Babel

Feia cinc anys que no assumia cap curs de nivell bàsic. Em feia un cert respecte ja que havia desconcertat bastant l’alumnat amb el plantejament del curs, incorporant-hi l’Art Thinking. Enguany m’he fet càrrec de dos grups de B1: un al primer trimestre i l’altre al tercer trimestre. L’enfocament ha estat un mica diferent. Vam anar treballant els objectius comunicatius del curs, però vam reservar les cinc sessions finals per desenvolupar un projecte artístic que ens servís precisament per avaluar aquests objectius.

Tot i que d’entrada pretenc que els projectes siguin originals per a cada grup, aquesta vegada he anat de cara a la barraca: provar la pedagogia sostenible, és a dir, aprofitar la mateixa proposta per als dos grups. Això m’ha permès introduir algunes millores en la segona edició del curs. Per exemple, en el primer grup em va costar saber planificar les sessions, sobretot pel que fa a la temporalització. Preveia un temps per a les activitats i a l’hora de dur-les a la pràctica el grup acabava bastant abans d’hora. Un altre avantatge ha estat polir o bé variar les accions artístiques que hi hem desenvolupat.

Projecte Mínim Viable

El nom es deu a la configuració del perfil dels dos grups. El del primer trimestre es dividia en un nombre important d’alumnat llatinoamericà -tot i que hi havia una parella brasilera- i senegalès. Una parella russa i dos alumnes marroquins completaven la diversitat. És per aquest motiu que vaig anomenar el projecte amb el nom de Babel. Les llengües vehiculars a l’aula, a més del català, eren espanyol, wòlof, portuguès, rus i àrab. Pel que fa al del tercer trimestre és bastant similar, predomina l’alumnat llatinoamericà. Ara bé, teníem cinc persones magribines i tres d’asiàtiques: una nepalesa, un paquistanès i una xinesa.

El projecte #Babel consistia en dues accions, inspirades en La mèmòria de rostres de Maria Packowski i Oriol Casals i El ABC de la Europa racista de Daniela Ortiz. Vam començar la primera acció durant les sessions inicials del curs. Vaig fotografiar cada alumne i els vaig demanar que preparessin una petita presentació en la seva llengua materna (avaluació inicial). Vam destinar les darreres sessions per acabar l’acció. Vam recordar els objectius comunicatius utilitzant la tècnica del cadàver exquisit. Vam dividir el full segons les preguntes que haurien de contestar, sis plecs. Jo els demanava una dada personal i l’escrivien al paper que tot seguit el passaven al company de la dreta. Acabada la roda, tothom es presentava amb la nova identitat. En una altra sessió van aparèixer les fotografies de la primera sessió. Cada alumne triava fotografies de tres companys. Els en retallava algun tret i les enganxava a la seva foto. Il·lustrarien la informació personal que havien compilat.

• 

• 

• 

• 

• 

Exposició dels resultats

Va ser impossible editar les presentacions inicials. És per aquest motiu que vaig decidir que escrivissin les dades per acompanyar els rostres en l’acció final. Si es van divertir de valent presentant-se amb una nova identitat, van gaudir recreant el seu rostre gràcies als trets físics dels companys. Quan vam exposar-ne els resultats, es va notar admiració i orgull a l’aula. Em va sorprendre el poder hipnòtic que tenen cadascun dels rostres. Em recorden algunes obres de Jesse Kanda.

Vam repetir el mateix procés amb el grup del tercer trimestre. Ara bé, vam aconseguir gravar i editar les presentacions inicials en la llengua materna. Mentre dúiem a la pràctica, el comentari d’un alumne em va ajudar a confeccionar el producte i anomenar-lo (namig de María Acaso). Podíem editar un vídeo que es notessin els canvis que havien experimentant en el curs: la foto i la presentació inicial juntament amb el collage i la presentació, ara, en català. És curiós perquè donant la mateixa instrucció, aquest grup va retallar d’una altra manera els trets. El resultat és una mica diferent. Recorden els collages de l’artista alemanya Hannah Höch.

