Trampejant

11a sessió. Com és habitual, hem començat recordant la sessió anterior. Crec que hauré de prendre mesures perquè tothom pugui parlar.  Els he presentat el pla de la sessió: acabar amb les entrevistes visualitzades i acordar com emprenem el nou projecte.

Arran de les entrevistes que  van mirar, han pensat què els preguntarien ells i després han pensat que els podria preguntar l’entrevistat. M’han agradat les preguntes que han pensat en les dues tongades. Era inevitable esmentar el resultat de les eleccions nord-americanes. S’ha generat un debat espontani.

Hem practicat els pronoms de complement indirecte. Primer, hem repassat el pronom li passant-nos una pilota. Després, per parelles, han mirar de trobar els pronoms per a la resta de persones.

Finalment, els he preguntat si es veien capaços de deixar-se entrevistar per un company. Hauríem d’editar un vídeo similar al de la pel·lícula Human. Han acceptat entusiasmats. He repartit post-it perquè hi escrivissin una pregunta que els agradaria que els plantegessin els companys. Les hem comentades i finalment, n’han triades dues, les que els han agradat més.

Avui han comentat que els havia encantat la classe. Ara bé, volen debatre temes d’interès general per conèixer-se més. De fet, algunes de les preguntes que han ideat ens podria servir per generar un debat. També els he comentat com reaccionen en les activitats i en les tasques. Mentre l’estan duent a terme es parlen en castellà, però a l’hora de fer-ne la posada en comú o bé de presentar el producte, ho fan en català. De moment, ho mantindrem això, però que es vagin mentalitzant que de cara el segon trimestre ja seré més estricte en l’ús del català.

 

Microrevolució

Dijous prosseguíem amb el projecte d’idear una aula apta per a nosaltres. Dimarts van riure de la cara que vaig fer de l’aula que ens ha cedit la Biblioteca. Em van endevinar el pensament. Em va venir una cançó al cap. Com que no va venir la Jorgelina, em vaig comprometre a ser la propera mona (la mona del grup és qui li toca de pensar una cançó que  representi la sessió).  Després, amb calma, vaig substituir la que havia triada per una altra, una d’OK Go.

Abans de reprendre el projecte, vam escoltar el poema de Joan Salvat-Papasseit, versionat per Lluís Llach. Així vam repassar present de subjuntiu i pronoms. Un grup van completar els buits amb les formes verbals, mentre que l’altre grup es va encarregar dels pronoms. Després, en parelles van poder comprovar si el que havien completat era el correcte. Em vaig deixar els altaveus. L’audició va ser desastrosa —sort que havien d’omplir buits!! A partir de llavors, vaig tenir problemes de connexió. Adéu presentació, adéu visionat de This too shall pass

Ens vam repartir els pòstits de colors. Hi havien d’escriure una necessitat i vam aprofitar un contrafort per penjar-les. Atemptàvem per primera vegada contra el blanc insultat de l’aula. Després, en van triar dues. Costa que es moguin. Costa que escampin els pòstits. Les necessitats es repetien: equip tecnològic, seients ergonòmics i pissarra. Vaig formar quatre grups. Es van convertir en un estudi d’arquitectes que es presentaven en un concurs per dissenyar el millor espai d’aprenentatge.

Em va sorprendre el resultat. Les quatres propostes tenen coincidències. Tenien en compte les dinàmiques que es produeixen en les sessions. Algunes solucions,però, em van semblar originals. Em va agradar que un grup plantegés que una catifa presidís el centre de l’espai. Era per dir-los: “Anem a comprar agulles i drapet i en teixim una!” Un altre va comentar que calia plantes a l’aula. També van coincidir a disposar un racó amb begudes. La Tati va recordar que el curs passat celebraven els aniversaris. Hauré de recordar que el reglament d’ús dels espais municipal hi prohibeix el menjar i la beguda.

Finalment, els vaig apuntar el codi per desvelar la identitat de la protagonista del proper projecte.

 

Aquests són els objectius, però…

Enguany mantinc els objectius del curs passat. Prosseguim amb la ludificació.  La novetat, arar, és que l’aplicarem en les reunions de coordinació amb l’ajut de les companyes que formem part del Seminari de Ludificació de la Casa. Divendres vam tenir la reunió per enllestir i la cosa promet… De totes maneres, continuaré aplicant-la al grup de C2. Si l’any passat el pretext va ser Ramon Muntaner, aquest anys és Ramon Llull. Ens centrarem amb el Llibre de les bèsties i el Llibre d’amic e amat.

He de continuar amb el desapoderament educatiu i amb l’aprenentatge informal. A veure com respon el grup amb què començaré demà. He d’investigar sobre tècniques de Design Thinking per aplicar-les en aquest curs. De totes maneres, m’agradaria que en aquest trimestre ens plantegéssim, com  en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand: “Què ens fa humans?” A més, m’agradaria que ens qüestionéssim l’espai de l’aula. I si el condicionéssim a la nostra mida? I si ens fabriquéssim catifes per estar asseguts al terra? Em neguiteja com puc desplegar un aprenentatge més personalitzat.

Intentaré novament que els alumnes es qüestionin el seu aprenentatge. De fet, l’article de Manel Rives, difós per la Plaforma Internacional de Pràctica Reflexiva, em va permetre conèixer la xerrada de Carol Dweck. Penso que el criteri d’assoliment que planteja la psicòloga americana serà el punt de partida d’un dels grups.

Finalment, a veure quines lletres descobreixo en la meva pràctica. L’any passat van ser la R i la U —efectes col·laterals de treballar Anna Vives i Joan Brossa. Ara bé, si no agraden aquests objectius, en puc pensar uns altres.

 

Wabisabi

6a sessió amb l’S1. Els havia preparat un parell de sorpreses. Ja m’havien fet arribar les primeres actes. Quan les vaig llegir em van començar a trontollar els esquemes. M’havia avançat  i dimarts els havia comunicat que publicaria les actes tal com me les enviaven. Triaria un màxim de cinc errades perquè ens servís per aprendre tot el grup. Reconec que em feia mal d’ulls veure els textos presentats. Vaig haver d’empassar-me les contradiccions. Tal com els havia dit, si volem aprendre de les errades, hem de poder publicar les actes sense que en faci jo un correcció editorial. Em costa triar els errors que poden ser útils per al grup. Preparo les reflexions que ens poden proporcionar els errors, però són les preguntes que em puc plantejar jo, però són les mateixes de qualsevol parlant. Quins mecanismes adopten ells a l’hora de revisar? Aconseguiré que siguin autònoms i que siguin capaços de repassar un text abans de publicar-lo? Comprenc què deu haver fallat en el caràcter d’algunes pífies, però d’altres se m’escapen. Curiós que el dia que em plantejava tots aquests neguits es difongués l’entrevista a Stanilas Dehaene, un neurocientífic que ha estudiat el procés cerebral que intervé en la lectura.

Així doncs, vaig tirar del dret i em vaig empescar aquest avís per a possibles lectors de les nostres actes. Sí, ja ho sé. és una copiada del d’una formació política, però nosaltres també hem iniciat un procés constituent. Ho hauria d’haver consultat tant amb les meves companyes que compartim blog com amb el grup. Ara, va ser projectar la  imatge  l’aula i les cares es van il·luminar.

És una feinada, però he començat a comprovar alguns efectes. D’entrada, de seguida es van presentar voluntàries per assumir el rol de secretàries. Fins i tot, una alumna que de primer es va mostrar reàcia per vergonya, va ser l’autora de l’acta de la segona sessió. Els companys també tenen una actitud similar. Els alumnes del curs passat són els que ben aviat han deixat algun comentari responent alguna de les reflexions. En segon lloc, constato el canvi de mirada. He deixat de ser un voltor acarnissat amb les errades. Ara, com he confessat, em costa de saber seleccionar les que poden ser més útils per a tot el grup. Un cop les he caçades, em fan adonar del que l’alumna ha estat capaç d’escriure correctament. Per celebrar aquesta transformació i tot el que havia generat les primeres actes, vaig gosar d’organitzar un primer homenatge. Vaig retallar uns emblemes —semblen tires de pebrot escalivat, però em vaig inspirar en un famós logo d’un grup musical britànic.

