IMG_20161010_115254

Projecte Mínim Viable

Mentre escoltava alguna de les confessions dels personatges de Human, la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand, vaig reconèixer per què em fascina escoltar els relats dels alumnes. Com sentencia Brené Brown, “les històries són dades amb ànima”.  Difuminen la distància entre alumne i docent. Vaig sortir del cine, barrinant com podríem replicar el projecte del fotògraf.

Ben aviat vaig imaginar el Projecte Mínim Viable. Hauria d’estar emmarcat amb una pregunta inicial i una de final.  Com que ens vam haver de traslladar a la Biblioteca per obres, el canvi d’espai va ser una bona excusa per idear la nostra aula. Vam prosseguir volent descobrir quin era el color de la nostra pell, com el projecte Humanae d’Angélica Dass. Considerava que podia ser un bon preàmbul per a les entrevistes. I, finalment, si ens quedava temps, podríem sumar-nos a l’Any Oliver.

Va ser difícil l’adaptació del grup, sobretot pels que mantenien una assistència bastant irregular. Això va ocasionar un conflicte a l’aula  i una bretxa entre el grup: els qui eren reticents a la meva metodologia i els qui els satisfeia o bé apostaven per una moció de confiança. Aquest bàndol es va anar  afermant  quan vam aconseguir el primer producte. Es van presentar quatre propostes d’aula bastant interessants. Sorprèn que amb mitja dotzena de sessions fossin capaços de traduir la metodologia en els espais. Si ens fixem en els quatre models tenen aspectes en comú: zones per treballar individualment i per a l’acció grupal, un racó d’oci, elements decoratius, etc.

Em va sobtar que una pregunta generés un conflicte i servís per emergir el malestar del bàndol contrari. Vam acabar el primer projecte anunciant-ne el segon. Havien d’endevinar la identitat d’Angélica Dass.

E1 6è dia

La idea era despertar la curiositat per si descobrien alguna de les seves xerrades. Ho vaig aconseguir amb els alumnes assidus. Es van presentar amb ganes de començar el nou projecte. En canvi, el bàndol contrari es va encarregar de torpedinar l’activitat i la sessió. Va ser impossible gestionar la crisi al final de classe. A més, es va agreujar el fet que els enxampés al carrer organitzant una assemblea. Els reticents es van donar de baixa.  A partir de llavors, el curs va anar sobre rodes, però em sembla que l’incident ens va deixar un regust. Recordem les paraules de Brené Brown: “Vivim en un món vulnerable”. Vam mirar de convidar contactar la fotògrafa i vam mirar de fabricar el color de la nostra pell.

invitacio-angelica-dass-1

Made with Padlet

Es van implicar de valent amb el nou projecte. Els va fer gràcia entrevistar-se, però també els va suposar un repte. Serien capaços de respondre espontàniament i amb fluïdesa? Vam acordar les preguntes que havien previst. Ens vam organitzar per parelles  i vam gravar les entrevistes. Vaig tenir feinada a l’hora d’editar els vídeos. Vam servir el mateix plantejament que el documental: entrevista completa de l’alumne i muntatge per a cada una de les preguntes, que es van anant difonent per les xarxes.

I per últim ens vam embrancar a convertir l’aula  en un laboratori sonor. Ens vam encarregar de fer versions dels poemes de Bestiari. La creativitat dels alumnes és il·limitada. No només es van trencar les banyes a l’hora d’interpretar el poema sinó que els companys s’hi van afegir a l’hora de crear efectes sonors. Van mirar de utilitzar tot el que tenien al seu abastat. La dringadissa de claus a les potes de les cadires simulaven el so dels coberts als plats per a Pollastre o van musicar el brunzeig del mosquit amb la tonada de la sèrie La família Addams. Ens va costar desinhibir-nos com el que aconsegueix Laia Estruch en un dels seus tallers, però tampoc no ens vam acoquinar.

És ben curiós que fins ara no m’hagi atrevit a reflexionar sobre l’experiència. M’era dolorós —i reconec que no n’hi havia pas per tant— escriure-ho al seu moment. Em calia temps i l’efecte terapèutic de la xerrada de Brené Brown. I això que amb el grup hem prosseguit amb dos trimestres més amb projectes interessants: un de gamificat i un altre amb Art Thinking. La maleïda vulnerabilitat…

Anuncis

20161024_154058.jpg

Avui, un nou conflicte. Deixem de banda, els problemes tecnològics. N’hi ha hagut prou perquè recordéssim la sessió de dijous i s’esmentés el nom d’Angélica Dass que una alumna s’ha negat a parlar del tema. Ha excusat que era un tema que ja li costava discutir-lo en la seva llengua no ho faria en català. M’ha sorprès la reacció. He mirat d’explicar-li que no entenia el seu bloqueig abans d’hora si encara no havíem acordat de què parlaríem. Algú s’ha sumat a la protesta. Nou pas enrere. Ha molestat bastant a les companyes que els feia gràcia el projecte. Com que m’he atabalat, ja ni he gosat demanar l’opinió  sobre Humanae.

Ens ha costat acordar els objectius d’aquesta unitat.

