IMG-20180621-WA0063

Junta d’accionistes del Banc Ningú no és perfecte

Serà difícil oblidar aquest curs per diferents motius: primer, pel grup, que es va implicar en tot moment; segon, per la figura de l’autora i  per la tasca de la comissària de l’Any, Marta Nadal, que ha anat seguint, felicitant i animant el projecte. I el darrer, es graduava la primera promoció arthinkera.

Es va desenvolupar tal com havia plasmat en el Projecte Mínim Viable, tot i que es va haver d’adaptar una acció. Vaig caure en una contradicció. A l’hora de planificar els possibles productes finals, vaig ignorar que els textos escrits en formarien part. Vaig desaprofitar  una bona oportunitat per treballar la revisió textual a l’aula. Em vaig limitar a una correcció textual mentre que hauria d’haver fer una revisió més qualitativa. Això em vaig adonar quan publicava les produccions escrites de l’alumnat durant el mes de juliol.

IMG_20180409_171409_695

edukits

El curs va començar amb dos primers detonants en la primera sessió.  Cada alumne va confessar una por que tenia, així anàvem destruint les possibles reticències que pot generar el fet que tenen la prova al final de curs per obtenir el certificat de nivell. Similar al que podem experimentar quan ens hem d’endinsar en una personalitat literària que desconeixem.  També van escriure un text en què relataven com era un dia de cada dia un cop s’havien adonat que havien canviat de sexe. Anàvem escalfant motors per endinsar-nos en l’obra de l’autora.  Vaig reservar la segona sessió perquè descobrissin quina seria l’autora que treballaríem al llarg del curs. En el trimestre anterior, havíem llegit Revolta de bruixes de Josep M. Benet i Jornet. Per això vaig organitzar un joc d’escapada seguint el que havien preparat en un equip de treball que pretén que l’alumnat conegui el model de prova de manera lúdica.

Ja que parlem de ludificació, vaig introduir les recompenses. Les tasques i els reptes es pagaven amb la moneda oficial del curs, el capmany. Vaig adaptar aquest recurs avaluatiu que utilitza Lucía Sánchez. Per a la majoria d’alumnat va ser un vertader revulsiu i un recordatori per si s’havien despistat amb algun exercici. Per impulsar que els alumnes revisessin els textos, vaig idear aquest redactòmetre.

Podien obtenir els capmanys que els faltaven si milloraven les propietats textuals.  La idea dels capmanys era bescanviar-los per obtenir la puntuació del curs. Vam repartir un total de 13.190 capmanys. Aquesta quantitat equivalia a 20 punts.

Uns altres factors claus que han anat cohesionant el grup són els descansos cerebrals i les actes. D’una banda,  els descansos cerebrals ens serveixen per dividir la sessió en dos blocs. Son jocs dinàmics que ajuden tant a remuntar l’ambient de l’aula com a alleugerir algun bloqueig que s’hagi pogut produir en el transcurs de la sessió. María Acaso proposa que enfoquem els cursos des d’un punt de vista més narratiu que no pas descriptiu.  Una manera de practicar-lo és bastir un relatograma del curs. En aquest cas, vam retornar a les actes de 21 paraules. Les escrivien en petits grups.  Les apuntaven a la pissarra i triàvem la que ens agradava més. Després, les revisàvem totes.

Quant a les lectures del llibre, la metodologia que vaig a dur a terme és la de la lectura col·laborativa. Cada alumne  va llegir un capítol de Quim/Quima, una carta de Cartes impertinents i un article del Dietari de prudències. Ens servien per elaborar un producte final o bé d’eix temàtic per a accions. La novel·la ens va ajudar a gravar podcasts per construir una línia del temps, un mapa del periple del protagonista. Però ens havíem plantejat un repte inicial. Seríem capaços d’identificar-ne les possibles fonts.

dav

Una font per capítol

Vam confeccionar un collage amb la segona obra. Per motivar-ne la lectura es va oferir un nombre de capmanys per a qui tingués  la cita de la postal de la Institució de les Lletres Catalanes. Se la van trobar a cada cadira acompanyada de la corresponent carta. L’alumnat  havia de portar  una imatge de la dona que escrivia o bé que era receptora de la carta i una paraula. Així el grup podia llambregar tant les diferents visions de dones com els temes. Finalment, cadascú va respondre la carta. Algunes persones es van queixar i es van estimar més escriure a un familiar per comparar l’educació de gènere que havien rebut i la que miraven de transmetre ara. Només vaig poder publicar els textos que m’havien enviat en suport digital.

dav

collage amb les impressions de la lectura

Havia ideat una acció d’art urbà en què cada alumne havia de dibuixar la silueta de l’àngel que havia assassinat i hi havia d’escriure una adaptació de la cita de M. Aurèlia Capmany. Ja en tenia pensat el nom: #delictedodi. Per falta de temps, es va haver d’adaptar a un altre podcast. Cada alumne relata quin àngel havia assassinat i com havia estat. Penso que la qualitat del resultat ha estat excel·lent. Podeu escoltar alguns testimonis tan impactant com podrien haver estat les siluetes d’àngels morts. A més, vaig perdre una oportunitat perquè podien haver guanyat capmanys extrets pel fet que els àudios tenien seguiment a la plataforma en què els vam publicar.

