13a sessió Escoltant Pere Cornellà en el Seminari de Ludificació, ens va fer conèixer Ilustrum. És una web que ens pot ser útil per al proper projecte. Si ara estem immersos mirant de posar imatge a uns dels animals de Llibres de les bèsties, es podrien convertir en tres col·leccions de cromos. Ho haurem d’anar estudiant.
Així doncs, els vaig proposar que s’hi anessin familiaritzant. Com que havíem començat amb la revisió de les perles, vaig aprofitar per provar un nou descans cerebral. Des que els van descobrir, el reclamen a cada sessió. Vaig provar el joc de terra, mar i cel. No me’n vaig sortir prou bé —és el que passa quan desconeixes un joc—, però va aconseguir l’efecte: divertir i estructurar la sessió en dos blocs.
Tot seguit, vaig formar parelles amb la tècnica dels cordills. Havien de triar un dels dos resumsde la novel·la de Ramon Llull. Només hi va haver una parella que va optar pel segon resum. Per parelles, havien d’unir la sinopsi dels diferents episodis. A mesura que cada parella enllestia el resum, els donava l’exercici per diferenciar què i que. Valorant la sessió, la majoria va destacar el joc.
14a sessió. Una sessió pèssima: encara sota la ressaca del llarg pont de la setmana anterior. Vaig haver de saltar-me la planificació perquè m’havia oblidat de les còpies per poder revisar l’acta. Vam començar amb la correcció de l’exercici. Vam anar resolent dubtes. Les xerpes van entrar en acció. Aclarien els dubtes millor que no pas jo. De fet, hauria d’haver dissenyat com treballàvem els continguts gramaticals. Vaig recórrer al mateix procés que havien seguit per al grup d’experts. Havia pensat a formar tres grups en què fossin liderats per a cada una de l’equip d’experts. Al final, em vaig decantar per un format més clàssic.
Vam jugar a la cadira buida com a descans cerebral. Es van divertir de valent. Vaig repetir l’activitat del test psicològic (pensar en un accident geogràfic, un animal i un personatge històric). Tot seguit, els vaig demanar quins havien de ser els criteris avaluatius
d’un resum. Els vaig llegir el meu. Se’l van carregar.Això que algú havia qüestionat en la sessió anterior que era ben simple escriure el resum. Havies d’anar enfilant els diferents episodis.
Per acabar, vam acordar que dimarts celebraríem la cloenda del trimestre.
Avui m’ha vingut al cap aquest vers de Dolors Miquel quan he sortit de l’aula. També podria haver anomenat aquesta entrada Recepta per menjar-se amb patates la planificació d’una sessió —oi, Josep Miquel?—. M’imagino com se’n riurien Javier Encina i Ainhoa Ezeiza si els comentés la sessió davant d’unes birres. Em recordarien que cal el caos per començar a crear; per tant, per què tanta planificació visual?!
Ras i curs: sessió caòtica. Nivell d’estrès? No ha baixat del 5 al llarg de la sessió.
Ahir em vaig bloquejar amb la interacció per a una lectura cooperativa d’un article. Avui, doncs, havia d’anar a preu fet per enllestir el material: presentació, pla del curs, les activitats prèvies a la lectura. M’he posat nerviós. Tot i que m’anava controlant, el temps s’ha exhaurit. I com és previsible en una situació com aquesta, s’ha acabat la tinta de la impressora. Havia de preparar l’aula. Qui té unes companyes, té un parell de tresors…
Hem arrancat la sessió amb l’activitat de fer l’animal per recordar noms i per començar a perdre la vergonya. Ens hem divertit. Després, n’hem repassat el vocabulari: noms d’animals, onomatopeies i precisió lèxica. Una de freda i una de calenta. Tot seguit he volgut recordar la sessió anterior, però no hi havia forma humana d’accedir a la presentació: incompatibilitat de comptes oberts. M’he atabalat tant que he estat incapaç de recollir el que apuntaven. També m’han recordat el deure que tenia. Havia de presentar-los la cançó. Els n’he posat el videoclip i he aprofitat per anar a buscar documents que necessitava. A la tornada, m’he adonat que calia que els l’hagués introduïda i que haguéssim recordat què havíem acordat dijous.
He repartit el pla del curs (pla-de-curs-e1), però no tenia cap sentit sense la imatge que complementava aquest document. Hem prosseguit amb la sessió. Els he acabat de desconcertar quan els he deixat triar si volien decidir individualment l’exercici o tots volien fer el mateix. El grup ha viscut pànic pel dissens. Quan els he plantejat la pregunta que haurien de respondre, s’han atabalat.
M’ha costat explicar-me que havíem d’acordar uns criteris avaluatius. N’ha aparegut un altre: el nivell de comprensió de les meves instruccions. No hi havia pensat. També s’ha generat un debat interessant: com enteníem la fluïdesa. La Nora exigeix que per tenir una bona fluïdesa has de pensar en la llengua que aprens. La Lucía li ha replicat que no. El Manolo ha justificat que per guanyar temps calia parlar en castellà i que més endavant ja s’atrevirien en català. Ja ha aparegut el conflicte. I ara em toca saber com l’he de gestionar. Hem establer amb què ens fixaríem a l’hora de valorar les respostes.
Hem fet la roda gravant les respostes a la pregunta: Què ens fa humans?
Finalment, com em temia, hem ajornat l’activitat de lectura cooperativa. Hem fet la reflexió final de la sessió i hem puntuat el nivell d’estrès. Ha estat interessant aquesta posada en comú perquè he recollit observacions interessants. L’Aneta ha expressat la seva alegria perquè entén les meves instruccions. Alguns comentaris de confiança i bastant desconcert.
