Penúltima sessió. Les darreres sessions se’ns feien feixugues. A més, va ser una classe en diferents tempos. L’Aliou, la Mechi, la Cristina  i la Laura van poder valorar els seus relats. Mentrestant, la María i el Chema enllestien la seva gravació.  Em va fer gràcia com s’havien valorat. Hi havia algú que era prudent o bé altres que consideraven que havien assolit amb escreix la tasca.  Si em continua sorprenent aquests resultats deu ser quina poca confiança que tinc amb algú… LLiçó magistral de l’alumnat!

Després vam acordar quin lloc volíem visitar. Vés per on, moments abans d’entrar a l’aula vaig conèixer el blog de Félix Eroles i tafanejant-l’hi descobreixo la secció de Dani Cortijos i l’explicació sobre el Barri Gòtic. M’ensumava que aquesta seria l’opció guanyadora. L’Aliou va insistir d’anar a les Termes romanes de Sant Boi. Hi podíem anar amb l’autobús. Es nota que es coneix el 96 i el 97 i que es mou per les rodalies. Els altres es van decantar per la solució més còmoda.

Vam acordar l’hora de sortida i punt de trobada. Després vam aprofitar per comentar i corregir les errades que havia apuntat a la pissarra.

Última sessió.  Setmana maratoniana. Reconec que em va faltar esma. Perdo el tren. La Cristina i la Laura m’esperaven a fora de l’estació mentre que la María i el Jose ens esperaven a l’andana. Tan bon punt vam pujar al tren, la Maria va enviar un missatge a l’Aliou perquè estigués al cas. Ell agafava el tren a Gavà. No ens vam entendre. Vam decidir esperar-lo a Barcelona fent un cafè.

Com em passa sempre en aquests casos, vaig començar a sentir remordiments de consciència: hauria d’haver preparat millor la sortida, ja veuríem com ens aniria, es mereixien una mica més d’atenció, hauria de dinamitzar el grup… Els mirava i somrèiem; cadascú, concentrat en el seu mòbil. Finalment, l’Aliou ens va trobar entaulats en una cafeteria del davant de l’Estació de França.

Vam iniciar l’itinerari. Sort que em vaig embolicar a l’hora de difondre el reportatge de Dani Cortijos sobre aquesta zona de Barcelona.  La majoria ja el coneixia: és on duen els propparents quan els vénen de visita. Ara bé, es van anar desinflant quan van saber que la majoria de llocs que visitàvem no seguien un rigor històric. Sempre m’he pensat que només eren els  rics nord-americans  qui tenien la dèria de mudar edificis! Potser la gràcia va ser cloure el circuit davant la façana de la Catedral. Punt de partida d’un futur projecte: descobrir el banquer Manuel Girona.

Efectes:  la saturació de guiris, reconèixer altres grups que duien a terme la mateixa activitat que la nostra i em va semblar que l’Aliou el neguitejava entrar a contemplar Santa Maria del Mar. Ja ho va plantejar un dia a classe: quina mania teníem de visitar esglésies!

L’endemà, la Cristina, la Laura i la Mechi, que no va poder venir al circuit per culpa d’un còlic, van venir a la cloenda. Els va fer molta gràcia veure com la tasca inicial del curs s’havia convertit en una activitat per a la cloenda. Com que teníem designada la biografia de Paco Candel, va anar com anell al dit la prova. La vam anomenar: Els altres cantants. 

Biografia escrita per l’alumnat de l’S1 de Núria Comas, com a tasca final

Els altres cantants

Els participants havien de reconèixer l’origen dels cantants. En QR hi havia la presentació amb les respectives biografies.

Com que he anat atrafegat aquest parell de setmanes, se m’han acumulat les reflexions del projecte. M’hi hauré d’anar acostumant. Forma part del procés.  Si amb els del D vam arribar a la conclusió Ricky Martin, amb aquests també.

Sessió 10a. Ens vam allargar amb la romanització en les sessions passades. La Celia ja venia més tranquil·la. El seu home la va calmar. Al final de classe,  m’ho va explicar. Per a una brasilera li sona llatí tota la romanització.  Els vaig proposar de trobar part del patrimoni romà en les llengües maternes. Però predominaven els parlants romànics (castellà , francès i portuguès) en front del suec. És una activitat d’investigació. Va fer llufa. Tampoc no van saber dir noms d’imperis. Potser són manies meves, però els costa quan els demano que comparin el que expliquem amb la seva realitat. Al·lucinen si els demano com ho diuen en la seva llengua, si són parlants de les minoritària a l’aula.  Ara bé, l’Aliou el tema dels imperis el va fiblar. Ens va voler explicar unes lluites entre dos bàndols a l’Àfrica que li recordava les guerres púniques. Em va semblar que em deia que de l’imperialisme, millor no tocar-lo.

