Et prepares una sessió sobre Art Thinking. Mentre vas triant el material, t’adones que n’hi ha que l’hauràs de descartar. El procés deu ser similar al d’editar un projecte musical. Al final,  els artistes o els productors s’empesquen donar-li una nova vida a tot el material rebutjat: publicant un recopilatori. És la finalitat d’aquesta presentació.

Ja he confessat que temia que hagués d’explicar l’experiència d’una manera expositiva.  Em feia por que pogués avorrir l’audiència. Em va ve venir al cap la metàfora d’un sopar d’amics en què l’excusa és ensenyar-te el reportatge de les darreres vacances. T’ho proposen just quan estàs paint l’àpat copiós i notes que les parpelles et pesen.

Vas enllestir el taller just quan havies acabat el curs i encara estaves sota els efectes de l’eufòria. S’havia graduat la primera promoció arthinkera —després d’escriure aquest apunt, t’adones que és la segona. Vas evocant els projectes que vam anar desenvolupant al llarg de dos anys (#Humanari, #MR, #clàssics, #Suspens0, #16 sessions i #AnyMACapmany).

Reflexiones com has arribat a adoptar aquesta metodologia. Recordes un vídeo de María Acaso sobre educació disruptiva que et va impactar. Les preguntes que planteja són dards que t’obliguen a replantejar-te la teva pràctica i alliberar-te del que causa insatisfacció quan surts de l’aula. Descobreixes el seu blog. Enveges com organitza les sessions formatives,  les seves reflexions van esquerdant encara més el teu academicisme. Llegeixes la conversa que va mantenir amb Elizabeth Ellsworth i hi reconeixes alguns dubtes, algunes paradoxes i algunes conclusions. Quan estaves a punt de provar el seu mètode Placenta, publica rEDUvolution i decideixes experimentar les microrevolucions. I de la rEDUvolution a l’Art Thinking.

Gràcies a Ainohoa Ezeiza i Javier Encina, topes amb el pensament d’Ivan Illich. Nou impacte. El formalisme educatiu se’n va en orris. T’adones que el sistema educatiu, tant és que sigui reglat com no reglat ja que el segon s’emmiralla en el primer, s’ha bastit en la submissió, fonamentada en criteris arbitraris. Desapoderament, autogestió són conceptes per investigar a l’aula.

Finalment, en aquest periple incert tens una taula de salvació: l’actitud lúdica. Conèixer Imma Marín, et fa capgirar l’aula. Notes que les classes tenen un altre ritme, l’alumnat ve amb ganes, adoptes un nou punt de vista i fins i tot els conflictes es paeixen millor, gràcies a l’humor.  L’actitud lúdica és un dels components de la pedagogia sexi que tant defensa María Acaso. Arribes a una conclusió: abandones el perfeccionisme i t’aboques al gaudi. Com pots pretendre que l’alumnat es diverteixi aprenent, si tu vas patint perquè les sessions surtin com les has planificades?

No obstant això, continues furgant dins teu per respondre com és que t’ha captivat l’Art Thinking. Rememores més referències. Per exemple, Jordi Aligué Bonvehí, director  de Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts Parc del Garraf. Pretén popularitzar l’art emergent —segons ell, s’estima més aquest adjectiu que no pas el de contemporani— desenvolupant, d’una banda, programes educatius i, de l’altra, impulsant projectes que vinculen creadors amb el territori. Considera que és fonamental promoure  l’art ja des de ben petits permetent que escolars coneguin un artista compartint-hi un projecte artístic. Té la dèria de desplegar empreses que implica diferents artistes a expressar la seva visió d’algun concepte.  Aquests projectes creen comunitat i estableixen ponts culturals.

Ves per on, un d’aquests projectes em va servir com a material didàctic per una de les meves primeres experiències en Aprenentatge Basat en Projectes (ABP). Ara m’adono que adoptava més aviat més components de l’Art Thinking que no pas d’aquesta altra metodologia activa. Havia concebut el curs com un viatge o una mirada pel Mediterrani. Pretenia que l’alumnat concebés el seu aprenentatge com una experiència motivadora, compartint-la amb la resta de companys.

Durant un parell d’anys l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà vam iniciar un replantejament de l’avaluació. Ens vam qüestionar quina havia de ser la funció. Va ser un procés de compartir amb l’equip neguits, dubtes, experiències, etc. Com a coordinador del grup de treball em va ajudar a consolidar la meva tasca resolent contradiccions pedagògiques, esberlant encotillaments i amb ganes d’incorporar una educació molt més democràtica. Primer, ho vaig experimentar en els cursos a distància, però després ho vaig dur a la pràctica en els cursos presencials.

I tanquem el cicle inconscientment. Decidim tot l’equip visitar Vallgrassa per poder inspirar-nos a l’hora d’organitzar possibles itineraris literaris amb l’alumnat pel municipi. Arturo Blasco, mentre ens guia la visita, ens confessa el seu procés d’arrelament al paisatge del Garraf. M’adono que és el mateix que he viscut i aquell dia sento que m’hi arrelo. Mentre ens convida a participar de les diferents propostes de l’espai, vaig prenent nota que ho podem adoptar a l’aula. És a dir, que l’art és un mitjà per desenvolupar qualsevol projecte per aprendre llengua.

Mentre remenes l’arxiu fotogràfic, t’adones que moltes imatges tenen alguna cosa en comú: l’alegria de què fa gala l’alumnat. Tant és que sigui abans (entonant una haka creada pel grup)  com després de fer la prova de curs (unes birres per celebrar la gesta) o bé com fem les pauses en cada sessió, amb un descans cerebral.

Finalment, mires com has anat aplicant els diferents fonaments de l’Art Thinking en els cursos.  Tinc una preferència pels detonants. M’agrada irrompre a l’aula amb un kit de jardineria per plantar clavells de moro. És una metàfora idònia per il·lustrar el transcurs del temps en un curs. Inspirant-nos en un projecte de Nicolás Paris,  ens ajudaria a ambientar la lectura del conte El mirall de Mercè Rodoreda. El dia que el vam llegir vaig aparèixer amb un pa de pessic i melmelades de diferents gustos per acompanyar la lectura. Així podíem degustar els records agredolços de la protagonista. Vam repetir una acció similar amb el conte de L’oca de Prudenci Bertrana.

Per dessacralitzar la prova del curs,  em vaig empescar un ritual en què netegem les males vibracions des del primer dia. Hem d’impedir que la prova ens condicioni l’aprenentatge. Una corda va servir per marcar una bretxa a l’aula. Era un recurs per cohesionar dos grups que en el trimestre anterior havien tingut professors diferents i per plantejar-los un repte: com la podien fer desaparèixer. De vegades, aquests elements sorprenents poden servir per motivar la redacció d’un text o bé per formar grups per elaborar junts un article d’opinió. Unes altres vegades pot ser el mateix docent qui faci aquesta funció. Per exemple, aparèixer de militar el primer dia  per canviar la concepció del curs o bé acabar el mateix curs convertit en cònsol honorari de la Polinèsia per conduir un joc d’escapada.

Si el que busquem és el protagonisme de l’alumnat,  cal que respectem la singularitat de cada component del grup. Se’l pots rebre el dia de la prova amb una carta amb els trets més representatius de cadascú o bé si han revisat un resum d’un llibre en petits grups que triïn ells el que els sembla més representatiu.Vam adoptar una nova acció de Nicolás Paris per confeccionar el que seria el relatograma del curs. Vam construir un arbre del coneixement amb els objectius de cada alumne o bé vam mirar d’aconseguir el color de la nostra pell, inspirant-nos en una obra de la fotògrafa Angelica Dass. Si en una primera sessió cada alumne va tatuar un company amb l’impacte d’una lectura, potser calia que al final del curs marquessin a la pell del professor el que havia representat el curs. També podem aprofitar el context polític per poder fomentar el pensament crític. L’alumnat es va inspirar en la campanya Empaperem per desenvolupar el projecte #Suspens0. En alguna ocasió n’has de patir les conseqüències: quan el grup et planta perquè se suma a la vaga feminista del 8M.

El que et dona més satisfacció és quan acabes algun projecte o bé alguna acció de què es desprèn algun producte. L’aula es transforma en un laboratori. Tu llences la idea al vol i l’alumnat te l’arreplega i la va fent seva. Sempre sorprenen els resultats. Si ens havíem d’endinsar en l’obra de Montserrat Roig, el relatograma del curs podia ser un tauler del Monopoly o bé  —com ja hem esmentat anteriorment— el motllo del peu es convertia en el mapamundi del curs. Les postals de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes) eren la plantilla per confeccionar una postal amb el resum d’una sessió. Així vam recrear l’exposició Diumenge d’Oriol Vilanova. Desmuntar l’aula  construint unes instal·lacions amb les cadires, podia ser una metàfora d’un nou enfocament pedagògic però també l’escenografia per a un ball final. L’alumnat es pot encarregar de preparar l’ambientació de l’espai en què tindrà lloc unes xerrades tipus TED. També poden recrear poemes per commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Quan has d’assumir un curs, barrines quin projecte podrem desenvolupar. Mires d’anar apuntant les possibles idees en el projecte mínim viable. És un punt de partida perquè es va modificant a mesura que l’anem executant. Repasses tots els projectes arthinkers: El Vaixell de la Llibertat, una adaptació de la proposta col·laborativa de Joaquin J. Martínez; A relaxing cup in Castelldefels, intent de gamificar un curs basat en el procés de selecció d’una seu olímpica; Jo vinc d’un silenci, la cançó de Raimon va ser el pretext per evocar el passat dels alumnes; C2 rEDUvolutionari, com hem comentant, provant microrevolucions; I vint anys després, la nostra manera de participar en el projecte de Toni Solano; #TotssomSalim, un banc comú de coneixements i lectura cooperativa d’Els narradors de la nit de Rafik Schami; L’avaluació ètica, aprenent sobre desapoderament pedagògic; Els veïns del C2, segon intent de gamificar un curs amb un enigma inicial: qui ens podia espiar; Els Viatgers, que en el primer trimestre vam provar l’autogestió pedagògica, en el segon el pensament visual amb l’obra de Joan Brossa i en el tercer vam dur a terme el projecte #5dones; Vet aquí una crònica, commemorant el naixement de Ramon Muntaner i convertint el curs en un joc de l’oca;  Humanari, basat en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand i en el projecte d’Angelica Dass; #MR, un altre curs gamificat amb què ens vam convertir en un comando errorista per defensar el nom de Montserrat Roig i frustrar el pla malèvol del Dr. Mabuse; #i2cast16experimentant l’Art Thinking aprofitant una exposició de Nicolás Paris i combinant la lectura de contes de Víctor Català, Prudenci Bertrana, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Pere Calders; Bestiari s. XXI, inventant un joc inspirat en la lectura del Llibre de les bèsties de Ramon Llull; #Suspens0, una campanya per eliminar el nombre de víctimes educatives; 16 sessions, provant el moviment com a recurs educatiu i coneixent obres de Josep M. Benet i Jornet i de Sònia Moll Gamboa; Qui té por de M. Aurèlia Capmany?, aprofitant la commemoració del centenari del seu naixement per conèixer-ne algunes obres; Paradís 4.0, un nou curs gamificat per celebrar l’Any Bertrana, centrant-nos en els Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana.

Val la pena aventurar-se amb aquest mètode. Les classes esdevenen punt de trobada per experimentar i crear. Ja veieu que podeu anar de bracet de qualsevol artista o bé podeu fer-vos vostre qualsevol projecte artístic. Si, tot i així, us fa certa basarda, doncs traieu el cap per la Xarxa. Podeu seguir el blog de María Acaso, tafanejar qualsevol perfil d’Arteducadoras o bé espereu que cada divendres Maria Paczkowski us recomani seguir  comptes a Twitter.

Anuncis

20170403_105551

19a sessió.  Anem de cara a la barraca. Completem el relatograma.

 

Ja fa un parell de sessions que les opinions són heterogènies. Algú expressa el títpic comentari de suplici pel que fa als verbs. Això que en la primera sessió que vam treballar la morfologia verbal vaig mirar de desdramatitzar aquest contingut. Em va venir al cap les darreres declaracions de la vicepresidenta. Els verbs irregulars només representen una minsa minoria (20%). La majoria de les conjugacions segueixen un model regular.

Mantenim els dos equips de la sessió anterior. Cada grup recrearà un dels dos poemes de Joana Raspall (Si el món fos i Podries) amb la tècnica del full giratori.  Reparteixo retoladors de colors diferents i un foli a cada participant. Els dicto el primer vers. Cadascú l’ha de continuar. Quan els aviso, passen el foli al company del costat perquè continuï la poesia. Així successivament fins que el full retorna a la persona que l’ha començat. Així vam commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Vam escoltar el conte de Zerafina. Em semblava que els recordaria Montserrat Roig.  Cada grup es va posar a pensar en el  booktrailer. Els vaig passar el buidatge del qüestionari dels dos contes seleccionats.

 

 

Penúltima setmana del curs. Estic d’acord amb la nova orientació de la nostra labor; però ens oblidem que fer d’artificier dia rera dia cansa bastant. Enllestir les presentacions en haiku.deck, mantenir el grup virtual i altres artefactes digitals xucla energia.I té una solució ben senzilla: convertir l’alumnat en autònom.

18a sessió. Com ja és de costum, aprofitem el primer quart per elaborar el resum de la sessió anterior. Avui finalitzem la tongada de tallers amb el de l’Aliou. Va venir dos dies per prerarar-lo. Em va arreplegar en uns moments de feina. De totes maneres, li vaig donar un cop de mà i va triar quatre imatges per il·lustrar el taller. Em va confessar que miraria de preparar l’exposició a casa. Encara recordo que la setmana passada va exclamar al Chema: “Quatre cursos i encara sóc incapaç; però si he de fer el taller, el faré”. Va començar prou bé. Va avançar l’estructura de la seva exposició. Cada imatge feia referència a un dels continguts del taller.Però va començar i no l’entenia ningú. M’ho vaig ensumar. El traductor de Google li feia una mala passada. Al final, vam descobrir que es referia a un cilindre. Em va sorprendre la seva actitud. Va mantenir la calma en tot moment. Vam descobrir que li encanten les matemàtiques. També ens va estranyar que no trobi feina,  tenint coneixements d’electromecànica. Per això li apressava aprendre català, per impactar en un procés de selecció. Va ser una explicació prou breu, però crec que va superar  la vergonya, va demostrar coratge i persistència.

Tot seguit, vam preparar el mural perquè servís de fons per a la gravació del poema. Cadascú va enganxar les fotografies que havia seleccionat. Van reconèixer que es van divertir força. Es van organitzar per tongades de parell de versos. La primera parella eren les rosses: la Leticia i la Johanna. Després continuaven la Vivi i l’Aliou. Clourien la filmació la Transi i la Laura. Vaig intentar que la Transi dirigís la pronunciació dels versos. És la representant de la corona aragonesa.  Nascuda a Saragossa, ha viscut força anys a València i ara viu a Gavà. Se li escapen formes dialectals valencianes. L’atzar ha estat un recurs didàctic en aquest grup. És savi i ensuma les febleses de cadascú. Qui havia de començar el vers amb la primera paraula, meravella? Doncs, la uruguaiana de la classe. La vaig animar que ho digués com li sortís espontàniament. Només vam haver de filmar un parell de preses. El resultat és prou digne. Després, vam prendre el te mentre escoltàvem l’explicació del capítol 9 per part de la Transi.

IMG-20150317-WA0006

19a sessió. Repàs entre tots plegats de la sessió anterior. Després vam valorar el curs. Els aspectes més positius que valoren són els que els ha comportat un repte individual: els tallers i els capítols. També destacaven el recurs de l’humor. En canvi,  els negatius apuntaven la poca gramàtica que havíem treballat. Vam intercanviar impressions. Els vaig agrair la mostra de confiança i l’aposta per la informalitat. Cada vegada estic més convençut que proporciona millors resultats. Per això, és normal que hi  trobessin a faltar la gramàtica. Les poques sessions que vam dedicar la morfologia verbal tenia la impressió que els causava més inseguretat. Recordo encara el curs passat el dia que havia de presentar les seves petxa kutxes em preguntaven  sobre el temps verbal que havien d’emprar. Tot seguit, els vaig presentar la proposta de visitar l’exposició Les veus de la Mediterrània a Barcelona. Van acceptar.

16a sessió. Inesperadament, el Chema m’obliga a canviar el calendari dels tallers. Ha d’anar a Miranda del Ebro. La Leticia accepta substituir-lo. El dia abans, pel Whatsapp, improvisa un sondeig d’assistents per poder venir amb la quantitat d’aigua per al seu taller. Crea certa expectació. Comencem la sessió, amb el repte, que des de fa dies ha esdevingut col·lectiu. Ho aprofito per repassar algun contingut del taller de la Vivi. Miro que s’adonin de la diferència entre greix, greixós o greixosa i gras o grassa. Triem el poema.

Dono pas a la Leticia. Para la taula amb tres tipus de mates, pipes, el termos.i el pot amb les herbes. Primer, com és habitual, ens introdueix el tema en una extensa exposició. Ens explica l’origen, països productors i consumidors —guanya per golejada l’Uruguai!—, quina herba s’utilitza, com es construeix el bol. Mostra una diapositiva de la casa de Dalí en què en una lleixa s’observen dos mates. A mesura que va desenvolupant el tema, se li il·lumina la cara. Té ganes de transmetre el valor cultural i social del mate. Em ve al cap la cita de Seth Godin.

Es nota que està acostumada a la docència. Se serveix del mòbil com a guió del discurs.I arriba l’hora de prendre mate. Ens ensenya com s’ha de preparar. En prepara un. La Begoña s’atreveix a preparar-ne un altre. Tot i que ha aportat dades científiques de la seguretat de compartir la pipa, el grup es divideix. Només som tres que ens animem a tastar-lo. Entenc que dijous en tornarà a portar. Vol que el tastem amb pastissos uruguaians. La pastisseria on en compra només en fa els dijous..

17a sessió. És una sessió estranya. Em presento carregat de branques de mimosa i de llorer. Surto de casa amb el repta al cap de convertir l’aula en un jardí llunyà. Seguim amb el projecte per celebrar el Dia Mundial de la Poesia.  Primer, resumint la sessió anterior. Valorem el taller de la Leticia. Els explico l’anècdota del mareig i que a la tarda preguntava a les companyes si havien preparat mate. A fora, s’hi apleguen sempre colles que fumen socialitzadament.

Avui no hi ha cap taller programat. Començo una roda amb una pregunta: com s’imaginen el seu jardí llunyà. Cadascú el descriu. Els demano que busquin una imatge. Primer me la comparteixen pel grup de Whatsapp, però tinc problemes per descarregar-me-les. Me les envien per correu electrònic. Penso que aquestes fotografies ens serviran de mural per gravar el poema. Cada alumne tria a l’atzar un vers.  Esclata una crisi de pànic. Els calmo i ajornem la gravació per al proper dia.