Quant a la segona acció, primer vam conèixer l’artista i unes mostres de l’obra. La presentació de Daniela Ortiz ajudava a recordar alguns objectius comunicatius treballats anteriorment. L’obra ens havia de servir de model per al nostre producte. En la sessió que vam repassar l’abecedari, vaig repartir a cada alumne una lletra. La va haver de representar mímicament a la resta del grup. Pretenia que la guardessin per a aquest moment. La majoria l’havia perduda. Les vaig haver de repartir novament. Vam fer una pluja d’idees en què cada alumne proposava una paraula en català. En una segona sessió, vaig formar dos grups. Cada alumne escrivia la paraula que havia proposat i en buscava el sinònim en la seva llengua materna. Després, demanava als companys que li traduïssin en les altres llengües del grup. Va ser una mica caòtic, però vaig deixar que cada grup gestionés l’activitat.

En posteriors sessions, el grup es va encarregar de crear cada pàgina de l’abecé. Escrivien les paraules que havien recopilat i hi enganxaven les imatges que els havia proporcionat. El resultat va ser aquest: Abecé del curs

En canvi, amb el grup del tercer trimestre el vam desenvolupar una mica diferent. Vaig repetir l’activitat de l’abecedari. Com va passar la primera vegada, quan vaig reclamar les lletres, la majoria l’havia perduda. Les vaig repetir de nou. Si en l’anterior ocasió Daniela Ortiz ens va servir d’inspiració, ara vam aprofitar la figura de Joan Brossa, en motiu de la commemoració del centenari del seu naixement. Així doncs, cadascú va pensar en una paraula en català. Després la va traduir a la seva llengua materna. A més, aquesta vegada es van encarregar d’il·lustrar-la.

De fet, l’alumnat va valorar molt positivament aquestes accions. Com ja hem relatat en altres ocasions, constates que aquestes projectes d’aula acaben de consolidar la cohesió del grup, tant en el procés com pel resultat. Se’n sent orgullós.

El del primer trimestre va continuar amb el curs següent. Vam seguir amb la mateixa orientació però vam experimentar noves actuacions, basant-nos en l’experiència de Carlos Albalá. Els del tercer trimestre també han manifestat que volen continuar el curs vinent. Aquesta és la valoració que vam recollir de la seva experiència.

 

L’ull de l’Aurora

Espai cedit al Consorci per a la Normalització Lingüística

Quan et conviden de participar en algun esdeveniment, sempre esclata un conflicte dins meu. D’entrada, agraeixes que hagin pensat en tu; ara bé, m’entra un neguit perquè quan recordes l’encàrrec (“ens agradaria que ens expliquessis…”) sents una veueta que et qüestiona precisament aquest verb, explicar. M’he d’anar acostumant a confessar  que el que em ve de gust és artthinkejar. Així em vaig sentir quan em van convidar de col·laborar en la participació de la Casa a La Setmana del LLibre en Català.

Tenia clar que volia treballar el primer article d’Aurora Bertrana, Papeete moderna ( D‘Ací i d’Allà, n. 126, juny 1928, pàg. 189-190), però em va costar quina acció en podria plantejar. Primer, em va venir al cap que podíem celebrar una festa holi. Podria repartir guixos de color entre el públic i que cada persona el trinxés per fabricar la munició, després de llegir un fragment de l’article. Desestimada aquesta idea, la vaig transformar en un possible homenatge a Joan Brossa. Podíem recrear el poema visual dels tres porrons lligats. Continuàvem amb la pols dels guixos per omplir els porrons i veure quins colors aconseguíem. A la bassa.

Tria de les postals de la ILC

prototipant-les

Podia aprofitar l’avinentesa per experimentar algunes activitats que havia previst per al nou curs de C2. Mentre ajudava la Carme Bové a enllestir una altra acció (el mural per recrear les postals de la Institució de les Lletres Catalanes), em va donar la idea. Em comentava què podia fer d’uns plats de cartró. Li’n vaig demanar una vintena. Confeccionaríem un  ull de l’autora a partir de la impressió de cada lector.

Una endevinalla sobre l’ull en seria el detonant. Vaig obsequiar a cada assistent amb un llapis de color. Tot seguit, vaig repartir els cinc fragments de l’article. Aquí em vaig donar de la pífia. Havia previst només que interactués el públic assegut i vaig ignorar el que estava dret. Havien d’ordenar en grup els fragments cronològicament.  Com que em va fer por que ens passéssim del temps establert, els vaig demanar que triessin un text per llegir-lo en veu alta. Vaig repartir els plats perquè hi pintessin el que havien sentit mentre llegien o escoltaven l’article.

