Vet aquí una crònica!

Havia planificat mínimament un curs que seguia les mateixes premisses de l’any passat. Si en l’anterior edició descobrir la identitat d’un veïns havia estat el pretext  per introduir la ludificació, enguany aprofitaríem la commemoració del naixement de Ramon Muntaner. Elaboraríem un joc de l’oca per jugar-hi l’últim dia.  Tal com es pot observar en el Projecte Mímim Viable, tenia molt clares les primeres activitats detonants, vinculades a la lectura de la Crònica. Ara bé, havia apuntat diferents possibles tasques per anar desenvolupar al llarg del curs i que ens servís per temporalitzar-lo en unitats.

Vaig mirar de seguir el prototip, però es va anar modificant per diferents motius.En primer lloc, per bastir la línia de temps calia acordar una fitxa de lectura perquè cada alumne pogués compartir la trama del seu capítol. La revisió textual ens va ocupar pràcticament el primer trimestre. Trobar una aplicació per construir la línia de temps es va convertir en una empresa àrdua. Es va allargar un trimestre més.Quan en trobàvem alguna que ens semblava idònia, l’opció col·laborativa era de pagament o bé a l’hora de construir-la esgotàvem les opcions de prova gratuïta.

En el segon trimestre vam comptar amb Anna Puig i Sànchez,  alumna de pràctiques del Màster en Ensenyament de Català com a Primera o Segona Llengua, en què va liderar la unitat d’idear un joc. Vam acabar la unitat muntant dos productes finals: el joc de cartes Vet aquí una crònica! —una adaptació del joc Érase una vez—  i el corresponent tutorial. Va ser un projecte en què cadascú individualment va crear una carta de cada tipus, a partir del seu capítol de la Crònica. Després vam acordar l’estructura de les instruccions. Es van organitzar petits grups que van assumir una de les parts. Finalment, cada grup es va encarregar de gravar el seu apartat.

Vam prosseguir el curs escrivint un article d’opinió i relatant diferents esdeveniments. Pel que fa a l’article d’opinió, vam aprofitar Twitter, que havia generat expectació, per planificar el text (difusió del tema, arguments, contraarguments…) i per difondre’n la versió final tant de l’article d’opinió com per al text que van escriure a començament de curs. Quant als textos narratius, van explicar els moments més memorables del curs que ens van servir de base per elaborar un relat de marca per practicar la narrativa digital i vam redactar col·laborativament dues notícies per ser publicades en la pàgina de Facebook del Centre: les cròniques d’una representació teatral i de la xerrada de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes.

Quines són les activitats i tasques relacionades amb Ramon Muntaner?  Com a detonant el primer dia, vaig presentar una dotzena de pistes que havien de servir per introduir l’autor i la celebració del seu naixement. Vaig obsequiar els alumnes amb una candela. A sota, tenien el número de capítol de la Crònica que haurien de llegir. Tal com he explicat més amunt, la lectura del capítol va servir per completar una fitxa de lectura, per crear una casella del tauler del joc de l’oca i per inventar les cartes del joc Vet aquí una crònica!. A més, vam adaptar la tasca final de la unitat 1 del Dossier, intervenir en una taula rodona. Cada alumne va triar un rei del Casal d’Aragó. S’havien de convertir en secretaris reials que tenien una missió. Havien de convèncer Ramon Muntaner perquè entrés a  treballar a la Casa Reial. Després, vam mirar de representar la mata de jonc amb un mòbil, confeccionant amb plats de plàstic i llana. Una de les activitats que va entusiasmar va ser el concurs que vam improvisar per triar na Mercadera, protagonista d’un capítol. També va engrescar la subhasta que vam organitzar per resoldre errades dels resums o bé organitzar dos grups per competir amb els noms d’aragonesos i angevins.

Twitter es va convertir en un recurs didàctic.  Per exemple, el concurs de na Mercadera va ser a través d’aquesta xarxa. Els alumnes van divulgar la seva candidata ( tan podia ser un personatge real o fictici que recordés l’aguerrida pagesa). Ara bé, gràcies a aquesta aplicació es va aconseguir trencar l’empat amb les dues finalistes. D’altra banda, vam planificar l’article d’opinió a través de piulades: primer, el tema; segon, fonts per documentar-se; tercer, arguments; plantejant arguments en contra a un company… A més, evitava que la sessió es convertís en tediosa. En cas d’espessir-se l’ambient, proposava alguna activitat tuitera i augmentava l’interès dels alumnes.

Una de les claus de la implicació dels alumnes des del primer dia de curs és el pla d’acollida. Llegir les experiències de companys seus del curs passat els va convèncer que valia la pena apostar per un curs disruptiu. A més, es van conèixer en la Cloenda i van jugar a  Vet aquí una crònica! Havíem previst estrenar el joc de l’oca però una ventada va destarotar el tauler. Per tant, vam haver d’activar el pla B.

