Actitud humana

Projecte Mínim Viable

Mentre escoltava alguna de les confessions dels personatges de Human, la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand, vaig reconèixer per què em fascina escoltar els relats dels alumnes. Com sentencia Brené Brown, “les històries són dades amb ànima”.  Difuminen la distància entre alumne i docent. Vaig sortir del cine, barrinant com podríem replicar el projecte del fotògraf.

Ben aviat vaig imaginar el Projecte Mínim Viable. Hauria d’estar emmarcat amb una pregunta inicial i una de final.  Com que ens vam haver de traslladar a la Biblioteca per obres, el canvi d’espai va ser una bona excusa per idear la nostra aula. Vam prosseguir volent descobrir quin era el color de la nostra pell, com el projecte Humanae d’Angélica Dass. Considerava que podia ser un bon preàmbul per a les entrevistes. I, finalment, si ens quedava temps, podríem sumar-nos a l’Any Oliver.

Va ser difícil l’adaptació del grup, sobretot pels que mantenien una assistència bastant irregular. Això va ocasionar un conflicte a l’aula  i una bretxa entre el grup: els qui eren reticents a la meva metodologia i els qui els satisfeia o bé apostaven per una moció de confiança. Aquest bàndol es va anar  afermant  quan vam aconseguir el primer producte. Es van presentar quatre propostes d’aula bastant interessants. Sorprèn que amb mitja dotzena de sessions fossin capaços de traduir la metodologia en els espais. Si ens fixem en els quatre models tenen aspectes en comú: zones per treballar individualment i per a l’acció grupal, un racó d’oci, elements decoratius, etc.

Em va sobtar que una pregunta generés un conflicte i servís per emergir el malestar del bàndol contrari. Vam acabar el primer projecte anunciant-ne el segon. Havien d’endevinar la identitat d’Angélica Dass.

La idea era despertar la curiositat per si descobrien alguna de les seves xerrades. Ho vaig aconseguir amb els alumnes assidus. Es van presentar amb ganes de començar el nou projecte. En canvi, el bàndol contrari es va encarregar de torpedinar l’activitat i la sessió. Va ser impossible gestionar la crisi al final de classe. A més, es va agreujar el fet que els enxampés al carrer organitzant una assemblea. Els reticents es van donar de baixa.  A partir de llavors, el curs va anar sobre rodes, però em sembla que l’incident ens va deixar un regust. Recordem les paraules de Brené Brown: “Vivim en un món vulnerable”. Vam mirar de convidar contactar la fotògrafa i vam mirar de fabricar el color de la nostra pell.

Es van implicar de valent amb el nou projecte. Els va fer gràcia entrevistar-se, però també els va suposar un repte. Serien capaços de respondre espontàniament i amb fluïdesa? Vam acordar les preguntes que havien previst. Ens vam organitzar per parelles  i vam gravar les entrevistes. Vaig tenir feinada a l’hora d’editar els vídeos. Vam servir el mateix plantejament que el documental: entrevista completa de l’alumne i muntatge per a cada una de les preguntes, que es van anant difonent per les xarxes.

I per últim ens vam embrancar a convertir l’aula  en un laboratori sonor. Ens vam encarregar de fer versions dels poemes de Bestiari. La creativitat dels alumnes és il·limitada. No només es van trencar les banyes a l’hora d’interpretar el poema sinó que els companys s’hi van afegir a l’hora de crear efectes sonors. Van mirar de utilitzar tot el que tenien al seu abastat. La dringadissa de claus a les potes de les cadires simulaven el so dels coberts als plats per a Pollastre o van musicar el brunzeig del mosquit amb la tonada de la sèrie La família Addams. Ens va costar desinhibir-nos com el que aconsegueix Laia Estruch en un dels seus tallers, però tampoc no ens vam acoquinar.

És ben curiós que fins ara no m’hagi atrevit a reflexionar sobre l’experiència. M’era dolorós —i reconec que no n’hi havia pas per tant— escriure-ho al seu moment. Em calia temps i l’efecte terapèutic de la xerrada de Brené Brown. I això que amb el grup hem prosseguit amb dos trimestres més amb projectes interessants: un de gamificat i un altre amb Art Thinking. La maleïda vulnerabilitat…

 

Bestiari s. XXI

Projecte Mínim Viable del curs

Tal com m’havia fixat, enguany l’eix del curs seria la commemoració del setè centenari de la mort de Ramon Llull.  Com va ocórrer en el curs passat, aprofito  la celebració literària com un pretext per desenvolupar un curs ludificat o gamificat. Ara, si he de sincer, no me’n surto. Més aviat el que hi desplego és actitud lúdica dels del començament del curs fins al darrer moment que m’ajudi a bastir una intel·ligència col·lectiva per enfrontar  reptes, tasques o projectes que em venen al cap. D’entrada, vaig triar el Llibre de les bèsties, però havia previst que si esgotàvem totes les propostes de la novel·la, recorreríem als aforismes del Llibre d’amic e amat.

Carnívors i herbívors

Explicant els episodi per escriure col·laborativament el resum

Calia animar els alumnes a la lectura del llibre. Per això, vaig crear una activitat d’anticipació. Vaig retallar set imatges, una per episodi, amb dues finalitats: la primera, formar els grups i repartir el capítol; la segona, anticipar-ne la possible trama. Vam aprofitar el kahoot creat pel CNL l’Heura per conèixer les dades biogràfiques més rellevants de l’autor.  Per fer la posada en comú de la lectura, vaig dividir els components de cada capítol en dos grups (animals caçadors / animals presa). Tenien dos reptes: explicar la trama del seu capítol i cadascú escriure la trama del capítol d’un company. Començàvem a aplicar  l’habilitat d’escoltar per escriure. Així, vam comptar amb dos resums. En vam triar un per anar-lo revisant i millorant, una excusa per posar en practicar els recursos de la cohesió textual. En aquesta ocasió, la revisió va anar a càrrec de parelles. Havien d’aconseguir travar el text. D’aquesta manera, vam recopilar nou propostes de resums. Entre tots van triar el que era més adequat per a la línia temporal. Vam aprofitar Twitter perquè els alumnes facilitessin una imatge del tema del seu capítol. Havien de servir per a la línia temporal. Ens va ocupar aquesta fase durant el primer trimestre.

Resums del “Llibre de les bèsties”

Vam dedicar el segon trimestre per a la planificació del joc. Primer, vam acordar els possibles regnes. En vam limitar a tres: el CF Barcelona, les Corts espanyoles i el Parlament. També vam decidir el nombre de bèsties i quins animals havíem de buscar. Vam aprofitar Twitter perquè cada alumne informés quin reialme triava i difongués la proposta de bèsties.  Pensava que el projecte es podria concretar en una col·lecció de cromos. Pere Cornellà em va donar a conèixer de la plataforma Illustrum en una sessió de formació per al Seminari de Ludificació. Els alumnes es van entusiasmar amb la proposta ja que  ens exigia d’idear preguntes per obtenir els cromos. Vam tenir un goig sense alegria. Calia que adquiríssim un nivell alt per poder crear una col·lecció. Així doncs, Pere Cornellà em va suggerir que creéssim les cartes basant-nos en el joc Magic: the Gathering. 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Mentre esbrinàvem sobre aquest joc, es va incorporar al grup Anna Simon Montserrat, ja que va triar el nostre Centre per fer-hi les hores de pràctica. Experta en jocs, ens va orientar en aquesta fase. Va idear les instruccions, ens va ajudar a dissenyar les cartes de cada equip i fins i tot es va encarregar d’editar-les.  Finalment, vam esperar al final del curs per comprovar si funcionava el prototip del joc creat. Ens vam adonar que no tothom havia seguit els criteris que vam acordar a l’hora de crear les propietats per a cada bèstia, cosa que impossibilitava que algun equip pogués guanyar.

D’altra banda, altres projectes van complementar-lo. Durant el primer trimestre, els alumnes van acceptar la proposta de crear vídeos, similars als de la campanya estiuenca de TV3 (tres idees en 2 segons i un final de quatre segons), per als continguts gramaticals. Primer, vam triar els continguts que semblaven més interessants. Això va servir perquè cada alumne triés un contingut, i alhora forméssim equips. S’havien de convertir en grups d’experts. Vaig idear aquest procés. D’entrada, vaig plantejar una avaluació inicial  a cada  grup (primer, individualment; després consensuaven les respostes i per acabar en comprovaven la solució). En una segona sessió, els facilitava la teoria però seguint la tècnica cooperativa del trencaclosques. Tot el grup havia de compartir la informació per entendre el contingut. El practicaven. Van confeccionar un mapa conceptual. Finalment, van plantejar un titular. Aquesta rutina de pensament va facilitar a l’hora d’elaborar els guions dels vídeos. Per cloure la seqüència, en vam praticar una altra: abans / ara.

Reflexionant sobre la literatura digital

En el segon trimestre, vam reprendre la competència d’escoltar per escriure. Aquesta vegada, el repte era escriure un article d’opinió  a partir d’una xerrada de Laura Borràs. Ho vam aprofitar per experimentar un parell de rutines de pensament. D’una banda, els alumnes es van haver de plantejar què hi veig, què en penso i què em pregunto mentre escoltaven l’exposició de Laura Borràs. Després van apuntar quins eren els possibles sectors que els podria afectar la literatura digital. Vam organitzar grups per a cada sector i van apuntar possibles arguments. Finalment, cada component va redactar un article d’opinió. Se’ls van llegir i en van triar. Tal com vam seguir amb els resums del Llibre de les bèsties, tots els alumnes en van triar un després de votar pels tres millors.

Com ja és habitual en les darreres edicions, els alumnes han de publicar una entrada  relatant els cinc millors moments del curs. Ha de servir com a pla d’acollida per als companys d’una nova edició del curs. I, per acabar, vam organitzar exposicions orals. Cada grup havia de preparar-se una xerrada. Calia que tots els components hi participessin. Per tant, normalment un s’encarregava de presentar el grup i l’ordre de la presentació. Un altre s’encarregava d’argumentar a favor del tema. Un tercer exposava els arguments en contra i el darrer concloïa la intervenció. Al final, la resta dels companys els valoraven.