Per cert, el termòmetre de l’estrès ha arribat a 2.
Les cançons de Natacha Atlas que encapçalen i clouen aquest apunt em van convèncer de tirar endavant el projecte #TotssomSalim. Pretenia ser una resposta de les aïrades reaccions islamofòbiques arran de l’atempat a la publicació satírica Charlie Habdo. També em dolia desvincular-me del grup al voltant del projecte de Toni Solano, 20 años, després, després d’haver finalitzat la nostra participació.
Tal com vaig apuntar en el Projecte Mínim Viable, ja tenia clar que aprofundiríem en l’aprenentatge informal provant de bastir un banc comú de coneixement. A més, llegiríem la novel·la de Rafik SchamiEls narradors de la nit de manera col·laborativa. Cada alumne es responsabilitzava de llegir-ne un capítol. Hauria de resumir-lo en veu alta i hauria de pensar en set possibles activitats o bé hauria de comentar què li havia cridat l’atenció. Ens anava com anell al dit amb la filosofia del grup la història de com se les empesca el vell cotxer per recuperar la veu: els seus amics li han d’explicar una història cada vespre. Utilitzaria alguns dels elements narratius com a recursos didàctics. Les cartes decidirien quin alumne hauria d’assumir el repte, resumir la sessió en vint-i-una paraules, tal com es rifaven el torn de rondallaire els set amics de Salim. Disposava una catifa perquè ens hi asseguéssim i prenguéssim un te, tal com ho feia la colla del cotxer.
Aquesta immersió en la cultura àrab ens va ajudar a muntar la nostra participació en el Dia Mundial de la Poesia. Vam descobrir autors arabigovalencians, gràcies a l’antologia de Josep PieraEl jardí llunyà. Vam acordar quin poeta i quin poema recitaríem. Vam construir un mural decoratiu amb les imatges que van facilitar cada alumne segons com s’imaginava el seu jardí llunyà. Vam crear aquest producte final.
Les sessions es dividien en tres blocs. D’entrada, el secretari ens comentava les 21 paraules amb què havia resumit la sessió anterior. Després, els havia preparat alguna activitat relacionada amb el taller que havíem fet el dia anterior. Tot seguit, era el temps perquè cada tallerista ens oferís la seva proposta. I tancàvem la sessió desplegant la catifa, seient-nos-hi i deixant-nos endur per l’encís i la màgia de l’oralitat mentre preníem un te. Com a activitat final, vam visitar l’exposició de Les veus de la Mediterrània.
Quant al banc comú de coneixements, ens vam informar d’aquesta opció d’aprenentatge informal. Va ser una llàstima que no vinguessin membres de la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements de Castelldefels per explicar-nos-la. Vam acordar quins haurien de ser els criteris avaluatius dels tallers i vam lligar un calendari amb els diferents tallers. Vam aprendre a massatjar-nos les cervicals, a ballar cúmbia, a preparar un bon mate, a perdre la por d’aprendre anglès i a saber sobre la fauna submarina del massís de Garraf, sobre com mantenir una bona higiene dental, sobre com hem de tenir cura de la pell i sobre termes d’electromecànica. Mentre esperàvem que enllestissin els tallers, vam destinar un parell de sessions a consolidar confiança i a perdre la vergonya.
Tot i que havia planificat prèviament la temporalització del curs (TempE1CURS2014-15.doc), la vam haver de modificar perquè vam registrar alguns abandonaments i més d’una espantada a l’hora de dur a terme el taller. El mateix passava amb el resum oral. Vaig haver d’encarregar-me de més de la meitat dels capítols. Dit això, la valoració tant del grup com la meva és força positiva. L’alumne es pot sentir desconcertat al començament d’un aprenenatge informal, però el resultat és molt positiu. T’adones – i l’alumne també- la seva progressió. La majoria exterioritzava els beneficis que li havia aportat fer front dels reptes que es plantejaven. El grup es cohesiona força. Sempre venien de fer un cafè. S’ajudaven tant en temes personals com en laborals. Van crear un grup de Whatsapp. A més, vam anar creant una cultura de grup fonamentada en valors com els de la confiança, el respecte, l’afany de superació i la cooperació. Com havia de deixar de passar l’oportunitat d’experimentar el desapoderament educatiu?
17a sessió. Prossseguim amb la dèria de transformar els alumnes en superherois. Ara és el torn de l’Eva, la Transi i el Celes. Hem quedat una mica abans perquè em puguin presentar el seu relatograma. Dijous els és impossible assistir. Estan nerviosos, però l’activitat d’emergir el poder els calma. Els faig la fotografia de rigor. L’Eva s’ofereix per començar el relat. Quan acaba, tant la Transi com el Celes la feliciten. Ja ha sorprès als companys amb alguna ocurrència. La Transi es disculpa per la seva minsa creativitat. Són uns apunts. Aprofita les guàrdies per enllestir aquestes tasques. Trobo que és una bona pensada: en groc, les respostes; en fúcsia, els arguments. Destapa la valencianitat adormida. Finalment, el Celes ens ofereix una recepta. Ens va anomenant cada ingredient. Em deixen atònit i sense temps per preparar la sessió.
M’hauria agradat començar-la com en la primera sessió, amb les cadires en cercle, amb una carta sobre el seient —de cap per avall— i el model de prova amagat sota el cul de la cadira. Reparteixo els darrers post it per conèixer els darrers poders. I més fotografies de rigor. Ara reparteixo les cartes. Han de trobar la persona que tingui la mateixa carta, però d’un altre coll. Un cop hem repetit el model de prova, organitzem l’esmorzar per al proper dia. S’han guanyat la carta.