També tenia la música seleccionada per al moment, però devia ser culpa dels nervis, l’equip no em va funcionar.. Vaig demanar un aplaudiment per a cada una de les secretàries i els van anar estampant la recompensa. Es van estarrufar. Com jo. Em sembla que els plantejaré a final de curs que es tornin a revisar l’acta. Estic segur que corregiran errades que no els vaig marcar.

De totes maneres, la sessió va començar amb una altra tongada de paraules encadenades. Ara havien de repetir la darrera síl·laba amb la primera de la nova paraula. Vaig cridar el mal temps. De seguida em van metrallar amb dubtes ortogràfics, fonètics. Cares avorrides. Comentaris: “Els catalans parleu malament”, “Que difícil!”, “No sé distingir una oberta d’una tancada”.

Un cop em vaig poder desfer de l’estratègia tornem-a-la-classe-tradicional, els vaig plantejar com tiràvem endavant els projectes. Vaig apuntar els que havien sorgit fins ara. En vam apuntar de nous. Jo, els meus. Vam acordar que cadascú triés el que li vingués més de gust. Em sembla que vaig forçar massa la posada en comú. Tenien poc temps per exposar el projecte mínim viable. He d’aprofitar que compto amb un urbanista i un enginyer jubilat per aprendre de design thinking. Al final, cada grup va exposar els seus prototips. Hi ha un grup que és individual. Em vaig escagarrinar perquè cada projecte abasta un període de temps diferent.També vaig observar que en algun grup els havia costat entendre’s i arribar a un acord. Em sembla que em va sortir una sarsuela. Sabré lligar-ne tots els ingredients?

Al fons el grup de les autobiografies i el grup sobre la rellevància de la història

Grup del debat des de dos punts de vista contraris i l’alumna que vol tirar endavant una presentació audiovisual

El grup responsable de l’hort literari

 

Estrena

N’havíem parlat fa temps amb la Carme d’anar-hi, just quan van triar com a seu de la nova edició de la trobada. Ens vam despistar. Al final, vam dubtar d’anar-hi, d’assumir algun repte. En parlàvem a primera hora i ens deixaven al final del dia per comunicar-nos la conclusió. Mentrestant, anàvem escrivint  a l’organització aclariments. Vam cansar el pobre Isidro Vidal  (@Isidro )! En vam tenir prou amb un cap de setmana per fer el cop de cap.

No les tenia totes… però va ser arribar i veure les llistes dels tallers. El nostre era un dels que tenia més inscrits. Ens vam cagar a les calces. El que té de bo de tirar un taller entre dos és que un anima a l’altre. Vam anar recollir l’acreditació i ja et trobaves cares conegudes del Twitter. Anar a un acte així de la mà d’una generadora de continguts té els seus avantatges, t’ha de presentar bastant.

Entrem a l’auditori. Com a bons primerencs, ens seiem a la segona fila, darrere del comitè organitzador i de Boris Mir. Comença els parlaments a càrrec de Jordi Vivancos, representant el Departament d’Ensenyament i Gerard Ardanuy, regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Els discursos són bastant distesos i  informals —ai, ai, ai, l’excel·lència comunicativa! El regidor es descriu com a friqui. El públic somriu. La majoria s’hi identifica. Començo a estar-hi a gust: ric per qualsevol cosa. Esclafim a riure quan sentim anomenar a Charo Fernández: “los gomets”. Tant que ens va costar incloure aquesta paraula en castellà a la llista del material per al nostre taller! Em pregunta si és la primera vegada. Quan assenteixo, es resigna: “Uno que se pensaba que asistía a un congreso…”. Presenta Boris Mir. M’agrada com explica la seva experiència a l’Institut-Escola Les Vinyes de Castellbisbal.

Mapa visual elaborat per César Poyatos (@cpoyatos)

Empatitzo amb el seu discurs. Reconec l’orgull i la satisfacció d’haver iniciat un projecte que encara perdura, d’arremangar-se per tirar-lo endavant, amb errades i encerts, de constatar amb la pràctica la teoria i d’haver-ne après un munt. Després del berenar, vam assistir al  taller en què Sergi del Moral ens va demostrar  la metodologia que aplica per aprendre  a resoldre problemes matemàtics.  Dues hores que ens van passar volant. Les claus: generar un conflicte (la sacsejada de l’Olga Esteve), per provocar que els aprenents formulin preguntes.  A més, em va agradar que explicités que les seves classes es basen en l’estructura narrativa dels tres actes. Ara bé,  em va fer patir: costa controlar nés d’un centenar de docents que pateixen una regressió infantil aguda.