Ara bé, un dels factors que va ajudar a cohesionar el grup va ser preveure un descans cerebral a cada jornada. Servia com a pausa. Afavoria que l’ambient distès es mantingués al llarg de la sessió. D’altra banda, vam desenvolupar unes altres activitats que enfortien la unió del grup. Vam votar qui podria ser el millor líder per al nostre regne. Els alumnes van presentar els candidats per Twitter. Com que va agradar tant vam repetir l’activitat en el segon trimestre. En aquest cas, va ser qui podia representar la guineu dels tres regnes que havíem acordat.  Vam confeccionar una llista de música per animar-nos o bé vam escollir quina era l’olor més representativa del curs. Així ja sé amb quines essències puc ambientar l’aula durant els dies de la prova. I van ser capaços de crear una haka abans de fer la prova (1r dia i 2n dia). També van fer una piulada amb una imatge que representés el que havia estat el curs per ells. Em va servir per crear-los cartes personalitzades. Es mereixien aquest petit homenatge, oi?

 

 

 

 

L’art és l’excusa

Resultat de “Mapamundi”

Nicolás Paris em va enviar un missatge just el dia anterior de la darrera sessió. M’informava de nous projectes i de nous aprenentatges. Es justificava així: “L’art és l’excusa”. Em sembla la millor manera de sintetitzar l’experiència d’aquest trimestre i de definir l’Art Thinking: l’art com a pretext.

Relatograma del curs

Aprofitàvem que s’exposava la seva obra Exercicis per sembrar llampecs perquè ens servís de referent del curs. Tal com pretén l’artista, l’aula s’havia de convertir en l’espai per desenvolupar-hi experiències d’aprenentatge que motivessin els alumnes a fer i a sentir. M’imaginava que al final de l’experiència el grup decidís quins productes podíem exposar perquè relatessin aquesta experiència. Com és habitual, el projecte es va anar transformant. Va servir d’eix temàtic per a la Cloenda dels cursos. A més, el grup es va encarregar de redactar les dades biogràfiques dels autors llegits que servirien per formar els diferents equips. Tampoc no els va resultar gens difícil acordar quin objecte podia representar-lo perquè inspirés a l’hora de planificar les activitats  per resoldre l’enigma.

Els nostres clàssics, protagonistes de la Cloenda

D’entrada, quins pretextos vam dur a terme? De l’artista colombià vam adaptar la seva perfomance Mapamundi per confeccionar el relatograma del curs, tant de cada alumne com del grup. També vam aprofitar la seva proposta de plasmar els objectius del curs en forma de llavor. Era idònia com a preàmbul d’una plantada de clavells de moro.Vam provar de sembrar-ne, no només per transgredir l’espai de l’aula sinó per introduir un element que simbolitzava tant el decurs del trimestre com l’avaluació de l’aprenentatge, com la seva obra Petricor.  Així mateix, ens vam servir d’El mitjó d’Antoni Tàpies per plantejar un enigma, Sputnik de Joan Fontcuberta per elucubrar sobre el cosmonauta desaparegut, la poesia visual de Joan Brossa per fomentar el pensament divergent i poder així inventar nous usos dels objectes quotidians. A més, l’obra 67 bows de la videoartista Nira Pereg ens va il·lustrar d’una manera múltiple una escena del conte de Prudenci Bertrana, L’oca salvatge.

rànquing dels cinc clàssics

D’altra banda, vam llegir contes d’autors catalans. Vam confegir-ne un rànquing. Al final de cada lectura, els alumnes  atorgaven d’un a cinc punts cada conte. També vam compondre un glossari. el vam formar a partir de les paraules que els alumnes els eren desconegudes. Primer, les apuntàvem a la pissarra i n’explicàvem el significat. Després, les repartíem i cada alumne s’encarregava d’escriure’n el significat. A més, les contes també ens van permetre elaborar diferents productes o perfomances: biografia d’objectes quotidians, a partir de la lectura de Raspall de Pere  Calders; elaborar un punt de llibre per identificar-nos amb el protagonista de Creu i ratlla de Víctor Català; recrear fotografies cèlebres i danses de la Mort , arran de la lectura de Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador Espriu; ubicar el poble on l’oca desafia els caçadors del conte, esmentant més amunt de Prudenci Bertrana; o tastar confitures amb pa de pessic per posar-nos en la pell de la protagonista del conte rodoredià El mirall.

Quant a l’expressió escrita, tinc la sensació que hem escrit poc, i això que no han parat d’escriure. Van elaborar les instruccions per sembrar en grup. A partir de les dues propostes, vaig crear uns qüestionaris de reflexió. Vaig intercanviar els textos. Cada grup revisava el text de l’altre i mirava de respondre els dubtes que els plantejava. Un cop els havien contestat, tornaven el text i el qüestionari al grup autor. En la posada en comú, un portaveu del grup revisor s’encarregava de proporcionar la solució.  Quant a les produccions textuals més individuals, com a editor m’encarregava de corregir. Alguna vegada comparaven les dues versions.

Quan vaig planificar el curs tenia por que els alumnes fossin reticents a algunes propostes. Era fruit de la meva inseguretat perquè ja els coneixia dels dos trimestres anteriors. Ja sabíem de quin peu calçàvem les dues bandes. Aquest neguit es va esvair només en la primera sessió. Es van implicar de valent a cada proposta. La reacció que observava quan els en presentava una era una rialla i una mirada entremaliada dels uns als altres. A més, amb aquest ambient de grup va ser molt fàcil introduir-hi els descansos cerebrals. Deixant de banda que aquestes activitats enfortien la cohesió, servien per estructurar els blocs de la sessió i continuaven animant els alumnes a estar predisposats a noves activitats.

