Una vegada un alumne — un altre regal diví i aquest amb més raó perquè se’n deia– em va recomanar un llibre, L’illa dels cinc fars. Li ho vaig agrair, però em va deixar amoïnat: tan malament m’expressava a classe? Anaven passant els anys. Ens anàvem trobant pel poble i sempre em preguntava si ja me l’havia llegit. La setmana passada havia d’esperar la família a Barcelona per anar de rebaixes. Com que els havia d’esperar una bona estona, vaig entrar a una llibreria per trobar alguna ganga i així per fer passar el temps ja que m’havia oblidat a la feina el que llegia. Tan bon punt vaig obrir el llibre de Ramon-Cortés vaig caure al parany. Me l’havia de llegir tot si volia saber per què sempre me n’havia parlat. Cada far representa una de les claus de la comunicació.

Per què vaig preparar així la sessió?

No m ‘imaginava que llegir aquest llibre durant el neguit de la gestió de la sessió em seria tan profitós. La primera clau és que només cal transmetre una idea. Vet aquí el dilema. Quin era l’objectiu,  la idea, de la sessió: ensenyar a muntar blocs o fer conèixer aquest recurs? Donant-hi voltes i reflexionant-hi a cada moment, em vaig veure reproduint el gest. Llavors em va venir tot rodat: eines TIC, tic nerviós… Tenia clar que havia de calmar per calmar-me. Des de dilluns al vespre que ja em vaig accelerar amb la feina que hi havia després de la primera sessió.

Amb aquest petit gest, no només pretenia captar l’atenció sinó que es constituís en una marca del curs. Vaig percebre per les piulades de l’endemà de la primera sessió que hi havia sentiment de pinya, de comunitat. Per tant, calia un petit símbol perquè representés aquesta unió. D’altra banda, també jugava amb la idea de no defraudar qui m’havia proposat de fer aquesta sessió. Sóc conscient que hi ha deixat la pell per tirar endavant aquest curs. Per tant, no la podia defraudar.Volia estirar de la broma del gest i si arribàvem a la conclusió que representava proximitat, pensava proposar que ens despulléssim tots plegats. Evidentment era un broma per introduir la presentació que m’havia demanat la Carme. És un autèntic streaptease.

També hi havia un parell de claus més: proximitat explicant històries, anècdotes i metàfores i des d’un vessant afectiu.

Què no vaig tenir en compte?

Em vaig oblidar de negociar expectatives a l’inici, ni de demanar el nom de les persones que no coneixia.

Tampoc duia ben plantejada la sessió. no sabia si havia de ser més pràctica o més explicativa. Tinc la sensació que em vaig sentir xerrar massa.És una cosa que no suporto i que em sembla que no m’hi acostumaré mai.

Una altra por: les posades en comú de les activitats cooperatives. Gràcies a la Carme va ser prou fluïda.

Què hauria d’haver explicat?

Arran del comentari de presentació en el bloc, una alumna va ser convidada en un programa de Banda Ampla.

Què se n’ha de fer un cop ha finalitzat el curs? L’alumnat proposa que no es tanqui mai. Ho argumenten que el tenen com a material de consulta.

Les entrades que m’han sorprès mentre preparava la sessió:

Per acabar, us deixo un altre regal diví: el trio final de l’òpera Der Rosenkavalier de Richard Strauss.

Representa el pas del professorat 1.25 cap al 2.0

Anuncis

Feina feta: sessió acabada. I em passa com quan finalitzes un curs. Inicies un procés de dol. Has deixat anar el llast de la tensió dels darrers dies i de les darreres hores. Així doncs et despertes ressacós, l’eufòria es va esvaint, sents al cap una pluja fina de les coses que podries haver dit… i que no ho vas fer.

Què vaig sentir?
Al començament molts nervis i moltes ganes d’anar-me’n (i després de gran vull formar part de Casal Rock!). Un cop em va haver presentat la Carme, vaig haver d’arrancar… i quina arrancada!  Però em vaig sentir molt còmode i m’ho vaig passar molt bé, tant que tindria ganes de presentar-me de nou a l’aula, però per viquejar (wikejar?). També us he de confessar que des de dilluns a la tarda us envejo perquè es percep que s’ ha establert  molt bona química des que vau començar.

Com que estem en família,em puc sincerar: em van emprenyar les piulades. Però és el maleït llast academicista. Com  consta de desprendre’ns-en. Ara penso que vam desaprofitar una bona oportunitat d’haver aprofitar la interferència  com a recurs didàctic (tot i que la Carme ho va començar a fer). Hauria estat bé que algú anés piulant les idees més importants de la sessió, els conceptes i les “xorrades” perquè m’hauria anat de fàbula (com diu ma mare) per redactar aquesta entrada. Carme, gràcies per fer-me veure que les actes poden ser piulades de l’alumnat.  No som conscients del tot de les possibilitats que permeten les TIC, però ja les anirem caçant. Ens cal temps. Com és que som pacients amb els alumnes mentre que no ens ho permetem quan aprenem nosaltres? (vinga, una altra fuetada academicista)

Havent acabada la sessió, em vaig penjar. Em va quedar un somriure postcoital.  Mireu com anava que havia de fer un encàrrec a l’altra punta de Barcelona. Ni vaig notar la calor ni la xafogor que feia! Això sí, em vaig anar a prendre una canya ben fresca a la vostra salut. Quina delícia! Les sorpreses no s’havien acabat. Vaig decidir anar a dinar a Tallers, 76. És un restaurant molt petit que teniu al darrere de Click & do. És d’una gent valenciana força trempada. Us recomano l’arròs al forn, tot i que després no serveixes per a res. Estava cansat, però havia d’esperar la dona: havíem decidit anar al cine. Li anava a proposar de desfer el pla, però hi vam anar. Vam triar Mother and child. Una altra delícia! És idònia per fer neteja de sacs lacrimals i fosses nasals. Espero animar-me a fer-ne una altra entrada sobre aquesta pel·lícula. Ara no vaig parar de pensar en la sessió i quantes escenes servien per il·lustrar idees que havíem parlat al matí. Ja és malaltís, però la protagonista podria utilitzar un bloc, no? Però canviaria tota la trama del film.

M’agradaria continuar descrivint-vos què hi havia a la rebotiga de la sessió d’ahir; però és tard, fresqueja i em queda poca bateria tant personal com del portàtil. Espero llegir comentaris vostre per orientar millor la sessió que repetirem a l’octubre. Us deixo amb els meus ídols televisius; bé, en aquest cas, femenins. Mireu si no n’aprenen! Compareu la interpretació de les àvies  amb la de la versió original. Que vagi de gust!