IMG_20161212_111612.jpg

13a sessió Escoltant Pere Cornellà en el Seminari de Ludificació, ens va fer conèixer Ilustrum. És una web que ens pot ser útil per al proper projecte. Si ara estem immersos mirant de posar imatge a uns dels animals de Llibres de les bèsties, es podrien convertir en tres col·leccions de cromos. Ho haurem d’anar estudiant.

Així doncs, els vaig proposar que s’hi anessin familiaritzant. Com que havíem començat amb la revisió de les perles, vaig aprofitar per provar un nou descans cerebral. Des que els van descobrir, el reclamen a cada sessió. Vaig provar el joc de terra, mar i cel. No me’n vaig sortir prou bé —és el que passa quan desconeixes un joc—, però va aconseguir l’efecte: divertir i estructurar la sessió en dos blocs.

Tot seguit, vaig formar parelles amb la tècnica dels cordills. Havien de triar un dels dos resums de la novel·la de Ramon Llull. Només hi va haver una parella que va optar pel segon resum. Per parelles, havien d’unir la sinopsi dels diferents episodis. A mesura que cada parella enllestia el resum, els donava l’exercici per diferenciar què i que. Valorant la sessió, la majoria va destacar el joc.

IMG_20161220_162512.jpg14a sessió. Una sessió pèssima: encara sota la ressaca del llarg pont de la setmana anterior.  Vaig haver de saltar-me la planificació perquè m’havia oblidat de les còpies per poder revisar l’acta. Vam començar amb la correcció de l’exercici. Vam anar resolent dubtes. Les xerpes van entrar en acció. Aclarien els dubtes millor que no pas jo. De fet, hauria d’haver dissenyat com treballàvem els continguts gramaticals. Vaig recórrer al mateix procés que havien seguit per al grup d’experts. Havia pensat a formar tres grups en què fossin liderats per a cada una de l’equip d’experts. Al final, em vaig decantar per un format més clàssic.

Vam jugar a la cadira buida com a descans cerebral. Es van divertir de valent. Vaig repetir l’activitat del test psicològic (pensar en un accident geogràfic, un animal i un personatge històric). Tot seguit, els vaig demanar quins havien de ser els criteris avaluatius20161215_134050

d’un resum. Els vaig llegir el meu. Se’l van carregar.Això que algú havia qüestionat en la sessió anterior que era ben simple escriure el resum. Havies d’anar enfilant els diferents episodis.

Per acabar, vam acordar que dimarts celebraríem la cloenda del trimestre.

 

Anuncis

IMG_20161011_090308.jpg

Avui m’ha vingut al cap aquest vers de Dolors Miquel quan he sortit de l’aula. També podria haver anomenat aquesta entrada Recepta per menjar-se  amb patates la planificació d’una sessió —oi, Josep Miquel?—. M’imagino com se’n riurien Javier Encina i Ainhoa Ezeiza  si els comentés la sessió davant d’unes birres. Em recordarien que cal el caos per començar a crear;  per tant, per què tanta planificació visual?!

Ras i curs: sessió caòtica. Nivell d’estrès? No ha baixat del 5 al llarg de la sessió.

Ahir em vaig  bloquejar  amb la interacció per a una lectura cooperativa d’un article. Avui, doncs, havia d’anar a preu fet per enllestir el material: presentació,  pla del curs, les activitats prèvies a la lectura. M’he posat nerviós. Tot i que m’anava controlant, el temps s’ha exhaurit. I com és previsible en una situació com aquesta, s’ha acabat la tinta de la impressora. Havia de preparar l’aula. Qui té unes companyes, té un parell de tresors…

Hem arrancat la sessió amb l’activitat de fer l’animal per recordar noms i per començar a perdre la vergonya. Ens hem divertit. Després, n’hem repassat el vocabulari: noms d’animals, onomatopeies i precisió lèxica. Una de freda i una de calenta. Tot seguit he volgut recordar la sessió anterior, però no hi havia forma humana d’accedir a la presentació: incompatibilitat de comptes oberts. M’he atabalat tant que he estat incapaç de recollir el que apuntaven. També m’han recordat el deure que tenia. Havia de presentar-los la cançó. Els n’he posat el videoclip i he aprofitat per anar a buscar documents que necessitava. A la tornada, m’he adonat que calia que els l’hagués introduïda i que haguéssim recordat què havíem acordat dijous.