Finalment, si valorem l’experiència  seguint l’anàlisi DAFO, es repeteixen les mateixes valoracions del curs passat. D’una banda, caldria replantejar-se l’administració de la prova. És contradictori que el curs fomenti l’aprenentatge en grup i que s’estimuli la construcció d’una intel·ligència grupal perquè al final l’alumne hagi de demostrar les seves capacitats individualment. Crea certa ansietat i malestar entre tot el grup quan s’acosten les dates de la prova. Ensorra en un tres i no res la feinada. D’altra banda, el nombre d’alumnes del grup impossibilita una revisió editorial dels textos. Per evitar-ho, he mirat de proposar activitats col·laboratives de redacció. De totes maneres, els alumnes continuen reclamant la supervisió final del professor. Això també dificulta l’autonomia lingüística dels alumnes. Només es fixen en l’apartat de correcció i obvien altres aspectes textuals. A més, tots aquests aspectes, més propis d’un aprenentatge tradicional, també topen amb l’actitud vital que proporciona la ludificació i, de retruc, pot refredar la motivació o  pot obstaculitzar el procés d’aprenentatge.

Ah, per cert, què tenen en comú aquestes imatges?

 

Els Viatgers (2a etapa)

Aquest segon trimestre s’ha caracteritzat per aprofundir més en el pensament visual, no només del meu vessant com a planificador sinó que m’he atrevit a explotar-lo a l’aula amb els alumnes. M’imagino que es deu al fet d’aproximar-nos al món de Joan Brossa. De la mà del polifacètic artista,  hem transitat de la funció poètica a experimentar amb el  llenguatge visual.  D’altra banda, arran de l’anàlisi del primer trimestre, he anat incorporant alguna millora o bé algun replantejament.

Tal com es pot observar en el Projecte Mínim Viable, havia previst alguna activitat per a l’avaluació inicial, però vaig prioritzar l’acollida del nou alumnat. Del decàleg que haurien de redactar plegats per formar part del grup, vam acabar elaborant un guió visual perquè les noves alumnes expliquessin Com apreníem Els Viatgers?

Emblemes from Jaume Sans i Vellvehí

M’havia fixat que havien d’obtenir emblemes a mesura que superessin els reptes, però vaig llegir el llibre d’Álex Rovira Los siete poderes i em va facilitar la idea. Per cada repte que assolissin n’obtindrien un. Llavors vaig recordar el primer S3 a Castelldefels. Per tant, si aconseguien els set poders, una vareta podria ser el millor obsequi. No m’imaginava pas com els engrescaria! A més, vaig improvisar, mentre els informava que havien guanyat el primer emblema, per què no improvisàvem una activitat de guerrilla urbana: escampar els poders per espais públics. Com que el nom fa la cosa, els emblemes han viatjat força. A més, cal aclarir que aquests emblemes els van crear els mateixos alumnes quan van crear poemes visuals a partir de cada un dels poders.  Per falta de temps, només en van poder idear els continguts de tres.

Els tres reptes que els vaig plantejar —ens hem distanciat d’un dels principis del desapoderament educatiu: la negociació dels objectius— van ser escriure la reserva d’una visita guiada al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), organitzar La vinya literària —va ser la nostra contribució en el Dia Mundial de la Poesia— i elaborar un vídeo per al programa educatiu Hemisferi Dret Càpsula 3 del MACBA.

D’altra banda, hem creat altres productes: els poemes visuals dels poders, un mapa visual de l’accentuació i uns anuncis de productes miraculosos per a l’ortografia de les fricatives alveolars. En principi, aquest darrer producte havia de ser l’edició d’uns bitllets com a moneda del curs.

La reserva va ser el pretext per treballar la carta formal. Primer, van escriure una carta presentant-se com a mereixedors de la vareta. Aquesta activitat va servir com a avaluació inicial de la carta formal. La van escriure individualment, després la contrastaven en petits grups i en proporcionaven una a la posada en comú. Finalment, entre tots decidíem la carta que ens agradava més.

Quant a La vinya literària, en aquest trimestre la van materialitzar, després d’haver-la plantada en el primer trimestre. A partir de les obres triades, cada alumne va haver de gravar-ne una introducció i plasmar el poema en un dibuix. Vam confeccionar un parell de murals digitals.

Pel que fa al programa educatiu del MACBA, els alumnes es van implicar a l’hora de filmar les situacions que els marcaven les cartes. És una pena que,  un cop han superat les reticències inicials, s’avergonyeixin del producte final. No els va costar gens improvisar: des de desplaçaments imitant escenes que acabaven de mirar en un vídeo a actuacions d’un equip de natació sincronitzada.

 

Hem de destacar que tot i la campanya de guerrilla urbana ha tingut escassa repercussió els emblemes han estat un revulsiu. Ha engrescat a la majoria de l’alumnat. N’hi ha que tenia ganes que els plantegés el repte per aconseguir un emblema o bé n’hi havia que tenien ganes d’aprofitar viatges personal per escampar-los.