Els vaig demanar que expliquessin un record: el  primer dia que van arribar a Castelldefels. Tothom li va impactar la platja!

Sessió 11a Encara no dono per acabada la unitat. Improviso una tasca final: escriure una postal. Els engresca. Abans, però, negociem una base d’orientació. Escriuen el text. El penjo a la paret i els demano que en triïn una que no sigui la seva. Comproven si compleix els criteris avaluatius que hem establert. La llegeixen en veu alta. Ni s’han adonat que em vaig oposar a fer lectures en veu alta a l’aula.

Només ens dóna temps per enllestir les paraules claus de la romanització. Em veig incapaç, per falta de temps, de negociar com podem treballar les restants unitats.

 

 

Sessió 12a Els proposo dues possibilitats: continuar amb el programa o bé organitzar petits grups perquè cada un s’encarregui d’investigar una època. Opten per la darrera solució. Així doncs, podem convertir aquesta tasca en un  repte: acudir a la biblioteca. Recordem abans les estructures que els pot requerir l’empresa. Se n’hi van. Al cap d’una estona entro a la biblioteca. N0més em trobo amb l’equip de l’edat mitjana.

Ja ens hem constituït en comunitat virtual a Google+. Hi han penjat les fotos que il·lustren la postal.

 

Sessió 13a Em preocupada la posada en comú de cada grup. La negocio amb ells. Accepten que cada component d’un grup escrigui una de les paraules clau per cloure la línia del temps. N’expliquen el motiu. Abans, però, fem una roda per valorar la tasca de la sessió anterior. Satisfet del resultat.

Amb el MOOC al cap, en copio una de les tasques de la unitat: l’ànalisi DAFO.  Són incapaços d’entendre-me’n l’explicació. Apuntem fortaleses i debilitats. No em veig amb cor de continuar. Finalment, fixo el termini per finalitzar la tasca col·laborativa que arrosseguem des de principi de curs.

 

20a sessió amb el D. Costa d’arrencar la sessió. El primer grup de xerpes demanen una nova pròrroga. Al final, decideixen iniciar el seu acompanyament i deixen sobre la taula la possibilitat d’activar plans B, C… Organitzo els grups. Em demanem 10 minuts perquè cada xerpa pugui explicar el contingut i així tothom podrà escoltar els exemples que han gravat. Aquest és el motiu pel qual havien demanat d’ajornar la seva exposició.

Vaig passejant per l’aula, observant cada grup i parant l’orella.  Em sorprèn com ho han plantejat. Se serveixen d’una presentació i del llibre de Castellnou. S’hi estan molt més del previst. Al final, vaig preguntant als alumnes per què han entès. Resumeixo el contingut. Aprofito el moment d’atenció per escoltar els exemples gravats. Ens hem polit més d’una hora i mitja.

Continuem amb la mateixa tònica.  Els experts, en comptes d’explicar quin ha estat el seu procés d’aprenentatge, imiten un model tradicional. Aprofiten el buit de poder per restablir l’ordre establert. Expliquen el fenomen seguint la teoria. M’aplanen el camí perquè després és ben senzill resumir el contingut.

Els he preparat una sorpresa. He escrit una de les falques radiofòniques de la campanya de residus. Reparteixo el text a  cada component del grup. Han de localitzar els fenòmens fonètics. Fem la posada en comú. He de lluitar amb l’escepticisme.

Mentre recullo, xerro amb la Conxi. Em dóna la pista per consolidar el contingut. Aniria bé  més exercicis. Em convenç que encara que n’hi hagi als reculls és important que els en faciliti jo. Li proposo de preparar-ne un com a activitat d’escalfament.

Divendres,  tafanejant el mur de Facebook, Aitor Lázpita (@alazpita)  recomana una presentació de Toni Solano (@tonisolano) .

És la clau per dinamitzar el guiatge dels xerpes.