IMG_20180509_113254.jpg

Podíem emprar les col·laboracions que componen Dietari de prudències per practicar l’argumentació. D’una banda, podien servir de model per als alumnes a l’hora de redactar un article d’opinió i, de l’altra, els van utilitzar per practicar els comentaris en un blog. Per a aquest segon exercici, els alumnes van posar en comú en petits grups el que havia llegit cadascú i en van triar un. Van haver d’escriure un comentari per publicar-lo en el cas que l’autora disposés d’un blog. Pel que fa a l’article d’opinió, en van redactar un en grup justificant la commemoració del naixement de l’autora. Per formar els grups, els alumnes van haver de petar un globus en què descobrien un element d’escriptores vinculades amb M. Aurèlia Capmany (nom,  fotografia, dades biogràfiques, portada d’un llibre i la sinopsi d’aquest llibre).

Per acabar, presento la meva anàlisi DAFO. Si acostumo a planificar projectes mínims viables és per recollir les possibles idees que vaig tenint a l’hora de crear un projecte. Un cop tens la idea em fa por concretar-lo al màxim. Cal ser flexible. Com que em venen rampells, de vegades em costa precisar tot el procés que pot abastar l’elaboració d’un determinat producte, tasca o acció.

DAFO #s3cast17

Continuo fent-me basarda les revisions textuals. Les propostes d’aquest curs calia haver-les posades en comú. L’alumnat s’esforçava per ser original i sorprenent. L’alumnat entoma  molt millor qualsevol repte creatiu  que no pas si els plantegem tasques comunicatives significatives —Sergi Cercós, ara te la torno—. Per esmenar aquest error vaig veure que calia publicar-los.

Pel que fa als reptes, només en vaig saber plantejar un. De fet, quan presentes una tasca o una acció per negociar-la, mires de contextualitzar-la. La vens com un repte. Reconec que el collage se’m va ocórrer al final de la sessió en què vaig repartir les diferents cartes.

No obstant això, he de qualificar el curs de rodó. Aquest és el missatge que em va enviar una de les alumnes:

No vull ser pesada. Estic molt agraïda per haver participat en aquest curs. Primer, perquè he estat buscant tota la vida un mètode d’ensenyament diferent per als meus fills; ves per on, l’he trobat als cinquanta-cinc i l’he experimentat jo. És possible arribar a obtenir coneixements sense patir. Si un dia els meus fills volen estudiar català et buscarem. Per altra banda, vull agrair-te la creativitat i bon fer a la classe. Hi ha molta feina al darrere. I sobretot perquè has aconseguit que un munt de persones ens coneguéssim. Alguns hem establert vincles. Amb els temps que corren em sembla molt important. En fi, què dir-te del descobriment de M. Aurèlia. Ara soc més rica, tinc molts capmanys!!!

Bon estiu, Jaume!

dav

700 capmanys per treure pit del curs!

Reptes i preguntes

dav

2a sessió. Ja em va passar el curs passat. En la reunió que ens comprometrem a provar l’activitat d’alguna companya, sempre m’oblido de quina he d’experimentar jo. Tenia un trumfo: practicar el joc d’escapada que havien ideat Lourdes Subirà, Griselda Encinas i Maria Miret. Ara bé, fes-te fotre. L’hauria d’adaptar pels objectius que havia previst, .

Vam començar la sessió formant grups. Es van ordenar per any de naixement. Els vaig proposar com construíem el relatograma del curs: ballable o escrit. La majoria es va inclinar per escrit, però em va semblar que en cada grup es produïa un debat. Vam acordar redactar actes de les sessions. Reprendríem les 21 paraules. Ara bé, un grup va proposar adaptar el percentatge entre la puntuació de la prova i del curs amb les actes escrites o ballables. És a dir, van plantejar que el 80 % de les actes fossin escrites, però havíem de mantenir un 20 % que fossin ballades. Així doncs, cada grup va plantejar la seva proposta d’acta.  Vam votar i les vam revisar. Els vaig demanar que havien d’esperar-se al vestíbul fins que els avisés.

La Lourdes em va ajudar a disposar els quatre espais per al joc d’escapada. Era la manera de donar a conèixer la prova i practicar els tipus d’exercicis del bloc de gramàtica i lèxic. Però també seria el pretext per presentar el projecte del curs. Abans d’accedir de nou a l’aula, els vaig posar en situació. Haurien de demostrar si tenien el perfil per al curs. Tenien una missió: descobrir quin autor o quina autora seria l’eix del curs. Val a dir que vaig cometre una greu pífia en la primera sessió. Els vaig anunciar que tindríem una moneda oficial, els capmanys —quina vessada!