20161025_103504

La sessió ha remuntat quan els he proposat que escrivissin a la fotògrafa per convidar-la. Primer, l’han escrita individualment. Després, en petit grup. He triat un grup perquè ens llegís el text. L’he fet servir de text model. Els he demanat si el podien traduir  i gravar-lo a la seva llengua materna. invitació Angélica Dass (1).jpg

Al final, en la posada en comú per valorar la sessió. Ha tornat a sorgir el conflicte. Se m’ha tornat a aparèixer Marshall Rosenberg: “Met, necessites millorar de comunicació no violenta”.

 

3a sessió amb el D. Volia fer una roda demanant-los com es van sentir quan van decorar el got, però em vaig decidir per una activitat més tradicional: la correcció d’errades dels manifestos. Dues constatacions: en vaig pescar ben poques i observant les seves valoracions, havien donat la màxima puntuació al company.   Això rutlla! En tot cas, els vaig haver de recordar que formessin un cercle. Tenim problema amb els que queden d’esquena a la pantalla. M’hauré d’enfilar i dirigir el canó cap a una paret. Les torticoli s’han de repartir.  Aprofito per demanar dos voluntaris: un per fer l’acta escrita i l’altre per a l’acta visual.  Per cert, m’agrada molt la idea del reportatge visual. Il·lustra força el desenvolupament de la sessió.

Em van anar bé fer el mapa mental del capítol 3 del llibre de l’Acaso. Vaig recordar el concepte de la classe com a reunió. Així doncs, negocio amb ells la sessió. Primer, rememorem què hem fet al llarg de les dues sessions anteriors. Els demano consell: s’estimen més continuar amb els altres dos blocs. Assenteixen. Després, els plantejo per quin volen començar. Eviten el bloc III.  Els explico que veuran els diferents exercicis per la pantalla. Així estalviem fotocòpies. Ho accepten. Farem els diferents exercicis, primer individualment, després contrastant-ho en petit grup.

Presento el primer exercici. Esbalaïment. Transcripció fonètica. Tenen l’oportunitat de passar de l’exercici.  Ara bé, haurem de respectar les persones que el vulguin fer. Només és una minoria qui el fa. Els altres rondinen. El Fran esbufega. Anem comentant els altres exercicis. Qüestionen la manera de corregir. No hi estan gens d’acord.  Ara recordo el comentari de la Lourdes en el seu manifest sobre el  suspens injust. Al final, el Fran esclata. Comenta que havia sortit molt content i animat de les sessions anteriors, però que ara s’havia desenganyat. Recordo quina és la finalitat de fer aquests exercicis.  Tant per saber si aprenem  com per poder millor, hem de fixar un punt de sortida. Accepta remugant.  Li proposo que canviï d’actitud. A més, li explico que altres persones han tingut la mateixa reacció en edicions anteriors. Finalment, van aprovar la prova. El desafio que si no passa, li hauré de retornar l’import de la matrícula. El Carles salta evidenciant que si sabessin fer els exercicis ja no hauria calgut que s’haguessin matriculat en el curs.

L’ordinador és intel·ligent. I sensible. Aprofita un moment de la discussió per actualitzar-se i apagar-se. He de suspendre la sessió. Falta un quart per plegar.  Surto abatut. M’afusellen per saber com els corregiré els comentaris que han deixat el cap de setmana.

KO

La Lourdes em proposa de muntar una castanyada. Ostres!! Em demana que ho escrigui en el blog. Avui he pensat millor que negociar-ho demà. Pot ser un dels reptes: serem capaços d’organitzar una castanyada espontània?  Practicarem l’habilitat de cooperar.

Mentre vaig en el cotxe, tinc una revelació. He d’agrair el Fran per la franquesa i la confiança. Si es va sentir tan còmode les primeres dues sessions això significa que la rEDUvolution funciona. Per tant, demà hi hauríem de reflexionar plegats què va significar el moment crític.

Ahir a la tarda es va produir un conflicte amb una alumna. Es va negar que l’ajudés a resoldre un ítem d’un exercici de morfologia verbal. Em sembla que l’espurna que em va fer saltar va ser el comentari que va amollar: “Passapalabra, Jaume, abans m’ho de mirar en el llibre!”.

Fa més de tres setmanes que només sento aquest comentari.  Correspon a alumnat repatani. És a dir, alumnat gens motivat, que ve forçat -no sé per què-, que només et saben respondre que “s’han de mirar abans les coses”-però que no ho fan-, també es violenten si els fas intervenir i participar -com la resta de companys- a classe.  Volen passar com més desapercebuts millor.

Per entendre millor aquesta etiqueta d’aprenent, us deixo aquesta presentació que vaig fer:

Segurament que l’alumna d’ahir, després de dos mesos sense venir, es va trobar perduda i els remordiments la corsecaven perquè ja estem a les acaballes.

Em va semblar  una falta de respecte vers els companys i cap a mi. Em va destarotar bastant, però vaig poder continuar la sessió però amb certa tensió. Potser m’havia d’haver calmat i haver-la entesa. Potser havia d’haver estat més ràpid i encertat i haver-li plantejat alguna situació anàloga en què se sentís igual que jo. Potser em demano massa després d’haver passat per un cap de setmana estogador.

Estaria bé col·leccionar “cleques universals”. Aquí en teniu una: