4a sessió

4a sessió. Es va convertint en un hàbit la construcció del relatograma del resum de la sessió anterior. Ahir vaig observar que la Vivi, que se n’havia oblidat, es va apressar a escriure dues paraules. La Begoña va començar la roda. Va comparar la sessió amb un acte que organitzen el col·legi de les seves filles. Va recordar que la prova és com una cursa, però que la veu capaç que tot el grup la superarà. Va continuar el Fernando. Va confessar que una idea que li havia agradat del vídeo era la dels projectes comuns concretada en una manifestació  —ja em veuen a venir. També va portar la cita en què aconsella sortir de la zona de confort i la imatge de la construcció col·lectiva amb la reunió que formen un puzle. Noto que a cada sessió hi apareixen conceptes que es van repetint i que l’arc va des del vessant emocional fins al del desapoderament, cosa que em satisfà. La Johanna va venir amb les paraules retallades del diari. Està il·lusionada de tirar endavant algun projecte plegats. La Leti, com ja és habitual, ve amb la data del dia i amb una cita adaptada per ella mateixa: “Castelldefels és casa meva; la meva classe és el món”. La Laura va incorporar dues imatges: la d’un test i la de Sant Jordi i el drac. Finalment, la Vivi hi va enganxar les dues paraules: valoracions i expectatives.

L’element detonant de la sessió va ser el tràiler d’una pel·lícula. De seguida, la Begoña va reconèixer-la: King Kong. El Fernando, suspicaç, ja es va ensumar alguna relació amb la llegenda de Sant Jordi. Va ser un pretext per introduir el tema de treball. Després que entre tots expliquessin què havien vist, els vaig donar una imatge de la llegenda a cadascú. Havien de descriure la il·lustració i entre tots anar ordenant les imatges. Vam haver de controlar la Begoña. De seguida, hi va trobar a faltar un parell d’imatges. A casa té el mateix llibre i va reconèixer que se’l sabia de memòria. Vam riure. Quan es va entodussir a marcar un ordre erroni, hauria d’haver demanat a la Laura que li deixé constrastar la seva llegenda il·lustrada. Ja veig que hauré a aprendre de desaprendre: estar ben alerta dels oferiments per part dels alumnes. Per això li vaig demanar que vingués amb la llegenda il·lustrada. S’ho va currar. Després, no en vam fer cas. Em va passar el mateix el dia anterior. La Leticia es va prestar a portar el text de la llegenda. Primer, em va sobtar. “Qui ha de dur les activiats a l’aula!” Quan em vaig haver adonat de la pífia, vaig correr a demanar que me l’enviés. Va servir com a material per a la propera activitat. La Laura es va oferir a dur-la il·lustrada. Vaig acceptar. D’altra banda, l’Aliou ens va informar que també hi ha una llegenda egípcia bastant similiar. Es va produir un nou conflicte. Ens va costar entendre’l. La Leticia va ser la única que es va atrevir d’avisar-lo que no l’havia entès

Tot seguit vaig repartir els fragments de la història. Cadascú havia d’omplir amb les paraules que hi faltaven. La van llegir en veu alta. Finalment,  vaig repartir per terra les imatges relacionades amb el mite de Teseu i el Minotaure. El Fernando, novament, va reconèixer el Minotaure. En desconeixia la narració. L’Aliou va indenticar el monument de Pasifae de Vilanova i la Geltrú.

Extreta d’https://www.flickr.com/photos/vilanovailageltru/3386431775/

Abans de sortir a voltar, vam sortejar els amics invisibles. Haurien de fotografiar la portada del llibre que els agradaria regalar a la persona que els havia tocat. Mentre esperàvem que arribés la Laura, l’Aliou va preguntar a la Leticia pel conflicte anterior. En vam estar xerrant. Va reconèixer que parlava molt ràpid amb la seva llengua materna.

Dimarts començarem a treballar el desapoderament: debatent la intromessió de la prova i reflexionant com  i qui pot valorar l’aprenentatge d’una persona. Vaig sortir amb una sensacó estranya de la classe. Reconec que vaig plantejar bones idees, però en va fallar l’arquitectura. Vaig abusar del gran grup, quan la idea inicial era  repartir les activitats per racons de l’aula i per parelles o en petits grups hi anessin passant. Ho vaig sacrificar pel criteri de la progressió. I em van mortificar les cares d’avorriment. Ara penso que també vaig desaprofitar el mite per desapoderar-ne els valors.

2a sessió amb el grup d’E3. Escric aquest dietari amb una mica de recança. He estrenat el curs i encara tinc pendent elaborar-ne el Projecte Mínim Viable. Ha estat per manca de temps, però també m’he qüestionat si realment cal aquest document. Primer, si he d’aprendre a desapoderar-me potser no cal planificacions prèvies que només et donen la seguretat d’emprendre l’aventura. Segon, si hem d’experimentar un model democràtic, la negociació n’és la clau. Per tant, és impossible fixar res fins que no es debati a l’aula amb el grup. A més, m’he proposat si no acabem la programació de la sessió, la recuperarem en la propera. Però em nego a amoïnar-me per haver d’enllestir el que he planificat. És el parany del consumisme educatiu. Visca l’educació lenta!

Vam començar una roda en què cadascú explicava les imatges o les paraules que havia buscat com a material del primer relatograma. Van anar apareixent els estats ànims que havien viscut en la sessió anterior. Algú havia tingut molt bona impressió de la metodologia. Una altra es va fixar en el pla de curs en què apareixia l’adjectiu democràtic… Em van impressionar els comentaris. Tot seguit, els vaig facilitar el plat, la pega i les tisores. Cadascú hi va anar enganxant el que va voler. Resultat satisfactori per les dues bandes. Anem començant la construcció col·lectiva. De moment, cadascú enganxant en el plat la seva individualitat.

Com que van aparèixer els adjectius relacionats amb els estats d’ànim. Els vaig apuntar a la pissarra per repassar la morfologia dels adjectius i per presentar-los uns quants de nous (capficat, amoïnat, angoixat…). Per què vaig improvisar? Doncs el subconscient va reaccionar així per acontentar l’Eva. Em va semblar percebre el dia anterior que era reticent a la manera de plantejar la sessió. Manies. Va venir apressada a disculpar-se perquè havia plegat abans, que li feia molta vergonya parlar. La vaig tranquil·litzar.

Vam continuar el model de prova. Vam corregir i acabar els exercicis gramaticals. Després els vaig proposar la pregunta per a l’exercici d’expressió oral. La majoria espera trobar feina i aconseguir ser capaç de parlar en català. Vaig estar a punt de caure la temptació que escriguessin el missatge electrònic de l’exercici de l’expressió escrita a casa. Me’n vaig estar i el van escriure a l’aula. Només ens va quedar temps per presentar el pla de treball (PLA DE CURS E3). Van aprofitar per comentar alguns aspectes. Van valorar que era efectiu tenir el grup virtual. Va anar com anell del dit i va resoldre un futur conflicte: l’acollida a les tres persones que s’han incorporat al grup per primera vegada. El Chema va informar de l’existència del grup al Whatsapp. El Celes va preguntar, estranyat, quina n’era la finalitat. Els altres vam riure. Serveix per a tot: informar, comentar, aclarir… És quan vaig veure que és un grup molt cohesionat i tenen un perfil adequat per esdevenir il·lusionistes socials. A la tarda, la Laura ja els hi havia afegit. L’Eva informava que li havien confirmat que treballaria a l’aeroport. A veure què els sembla el vídeo de Javier Encina La esperanza de lo imposibleEs preveu una perfomance ben aviat.

Com us sentírieu si el dia que comencéssiu el curs el professor us impedís d’entrar a l’aula?  Us trobeu esperant amb persones que no coneixeu de res o bé us retrobeu amb els companys del curs del passat trimestre, però no us podeu imaginar perquè no podeu accedir a la clase. Només sentiu soroll de mobiliari. L’estona es va allargant. De cop i volta, s’obren les  fulles de la porta i observeu que l’aula té una disposició estranya. Així va arrancar la primera sessió d’un nou curs.

Desmuntant l'aula

Em vaig equivocar col·locant les cadires amb el seient cap endins. Havia previst que miressin cap enfora per observar la reacció dels alumnes. El cercle havia d’anul·lar les ganes d’asseure-s’hi. Pretenia que els alumnes es guanyessin les cadires. Encara recordo l’entrada de l’Eva, una alumna nova. Em sembla que venia indignada per l’espera —havia de sortir abans per anar a una entrevista de feina—, però va fer uns ulls com taronges quan va veure que l’aula només hi havia un cercle de cadires al mig i les dues taules. Tothom la va imitar i es van seure. Els vaig fer adonar que ningú no els havia donat permís d’ocupar les cadires. Els vaig demanar si sabien qui era Mr. Potato —tenia una diapositiva a punt, però la tecnologia em va boicotejar bastant la sessió. Els vaig repartir les cinc tires de paper. Hi havien d’escriure, a cada una, una informació personal. Els vaig animar a utilitzar els retoladors, en comptes del bolígraf. Després les havien de penjar al·leatòriament pels respatllers.

bastint una nova identitat

Ara començava l’activitat. Abans que s’acabés la música havien de ser capaços d’agafar cinc informacions diferents. Amb les dades que havien aconseguit, s’havien de presentar. Si hem de negociar si experiment el desapoderament a partir de les propostes d’Ainhoa Ezeiza i  Javier Encina, doncs el més lògic era que desmuntéssim la nostra identitat i en forméssim una de nova a partir de les dades que ens facilitessin els companys. Els va divertir l’activitat, encara més quan van escoltar les noves personalitats.

Els vaig formular la pregunta: “Qui mana aquí?”. Van respondre a l’uníson: “Tu”. Els podria haver comentar que ja s’havia notat amb l’entrada inicial… Vaig somriure i els vaig convidar que miréssim el vídeo de la Mala Rodríguez. La connexió anava lenta. De dos minuts i mig que dura el clip, es va allargar al doble. Em pensava però que l’estrofa s’havia entès. Els vaig plantejar les preguntes perquè reflexionessin sobre la cançó. Em vam demanr de tornar-la a escoltar i de recordar les preguntes. Així motivaria el primer debat. Va ser un col·loqui tímid, tant per part seva com per part meva. Va ser curiosa la transformació: del meu reconeixement incicial com a única autoritat a l’aula ja van veure que ells hi pintaven bastant. També es van apuntar les diferent accepcions de la paraula poder (com a nom i com a verb) o bé van reconèixer que calia un cert control per mantenir l’ordre —els hauria d’haver recordat com havien entrat a l’aula.

Vaig haver de reconèixer que tampoc no tenia poder. Els vaig repartir l’estructura de la prova. Alguna cara de pànic. Vam anar repassant el document. Quan vaig advertir d’un bloc eliminatori, van augmentar les cares de torbament. Els vaig informar que s’havien assegut sobre de l’autoritat. Per tant, van descobrir que a sota de les cadires tenien un model de prova. Vam anar fent els diferents exercicis: primer, individualment; després, contrastant-ho per parelles. Vaig haver d’apaivagar un parell de conflictes, que generen les posades en comú dels exercicis de comprensió. Els alumnes es concentren bastant per inferir i retenir la informació que escolten o llegeixen que els passat desaparcebut els  matisos de les preguntes i les possibles solucions. Vaig haver de recòrrer al meu rol d’autoritat. Però és evident la indignació que genera per sentir-se enganyats. Cal revisar l’avaluació de les habilitats receptives.

Finalment, vaig haver de repartir el pla del curs i demanar-los que es miressin el vídeo sobre il·lusionisme social que tenien penjat en el blog. També els vaig demanar  que vinguin amb imatges o paraules per resumir la sessió. Ens aventurem en la tècnica dels relatogrames. Que Carla Boserman em perdoni.

Com m’he acostumat, m’agrada que la primera sessió sigui la carta de presentació. Costa de mantenir aquest línia al llarg de tot el trimestre. La intenció d’ahir, a més de sorprendre i sacsejar consciències,  era qüestionar certs elements: l’espai de l’aula, els rols.