Em feia por experimentar amb l’alumnat el pensament visual. És ben veritat que amb por no s’avança ni evoluciones. Pertànyer a #Dibújamelas, m’ha animat i m’ha facilitat l’experimentació. Rebre agradaments d’algun dibuix  per persones que admires no té preu, llegir comentaris coratjosos tant dels dos coordinadors com de companys t’estimulen, adaptar propostes de companys t’engresca. I si els alumnes et pregunten si no els demanaràs un dibuix per plasmar el que han après o bé per valorar el trimestre, t’infles de satisfacció. L’aprenentatge és social.

Ara bé, hem viscut alguna ensopegada. Arran de l’espantada d’un alumne, que va coincidir passat l’equador del curs, em va crear una petita crisi. La vaig exposar a l’aula. Aquell dia els alumnes em van donar dues lliçons magistrals. La primera, em van reiterar plena confiança amb la metodologia. La segona, una alumna va pronunciar una reflexió molt aguda:  “Com vols que guanyem confiança, si tu ets el primer de perdre-la.” Tal com havia apuntat com a feblesa, he de millorar en l’acompanyament: se m’escapen força detalls.

De nou, es va precipitar una tempesta l’últim dia. Alguns alumnes els amoïnava que s’acostés la prova per al certificat. Aquell dia, vaig agrair tenir una vareta a les mans, perquè quan no convencia amb arguments amb els descreguts els formulava un encanteri. Transformats. I si no, vaig amenaçar que començaria a reclamar emblemes…

Per acabar, us deixo el recopilatori del curs.

//storify.com/Txaumell/els-viatgers-2n-trimestre/embed?header=false&border=false//storify.com/Txaumell/els-viatgers-2n-trimestre.js?header=false&border=false[View the story “Els Viatgers (2n trimestre)” on Storify]

 

El costat fosc

Després de la marató de produir continguts digitals (enllestir el parell de murals que componen La vinya literària, pujar els vídeos de les accions brossianes, editar l’entrada col·laborativa per a Huertos literarios i confeccionar els darrers emblemes), m’hauria agradat planificar dues darreres sessions memorables.

Sessió 19a. M’havien demanat que repasséssim. Em va astorar aquest desig, perquè em demanava què volien repassar. Vaig adaptar els dos primers programes d’El Gran Dictat. Com és habitual, al començament només puc comptar amb menys de mitja dotzena d’alumnes. Es van incorporar progressivament. Així doncs, vam arrencar amb un nombre ben just per formar dos grups. I els grups, es van anar eixamplant a mesura que avançava el concurs. Es va crear una forta rivalitat entre els dos grups. Em van fer patir durant tota l’estona perquè temia que al final es barallarien. Vaig aprofitar que una alumna va arribar tard perquè fes d’àrbitre.

Sessió 20a. Dimecres al vespre repasso totes les fotografies del trimestre. I m’adono de la feinada. Així doncs, enllesteixo un vídeo. No puc desaprofitar tot aquest material! Em ve al cap una cançó de Sigur Rós que ens ve com anell al dit. Va de viatges i de jocs. Ni fet expressament. Em presento a l’aula amb tots els jocs que han preparat el grup d’S3 d’aquest trimestre, els emblemes i les cartes de pòquer. Com en la sessió anterior, són pocs. Van apareixent progressivament mentre recordem la sessió anterior. Confessen que els va agradar el joc. Reparteixo les cartes per formar equips mentre els que no van poder assistir dijous passat van a una altra aula per preparar l’acció. Mentre esperem que preparin la performance, els altres proven dos jocs: el trivial de frases i el trencafrases. Em sembla que d’entrada no els fa gaire gràcia. M’equivoco.

Quan torna el grup brossià, visionem el final del vídeo de la Càpsula 3. Tothom s’apunta a la sortida. Poso música i aprofito per repartir els últims emblemes.

Els convido a mirar l’àlbum fotogràfic del curs. S’emocionen i aplaudeixen. Supero els moments d’estupor. És el moment de la posada en comú. Cada grup explica a què ha jugat i què li ha semblat. Reparteixo les varetes. S’origina un debat espontani: aprendre o aprovar. Fa por que la innovació allunyi l’assoliment del certificat. Somric. El Pablo em proposa que comenci a reclamar emblemes als incrèduls. Va bé tenir la vareta per acabar el debat. Formules un encanteri. Acabo amenaçant que sóc capaç de convertir algú en un gripau fastigós si té por de no aprovar. I conte contat, trimestre acabat.

 

 

Disjuntives

Setmana complicada. Mentre he constatat més d’un progrés a l’aula, m’han arribat un parell d’espantades. Confesso que la primera em va doldre; en canvi la segona em va servir de revàlida. Heus ací la crònica setmanal —amb vuit dies a l’esquena.

