20170202_175512.jpg

20a sessió Vam començar revisant les errades de l’acta de la sessió anterior. Tot seguit, vam posar en comú l’exercici que vaig improvisar perquè acabessin consolidant la diferenciació del complement directe i l’indirecte. Va caldre que repasséssim les formes dels pronoms que substitueixen aquests dos complements.

Urgia una ruptura. Vaig improvisar un descans cerebral: l’activitat que havia plantejat d’escalfament en el grup anterior.

Vaig haver de recórrer al que ens va quedar pendent en la sessió anterior. Vam mirar de recuperar una tasca del trimestre anterior: ajudar al nostre rei en quin àmbit s’ha de salvar de les retallades pressupostàries. Així doncs, calia recordar quin àmbit havien defensat i quins arguments havien exposat en una piulada.  Tothom va consultar el seu perfil de Twitter per recordar què n’havien opinat.  Ens van fallar els partidaris de l’àmbit de seguretat.

20170202_180558.jpg

21a sessió. De vegades la inspiració falla. Em sembla que vaig haver de preparar les sessions d’aquesta setmana a preu fet.

Perles.  Reforç de l’ús de la preposició a per entretenir-los mentre m’entrevistaven. Em vaig adonar que van fer l’exercici en un tres i no res. No es volien perdre l’entrevista. Van parar l’orella, els molt podrits.

 Com que hem de redactar un article d’opinió, vaig plantejar repartir les preguntes per analitzar la situació abans d’escriure. Em semblava que si dúiem a terme aquesta activitat de forma col·lectiva podia servir com a descans cerebral. No pots donar gat per llebre, com veurem en una futura reflexió. De moment, la vaig haver de reservar.

Havíem de mirar si podíem adaptar el joc de Magic, the Gathering al nostre projecte de Bestiari s. XXI, tal com em va suggerir Pere Cornellà. Vaig aprofitar com a material l’entrada de Viquipèdia. Em semblava que era idònia per aplicar-la amb l’estructura cooperativa del puzle (o trencaclosques). Va fallir tant en el primer nivell com en el segon. Es van esverar perquè no entenien res. Abans que no perdéssim la calma, vam poder apuntar algunes conclusions.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

 

Cliqueu la foto per activar la vídeo acta

Cliqueu la foto per activar la vídeo acta

Sessió 15a. Aquesta sessió havia de respondre a dos objectius:  consolidar el model d’informe amb la base d’orientació i redactar el nostre informe. Vam fer la posada en comú i vam apuntar el que s’hauria de millorar amb el text model. Abans de continuar redactant l’informe, vam repassar què enteníem per paràgraf. Primer, vaig mirar que el grup el definís. Després, vam consultar el Centre de Redacció i vam seguir la proposta de Daniel Cassany per triar el paràgraf més adequat.

Vaig recordar les propostes d’informe que havia recollit i les havia unificat. Per tant, vaig formar tres grups: un per a la introducció i dos per a l’exposició. Cada alumne havia de triar una idea de l’esquema i redactar-la. En la posada en comú, vaig anar escrivint-ho en un document i anava comentant què s’hi havia de millorar o de completar. Ens quedava la conclusió. Els vaig proposar de compartir el document perquè cadascú n’escrigués una.

Alguns van aprofitar mentre sortien de l’aula per expressar-me que els havia agradat tant la subhasta com la redacció col·laborativa.

Cliqueu sobre la foto per activar la vídeo acta

Cliqueu sobre la foto per activar la vídeo acta

Sessió 16a.  Teníem la pressió d’acomplir els objectius si volíem celebrar el final d’unitat i de trimestre. Havíem de revisar l’informe i triar-ne una conclusió.  Així doncs, vam començar llegint l’acta de la sessió anterior. Vaig demanar quantes conclusions teníem. Només uns quants alumnes van aixecar la mà. Es van convertir en l’eix aglutinador per formar grups. Abans de posar-se a revisar per acordar una conclusió, vaig llegir en veu alta l’informe. Vaig marcar en blau les meves incorporacions. Mentre el llegia, notava una satisfacció creixent. La Conxi va confessar el mateix. Li semblava que començava a fer patxoca el document.