20161011_101542.jpg

He repartit el pla del curs (pla-de-curs-e1), però no tenia cap sentit sense la imatge que complementava aquest document. Hem prosseguit amb la sessió. Els he acabat de desconcertar quan els he deixat triar si volien decidir individualment l’exercici o tots volien fer el mateix. El grup ha viscut pànic pel dissens. Quan els he plantejat la pregunta que haurien de respondre, s’han atabalat.

img_20161010_115254

M’ha costat explicar-me que havíem d’acordar uns criteris avaluatius. N’ha aparegut un altre: el nivell de comprensió de les meves instruccions. No hi havia pensat. També s’ha generat un debat interessant: com enteníem la fluïdesa. La Nora exigeix que per tenir una bona fluïdesa has de pensar en la llengua que aprens. La Lucía li ha replicat que no. El Manolo ha justificat que per guanyar temps calia parlar en castellà i que més endavant ja s’atrevirien en català. Ja ha aparegut el conflicte. I ara em toca saber com l’he de gestionar. Hem establer amb què ens fixaríem a l’hora de valorar les respostes.

20161011_111618

Hem fet la roda gravant les respostes a la pregunta: Què ens fa humans?

Finalment, com em temia, hem ajornat l’activitat de lectura cooperativa. Hem fet la reflexió final de la sessió i hem puntuat el nivell d’estrès. Ha estat interessant aquesta posada en comú perquè he recollit observacions interessants. L’Aneta ha expressat la seva alegria perquè entén les meves instruccions. Alguns comentaris de confiança i bastant desconcert.

20161011_114322

Per cert, el termòmetre de l’estrès ha arribat a 2.

Les cançons de Natacha Atlas que encapçalen i clouen aquest apunt em van convèncer de tirar endavant el projecte #TotssomSalim.  Pretenia ser una resposta de les aïrades reaccions islamofòbiques arran de l’atempat a la publicació satírica Charlie Habdo. També em dolia desvincular-me del grup al voltant del projecte de Toni Solano, 20 años, després, després d’haver finalitzat la nostra participació.

Tal com vaig apuntar en el Projecte Mínim Viable, ja tenia clar que aprofundiríem en l’aprenentatge informal provant de bastir un banc comú de coneixement. A més, llegiríem la novel·la de Rafik Schami Els narradors de la nit de manera col·laborativa. Cada alumne es responsabilitzava de llegir-ne un capítol. Hauria de resumir-lo en veu alta i hauria de pensar en set possibles activitats o bé hauria de comentar què li havia cridat l’atenció. Ens anava com anell al dit amb la filosofia del grup la història de com se les empesca el vell cotxer per recuperar la veu: els seus amics li han d’explicar una història cada vespre. Utilitzaria alguns dels elements narratius com a recursos didàctics. Les cartes decidirien quin alumne hauria d’assumir el repte, resumir la sessió en vint-i-una paraules, tal com es rifaven el torn de rondallaire els set amics de Salim. Disposava una catifa perquè ens hi asseguéssim i prenguéssim un te, tal com ho feia la colla del cotxer.

Aquesta immersió en la cultura àrab ens va ajudar a muntar la nostra participació en el Dia Mundial de la Poesia. Vam descobrir autors arabigovalencians, gràcies a l’antologia de Josep Piera El jardí llunyà. Vam acordar quin poeta i quin poema recitaríem. Vam construir un mural decoratiu amb les imatges que van facilitar cada alumne segons com s’imaginava el seu jardí llunyà. Vam crear aquest producte final.

Les sessions es dividien en tres blocs. D’entrada,  el secretari ens comentava les 21 paraules amb què havia resumit la sessió anterior. Després, els havia preparat alguna activitat relacionada amb el taller que havíem fet el dia anterior. Tot seguit, era el temps perquè cada tallerista ens oferís  la seva proposta. I tancàvem la sessió desplegant la catifa, seient-nos-hi i deixant-nos endur per l’encís i la màgia de l’oralitat mentre preníem un te. Com a activitat final, vam visitar l’exposició de Les veus de la Mediterrània.