13a sessió. Recordem la sessió anterior. Triomfa per golejada el qüestionari sobre Joan Brossa. Eufòric, homenatgem la secretaria de l’11a sessió. Em dec passar amb el volum de la música, perquè noto que l’associació veïna ens tanca la porta de l’aula. Havia de reclamar l’atenció del grup…El Ricard s’encarrega de penjar l’emblema a la Carina. Tot seguit els plantejo què els agradaria que solucionés una píndola. Només el Pablo respon que li agradaria una píndola per solucionar els dubtes. La resta són afers personals. Mirem l’escena preferida d’Imma Marín. Reparteixo quatre fotografies esquinçades. Així aconseguim reunir quatre grups. Són anuncis. Els analitzem. El de l’aigua mineral genera certa polèmica. Recordem les regles de la essa sonora. Aprofito per apuntar les de la essa sorda. Els proposo que inventin un producte per solucionar aquest contingut ortogràfic. Va ser una proposta que va plantejar Dolores Ojeda al grup de #Dibújamelas. Em sorprèn la creativitat que tenen. Sempre reaccionen de la mateixa manera. Primer, rondinen i romancegen. S’excusen de la falta d’inventinva. Després, s’immergeixen en un debat en què qüestionen tot el que han après i de sobte aflora la creativitat.

https://www.haikudeck.com/e/31bb00a471/?isUrlHashEnabled=false&isPreviewEnabled=false&isHeaderVisible=false
productes miraculosos – Created with Haiku Deck, presentation software that inspires

14a sessió. Em costa de preparar la sessió, fruit del decaïment. Ahir em va arribar perquè havia deixat el curs un alumne del primer trimestre. Havia justificat raons familiars, però segons una altra versió el va angoixar tanta modernor, tant de Brossa (?!)… Abans d’entrar a l’aula em ve una altra alumna, del trimestre passat. Ve a comunicar-me que deixa el curs. M’argumenta el mateix. Reconeix que s’ho passa bé, que està molt a gust amb els companys. Em recorda que s’havia apuntat en el curs per combatre la soledat, però que anava de bòlit, que no avançava i que no superaria el curs. S’estimava més seguir un llibre. Tenia a punt la carta, però no s’havia atrevit a donar-me-la. Llavors li engalto: “Així com vols saber que aprens?”. La vaig convèncer que acabés almenys aquest trimestre. Llavors ja en parlaríem i buscaríem una solució.

Entro a l’aula i els pregunto si els angoixo. Els demano que em responguin sincerament. Em contesten que estan satisfets. Els comento el pla de la sessió. Mirem els anuncis i els felicito per la gran creativitat que han demostrat. En revisem algunes errades. Organitzo parelles amb la tècnica dels cordills. He preparat un dictat a la paret. He aprofitat un exercici d’omplir buits que és un fragment de Graham  Greene. Comentem les paraules en què havia de completar les lletres.  Reconeixen que els ha agradat l’activitat i em proposen que en fem més. Afirmen que els tant és que perdem tota la sessió comentant les errades.

Fent una ullada  a les xarxes, veig el títol d’una entrada  Aprender o aprobar esta es la cuestión. Busco per la meva taula el crani de Yorick per imitar  Dolors Miquel: “Calavera, anem!”Per cert, en la primera sessió m’he oblidat que una alumne em va explicar que la seva sogra l’havia felicitada quan la va sentir parlar en català i sense accent sevillà.  És veritat: massa modernor i massa Brossa…

 

 

Alegria

1a sessió. Hi havia ganes de retrobament. A mesura que anaven entrant a l’aula, s’abraçaven, es feien petons, es demanaven pel mes de pausa i algú confessava que ja tenia ganes que el curs arranqués. Es respirava alegria, un dels components de l’il·lusionisme social.

Per conèixer les noves incorporacions i també per conèixe’ns una mica més, vaig preveure l’activitat de Jo sóc. Han de completar en un full cinc definicions seves amb l’encapçalament Jo sóc. Abans, però,  vam elaborar uns rètols amb els noms de cadascú. Els vaig demanar que juguessin amb les lletres del nom. Era per demostrar-los que tothom és creatiu. De totes maneres,  va propiciar un bon clima per a la posada en comú de les definicions. Vaig repartir a l’atzar els papers. Havien d’endevinar qui havia escrit les definicions. Vam riure força.

Tot seguit vaig repartir dos grups perquè teníem dues companyes noves. Elles haurien de respondre a la pregunta Com aprenem Els Viatgers? Per això calia  que cada component del seu equip li dibuixés un concepte. Així vam confeccionar un guió visual. Les dues alumnes van acceptar el repte i se’n van sortir prou bé. Ens va fer gràcia escoltar com ens veien. Els va sorprendre el bon ambient, la pinya que fèiem.

Vaig aprofitar uns poemes visuals de Joan Brossa per formar petits grups. Els vaig repartir una definició diferent a cada grup.  Havien d’endevinar la paraula, un dels poders que hauran d’emergir al llarg d’aquest trimestre.

2a sessió. Abans de reprendre l’activitat dels poders, vam fer una roda amb què s’havien quedat en la sessió anterior.  També vam reflexionar sobre les exposicions orals. Primer, la majoria van reconèixer que les dues ponents tenien molt bon nivell. Una només fa set mesos que és a Catalunya. Ha fet un B1, B2 i ara l’S2. També van reconèixer que entre tots havien aconseguit que fos una tasca reeixida. Es van oblidar del pensament visual. Els dibuixos havien ajudat que les exposicions fossin espontànies. La darrera parella va enumerar tots els poders amb què van aplicar en aquesta tasca. Sort que es declaren poc creatius!