18a sessió amb el D. Deu ser un càstig diví. Planifico la sessió i al final em faig un embolic a l’hora de desar el document. Va ser el primer que vaig fer dijous. A la tornada de Barcelona, quan volia enllestir alguna activitat, descobreixo que no havia actualitzar els canvis. Repeteix-la novament. Espero que sigui un remei preventiu contra l’Alzhaimer.

Avui cal que aclarim algunes qüestions o bé presento la dimissió. Com a escalfament, m’empesco una activitat. Formo dos bàndols. Un s’encarregarà de diferenciar APRENDRE / MEMORITZAR (EMPOLLAR); l’altre, COMPARTIR / COMPETIR. Primer, definiran els conceptes individualment i després ho posaran en comú. Les conclusions són prou interessants. Recalco la importància de donar i rebre a l’hora de compartir.  M’oblido de la definició de Roger Schank sobre aprendre!

18a sessió

Els presento el plantejament de la sessió: hauran de trobar solucions i treballarem el resum, seleccionant les idees principals i cohesionant-les.

Formo nous grups. M’interessa desfer els grups d’experts ja que hauran de pensar a trobar solucions per les febleses que vam recollir dimarts. Consigno a cada grup una de les febleses. Debaten bastant. Em fa gràcia un grup. La majoria dels components renyen a la companya que va defensar classes tradicionals. M’agrada el que proposa cada formació.

18a sessió SOLUCIONS

Debatem les conclusions. Em sembla bé el que proposen pel que fa a la inseguretat. Els demano que em recordin les claus per convertir-nos en un grup intel·ligent. Insistint en la confiança, els confesso que dijous l’havia perduda. Se’m fa un nus a la gola i la majoria de cares fan uns ulls com taronges… Quant a relaxar-nos, els asseguro que anem bé de temps i que miro que siguin disteses les classes.

Quant a més exercicis, el grup va acceptar trobar solucions a un problema inexistent. Em sembla bé el que van plantejar. Hi he de rumiar i mira de perfeccionar. Encara que la Mònica va insistir que ja ho havia posat en pràctica penjant en el blog els diferents exercicis dels grups de xerpes i les corresponents solucions.

Pel que fa a les classes magistrals, miro de convèncer-los que no ens podem excusar en el costum. Els recordo les paraules d’Artur Mas a Alicia Sánchez-Camacho: les dones no votarien i no s’hauria abolit l’esclavitud.. . La majoria em defensa.  Confessen que els agrada practicar l’aprenentatge cooperatiu. La Pilar es nega a memoritzar. El Jordi recorda als companys el desgast que deu suposar mirar de preparar les classes tan creatives. Ostres, miro de frenar el suport que m’expressen. Els recordo com hem definit compartir: donar i rebre. La relació ha de ser recíproca.

Finalment, quant a la diferència de ritmes, els recomano que és bàsic plantejar dubtes. N’han d’estar orgullosos perquè és la maner d’avançar i de millorar, tal com ho defineix del professor nord-americà. Comento les observacions que he anat apuntant en les conclusions. Són les pors. L’examen, com és natural. Els recordo que per això vam començar fent-ne un model. Els pregunto si no es veuen capaços de superar-lo? Cares de resignació. Suspendre. Els dono la solució del dilema de la sessió anterior. L’Anna m’acusa de xantatge. Els exposo que si adoptem el mètode tradicional, només tindrem un assoliment d’un 60%, mentre que jo vull un 100%. Ara, hem d’apostar per la intel·ligència col·lectiva sí o sí. Si creiem com a grup, per què hem de fracassar? S’excusen que no són xerpes professionals. Hem iniciat un procés. A mesura que anem enllestint unitats, ens serà menys difícil aquesta tasca. Reconeixen que de vegades desconeixen la fita. És essencial, per tant han de demanar-me ajuda si se senten erràtics. La responsabilitat de decidir. Comento que ens costa assumir responsabilitat i més per seleccionar informació, però és cabdal per aconseguir un objectiu. A més, insisteixo que l’explicació d’un company és més reeixida que no pas la d’un professor.

Per acabar, dibuixo el gràfic sobre el procés de canvi de l’entrada de Pilar Jericó.  Em veig incapaç d’anomenar la fase de la travessa del desert. Quina jugada del subconscient!   De totes maneres, és el pretext idoni per introduir la tasca del resum.