Jugant a Samsó, Dalila i lleó

En la darrera sessió del trimestre anterior, vam dur a terme l’activitat Nosaltres preguntem per tu. No vam tenir prou temps per fer la posada en comú. Un grup va plantejar una pregunta que em va sorprendre: “Si estava prou satisfet del grup”. Em va trasbalsar perquè em va recordar un conflicte que havíem viscut en el primer trimestre i que va crear una bretxa en el grup. No recordo què van contestar; penso que dubtaven — o bé una estratagema per descobrir la meva valoració del grup— ,i per la falta de temps no vaig poder complementar-la. Dubto si l’adjectiu satisfet és el més adequat. Diria que és orgullós. Com m’he de sentir si a cada curs m’han permès experimentar i han acceptat totes les propostes? Com m’he de sentir si presentes algun producte en un altre àmbit i causa admiració? Com m’he de sentir si et proposen de participar en un reportatge periodístic sobre Art Thinking, al costat de María Acaso i Clara Megías? Com m’he de sentir quan els alumnes t’ajuden a aprendre per progressar? Doncs, això, orgullosíssim.

Reportatge d’Olga Vallejo al suplement “Criatures” del diari “Ara”

 

DAFO del curs #i2cast16

 

 

 

 

 

Tancant el cercle

Darreres sessions: posant en pràctica el que havien acordat per avaluar el curs i enllestint una perfomance per celebrar la fi del curs.

Sessió 17a. Canvi d’espai. Vaig reservar la Sala Multimèdia de la Biblioteca. Vaig ajornar el relatograma de la sessió anterior per a la propera. Vam mirar de records els acords que havien pres en les primeres sessions. No se’n recordaven. Vaig crear un kahoot a partir del mapamundi del curs. Vaig tenir una sensació agredolça. Va engrescar el joc als alumnes més competitius mentre que les alumnes que els costava contestar i es quedaven despenjades del rànquing es desanimaven silenciosament, per no aigualir la celebració dels guanyadors. Encara que ludifiquis l’avaluació, l’avaluació continua discriminant. La gràcia: les preguntes tant podien ser de gramàtica, d’art com de literatura. Ho hem comentat amb alguna companya, s’animen tant que en volen més. Per tant, n’has de crear més d’un.

Els va fer gràcia practicar el descans cerebral prescindint de les mirades dels usuaris de la biblioteca. S’ho van prendre com una resistència a l’ambient tan formal d’una biblioteca. Vam jugar a marea alta i marea baixa. Vaig aprofitar per estendre al terra un fil de llana blava que feia de frontera.

Finalment, vam acabar amb els pronoms i amb el  recull de vocabulari del conte de Salvador Espriu. La millor definició del recull. Una alumna es va encarregar d’escriure la definició de l’adjectiu geperut/ -uda “quan tens un dia que et va tot malament i dius avui estic geperut“. Podria haver ampliat l’accepció amb aquesta altra: “quan els traductors automàtic et fan una mala passada i t’esguerren l’exercici.”

Sessió 18a. Tancament del cicle. A mesura que avançàvem el curs em vaig adonar que sense haver-ho planificat prèviament havíem compost el ritual del pas del temps en un curs: vam començar el curs plantant llavors i vam acabar recreant la Dansa de la Mort. Ignorem la majoria de vegades la ritualització de l’aprenentatge.

Vam completar el mapamundi amb les dues darreres sessions.

Deu ser cosa de la serindipia, però la nit abans vaig rebre un missatge de Nicolás Paris. Em demanava com havia anat el projecte. Vaig decidir que llegiria el text al grup. Havien d’endevinar qui ens havia escrit, cosa que els va costar. Després, calia respondre-li. Havia previst que com una de les activitats finals, que escrivissin la sinopsi del curs. Vaig mantenir la idea, però, ara, haurien de resoldre les qüestiona que ens plantejava l’artista. A mesura que anaven acabant, anava formant parelles perquè es llegissin el text escrit.

Vam formar dos grups. Els vaig repartir els materials (l’estendard i el rellotge) i van improvisar una dansa de la mort. No calia animar-los gaire, perquè de seguida s’hi van posar.

Per acabar, cadascú va pensar en un regal per a un company de l’aula. El regal més pensat va ser per a les mares, uns dies de descans. La M. Eugenia, en canvi, va regalar al Manolo valentia per parlar el català.  Finalment,  van ultimar el mapamundi amb la darrera sessió.

Sembla mentida però el pensament artístic (Art Thinking) ha impactat és bona prova que l’acció performativa  agradés tant com la sinopsi del curs.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Quan els alumnes són #artthinkers

Penúltima setmana: més substitució pronominal i descobertes. Els alumnes et sorprenen amb la seva creativitat i els ha calat l’Art Thinking. Si no, fixeu-vos la parella que es va encarregar de Salvador Espriu quins objectes van pensar que poguessin ser representatius: les ulleres i barquetes de paper (Sinera). Què em passa pel cap en aquests moments? Cliqueu aquí. Exacte: Fotre gambades com el Mike Jagger!

Sessió 15a cadascú apunta el que li sembla més interessant al seu mapamundi. Recullo aquestes valoracions. Els va agrada que repasséssim la separació ortogràfica i els pronoms del complement indirecte.

Vam prosseguir treballant la substitució pronominal amb els pronoms en i hi.  Pànic controlable. A més, alguns ho van anar pillant al segon exercici. El joc del plàtan va salvar que s’anessin encaparrant amb el contingut gramatical. En cercle i mirant-se amb les mans al darrere, havien d’endevinar qui rebia l’objecte.