Cada autor va llegir als companys la seva proposta. Després la van revisar i la van retocar. En la posada en comú, un portaveu de cada grup presentava el resulta. Vaig demanar ajut a l’hora de triar la conclusió. Van apuntar un parell de propostes: triar-les argumentant-les o bé votar-les directament. Vam optar per aquesta segona via. Vaig incloure-la en la versió revisada del document.

Quan ja marxàvem, la Marisol va suggerir si no havíem d’annexar fotografies. Es va avançar a un dels reptes dels veïns. Tothom es va apressar a fotografiar mostres per a l’informe. De totes maneres, els veïns ens en proposen un altre: fotografiar la millor aula a partir de l’entorn de cada alumne, utilitzant Instagram. De moment, en tenim disset. Si us animeu a vistar la galeria, cerqueu l’etiqueta #lamilloraula

Aquesta és la pregunta que em va fer un dels components de l’equip de treball en una reunió.Ens havíem trobat per seguir reflexionant sobre  és el caràcter que ha de tenir l’avaluació en els nostres cursos. Però d’ençà que vam acabar la reunió,  no m’he pogut treure del cap aquesta pregunta ni tot el que hi vam debatre. Al final, per distendir l’ambient, els vaig fer la broma que haurien d’escriure breument què havien entès. Veig que aquesta sortida me l’he de menjar amb patates: aquest és el motiu d’aquesta entrada. Mentre hi dono voltes, ara m’adono que el dia abans es van produir tot un seguit de senyals premonitoris.

Preàmbul

Dijous vaig ser abduït tant pels articles com per les piulades de la campanya de purposed/ES.  Va esclatar la polèmica. Alguns publicaven entrades crítiques amb la iniciativa (Jordi i Felipe ). Això em va servir per conèixer més blocs,  més autoritats i una imatge. D’altra banda, el Twitter fumejava.  Abans de plegar, vaig llegir una piulada divertida. També vaig rebre un missatge d’un dels components de l’equip exposant-me uns dubtes.

Plantejament de la sessió

Vaig repassar les preguntes que els havia plantejat en la convocatòria. Eren unes reflexions per comentar  tres capítols del llibre de Neus Sanmartí. Ara bé, em feia por que el debat no se’ns mengés tot el temps de la sessió. D’altra banda, em va semblar que podia aprofitar  la posada en comú d’una activitat que havia fet amb les alumnes del nivell D. Podia servir per valorar-la i per qüestionar aquesta obsessió nostra per la correcció editorial, en paraules de Daniel  Cassany. Finalment, havíem de fer balanç de com havia anat a l’hora de fixar els criteris avaluatius.

Desenvolupament de la sessió

Després d’haver negociat el desenvolupament de la sessió. Vam seguir la presentació que havia preparat.

Vaig formar tres grups perquè  cada un debaté una de les idees claus. Després havia de plantejar les conclusions a la resta. Abans, però, vaig projectar la cinquena diapositiva. Va obrir la caixa dels trons. De les rialles inicials vam passar a un silenci meditatiu. Em va agradar com vam anar resolent la posada en comú. A mesura que cada grup exposava les seves reflexions, hi havia algú que formulava un dubte que donava peu  a la intervenció del grup següent. Cada vegada em costava moderar el debat i havia d’intervenir-hi més. Mirava d’aclarir la consulta recorrent a  les diapositives de la  presentació o bé encetant una nova reflexió: donant-hi la volta, és a dir, mirava de traslladar el neguit al context de l’equip i que m’ajudessin a resoldre el problema.  Potser és el que m’hauria d’haver fet, en canvi els parodiava reaccionant de la mateixa manera. Per exemple, quan algú va arribar a la conclusió que era  impossible que  tothom –com ens agrada generalitzar i estandarditzar– assolís l’objectiu del curs. Els vaig espetar que havia arribat el moment que els hauria de passar pel sedàs. De manera que ja em podien ajudar a establir un criteri per començar a expulsar components de l’equip de treball.