Tot seguit, es van tornar a ajuntar per poemes visuals. Van definir com era un poema visual. Després van mirar de crear un poema amb el poder. També els vaig avançar que en l’última sessió els volia regalar una vareta. Cada grup havia de pensar com em podien demostrar que havien adquirit un poder. Finalment, els vaig demanar que escriguessin una carta oferint-se com a candidat per a la vareta, què podien aportar al grup i què volien aconseguir.

 

Arran dels comentaris de dues alumnes del trimestre passat, he d’incorporar algunes millores. Ara bé, han esclatat un conflicte dins meu. Reconec que cal que ens fixem objectius i que els temporalitzem per evitar que alguns alumnes perdin el nord. Però com els puc negociar amb ells? Temo que si els fixo jo, acabi imposant determinats continguts. En canvi, si apadrinen errades, poden convertir les posades en comú en petites classes magistrals repetint com lloros  nocions gramaticals o enumerant nombroses excepcions.  Esperava que ho resoldria amb les seves propostes per aconseguir els poders o bé amb la carta. Van apuntar unes reflexions molt interessants en la primera activitat i en la carta continuen expressant objectius massa generals, molt poc concrets. Ens haurem d’endinsar al regne de Morfeu.

 

 

 

 

Els Viatgers

Fa un mes que vaig finalitzar el curs i encara no he pogut escriure’n la valoració. Va arrencar sota la ressaca electoral del 27-S i l’escric mentre se celebra el debat d’investidura. Així doncs, seguint la recomanació del nou president, començarem aquesta reflexió demanant perdó i agraint. Perdoneu el retard i he d’agrair a Garbiñe Larralde i Ramón Besonías que m’animessin a practicar el pensament visual. Em va servir aquest mètode tant per planificar-lo com per valorar-lo.

Com que aquest curs és una continuïtat del curs en què vaig experimentar el desapoderament educatiu —que tan bon resultat va donar—, hi volia mantenir la mateixa línia. Tenia l’encàrrec de flexibilitzar l’itinerari per poder oferir aquest curs a un públic molt més ampli que el que correspondria al grau. De ser un grup amb un nombre inscrits molt per sota dels mínims fixats va haver-se de tancar en plena inscripció.

Vam acordar que experimentaríem l’autogestió educativa. Com és natural, va crear un cert desconcert, però a mesura que avançava el curs, s’anava entenent. En l’última sessió cadascú va explicar el seu procés de transformació. El  pànic i l’angoixa inicials es van modificar en gaudi i companyonia. D’entrada, ens vam fixar una primera tasca: la de constitució del grup. Vam triar nom, imatge i un text de presentació. Aquesta activitat es va dur a terme com a proposta de redacció col·lectiva. Cada alumne es va encarregar d’escriure un esborrany. Vaig formar petits grups perquè en triessin un. Vam repetir l’operació, però ara, amb el text que va presentar cada grup.

Vam establir que hi hauria una persona que s’encarregaria de redactar l’acta de la sessió. Em vaig comprometre que només revisaria cinc errades de cada text. Creava una presentació plantejant els dubtes que hi havia observat. Vam instaurar l’homenatge al secretari. El motiu era ben senzill. Li agraíem que ajudés al grup a resoldre els dubtes. La cerimònia era molt breu. El predecessor  s’encarregava d’atorgar un emblema al seu substitut al so d’una fanfara. Jo em convertia en l’assistent de la cerimònia.

També vam formar cinc grups que es van comprometre a liderar cinc projectes. Van pensar com podríem participar en el projecte col·laboratiu de Huertos literarios. Serà un projecte que es materiliatzarà al llarg del tres trimestre. De moment, es va fixar un termini perquè cadascú busqués una obra artística relacionada amb el vi. Un altre grup va organitzar  un debat sobre la privacitat a Internet. Es va preparar una exposició inicial sobre el tema i es va encarregar de moderar el debat. El tercer grup va proposar a la resta de companys de gravar una petita presentació de cadascú en vídeo. Un quart grup va voler contextualitzar el moment que es vivia al país. Va preparar un vídeo per què es volia engegar un procés constituent. Finalment, el cinquè grup es va plantejar testimoniar l’experiència del curs. Per això, van anar recollint diferents mostres al llarg del trimestres per exposar-los l’últim dia.

Vam crear una comunitat a Google+ en què publicàvem tant les actes, les presentacions per treballar les errades i els productes finals dels diferents projectes. Vam comptar amb un tècnic informàtic. Es va convertir en el nostre àngel de la guarda. Va ajudar els companys a descobrir les aplicacions que tenien al mòbil. Em proposava com podia plantejar activitats tenint en compte l’entorn virtual. El nostre agraïment és infinit.

