20150729_151019

Em sap greu, però crec que aquest apunt estaria llest abans del debat d’anit, una iniciatiava que organitza  #Xatac5. Van debatre si donem prou veu als alumnes. Aquesta entrada relatarà precisament com he experimentat el desapoderament educatiu amb un grup d’E3. Penso que la composició del grup ho permetia. Alguns alumnes ja estan avesats a treballar per projectes des del B1 o B2 i uns altres s’han anat familiaritzant  amb un enfocament de curs molt més informal. M’hauria agradat  provar l’aprenentatge per servei,  però seguint la labor d’Ainhoa Ezeiza em va animar a endinsar-me en l‘il·lusionisme social que impulsa el sevillà Javier Encina. Aprofito l’avinentesa per reiterar-los el meu profund agraïment pel constant acompanyament, malgrat les dificultats de traducció de les meves reflexions. A més, em pensava que era una via per aprofundir en una de les microrevolucions de María Acaso.

rEDUvolution 2

Una de les paradoxes més flagrants en l’educació és que es el paradigma pedagògic va dissociat amb el model de societat. Ivan Illich ja evidenciava aquesta contradicció amb una simple constatació: com és que manté el mateix sistema educatiu  arreu del món independentment del tipus de govern. La mateixa composició d’una aula tant per a països desenvolupats com per a països sota règims dictatorials n’és un bon exemple. Així doncs, si es reclama un canvi educatiu és més aviat per la pressió de la revolució tecnològica que no pas per adequar la formació cap a una ciutadania democràtica. Pretenem formar individus que han de conviure democràticament, però en canvi seguim educant votants submisos. Em temo que algunes piulades del debat van en aquest sentit.

Una de les armes de control en l’àmbit escolar és l’avaluació, concretament la certificadora. Vet aquí que va ser el punt de partida del curs. Tal com qüestiona la cantant Mala Rodríguez, qui pot jutjar el seguiment d’un alumne si no és ell mateix. Una prova, de la qual el principal interessat no hi ha participat en l’elaboració, pot determinar la competència d’un alumne? Si partim que ningú no aprèn el mateix ni de la mateixa manera, per què ens entestem a mesurar-los amb una falsa objectivitat? La majoria de conflictes que esclaten entre alumnes i docents per culpa dels resultats es deuen per vacil·lacions subjectives dels examinadors. Per què no podem negociar amb el grup els criteris avaluatius? Els experts recomanen que l’aprenentatge no pot estar supeditat a l’avaluació. Ara bé, a l’hora de valorar un aprenentatge competencial hem d’aplicar mètodes tradicionals: una prova; a més, externa.

L’avaluació ètica va néixer com un projecte democràtic i pretenia que els alumnes també es plantegessin algunes de les qüestions que hem apuntat en el paràgraf anterior. Va costar, d’entrada, que els alumnes entenguessin tant la metodologia com la finalitat del projecte. Va sobtar que en les primeres sessions el docent deixés de conduir el debat o de liderar els acords. A més, amoïnava que el mètode impedís l’assoliment del certificat. No obstant això, es va poder concretar en dues línies. D’una banda, es va acordar crear un reportatge per difondre aquesta nova visió de l’avaluació. De l’altra, es va pactar que calia ser presents a les xarxes socials. No només es pretenia seguir difonent les sessions sinó també es volia generar debat formulant les preguntes del reportatge. Vam haver de crear un tauler a Pinterest. Això va provocar que al final del curs, alguns alumnes demanessin de treballar la competència digital en propers cursos. També vaig dissenyar un parell de sessions que potser s’escapaven d’aquesta línia. Vam celebrar Sant Jordi amb activitats lúdiques i el Dia Mundial del Joc. Així mateix, el Servei ens va brindar un repte: seríem capaços d’organitzar una flashmob. I la vam muntar, encara que sigui més aviat de butxaca.

