20150729_151019

Em sap greu, però crec que aquest apunt estaria llest abans del debat d’anit, una iniciatiava que organitza  #Xatac5. Van debatre si donem prou veu als alumnes. Aquesta entrada relatarà precisament com he experimentat el desapoderament educatiu amb un grup d’E3. Penso que la composició del grup ho permetia. Alguns alumnes ja estan avesats a treballar per projectes des del B1 o B2 i uns altres s’han anat familiaritzant  amb un enfocament de curs molt més informal. M’hauria agradat  provar l’aprenentatge per servei,  però seguint la labor d’Ainhoa Ezeiza em va animar a endinsar-me en l‘il·lusionisme social que impulsa el sevillà Javier Encina. Aprofito l’avinentesa per reiterar-los el meu profund agraïment pel constant acompanyament, malgrat les dificultats de traducció de les meves reflexions. A més, em pensava que era una via per aprofundir en una de les microrevolucions de María Acaso.

rEDUvolution 2

Una de les paradoxes més flagrants en l’educació és que es el paradigma pedagògic va dissociat amb el model de societat. Ivan Illich ja evidenciava aquesta contradicció amb una simple constatació: com és que manté el mateix sistema educatiu  arreu del món independentment del tipus de govern. La mateixa composició d’una aula tant per a països desenvolupats com per a països sota règims dictatorials n’és un bon exemple. Així doncs, si es reclama un canvi educatiu és més aviat per la pressió de la revolució tecnològica que no pas per adequar la formació cap a una ciutadania democràtica. Pretenem formar individus que han de conviure democràticament, però en canvi seguim educant votants submisos. Em temo que algunes piulades del debat van en aquest sentit.

Una de les armes de control en l’àmbit escolar és l’avaluació, concretament la certificadora. Vet aquí que va ser el punt de partida del curs. Tal com qüestiona la cantant Mala Rodríguez, qui pot jutjar el seguiment d’un alumne si no és ell mateix. Una prova, de la qual el principal interessat no hi ha participat en l’elaboració, pot determinar la competència d’un alumne? Si partim que ningú no aprèn el mateix ni de la mateixa manera, per què ens entestem a mesurar-los amb una falsa objectivitat? La majoria de conflictes que esclaten entre alumnes i docents per culpa dels resultats es deuen per vacil·lacions subjectives dels examinadors. Per què no podem negociar amb el grup els criteris avaluatius? Els experts recomanen que l’aprenentatge no pot estar supeditat a l’avaluació. Ara bé, a l’hora de valorar un aprenentatge competencial hem d’aplicar mètodes tradicionals: una prova; a més, externa.

L’avaluació ètica va néixer com un projecte democràtic i pretenia que els alumnes també es plantegessin algunes de les qüestions que hem apuntat en el paràgraf anterior. Va costar, d’entrada, que els alumnes entenguessin tant la metodologia com la finalitat del projecte. Va sobtar que en les primeres sessions el docent deixés de conduir el debat o de liderar els acords. A més, amoïnava que el mètode impedís l’assoliment del certificat. No obstant això, es va poder concretar en dues línies. D’una banda, es va acordar crear un reportatge per difondre aquesta nova visió de l’avaluació. De l’altra, es va pactar que calia ser presents a les xarxes socials. No només es pretenia seguir difonent les sessions sinó també es volia generar debat formulant les preguntes del reportatge. Vam haver de crear un tauler a Pinterest. Això va provocar que al final del curs, alguns alumnes demanessin de treballar la competència digital en propers cursos. També vaig dissenyar un parell de sessions que potser s’escapaven d’aquesta línia. Vam celebrar Sant Jordi amb activitats lúdiques i el Dia Mundial del Joc. Així mateix, el Servei ens va brindar un repte: seríem capaços d’organitzar una flashmob. I la vam muntar, encara que sigui més aviat de butxaca.