IMG_20150324_130400Quant al banc comú de coneixements, ens vam informar d’aquesta opció d’aprenentatge informal. Va ser una llàstima que no vinguessin membres de la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements de Castelldefels per explicar-nos-la. Vam acordar quins haurien de ser els criteris avaluatius dels tallers i vam lligar un calendari amb els diferents tallers. Vam aprendre a massatjar-nos les cervicals, a ballar cúmbia, a preparar un bon mate, a perdre la por d’aprendre anglès i a saber sobre la fauna submarina del massís de Garraf, sobre com mantenir una bona higiene dental, sobre com hem de tenir cura de la pell i sobre termes d’electromecànica. Mentre esperàvem que enllestissin els tallers, vam destinar un  parell de sessions a consolidar confiança i a perdre la vergonya.

20150120_132919

Tot i que havia planificat prèviament la temporalització del curs (TempE1CURS2014-15.doc), la vam haver de modificar perquè vam registrar alguns abandonaments i més d’una espantada a l’hora de dur a terme el taller. El mateix passava amb el resum oral. Vaig haver d’encarregar-me de més de la meitat dels capítols. Dit això, la valoració tant del grup com la meva és força positiva. L’alumne es pot sentir  desconcertat al començament d’un aprenenatge informal, però el resultat és molt positiu. T’adones – i l’alumne també- la seva progressió. La majoria exterioritzava els beneficis que li havia aportat fer front dels reptes que es plantejaven. El grup es cohesiona força. Sempre venien de fer un cafè. S’ajudaven tant en temes personals com en laborals. Van crear un grup de Whatsapp. A més, vam anar creant una cultura de grup fonamentada en valors com els de la confiança, el respecte, l’afany de superació i la cooperació. Com havia de deixar de passar l’oportunitat d’experimentar el desapoderament educatiu?

Anàlisi DAFO E1

Podeu consultar:

2015-07-30 13.55.51 2015-09-09 14.19.44Twitter

Documentació:

17a sessió. Prossseguim amb la dèria de transformar els alumnes en superherois. Ara és el torn de l’Eva, la Transi i el Celes.  Hem quedat una mica abans perquè em puguin presentar el seu relatograma. Dijous els és impossible assistir. Estan nerviosos, però l’activitat d’emergir el poder els calma. Els faig la fotografia de rigor. L’Eva s’ofereix per començar el relat. Quan acaba, tant la Transi com el Celes la feliciten. Ja ha sorprès als companys amb alguna ocurrència. La Transi es disculpa per la seva minsa creativitat. Són uns apunts. Aprofita les guàrdies per enllestir aquestes tasques.  Trobo que és una bona pensada: en groc, les respostes; en fúcsia, els arguments. Destapa la valencianitat adormida. Finalment, el Celes ens ofereix una recepta. Ens va anomenant cada ingredient. Em deixen atònit i sense temps per preparar la sessió.

M’hauria agradat començar-la com en la primera sessió, amb les cadires en cercle, amb una carta sobre el seient —de cap per avall— i el model de prova amagat sota el cul de la cadira. Reparteixo els darrers post it per conèixer els darrers poders. I més fotografies de rigor. Ara reparteixo les cartes. Han de trobar la persona que tingui la mateixa carta, però d’un altre coll. Un cop hem repetit el model de prova, organitzem l’esmorzar per al proper dia. S’han guanyat la carta.

18a sessió. Preparem l’aula. Disposem la taula gran al bell mig de la sala. Parem la taula entre tots. Costa, però aconsegueixo que ens hi asseguem al voltant. Els pregunto si volen presentar el relatograma mentre mengem. Acorden primer explicar la valoració del curs i després fer el piscolabis. Els poso una condició: que facin una roda en què cadascú feliciti el company per la seva narració. Cal que argumentin la felicitació. Quan ens adonem, només tenim  vint minuts per endrapar dues quiches, una truita de patates, gaspatxo, pa amb tomàquet, embotit, cocinhas i un deliciós pastís de crema de llimona, una llimonda, refrescos i cava.

