http://www.flickr.com/photos/adrianolima/4773061742/ Aquests són els principis que vaig apuntar mentre preparava una sessió de treball. Al final vaig canviar d’estratègia per assolir un dels objectius, els vaig deixar mig embastats. Després de la discussió que vam tenir arran d’un dubte, val la pena que els apunti. No sé quin serà el destí final. Penso que ha d’anar al portafoli. Ara bé, me’n falten un parell per convertir-lo en decàleg.

  • L’avaluació ha de servir per MILLORAR, tant per a l’aprenent com per a mi.
  • Concebo  que els ERRORS i els DUBTES són el vertader motor de l’aprenentatge ja que ens obliguen a qüestionar-nos. Això suposa que esdevinguin en REPTES  per superar-los.
  • L’ALUMNE és el protagonista d’aquest procés. Així doncs, l’hem d’ajudar a:
    • assolir diferents fites
      • coneixent el punt de partida
      • coneixent quins són els objectius i criteris avaluatius
      • sabent plantejar-se si l’ha assolit
    • prendre decisions
      • orientant-lo
      • verbalitzant el procés
      • reflexionant-hi
  • Vull desenvolupar un aprenentatge SIGNIFICATIU. És a dir, cal que sigui pràctic i que es pugui aplicar fora de l’aula. A més, concebo la llengua com un vehicle per comunicar-se.
  • Assumeixo que no sóc cap autoritat sinó que sóc MEDIADOR. Intentaré POTENCIAR que cada alumne BASTEIXI el seu coneixement. Per això, utilitzaré l’ APRENENTATGE DIALÒGIC. Procuraré que convisquem en un AMBIENT DISTÈS i miraré que les sessions siguin amenes.
  • Observaré atentament la meva tasca docent, ja que pot servir com a model d’aprenentatge. Ara bé, també reconeixeré i fomentaré que els alumnes expliquin com quines altres formes tenen per assolir els objectius.
  • Crec que un conjunt d’individus formen un grup. Per tant, miraré d’atendre la DIVERSITAT del grup. Crec que tothom aprèn i que he de fer un seguiment com més individualitzat millor. He d’evitar de tenir una visió estandarditzada. He de fomentar un aprenentatge inclusiu i col·laboratiu. Són maneres formatives més pròpies de societat democràtiques.
  • Vull formar part d’una COMUNITAT D’APRENENTATGE que vulgui compartir, col·laborar, debatre, planificar, investigar , experimentar i innovar a l’aula.
Anuncis

Fa més de quinze dies que hauria d’haver escrit aquesta entrada, però m’apunto a la nova moda dels serials americans (24 h, Damnage,etc.). No sé si me’n sortiré. Així, doncs, entendreu la meva reacció desmesurada en l’entrada de Dilluns, KO!

Vaig acceptar cobrir la baixa d’una professora per a un curs organitzat per un sindicat. Les sessions són els dissabtes de 9 a 14 h. Me n’havien parlat, i fins i tot el dia abans una companya em va fotre un cap com un timbal de l’actitud tan passiva del personal d’aquests cursos. En la primera sessió em vaig retrobar amb un parell d’alumnes que havien desaparegut dels meus grups. Una ja va es va fer fonedís després de la pausa. En la segona, va passar exactament el mateix. Però en la tercera es va quedar. Li he d’agrair  que es convertís en l’espoleta del grup.

Corregíem un exercici de morfologia verbal. Anava apuntant a la pissarra totes les formes que deien. Recordo que un ítem era el gerundi d’interrompre. Un cop l’havia escrit, tota torbada, em va dir que li sonava molt malament.  Què em va dir?  Li vaig demanar per què li sonava malament. Vaig començar  a preguntar-li de quina conjugació era aquest verb. No em va saber respondre. Li vaig suggerir que busqués l’infinitiu. Amb una veu tremolosa em va confessar que no sabia què era. La vaig ajudar. Finalment, li vaig fer adonar que si li sonava malament era perquè ho devia comparar en castellà. .Em va agrair l’aclariment d’una manera molt seca.

Vam continuar corregint. Va tocar la combinació de pronoms.

El meu cervell es posar a maquinar i rastrejar la sesssió formativa que havia tingut amb l’Olga Esteve el dia abans. No les tenia totes, però vaig decidir proseguir la sessió tal com l’havia planificada. Vaig voler fer una activitat per convertir el grup en comunitat d’aprenentatge. Així doncs, els vaig demanar que apuntessin quines diferències hi veien entre el Barça i el Reial Madrid. A més, anava bé perquè el dia del Clàssic –com si cada any no passés–. Les primeres diferències em van desanimar: “equipació diferent”. Però van comentar diferències més importants. Alguns ja havien calat cap on anàvem. En la posada en comú, els vaig explicar per què havíem fet aquesta activitat. Tots tenien un fita: aprovar l’examen. Així doncs, calia que s’unissin i s’ajudessin. Vaig entrellucar algunes cares mostrant escepticisme.