El primer espai era reservat per a l’exercici d’ortografia. Cada grup havia de descobrir quina era la seva línia de metro. Havien de desxifrar uns codis. Eren noms d’estacions de metro. Els grups van començar el joc bastant desconcertats. A mesura que anaven descobrint les estacions i eren capaços de reconèixer la seva línia, anaven ajudant els grups ressaguers. Va costar d’arrencar. Però un cop superat el primer repte, guanyar la pregunta per a la primera pista els va animar a continuar i a treballar plegats.

En el segon espai, tenien l’exercici de morfologia verbal. Havien d’omplir el buits d’un text de l’autora. Per saber si l’havien respost bé, calia que ajuntessin el fragment de cada grup. El color de les línies suburbanes els indicava l’ordre dels paràgrafs.  El joc s’anava animant. Tenien ganes de resoldre els exercicis per conèixer una nova pregunta que els permetés acostar-se a la identitat de l’autora.

IMG-20180412-WA0022

Només quedaven deu minuts, però van ser capaços de resoldre el tercer repte i guanyar la tercera pista. Era l’exercici de connectors. En els textos d’alguns grups, em vaig oblidar de crear l’espai buit.

Van voler que acabéssim el joc el proper dia. Vam haver d’ajornar l’exercici estrella d’aquest bloc: connectors, pronoms, lèxic…

 

Etiquetes, pors, brindis…

dav1a sessió És una llàstima que no tinguis l’oportunitat de reflexionar just quan surts de l’aula. Encara mantens en el cap alguna observació que has percaçat o bé series capaç de plasmar les sensacions que has sentit a l’aula. Aquest relat té el desgast d’un parell de setmanes de distància.

Vam començar amb l’activitat de les etiquetes. És una activitat de trencar el gel que em vaig empescar fa temps. Reparteixes a cada alumne cinc posits. Han d’escriure una característica seva en cada un dels papers. Quan els avises, han de mirar d’enganxar les etiquetes a cinc persones diferents. Després, en la posada en comú, cadascú llegeix els nous trets que ha obtingut. Sempre has de lluitar contra algunes reticències. Als alumnes encara els avergonyeix  descriure algun tret psicològic. Es pensen que els demanes pels defectes. També busquen persones similars perquè puguin deixar amb tranquil·litat algun tret comú. Quan en les instruccions et limites a dir que han de mirar d’enganxar les etiquetes a cinc persones diferents. Però va funcionar prou bé. Els alumnes es van engrescar ben aviat. En la posada en comú, tothom va llegir què li havien enganxat els companys. Aquesta vegada tothom mirava de fer la concordança de gènere. Em vaig oblidar que havien de llegir els adjectius tal com apareixien en l’etiqueta.

Els vaig proposar de celebrar un exorcisme. Havíem de confessar alguna por, escriure-la en un nou posit, confessar-la en veu alta i esquinçar en mil bocins el paper. Alguns van endevinar que ens podien servir de confeti. Ens calia per a la nova activitat. Com m’ho ensumava. algú va dir que tenia por de la prova. Ara bé, després en la posada en comú en va comentar una altra de més personal. Vaig idear aquesta activitat com a justificació del nom del projecte del curs.

Els vaig situar l’últim dia de classe. Els comunicava que tothom havia aprovat. S’havia de celebrar. Els vaig obrir una ampolla de cava. Repetíem el brindis d’Erin Gruwell. Tothom havia de formular un petit discurs. Vaig cloure la roda agraint-los la confiança tot aquest temps per aprendre i enginyar reptes. També els vaig confessar que temia una denúncia del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya per intrusisme professional, ja que la majoria va declarar que eren terapèutiques les classes. Com que tenia un excedent important d’autoestima, els vaig advertir que el Merlí era un simple aficionat al meu costat. Vam aprofitar l’avinentesa per presentar tant l’estructura de la prova i el pla del curs.

Vam jugar a la línia més llarga. Alguns components van començar a treure’s roba per poder guanyar. Restablert l’ordre, es van trobar al mig de l’aula dues capses: una de blava i una de rosa. Vaig demanar que cadascú tragués de la capsa que els identifiqués un paper. Les alumnes van descobrir que hi tenien un bigoti mentre que els homes, un llavi femení. Els vaig presentar la situació comunicativa.  Havien d’escriure un text imaginant-se com seria un dia que es llevessin amb el gènere contrari. I, per acabar, van signar l’autorització. Ja tinc permís per editar el vídeo del trimestre passat.