Ja que hem tornat al reconeixement, m’hauré de disculpar una altra vegada. Un dels dies que discutíem com concretàvem la participació en Huertos literarios vaig perdre els estreps. Tot el que es debatia plantejava dubtes. Va ser un dels projectes que ben aviat es van determinar.  Són els pocs dies que surts de l’aula escopint: “Puta autogestió! Puta direccionalitat!” El conflicte es va solucionar penjant un parell de mostres de disculpes. L’endemà em vaig comprometre a tenir més present el seu procés cognitiu. Per tant, quan comencessin a fregir les neurones jo respiraria profundament i comptaria fins a deu.

De totes maneres, vam viure altres moments memorables. Per exemple, com uns companys van reconfortar una companya que es va emocionar gravant la presentació.  Una alumna  va haver de viatjar a Suècia i  consultava el blog quan arribava a l’hotel. Com he comentat més amunt, de les malfiances inicials per les diferències de nivells es va anar consolidant el grup i van ser conscients que tothom aportava coneixement en el grup.

Quant a l’avaluació, només vam negociar els criteris avaluatius tant del projecte com de la participació dels alumnes per al debat i la presentació del vídeo. Vam ser incapaços de valorar els altres tres. No obstant això, vam organitzar la darrera sessió per valorar l’experiència. Vam haver d’aportar tres imatges que responguessin unes qüestions. Un cop havien exposat la seva valoració, havien de buscar l’obsequi que els havia preparat: una bola de Nadal amb un missatge d’agraïment xifrat. Cadascú havia de descobrir quina fortalesa li destacava. Em vaig inspirar en el llibre  Ahora, descubra sus fortalezas.

Costa que els alumnes es desprenguin d’un model tradicional de curs. Els encanta idear i impulsar projectes, però els preparen fora de l’aula. No volen entorpir el ritme del curs. Potser en sóc culpable ja que intento facilitar alguns continguts. Potser jugo a la puta i a la Ramoneta.  D’altrada banda, com que havíem fixat que tenien una setmana per enllestir l’acta, això ha repercutit a l’hora de comentar les errades. Alguns alumnes les comentaven en el blog o bé en la comunitat. D’altres, en canvi, no.  Si aprofitàvem per comentar-les a classe, alguns alumnes s’espantaven per les explicacions gramaticals. L’eterna disputa bizantina entre aprenentatge formal i informal.

He notat que alguns alumnes s’han implicat de valent en tot el que proposo mentre que uns altres mantenen una actitud més passiva, com més expectants. Penso  que obeeix a dos possibles factors. D’una banda, que jo hagi estat incapaç de transmetre’ls la metodologia o bé els costa fixar uns propòsits autònomament. A més, aquest vagareig augmenta quan l’alumne pateix algun problema personal. Així doncs, ho haurem de tenir en compte per al proper curs.

Recull de les imatges, actes i reflexions d’algunes sessions. (Cliqueu aquí)

Per cert, el nom va venir inspirat per un decàleg que vam llegir en la primera sessió, tot i que també ens el podria  haver inspirat un espot electoral.

 

 

 

 

Ferreiro, ets un bolet i ho saps!

Dimecres reconeixia en un curs sobre lideratge i motivació, amb Antonio Valls de professor, que em feia molta mandra preparar les reunions de coordinació. Divendres en tenia una. Havia de trobar un forat per preparar-me-la i segur que amb l’equip coincidiríem: valia la  pena aprofitar el temps a la feina. Però mentre era al curs, es produïa una petita revolució.

La Neus publicava, amb una setmana de retard, la seva proposta de taller.  La tenia enllestida de feia temps, però esperava que les altres companyes editessin la seva. Aquest fet va comportar que en menys de quaranta-vuit hores es desencallessin més propostes: la de la Lourdes i la Griselda. La Núria va recordar en la reunió que va demanar ajuda per orientar un nou taller d’ortografia i que entre tots li vam plantejar diferents suggeriments. Em van confirmar que valia la pena l’espai de reflexió de les reunions i sobretot les d’estiu. Així doncs, jo que em pensava que m’estalviaria aquest punt de l’ordre del dia, l’havia de mantenir.

De totes maneres, vaig invertir els dos punts de la reunió. Primer, marcaríem els objectius d’enguany i deixaríem la segona part per tancar el curs passat valorant les propostes de taller. Mentre el dia anterior preparava la reunió, em va venir al cap una de les activitats del curs, una estratègia per presentar-te a la feina els dilluns ben animat. Em va venir al cap una performance de María Acaso per debatre un tema des de dos punts de vista antagònics. Em vaig empescar que per recordar els objectius marcats en el programa de llengua i activitats, què passaria si se’ls trobaven dins d’un globus?