Imatge de José M. Guinea, Chema

Penso que aquesta empresa en va servir per posar-nos a provar el nostre il·lusionisme social. Vam haver de recórrer a la confiança entre uns i altres: primer, amb la Laura, qui va assumir l’encàrrec de dirigir l’acció, però també amb la resta perquè ens vam ajudar a memoritzar els passos o bé a suggerir alguna millora de la coreografia. No era pas una simple coreografia. Volíem demostrar a la resta del Servei que havia suposat aquest curs: aprendre a desaprendre entre tots junts. El que acabàvem de presentar havia estat gràcies a l’esforç individual, amb grup (la disposició dels ballarins: un havia de ser de referent per a l’altre) per a la resta de convidats. I, és clar, ens va proporcionar molts moments d’alegria. Tant la confiança com l’alegria són dos components d’aquest model d’activisme social.

IMG-20150617-WA0000

Tot i que vaig perfilar el projecte mínim viable,  no vaig seguir ortodoxament l’aprenentatge basat per projectes: era incapaç d’establir els productes finals.  També vaig aplicar la ludificació, presentant activitats lúdiques i divertides que servien per demostrar que també anaven bé per mesurar el progrés dels alumnes. Vam jugar a les frases fetes amb mímica o vam repassar el vocabulari que havia utilitzar per confeccionar els relatogrames en una sopa de lletres.

Aquest recurs narratiu va ser idoni per començar cada sessió, però va anar demostrant com anaven adquirint els alumnes més fluïdesa, a més de ser un moment d’un gran poder socialitzador. Després recordàvem què teníem en dansa i organitzàvem els grups de treball. Continuàvem mantenint un grup de Google+. Així teníem més a mà el dietari d’aula, però també tots els artefactes que anàvem construint (des de fotografies de llibres dedicats, presentacions amb els acords, mems paramiològics, podcasts) i els relatogrames.

2015-06-16 19.26.07

Quant a l’avaluació final, vam fer la prova, però adaptant-la a la filosofia del curs. Van fer-la per parelles la part escrita. També tenien permís per consultar o bé ajudar les altres parelles. Cada parella va adoptar el seu estil: algunes ho feien individualment i després ho contrastaven. D’altres, en canvi, realitzaven els exercicis consensuadament.  La prova oral vam seguir el que havíem posat en pràctica en el curs B3: organitzar un esmorzar de forquilla i ganivet. Els alumnes vénen amb unes viades per llepar-se’n els dits. Llavors, en la sobretaula, és el moment per a l’exercici oral. En comptes de respondre a les situacions comunicatives que han planificat els autors, havien de construir un relatograma del curs que els servís per relatar quines eren les seves expectatives, què havien assolit, què els havia agradat del curs i què hi havien trobat a faltar. Vaig escoltar uns relats molt emotius.Abans, però, vam mirar que emergissin el poder de cadascú, acció copiada d’Álvaro Solache, però molt efectiva.

IMG-20150611-WA0002

Per concloure, si el grup continua el proper curs experimentarem un itinerari d’aprenentatge més personalitzat. La majoria necessita accedir al mercat laboral. Per tant, mirarem que assoleixin el certificat  C1. Per què hem de deixar d’inspirar-nos amb la cantant andalusa? I si continuem  desenvolupant el projecte de l’avaluació ètica? Ara se’m fa estrany impulsar un curs sense aquesta etiqueta.

Anàlisi DAFO E3

Ens podeu seguir a:

Facebook   Twitter  2015-07-30 13.36.54 2015-07-30 13.55.51

Documentació:

Anuncis

8a sessió. Si la sessió anterior va ser espessa, l’actual es van esclarir alguns dubtes. Vam elaborar el relatograma. Tothom valorava pèssima la sessió. El Fernando es va queixar que havíem perdut el temps. Compto que es va desesperar que es qüestionessin acords presos.

IMG_20150507_130433

Tal com havíem acordat, els vaig proposar de dur a terme l’activitat que ens va ensenyar Antonia Vivas a la trobada d’Aulablog. Vaig formar els dos grups amb les cartes. Els asos van designar els conductors dels trens. Abans, però, els vaig preguntar si volien fer l’activitat a l’aula o bé a l’exterior. Es van tallar i van preferir quedar-se a l’aula.

IMG_20150507_131222

Vam recordar els acords. Vaig demanar que cadascú triés el grup. Vam poder apuntar conclusions força interessants. Assenten les línies per treballar en les properes sessions. Demà els hauré de comunicar el que hem acordat per a la cloenda.