IMG_20180405_224831_712

Projecte Mínim Viable

Quan ja tenia coll avall que hauríem de pensar en una reedició de Suspens 0, el projecte del primer trimestre, es van produir uns fets que van capgirar el rumb per desembocar en aquest nou projecte. Un dia a l’aula vaig plantejar una pregunta per començar a debatre sobre  Revolta de bruixes: quina revolució voldrien liderar. La majoria d’alumnes van manifestar per la igualtat de la dona mentre que els seus companys es van inclinar per una societat més justa. Potser calia, doncs que reflexionéssim sobre la igualtat de gèneres. En la següent sessió, el grup es va sumar a la vaga feminista. Els vaig felicitar pel gest i els vaig anunciar que tenyiríem de violeta el darrer curs. Només em va faltar llegir una piulada de l’Anna Tur, amb una  cita de  M. Aurèlia Capmany.

 

Havia decidir que en aquest trimestre, podíem debatre la igualtat de gènere. Compartim edifici amb l’Espai Montserrat Roig, seu de l’Àrea de Polítiques d’Igualtat, fet que ja va originar un projecte el curs passat dedicat a aquesta autora. A més, enguany aquest organisme duu a terme una campanya de sensibilització a totes les dependències.  La primera idea va ser, doncs,  com podíem matar l’àngel de la llar. Donant-hi voltes, es va anar perfilant que havia de triar tres obres perquè les llegíssim cooperativament. De seguida, em va venir al cap Quim/Quima, una de les primeres lectures. Devia tenir tretze anys. Recordo que em va costar passar del primer capítol. Em resultava difícil d’entendre la por pel nou mil·lenni. Consultant el fons de la Biblioteca M Aurèlia Capmany de Sant Boi de Llobregat, vaig recordar una altra lectura: Les cartes impertinents. Ja tenia la segona lectura. Dubtava per la tercera. Finalment, gràcies al compte de Twitter sobre l’autora, m’he decidit pel Dietari de prudències.

Biblioteca M. Aurèlica Capmany de Sant Boi de Llobretat

Títol

Em va inspirar el títol de l’obra de teatre d’Edward AlbeeVirginia Woolf va ser una de les escriptores preferides de M. Aurèlia Capmany. A més, commemorar els anys literaris és una via per superar possibles reticències als autors homenatjats.

Perfil del grup

És el mateix grup del curs passat. Només tenim dues incorporacions noves. Són alumnes interessades a prosseguir amb el C2.

Producte final

Més aviat he previst un producte final per a cada obra.

Relació amb el currículum

Tindrem en compte els continguts de la programació i que negociem amb el grup. 10502018_PLA DE CURS S3

Fases

  • Disseny

Caldrà documentar-me sobre el tema. De moment, cal que llegeixi: Feminisme de butxaca de Bel Olid, Educar en el feminismo d’Iria Marañón, Nuevos hombres buenos de Ritxar Bacete.

  • Difusió

En la mesura que sigui possible anirem divulgant per les diferents xarxes socials tot el que generi aquest projecte amb les etiquetes: #s3cast17, #ArtThinking #actitudlúdica #AnyMACapmany i una etiqueta per a cada obra (?)

Estratègies de socialització

  • dins de l’aula aprenentatge cooperatiu, actitud lúdica i descansos cerebrals
  • fora de l’aula la possible acció #delictedodi

Artefactes i eines

Haurem de decidir com construïm el relat del curs. Si seguim triant continguts per ballar o bé retornem a les actes en 21 paraules.

Gravarem podcast en què cada alumne respondrà en quina època li hauria agradat viure. Haurem d’estudiar com els podem publicar.

Adaptarem la taula cronològica de QuimQuima en una línia temporal o bé amb un mapa de geolocalització.

Proposarem una acció urbana. Haurem d’informar-nos d’on pot ser possible.

Gravarem exposicions orals.

Temporalització

El projecte ha d’abastar  16 sessions

Requisits materials

còpies dels textos, els bitllets per recompensar els reptes assolits, mapa i  taula cronològica, postals ILC, guixos de colors…

 

Cinquena setmana. Per fi, ataquem la perífrasi d’obligació i introduïm la figura de Josep M. Benet i Jornet i acabem la setmana travessant el pas de l’equador.

Sessió 9a Després de confeccionar el relatograma de la sessió anterior, desvetllem el davsignificat de la metàfora visual. Si els cupaires utilitzem la 1a persona plural de l’imperatiu, els comuns, per aconseguir l’equidistància, més aviat abusen de la perífrasi d’obligació.

Comencem demanant-los que escriguin les instruccions del pas en què van participar. Ens trobem amb el primer problema: com hem d’escriure l’ordre per a un solista? Fins ara, ens havia anat prou bé l’imperatiu perquè eren accions col·lectives. Les perífrasi d’obligació ens ho solucionen.  Un cop han aconseguit escriure-les, posen en pràctica la perífrasi. Hem d’ajornar l’ús del guionet en els compostos.

dav

Instruccions dels tres moviments

Descans cerebral tranquil. Formem parelles s’han d’observar fixament. Quan els aviso, un component de la parella es gira d’esquena i l’altre ho aprofita per fer-se tres canvis. El company ha d’endevinar què ha canviat. Després, canvien els rols.