Dit i fet. El fet de rebentar els globus per obtenir informació i saber amb quines companyes havies de formar grup va distendre l’ambient. D’altra banda, van ser molt més receptives i fins i tot van tenir ganes de preparar alguna de les activitats proposades, malgrat que algunes refermaven la seva resistència. Els vaig suggerir si pràcticavem una comunitat d’aprenentatge. Aprofitaríem les reunions per exposar dubtes, però algú de nosaltres s’hauria de convertir en expert per reconduir-los. Vaig repartir un parell de post-it: un per escriure-hi una necessitat i un altre per apuntar-hi la seva expertesa. La novetat és que els dos murals eren a terra, al darrere de les seves esquenes. L’Anna ja els va batejar com els terrals, tot i que no entenia aquesta nova collonada meva. I d’aquesta manera vam encetar un debat contrastant els diferents punts de vista però rient,  i rient a pler. A més, ja no vam poder parar de riure mentre llegia el que hi havia apuntat. Com que em vaig haver d’agenollar per recordar el que havien apuntat i com havia aparellat les experteses, els vaig anar imitant Nuñito de la Calzada. Just quan m’havia aixecat, va entrar la nova presidenta del Consell de Centre. Ens va costar mantenir la formalitat. Només contemplava cares que feien esforços per no esclafir a riure. La presidenta es va disculpar per tallar-nos el rotllo. Després de la pausa del cafè, vam prosseguir perquè les companyes exposessin els projectes de tallers que havien ideat.

 

L’eufòria va esclatar quan van saber que teníem la possibilitat de demanar una visita al MACBA de la mà de Jordi Ferreiro et. La majoria va expressar l’admiració per l’artista de tal manera que vaig tenir fred als peus. De totes maneres, em va sorprendre que en la presentació de l’oferta educativa del MACBA els altres educadors es disculpessin perquè les seves introduccions eren més viquepedistes que no pas performatives. Fins i tot en un museu dedicat a l’art contemporani també podem trobar bolets. És paradoxal que agradés tant Jordi Ferreiro en les Jornades, però  en canvi si et declares disruptiu et demanin què vol dir això o bé et titllin d’il·luminat, de fer volar coloms. Com una companya, en la pausa del curs de dimecres, es va interessar per María Acaso; ara bé, volia que li expliqués què pretén aquesta pedagoga. Sort que som només els disruptius els que ens agrada muntar collonades.

Per cert, a veure si aprenc d’una vegada que quan et qüestionen una collonada, has de demanar que tothom en dedueixi la finalitat o la raó. Perquè en té.

 

 

 

Satisfacció

5a sessió amb l’S1. Vam començar amb una activitat d’esbargiment. Vam organitzar una rotllana per jugar a les paraules encadenades. La norma era pensar en una paraula que comenci per l’última lletra de la paraula que ha dit el company anterior. És una activitat distesa i molt adequada per fer-los adonar que de vegades no hi ha gaire relació entre lletra i so. Volia incorporar la tècnica de la Doni Tamblyn per desestigmatitzar les errades, però la primera parella de paraules ja va originar una primera disputa.

Vam prosseguir valorant la sessió anterior.Van anar comentant els diferents continguts de la sessió anterior. Tot seguit, vaig repartir dos post-it de colors diferents. Hi havien d’escriure el nom del grup i una imatge perquè esdevingués la icona. Va fer certa gràcia l’activitat. Vam riure quan vaig anar llegint i agrupant les diferents propostes. El decàleg del primer dia i la metàfora del viatge ha quallat. Vaig riure quan vaig llegir la proposta d’Els Jaumets. “I les Jaumetes”, vaig afegir. Va guanyar també la proposta de fer-nos un autoretrat. Vaig desaprofitar l’avinentesa perquè proposessin maneres originals de fer-nos la foto.

Ara ja teníem una bon motiu per escriure una presentació. Vam decidir quina informació hauria de contenir la presentació. Cadascú en va redactar una. Vaig repartir les imatges de Ramón Besonías sobre els objectius de l’hort literari per formar grups. Els dibuixos també van encantar i de seguida van relacionar les accions amb una altra metàfora del procés d’aprenentatge. Ai, que aviat em quedaré sense recursos per sorprendre’ls. Hauré de demanar ajut… Mary Poppins, que hi ets?

Es van llegir els textos i cada grup en triava un. Mentre el llegien en veu alta els anava escrivint. L’ordinador i la connexió es van comportar! Els vaig proposar que ja teníem material per publicar-lo en el blog. Deixarem fins al cap de setmana —és a dir, ahir— per tancar les votacions. Això sí demanava a cada grup que valoressin positivament els textos que havien descartat. Ho vaig mantenir amb els primers grups que van exposar l’acord. Es repetien. Afirmaven que eren molt semblants.

En vaig sortir prou satisfet, amb una mica de recança per si s’havien avorrit en la posada en comú del textos. A més, una component d’un grup havia suggerit de preparar una presentació més visual. Apuntada la proposta! L’endemà llegia un comentari del professor extremeny en el mateix sentit. És la sensació que experimentem quan els alumnes han aconseguit una fita.

 

Qui és aquest paio?