18a sessió. Preparem l’aula. Disposem la taula gran al bell mig de la sala. Parem la taula entre tots. Costa, però aconsegueixo que ens hi asseguem al voltant. Els pregunto si volen presentar el relatograma mentre mengem. Acorden primer explicar la valoració del curs i després fer el piscolabis. Els poso una condició: que facin una roda en què cadascú feliciti el company per la seva narració. Cal que argumentin la felicitació. Quan ens adonem, només tenim vint minuts per endrapar dues quiches, una truita de patates, gaspatxo, pa amb tomàquet, embotit, cocinhas i un deliciós pastís de crema de llimona, una llimonda, refrescos i cava.
Les conclusions que trec de les seves narracions:
El relatograma ha estat un bon recurs. Segons la majoria, desinhibia. Així es veien capaços de xerrar al llarg de la sessió. Els ha proporcionant molta fluïdesa.
L’equip. Vaig haver d’escoltar la tirallonga de felicitacions per adonar-me que cadascú havia assumit un rol per tirar endavant les sessions. Van destacar la importància tant dels líders, com dels migcampistes i dels defensors. Tothom havia contribuït a avançar i a consolidar l’equip. Tenia sentit els criteris avaluatius del Fernando. L’Aliou va destacar la paciència que cadascú havia tingut respecte dels altres companys. Ara bé, com la Laura va observar, cadascú havia desenvolupat una creativitat per fer front tants els reptes com els projectes. Tothom s’hi ha implicat de valent, tant els que només podien venir a un nombre determinat de sessions com els que han pogut venir sempre. Tothom ha reconegut que venia a gusta al curs. Haver creat el grup de Whatsapp també ha ajudat a mantenir el caliu fora de l’aula.
L’enquesta. La Johanna va evocar com una de les activitats més memorables. Li havia agradat sortir de l’aula i va recordar la participació de José Ángel Ruiz Pérez en el projecte Jo vinc d’un llarg silenci. Visca la força centrífuga!!
El desapoderament educatiu. Ens va costar, però ara que començàvem a descobrir l’entrellat d’aquesta metodologia s’ha acabat el trimestre. Ha facilitat que es creés un ambient de tranquil·litat i de llibertat, de tolerància amb l’error i, sobretot, de confiança. Encara que algú ha reclamat més reforç gramatical, la majoria ha valorat molt positivament aquest mètode d’aprenentatge. Em va fer gràcia que destaquessin que havien après moltíssim vocabulari. El Fernando el va qualificar d’útil: el que aprenia a l’aula ho podia utilitzar al carrer.
Així doncs, hem de prosseguir aquesta línia: o bé impulsant l’avaluació ètica o bé construint una escola de superherois. Álvaro Solache, com tens l’agenda? Disposo del millor equip del món i sospito que encara en puc treure més suc.
15a sessió. Cada dia m’agrada més observar i escoltar quan elaboren el relatograma. Mirem de formar un cercle i els animo a veure qui comença. Cadascú ve amb una imatge o una paraula retallada d’un diari —els he de demanar com s’ho fan!—, de vegades es disculpen perquè no hi han pensat o bé perquè se’ls ha espatllat la impressora. I argumentem la tria. I vas pensant: “Com han progressat. Com han superat dubtes que tenien al començament. Ara ja no es fan embolics amb els passats.” I t’has de contenir perquè el primer que faries seria saltar de la cadira i abraçar-los i agrair-los l’esforç. Però em tallo. Somric i em costa reprendre la sessió.
Es nota que els va agradar celebrar el Dia Mundial del Joc. A més, van reconèixer que els havia agradat escoltar-se. El Fernando va destacar que havien estat capaços de parlar molta més estona que el primer dia de classe. I vet aquí que la cago. Els reparteixo les poques errades que vaig ser capaç d’apuntar. Ho vaig plantejar com una activat lúdica. Vaig triar un tipus de lletra que s’adigués. Cada frase era escrita en un color diferent, primaris i secundaris. Van detectar-ne la majoria. Ara ja sóc d’un nivell alt. Al final, el Chema, desanimat; l’Eva, reconeixent que era difícil. I jo, tombant la truita. Els vaig recordar que la majoria d’errades era diferències entre castellà i català. Per tant, vet aquí la sensació de dificultat per entendre l’errada. La llengua materna és el referent a l’hora d’aprendre’n d’altres. També els vaig recordar que apreníem la llengua materna inconscientment, sense explicacions gramaticals.
Em vaig privar de recordar que només ens quedaven dues sessions per muntar el reportatge sobre l’avaluació ètica. Això hauria provocat cert nerviosisme. Els vaig notar ensopits. Vam acordar què faríem en les properes sessions. M’hauré d’espavilar en la correcció de les proves perquè destinarem la sessió de correcció per assajar la cloenda.
Finalment, els vaig demanar qui havia de passar. Es repeteixen les reaccions i repeteixo la reacció: empatitzar-los amb el neguit del docent. Cadascú va exposar quins havien de ser els criteris avaluatius. Mentre els anava apuntant, em preguntava si hauria de personalitzar l’avaluació: aplicar a cadascú els criteris que havia pensat…Ainhoa i Javier, què en penseu? Vaig aprofitar per recordar per què investigàvem o reflexionàvem sobre l’avaluació ètica. Hi ha perversions del sistema. Els vaig explicar una anècdota professional: quan algunes companyes, nervioses —malgrat que no ho vulguin reconèixer—, em reclamen les proves. Les han de mirar abans, per evitar alguna sorpresa. És una farsa. És l’època que les fotocopiadores treuen més fum: exercicis de repàs, exercicis de reforç, apunts… Em van demanar quina era la meva opinió. Quin parany! Em vaig negar a pronunciar-me, tot i que vaig reconèixer que coincidia amb el que havia proposat una persona. És la que s’ajusta a un model d’avaluació ètica.