Els anuncio que per practicar-lo aprofitarem el text del dictat per parelles (Resum els canvis).  Descarto els grups encreuats, per evitar que em rondinin. Així que aprofito els grups formats a l’inici de la classe. Reparteixo a cada integrant un full. Els demano que hi trobin les idees principals. Alguns em demanen ajut. Els costa de localitzar-les. A més, s’atabalen si miren els companys. Es comparen i es neguitegen si comproven que els altres han subratllat més o menys. Finalment, anem apuntant les idees a la pissarra. Després els demano que escriguin el resum. Em fa gràcia perquè observo que tothom refà de nou el text. Desaprofiten el que hem recollit a la pissarra. Estan animats i concentrats en la tasca. Els interrompo per presentar la pauta de revisió i comunicar, així, els criteris avaluatius del resum.

Els recordo què han de fer durant la pausa i m’acomiado. Em sorprèn la reacció. La Isa s’avança i m’abraça. M’anima, com la resta. La Noemí em felicita. Tinc la sensació que hem superat una fase i que hem fet un pas de gegant cap a la intel·ligència col·lectiva. Convençut.

20a sessió amb  el B3. És la sessió que costa menys de preparar i en canvi és amb la que tens més recança: els hauria d’informar que el grup no podria continuar. Moments abans em vaig recordar que els tenia a punt una presentació i que havia de buscar un acompanyament musical. Em debatia entre Serrat i  Llach.

Pujo a l’aula. Em trobo amb dues safates amb més d’una vintena de llesques de pa amb formatge  i carne mechada —típic de Cadis—, una bossa de patates i una ampolla de Coca-cola. M’atabalo una mica. No he pensat en la celebració. Reparteixo les proves i em costa que m’atenguin. Estan repassant la puntuació i comparant-se amb els companys. Es van engrescant. La Nataixa protesta. Només té la puntuació de curs. Li falta la de la prova.

Els comunico que no continuem el trimestre vinent. Estan tan contents que s’ho prenen la mar de bé. Els comento les diferents possibilitats. Es van animant uns amb els altres. La majoria decideix apuntar-se en el grup del vespre. Algunes, com la Mariana, la Leticia i la Nataixa s’animen amb el taller de teatre. Al·lucino. Al final, algú ens obliga a celebrar-ho. De cop i volta, em veig amb un paquet gros entre les mans. M’atordeixo. Estic a punt de fotre’m a bramar. Aguanto.  Sessió de fotos i anècdotes del curs. La Mariana recorda la primera activitat. M’avergonyeixo. Riuen, els podrits! Em confessen que els vaig espantar. Es pensaven que els venia ben fumat. Em podia haver venjat recordant-los com no s’ho van pensar gaire quan els vaig plantejar de fer la prova oral tradicionalment o bé revolucionàriament… L’Antonio va comentar que l’havia sorprès. No s’esperava que algú li fes parlar de Cadis i del Carnaval. Tampoc no s’havia sentit obligat a empassar-se un mètode sinó que l’havia deixat ser com és. Em va venir al cap el comentari de la Victoria feia una setmana. Havia valorat de la mateixa manera el curs.

Sense adonar-se, en un moment, em van donar prou informació per poder haver emprès l’elemental. Els volia proposar d’aplicar un banc de coneixements. Pensava planificar el curs a partir de les seves propostes. Haurien d’aconseguir que el grup fos capaç de dur a terme alguna cosa. Ja m’imagino que la Leticia ens hauria ensenyat alguna coreografia, la Mariana ens hauria assessorat sobre vestimenta o bé hauria estat una passada anar-nos a emprovar roba amb ella, etc. Estava disposat a un aprenentatge experiencial al 100%. Esperaré.

13a sessió amb el D. Última sessió dels grups d’experts. Ja no m’atabalo en el moment de formar grups. Ja m’he acostumat  ales cares circumspectes quan demanes que s’identifiquin els xerpes. “Avui només som nosaltres dos”. Improvises, i els grups surten descompensats: en un tens overbooking i en un altre et reclamen: “Només som aquests?”

Ens n’hem polida tres, de sessions. Ara  entenc una de les causes d’aquest dispendi temporal. El xerpa es vol lluir. S’aferra al full de ruta per poder transmetre el contingut a la resta de companys. Menysprea el procés que ha seguit per assolir l’objectiu. Imposa al grup una explicació magistral. No té en compte si els companys han estat capaços de resoldre l’exercici. Expliquen i després animen els companys perquè el facin. Al llarg d’aquestes sessions em pregunto el perquè si he defugit d’aquest model. És el paradigma que tenen al cap encara.  També m’amoïna que triguem tant de temps. Aquesta preocupació es deu per algunes cares d’avorriment que he detectat.  Encara falta que tot el grup valori aquest primer tram.