Imatge de José M. Guinea, Chema

Penso que aquesta empresa en va servir per posar-nos a provar el nostre il·lusionisme social. Vam haver de recórrer a la confiança entre uns i altres: primer, amb la Laura, qui va assumir l’encàrrec de dirigir l’acció, però també amb la resta perquè ens vam ajudar a memoritzar els passos o bé a suggerir alguna millora de la coreografia. No era pas una simple coreografia. Volíem demostrar a la resta del Servei que havia suposat aquest curs: aprendre a desaprendre entre tots junts. El que acabàvem de presentar havia estat gràcies a l’esforç individual, amb grup (la disposició dels ballarins: un havia de ser de referent per a l’altre) per a la resta de convidats. I, és clar, ens va proporcionar molts moments d’alegria. Tant la confiança com l’alegria són dos components d’aquest model d’activisme social.

IMG-20150617-WA0000

Tot i que vaig perfilar el projecte mínim viable,  no vaig seguir ortodoxament l’aprenentatge basat per projectes: era incapaç d’establir els productes finals.  També vaig aplicar la ludificació, presentant activitats lúdiques i divertides que servien per demostrar que també anaven bé per mesurar el progrés dels alumnes. Vam jugar a les frases fetes amb mímica o vam repassar el vocabulari que havia utilitzar per confeccionar els relatogrames en una sopa de lletres.

Aquest recurs narratiu va ser idoni per començar cada sessió, però va anar demostrant com anaven adquirint els alumnes més fluïdesa, a més de ser un moment d’un gran poder socialitzador. Després recordàvem què teníem en dansa i organitzàvem els grups de treball. Continuàvem mantenint un grup de Google+. Així teníem més a mà el dietari d’aula, però també tots els artefactes que anàvem construint (des de fotografies de llibres dedicats, presentacions amb els acords, mems paramiològics, podcasts) i els relatogrames.

2015-06-16 19.26.07

Quant a l’avaluació final, vam fer la prova, però adaptant-la a la filosofia del curs. Van fer-la per parelles la part escrita. També tenien permís per consultar o bé ajudar les altres parelles. Cada parella va adoptar el seu estil: algunes ho feien individualment i després ho contrastaven. D’altres, en canvi, realitzaven els exercicis consensuadament.  La prova oral vam seguir el que havíem posat en pràctica en el curs B3: organitzar un esmorzar de forquilla i ganivet. Els alumnes vénen amb unes viades per llepar-se’n els dits. Llavors, en la sobretaula, és el moment per a l’exercici oral. En comptes de respondre a les situacions comunicatives que han planificat els autors, havien de construir un relatograma del curs que els servís per relatar quines eren les seves expectatives, què havien assolit, què els havia agradat del curs i què hi havien trobat a faltar. Vaig escoltar uns relats molt emotius.Abans, però, vam mirar que emergissin el poder de cadascú, acció copiada d’Álvaro Solache, però molt efectiva.

IMG-20150611-WA0002

Per concloure, si el grup continua el proper curs experimentarem un itinerari d’aprenentatge més personalitzat. La majoria necessita accedir al mercat laboral. Per tant, mirarem que assoleixin el certificat  C1. Per què hem de deixar d’inspirar-nos amb la cantant andalusa? I si continuem  desenvolupant el projecte de l’avaluació ètica? Ara se’m fa estrany impulsar un curs sense aquesta etiqueta.

Anàlisi DAFO E3

Ens podeu seguir a:

Facebook   Twitter  2015-07-30 13.36.54 2015-07-30 13.55.51

Documentació:

http://cdn.morguefile.com/imageData/public/files/e/emmip/preview/fldr_2008_11_13/file0001964396712.jpg

15a sessió. Cada dia m’agrada més observar i escoltar quan elaboren el relatograma. Mirem de formar un cercle i els animo a veure qui comença. Cadascú ve amb una imatge o una paraula retallada d’un diari —els he de demanar com s’ho fan!—, de vegades es disculpen perquè no hi han pensat o bé perquè se’ls ha espatllat la impressora. I argumentem la tria. I vas pensant: “Com han progressat. Com han superat dubtes que tenien al començament. Ara ja no es fan embolics amb els passats.” I t’has de contenir perquè el primer que faries seria saltar de la cadira i abraçar-los i agrair-los l’esforç. Però em tallo. Somric i em costa reprendre la sessió.