Com que encara no comptem amb ordinador i projector, hem d’organitzar un kahoot analògic. Reparteixo a cada alumne una pregunta sobre Josep M. Benet i Jornet. Quan els dono la solució de la resposta, algun alumne em fa callar perquè no li trepitgi la pregunta que té. També hem de cancel·lar la coreografia.

davSessió 10a Confeccionem el relatograma. Tornen a aparèixer dubtes resolts espontàniament. Una alumna destaca l’ús de la metàfora visual per introduir les perífrasi d’obligació.

Estic nerviós. Dubto de com introduir els compostos. La finalitat era saber si la dansa teatre o el teatre dansa l’hem d’escriure amb guionet.  Reparteixo a cada alumne un compost amb guionet. Ha de trobar els altres companys per formar un grup. Hauran d’explicar quin és el criteri ortogràfic.

 

dav

Com es van formar els grups

Aprofito les seves definicions del gènere artístic. Em sembla que és la millora manera per introduir els pronoms de relatiu. Fiasco. Fem un exercici per deduir quina és la finalitat d’aquests pronoms. Han d’incloure la segona oració dins de la primera. Com sempre, hi ha alumnes que recorren a altres recursos de cohesió (conjuncions copulatives o conjuncions adverbials). Fem un altre exercici per deduir quins són els pronoms de relatiu. I ho hem de deixar aquí.

Descans cerebral, joc del marro. Formats en un cercle tancat. Jo em vaig passejat pel darrera.  De tant en tant, toco a algun alumne una part del cos. Han de fer una cadena tocant-se amb aquesta part.

Jugant al marro

Formo grups. Hem de decidir com emprendrem el projecte #Papitu. Acorden llegir-ne una obra per llegir-la en veu alta i per reescriure’n alguna escena.

dav

Conclusions dels equips

Finalment, calen dos grups per idear els moviments de la sessió 8a i 9a. M’oblido de la consigna que havia pensat per celebrar que dijous passat era Dijous Gras. Representen la dansa teatre i la diferència entre pujar, baixar i senyalar amb apujar, abaixar i assenyalar. Se’n van amb un vídeo d’alguna de les obres de Josep M. Benet i Jornet.

Hem dedicat aquesta quarta setmana al tractament de l’error. Em vaig quedar insatisfet del dictat a la paret. Es van divertir per la mecànica, però la majoria es queixava pel nombre de faltes, tal com es va recollir en el relatograma de la sessió anterior.

davSessió 7a  Havia de pretendre de capgirar la visió negativa de l’error. Si havia ideat un dictat era perquè treballéssim el contingut a partir dels dubtes dels alumnes. Em va venir al cap la darrera escena de Ningú no és perfecte . Em va semblar que podria ser l’element idoni per desplegar l’estranyament.  Just abans d’entrar a l’aula, vaig pensar que seria millor escoltar-ne una de les cançons. Si més no, em va servir per presentar la diapositiva amb l’escena. Era la manera d’obrir les portes del nostre banc d’errades.

Així doncs, els vaig proposar de fer una roda en què cadascú exposés una errada o bé un dubte que va tenir. Va costar que entenguessin la mecànica. La idea era apuntar les errades, repassar la norma ortogràfica i entendre el motiu de l’errada. Vaig observar que alguns alumnes els feia vergonya verbalitzar un error. Suposo pel temor que els companys se’n riguessin. Alguns alumnes encara tenen una visió tradicional o acadèmica: el que el professor apunta a la pissarra és una sentència. Per tant, no entenien per què ens estàvem estona a apuntar paraules mal escrites. Un altre aspecte per pensar-hi, els alumnes quan verbalitzen l’errada ja sabien quina era la solució correcta.  Desnaturalitzaven així el poder didàctic de l’error. Finalment, és una activitat bastant detonant, ja que fa emergir dubtes. Ara bé, costa bastant de conduir-la perquè els alumnes t’afusellen amb preguntes.

dav

Descans cerebral, ben merescut! Vam jugar a tocar alguna cosa del color que esmentava el director del joc.

Finalment, vam formar grups perquè posessin en comú els fragments d’espectacles que havien vist i perquè escrivissin un text explicatiu sobre què és la dansa teatre. No ens va donar temps perquè ballessin les sessions anteriors.

Sessió 8a A l’hora de confeccionar el relatograma de la sessió anterior, els comentaris davdels alumnes em van calmar del neguit que sempre tinc a l’hora de tractar l’error. Sorprèn del que es van quedar. De vegades, una resposta ràpida per sadollar un dubte queda més que no pas que plantegis nombrosos exercicis per reforçar un contingut.

Vam continuar treballant les errades que havia recollit en els textos explicatius. Com en la sessió anterior, ens va ocupar bona part del primer bloc de la sessió.

Hi havia ganes de provar un descans cerebral. Aquesta vegada era En Simó diu. És una variació del joc de la marea puja i baixa. Han de seguir les instruccions del director del joc si l’ordre s’encapçala amb la fórmula “en Simó diu”; si no, s’han de quedar quiets. Qui s’equivoca queda eliminat.