Finalment, una roda per saber si eren més de quatre o de cinc. Així vam formar els dos grups. Cada grup va recordar quins elements comptaven amb els dos nombres. Cares radiants, cares creatives.

Sou més de quatre o de cinc?

A continuació, vam posar en comú quins eren els elements més rellevants en la Dansa de la Mort. Van acordar l’estendard i el rellotge. Cada grup es va haver d’empescar com seria si la dansa celebrés el final del curs. Van ser força imaginatius. Un grup va decidir de reproduir els diferents graus i nivells mentre que l’altre va incloure els pronoms. Pel que fa a l’estendard, un grup va dibuixar un trèvol de quatre fulles incloent-hi els components fonamentals del curs. L’altre es va decantar per representar l’aprenentatge amb una cacera de papallones. Genials!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Sessió 16a mapamundi. Ara m’adono del lapsus lingüístic. Vaig confondre estàndard i estendard.

Vam acabar amb l’ús de la substitució de l’atribut i ha diferenciar l’ús de -lo i ho. Vam acabar animant-nos amb combinacions binàries senzilles.

Em vaig haver de saltar la programació. Vaig prescindir de la Dansa de la Mort. Urgia preparar el material per a la Cloenda.

Lectura del conte de Salvador Espriu. Valoracions. Formació de parelles per autors. Tria de cinc dades biogràfiques rellevants i d’un objecte representatiu de cada un dels autors.

 

 

Ai, mare, que ens repetim!

Setmana de clàssics, els de les comarques gironines. Dimarts, Víctor Català; dijous, Prudenci Bertrana.

11a sessió El relatograma va ser senzill d’apuntar: pronoms.

Vam reprendre el que no havíem pogut acabat de la sessió anterior, la lectura del conte . Primer, vam organitzar una roda en què cadascú va respondre a qui o a què suprimiria de la seva vida. La pregunta els va costar respondre. Tot seguit, els vaig anar repartint el material i donant les instruccions per construir un apunt de llibre trenat.  Vaig començar a llegir el primer paràgraf i un pressentiment: relacionarien els alumnes l’activitat anterior amb aquest passatge del conte?

Com hem fet amb els anteriors contes, vam apuntar a la pissarra les paraules de les quals no sabien el significat. Les vam repartir i cada alumne es va encarregar d’elaborar-ne la fitxa. Els vaig advertir que havien d’evitar-ne la traducció. Per cert, reacció de la Lucía al final de la votació. Va recordar que no havia puntuat el conte de Mercè Rodoreda i protestava perquè considerava que no havia rebut prou puntuació.

Descans cerebral: la mirada assassina. És una adaptació del joc de l’assassí. Els alumnes es van passejant per l’aula mirant-se al ulls. L’assassí ho aprofitarà per anar matant les seves víctimes.

Vaig dividir el grup per parelles. Cada parella es va encarregar de repassar les formes pronominals de la 1a o de la 2a persona. Després ho vam posar en comú. Van respirar alleugerits. De moment, havien sabut aplicar les formes que els havia tocat.

12a sessió Relatograma. El Jose Antonio abans de començar la sessió volia saber el motiu  pel qual quan va entrar a l’aula el dia anterior ens va trobar concentrats maldant amb una manualitat. Vaig deixar que els companys li responguessin. La Maleni va interpretar que era una metàfora de la sintaxi, com amb les diferents categories gramaticals anem trenant oracions. La Paola va aclarir que devia ser per relaxar-nos després que s’atabalessin amb la substitució pronominal. El Manolo em va endevinar el pensament. Fèiem una acció bastant similar al protagonista del conte. Són aquests moments impagables en què testimonies com anem bastint aprenentatge com a grup. D’una banda, la naturalitat amb què va plantejar la pregunta el José Antonio i la naturalitat amb què li van respondre els companys. De l’altra, tu reps un alliçonament per part de l’alumnat, amb naturalitat.

Els va agradar la lectura del conte de Víctor Català, la construcció de l’apunt de llibre —tot i que per nosaltres és la corbata—, i el repàs dels pronoms.

Els plantejo que tenim´dos plans, segons el quòrum. Prosseguim amb els clàssics o bé continuem repassant els pronoms. Ara és el torn dels de 3a persona i acusatius. Som poquets, doncs pla A. Abans, però, cal que posem en comú algun exercici pendent de l’altre dia. Formem parelles i fan els exercicis de precisió lèxica.

Descans cerebral. Vull provar el del noms a l’aire. Reconec que és un descans per a les primeres setmanes del curs, per recordar els noms dels companys. Provo de variar-lo. Ens posem drets en cercle. Demano que escriguin a l’aire el nom de qui tenen a la dreta. Ara, toca fer-ho amb la mà esquerra. Hi han d’escriure el nom de qui tenen a aquesta banda. Finalitzem escrivim el nom de cadascú amb les dues mans alhora.

A continuació trec les torrades, els ganivets, els tovallons i el paté. Els plantejo una pregunta: quina dèria o obsessió tenen. Els costa de respondre. Estan més aficionats a preparar-se les torradetes. La Maleni esclafeix a riure: “Ja sé per què ho fem!” És qui es va llegir prèviament el conte de Prudenci Bertrana. Només tenim temps de llegir-lo en veu alta i d’apuntar-ne les paraules. Em fa gràcia perquè de vegades miro de recórrer a la derivació o de trobar-ne el primitiu i de seguit troben l’equivalent en la seva llengua. A veure si dimarts podem  saber la possible localització del poble.