IMG-20150611-WA0002

Les conclusions que trec de les seves narracions:

  • El relatograma ha estat un bon recurs. Segons la majoria, desinhibia. Així es veien capaços de xerrar al llarg de la sessió. Els ha proporcionant molta fluïdesa.
  • L’equip. Vaig haver d’escoltar la tirallonga de felicitacions per adonar-me que cadascú havia assumit un rol per tirar endavant les sessions. Van destacar la importància tant dels líders, com dels migcampistes i dels defensors. Tothom havia contribuït a avançar i a consolidar l’equip. Tenia sentit els criteris avaluatius del Fernando. L’Aliou va destacar la paciència que cadascú havia tingut respecte dels altres companys. Ara bé, com la Laura va observar, cadascú havia desenvolupat una creativitat per fer front tants els reptes com els projectes. Tothom s’hi ha implicat de valent, tant els que només podien venir a un nombre determinat de sessions com els que han pogut venir sempre. Tothom ha reconegut que venia a gusta al curs. Haver creat el grup de Whatsapp també ha ajudat a mantenir el caliu fora de l’aula.
  • L’enquesta. La Johanna va evocar com una de les activitats més memorables. Li havia agradat sortir de l’aula i va recordar la participació de José Ángel Ruiz Pérez en el projecte Jo vinc d’un llarg silenci. Visca la força centrífuga!!
  • El desapoderament educatiu. Ens va costar, però ara que començàvem a descobrir l’entrellat d’aquesta metodologia s’ha acabat el trimestre. Ha facilitat que es creés un ambient de tranquil·litat i de llibertat, de tolerància amb l’error i, sobretot, de confiança. Encara que algú ha reclamat més reforç gramatical, la majoria ha valorat molt positivament aquest mètode d’aprenentatge. Em va fer gràcia que destaquessin que havien après moltíssim vocabulari. El Fernando el va qualificar d’útil: el que aprenia a l’aula ho podia utilitzar al carrer.

valoracionssuggeriments

Així doncs, hem de prosseguir aquesta línia: o bé impulsant l’avaluació ètica o bé construint una escola de superherois. Álvaro Solache, com tens l’agenda? Disposo del millor equip del món i sospito que encara en puc treure més suc.

https://www.haikudeck.com/e/1gAvLiclKt/?isUrlHashEnabled=false&isPreviewEnabled=false&isHeaderVisible=false
Els relatogrames del curs – Created with Haiku Deck, presentation software that inspires

http://cdn.morguefile.com/imageData/public/files/e/emmip/preview/fldr_2008_11_13/file0001964396712.jpg

15a sessió. Cada dia m’agrada més observar i escoltar quan elaboren el relatograma. Mirem de formar un cercle i els animo a veure qui comença. Cadascú ve amb una imatge o una paraula retallada d’un diari —els he de demanar com s’ho fan!—, de vegades es disculpen perquè no hi han pensat o bé perquè se’ls ha espatllat la impressora. I argumentem la tria. I vas pensant: “Com han progressat. Com han superat dubtes que tenien al començament. Ara ja no es fan embolics amb els passats.” I t’has de contenir perquè el primer que faries seria saltar de la cadira i abraçar-los i agrair-los l’esforç. Però em tallo. Somric i em costa reprendre la sessió.

relatograma

Es nota que els va agradar celebrar el Dia Mundial del Joc. A més, van reconèixer que els havia agradat escoltar-se. El Fernando va destacar que havien estat capaços de parlar molta més estona que el primer dia de classe. I vet aquí que la cago. Els reparteixo les poques errades que vaig ser capaç d’apuntar. Ho vaig plantejar com una activat lúdica. Vaig triar un tipus de lletra que s’adigués. Cada frase era escrita en un color diferent, primaris i secundaris. Van detectar-ne la majoria.  Ara ja sóc d’un nivell alt. Al final, el Chema, desanimat; l’Eva, reconeixent que era difícil. I jo, tombant la truita. Els vaig recordar que la majoria d’errades era diferències entre castellà i català. Per tant,  vet aquí la sensació de dificultat per entendre l’errada. La llengua materna és el referent a l’hora d’aprendre’n d’altres. També els vaig recordar que apreníem la llengua materna inconscientment, sense explicacions gramaticals.

Em vaig privar de recordar que només ens quedaven dues sessions per muntar el reportatge sobre l’avaluació ètica. Això hauria provocat cert nerviosisme. Els vaig notar ensopits. Vam acordar què faríem en les properes sessions. M’hauré d’espavilar en la correcció de les proves perquè destinarem la sessió de correcció per assajar la cloenda.