Perfil del grup

Compto que el perfil del grup no diferirà gaire del grup del curs passat: alguns antics alumnes, interins i alguns funcionaris que vénen perquè exalumnes els l’han recomanat. Per tant, mantindré el mateix concepte que va anar tan bé del curs passat. gràcies a incorporar-hi la ludificació. Penso que el projecte combinarà dues experiències del curs passat: d’una banda, la lectura col·laborativa que vam practicar en el projecte #TotssomSalim; de l’altra, l’ús del joc. D’entrada, el projecte pretendrà commemorar el 750è aniversari del naixement de Ramon Muntaner. La pregunta d’arrancada serà com podem començar des de zero, si som víctimes d’algun fet dramàtic en què ho perdem tot. Tal com li va passar al cronista o bé com es va viure a Begues la nit de la Festa Major.

Producte final

Tot i que dependrà dels acords que prenguem durant les primeres sessions, els alumnes hauran de confeccionar una crònica, responent la pregunta inicial o bé narrant l’experiència del curs. Podrà ser en qualsevol format: escrita,audiovisual… A més, s’hauran de responsabilitzar d’un parell de caselles del tauler per al joc que muntarem. En una, hi planificaran la proposta lúdica del capítol que hauran llegit i en l’altra resumiran la sessió. També se n’encarregaran del disseny.

Fases

disseny

De moment, tinc clara algunes activitats inicials com possibles tasques per a les diferents unitats. S’hauran de presentar les 12 pistes, el qüestionari inicial, tenir preparats els capítols de la crònica i les caselles.

desenvolupament

difusió

Com que mantindrem el reportatge fotogràfic, utilitzarem Twitter, Instagram, Facebook i Wordrpess per fer-ne la difusió. Compto que podem utilitzar l’etiqueta #c2cast15. També en podem crear una per a alguna tasca o activitat.

Estratègies de socialització

Dins de l’aula

Treballarem tant per parelles com en grups. Mirarem que sigui el més heterogenis possibles.

Fora de l’aula

M’agradaria comptar amb la presència d’alguns expertes perquè ens ajudessin a assessorar: un periodista o un publicista, un historiador i un dissenyador gràfic

En la comunitat d’aprenentatge

Potser es converteix en un projecte amb altres grups o bé intervindrem en un altre grup de la Casa.

Artefactes i eines

Haurem de bastir una o dues línies del temps (els fets de cada capítol i un marc cronològic), crear una galeria fotogràfica, obrir un blog cada alumne com a dossier d’aprenentatge, idear un joc sobre la Crònica.

Temporalització

Es durà al llarg de tot el curs. Haurem de pactar uns terminis per a les caselles i per presentar les actes de les sessions.

Requisits materials i humans

• 1 fotocòpia de cada capítol
• 50 caselles
• candeles
• emblemes per a cada trimestre
• pensar i contactar amb els experts

 

A la meva puta bola!!

Enguany fa 25 anys que em dedico a fer classes de català per a adults. Però tinc el pressentiment que aquests darrers anys he encetat una nova etapa. Deu ser cosa de l’edat —i dels quilos!, parodiant un eslògan publicitari—, però el que abans era avançar a batzegades, ara s’ha convertit en un caminar amb més fermesa, amb alguna ensopegada de tant en tant. Comparteixo la idea de Miguel Elias de concebre els cursos com aventures. Sempre m’ha semblat un viatge. I ara, —que cony!, amb l’edat vas perdent, també,  els pèls de la llengua—, em ve molt de gust divertir-me i que els alumnes es diverteixin. El vent ens bufa de cara per als qui hem estat titllats de dispersos, rarets, friquis, somiatruites o bolets.

Aquesta vegada he mirat de dibuixar els objectius, efectes de tenir a la xarxa personal la Garbiñe Larralde. S’ha entestat que practiquem el pensament visual. Ja sé que necessito millorar els meus gargots, però reconec que té avantatges aquest mètode. Ara llegeixes d’una altra manera els llibres. Tries més afinadament la informació rellevant ja que et vas plantejant com la pots representar gràficament.

Vull continuar explorant l’aprenentatge informal. Les classes s’han de convertir en tallers en què el grup negociï els objectius i la manera d’assolir els reptes.Per tant, seguirem provant el desempoderament tant educatiu com lingüístic en el grup d’S1. D’altra banda, he de continuar experimentant la ludificació. Barrino per adaptar l’experiència d’Els Veïns i el projecte de TotssomSalim en el nou grup de C2. Tot i que ho hagi de debatre amb el grup corresponent, m’agradaria continuar amb el moviment de l’avaluació ètica. Caldria que fixéssim quins són els criteris que hauria de reunir els cursos perquè es poguessin certificar amb aquesta etiqueta. I aquí hi hauria d’entrar la revisió textual. L’he de reorientar, sobretot en el grup de perfeccionament. Finalment, com que m’he adonat que amb l’edat també et creixen les butxaques, continuaré visibilitzant, en la mesura que pugui, les classes. M’ha anat molt bé per confeccionar el portafolis.

Un, dos, tres. Un, dos tres.  Curs nou estrenaré i cinc reptes assoliré.