Els alumnes com a creadors

Desenvolupant la seva veu visual

Vaig envejar no ser una folklòrica. No pas per dedicar als assistens: “Jo em dec al públic” sinó per tenir un bon pitram i disposar d’una bona regatera per deixar-hi el micròfon. Aquest estri em va atabalar bastant.  Em vaig ben oblidar de la posada en comú. Volia que forméssim un ull amb tots els plats i demanar-los per què al començament els havia plantejat una endevinalla sobre aquest òrgan.

Pot semblar que m’agradi muntar saraus. Només pretenc dissenyar experiències d’aprenentatge, més que transmetre uns continguts.  Quins són els elements d’Art Thinking que vam desplegar en les dues accions? D’una banda, van fomentar el pensament divergent, demanant de recrear visualment un passatge literari o una cita,  (també el públic podia optar per adaptar la cita lingüísticament a partir de  sinònims, antònims, transformació de formes verbals, etc.). Els assistents es van convertir en creadors.  Ningú va mostrar cap reticència, sinó al contrari. Cadascú es va concentrar a l’hora de dibuixar i pintar el paisatge paradisíac. Com hem comentat més amunt,  vam introduir un element estrany perquè despertés la curiositat dels assistents, l’endevinalla. És un dels recursos de la pedagogia sexi.  Finalment, les dues accions eren un projecte col·laboratiu. Vam dur a terme una lectura col·laborativa de l’article. Cada component dels equips en tenia un fragment. Els diferents productes, el paisatge com la cita, s’elaboraven individualment però per emmarcar-los dins d’un altre grupal: l’ull de l’autora i el mural.

 

Quan els alumnes són #artthinkers

Penúltima setmana: més substitució pronominal i descobertes. Els alumnes et sorprenen amb la seva creativitat i els ha calat l’Art Thinking. Si no, fixeu-vos la parella que es va encarregar de Salvador Espriu quins objectes van pensar que poguessin ser representatius: les ulleres i barquetes de paper (Sinera). Què em passa pel cap en aquests moments? Cliqueu aquí. Exacte: Fotre gambades com el Mike Jagger!

Sessió 15a cadascú apunta el que li sembla més interessant al seu mapamundi. Recullo aquestes valoracions. Els va agrada que repasséssim la separació ortogràfica i els pronoms del complement indirecte.

Vam prosseguir treballant la substitució pronominal amb els pronoms en i hi.  Pànic controlable. A més, alguns ho van anar pillant al segon exercici. El joc del plàtan va salvar que s’anessin encaparrant amb el contingut gramatical. En cercle i mirant-se amb les mans al darrere, havien d’endevinar qui rebia l’objecte.

Finalment, una roda per saber si eren més de quatre o de cinc. Així vam formar els dos grups. Cada grup va recordar quins elements comptaven amb els dos nombres. Cares radiants, cares creatives.

Sou més de quatre o de cinc?

A continuació, vam posar en comú quins eren els elements més rellevants en la Dansa de la Mort. Van acordar l’estendard i el rellotge. Cada grup es va haver d’empescar com seria si la dansa celebrés el final del curs. Van ser força imaginatius. Un grup va decidir de reproduir els diferents graus i nivells mentre que l’altre va incloure els pronoms. Pel que fa a l’estendard, un grup va dibuixar un trèvol de quatre fulles incloent-hi els components fonamentals del curs. L’altre es va decantar per representar l’aprenentatge amb una cacera de papallones. Genials!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Sessió 16a mapamundi. Ara m’adono del lapsus lingüístic. Vaig confondre estàndard i estendard.

Vam acabar amb l’ús de la substitució de l’atribut i ha diferenciar l’ús de -lo i ho. Vam acabar animant-nos amb combinacions binàries senzilles.

Em vaig haver de saltar la programació. Vaig prescindir de la Dansa de la Mort. Urgia preparar el material per a la Cloenda.

Lectura del conte de Salvador Espriu. Valoracions. Formació de parelles per autors. Tria de cinc dades biogràfiques rellevants i d’un objecte representatiu de cada un dels autors.

 

 

El camí de la creativitat

Dilluns, 21 de novembre, va tenir lloc a  l’Auditori del Campus de Poblenou de la Universitat Pompeu Fabra Profesores innovadores y emprendedores, ideat per Aulas Creativas. L’acte estava estructurat en tres parts: una masterclass a càrrec de Hanoch Piven, una taula rodona sobre innovació educativa i la revelació de l’empresa emergent que representaria Europa en uns premis mundials.