Preparo l’espai per al projecte #TotssomSalim. Hi ha un malentès. La Leticia ve només amb pastes: es pensava que jo preparia el te. Jo m’he deixat la tetera a casa: em pensava que repetiríem mate. La Laura també ha portat galetes. Dimarts va ser el seu aniversari. Sort que encara queda una mica de suc. La Begoña explica el seu capítol. Els costa de resumir perquè cada episodi ve farcit amb un parell d’històries, més la presentació del personatge. Aquesta vegada és l’emigrant. Noto que l’alumne que protagonitza l’activitat gaudeix i els altres s’hi avorreixen. La Begoña presenta les set propostes. Molt interessants. Penso que he desaprofitat aquest recurs. Es nota que pateixo el cansament del trimestre i del viatge a Lleida.La Begoña està eufòrica. Aquesta proposta li ha agradat moltíssim i reconeix que n’ha après un munt! Per postres, em demana que la gravi perquè dimarts no podrà venir. Ens cal només dues preses. S’està convertint en una professional. Ja es va oferir com a voluntària per participar en un anunci de la Diputació de Barcelona.

Dubto si té sentit  mantenir el dietari i tancar el cicle, malgrat que ja hem acabat el curs. Així doncs, intentaré cloure la narració amb aquest grup.

14a sessió. És el torn de la Johanna amb el seu taller de conversa d’anglès. Abans, però, recordem la sessió anterior i entre tots plegats afrontem el repte de les 21 paraules.  Ha preparat una introducció explicant quines estratègies podem utilitzar per aprendre anglès. De cop i volt, continua en anglès i ens anima que participem en unes activitats que ha preparat. D’entrada, aconsegueix en un tres i no res que ens acostem a la taula i que formem un cercle. Ens reparteix un full amb estructures i ens convida que ens presentem. Corregeix les errades que ens ha escoltant. En cap moment, ens cohibeix; sinó, al contrari, riem. Tot seguit ens reparteix papers amb un personatge famós. Hem de respondre afirmativament o negativament les preguntes que ens plantegen els companys perquè puguin endevinar qui som.  A continuació, ens planta un paper al front. Ara hem de ser nosaltres qui hem d’endevinar qui som. Em recorda l’escena de la pel·lícula de Quentin Tarantino. Ens passa el mateix que els personatges dissimulen els nervis amb riallades. Després, ens dóna a cadascú una imatge. L’hem de descriure. Ens ajuda amb preguntes per detallar-la. Per primera vegada, m’adono que sóc capaç d’aprendre un idioma i que puc comparar com faig les classes. 

15a sessió. Noto que la Vivi està nerviosa. Li toca taller i resum del capítol. De totes maneres, comencem la sessió resumint la del dia anterior. Després, tal com els havia avançat, dediquem aquest espai per preparar el Dia Mundial de la Poesia. Hem de triar poeta. En selecciono uns quants. Escric les lletres del noms i les deso en tuppers. Avui, tupperautors. Disposo les capses damunt la taula formant un cercle, enmig el llibre de Josep Piera. Cada alumne en tria una. Els demano que formin el nom del poeta. Mentrestant, penjo les biografies de cada poeta. L’alumne l’ha de localitzar i preparar una argumentació perquè els companys triïn el seu autor. Un cop han defensat el seu autor, voten. Acorden que recitem un poema d’Abu Salt. Fotocopio els tres poemes. Cada alumne se n’anirà a casa amb un poema. El Chema confessa que desconeixia aquests poetes. Jo també.

Ara és el torn de la Vivi. Comença amb el taller, atabalada. Va traduint uns apunts. Els companys l’escolten. Com que la veuen atabalada, comencem a fer-li preguntes. Jo m’esperava un taller pràctic. M’havia ben afaitat per si la tallerista ens feia practicar una neteja de cutis. Després, vaig haver de córrer a escalfar l’aigua, muntar la catifa i servir les begudes. Ens va explicar el capítol en què Junis explica perquè té l’obligació  que cap client es quedi amb gana al seu local.

Em va costar entomar aquest grup perquè ja tenia coll avall que continuaria amb el grup que acabàvem de finalitzar el nivell de bàsic. Em neguitejava per diferents motius. D’entrada,  feia anys, i panys,  que no impartia cap bàsic 1.  Em negava a encotillar-me amb un llibre de text i tampoc no volia renunciar a l’experimentació d’enguany: provar la #rEDUvolution. I ja posats, tampoc no volia desistir de l’aprenentatge per projectes. Les manies es van dissipar just quan em va venir al cap la idea del projecte!