No em serveix el pretext de ” la vida és dura” per suposar que a una minoria li és impossible assolir els objectius del curs.  Si hem de donar una nova orientació a l’avaluació, cal que canviem la perspectiva de la imatge dels animals. Hem de ser conscients que un grup és format per un conjunt d’individus, ben diferents uns dels altres. Poster ens vam centrar massa a l’hora de tractar aquesta idea amb les persones que tenen dificultats d’aprenentatge. Reprenent la imatge, ens hem de preguntar com podem, com a docents, fer que la peixera arribi a la branca més alta. Ironies del destí. Un exemple tan ximple il·lustra què és una tasca i com s’ha d’avaluar-la.

També ens vam plantejar la importància de l’error. De nou, cal que ens mirem amb uns altres ulls la correcció. Hem de potenciar les consecucions que no pas fixar-nos en allò que han de millorar — que és el que ens fa patir i ens desanima més–. Potser els cal temps, com a nosaltres. Ara bé, si fixem uns indicadors d’assoliment, ens ha de servir perquè  els puguem transmetre a l’alumnat perquè pugui desenvolupar amb èxit la tasca. Per què ens ha d’amoïnar que tothom assoleixi uns objetius? Més aviat, hauria de ser al contrari, ens n’ hauríem d’alegrar, no?

Em sembla que  ja ho destacava la professora Ana Hernández analitzant el treball en equip del professorat,  ja n’hem parlat en un altre article  anterior. Aquest espai de formació que hem creat és idèntic al de les nostres aules.  Així doncs, cal que prenguem nota de les inquietuds i incerteses perquè són les mateixes que  viu l’alumnat. Per aprendre, cal qüestionar-se el que hem d’apropiar. És un principi que ens oblidem quan et trobes davant d’un grup.

Havíem acordat que el 30 d’abril penajaríem els criteris i ens reuniríem el 6 de maig, però s’ha hagut d’allargar el període i desconvocar la reunió.

Hi anava bastant refiat. Si l’anterior havia anat bé, per què no podia passar el mateix? Però, miop com sóc, l’atzar m’anava fent petites advertències. Em vaig deixar el necesser, per tant vaig haver de renunciar a la sessió matinal de piscina. Tenia previst una sessió final de relax: tolls i jacuzzi. Fes-te fotre! Em vaig resignar a esperar l’hora llegint Los miserables. Així doncs, vaig anar a Sant Boi amb la música a tota castanya:” per motivar-me , saps” –com diria el meu fill. Arribo i aparco del cotxe. Només baixar-me’n que noto el turmell artrític que em fot un mal horrorós. Recordo si han anunciat pluges per avui. Contemplo el cel. No hi ha cap negror amenaçadora. Il·lús…

Frisava per arribar i asseure’m a llegir. Estava en un moment clau. La crisi de Javert. Si al començament presenciem el conflicte intern de Valjean que es debat si presentar-se a les autoritats com a expresidiari fugat. Ara és l’inspector de policia que no entén com és que ha deixat escapar l’objectiu de la seva vida, la seva presa. Se sorprèn d’aquest moment de feblesa. L’altra cara del mirall. Promet l’episodi. Però es presenten el dire i una companya a esmorzar. Finalitza la sessió de lectura.

Vaig a començar la reunió: repartint targetes per formar equips de treball. Esclata la tamborinada. El Comitè de la Veterania es planta. La portaveu qüestiona la metodologia de treball. “Si som quatre gats per què hem de perdre el temps fent grups i regrups”, planteja. Suggereix que es pot comentar tot en veu alta. Amenaça que si continuo així abandona la reunió. Les altres, com si fos el cor d’una tragèdia grega, assenten. Crec que els primers minuts d’aquest vídeo són il·lustradors. Els xiscles que podeu sentir són les respectives morts de la reunió i de l’ESETet.

Així doncs, la revolta de bruixes era el deute pendent de la reunió anterior: havien quedat en evidència i no els havia fet costat amb el tema del seguiment del curs (20 punts) –prometo una entrada sobre aquest tema. La venjança és un plat que serveix fred.

Vaig reconduir com vaig poder la reunió. Ja des un bon començament els va costar recordar per què havíem establert dos objectius en la reunió (hi falta la convocatòria). No s’havien adonat que en la convocatòria hi havia plantejades dues qüestions que eren els objectius de la sessió? No recordaven de què havíem parlat en la reunió anterior?