relatograma

Es nota que els va agradar celebrar el Dia Mundial del Joc. A més, van reconèixer que els havia agradat escoltar-se. El Fernando va destacar que havien estat capaços de parlar molta més estona que el primer dia de classe. I vet aquí que la cago. Els reparteixo les poques errades que vaig ser capaç d’apuntar. Ho vaig plantejar com una activat lúdica. Vaig triar un tipus de lletra que s’adigués. Cada frase era escrita en un color diferent, primaris i secundaris. Van detectar-ne la majoria.  Ara ja sóc d’un nivell alt. Al final, el Chema, desanimat; l’Eva, reconeixent que era difícil. I jo, tombant la truita. Els vaig recordar que la majoria d’errades era diferències entre castellà i català. Per tant,  vet aquí la sensació de dificultat per entendre l’errada. La llengua materna és el referent a l’hora d’aprendre’n d’altres. També els vaig recordar que apreníem la llengua materna inconscientment, sense explicacions gramaticals.

Em vaig privar de recordar que només ens quedaven dues sessions per muntar el reportatge sobre l’avaluació ètica. Això hauria provocat cert nerviosisme. Els vaig notar ensopits. Vam acordar què faríem en les properes sessions. M’hauré d’espavilar en la correcció de les proves perquè destinarem la sessió de correcció per assajar la cloenda.

Finalment, els vaig demanar qui havia de passar. Es repeteixen les reaccions i repeteixo la reacció: empatitzar-los amb el neguit del docent. Cadascú va exposar quins havien de ser els criteris avaluatius. Mentre els anava apuntant, em preguntava si hauria de personalitzar l’avaluació: aplicar a cadascú els criteris que havia pensat…Ainhoa i Javier, què en penseu? Vaig aprofitar per recordar per què investigàvem o reflexionàvem sobre l’avaluació ètica. Hi ha perversions del sistema. Els vaig explicar una anècdota professional: quan algunes companyes, nervioses —malgrat que no ho vulguin reconèixer—, em reclamen les proves. Les han de mirar abans, per evitar alguna sorpresa. És una farsa. És l’època que les fotocopiadores treuen més fum: exercicis de repàs, exercicis de reforç, apunts… Em van demanar quina era la meva opinió. Quin parany! Em vaig negar a pronunciar-me, tot i que vaig reconèixer que coincidia amb el que havia proposat una persona. És la que s’ajusta a un model d’avaluació ètica.

criteris avaluatius

IMG_20150415_145111

Em sembla que no és la primera vegada que ho reconec. El capítol que em va impactar més de #rEDUvolution va ser el del capítol sobre pedagogia i poder. M’hi vaig veure reflectit i m’jaudava a entendre la majoria de conflictes que havia tingut tant a l’aula com amb l’equip al llarg d’aquests anys. Em va causar el mateix efecte llegir una entrada del blog d’Ainhoa Ezeiza. Espanta practicar l’horitzontalitat, però em sembla bàsic per diversos motius: el primer, per ser coherents amb un model educatiu democràtic. Ara començo a entendre per què s’acusa que l’ensenyament és un simulacre i una farsa. En segon lloc, si volem aconseguir amb l’alumnat un aprenentatge real i significatiu, cal que en siguin responsables. Han de poder prendre decisions, i de ben cabdals. Així doncs, em fa gràcia —i por, molta por!— desenvolupar el desapoderament educatiu.

Perfil del grup

La majoria d’alumnes són del curs passt. Però s’hi han incorporat tres persones. Dos són educadors que fa poc que s’han instal·lat a Catalunya. Volen aprendre com més aviat millor per poder treballar en el seu àmbit. L’altra persona té un nivell més alt, però li cal treure’s el ceritificat del B1.

Producte final

Ara quedaré fatal, però els que decidim al llarg del curs. Dubto si els farem plegats, en grup, en funció de la negociació, o permetré —caram, començo a tenir tírria a algunes paraules!— que els vagin desenvolupant autònomament segons els seus interessos.

Fases

  • disseny

D’entrada, tinc previst negociar amb ells si volen que desenvolupem projectes democràtics a partir del visionat del vídeo de Javier Encina La esperanza de lo imposible. Tinc clares algunes activitats. Haurem de negociar quins projetes o quines accions volem desplegar. De moment, en tinc algunes. Podríem qüestionar l’avaluació i la prova final. Anna Estany s’ha ofert de venir a fer-nos un taller de moda sostenible. Ara bé, com que no domino tècniques de participació, em sembla que vaig desaprofitar la negociació del banc comú de coneixements. Hi havia tant demandes com ofertes prou interessants.

