs, calia que s’unissin i s’ajudessin. Vaig entrellucar algunes cares mostrant escepticisme.

Vaig pensar que fora bo alguna activitat en petits grups per recordar el que havíem treballat en la sessió anterior. Els vaig demanar els continguts treballat i que en triessin un. El resultat: quatre continguts per a vint-i-quatre persones. Com que em van semblar els grups massa nombrosos, i potser poc efectius, els vaig dividir. Havia previst que cada grup recordés quines eren les preguntes que ens havíem de fer per assolir aquests continguts. Fessin un exercici per practicar-ho i en controlessin la correcció. És a dir, que esdevinguessin grups d’experts.  Cagada, pastoreta!! Havia , inconscientment, frustat l’expectatives dels components del grup. Hi havia algun grup que funcionava, però d’ altres que no: caldo de cultiu.

Només em vaig veure amb cor de fer la posada en comú de la combinació de pronoms. Vam fer l’exercici i el vam comentar. Sempre que em diuen la combinació resultant, els demano per què és així.  Cal que me n’esmentin els referents. Nova topada amb l’alumna anterior. Vaig tornar a repetir el procediment anterior. Vaig notar que cada vegada les seves respostes eren més violentes. Es va atabalar tant que va voler que passés d’ella. Què em va dir? Li vaig confessar que tenia un defecte, era un professor molt cabut i per tant no accepto mai que un dubte no quedi resolt. Vaig preguntar a la resta del grup, si els violentava amb les preguntes que els plantejava. Van respondre negativament. Ella es va defensar argumentant que la meva metodologia la feia sentir tonta. Li vaig voler comparar si a la feina atenia algú més bé que no pas algú altre. Va dissentir. Em va contestar que era molt professional i no diferenciava els usuaris que atenia. Vaig buscar alguna analogia més per fer-li veure que a vegades ens tanquem en banda i que així és difícil assolir qualsevol contingut. Vaig tornar a fer el mateix: demanar al grup si els feia sentir tontos. Van tornar a respondre negativament. Vam intercanviar algunes esmaixades  més.

La portaveu del grup d’experts d’aquest contingut va exaltar més el debat. Va disparar que treballar d’aquesta manera era una pèrdua de temps. Alguns s’hi van sumar. Li vaig recordar que ja ho havia dit en la sessió anterior i li vaig fer l’observació que s’havia passat mitja sessió ajudant un company a entendre aquest contingut. Vam donar per acabada la discussió i vam aprofitar per fer la pausa.  Encara havia de rebre una sorpresa.

La primera alumna conflictiva m’esperava. Es va posar a plorar i em va dir que no m’ofengués però que érem incompatibles. Fa anys ja va abandonar el curs que impartia i ara havia tingut un xoc en veure’m. Em va confessar que veia que no es trauria el certificat i va començar a maleir el català, etc. La vaig calmar com vaig poder. Li vaig fer reflexionar si hi havia més situacions que s’ho prenia així. em va dir que no. Doncs li vaig argumentar que no es podia permetre deixar-se véncer ni per l’idioma ni per la meva metodologia. No sé si la vaig convèncer, però tancaven un cicle i una conversa que teníem pendent fa molts anys. Ens vam reunir amb la resta del grup. Al bar hi havia un debat encès: la meva metodologia d’ensenyament-aprenentatge.

Quan vam tornar a reprendre la sessió, els vaig proposar que reflexionessim què ens passava fins al moment. Així doncs, no continuaria amb el programa si no manifestaven les inquietuds. Així doncs, Olga Esteve ataca de nou! Vaig recordar la seva activitat i com ens havia explicat de neutralitzar les reticències. Els vaig demanar que individualment apuntessin allò que els amoïnava. En petits grups, ho posaven en comú. Després un portaveu l’exposava a la resta de la classe. Un cop els vaig haver recollits i apuntats a la pissarra –em sembla que vaig demanar algú que em fes de secretari–, els vaig demanar que havien de trobar-hi una solució. Les vam comentar. Em sembla que vam arribar a la conclusió que no era tan allunyat el que volien amb les sessions que havíem fet.

Ara, què vaig aconseguir fer públics els repatanis, els que no deixaven avançar les sessions ni el programa. Es va evidenciar que la portaveu era l’única que ja tenia el certificat de nivell i les seves exigències es devien que l’any vinent es vol apuntar al D! Vaig acabar esgotat, però amb una satisfacció enorme a dins meu. Havia aconseguit canviar-los. Va ser una sessió saltant-me la mitjana de decisions, abusant de les metàfoes i analogies per desarmar totes les seves reticències.

Estic content perquè vaig ser capaç de pendre la sessió i el grup com un repte, de controlar-lo i de dinamitzar-lo. Un regal! Gràcies, Olga. M’has fet animar a reprendre aquest bloc com un exercici de reflexió.

Ah, per cert, divendres responia un missatge de l’alumna espoleta. Li vaig confessar que tenia mandra després d’una setmana de festa. Em va respondre que ella ja volia reprendre les sessions. Si volia aconseguir el seu objectiu, no podia tenir mandra d’anar a la classe de l’endemà.  La pràctica reflexiva fa miracles! Podeu consultar el bloc d’aquest grup  per saber com s’ha anat desenvolupant després d’aquest dia.