La idea d’elaborar un mapa sobre la correcció va anar prou bé. Em va semblar entreveure rialletes de cert se-me’n-fotisme, però aquest és el que vam saber elaborar (MAPA CONCEPTUAL DE LA CORRECCIÓ). A mesura que anàvem formulant preguntes per elaborar el mapa, es va obrir el debat però liderat pel Comitè. Van reconèixer que no hi havia cap problema. Ho confessava, precisament amb aquesta alegria,  la persona que un mes abans havia declarat que prendre la nota de curs comportava més feina (anem adobant el camí per als 20 punts) i que no  donava a l’abast. A més,  va reconèixer que havia d’assumir una correcció setmanal! Era per llençar el barret al foc! S’havien llegit l’acta de la reunió anterior? S’havien llegit la convocatòria amb  els objectius de la sessió?

De totes maneres, vaig poder exposar la presentació que havia trobat de Daniel Cassany.

Hi va haver més debat comunitari, però que no vaig ser capaç de recollir cap conclusió. Ja vaig confessar que em veia incapaç de redactar-ne l’acta. Què em va sorprendre?

  • Ara ja no hi havia cap problema. Si més no, calia acordar per a què han de servir els refotuts 20 punts
  • La persona esmentada més amunt s’adona que no donava l’abast amb les correccions perquè xerrava molt amb els seus companys de servei. (Evito fer-ne una anàlisi PNL)
  • Tot i que una tècnica assumeix que vol agilitar la tasca de la correcció, la companya s’hi solidaritza dient-li que si reduís un grup ja no aniria tan estressada.
  • No es pot fer reunió en l’últim dia de curs. És clar és millor que me ‘ls emporti a PortAventura, no? Així ho celebren l’institut dels meus fills.
  • Algú deixa anar que potser fa por experimentar novetats perquè no se sap com s’han d’aplicar…

Pel que fa a la nova proposta del calendari, els va agradar que hagués incorporat una sessió més. Qui va qüestionar tant la metodologia cooperativa, es va delatar que havia aplicat el que s’havia dit en el seu grup quant a l’administració de la prova homologada.

Què me’n duc d’aquesta reunió?

No hi ha consciència d’equip o de comunitat pel que fa al Comitè. Així doncs, cal que hi perdi temps o el dediqui al vertader equip?

Com és que hi ha un grup que només aconsegueixen debatre un punt mentre que un altre acorden conclusions del punts que han de tractar en menys de dos minuts?

Que m’he de replantejar la correcció dels de distància. Els comentaris que han escrit és la prova de la inutilitat de la correcció de l’escrit.

Mostres de solidaritat i d’afecte  per part de la Baronia (amb qui puc comptar), tot i que els vaig metrallar mímicament a la sortida de la reunió. Em van esbroncar. Segons aquest grup, havia d’haver plantat cara al Comitè i imposar-los de treballar en grup. Van reconèixer que ara les reunions eren més pràctiques i  participatives.

  • Algú ja m’ha reclamat la presentació de la correcció.
  • Tinc dues reunions individuals amb dos tècnics per treballar l’autoavaluació del professorat.
  • La URL d’una coacher sobre conducció d’equips i resolució de conflictes.

Per tant, m’ha d’afectar tant que una minoria es negui a participar i que es cregui que té la paella pel mànec? Mentre dono voltes a aquestes preguntes, em vénen ganes de sadollar la venjança. Els puc proposar de fer un lipdub, ara que després de les clatellades que ha rebut la consellera Tura, m’estan passant les ganes.

De moment, aquestes són les opcions. S’accepten altres recomanacions. Jo em decanto per l’última. Com fa l’Albert Espinosa en els seus articles d'”El Periódico”, us n’exposo al final els arguments.

  • .

Crec que m’he guanyat amb escreix la beatificació. Hauré de consultar el llibre geneològic. Cada vegada estic més convençut que el meu cognom patern no és d’origen navarrès sinó llatí. Vés a saber quin avantpassat es va deixar birlar la CON-SO-NANT O-CLU-SI-VA DEN-TAL que no sona.