  • desenvolupament

El curs constarà d’una vintena de sessions. Ha començat el 14 d’abril i acabarà el 18 de juny

  • difusió

Utilitzaré diferents canals de difusió. D’entrada, publicaré les fotos de cada sessió a Instagram amb l’etiqueta #e3cat14. Mantindrem tant la corresponent entrada de la sessió al blog del Servei i si puc mantindré el dietari, que el difondré a través de les xarxes socials: Twitter, Google+ i Facebook (tant en la meva biografia com en els grups #rEDUvolution, Desempoderandonos, Professors de català com a L2/LE). També crearem un grup a Google+. El troben bastant útil, tot i que hi participin poc.

Estratègies de socialització

Continuarem amb l’aprenentatge cooperatiu. Veurem si l’aventura ens exigeix demanar ajuda a la possible comunitat. De moment, ja hem tingut un oferiment, com ja he apuntat més amunt. Potser, i així ho espero, haurem de sortir de l’aula. M’agradaria vetllar un parell d’elements: la disposició de l’aula i l’horitzontalitat. Quant a l’espai, demanaré que a cada sessió es retirin les cadires. Deixarem les que necessiti el grup. De moment, en cercle. Jo també en formaré part.

Artefactes i eines

He pensat provar els relatogrames per repassar la sessió anterior. Compto que tant els possibles projectes com les accions exigiran crear productes.

Temporalització

De moment, mantindré sempre el que hagi previst  en una sessió.

Requisits materials i humans

Un plat de plàstic per a cada sessió, pega i tisores. Paper d’embalar per a murals, post it, retoladors. Ja s’estudiarà a mesura que vagi evolucionant el curs.

Com us sentírieu si el dia que comencéssiu el curs el professor us impedís d’entrar a l’aula?  Us trobeu esperant amb persones que no coneixeu de res o bé us retrobeu amb els companys del curs del passat trimestre, però no us podeu imaginar perquè no podeu accedir a la clase. Només sentiu soroll de mobiliari. L’estona es va allargant. De cop i volta, s’obren les  fulles de la porta i observeu que l’aula té una disposició estranya. Així va arrancar la primera sessió d’un nou curs.

Desmuntant l'aula

Em vaig equivocar col·locant les cadires amb el seient cap endins. Havia previst que miressin cap enfora per observar la reacció dels alumnes. El cercle havia d’anul·lar les ganes d’asseure-s’hi. Pretenia que els alumnes es guanyessin les cadires. Encara recordo l’entrada de l’Eva, una alumna nova. Em sembla que venia indignada per l’espera —havia de sortir abans per anar a una entrevista de feina—, però va fer uns ulls com taronges quan va veure que l’aula només hi havia un cercle de cadires al mig i les dues taules. Tothom la va imitar i es van seure. Els vaig fer adonar que ningú no els havia donat permís d’ocupar les cadires. Els vaig demanar si sabien qui era Mr. Potato —tenia una diapositiva a punt, però la tecnologia em va boicotejar bastant la sessió. Els vaig repartir les cinc tires de paper. Hi havien d’escriure, a cada una, una informació personal. Els vaig animar a utilitzar els retoladors, en comptes del bolígraf. Després les havien de penjar al·leatòriament pels respatllers.

bastint una nova identitat

Ara començava l’activitat. Abans que s’acabés la música havien de ser capaços d’agafar cinc informacions diferents. Amb les dades que havien aconseguit, s’havien de presentar. Si hem de negociar si experiment el desapoderament a partir de les propostes d’Ainhoa Ezeiza i  Javier Encina, doncs el més lògic era que desmuntéssim la nostra identitat i en forméssim una de nova a partir de les dades que ens facilitessin els companys. Els va divertir l’activitat, encara més quan van escoltar les noves personalitats.