Per cert,  Llucià Homs, parlant sobre videoart, ens va mostrar un fragment d’un de Nira Pereg, 67 bows. Ens va com anell al dit!

 

 

El vessament de la sang

Setmana de neguit. Com podíem esprémer el conte de Mercè Rodoreda? Analitzar un text seu és com fer rodolar una bola de neu. Cada vegada hi veus més detalls i els que et destaquen els alumnes, que tu se t’havien passat.

9a sessió. Mapamundi. Valoració de la sessió anterior: els va agradar el combat amb el globus i la definició de paraules. Ara bé, què em trobo? Acostumen a fer-ne la traducció. Hauré de ser més exigent i que hi apuntin el que han entès.

Ara és el torn del conte de Mercè Rodoreda. Apunto les paraules que em diuen. Segon què apunto, sento algun comentari d’estranyesa. L’alumne que ha proposat la paraula es defensa. Reconeix que n’ha entès el significat pel context de la lectura. Però si volem recollir paraules que desconeixien, cal que hi consti.

Continuem amb la tertúlia. Reconec que em sento incapaç d’organitzar-ne una a l’aula. Al final, ho plantejo com un debat i acabo sempre intervenint més del compte.  Reparteixo les idees que em van venir rellegint el conte. Cada parella en té una. La debaten per després compartir les conclusions a la resta de la classe. 15052016_Questionari El mirall

Primer aspecte per comentar, la fascinació de l’autora per les joies. La protagonista del conte es distreu contemplant una agulla de pit, com el començament de Mirall trencant en què el vell Nicolau acompanya Teresa Godall a comprar una joia. Tria una agulla de pit. Es diferencien les formes dels dos fermalls. En el conte és un ocell — deu simbolitzar la falsa llibertat, com a La plaça del  Diamant?—mentre que en la novel·la és un pom de flors.

La protagonista del conte li llagrimeja l’ull. Recorda les paraules de l’oculista, signe de felicitat. Però sabrem que va ser feliç poc temps, quan es va lliurar al Roger. Em sembla que és una picada d’ullet de l’autora. Penso que l’escriptura li devia servir per buidar tot el seu món interior, malgrat que fes aquesta confessió:

Escriure és estar sol. Per aconseguir un estat receptiu s’ha de procurar estar buit, el més buit possible.

— Mercè Rodoreda (@RodoredaMerce) April 15, 2017

És inevitable vincular aquest conte a Mirall trencat i a la biografia de l’autora. La protagonista es casa per despit amb un home que no el pot estimar.

En tots els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo.

— Mercè Rodoreda (@RodoredaMerce) April 29, 2017

Calia que comentéssim l’objecte que dona títol al conte. L’autora ens el descriu:

El marc era d’argent repussat: unes fulles de llorer entrecuades amb cintes.

El llorer que tindrà una presència rellevant al jardí dels Valldaura i un simbolisme. La Maria hi morirà travessada per la branca esqueixada pel llamp. De totes maneres, la parella que es va encarregar d’aquest punt ens va fer nota que la majoria de les escenes de la trama són reflectides: l’aparador de la joieria, l’armari de l’habitació de la protagonista, el mirall de mà.

Però si la novel·la […] és un mirall que l’autor passeja al llarg d’un camí, aquest mirall reflecteix la vida. pic.twitter.com/1Acqy7dlqq

— Mercè Rodoreda (@RodoredaMerce) May 13, 2017

El simbolisme dels lilàs. El Roger i la protagonista s’estimen en una habitació plena de branques de lilàs. I ella es presenta al ball, vestida de color malva i amb uns lilàs a la cintura. Just quan sabrà que el Roger és promès amb l’Àgata. Serà quan decidirà casar-se amb el Jaume Mas. Curiosament els lilàs blancs adornen l’altar.

El dia que es va casar, a l’altar hi havia lilàs blancs, com si fossin lilàs d’un altre món: un món de morts.

En la trobada amb el Roger, ella contempla unes gotes de sang al llençol: la pèrdua de la virginitat. S’ha lliurat completament al seu amor. Però evoca també la imatge de l’Àgata al ball vestida de blanc amb un collaret de robins, la propera víctima sacrificada pel  Roger? Curiosament, aquesta pedra ja ha aparegut al començament del conte,  en les ales de l’ocell. També ens explica l’autora per què la protagonista té un lòbul de l’orella esquinçat: de l’estrebada del seu fill mentre mamava a les arracades. Eren de maragdes, com la pedra del fermall que duu sempre Sofia  Valldaura, a Mirall trencat. Arran de la ferida, li queda la sina esquitxada de sang.

El conte és ple de contrastos cromàtics. A part del blanc i del roig, també podem esmentar el negre i el verd ( els cabells i els ulls de la protagonista), els colors del ventall del ball (verd i préssec), que són gairebé els mateixos del vano que duu Teresa Godall. Aquesta contínua disputa cromàtica simbolitza el debat interior de la protagonista: la pèrdua de la innocència (blanc i vermell) amb la permanència del record (el verd), l’únic remei per recuperar la ingenuïtat perduda?

Per acabar, un descans cerebral.

10a sessió.  Reprenem la mitja sessió que va ser impossible dur a terme dimarts.