1a jornada: ME-MO-RA-BLE!!!

L’endemà vaig acudir al taller d’Antonia Vivas. Em va agradar molt com va plantejar el taller. Va presentar les activitats que havia posat en pràctica en un centre per conscienciar com conviuen la quotidianitat alumnes discapacitats. Ens va proposar una primera activitat de presentació, visual, que ens va cohesionar de seguit. Va aconseguir que amb un moment, s’establís molt bon rotllo. Així vaig conèixer la Itziar la Mamen i la Inés, persones extraordinàries. Vam continuar experimentant amb la limitció visual. Vam haver de fer dos trens, qui només veia era el darrer de  la fila i amb un codi gestual havia de conduir el tren. És una activitat idònia per al treball cooperatiu i un element indispensable: la confiança. Tot seguit, ens va proposar transformar tot el que havíem sentit en idees per elaborar un mínim prototip per incloure l’aprenentatge de les discapacitats. Finalment, ens va plantejar treballar les limitacions de moviment corporal amb un globus. En vaig sortir molt satisfet i, com he dit , va ocasionar que s’establissin un vincles ben estrets entre tots els participants.

Després del cafè, la foto de família (foto de Josu Garro Mezo, @otxolua) . Mentre pujava l’escala cercava el Sergi per comentar-li les preguntes que em venien al cap: quants hi cabem en la foto?, quants innovadors per graó?, quants graons ens caldrien?….

Després ens van aplegar en una aula per presentar el taller i donar-nos les instruccions per provar-lo. Ens havíem d’agrupar segon el número que teníem a l’acreditació. Haurien d’elaborar unes proves perquè l’alumnat del nivell que ens hagués tocat aprengués sobre un tipus d’intel·ligència. Un taller agosarat, però molt ben planificat i conduït per l’equip de Salesianos Atocha.

 

Dinar i cafè a la plaça de la Bonanova. I tres, dos, un… Carme Bové i Jaume Sans a escena! Però això serà una propera entrada.

2a jornada: satisfet

 Dissabte, he de confessar que només volia escoltar Alfredo Hernando, però em van enxampar mentre feia campana. Així doncs vaig haver d’anar a escoltar la memòria. Va estar molt bé.

En el cafè, coneixem el conferenciant. És atent. Sap fer-te sentir excepcional. La seva xerrada va ser molt interessant i ens va anar animant a participar a través del Twitter. Si voleu escoltar-la, aquí en teniu el vídeo.

Finalment, els actes  de rigor: el bateig i la polca.

L’any vinent és a Cadis. Si puc anar a un esdeveniment d’aquesta índole, potser m’aturo a mig camí . Provo Novadors 15.

Ja m’ho havia comentat la Guida Al·lès. S’hi ha d’anar. Com es pot comprovar en la foto de família, hi ha més innovació que estrelles al firmament  (adaptant l’eslògan d’un famós estudi nord-americà). Et desprens de l’etiqueta de bolet. En som uns quants, que ja no som tan minoria.

Hi anava una mica acovardit, però amb l’ambient de la inauguració i l’activitat de Busca algú llences les manies a la primera escombraria que trobes.

Les ganes de sorprendre els companys per part dels talleristes i el respecte i l’admiració per part dels assistents.

Va pagar la pena.

 

Taller tiqui-taca

Me n’he quedat amb les ganes, però en el taller m’hauria agradat punxar per esperar que els grups finalitzessin les tasques que els havíem proposat. Desconec com he de controlar els plats, però ja fa temps que m’ha frapat la metàfora del docent com a mesclador. Ja tenia a punt la selecció musical. La formació no és versionar objectius, tasques o continguts?  A més, li he agafat gustet d’incorporar a l’aula elements en un principi incompatibles.