Com es pot comprovar, de prometre a complir hi ha molt a dir.
Em va costar controlar els nervis. Ara eren les padrines qui ens calmaven. Vaig haver de sortir a comprar tabac i vaig descobrir la bellesa des Mercadal. De fet, abans, per trobar el recinte i aparcament, l’atzar ens va obligar un tomb amb el cotxe pel poble. La processó anava per dins, però em feia molta gràcia observar els companys; per exemple, veure Joan Amorós, neguitós, com repassava el guió de la seva presentació amunt i avall d’un dels passadissos. Al final, amb la Teresa, la meva mànager, vam anar a fer les proves del moment disruptiu.
provant l’àlies “S’al·lot de sa #rEDUvolution”
Va començar la conferència d’Alfredo Hernando. Em va posar en safata el moment disruptiu. Em vaig adonar que la proposta serviria com a examen de la seva ponència —fot-li morro! Ens convertiríem en una escola21. L’activitat reunia els tres aspectes que destacava, però podien emergir altres objectius. Com ja vaig avançar, els participants van unir els punts cardinals de qualsevol experiència formativa. D’altra banda, calia que els protagonistes del Pacte notessin que l’havien de desplegar entre tots i que havien texit uns vincles tot aquest temps. Em sembla que ignoren la transcendència de la seva gesta i potser és el paper que hem d’assumir els forasters: recordar-los-ho.
Vaig aprofitar que Ismael Palacín ens llegia la Declaració de ses Salines per anar-me abillant. Ningú no s’hi va fixar. Ara, quan el director de la Fundació Jaume Bofill ens va presentar, li vaig caçar la idea d’atracció, atracció fatal amb la cintureta que em va quedar traginant la càrrega explosiva!
Va ser pujar a l’escenari i tot va fluir. Volia, abans, advertir la Teresa que havia decidit esberlar el guió i que no patís. Em quedava amb dues parts: la participació amb el públic i les reflexions. Vaig mirar d’explicar-ho en la introducció, però només tinc present que vaig dirigir una mirada a la Guida Al·lès quan vaig confessar que m’estrenava en les petxa-kutes. Recordo cares d’astorament al començament perquè vaig saltar les primeres diapositives. Ara bé, en el moment que em vaig treure la samarreta verda i vaig sentir l’auditori esclafir de riure, em vaig distendir. És el mateix que em passa a l’inici d’una classe o d’una reunió: un cop he superat el moment de tensió, em noto desimbolt. Em pensava que em costaria d’ explicar l’activitat. Recordo que tan bon punt vaig donar les instruccions van saltar quatre voluntàries —la Laura, la Peggy, la Roseri la Maria(?)— a fer arribar les madeixes als respectius punts de partida. Llavors, em vaig concentrar en les reflexions. Vaig mantenir el to irònic i humorístic. Tinc present la riallada dels assistents en veure per tercera vegada seguida (Jordi Jubany, Toni Morante i un servidor) la imatge d’una castell enlairant-se o bé quan vaig recordar els versos de Jacint Verdaguer que repetia Sergi Borges en les reunions de coordinació. Només tenia la fita d’explicar totes les imatges d’aquest apartat. Sé que vaig veure l’avís que em quedava la meitat del temps, i vaig agafar embranzida. Només tinc present que el Palacín es petava i havent finalitzat vaig recollir la samarreta. Quan tornava al seient, vaig sentir que algú em tustava l’espatlla reclamant que no l’havia presentat. Em vaig adonar que m’havia oblidat de l’ordre de l’organització. Vaig introduir la única companya, ometent que era formadora de formadors i autora d’un blog molt recomanable.
Avalues el públic, però t’oblides de pactar i de presentar els criteris avaluatius. Cal, però? Les cares, i els braços, paguen. S’ha convertit en la imatge de les Jornades d’Estiu. Això és el que significa, per mi, disrupció a l’aula: provocar experiències d’aprenentatge i implicar l’auditori per bastir un projecte comú; en aquest cas, la ruta d’una odissea. Em sap greu haver birlat els cinc minuts de glòria als companys… però va ser posar en pràctica el que creus. Per fer xalar a l’aula, el docent ha de ser el primer que s’ha de divertir. Ves, així descobreixes que tens fusta de pallasso!
Arriba l’hora del fòrum i t’has tret la tensió ja. Vols ajudar amb l’organització i t’ofereixes per sostenir un dels microfons -què han fet? Em vénen ganes d’intervenir. Em retinc, però l’autocontrol s’esvaeix de seguit. M’agradaria recalcar alguns punts. El grup va presentar el dia anterior quins eren els objectius que es fixaven i la metodologia perquè cada centre educatiu esdevingui autònom. Ara bé, caldria recordar que iniciar un procés no és sinònim d’aconseguir els objectius fixats. És un destí i no pas un resultat. I que els canvis necessiten temps.
M’hauria agradat confessar que sentia molta enveja del grup. Entenia quan la majoria del voluntariat expressava que tenia ganes d’assistir a les reunions i se’ls escapava confidències o bé eren incapaços de descriure tot el que sentien perquè és impossible. Em recordaven Boris Mir quan parlava del seu equip. Rememores moments compartits amb l’equip de què formes part. Comparteixes complicitats i bromes que només entenen els components de l’equip i quan relates l’anècdota notes que perd la gràcia.