Vaig pensar que fora bo alguna activitat en petits grups per recordar el que havíem treballat en la sessió anterior. Els vaig demanar els continguts treballat i que en triessin un. El resultat: quatre continguts per a vint-i-quatre persones. Com que em van semblar els grups massa nombrosos, i potser poc efectius, els vaig dividir. Havia previst que cada grup recordés quines eren les preguntes que ens havíem de fer per assolir aquests continguts. Fessin un exercici per practicar-ho i en controlessin la correcció. És a dir, que esdevinguessin grups d’experts.  Cagada, pastoreta!! Havia , inconscientment, frustat l’expectatives dels components del grup. Hi havia algun grup que funcionava, però d’ altres que no: caldo de cultiu.

Només em vaig veure amb cor de fer la posada en comú de la combinació de pronoms. Vam fer l’exercici i el vam comentar. Sempre que em diuen la combinació resultant, els demano per què és així.  Cal que me n’esmentin els referents. Nova topada amb l’alumna anterior. Vaig tornar a repetir el procediment anterior. Vaig notar que cada vegada les seves respostes eren més violentes. Es va atabalar tant que va voler que passés d’ella. Què em va dir? Li vaig confessar que tenia un defecte, era un professor molt cabut i per tant no accepto mai que un dubte no quedi resolt. Vaig preguntar a la resta del grup, si els violentava amb les preguntes que els plantejava. Van respondre negativament. Ella es va defensar argumentant que la meva metodologia la feia sentir tonta. Li vaig voler comparar si a la feina atenia algú més bé que no pas algú altre. Va dissentir. Em va contestar que era molt professional i no diferenciava els usuaris que atenia. Vaig buscar alguna analogia més per fer-li veure que a vegades ens tanquem en banda i que així és difícil assolir qualsevol contingut. Vaig tornar a fer el mateix: demanar al grup si els feia sentir tontos. Van tornar a respondre negativament. Vam intercanviar algunes esmaixades  més.

La portaveu del grup d’experts d’aquest contingut va exaltar més el debat. Va disparar que treballar d’aquesta manera era una pèrdua de temps. Alguns s’hi van sumar. Li vaig recordar que ja ho havia dit en la sessió anterior i li vaig fer l’observació que s’havia passat mitja sessió ajudant un company a entendre aquest contingut. Vam donar per acabada la discussió i vam aprofitar per fer la pausa.  Encara havia de rebre una sorpresa.

La primera alumna conflictiva m’esperava. Es va posar a plorar i em va dir que no m’ofengués però que érem incompatibles. Fa anys ja va abandonar el curs que impartia i ara havia tingut un xoc en veure’m. Em va confessar que veia que no es trauria el certificat i va començar a maleir el català, etc. La vaig calmar com vaig poder. Li vaig fer reflexionar si hi havia més situacions que s’ho prenia així. em va dir que no. Doncs li vaig argumentar que no es podia permetre deixar-se véncer ni per l’idioma ni per la meva metodologia. No sé si la vaig convèncer, però tancaven un cicle i una conversa que teníem pendent fa molts anys. Ens vam reunir amb la resta del grup. Al bar hi havia un debat encès: la meva metodologia d’ensenyament-aprenentatge.

Quan vam tornar a reprendre la sessió, els vaig proposar que reflexionessim què ens passava fins al moment. Així doncs, no continuaria amb el programa si no manifestaven les inquietuds. Així doncs, Olga Esteve ataca de nou! Vaig recordar la seva activitat i com ens havia explicat de neutralitzar les reticències. Els vaig demanar que individualment apuntessin allò que els amoïnava. En petits grups, ho posaven en comú. Després un portaveu l’exposava a la resta de la classe. Un cop els vaig haver recollits i apuntats a la pissarra –em sembla que vaig demanar algú que em fes de secretari–, els vaig demanar que havien de trobar-hi una solució. Les vam comentar. Em sembla que vam arribar a la conclusió que no era tan allunyat el que volien amb les sessions que havíem fet.

Ara, què vaig aconseguir fer públics els repatanis, els que no deixaven avançar les sessions ni el programa. Es va evidenciar que la portaveu era l’única que ja tenia el certificat de nivell i les seves exigències es devien que l’any vinent es vol apuntar al D! Vaig acabar esgotat, però amb una satisfacció enorme a dins meu. Havia aconseguit canviar-los. Va ser una sessió saltant-me la mitjana de decisions, abusant de les metàfoes i analogies per desarmar totes les seves reticències.

Estic content perquè vaig ser capaç de pendre la sessió i el grup com un repte, de controlar-lo i de dinamitzar-lo. Un regal! Gràcies, Olga. M’has fet animar a reprendre aquest bloc com un exercici de reflexió.

Ah, per cert, divendres responia un missatge de l’alumna espoleta. Li vaig confessar que tenia mandra després d’una setmana de festa. Em va respondre que ella ja volia reprendre les sessions. Si volia aconseguir el seu objectiu, no podia tenir mandra d’anar a la classe de l’endemà.  La pràctica reflexiva fa miracles! Podeu consultar el bloc d’aquest grup  per saber com s’ha anat desenvolupant després d’aquest dia.