Em va agradar quan la Carme Bové em va avançar que estudiava la possibilitat de combinar l’assistència d’experts amb tallers pràctics, que els hauríem de conduir nosaltres. Ens havia destinat el taller d’ús de les TIC. De totes maneres, també li vaig informar que enguany l’equip havia decidit investigar l’educació emocional a l’aula. Al cap d’un temps, em va confirmar que el CNL de l’Hospitalet i el CNL Eramprunyà conduiríem el taller de les TIC. Ha estat una autèntica experiència col·laborativa d’aprenentatge disruptiu.

D’entrada, en una reunió amb l’equip havíem debatut sobre les expectatives del taller. EL CNL de l’Hospitalet havia anotat punts forts i febles de lús dels blogs d’aula. En canvi, el nostre CNL va experimentar la rúbrica de Conecta13 sobre la competència digital. A partir d’aquesta informació, la primera trobada va servir per anar trobant afinitats. Vam acordar que plantejaríem un taller pràctic en què els assistents contrastessin entre ells. Això ja va comportar sacrificar el relat de les nostres experiències a canvi que els participants poguessin intercanviar pràctiques i opinions. Aquí va néixer la idea d’horitzontalitat (de seguida em va venir al cap les imatges de Miguel Elias o de Clara Megías amb les seves propostes de superherois educatius). Ens havíem de confessar que no érem experts.  Més repercussions. Tot allò que volguéssim explicar  ho destinaríem a la wiki.  Tot i que ens va costar, vam aconseguir esbossar l’esquema de la sessió i repartir-nos feines. A més, vam voler aplicar el mètode Design Thinking ja que ens semblava que era el més adequat per a un taller. Per tant, miraríem que els participants acordessin un projecte o prototip que els obligués a incrementar l’ús de les  TIC. A partir d’aquí, ens vam repartir les diferents tasques. Finalment, vam acordar una segona reunió. Va servir per recordar i refermar el plantejament del taller. També va servir per contrastar el que fèiem o com aplicava l’aprenentatge per projectes (ABP) en el nivell bàsic (pendent d’escriure l’entrada per a la categoria de portafoli). Vam acordar-ne una altra per enllestir el taller.

 

Mentre escoltava les presentacions de Toni de la Torre i Alícia Martí, em va caure l’ànima als peus. El nostre taller era obra de  passerells… No obstant això, em vaig alegrar que haguéssim triat la imatge de conductors del taller més que no pas d’experts. Vaig haver d’encetar el taller. Com era natural, em vaig anar posant nerviós a mesura que m’explicava. Ara bé, va ser plantejar la primera activitat i tot em va semblar que fluir. A més, quan assumeixes la conducció amb tres companyes més, és molt més còmode. Tal com hem dit, m’hauria agradat ambientar l’espera amb música o potser els hauríem d’haver convidat a algun suc o alguna cosa per picar.

Els vam proposar que reflexionessin quin ús feien de les TIC: primer, individualment; després, en grup. Vam subtituir la pauta sobre la competència digital per la imatge de la taula d’un docent.  Es va comprovar que una imatge val que més mil paraules. La majoria mentre contemplava la diapositiva reien per sota del nas. Vaig explicar la meva experiència amb el projecte #dunsilenci. Per un moment, em van venir al cap els socis del projecte: Jose Ángel Ruiz, Ramón Paraíso, Toni Solano, Joaquim J. Martínez i Déborah Martín R. Així, els vam demanar que planifiquessin un petit prototip —com ens van proposar en el MOOC, un PMV (un prototip mínim viable).

Cliqueu aquí per veure’n el reportatge fotogràfic

En aquest taller vam comprovar el poder disruptiu de les TIC. Cada grup va anar al seu ritme a l’hora de desenvolupar la segona tasca.  Per tant,  vam prescindir de fer un punt final de la sessió. Els vam demanar que fessin una fotografia de les conclusions i la difonguessin pel Twitter. Tothom s’hi va avenir.  També vam comprovar que la rúbrica —m’he guanyat la fama que odio les rúbriques, és veritat; penso que en fem un ús i abús d’aquesta eina— només es podia aplicar si elaboraves un projecte per a un grup o un curs, però en canvi vam ometre la possibilitat de planificar un projecte entre centres o bé entre professorat, el segon punt de vista de l’ús de les TIC —per socialitzar la nostra tasca docent.