M’ensumo que la reacció de la petxa-kutxa va ser similar a la presentació que vam preparar de bona pràctica per a la I Jornada d’ensenyar llengua en el segle XXI. Teníem clar que havíem d’exposar tant el producte com el procés perquè havia estat prou signigicatiu. També volíem reflectir l’ambient de treball. Vam debatre si preparar una exposició més formal i acadèmica o més aviat informal. Va guanyar la darrera opció. De totes maneres, elaborar-la col·laborativament va suposar una prova d’eficiència i de satifacció. Em preocupa que encara ens debatem si és adequat incloure l’humor en l’educació. És just i necessari.
S3, dimarts i dijous de 15.15 a 17. 15, 2n trimetre. La majoria dels alumnes prové del curs del trimestre anterior. Un grup, bastant cohesionat. Va acollir de seguit les noves incorporacions: tres alumnes que els havien promocionat, una repetidora, un trasllat, una persona que reprenia el seu aprenentatge i dues persones que es van matricular en aquest període. Com que hi havia la prova final, vaig dubtar com havia d’encarar el curs. Tenia clar que no em deixaria avassallar per l’examen ni deixaria que s’ensorrés el que havíem bastit en el trimestre anterior pel pànic a l’examen. Calia trobar-hi una nova orientació.
Ara, m’adono que vaig seguir el consell de ” si no pots amb el teu enemic, uneix-t’hi”. Si comproveu l’evolució del curs (PortafolisSessionsS32CURS2012-13), va anar encaminada a superar la prova, un objectiu que sempre m’havia resistit a acceptar. Vull que l’alumnat aprengui en comptes que es fixi a superarun examen. Però un es fa gran i es va assenyant. Va deixant la rebel·lia a l’armari de casa seva. Així doncs, ens vam centrar a superar la prova. Però com? Coneixent el punt de partida de cadascú, sabent on havíem d’arribar i compartint els criteris avaluatius sense abandonar els aspectes emocionals que possibiliten un aprenentatge efectiu. ( tasquesS3CURS2012-13)
Tal com ho pdeu llegir en el dietari (dietariS22CURS2012-13), justament, mentre preparava la primera sessió, vaig conèixer la xerrada de Janine Shepherd. L’exemplificaven com a model d’exposició amb ben poc recursos. Però em va calar més el contingut. Anava com un anell al dit pel que volia transmetre al grup: podíem assolir qualsevol fita, sense acovardir-nos i ajudant-nos mútuament. Els vaig convidar a mirar l’exposició de la pilot australiana regalant-los una palla al final de la sessió. Els vaig demanar que la guardessin perquè un dia els faria falta. També els vaig recomanar que fessin el model de prova.
Un cop miraven el vídeo, havien d’escriure un comentari al blog. Aprofitava aquest primer text per fer-los una avaluació de diangosi. Vaig elaborar una rúbrica perquè es familiaritzessin amb els criteris avaluatius de l’apartat de l’expressió escrita. Vam acordar de compartir la revisió textual. Vaig crear una carpeta per a cada alumne i els la vaig compartir amb el Dropbox. Es trobaven el text que havien publicat al blog, amb els errors marcats i amb la rúbrica. Alguns alumnes es desanimaven amb la lectura dels barems, sobretot pel que fa al de correcció. És difícil personalitzar-los. De vegades, era més estricte perquè es fixessin en què havien de reforçar. (Com diu María Acaso en el seu darrer llibre, no n’hi ha prou amb voler ser democràtic, sinó que cal ser-ho!) D’altra banda, costa que els alumnes s’acostumin que els errors siguin un punt de partida i no pas un resultat. Així doncs, els vaig proposar d’anar escrivint un article d’opinió a mesura que anàvem veient les fases de la redacció d’un text. Els vaig corregir el text final primer marcant-los les errades i, un cop se l’havien revisat, fent-los una darrera correcció tradicional. Aquí en teniu un de mostra: Article Ruben-REVRuben REVISAT
Vam pactar que destinaríem la tercera unitat per repassar el model de prova. Ara bé, com que finalitzàvem el curs el 21 de març, vam decidir que també treballaríem el projecte per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Els va entusiasmar la idea. Hi van participar de bon grat. És curiós que s’engresquessin quan en principi haurien de dispositar totes les energies en la prova final. He d’entendre que això deu significar que l’examen no ens va condicionar i vam poder continuar gaudint del curs, tal com ho havíem fet en el trimestre anterior. De totes maneres, es van produir més sorpreses. Vaig observar per part de tothom una autèntica evolució. Un tastet: Ana N RÚBRICA 0 + Ana N rúbrica final
Una altra gran descoberta, el blog de Luis GarciaEl arte de la memoria amb les magnífiques entrades sobre com superar el temor dels exàmens. Vam posar en pràctica les seves propostes en les sessions prèvies als dies de la prova. Ens va ajudar a preparar les dues sessions en què adminstràvem la prova. Iniciàvem abans amb un exercici de relaxació i un altre de visualització.: evocar el moment que Janine Shepherd rep l’escalf de la mirada d’una altra pacient. aber que no estem sols , sinó que els altres també passen pel mateix procés. Per tant, podem unir forces i energies per superar individualment qualsevol obstacle. Connectivisme al 100%.
Encara que la puntuació de la prova suposa el 80%, vam pactar com manteníem el 20% restant: d’una banda, prosseguint amb el dietari d’aprenentatge, que ja havíem experimentat el curs anterior, i amb el comentari final valorant la seva experiència. Aquí podeu consultar els recursos emprats per avaluar-se: avaluacioS3CURS2012-13.