Els vaig formular la pregunta: “Qui mana aquí?”. Van respondre a l’uníson: “Tu”. Els podria haver comentar que ja s’havia notat amb l’entrada inicial… Vaig somriure i els vaig convidar que miréssim el vídeo de la Mala Rodríguez. La connexió anava lenta. De dos minuts i mig que dura el clip, es va allargar al doble. Em pensava però que l’estrofa s’havia entès. Els vaig plantejar les preguntes perquè reflexionessin sobre la cançó. Em vam demanr de tornar-la a escoltar i de recordar les preguntes. Així motivaria el primer debat. Va ser un col·loqui tímid, tant per part seva com per part meva. Va ser curiosa la transformació: del meu reconeixement incicial com a única autoritat a l’aula ja van veure que ells hi pintaven bastant. També es van apuntar les diferent accepcions de la paraula poder (com a nom i com a verb) o bé van reconèixer que calia un cert control per mantenir l’ordre —els hauria d’haver recordat com havien entrat a l’aula.

Vaig haver de reconèixer que tampoc no tenia poder. Els vaig repartir l’estructura de la prova. Alguna cara de pànic. Vam anar repassant el document. Quan vaig advertir d’un bloc eliminatori, van augmentar les cares de torbament. Els vaig informar que s’havien assegut sobre de l’autoritat. Per tant, van descobrir que a sota de les cadires tenien un model de prova. Vam anar fent els diferents exercicis: primer, individualment; després, contrastant-ho per parelles. Vaig haver d’apaivagar un parell de conflictes, que generen les posades en comú dels exercicis de comprensió. Els alumnes es concentren bastant per inferir i retenir la informació que escolten o llegeixen que els passat desaparcebut els  matisos de les preguntes i les possibles solucions. Vaig haver de recòrrer al meu rol d’autoritat. Però és evident la indignació que genera per sentir-se enganyats. Cal revisar l’avaluació de les habilitats receptives.

Finalment, vaig haver de repartir el pla del curs i demanar-los que es miressin el vídeo sobre il·lusionisme social que tenien penjat en el blog. També els vaig demanar  que vinguin amb imatges o paraules per resumir la sessió. Ens aventurem en la tècnica dels relatogrames. Que Carla Boserman em perdoni.

Com m’he acostumat, m’agrada que la primera sessió sigui la carta de presentació. Costa de mantenir aquest línia al llarg de tot el trimestre. La intenció d’ahir, a més de sorprendre i sacsejar consciències,  era qüestionar certs elements: l’espai de l’aula, els rols.

sessió 20. El dia es va despertar plujós. Em feia una mandra la sortida! Pel Whatsapp els alumnes anaven confirmant qui hi aniria. De moment, només érem quatre: la Leticia i la Johanna, que m’esperaven a l’estació, i la Transi, que ens havíem de trobar a l’Auditori.  Durant el trajecte ens vam anar intercanviant informació. La Leticia ens va explicar que els seus oncles vivien per les Glòries. La Johanna, en canvi, va relatar que només feia dos anys que eren a Catalunya. El seu home, afectat d’una mobilitat laboral per la fusió d’entitats bancàries. Em vaig desorientar a la sortida a la plaça de les Glòries. Quan vam arribar ens vam espantar. L’atri era envaït per una multitud de grups de preescolars. Semblava que parodiessin la pel·lícula d’Alfred Hitchcock. Al fons, hi vèiem els set plafons —set!— de l’exposició. I si hi anaven també, com ens ho faríem per seguir la visita? Ara entenc perquè l’Elisenda Vilardell, responsable del programa educatiu del Museu de la Música,  em va preguntar si havia reservat la visita. La Transi va proposar que primer anéssim a prendre un cafè. Primera sorpresa. Ella, tota animada, demana el cafè amb llet en francès. Els altres ens miren estranyats i ens aguantem les ganes de riure. Ens entaulem i conversem. És curiós. La Transi, després de contar-nos el seu periple professional per diferents centres mèdics, ens va recomanar que calia viure al dia. Érem aliens a la notícia de l’accident aeri. Al cap d’una estona, em vaig adonar que feia estona que les tres parlaven en català. Amb alguna vacil·lació i amb dubtes, per això tenien a mà el profe!