Vaig haver d’ajornar novament les perífrasis verbals. En tot cas, els vaig presentar l’element per a l’estranyament: la fotografia de dos polítics (Carles Riera i Xavier Domènech). Havien de respondre quina relació tenien amb nosaltres. Ara era  el torn de preparar els moviments que representessin les tres sessions que teníem pendents (5a, 6a i 7a). Cada grup tenia un relatograma. Havia de seleccionar un continguts i representar-lo amb el cos. El resultat, sorprenent!!

El grup de la 5a sessió van triar la conjugació del verb anar-se’n. Va ser un dubte que sorgir a l’hora d’apuntar el descans cerebral. El joc s’anomenava Me’n vaig de viatge. Els de la 6a van representar la diferència del so sonor i sord de la s. Mentre que els de la 7a també van optar per un dubte resolt en la correcció d’errades: els verbs de doble arrel.

 

 

 

 

Tercera setmana del curs. El grup marca el ritme del curs. El que havies planificat en una sessió, l’has d’ajornar en una o en dues sessions posteriors.

Sessió 5. Elaborem el relatograma de la sessió anterior. Fent el cafè abans d’entrar i IMG_20180130_231716_919llegint sobre la pedagogia Waldorf em ve la idea de com puc presentar els verbs de radicals velars. Proporciono a cada parella un codi. Si el desxifren, descobriran un infinitiu. Cada component de la parella ha de conjugar un present: un, el d’indicatiu; l’altre, el de subjuntiu. Ens han de servir per construir l’imperatiu.  He d’ajornar novament la perífrasi verbal d’obligació.

Per distendir l’ambient, és el moment que posem en comú quina és la cançó que van triar per formar la banda sonora del curs.  També posem en pràctica un descans cerebral.  Juguem a Passejos amb taxi. Em serveix per formar parelles per a la propera activitat.

Pretenc repassar l’ortografia de la s sorda i sonora, arran d’algunes errades que he observat en els comentaris que havien escrit. Provem El full 1, 2, 3. Hi aboquen tot el que recorden d’aquest contingut. Ens allarguem més del temps que havia previst. He d’ajornar el dictat que tenia a punt. Penso que és millor que destinem el que queda de sessió per a la coreografia. Formo dos grups. Un idea com podem representar amb el cos la diferència dels textos instructius i explicatius L’altre grup s’encarrega de l’imperatiu. Genials, els dos grups!

Sessió 6. A l’hora de construir el relatograma de la sessió anterior, he de resoldre alguns davdubtes sobre els verbs de radicals velars, pronunciació de les consonants velars… Continuo tenint present el precepte de la pedagogia Waldorf. Com puc embolcallar el que havia preparat com a activitat de repàs de verbs? Organitzem parelles. Els informo que són publicistes i han de preparar uns eslògans amb els verbs que van desxifrar el dia anterior. Els apresso amb l’excusa que els clients ja venen. S’hi escarrassen a l’hora de crear les frase.  Convertim els eslògans en prohibicions, amb el pretext que els clients no n’han quedat prou satisfets. Fent la posada en comú, m’adono que han construït unes frases que ens poden ser útils per repassar els pronoms. Els demano que substitueixen els complements per pronoms.

Descans cerebral. Ens en anem de viatge. Per tant, ens en duem abraçades, petons, picades d’ullet, estirades d’orelles, clatellots i puntades de peu.

Avui sí que fem el dictat a la paret. Formem parelles de nou. Ara amb el recurs dels cordills. S’engresquen amb l’al·licient de la competitivitat. Al final, s’han d’emportar una de les diapositives per mirar un vídeo. Abans de visualitzar-lo, han de pensar què els suggereix el títol.

Podríem sintetitzar les sessions d’aquesta segona setmana  de 15 paraules a l’article 155. S’hi van produir uns quants actes màgics.

IMG_20180124_235644_819

Sessió 3. Vam començar recordant la sessió anterior. Vaig formar grups, segons el vídeo que havien vist. Van posar en comú la rutina de pensament.

Els vaig explicar que l’organització dels TED demanen als ponents que siguin capaços de resumir la seva xerrada en 15 paraules.  Per tant, aquest era el repte que hauríem d’aconseguir. Abans, però, havien de trobar les cinc idees més rellevants.

Vaig repartir el material (retoladors i paper). Els vaig demanar que escriguessin l’esquema de les xerrades. De cop i volta, els grups es van apoderar de la sessió. Es van estirar al terra per confeccionar els esquemes. Es miraven de reüll per veure si el seu era el més original. Reviuria una situació similar amb el grup de després.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ens havíem guanyat un descans cerebral. Vam jugar a La marea puja, la marea baixa.