Després d’haver viscut el fiasco de la candidatura de Madrid i a punt d’encetar els Jocs d’Hivern, el projecte s’hi podria inspirar. Per què no ajudàvem a l’Ajuntament de Castelldefels en la candidatura per ser seu d’un congrés sobre ciutats turístiques?  Per tant, havia previst que  a cada sessió l’ens municipal ens  plantegés un o dos reptes.  El producte final consistiria a organitzar una ruta per la localitat per tal de convèncer el comitè seleccionador de ser els amfitrions idonis per a l’acte.  A més, per engrescar encara més l’alumnat en la tercera sessió vaig decidir que les ciutats que competirien serien triades per ells. Aquest recurs al començament va ser prou efectiu, però es va anar desinflant a mesura que avançava el curs. Així va néixer A relaxing cup in Castelldefels.

La reacció de l’alumnat va ser heterogènia. Un bon grup els va agradar aquesta metodologia. Agraïen la incertesa de cada sessió i venien atrets pel repte que anunciaria al començament. En canvi, d’altres els va sorprendre i els va desconcertar. Val a dir que eren alumnes  que només s’expressaven en la seva llengua materna, una parella russa, i una exhostessa francesa que dominava l’anglès.  També tenia un alumne kirsguí. Era mediador amb el matrimoni rus. M’ajudava a fer-li entendre les instruccions. Ara bé, per acomplir el seu rol calia que ho entengués tot amb anglès. De vegades, calia que alguns companys m’ajudessin a fer d’intèrprets.  Vaig comptabilitzar  una desena de llengües maternes de les quals entre tres i quatre es van convertir en les vehiculars: català, castellà, anglès i rus.

Pel que fa al currículum, em vaig proposar desconstruir simulacres. Tal com he avançat, volia que cada sessió esdevingués una experiència d’aprenentatge. La resolució dels reptes o les tasques havia de donar sentit el que aprenia l’alumnat.  Havia d’abandonar  la presentació d’estructures i continguts lingüístics per convertir la meva acció en una negociació; per tant, transformar una docència descriptiva en narrativa.  Les classes havien de ser divertides, participatives, creatives per emocionar el grup. Em va costar mantenir-ho al llarg de la vintena de sessions; però  no va ser debades que una alumna m’oferís una sessió de biodansa com a agraïment. El mètode havia calat.

No obstant això, em va costar mantenir el projecte al llarg del curs. A la desena sessió ens el vam ventilar.

Va costar que poguéssim experimentar un itinerari per acompanyar la possible visita del comitè. Ara bé, em va ajudar a reorientar el curs. Dedicàvem unes sessions a cada barri per aprendre estructures lingüístiques per poder assumir algunes de les activitats que havíem plantejat.  Per exemple, vam dedicar el barri de Lluminetes per descriure un habitatge. Quan es van acabar els  barris, vam negociar com podíem dedicar les sessions restants. Així els alumnes van planificar com celebraríem el Dia Mundial de la Poesia, El Dia Mundial del  Teatre i la tasca final per avaluar-nos.

Les sessions que podria qualificar de  memorables en van ser dues. La primera en què van plantar una llavor amb l’excusa d’idear i crear un regal per als visitants. La classe es va convertir en un taller de jardineria.Em va fer gracies veure’ls asseguts en cercle amb els guants de plàstic posats.  El taller va ser l’excusa per treballar comprensió oral (van haver d’entendre les meves instruccions), de cooperació (ho feien per parelles per intercanviar-se el test) , però també per usar com a metàfora per avaluar el curs. Johanna

La segona va ser el dia que en petits grups van elaborar els cartells de l’acte. Són activitats pensades per cohesionar el grup, però també es poden produir bretxes pel que he comentat més amunt quant a les llengües vehiculars.