Divendres començava a llegir Enseñando a pensar de Roger Schank. En el prefaci ja ofereix una possible resposta:

Hasta hace poco, enseñar significaba aprender. Se nos predispone a ser aprendices para aprender a obrar con la ayuda de un mentor. Hemos hecho esto desde los orígenes de la humanidad. Pero cuando el aprendizaje adopta una naturaleza académica, cuando se supone que los alumnos pretenden convertirse en eruditos, todo esto cambia, y no para mejor. La enseñanza siempre ha consistido en hablar, pero eso es una terrible forma de enseñar. En realidad, la gente no es muy eficiente escuchando. (…) Escuchamos cuando lo que oímos nos entretiene, pero no cuando debemos aprender. (pàg. 14)

Em pensava que el xerpa transmetria el seu procés d’aprenentatge no pas la trasmissió d’un contingut. Conceben l’expertesa en erudició. Es malfien tant de l’obejctiu d’aprenentatge com de l’exercici que ha de servir com indicador. Queden emmirallats per les  excepcions del contingut.  Se les han de saber. Això és el que realment els preocupa, aprendre perquè compten que en l’examen els buscaran les pessigolles. A més, si el curs és de perfeccionament, ajuda ben poc. Encara prima que per arribar a un domini perfecte —n’hi ha?— és qui s’expressa sense cap tipus d’error. Ignoren que els experts lingüístics, per exemple,  consulten assíduament. Consideren que una persona erudita és un pou de saviesa, que es coneix la gramàtica del dret i del revés. Creuen que una autoritat lingüística  és qui serva la llengua, mentre que ells com a  parlants la destrossen. Com és que aquesta falsa creença ha perllongat tant de temps? Em sorprèn que el nombre de políglotes augmenti cada dia amb aquesta visió elitista.

Sempre he pensat  que els nostres alumnes  han de ser competents  i no pas erudits lingüístics.  Per tant, crec que la meva tasca ha de ser acompanyar-los a preguntar-se si són capaços d’assolir objectius no pas si coneixen determinada regla o excepció. Com va reconèixer una alumna, els hem de guiar perquè trobin sentit en el que aprenen. Si hi afegim l’adjectiu pràctic se suposa que aspirarem a un aprenentatge significatiu. Cal mostrar-los recursos perquè siguin com més autònoms millor.

Ho confesso. Deu ser qüestions d’hemisferis, però em costa l’aprenentatge gramatical. D’entrada, em cansa. En segon lloc, se’m fa feixuc i ardu.  Em fatiga l’aprenentatge mecànic, la repetició.  Finalment, com més gran em faig  més em costa que m’imposin normes. M’hi rebel·lo. Tampoc suporto que em corregeixin.  M’entristeix que no se’m reconegui l’esforç que he emprès. En canvi, m’atreu la descoberta, la deducció, la tenacitat, la perserverança,  que m’esperonin, que em destaquin  fortaleses, que em convidin a viatjar en la recerca. És el que aplico a l’aula si he de fer de mentor.  És la que m’ha anat bé a mi i és la manera que puc guiar o transmetre.  Ara bé, també reconec que no és l’única manera d’aprendre.

Tornant a la sessió, em vaig poder fixar en la tasca d’uns quants xerpes. Mira que els de les categories gramaticals ho van tenir clar des d’un bon principi! Doncs es van dedicar a explicar el full de ruta,  per la dèria de parlar, parlar, parlar…  Ja ho he apuntat en altres entrades, els semblava un frau limitar-se a esmentar nou etiquetes gramaticals. Mentre que els del marc sociolingüístic va ser vaira, hi va haver xerpes que van seguir el mateix esquema. Van torturar els companys repetint el full de ruta, que no l’havien elaborat ells, o bé hi va haver la xerpa lloca. Quan els companys van formular en veu alta les preguntes que els havia repartit,  es va solidaritzar amb els comentaris. Va repartir el full de ruta perquè consultessin la solució.

Vaig acabar una mica decebut i cansat. Em veia incapaç de tirar endavant la valoració de la unitat. Ho vaig reservar en el blog.  De totes maneres, em mantinc a capgirar l’aula. Si hem de flipar, doncs fliparem!

De Mireia, entomant el repte del desànim

De Mireia, entomant el repte del desànim