Com que vaig extreure que volien treballar la morfologia verbal, vam recordar quins eren els moviments de l’acció artística que vam dur a terme en la sessió anterior. Primer, individualment i ho posaven en comú en petit grup. Al final, les vaig recollir a la pissarra. Ja teníem material per repassar l’ús dels verbs en els textos instructiu, i sense que se n’adonessin.

dav

Primer moviment, apuntat!

dav

Sessió 4. Vaig confeccionar el relatograma a partir del que anaven comentant. Em serveix també per anar seleccionant els continguts que transformaren en moviment.

Vaig repartir les instruccions que havíem elaborat en la sessió anterior. L’objectiu era repassar l’ús de l’imperatiu. Primer, havien de passar les accions de la segona persona de plural a la segona de singular.  Després, els vaig recordar que érem una comunitat intervinguda. Per tant, ara haurien d’aplicar l’article 155 a les accions anterior. S’havien d’adonar que quan prohibim utilitzem el present de subjuntiu. Ens vam allargar més del que havia previst.

Els vaig demanar si podien escriure el resum de la xerrada. Ho van posar en comú. Havien d’escriure la seva proposta com a comentari en el blog.

Com a descans cerebral, vaig triar L’ocell Prrr / Pukutu. Ens animaria per a la part final de la sessió.

Vaig estendre els esquemes al terra. Vaig repartir pòsits a cadascú. Valorarien els document amb 3, 2 i 1 punt, segons la seva preferència. Els vaig preguntar quina era la diferència entre esquema i mapa conceptual i per a què servien?

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Finalment, vaig organitzar tants grups com continguts havia seleccionat en els relatogrames de les dues sessions anteriors. Ben aviat van idear els passos de la coreografia.

 

 

 

 

 

 

 

Em feia una mica de basarda: pesava un record amb regust amarg. Temia  com podia reaccionar l’alumnat de l’altre professor, ja que per motius organitzatius vam haver d’ajuntar dos grups. Ben aviat es van esvair les temences. Els objectius d’aquesta primera setmana eren conèixe’ns per cohesionar-nos com a grup i anant introduint el projecte.

dav 1a sessió. Em va agradar plantejar la primera activitat— per trencar el gel i per conèixe’ns— com un petit homenatge a una coreografia d’Ohad Naharin: l’ onada de noms. Vam formar un cercle tancat i ens vam agafar de les mans. Cadascú s’aixecava i deia el nom de  la persona que tenia a la dreta.

Ens vam presentar aprofitant pòsits en què vam dibuixar un aspecte de la nostra personalitat, una afició, què esperàvem del curs i un somni.

Tot seguit, vam llegir la primera part de l’apunt de María Acaso. L’havia dividit en cinc parts. Cada alumne havia de titular el fragment que li havia tocat. Després, vam formar grups perquè cadascú expliqués què havia extret del seu paràgraf. Finalment, havien de titular l’article.

dav

Les propostes dels quatre grups

Primera sorpresa! En cada grup es va generar un debat. N’hi havia que expressaven les seves reticències, mentre que d’altres hi estaven d’acord. Vaig aprofitar que tothom estava implicat en el col·loqui per desplegar a l’aula l’estranyament.

dav

Què hi pinta una corda a l’aula?

Havent apuntats els possibles títols de l’article, els vaig anunciar que miraríem de posar a provar les tesis de María Acaso. Es van adonar de la corda. Els vaig explicar que s’havia produït un bretxa a l’aula. Tenien un repte. Havien de ser capaços d’eliminar-la. Això, sí, quedava prohibit ballar. Va sonar el Mambo núm. 5. Ben aviat es va produir la desobediència. Es van posar a ballar i uns voluntaris, amb els peus, van anar arraconant la corda. Per celebrar la victòria, van moure’s per l’espai formant una conga.

Vaig tornar a formar grups. Ara, amb els articles d’opinió que havia escrit el grup d’I3. Algú va quedar meravellat per com escrivien. Així presentàvem als companys el projecte que havíem dut a terme el trimestre anterior.

Finalment, vaig presentar el programa del curs. Havien de triar quins objectius i continguts volien assolir. Els costava seleccionar-ne.

davSessió 2. Comencem amb una activitat per repassar els noms, Em pica aquí. És una activitat que has de tocar el company. Distèn i diverteix.

Recordem la sessió anterior. Les temences es dissipen. Una alumna es plany que no s’hagin conegut durant el trimestre anterior. Valoren el dinamisme de la sessió i les idees que vam reflexionar: les emocions, l’ambient relaxat per aprendre, el ball i el fet de moure’s.

Posem en comú el mapa d’aprenentatge. No ha funcionat gaire. Van apuntar  més d’un contingut en un pòsit. Alguns els van copiar literalment. Es pot resumir en: verbs i pronoms. M’ho posen bastant fàcil o més aviat em donen carta blanca.

Per animar-nos, els convido que agafin una galeta de la sort. Han de trobar la parella per completar el missatge. Cada parella les comenta en veu alta. Són les paraules de Wilfried von Pappel al documental Five days to dance. De seguida, s’adonen que la dansa pot ser una metàfora de l’aprenentatge. Noto que el que transmet el coreògraf en els seus tallers, també ho puc adreçar en el grup. Percebo caps assentint i pits inflant-se.