IMG_20150507_130255IMG_20150507_134851

IMG_20150507_130326IMG_20150507_134758

Els vaig plantejar d’elaborar mems amb les frases fetes. S’hi van engrescar. De moment, començarem triant-les. Com va recordar Javier Encina

Cita Javier Encina

el desenvolupament d’aquest sessió comparada amb la de dimarts n’és un bon exemple. És una llàstima que el pas del temps hagi refredat l’eufòria amb què vaig sortir de l’aula aquest dia.

20150425_115922

Avui segona sessió de l’Assistència Gravitatòria. Jordi Ferreiro ha presentat la parella  conductora i ha recordat la finalitat de les dues sessions: la primera més teòrica i la d’avui més pràctica. Lucía Sánchez, que forma part del col·lectiu Pedagogías invisibles, ha explicat què entén per perfomances Ha repassat breument les claus que va enumerar María Acaso i les ha exemplificat amb la seva pràctica. Tot i que m’ha agradat que expliqués per què es va decantar cap a l’avaluació creativa —boníssima la diapositiva en què comparava com se sentia respecte a l’hora de valorar l’aprenentatge dels seus alumnes—, discrepo com l’ha definida. Considera que ens hem de formular un parell de preguntes: què avalues i què valores. Ha argumentat que per ella avaluar és donar valor. Encara que en vulguem defugir, l’avaluació és el gran parany d’una educació industrialitzada. Ella mateixa s’ha justificat. Ha de puntuar els seus alumnes, li agradi o no. Penso que és el llast que ens impedeix renovar el paradigma educatiu. Quan siguem capaços de prescindir-ne, haurem capgirat completament l’educació. Ha prosseguit amb quines tècniques fomenta la participació (grups de discussió, entrevistes, observació dels participants, comunitat). Ha explicat com converteix l’avaluació atractiva pagant el treball de l’alumne amb una moneda (terruño) Al final es canvia per una puntuació. També ha explicat que demana als alumnes que elaborin una xapa en què representin el que han après.

IMG_20150425_182946

Tot seguit Álvaro Solache s’ha presentat. Ha explicat la seva trajectòria, quins són els projectes que lidera. Primer, s’ha agenollat per mostrar-nos que li mereixíem tot el respecte. Ens ha anunciat quines performances havíem previst. S’ha posat una capa per explicar-nos el projecte Comando molekulón i l’escola de superherois que vol obrir a la Floresta.Amb l’ajut de la Lucía, ens han repartit post it perquè hi apuntéssim quin poder crèiem que teníem. Fins i tot ens ha animat a trucar a casa per preguntar-ho. La Lucía ens anava demanant què havíem escrit. Així Mazinger Peta ha pogut designar el cap de colla i la motivadora, la persona que ens havia d’anar animant. Li ha donat les faixes i en un moment ens hem convertit en una colla castellera. Ha ajudat al cap de colla a bastir un pilar. Ens ha demostrat que amb la força de l’equip, l’enxaneta no ha caigut quan ha obligat la base i les dues crosses a abandonar la figura. La Lucía ens ha anat pagant per la participació, segons l’informe del cap de colla.

IMG_20150425_105615

Després de la pausa, la Lucía ens ha demanat que formessin sis grups. Havíem de construir una estructura consistent i ben alta amb el material que teníem. Amb un quart cada grup ha estat capaç de muntar-les. Després ella i el Jordi Ferreiro, han anat valorant i pagant les estructures. Compto que ho esperaven. Han esclatat un conflicte. Alguns companys mostraven el seu desacord per la valoració o bé es queixaven que es valoraven millor unes altres estructures.

20150425_120116

Ens han convidat a seure. La Lucía ens ha demanat que ens repartíssim els diners aconseguits i ens ha convidat a reflexionar sobre les dues experiències. Hem comentat el que ens ha aportat fer de castellers. Hem estat capaços d’enfilar un castell sense qüestionar la nostra inexpertesa. Ens hem limitat a seguir les indicacions del cap de colla o els ànims de la motivadora. També l’Al ens mostrava com ens havíem de posar i quina era el nostre rol en la construcció. Quant a l’acció sobre l’avaluació ha generat un intens debat en què s’ha manifestat el que fomenta: la competitivitat, la frustració, la violència. Mentre discutíem, l’Al ha aprofitat per repartir-nos a cadascú un pal d’una de les estructures.