Finalment, els vaig demanar qui havia de passar. Es repeteixen les reaccions i repeteixo la reacció: empatitzar-los amb el neguit del docent. Cadascú va exposar quins havien de ser els criteris avaluatius. Mentre els anava apuntant, em preguntava si hauria de personalitzar l’avaluació: aplicar a cadascú els criteris que havia pensat…Ainhoa i Javier, què en penseu? Vaig aprofitar per recordar per què investigàvem o reflexionàvem sobre l’avaluació ètica. Hi ha perversions del sistema. Els vaig explicar una anècdota professional: quan algunes companyes, nervioses —malgrat que no ho vulguin reconèixer—, em reclamen les proves. Les han de mirar abans, per evitar alguna sorpresa. És una farsa. És l’època que les fotocopiadores treuen més fum: exercicis de repàs, exercicis de reforç, apunts… Em van demanar quina era la meva opinió. Quin parany! Em vaig negar a pronunciar-me, tot i que vaig reconèixer que coincidia amb el que havia proposat una persona. És la que s’ajusta a un model d’avaluació ètica.

criteris avaluatius

Darrer apunt. També m’afegeixo a les trilogies menorquines.

Com es pot comprovar, de prometre a complir hi ha molt a dir.

 

 

Em va costar controlar els nervis. Ara eren les padrines qui ens calmaven. Vaig haver de sortir a comprar tabac i vaig descobrir la bellesa des Mercadal. De fet, abans, per trobar el recinte i aparcament, l’atzar ens va obligar un tomb  amb el cotxe pel poble. La processó anava per dins, però em feia molta gràcia observar els companys; per exemple, veure  Joan Amorós, neguitós com repassava el guió de la seva presentació amunt i avall d’un dels passadissos. Al final, amb la Teresa, la meva mànager, vam anar a fer les proves del moment disruptiu.

Presentació sense títol

provant l’àlies “S’al·lot de sa #rEDUvolution”

 

Va començar la conferència d’Alfredo Hernando. Em va posar en safata el moment disruptiu.  Em vaig adonar que la proposta serviria com a examen de la seva ponència —fot-li morro! Ens convertiríem en una escola21. L’activitat reunia els tres aspectes que destacava, però podien emergir altres objectius. Com ja vaig avançar, els participants van unir els punts cardinals de qualsevol experiència formativa. D’altra banda, calia que els protagonistes del Pacte notessin que l’havien de desplegar entre tots i que havien texit uns vincles tot aquest temps. Em sembla que ignoren la transcendència de la seva gesta i potser és el paper que hem d’assumir els forasters: recordar-los-ho.

Vaig aprofitar que Ismael Palacín ens llegia la Declaració de ses Salines per anar-me abillant. Ningú no s’hi va fixar.  Ara, quan el director de la Fundació Jaume Bofill ens va presentar, li vaig caçar la idea d’atracció, atracció fatal amb la cintureta que em va quedar traginant la càrrega explosiva!

Va ser pujar a l’escenari i tot va fluir. Volia, abans, advertir la Teresa que havia decidit esberlar el guió i que no patís. Em quedava amb dues parts: la participació amb el públic i les reflexions. Vaig mirar d’explicar-ho en la introducció, però només tinc present que vaig dirigir una mirada a la Guida Al·lès quan vaig confessar que m’estrenava en les petxa-kutes. Recordo cares d’astorament al començament perquè vaig saltar les primeres diapositives. Ara bé,   en el moment que em vaig treure la samarreta verda i vaig sentir l’auditori esclafir de riure, em vaig distendir. És el mateix que em passa a l’inici d’una classe o d’una reunió: un cop he superat el moment de tensió, em noto desimbolt. Em pensava que em costaria d’ explicar l’activitat. Recordo que tan bon punt vaig donar les instruccions van saltar quatre voluntàries —la Laura, la Peggy, la Roser i la Maria(?)— a fer arribar les madeixes als respectius punts de partida. Llavors, em vaig concentrar en les reflexions. Vaig mantenir el to irònic i humorístic. Tinc present la riallada dels assistents en veure per tercera vegada seguida (Jordi Jubany, Toni Morante i un servidor) la imatge d’una castell enlairant-se o bé quan vaig recordar els versos de Jacint Verdaguer que repetia Sergi Borges en les reunions de coordinació. Només tenia la fita d’explicar totes les imatges d’aquest apartat. Sé que vaig veure l’avís que em quedava la meitat del temps, i vaig agafar embranzida.  Només tinc present que el Palacín es petava i havent finalitzat vaig recollir la samarreta. Quan tornava al seient, vaig sentir que algú em tustava l’espatlla reclamant que no l’havia presentat. Em vaig adonar que m’havia oblidat de l’ordre de l’organització. Vaig introduir la única companya, ometent que era formadora de formadors i autora d’un blog molt recomanable.