Per acabar, una anècdota. Vaig entrar en un estat eufòric després de comprovar els resultats que havien aconseguit (100% d’assoliment) . Em vaig plantar a Barcelona per parlar-ne amb la meva coordinadora, Carme Bové. Vam aprofitar per dinar junts. Esperàvem que vingués el cambrer a demanar-nos les postres quan em vaig adonar que era l’hora que m’esperaven els alumnes per comentar la prova. Em vaig presentar una hora més tard. Val la pena compartir la seva reacció. Aquí en teniu el reportatge visual, gràcies a l’esforç de la companya que es va encarregar de entretenir-los mentre jo anava arribant: cliqueu el mural
Les claus de l’èxit: compromís, acompanyament, diàleg, confiança, honestedat, afany de superació i, sobretot, ganes de passar-s’ho bé. Evidentment, per les dues bandes, tant els alumnes com jo.
En el tercer trimestre vaig assumir un S2. Ja n’havia fet un en el primer trimestre. Per tant, el repte era repetir-lo mirant de millorar els aspectes que havia apuntat en el dietari d’aula. Vaig ser-ne incapaç. De fet, el propòsit es va mantenir en un parell de sessions. Desconec si per aquesta intenció li vaig donar un altre caire.
Vaig apostar perquè a cada unitat cada grup planifiqués un projecte, és a dir, acordés una situació que exigís la redacció d’un text de la tipologia que pensàvem tractar. Introduíem, d’una banda, la varietat textual i, de l’altra, si l’alumnat decidia, el projecte esdevenia més creatiu i més motivador. Donàvem benvinguda a la incertesa. Pot ser font de conflicte entre l’alumnat, però en un grup ben cohesionat que accepten les propostes del docent com a reptes, els resultats són sorprenents. L’evolució de la unitat 3 n’és un bon exemple. Un cop cada grup l’havia presentat públicament, els demanava que cadascú redactés una primera versió del text. L’havien de publicar al blog. Aquesta versió ens podia servir per caracteritzar el tipus de text, per comparar-lo amb un text model, per ajudar a elaborar un pla de millora o bé per establir els criteris avaluatius. A partir d’aquest moment redactaven la versió final.
Vam mantenir la tradició d’altres cursos que a cada sessió hi havia una parella d’alumnes que en redactaven l’acta. Aquest text era revisat pel professor i els autors s’havien de corregir les errades i explicar-ne el motiu. Vam suprimir l’apadrinament d’errades dels cursos anteriors. Vam volem imposar l’apadrinament de fortaleses. Els alumnes havien d’escriure un comentari destacant de què se sentien orgullosos del seu text. Quant a les errades, havien de demanar ajudar per resoldre un error.
Vaig aprofitar la darrera unitat, la unitat 3, per celebrar l’any Espriu. Com que havíem d’aprendre a elaborar textos explicatius, ens van servir per contextualitzar l’obra de l’escriptor però cada grup es va comprometre a elaborar un videolit.
Aqui teniu les corresponents sessions, divides en les unitats del curs:
Ara bé, vaig ser capaç de mantenir el dietari del curs, és a dir, la posterior reflexió de cada sessió. Em costa saber els aspectes que he de tenir en compte per millorar. Miro d’etiquetar bé l’entrada per poder extreure possibles problemes per trobar-hi solució. Tinc la sensació que no me n’acabo de sortir. Ara bé, val la pena la laor perquè així faig pública la meva labor. Verdejo amb la negociació. Per exemple, quan els vaig proposar que m’ajudessin a establir un sistema de correcció dels textos finals. Cada grup en va proposar un de diferent. En aquesta situació no sé com ho he de canalitzar. De vegades, reculls les conclusions, els les agraeixes i resols que ho consultaràs amb el coixí… Compto que deu ser perquè no m’agrada cap dels suggeriments. El bram ofegat de l’autoritat. De fet, no sé si vaig aconseguir dur-lo a la pràctica. No va caldre.
Em va costar valorar els textos que escrivien. Se’m fa difícil ser-ne objectiu. Quan llegeixo un text, sé qui l’ha escrit i em pesa més el seu esforç. Mira de produir un bon text. Hi percebo alguna altra qualitat que em dificulta què ha de millorar o escriure un comentari que potser el decebrà. Aquest problema es va resoldre amb la coavaluació. Els companys poden ser més estrictes que el professor o bé en poden destacar fortaleses i febleses. L’autor accepta de bon grat la valoració del company. L’entoma més com un suggeriment que no pas com una crítica. Per això crec que ens hem de fixar més en el procés, tal com defensen alguns. A més, hem de fomentar la confiança. Em ve al cap la cita de Ralph W. Emerson i les paraules d’un dels personatges de la novel·la de Pilar Jericó.
Pel que fa a l’avaluació, vam mantenir algunes activitats dels cursos anterior i en vam modificar-ne unes altres. Vaig prescindir de l’elaboració del portafolis en suport paper. Penso que el blog pot tenir aquesta finalitat i n’agilita el control. Ara bé hi hauríem d’incorporar més la reflexió. Vam modificar l’apadrinament d’errades, com he explicat més amunt. Obríem un consultori de dubtes perquè els companys proposessin com podien resoldre’ls. Però no hi va haver gaire participació. Ara bé, les alumnes que van deixar escrits els seus dilemas, van confessar a final de curs que havien estat capaces de resoldre’ls pel seu compte. És una llàstima que la durada del curs no permeti que aquesta activitat esdevingui un hàbit. Només ho vam fer amb les errades de la unitat 1. Va fallar que destaquessin les fortaleses del seus textos. És per falta de tradició i per temor cap a l’autoconeixement. Vam mantenir la redacció de l’acta de la sessió per part d’una parella d’alumnes i la posterior correcció per part del docent. Van mantenir l’estil dels cursos anteriors: la valoració final de la sessió. Reforçava i animava l’inici de la classe. Ens va anar consolidant com a grup, ens va anar donant molta més confiança per afrontar qualsevol repte. És un aspecte que cal mantenir per a qui se’n faci càrrec el proper curs. S’ha d’evitar que es deixi apoderar per l’amenaça de la prova final.