Vam recórrer els diferents plafons. Em vaig tallar de plantejar-los les propostes de la guia didàctica que m’havia facilitat l’Elisenda. S’anaven alternant per llegir en veu alta la informació de cada plafó. Em va fer gràcia veure el vídeo d’un mercat marroquí. Hi veia l’Isma, l’expresoner que ha d’anar a vendre verdura a un altre barri per no avergonyir la família.

La tornada es va convertir en una odissea. A l’estació del Clot, ens vam adonar que no anava bé la nostra línia. Havien suprimit un tren i el proper cada vegada l’anunciaven amb més retard. Gabinet de crisi. Vam estudiar si anar a Passeig de Gràcia. Vam tenir remordiment cívics i vam deixar passar un regional que ens hi hauria dut. La Leticia va aconsellar que anéssim a buscar l’autobús a la ronda de Sant Pere. Així ho vam fer. Ella hi està acostumada, però la Johanna i jo ens va semblar etern el viatge.

sessió 21. La Johanna, la Leticia i jo vam acomplir el repte perquè la Vivi sabés com va anar la sortida. Va ser incapaç de venir a causa d’un mal de queixal. Tot seguit, els vaig demanar que expliquessin quines va ser les tres sessions més memorables. Em va sorprendre pequè cap va coincidir. Vam riure rememorant anècdotes. Després, els vaig proposar que em formulessin un repte. Vaig sortir de l’aula perquè poguessin deliberar còmodament. Em van plantejar un repte en dues parts. Havia de ser capaç d’expressar en 21 paraules el que havia suposat per a mi el curs. No em va costar gaire. La segona part del repte és que valorés quina evolució havien fet com a alumnes. Aquest desafiament va ser més complicat. Em vaig embolicar una mica. Els vaig confessar que de vegades havia dubtat de la metodologia, però que després en copsava alguna evidència: la sortida, el Whatsapp, els tallers, la transformació d’alguns companys… Havia previst una tasca final com a avaluació, però em sembla que l’hauré de reservar per al proper curs.

La resta de la sessió es va centrar en finalitzar el projecte de #TotssomSalim. Es va convertir en una marató de capítols:quatre. Ens vam prendre el darrer te i ens van asseure per darrera vegada a la catifa. Vam escoltar la Leticia explicant el capítol 12 i jo, els altres tres. Al final, els vaig preguntar per què havíem llegit la novel·la de l’autor sirià. Havia servit de model per al curs. Els tallers eren el regal similar que oferien els amics del Salim.

Penúltima setmana del curs. Estic d’acord amb la nova orientació de la nostra labor; però ens oblidem que fer d’artificier dia rera dia cansa bastant. Enllestir les presentacions en haiku.deck, mantenir el grup virtual i altres artefactes digitals xucla energia.I té una solució ben senzilla: convertir l’alumnat en autònom.

18a sessió. Com ja és de costum, aprofitem el primer quart per elaborar el resum de la sessió anterior. Avui finalitzem la tongada de tallers amb el de l’Aliou. Va venir dos dies per prerarar-lo. Em va arreplegar en uns moments de feina. De totes maneres, li vaig donar un cop de mà i va triar quatre imatges per il·lustrar el taller. Em va confessar que miraria de preparar l’exposició a casa. Encara recordo que la setmana passada va exclamar al Chema: “Quatre cursos i encara sóc incapaç; però si he de fer el taller, el faré”. Va començar prou bé. Va avançar l’estructura de la seva exposició. Cada imatge feia referència a un dels continguts del taller.Però va començar i no l’entenia ningú. M’ho vaig ensumar. El traductor de Google li feia una mala passada. Al final, vam descobrir que es referia a un cilindre. Em va sorprendre la seva actitud. Va mantenir la calma en tot moment. Vam descobrir que li encanten les matemàtiques. També ens va estranyar que no trobi feina,  tenint coneixements d’electromecànica. Per això li apressava aprendre català, per impactar en un procés de selecció. Va ser una explicació prou breu, però crec que va superar  la vergonya, va demostrar coratge i persistència.