Ves per on els va agradar!

Com que hem de treballar els pronoms, els havia proposat que marquessin els que trobessin en un fragment del conte i que n’identifiquessin el referent. Anava bé, fins que el Jose Antonio i la Maria Eugenia es van anar atabalant. S’estimaven més que abans els hagués explicat el contingut.

Havia previst que practiquessin la substitució pronominal amb unes frases extretes també del conte. Volia que el fessin per parelles però em vam demanar de fer-lo conjuntament. La Maria Eugenia anava rondinant. Li faltava el marc teòric.

Vaig haver d’improvisar un exercici per repassar la morfologia dels pronoms. Cada alumne es va haver d’encarregar de mirar com havia d’escriure el pronom que li havia designat al davant i al darrere del verb.  Els vaig haver de proposar que féssim la posada en comú en dues tongades. Per tant, la setmana que ve haurem de veure els pronoms de CD,  CI i CC.

Dilluns, mentre preparava l’anàlisi d’El mirall, em va venir com el podia vincular amb l’Art Thinking: Frederic Amat i La pluja de sang . Així doncs, els vaig comentar que la Regidoria de Cultura ens proposava que l’assessoréssim per un possible homenatge a Mercè Rodoreda.  La majoria va pensar que es podia encarregar la dramatització del conte. Fins i tot van proposar possibles actrius: Rosa Maria Sardà. En canvi, la Nora suggeria una obra escultòrica amb un mirall.  Vam quedar que s’havien de mirar el vídeo del procés creatiu de l’obra per al Teatre Lliure.

Finalment, vaig poder elaborar i penjar el mural dels autors.

 

 

Amargor i dolçor

Aquesta setmana hem pogut contemplar els primers brots del nostre Petricor. Hem imaginat trets biogràfics d’objectes quotidians i ens hem endinsant en el món rodoredià a través del conte El mirall.

7a sessió. Un nou hàbit del grup: just quan entren reguen els testos i apunten en el seu mapamundi. Què hem recollit de l’anterior sessió?

Vam fer una roda per posar en comú les paraules que havien destacat del conte de Pere Calders. Ens han de servir per confeccionar el diccionari dels clàssics. Van aconseguir que els anés definint les paraules.

Tot seguit, els vaig dividir en els dos grups que havien escrit les instruccions. Vaig repartir els textos i a cada component del grup una pregunta per plantejar als companys. Després, en la posada en comú, formulaven aquestes preguntes a l’altre equip. D’aquesta manera, vam poder comentar les errades. Es va allargar, però els va agradar bastant. 04052017_INSTRUCCIONS PER PLANTAR

Vam acabar la sessió amb un descans cerebral. És una variant del joc de pedra, tisores i paper, Samó, Dalila i el lleó. En grup ha de decidir quin personatge és amb mímica. Si són el forçut, flexionat els braços per mostrar la musculatura; en canvi, han de marcar un gest sexi si són la Dalida o bé rugir si són el lleó. Dalida venç Samsó; Samsó, el lleó i el lleó, Dalila. Vam riure força.

Dalila’s power

8a sessió. Regada i mapamundi. 

La revisió textual a partir de preguntes els va agradar força. També  van confessar que els agradava confeccionar el diccionari sobre el vocabulari que van aprenent dels contes. Ara bé —Àngela Maria!—, van reconèixer que s’estimaven més aprendre d’una manera més pràctica que no pas teòrica. Ai, que en va durar ben poc el gaudi. Em costa confeccionar el relatograma quan coincideixen amb els aspectes que han trobat més interessants.

Vaig seleccionar les paraules i vaig elaborar-ne unes fitxes. Les havien de completar escrivint-ne la definició i incloent-hi la cita del conte com a exemple.

Tot seguit els vaig dividir en dos grups.Per això, cada parella havien de pensar en una paraula i l’antònim.  D’una banda van anar a parar la paraula i de l’altra es van agrupar els antònims. Havien de llançar-se el globus formulant una instrucció. Qui rebia el globus l’havia de picar plantejant-ne la prohibició. Pretenia que espontàniament sortissin els pronoms.  Quan vaig intentar la reflexió gramatical després de la pissarra, van canviar les cares.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tot seguit, van analitzar poemes visuals de Joan Brossa. M’ensumo que va quedar com un bolet. Els vaig repartir les fotografies dels objectes quotidians. Hi havien d’apuntar tres dades biogràfiques.  Així vam cloure el primer clàssic, Pere Calders, i vam encetar-ne una altra, Mercè Rodoreda.

Vaig demanar que tothom és contemplés al mòbil, a punt per fer-se una fotografia. vam comentar que havien sentit. La majoria va comentar les imperfeccions que havia contemplat; però el Manolo, com que ja sabia per què ho fèiem, va evocar la seva evolució vital. Abans, però, d’encarregar-me de la lectura del conte El mirall, els vaig demanar que es farcissin el tros de pa de pessic amb una de les melmelades: taronja amarga o bé gerds. Se l’havien de menjar mentre m’escoltaven. Al final, els vaig explicar el motiu de l’acció.  Si la protagonista evocava el seu desengany amorós mentre assaboria unes galetes recent comprades a la pastisseria, nosaltres la imitaríem amb un tros de pastís. Les confitures? Els dos homes. L’amarga, Jaume Mas; la de gerds, Roger.