20150425_120736

Crec que ha improvisat aquesta performance. Ha pretès fer-nos adonar del que pot suposar el canvi d’un paradigma econòmic basant en l’intercanvi i la cooperació. Primer, ens ha demanat que miréssim d’aconseguir un altre pal. Podíem utilitzar el diner embutxacat en les accions anteriors. Després, ens ha animat a repetir l’acció però ara amb l’intercanvi, Finalment, ens ha ordenat que aconseguíssim un altre pal, si volíem, però d’una manera natural: prenent-lo. Per acabar, ens ha cantat el rap del seu superheroi i ens ha animat  a canviar la nostra pràctica a l’aula tenint en compte la piràmide de Dole.

És curiós perquè no ha calgut preveure cap activitat de trencar el gel o de presentació per cohesionar-nos. Convidant-nos a ser una colla castellera ha aconseguit el que pretenen aquestes activitats socialitzadores. Ens ha desinhibit. A més, la pausa del cafè ha ajudat que tothom parlés amb qui tingués al costat. La segona proposta ha evidenciat quina és la potencialitat d’una perfomance com a recurs didàctic. Ha estat una bona mostra d’aprenentatge experiencial sobre l’avaluació. Ha generat un debat intens. No ha fet falta que Lucía Sánchez el moderés. Un degoteig constant de mans alçades. Com en l’última sobre economia.

20150425_120736 IMG_20150425_123414

Un  encert d’aquest seminari són les parelles de conductors. Ja es va poder comprovar en l’anterior sessió. Es complementen i aconsegueixen un alt grau de compenetració, cosa que origina molta confiança per part dels assistents.

Per acabar, l’Al ha repetit una idea que també la va remarcar el Jordi Macián: el fet de divertir-se,  passar-nos-ho bé a l’aula perquè els alumnes es puguin divertir. És cabdal.En surts optimista. Notes que has eixamplat la caixa toràcica i que t’han fet emergir algun poder: participar i sentir-te que formes part d’un col·lectiu o d’una comunitat.

En el tercer trimestre vaig assumir un S2. Ja n’havia fet un en el primer trimestre.  Per tant, el repte era repetir-lo mirant de millorar els aspectes que havia apuntat en el dietari d’aula.  Vaig ser-ne incapaç. De fet, el propòsit es va mantenir en un parell de sessions. Desconec si per aquesta intenció li vaig donar un altre caire.

Vaig apostar perquè a cada unitat cada grup planifiqués un projecte, és a dir, acordés una situació que exigís la redacció d’un text de la tipologia que pensàvem tractar. Introduíem, d’una banda,  la varietat textual i, de l’altra, si l’alumnat decidia, el projecte esdevenia més creatiu i més motivador. Donàvem benvinguda a la incertesa. Pot ser font de conflicte entre l’alumnat, però en un grup ben cohesionat que accepten les propostes del docent com a reptes, els resultats són sorprenents. L’evolució de la unitat 3 n’és un bon exemple. Un cop cada grup l’havia presentat públicament, els demanava que cadascú redactés una primera versió del text. L’havien de publicar al blog. Aquesta versió ens podia servir per caracteritzar el tipus de text, per  comparar-lo amb un text model, per  ajudar a elaborar un pla de millora o bé per establir els criteris avaluatius. A partir d’aquest moment redactaven la versió final.

Vam mantenir la tradició d’altres cursos que  a cada sessió hi havia una parella d’alumnes que en redactaven l’acta. Aquest text era revisat pel professor i els autors s’havien de corregir les errades i explicar-ne el motiu. Vam  suprimir l’apadrinament d’errades dels cursos anteriors. Vam volem imposar l’apadrinament de fortaleses. Els alumnes havien d’escriure un comentari destacant de què se sentien orgullosos del seu text. Quant a les errades, havien de demanar ajudar per resoldre un error.

Vaig aprofitar la darrera unitat, la unitat 3,  per celebrar l’any Espriu. Com que havíem d’aprendre a elaborar textos explicatius, ens van servir per contextualitzar l’obra de l’escriptor però cada grup es va comprometre a elaborar un videolit.