Hanoch Piven va començar la seva exposició esmentant el seu material artístic: els objectes quotidians. Va trencar el prejudici que l’artista és un geni des del seu naixement sinó que el que pretén és comunicar amb el seu públic. Ell ho fa a través dels objectes. Va recordar que tots teníem una vena creativa i ho va exemplificar quan juguem amb el menjar per cridar l’atenció de la mainada.

Va evocar la seva trajectòria professional.Va anar a Nova York per ser caricaturista, però estava insatisfet dels seus dibuixos. Va descobrir un cartell d’El gran dictador. El va inspirar per crear les seves caricatures. Un altre moment decisiu va ser quan va començar a rebre creacions per part de nens d’arreu del món arran de la publicació del seu llibre La pluma violeta. A partir de llavors, va participar en tallers per escoles adreçat tant per a criatures com per a adults.

A continuació, va mirar d’establir l’itinerari per despertar la creativitat. D’entrada, es fomenta en la llibertat. No té res a veure amb unes instruccions (com un manual d’IKEA o  les indiciacions del GPS) ni amb una autopista en què tens fixat el trajecte i està bandejada la imprevisió. La creativitat, segons l’il·lustrador, s’adiu més amb una carretera (les scenic routes americanes). El trajecte pot ser més difícil i arriscat, però esdevé molt més gratificant. Hi pots descobrir vistes increïbles. Va citar Paul Valéry

Observar és oblidar el nom d’allò que observem

Hem de recuperar l’instint caçador dels nostres avantpassats. L’art és joc. Els jocs ens preparen per a la vida. Hem de tenir ganes de descobrir nous camins, malgrat que topem amb obstacles. Va insistir en la importància de les equivocacions. Va recordar el discurs de Steve Jobs de deixar-ser endur per la intuïció.

Per acabar, va enumerar l’actitud a l’hora d’emprendre aquest camí. Hem d’aprofitar dels bons accidents. Una equivocació ens pot mostrar una nova singladura. Com li va passar a Nova York. Hem de qüestionar els prejudicis. La creativitat és una lluita contra la dictadura del pensament racional i lògic. Hem de maximitzar el que tenim. Cal que siguem flexibles. Ens hem de saber adaptar a nous contextos i tenir compassió pels nostres errors. I cal tenir present sempre que som lliures.

Relatograma elaborat per Cornelia Brezing

Tot seguit, Pierre-Antoine Ullmo, conductor de tot l’acte, va donar pas a la taula rodona, moderada per Manel Jiménez, en què van participar Davinia Hernández-Leo, Judit Llavina i Eduard Vallory. Finalment,  va anomenar les empreses emergents finalistes. Va aprofitar l’assistència d’alguns creadors perquè expliquessin què els havia motivat a crear-les. Va desvetllar quina empresa era la seleccionada.

Em va entristir que el debat sobre innovació educativa s’allunyés  de la premissa que havia fixat Hanoch Piven. Innovar, per mi, és emprendre singladures  a l’aula un cop has abandonat l’autopista d’un model tradicional. Decidieixes complicar-te perquè tampoc et satisfà seguit una ruta convencional.

 

Alegria

1a sessió. Hi havia ganes de retrobament. A mesura que anaven entrant a l’aula, s’abraçaven, es feien petons, es demanaven pel mes de pausa i algú confessava que ja tenia ganes que el curs arranqués. Es respirava alegria, un dels components de l’il·lusionisme social.

Per conèixer les noves incorporacions i també per conèixe’ns una mica més, vaig preveure l’activitat de Jo sóc. Han de completar en un full cinc definicions seves amb l’encapçalament Jo sóc. Abans, però,  vam elaborar uns rètols amb els noms de cadascú. Els vaig demanar que juguessin amb les lletres del nom. Era per demostrar-los que tothom és creatiu. De totes maneres,  va propiciar un bon clima per a la posada en comú de les definicions. Vaig repartir a l’atzar els papers. Havien d’endevinar qui havia escrit les definicions. Vam riure força.

Tot seguit vaig repartir dos grups perquè teníem dues companyes noves. Elles haurien de respondre a la pregunta Com aprenem Els Viatgers? Per això calia  que cada component del seu equip li dibuixés un concepte. Així vam confeccionar un guió visual. Les dues alumnes van acceptar el repte i se’n van sortir prou bé. Ens va fer gràcia escoltar com ens veien. Els va sorprendre el bon ambient, la pinya que fèiem.