Presento el pla del curs. La M. Eugenia ja s’ensuma quin deu ser el projecte artístic: una coreografia, oi? Fem broma entre tots on representarem el ball. Juguem a la Macedònia. S’engresquen de valent. Tothom corre per no parar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Debatem en petits grups si convé crear un grup de Whatsapp. Els convido a crear una banda sonora del curs. Han de proposar alguna cançó en què inclogui la paraula ball o bé que els faci ballar. Alguns sospiten que potser servirà per ambientar el ball. Encara no ho sé.  Per acabar aquest bloc, practicarem una rutina de pensament a partir de xerrades TED en què la dansa és la protagonista.

Acabem encetant la coreografia. He ideat set moviments. Primer, apilem les cadires en dues estructures. A tothom ens recorda fogueres de Sant Joan. Tenia una intenció que hi enterressin el llibre de text. Divideixo la classe en dos grups: aloses i mussols. Com que aquest grup és el minoritari, protagonitzaran els passos següents. Han de triar una cadira de les piles i asseure-s’hi per on vulguin de la sala. Aprofitaran el full que els he passat per simular que és un llibre. L’obren i el tanquen com en el ball d’Ohad Naharin. Les aloses van al darrere dels mussols. Li tapen els ulls i l’acompanyen a voltar la cadira.

IMG_20180113_202319_692 (1)

Prototip de 16 sessions per aprendre

Feia temps que em ballava pel cap com dur a la pràctica un curs ballable. D’ençà que vaig conèixer la iniciativa de Matt Harding, pensava que es podia incorporar d’alguna manera a l’aula. També havia estat testimoni del poder de transformació del ball a l’aula. Vaig poder viure la reacció dels alumnes quan una companya ens va oferir una sessió de biodansa com a agraïment pel curs.

L’altra, quan vam acordar preparar una flashmob per a una cloenda de cursos. Va ser un projecte cooperatiu, liderat per una alumna. Va ser l’encarregada de cercar una coreografia. Ella ens proposava els moviments i els passos, però els anàvem adaptant a les nostres possibilitats.

Ara bé, només em va faltar llegir aquest apunt de María Acaso! Em va entrar un mono formatiu. Vaig agrair la invitació per part de Maria Paczkowski de la màster class de Cesc Gelabert, en la presentació del estudis Expert en llenguatges artístics, expressió i comunitat de la Fundació Pere Tarrés el 9 de juny. També vaig acudir al II Fòrum d’Arts Aplicades. No vaig dubtar a quin taller apuntar-me: el que oferia Wilfried van Poppel.

 

Escoltant Cesc Gelabert, em vaig adonar que tenia massa temps clavats els alumnes a les cadires.  Per què sempre comptava que havien de dur a terme les activitats asseguts? A més, m’havia suggerit que el motiu d’algunes reticències dels alumnes a certs continguts es devia a la postura immòbil que els obliguem a mantenir. Quant al taller de Wilfried van Poppel, vaig viure dues hores inoblidables. No és només que t’engresques participant en la coreografia que t’ensenya, sinó són les breus explicacions o els petits consells que et va proporcionant. Vas notant una transformació interior, deixant de banda que em vaig adonar que tinc problemes de sincronia i de memoritzar moviments.

 

Per tant, incloure el moviment en la pràctica docent podia afavorir, en primer lloc,  per desprendre’ns del tuf academicista; en segon lloc, potencia el protagonisme de l’alumnat i, en tercer lloc,  desperta l’esperit creatiu que tenim dins nostre, cohesiona el grup i emergeix la singularitat de l’alumnat. Per tant, s’adiu a un aprenentatge espontani, informal i democràtic.

Així doncs, em va semblar que la dansa podia servir per cohesionar els alumnes de dos grups fusionat. Uns eren alumnes meus del trimestre anterior mentre que la majoria havia seguit amb un altre professor. Com justifica Wilfried van Poppel del seu projecte: “Si les persones poden ballar juntes, poden viure juntes”. D’altra banda, la coreografia seria el mitjà per construir el relatograma del curs. Hauríem d’anar ideant els moviments de cada sessió amb el que consideréssim cabdal.

mde

Barrinant sobre la dansa-teatre, vaig saber de l’homenatge a Josep M. Benet i Jornet. Podria incorporar la lectura, en aquest cas, dramàtica. Ja veurem cap a on es conduirà i quins productes podem crear. Com que el curs s’acabarà l’endemà del Dia Mundial de la Poesia, em va semblar que ens anava  com anell al dit si hi afegíem la lectura del poemari de Sònia Moll Gamboa I Déu en algun lloc.

Per acabar, m’agradaria agrair el suport i assessorament de María Acaso, Maria Paczkowski, Amaya Luibegt i Wilfried van Poppel, Jordi Puigdefàbregas i Vanessa Aguilar Antunes.