Com podreu comprovar en el document, l’avaluació continuada es va basar en una versió inicial d’un text i la redacció final, després d’haver-ne acordat els criteris avaluatius i haver elaborat una base d’orientació.
Per acabar, he constatat que aquesta manera d’encarar tant el curs com les sessions ha rebaixat la meva autoexigència. Ja no pateixo si s’ajornen continguts. Entro a l’aula molt més tranquil i calmat. Gaudeixo més de la sessió i del grup. La clau és el constant diàleg i el fet de prendre decisions més col·legiadament. L’alumnat es responsabilitza més del seu aprenentatge i accepta implicar-se més. Finalment, has d’agrair que t’hagin ajudat a adoptar un nou canvi de mirada i a aprofundir més el rol d’orientador que no pas el de transmissor de continguts.
Comenco aquest repàs del curs 2012-13 reflexionant sobre la modalitat a distància. Aquesta entrada clou una etapa que m’ha comportat molta satisfacció i reconeixement. Ha suposat un vertader punt d’inflexió en la meva evolució professional. Ha estat una aposta i un mitjà per investigar i experimentar el que acordàvem en les reunions de coordinació, sobretot pel que fa a l’avaluació. El blog que va néixer per convertir-se en un entorn virtual d’aprenentatge, on l’alumnat es podia descarregar les activitats de síntesi i les corresponents solucions per corregir i escriure comentaris per anar practicant l’expressió escrita, va esdevenir-ne en un altre que va servir per experimentar una correcció significativa i l’autonomia d’aprenentatge. De fet, s’ha anat perfilant de mica en mica en un pretext per plantejar reptes a l’alumnat per anar desplegant la seva competència digital i reflexiva.
La nova etapa va néixer al començament com una falsa experimentació sobre la correcció per conscienciar l’alumne que escriure és un procés i, per tant, hauria d’aprendre, aplicar i reflexionar estratègies o recursos a cada fase. Ara, ja desplegàvem recerques de tresor o aprenentatge per projectes. Tiràvem endavant projectes molt més creatius, que ens exigia una tipologia que no recull les programacions de la DGPL. Aquests són els projectes que vam anar desenvolupant. Teniu un document amb les activitats i les corresponents entrades,
curs 2010-11
1r quadrimestre: l’experimentació sobre la correcció significativa
2n quadrimestre: l’elaboració d’un tutorial de navegació pel blog
curs 2011-12
1r trimestre: elaboració d’un text sobre la modalitat a distància TASQUES 1R TRIMESTRE
2n trimestre: a partir d’una campanya de foment de lectura, organitzar un passallibres virtual TASQUES 2n TRIMESTRE
3r trimestre: a la recerca en comú de dos autors per elaborar una ruta virtual TASQUES 3r TRIMESTRE
curs 2012-13
1r trimestre: elaborar una infografiar per socialitzar els llibres de text o bé preparar una presentació per convèncer de treballar sense llibres de text TASQUES 1R TRIMESTRE
2n trimestre: explicar un itinerari per visitar el lloc d’origen de cada alumne TASQUES 2N TRIMESTRE
3r trimestre: elaborar una presentació argumentant la rellevància política, econòmica o cultural dels Països Catalans. TASQUES 3R TRIMESTRE
Com vam treballar la correcció significativa? El blog es va destinar a l’activitat d’expressió escrita. Es va reduir a un sol text. A la primera unitat en feien la versió inicial i en el transcurs del curs l’anaven millorant fins que en la darrera unitat en presentaven una de definitiva, que els la corregia jo. Aprofitava el text inicial per extreure errades per oferir una activitat de correcció: una adaptació de la subhasta. Era una activitat que els entusiasmava. A partir del curs 2011-12, ja vam incloure algunes tasques d’expressió oral també.
Fomentava l’autonomia per dues bandes. Rebien per correu electrònic les activitats de síntesi amb la solució. Quan s’acaba el període de la unitat, havien de presentar la unitat amb les graelles autocorrectives completes. En el blog, vaig anar implantant activitats que els demanés prendre decisions. Per exemple, vam acordar els criteris avaluatius dels textos entre tots i gràcies a les seves aportacions vaig elaborar unes pautes de revisió. Quan els ofereixes unes activitas en què els aprenents han de decidir són més estimulant tant per a ells com per al tutor.
Quant a l’avaluació, contemplàvem el procés. Per tant, avaluàvem al començament i al final. També vam fixar un dietari d’aprenentatge en què deixaven escrits els dubtes o les impressions de com els anava la unitat. Ara m’adono que les preguntes del dietari era massa repetitives. A l’inici podien ajudar a com l’alumne podia preguntar-se pel seu aprenentatge, però més endavant els havia de deixat que fossin ells que es fessin les preguntes.
A cada edició —com podeu comprovar en els documentat adjuntats més amunt—, distribuïa les diferents unitats amb una entrada en què incloïa les diferents tasques a desenvolupar. Finalment, havien d’anar configurant el seu quadern d’aprenentatge. En un principi, costava la navegació, però després s’hi anaven habituant. Vaig començar plantejar tasques individuals i provant diferentes tipus d’avaluacions: autoavalució, coavaluació i heteroavaluació. Vaig desistir d’elaborar el contracte perquè l’oferta trimestral va intensificar la variació de propostes didàctiques i havíem d’evitar que s’anessin repetint. De fet, anava molt bé perquè l’aprenent reflexionés què li havia suposat el curs. Cada vegada vaig anar incorporant el treball cooperatiu per desenvolupar les tasques.