Vaig aprofitar uns poemes visuals de Joan Brossa per formar petits grups. Els vaig repartir una definició diferent a cada grup.  Havien d’endevinar la paraula, un dels poders que hauran d’emergir al llarg d’aquest trimestre.

2a sessió. Abans de reprendre l’activitat dels poders, vam fer una roda amb què s’havien quedat en la sessió anterior.  També vam reflexionar sobre les exposicions orals. Primer, la majoria van reconèixer que les dues ponents tenien molt bon nivell. Una només fa set mesos que és a Catalunya. Ha fet un B1, B2 i ara l’S2. També van reconèixer que entre tots havien aconseguit que fos una tasca reeixida. Es van oblidar del pensament visual. Els dibuixos havien ajudat que les exposicions fossin espontànies. La darrera parella va enumerar tots els poders amb què van aplicar en aquesta tasca. Sort que es declaren poc creatius!

Tot seguit, es van tornar a ajuntar per poemes visuals. Van definir com era un poema visual. Després van mirar de crear un poema amb el poder. També els vaig avançar que en l’última sessió els volia regalar una vareta. Cada grup havia de pensar com em podien demostrar que havien adquirit un poder. Finalment, els vaig demanar que escriguessin una carta oferint-se com a candidat per a la vareta, què podien aportar al grup i què volien aconseguir.

 

Arran dels comentaris de dues alumnes del trimestre passat, he d’incorporar algunes millores. Ara bé, han esclatat un conflicte dins meu. Reconec que cal que ens fixem objectius i que els temporalitzem per evitar que alguns alumnes perdin el nord. Però com els puc negociar amb ells? Temo que si els fixo jo, acabi imposant determinats continguts. En canvi, si apadrinen errades, poden convertir les posades en comú en petites classes magistrals repetint com lloros  nocions gramaticals o enumerant nombroses excepcions.  Esperava que ho resoldria amb les seves propostes per aconseguir els poders o bé amb la carta. Van apuntar unes reflexions molt interessants en la primera activitat i en la carta continuen expressant objectius massa generals, molt poc concrets. Ens haurem d’endinsar al regne de Morfeu.

 

 

 

 

Jo, per l’equip…

 Des del curs passat, tenim costum que l’última reunió, en què encara hi ha tot l’equip, esdevingui una experiència d’aprenentatge vivencial. L’any passat vam visitar el Centre Experimental d’Arts Vallgrassa. Enguany, l’hem convertida en un repte:  crear un calendari amb les nostres fotografies. Va néixer en una conversa hilarant mentre fèiem una pausa, arran d’haver experimentat la rúbrica per valorar la nostra competència digital per al taller de la 3 Jornada d’aprendre llengua en el s. XXI.  Humor i creativitat van de bracet. Segons diuen, un acudit és similar al procés creatiu: s’origina quan provem de relacionar dos elements dispars.

S’acostava la data de la reunió i encara no havia pres cap decisió. Hi vaig donar voltes  un dia mentre dinava amb la Lourdes i la Núria, companyes del Servei. Vam estar preveient altres possibilitats. Ara bé, un cop estudiades, la idea inicial ens permetia desplegar els mateixos objectius que ofereixen empreses especialitzades en creixement grupal (fermar la cohesió del grup, augmentar i millorar la comunicació i la capacitat d’atenció del grup, reduir estrès i conflicte laborals…). A més, després de comprovar l’entusiasta  reacció de les companyes, vaig decidir que havíem de tirar endavant el  calendari. A més, celebraríem un dinar elaborat per nosaltres mateixos.

En primer lloc, vaig obrir un document perquè cadascú apuntés quin mes volia representar, quina fotografia recrearia o homenatjaria, què duria al dinar i quin lloc proposava per fer el pícnic. Em vaig esverar tant amb la idea que vaig escriure una convocatòria que no s’entenia gens. A mesura que anaven passant els dies, ens sorpreníem amb les propostes. Teníem ganes d’arribar el dia per comprovar com es materialitzaven les propostes.

foto de Núria Comas

Vam començar la reunió. Primer, vam apuntar les expectatives per al proper curs.  Tenim ganes de saber gestionar els grups a l’aula i d’aprofundir en la metodologia dels projectes…. Després va venir quan el maten. Estava tallat, però només vaig ser capaç que necessitava ajuda. Dit i fet. Vam establir el torn de les fotografies.  Mentre unes es preparaven al bany, els altres condicionàvem l’espai. Vam penjar unes tovalles a la paret per fer de fons. La música va funcionar, però estàvem tan engrescats i concentrats per al resultat que no en fèiem cas. Projectàvem la foto perquè ens servís de guia.

