Sessió 6a Suficiència 3. Cliqueu l’enllaç per consultar la sessió.

Havia prevista la sessió com a final de la seqüència sobre la planificació d’un text i final d’unitat. La previsió se’n va anar en orris.

Vaig plantejar una activitat de correcció dels comentaris inicials. M’agrada fer així la correcció, però sempre acabo amb la sensació que l’allargasso massa per diferents motius. Primer, intento recopilar una errada per alumne. Segon, els agrada trobar-se  les seves errades i corregir les dels altres. Per tant, em sembla força efectiva. Ara bé, acaba l’activitat menjant-se bona part de la sessió.

Aquesta activitat també havia de servir per presentar els barems de l’expressió escrita. Què vaig fer?  Va començar a ennegrir-se l’ambient: amenaça de tempesta. Queixes i planys. Ho vaig tallar. Com? Doncs, invocant l’esperit de la Janine Shepherd.  També em vaig adonar que calia fer una lectura positiva dels criteris. Els vaig raonar quina era la intenció de l’exercici: fer un escrit a pèl per valorar-ne la capacitat. Considero que se’n van sortir prou bé. La repetidora ja es va alarmar. Havia obtingut una puntuació baixa, segons ella. Em va ben ensarronar. Em va demanar per la puntuació més alta. Quan li vaig dir es va desanimar. Quina ocasió perduda per recordar una de les normes que vaig introduir en el seu decàleg: prohibit comparar-se. Una altra alumna va suggerir que la solució per superar aquest exercici –que és eliminatori, vet aquí l’esverament– era venir amb textos empollats. Ara sí que em sentia abandonat , no només pel desodorant sinó per l’exatleta australiana.  Vaig agafar aire i els vaig demanar si em permetien una confessió.

Els vaig explicar que tenia la intuïció que la Janine ens començava a donar sort. Cares d’incredulitat. Vaig assentir. Vam començar la sessió donant el premi al guanyador del concurs Jaume Cabré.  Va ser la primera, i no pas l’única,  satisfacció del dia. Els vaig recordar una de les conclusions de la pilot de Sidney: ” per què no?” Això era el que s’havien de plantejar per superar la prova: “per què no puc aprovar?”

Després els vaig preguntar com havia de ser un comentari de bloc? Vaig formar parelles amb un model de comentari. Els va costar d’entendre l’activitat. Em vaig adonar que si la vull aplicar una altra vegada, cal que contextualitzi els comentaris. És a dir, cal facilitar l’entrada de bloc i el comentari corresponent.

Per cert, la parida del dia comentant una errada de puntuació

el que ha unit l’autor que no ho separi una coma

 

Divendres vaig tenir la reunió amb l’Àrea. Em feia cert respecte, com és habitual. M’hauria agradat disposar de més temps per preparar-me-la, tot i que he de reconèixer que més temps hauria perdut per no enfrontar-m’hi. Fer cursos els dissabtes t’endureixen.  Si vaig ser capaç de reconduir una sessió heavy, per què aquesta vegada no podia passar el mateix?

Dijous volia tenir al costat l’Olga Esteve mentre preparava la reunió.  Ja no recordava que havia enviat la convocatòria amb l’ordre del dia. L’insconcient és savi! Així doncs, no calia reformular un gran ESET. A més, l’Olga al final del curs  ja ens va prenenir –com em va clisssar!– que no havíem de ser pas ambiciosos, sinó que provar-ho amb passos petits. Em vaig passar el migdia i bona part de la tarda repassant els apunts, reflexionant i elaborant mapes conceptuals –jo que no en sabia fer!

En la darrera sessió vaig recollir un cert malestar. Semblava que era per l’administració de les noves proves. Per tant, calia que primer sabéssim com les administràvem a cada servei i després havíem de recollir els aspectes que calia millorar. Per al primer objectiu, els vaig agrupar per serveis i els vaig plantejar una tasca.  Després els vaig organitzar en grups encreuats perquè tothom pogués explicar com administrava la prova, però sabés, també,  com ho feien la resta de serveis. Finalment, els vaig donar una graella en què havien d’apuntar les similituds i diferències. Vaig recollir 3 possibles propostes de millora. Funciona, Olga! Cal parlar-ne amb Direcció i Serveis Centrals.

Segon objectiu. L’equip estava predisposat a continuar la reunió. Volien anar per feina.  Jo, en canvi, no les tenia totes perquè tenia la sensació que no ho havia preparat a fons. Em vaig entusiasmar massa amb els mapes conceptuals. Els vaig demanar que en fessin un responent a la pregunta què els amoïnava? Després ho van posar en comú en petit grup. Pifiada! Potser havia d’haver organitzar els petits grups en novells i experts. Aquesta és la posada en comú.

A partir d’aquí ja vaig improvisar. En primer lloc, ja vaig preveure el primer problema: tenia a la recàmera la possibilitat que cada grup  trobés solucions per a un problema. Però vaig decidir fer dos bàndols i que cadascú debatés un d’aquests problemes. Segona pífia!  Un grup havia de respondre a la pregunta  per a què servia la correcció? L’altre gup, per a què servien els 20 punts de nota de curs?

QUÈ M’EMPORTO DE LA SESSIÓ?

Uns punts per debatre en la propera reunió.

La sensació que som un equip, que tenim diferències però que tenim ganes d’entendre’ns.

Ha valgut la pena la reunió.

Tinc el millor equip i no el veia.

No puc interrompre debats interessants i tampoc no havia de triar dos temes: només un per a tot l’equip.

I a més d’algú ha demanat per l’aprenentatge corporatiu, ai1, cooperatiu. Havia de ser un més dels punts de l’ordre del dia, però caldrà fer-ho a través del bloc. Així doncs, aquí teniu l’homenatge a l’AC (Aprenentatge Corporatiu)