Tot seguit, vam preparar el mural perquè servís de fons per a la gravació del poema. Cadascú va enganxar les fotografies que havia seleccionat. Van reconèixer que es van divertir força. Es van organitzar per tongades de parell de versos. La primera parella eren les rosses: la Leticia i la Johanna. Després continuaven la Vivi i l’Aliou. Clourien la filmació la Transi i la Laura. Vaig intentar que la Transi dirigís la pronunciació dels versos. És la representant de la corona aragonesa.  Nascuda a Saragossa, ha viscut força anys a València i ara viu a Gavà. Se li escapen formes dialectals valencianes. L’atzar ha estat un recurs didàctic en aquest grup. És savi i ensuma les febleses de cadascú. Qui havia de començar el vers amb la primera paraula, meravella? Doncs, la uruguaiana de la classe. La vaig animar que ho digués com li sortís espontàniament. Només vam haver de filmar un parell de preses. El resultat és prou digne. Després, vam prendre el te mentre escoltàvem l’explicació del capítol 9 per part de la Transi.

IMG-20150317-WA0006

19a sessió. Repàs entre tots plegats de la sessió anterior. Després vam valorar el curs. Els aspectes més positius que valoren són els que els ha comportat un repte individual: els tallers i els capítols. També destacaven el recurs de l’humor. En canvi,  els negatius apuntaven la poca gramàtica que havíem treballat. Vam intercanviar impressions. Els vaig agrair la mostra de confiança i l’aposta per la informalitat. Cada vegada estic més convençut que proporciona millors resultats. Per això, és normal que hi  trobessin a faltar la gramàtica. Les poques sessions que vam dedicar la morfologia verbal tenia la impressió que els causava més inseguretat. Recordo encara el curs passat el dia que havia de presentar les seves petxa kutxes em preguntaven  sobre el temps verbal que havien d’emprar. Tot seguit, els vaig presentar la proposta de visitar l’exposició Les veus de la Mediterrània a Barcelona. Van acceptar.

7a sessió. Abans d’entar, m’apunto que els he de fer observar el número de sessió. En va. Me n’oblido. L’Alberto continua repetint que ja sap per què emprem les cartes per triar el secretari. Somric. Deixem que l’Aliou expliqui el resum de la sessió anterior. Per cert, vaig observar que va gravar la Laura explicant el capítol.

Formo parelles per a l’exercici, típic i tòpic, per repassar les frases fetes. Aprofito les parelles per a la propera activitat. Per això cal que formi dos grups. Utilitzo una tècnica de Doni Tamblyn per triar component A i component B: la mida dels peus. Els proposo que qui tingui els peus més grossos sigui l’alumne A. Riuen. S’agrupen els A i els B. Els reparteixo un diccionari a cada grup i demano que cada component en triï un parell de paraules a l’atzar. Els demano que han d’inventar-se una història en què apareguin la mitja dotzena de paraules. Cada component l’haurà d’explicar a la parella.

En la posada en comú, mentre reflexionem com s’han sentit mentre relataven la narració, ja apareix el Critiquejador Intern. Sense pensar-m’hi gaire, apunto a la pissarra els comentaris que dispara el Chema i que s’hi afegeix la Leticia. Els demano que transformin aquests pensaments negatius a positius. Sembla que la cosa funciona.

Repassem el calendari del banc comú de coneixements. Dimarts comença la Begoña i dijous la Laura. Ja em demana material per al taller. Glups! Acordem que dimarts en parlarem amb el grup. També l’Alberto em demana si podrà passar un vídeo i si pot ser el seu taller de dues hores. Renoi!

Finalment, disposo l’espai per al projecte. Avui em toca susbtituir la persona encarregada d’explicar el tercer capítol. Els conto el repte que va plantejar la fada a Salim: demanar en vint-i-una paraules als seus amics que l’obsequiïn amb set regals magnífics. Els suggereixo que es mirin un manual sobre Pinterest. A veure com ho veuen per bastir el primer artefacte: un mural amb els set regals que darien als seus amics: plats, begudes o perfums. Com que queda temps, l’Alberto ho aprofita per explicar el seu capítol. Els amics acorden, incapaços de descobrir si el Salim els pren el pèl, oferir-li cada nit una història. Utilitzen les  cartes per triar el narrador de la nit. Quan senten aquest recurs, se’ls il·lumina la cara. Planteja un parell de propostes: fer una dramatització d’alguna història i escriure els resums. La Laura insisteix que convindria recollir els diferents resums. Una línia del temps…