Jo diria que vam ser capaços que fluís tot. Ens vam ajudar. Vam ser capaços improvisar alguna disfressa. Però tots ens hi vam implicar, de valent. Vam riure. En algun moment ens vam atabalar: tothom volia dirigir, tothom fotografiava. He de confessar que això que mitja dotzena de  paies et vagin retratant tapat amb una carpeta i et vagin ordenant: “Jaume, posat de xulo!” “Noooo, així noooo,  enlaire, tio, enlaire ” Només em veia amb cor de preguntar: “Què he de tirar amunt?!” S’ha de ser molt, però molt professional. No és el meu cas.

Ara ja tenim material per practicar l’edició fotogràfica. Que es prepari Corporación Dermoestética! En un tres i no res, tindré un cos 10. Adéu , papada! Adéu, al·lopècia! Adéu, bosses! Benvinguts, abdominals! Passeu, passeu, que de les tristors en farem fum…

 

Vam seguir tots els passos que enumera Carlos Cortés: proposta de projecte, buscant equip, compartir objectiu, repartiment de rols (hem arribat a la conclusió que l’hem de millorar: ens falta un equip artístic), lideratge, tensió, pausa, creativitat,  fluïdesa, passió i celebració —el dinar va ser magnífic: les cares no enganyen (no em refereixo a aquesta, sinó a del final!).

Comprovat. Com esmenta Fernando Trias de Bes, les rialles redueixen l’estrès i genera productivitat (ens van esmerçar a l’hora de fotografiar-nos, però l’amateurisme té un preu…), motivació i comunicació. Se’ns presenta Lady Gaga i li improvisem un modelet amb els treballs penjats a l’aula. Ara bé, el projecte també havia de ser una experiència d’aprenentatge. Francisco Sáez recorda les conclusions de l’investigador nord-americà Robert Provine:

“La gent feliç aprèn més de pressa perquè estan relaxats i oberts a noves experiències” i “La gent feliç pren millors decisions, perquè no estan en situació de crisi”. Així doncs, espero que aquesta experiència ens hagi servit per tenir-no en compte a l’aula quan rebem el nostre alumnat.

 Cliqueu aquí per veure’n el com-s’ha-fet

Fonts:

EGUIAZABAL, Ana: El “Buen Sentido del Humor” en las organizaciones

 

 

Ensenyar a viure amb la incertesa

D’Andrew Enright, extreta de http://www.flickr.com/photos/61724844@N00/11333511

Així ha titulat Maria Batet la seva exposició en l’acte d’inauguració del curs escolar, organitzat per l’Ajuntament de Castelldefels juntament amb els Serveis Territorials del Departament d’Educació.

D’entrada, ha reflexionat quines certeses tenim en educació: l’alumnat no té garantit que la formació que reben els ofereixi una sortida; se sap que no hi haurà una estabilitat professional ni que la titulació no es cap garantia laboral i el passat ja no és cap referent. Ha convidat que el professorat s’ha de plantejar dues preguntes: com vol que aprengui el seu alumnat? què ha d’ensenyar?

Ha proposat que l’educació ha de facilitar eines perquè la mainada i el jovent sàpiga contruir un futur.  Ha desenvolupat les idees a partir de les lletres que componen la paraula INCERTESA.

• Iniciativa per tant, ha recomanat aplicar el treball per projectes a l’aula perquè els alumnes despleguin la seva capacitat individual. De retruc, permetrà treballar valors com l’esforç i la tolerància a la fustració.
• PeNsar ha recordat tant a José Antonio Marina que defensa una nova competència: la de pensar. També s’ha referit a David Perkins que defensa que a l’escola s’ha d’ensenyar a pensar a partir de les estratègies i els hàbits mentals i la reflexió final.
• Creativitat. Cal propiciar un clima afavoridor perquè els infants siguin creatius. Per treballar la creativitat a l’aula, cal tenir una altra noció del temps.
• Entusiasme. Cal fomentar que l’alumnat tingui una actitud positiva. L’actitud es forma a partir de la manera de pensar, sentir i fer.
• XaRxa. Per a l’aprenentatge cooperatiu cal coordinació (conèixer quin rol ha d’entomar), comunicació (assertivitat), confiança (interdependència positiva), compromís i complementarietat (per això, cal que els alumnes aprenguin a autoconèixer-se).
• OpTimisme. S’ha referit a Martin Seligman i ha recordat l’estil explicatiu (durada, abast i personalització)  amb un exemple: “Aquest dibuix està mal fet” vs “Dibuixes malament”.
• Emocions. Ha recordat la importància de l’educació emocional. Ens movem per les emocions.
• Seny. Els alumnes han de saber deliberar i prendre decisions encertades.
• Acció. Ha tornat a esmentar José Antonio Marina, que defensa la intel·ligència executiva. Cal que els alumnes esdevinguin persones proactives i que les seves accions repercuteixin en la societat.