Avalues el públic, però t’oblides de pactar i de presentar els criteris avaluatius. Cal, però? Les cares, i els braços, paguen. S’ha convertit en la imatge de les Jornades d’Estiu. Això és el que significa, per mi, disrupció a l’aula: provocar experiències d’aprenentatge i implicar l’auditori per bastir un projecte comú; en aquest cas, la ruta d’una odissea.  Em sap greu haver birlat els cinc minuts de glòria als companys… però va ser posar en pràctica el que creus. Per fer xalar a l’aula, el docent ha de ser el primer que s’ha de divertir. Ves, així descobreixes que tens fusta de pallasso!

Arriba l’hora del fòrum i t’has tret la tensió ja. Vols ajudar amb l’organització i t’ofereixes per sostenir un dels microfons -què han fet? Em vénen ganes d’intervenir. Em retinc, però l’autocontrol s’esvaeix de seguit. M’agradaria recalcar alguns punts. El grup  va presentar el dia anterior quins eren els objectius que es fixaven i la metodologia perquè cada centre educatiu esdevingui autònom.  Ara bé, caldria recordar que iniciar un procés no és sinònim d’aconseguir els objectius fixats. És un destí i no pas un resultat. I que els canvis necessiten temps.

M’hauria agradat confessar que sentia molta enveja del grup. Entenia quan la majoria del voluntariat expressava que tenia ganes d’assistir a les reunions i se’ls escapava confidències o bé eren incapaços de descriure tot el que sentien perquè és impossible. Em recordaven Boris Mir quan parlava del seu equip. Rememores moments compartits amb l’equip de què formes part. Comparteixes complicitats i bromes que només entenen els components de l’equip i quan relates l’anècdota notes que perd la gràcia.

M’ensumo que la reacció de la petxa-kutxa va ser similar a la presentació que vam preparar de bona pràctica per a la I Jornada d’ensenyar llengua en el segle XXI. Teníem clar que havíem d’exposar tant el producte com el procés perquè havia estat prou signigicatiu. També volíem reflectir l’ambient de treball. Vam debatre si preparar una exposició més formal i acadèmica o  més aviat informal. Va guanyar la darrera opció. De totes maneres, elaborar-la col·laborativament va suposar una prova d’eficiència i de satifacció. Em preocupa que encara ens debatem si és adequat incloure l’humor en l’educació.  És just i necessari.

Senyor, dóna’m unes ales o treu-me les ganes de volar

Jacint Verdaguer

De gracey, extreta d’http://www.morguefile.com/archive#/?q=WINGS&sort=pop&photo_lib=morgueFile

S3, dimarts i dijous de 15.15  a  17. 15, 2n trimetre.  La majoria dels alumnes  prové del curs del trimestre anterior. Un grup, bastant cohesionat. Va acollir de seguit les noves incorporacions: tres alumnes que els havien promocionat, una repetidora, un trasllat, una persona que reprenia el seu aprenentatge i dues persones que es van matricular en aquest període.  Com que hi havia la prova final, vaig dubtar com havia d’encarar el curs. Tenia clar que no em deixaria avassallar per  l’examen ni deixaria que s’ensorrés  el que havíem bastit en el trimestre anterior pel pànic a l’examen. Calia  trobar-hi una nova orientació.

Ara, m’adono que vaig seguir el consell de ” si no pots amb el teu enemic, uneix-t’hi”.  Si comproveu l’evolució del curs (PortafolisSessionsS32CURS2012-13), va anar encaminada a superar la prova, un objectiu que sempre m’havia resistit a acceptar. Vull que l’alumnat aprengui en comptes que es fixi a  superarun examen. Però un es fa gran i es  va assenyant. Va deixant la rebel·lia a l’armari de casa seva. Així doncs, ens vam centrar a superar la prova. Però com? Coneixent el punt de partida de cadascú,  sabent on havíem d’arribar i compartint els criteris avaluatius sense abandonar els aspectes emocionals que possibiliten un aprenentatge efectiu. ( tasquesS3CURS2012-13)

Tal com ho pdeu llegir en el dietari (dietariS22CURS2012-13), justament, mentre preparava la primera sessió, vaig conèixer la xerrada de Janine Shepherd. L’exemplificaven com a model d’exposició amb ben poc recursos. Però em va calar més el contingut. Anava com un anell al dit pel que volia transmetre al grup: podíem assolir qualsevol fita, sense acovardir-nos i ajudant-nos mútuament. Els vaig convidar a mirar l’exposició de la pilot australiana regalant-los una palla al final de la sessió. Els vaig demanar que la guardessin perquè un dia els faria falta. També els vaig recomanar que fessin el model de prova.