Què he après d’aquest experiència? D’una banda, he constatat que el nostre rol com a formador és el d’orientar i animar. He assumit un aprenentatge paral·lel als dels alumnes. M’han endinsant en el terreny de la intel·ligència emocional, cosa que em va proporcionar recursos per afrontar un parell de crisis familiars. De fet, en cada edició he estat testimoni d’alumnes que el curs es va convertir en un desafiament personal. Són herois quotidians. Cito un cas. l’Ana, una afectada de fibromiàlgia, em va demanar certa flexibilitat en els terminis de les unitat perquè coincidien amb brots de la malaltia. Dubtava si seria capaç de finalitzar el curs. Va aconseguir acabar-ne cinc i treure’s dos certificats de nivell. No podem menystenir el periple de cada alumne. Hem d’estar atents amb les seves biografies. De vegades, el curs pot suposar una taula de salvació, encara que el tutor els compliqui la vida proposant-los noves aventures. De l’altra, és molt més engrescador proposar reptes creatius tant per al formador com per als aprenents. Et modifica el concepte d’avaluació. Ja no pretens que resolguin un producte sinó que t’obliguen a fixar-te en el procés. A més, els alumnes et sorprenen. Prenen molta més responsabilitat del que fan, s’exigeixen més. A més, si saben que els valorarà un company. Volen ser capaços de resoldre la tasca. Hi posen la pell. Per exemple, una alumna va gravar un lectura d’un fragment d’una novel·la de la seva autora predilecta. Em va fer anar de corcoll per comprovar si s’havia editat una versió en català de l’obra. Em va confessar que s’ho havia passat d’allò més bé traduint el passatge. La manera com els companys valoren els treball de l’altri mostren respecte i comprensió. Els agrada —la gran majoria— destacar-ne les fortaleses. Per tant, hauria d’adoptar aquesta visió positiva que es tenen.
Quins són els reconeixements?
Haver presentar el blog en dues edicions del Premi Espiral d’Edublogs.
1a sessió com a professor col·laborador, o bé, convidat. Una companya m’ha de cobrir algunes sessions amb el grup. A canvi, he d’assumir una sessió d’un dels seus grups. Així dons, he de fer la sessió amb l’I3.
Primera sorpresa: l’alumnat del dos grups afectats accepta amb naturalitat aquest intercanvi.Fins i tot, notem certa expectació.
Iniciem la sessió amb la cadena de noms com a escalfament. Apareixen els primers dubtes de lèxic: riallera, poruga i assenyada. Joseba aclareix que en basc no tenen la v. Ho aprofito per informar-los que el català ha respectat aquest criteri en topònims: País Basc, Àlaba, Biscaia…
Em recorden què van treballar en la primera sessió. Recullo els contractes. Em fa gràcia perquè els objectius són molt generals i els procediments no tenen res a veure. Ja ho veurem quan hagin de valorar-se.
Els anuncio quin és l’objectiu de la sessió d’avui. Sembla que n’estan al cas. Els explico que cada grup s’encarregarà de fer una proposta a la resta de la classe: criteris avaluatius, text de presentació, dietari d’aprenentatge, sistema de signes de correcció, normes de funcionament. Costa que m’entengui com s’han de formar els grups perquè han optat que fos jo qui formés els equips.
Reparteixo les pautes de treball a un responsable. Comprovo que entenguin les instruccions. La segueixen fil per randa. S’adonen de la pífia. Vam pensar l’exposició oral per a tres components i no pas per a quatres, com és el cas. Els felicito perquè s’hi han implicat i han respectat el temps previst.
Fem la posada en comú. D’entrada, els dos primers equips presenten les conclusions i el grup les accepta. Però quan informem dels criteris avaluatius es presenta el primer conflicte. No tothom accepta que l’assistència en sigui un. Finalment, acordem de faltes injustificades. L’equip que s’encarrega del dietari presenta un esquema d’entrada i estableix parelles editores i a quina sessió els toca. S’accepten totes les conclusions.
Quant a la valoració de cada equip, comentem que han respectat els diferents punts de vista i que han consensuat tots els acords. En la posada en comú, els he de recordar aquesta reflexió. Joseba, abans de fer l’informe del seu equip, ens cita el que li recordaven constantment els seus professors: “no canviïs el que funciona”, “s’aprèn molt més en equip perquè totes les aportacions enriqueixen”.
N’estic tan satisfet del procés com del resultat. Els hauria d’haver filmat perquè va ser una bona mostra de classe democràtica.
RT @isaacizquierdo2: Corrupción es pasarse el mandato del Pueblo Catalán de 2017 por el arco del triunfo y asimilar el marco mental autonom… 7 hours ago
14a sessió. Una sessió pèssima: encara sota la ressaca del llarg pont de la setmana anterior. Vaig haver de saltar-me la planificació perquè m’havia oblidat de les còpies per poder revisar l’acta. Vam començar amb la correcció de l’exercici. Vam anar resolent dubtes. Les xerpes van entrar en acció. Aclarien els dubtes millor que no pas jo. De fet, hauria d’haver dissenyat com treballàvem els continguts gramaticals. Vaig recórrer al mateix procés que havien seguit per al grup d’experts. Havia pensat a formar tres grups en què fossin liderats per a cada una de l’equip d’experts. Al final, em vaig decantar per un format més clàssic.
1a sessió com a professor col·laborador, o bé, convidat. Una companya m’ha de cobrir algunes sessions amb el grup. A canvi, he d’assumir una sessió d’un dels seus grups. Així dons, he de fer la sessió amb l’I3.
la rebotiga 