Finalment, ens ha convidat a començar a escriure el futur que tenim al davant nostre.

 

L’esperit creatiu

GOLEMAN, Daniel; KAUFAMAN, Paul i RAY, Michael (2009):  El espíritu creativo, Barcelona, Ediciones B

És un llibre que aprofita el material que van recopilar els creadors per a una sèrie televisiva. Està plantejat com un llibre d’autoajuda. La finalitat és aconseguir que potenciïs la teva creativitat per millorar tant el teu entorn laboral com familiar. S’assembla bastant a El elemento de Ken Robinson. La seva argumentació es basa tant en declaracions de testimonis com en opinions de diferents professors d’universitats nord-americanes.  Inclou uns exercicis per desplegar l’esperit creatiu a base de relaxació, per desinhibir, i de visualitzacions. Analitzen la creativitat des de quatre àmbits, que serveixen d’apartats: l’interior, els infants, a la feina i la comunitat.

Del primer apartat, els autors destaquen que la creativitat té una dimensió social. Ha de ser útil, valuosa, adequada i rellevant. Assenyalen quin són els factors que afavoreixen que siguem més creatius: el canvi de perspectiva, plantejar-se preguntes, l’humor, compartir i treballar col·laborativament, estar disposats al risc —per tant, hem de saber controlar l’ansietat que ens pot generar— i a l’error. Expliquen la teoria de Mihaly Csikszentmilhay sobre el fet de fluir. Els autors relacionen el moment blanc (l’abstracció mentre crees) amb el moment no-ment del zen. Cal  imitar els infants, que són creatius per naturalesa.

Pel que fa al segon apartat, destaquem les observacions de Teresa Amabile sobre les accions que poden inhibir la creativitat en els nens. Expliquen la teoria de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner. Exemplifiquen experiències educatives:  les escoles bressol de  Reggio Nell’Emilia perquè apliquen un mètode en que combinen la curiositat infantil amb projectes que tinguin una rellevància social. També destaquen una escola pública d’Indianapolis en què organitzen els grups per interessos dels alumnes i no pas per les edats. A més, cada grup té l’acompanyament d’un adult expert. Basen el seu mètode en el concepte gardnerià de les experiències cristal·litzadores.

Quant al marc laboral, perquè un treballador es comprometi amb l’empresa —i desplegui tot el seu potencial creatiu—, cal que se senti satisfet en la feina. Per crear un bon clima de treball, les organitzacions han de ser democràtiques i han de permetre el flux lliure de les idees. Analitzen les claus del model nipó que aprofita la tradició per millorar qualsevol producte. És per influència de la filosofia zen. La creativitat és la reinterpretació personal de la tradició. Però un altre èxit ha estat la miniaturització. També es fixen que les bones empreses són les que saben conviure el corrent innovador amb el més conservador.  Exposen la teoria de Michael Ray que explica perquè en les empreses s’és reticent a les novetats. Recomanen que l’atenció hauria de ser en el procés i no pas en el producte. Això comportaria un creixement personal del treballador i, per tant, més satisfacció i compromís amb l’empresa. Desaconsellen la política de molts executius d’imposar pressió perquè la seva plantilla rendeixi.

Finalment, en l’últim apartat, parlen sobre el valor social de la creativitat. Expliquen d’una banda la teoria de George Land. Segons aquest professor l’actitud humana davant d’un problema és similar al de la naturalesa: exploració, solució i reinvenció. De l’altra, fan referència a Dean Simenton i la seva teoria que la civilització humana ha registrat alts índex de creativitat quan petits grups competeixen.

Apunts