Un cop miraven el vídeo, havien d’escriure un comentari al blog. Aprofitava aquest primer text per fer-los una avaluació de diangosi. Vaig elaborar una rúbrica perquè es familiaritzessin amb els criteris avaluatius de l’apartat de l’expressió escrita. Vam acordar de compartir la revisió textual.  Vaig crear una carpeta per a cada alumne i els la vaig compartir amb el Dropbox. Es trobaven el text que havien publicat al blog, amb els errors marcats i amb la rúbrica. Alguns alumnes es desanimaven amb la lectura dels barems, sobretot pel que fa al de correcció. És difícil personalitzar-los. De vegades, era més estricte perquè es fixessin en què havien de reforçar. (Com diu María Acaso en el seu darrer llibre, no n’hi ha prou amb voler ser democràtic, sinó que cal ser-ho!) D’altra banda, costa que els alumnes s’acostumin que els errors siguin un punt de partida i no pas un resultat. Així doncs, els vaig proposar d’anar escrivint un article d’opinió a mesura que anàvem veient les fases de la redacció d’un text.  Els vaig corregir el text final primer marcant-los les errades i,  un cop se l’havien revisat, fent-los una darrera correcció tradicional.  Aquí en teniu un de mostra: Article Ruben-REVRuben REVISAT

Vam pactar que destinaríem la tercera unitat per repassar el model de prova. Ara bé,  com que finalitzàvem el curs el 21 de març, vam decidir que també treballaríem el projecte per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Els va entusiasmar la idea. Hi van participar de bon grat. És curiós que s’engresquessin quan en principi haurien de dispositar totes les energies en la prova final. He d’entendre que això deu significar que l’examen no ens va condicionar i vam poder continuar gaudint del curs, tal com ho havíem fet en el trimestre anterior. De totes maneres, es van produir més sorpreses.  Vaig observar per part de tothom una autèntica evolució.  Un tastet: Ana N RÚBRICA 0 + Ana N rúbrica final

Una altra gran descoberta, el blog de Luis Garcia El arte de la memoria amb les magnífiques entrades sobre com superar el temor dels exàmens. Vam posar en pràctica les seves propostes en les sessions prèvies als dies de la prova.  Ens va ajudar a preparar les dues sessions en què adminstràvem la prova. Iniciàvem abans amb un exercici de relaxació i un altre de visualització.: evocar el moment que Janine Shepherd rep l’escalf de la mirada d’una altra pacient. aber que no estem sols , sinó que els altres també passen pel mateix procés. Per tant, podem unir forces i energies  per superar individualment qualsevol obstacle. Connectivisme al 100%.

Encara que la puntuació de la prova suposa el 80%, vam pactar com manteníem el 20% restant: d’una banda, prosseguint amb el dietari d’aprenentatge, que ja havíem experimentat el curs anterior, i amb el comentari final valorant la seva experiència. Aquí podeu consultar els recursos emprats per avaluar-se:  avaluacioS3CURS2012-13.

Per acabar, una anècdota. Vaig entrar en un estat eufòric després de comprovar els resultats que havien aconseguit (100% d’assoliment) . Em vaig plantar a Barcelona per parlar-ne amb la meva coordinadora, Carme Bové.  Vam aprofitar per dinar junts. Esperàvem que vingués el cambrer a demanar-nos les postres quan em vaig adonar que era l’hora que m’esperaven els alumnes per comentar la prova. Em vaig presentar una hora més tard. Val la pena compartir la seva reacció. Aquí en teniu  el reportatge visual, gràcies a l’esforç de la companya que es va encarregar de entretenir-los mentre jo anava arribant:  cliqueu el mural

Les claus de l’èxit: compromís, acompanyament, diàleg, confiança, honestedat, afany de superació i, sobretot,  ganes de passar-s’ho bé. Evidentment, per les dues bandes, tant els alumnes com jo.