 Aquesta és l’anàlisi DAFO del projecte.  Hauria d’haver servit com a estratègia per al nou curs, si hagués tancat el curs quan tocava. De totes maneres, intuïtivament vaig anar configurant Jo vinc d’un silenci. Per altra banda, també m’ha ajudat a esvair algunes manies i a tenir més confiança en la meva tasca.  Reconec que no les tinc totes quan em deixo emportar per les tasques que he ideat, però tampoc em proporciona seguretat plantejar activitats lingüístiques més tradicionals.  També desconcerta l’alumnat per la dificultat d’haver d’aprendre un contingut d’una manera forçada.

Anàlisi DAFO B1

He apuntat l’avalució com un dels aspectes a millorar. Però quan escoltes les produccions finals dels alumnes et sap greu aigualir el resultat amb una rúbrica. Tothom s’esforça per demostrar-se, demostrar-te i demostrar als altres companys que han après.

 

Documentació

 

foto

Darreres sessions amb el B1.

19a sessió. Potser són manies meves, però em va semblar notar els efectes de la biodansa. Els qui hi vam participar ens miravem amb complicitat. Vam mirar-ne el vídeo. Els vaig recordar com havíem començat el curs i quina havia estat la primera tasca que havien fet. Van voler escoltar les presentacions inicials,  amb la llengua materna. Tothom va escoltar la gravació amb atenció. Vam trobar a faltar uns quants companys: l’Abzís, la Maria Laura, el Carlos…

Tot seguit, vam anar per gravar les noves presentacions. Tothom se l’havia preparada. Em va sorprendre la qualitat de les primeres presentacions. L’anècdota de la sessió: el bloqueig de la Celia. És brasilera. S’ha encarregat de cohesionar el grup. Va crear un grup de Whatsapp. Queden per fer un cafè abans de la classe. Ha muntat un sopar….Parla sempre en portuguès, però es fa entendre. He tingut problemes de comprensió amb alguns companys seu. Ella, espontàniament,   fa d’intèrpet amb la Marcelle, una francesa que troba que el català és bastant difícil.  Ara bé, aquesta delegada del grup, quan va tenir la gravadora al davant, es va acovardir. Va intentar presentar-se, però balbucejava, i en castellà!! Al final, ho va provar de nou, però no se’n va sortir. El poc que deia ho tornava a pronunciar en castellà. Si escolteu el document, comprovareu l’ambient que es va respirar. Les meves rialles ho delaten.

Com he comentat més amunt, potser deuen ser manies meves, però notava l’ambient diferent. Tothom estava content, tenia ganes que els companys l’escoltessin de presentar-se en català. M’han fet patir bastant, però contemplant-los mentre els enregistrava m’han fet sentir-me satisfet.

Seguint el guió que havíem acordat, ens vam anar a la cafeteria.

20a sessió. Tallo branques de mimosa de casa. Penso que ha de presidir la taula. He birlat la idea de algunes sessions de Maria Acaso.  Era una ocasió ben especial. Però tinc dues alumnes que en són al·lèrgiques. Fes-te fotre. Així doncs, va haver de presidir l’entrada del Casal de Cultura de Castelldefels. Vam parar la taula amb les estovalles, amb les poesies. Vaig tenir temps d’entrellucar com la Maria hi escrivia una estrofa de Rosalia de Castro i l’Edgar apuntava uns versos de Pablo Neruda.

De seguida la taula va quedar plena de menjar i beguda. El Marat va venir carregat de plats, gots, coberts, estovalles, begudes. L’Olga va venir amb el test de la 2a setmana. Va tornar el got amb el brot d’espinacs. El va voler tornar a l’Annay, però ell no va voler accpetar-lo. Li va agrair el gest, però va consideria que l’havia de continuar mantenint-lo. La majoria va aprofitar l’avinentesa per confessar que se’ls havia mort.

A relaxing cup in Castelldefels clou. Per cert, no ens van seleccionar per acollir el certamen. Tant ens fa . No són manies meves, sinó que em van demostrar que ha valgut la pena.