 

Sembrant clavells de moro

Aquesta setmana hem sembrat clavells de moro versionant Petricor de Nicolás Paris, però també ens han ajudat algunes fotografies del projecte Sputnik de Joan Fontcuberta. Hem hagut d’ajornar la poesia visual de Joan Brossa.

5a sessió. Teníem feina a l’hora de crear el mapamundi perquè havíem de recordar les dues sessions de la setmana passada. Els va agradar que repasséssim les contraccions i que els expliqués l’origen de can i cal. També els va agradar pensar i acordar els objectius per avaluar.

Tal com havíem acordat, cada alumne va explicar la sinopsi del conte que havia llegit. Vam votar quin els havia agradat més. Així vam establir l’ordre en què els llegiríem. Començarem amb Pere Calders.

Els vaig recordar les tres preguntes que havien respost a l’hora de triar els contes. Els vaig explicar breument l’estructura d’una perífrasi verbal i quina n’era la finalitat. Com que havíem de practicar la de probabilitat, em sembla que podíem reconstruir la història del desaparegut cosmonauta Ivan Istòtxnikov, el projecte de Joan Fontcuberta. Vam poder escoltar tres versions: una de més tradicional i, sorprenentment, una altra que s’aproximava a la idea del fotògraf.

Ens vam dedicar a plantar clavells de moro, seguint les meves instruccions. Com que no ens va donar prou temps, els vaig demanar si a casa podien escriure les instruccions per sembrar els clavells de moro.

6a sessió. Mapamundi. Destaquen dues activitats, o dues experiències: les sinopsis i la sembra de llavors.

Repassem la perífrasi de probabilitat amb un exercici del llibre Català Intermedi . L’hem de fer entre tots perquè encara que n’expliqui la mecànica i el contingut, els costa d’entendre-ho. De mica en mica, alguns ho van copsant. Al final, me’n demanen més…

Demano al Manolo i al Jose Antonio si han escrit les instruccions. Formo dos grups. Els demano com ha de ser un bon text instructiu.. Després, els demano que comprovin si els textos dels companys ho són. Els revisen. Vaig a buscar el material. Demano que un lector de cada grup s’intercanviï. Hem de comprovar si aquests textos funcionen. A mesura que van enumerant el material que els cal, els ho vaig donant. Després, els demano que vagin seguint les instruccions que els llegirà el company. Així, avui, sembrem les llavors.

Descans cerebral merescut: actuar una mentida. Cadascú ha d’imitar l’acció que diu el company de l’esquerra, però ell n’ha de dir una altra. Ara és el torn del clàssic.

Fem una roda en què cadascú mostra l’objecte quotidià i explicar per què l’ha triat. Els llegeixo el conte Raspall de Pere Calders. Acabo la lectura i contemplo cares embadalides. Els demano que a casa rellegeixin el conte i hi busquin cinc paraules que creguin que han de formar part del diccionari que construirem. Hem d’ajornar l’anàlisi dels poemes visuals de Joan Brossa. Abans de marxar, els demano que votin el conte. Obté una mitjana de 4 punts.

Si el nen Sala tria un raspall perquè substitueixi el cadell que han donat, què pot reemplaçar el seu objecte.

 

Pòquer d’anys literaris

3a sessió.  Vam començar la sessió elaborant el mapamundi. El meu va ser bufar i fer ampolles.

Abans de continuar, però, el Jose volia saber la solució de l’enigma. El Manolo ja va aprofitar aquesta estona per plantejar un dubte: les contraccions. Així doncs, vam haver d’improvisar aquest contingut i un exercici.

Tot seguit, vaig formar parelles. Cadascuna va tirar el dau per saber quin sobre li corresponia.  A dins tenien el títol del conte, la fotografia de l’autor i una capsa amb les lletres del nom i cognom. Els vaig anar plantejant tres preguntes: de què devia anar el conte?, com devia ser l’autor? i qui deu ser? 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vam provar un nou descans cerebral: les cinc illes. Vaig aprofitar de batejar amb els autors. Vaig repetir el joc amb el grup de després. Va agradar tant, que ha estat el protagonista de la sessió.

Finalment, vam formar ara dos grups perquè plantegéssim quins podien ser els objectius per avaluar. Havia pensat que en meditessin cinc, però ho vam reduir a tres. Ai, ànimes de càntir, m’heu ofert dues oportunitats perquè els pensi jo…

grup A

grup B

Conclusions

Vaig patir el pes de l’Art Thinking, traginant el material per versionar Petricor.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

4a sessió. Sortida al CaixaFòrum. Una petita representació vam anar a veure l’exposició de Nicolás Paris. Va ser una missió a contrarellotge. Ens la vam polir en menys de mitja hora. Primers efectes dels llampecs: Això és art? I què pretén? Tan bon punt algú qüestionava, un altre mirava de respondre-ho i respondre-s’ho. Ens hauria calgut una mica més de temps per poder aprofundir-hi. Notaves com anava fent efecte el pensament divergent. Ja t’anaves mirant amb uns altres ulls totes les obres. A veure què en diuen dimarts. Va saber greu que en tres quarts d’hora s’anessin comunicant baixes pel grup de Whatsapp i s’esvaís la possibilitat d’una visita guiada. De totes maneres, hauria passat el mateix. Les mateixes preguntes i probablement l’educadora aixecaria la vista cap enlaire i esperaria que nosaltres ens responguéssim els dubtes.