Aqui teniu  les corresponents sessions, divides en les unitats del curs:

SessionsS22CURS2012-13 (2)

Ara bé, vaig ser capaç de mantenir el dietari del curs, és a dir, la posterior reflexió de cada sessió. Em costa saber els aspectes que he de tenir en compte per millorar. Miro d’etiquetar bé l’entrada per poder extreure possibles problemes per trobar-hi solució. Tinc la sensació que no me n’acabo de sortir. Ara bé, val la pena la laor perquè així faig pública la meva labor.  Verdejo amb la negociació. Per exemple, quan els vaig proposar que m’ajudessin a establir un sistema de correcció dels textos finals. Cada grup  en va proposar un de diferent. En aquesta situació no sé com ho he de canalitzar. De vegades, reculls les conclusions, els les agraeixes i resols que ho consultaràs  amb el coixí… Compto que deu ser perquè no m’agrada cap dels suggeriments.  El bram  ofegat de l’autoritat. De fet, no sé si vaig aconseguir dur-lo a la pràctica. No va caldre.

Em va costar valorar els textos que escrivien. Se’m fa difícil ser-ne objectiu. Quan llegeixo un text, sé qui l’ha escrit i em  pesa més el seu esforç. Mira de produir un bon text. Hi percebo alguna altra qualitat que em dificulta què ha de millorar o escriure un comentari que potser el decebrà. Aquest problema es va resoldre amb la coavaluació. Els companys poden ser més estrictes que el professor o bé en poden destacar fortaleses i febleses. L’autor accepta de bon grat la valoració del company. L’entoma més com un suggeriment que no pas com una crítica. Per això crec que ens hem de fixar més en el procés, tal com defensen alguns.  A més, hem de fomentar la confiança. Em ve al cap la cita de Ralph W. Emerson i les paraules d’un dels personatges de la novel·la de Pilar Jericó.

Aquí teniu les aventures i desventures del curs: dietariS22CURS2012-13

Pel que fa a l’avaluació, vam mantenir algunes activitats dels cursos anterior i en vam modificar-ne unes altres. Vaig prescindir de l’elaboració del portafolis en suport paper. Penso que el blog pot tenir aquesta finalitat i n’agilita el control. Ara bé hi hauríem d’incorporar més la reflexió. Vam modificar l’apadrinament d’errades, com he explicat més amunt. Obríem un consultori de dubtes perquè els companys proposessin com podien resoldre’ls. Però  no hi va haver gaire participació. Ara bé, les alumnes que van deixar escrits els seus dilemas, van confessar a final de curs que havien estat capaces de resoldre’ls pel seu compte. És una llàstima que la durada del curs no permeti que aquesta activitat esdevingui un hàbit. Només ho vam fer amb les errades de la unitat 1. Va fallar que destaquessin les fortaleses del seus textos. És per falta de tradició i per temor cap a l’autoconeixement.  Vam mantenir la redacció de l’acta de la sessió per part d’una parella d’alumnes i la posterior correcció per part del docent. Van mantenir l’estil dels cursos anteriors: la valoració final de la sessió. Reforçava i animava l’inici de la classe.  Ens va anar consolidant com a grup, ens va anar donant molta més confiança per afrontar qualsevol repte. És un aspecte que cal mantenir per a qui  se’n faci càrrec el proper curs. S’ha d’evitar que es deixi apoderar per l’amenaça de la prova final.

Com podreu comprovar en el document, l’avaluació continuada es va basar en una versió inicial d’un text i la redacció final, després d’haver-ne acordat els criteris avaluatius i haver elaborat una base d’orientació.

Aquí teniu les propostes que van servir per avaluar-los: avaluacio22CURS2012-13

Per acabar, he constatat que aquesta manera d’encarar tant el curs com les sessions ha rebaixat la meva autoexigència. Ja no pateixo si s’ajornen continguts. Entro a l’aula molt més tranquil i calmat. Gaudeixo més de la sessió i del grup. La clau és el constant diàleg i el fet de prendre decisions més col·legiadament. L’alumnat es responsabilitza més del seu aprenentatge i accepta implicar-se més. Finalment, has d’agrair que t’hagin ajudat a adoptar un nou canvi de mirada i a aprofundir més el rol d’orientador que no pas el de transmissor de continguts.