Satisfacció

5a sessió amb l’S1. Vam començar amb una activitat d’esbargiment. Vam organitzar una rotllana per jugar a les paraules encadenades. La norma era pensar en una paraula que comenci per l’última lletra de la paraula que ha dit el company anterior. És una activitat distesa i molt adequada per fer-los adonar que de vegades no hi ha gaire relació entre lletra i so. Volia incorporar la tècnica de la Doni Tamblyn per desestigmatitzar les errades, però la primera parella de paraules ja va originar una primera disputa.

Vam prosseguir valorant la sessió anterior.Van anar comentant els diferents continguts de la sessió anterior. Tot seguit, vaig repartir dos post-it de colors diferents. Hi havien d’escriure el nom del grup i una imatge perquè esdevingués la icona. Va fer certa gràcia l’activitat. Vam riure quan vaig anar llegint i agrupant les diferents propostes. El decàleg del primer dia i la metàfora del viatge ha quallat. Vaig riure quan vaig llegir la proposta d’Els Jaumets. “I les Jaumetes”, vaig afegir. Va guanyar també la proposta de fer-nos un autoretrat. Vaig desaprofitar l’avinentesa perquè proposessin maneres originals de fer-nos la foto.

Ara ja teníem una bon motiu per escriure una presentació. Vam decidir quina informació hauria de contenir la presentació. Cadascú en va redactar una. Vaig repartir les imatges de Ramón Besonías sobre els objectius de l’hort literari per formar grups. Els dibuixos també van encantar i de seguida van relacionar les accions amb una altra metàfora del procés d’aprenentatge. Ai, que aviat em quedaré sense recursos per sorprendre’ls. Hauré de demanar ajut… Mary Poppins, que hi ets?

Es van llegir els textos i cada grup en triava un. Mentre el llegien en veu alta els anava escrivint. L’ordinador i la connexió es van comportar! Els vaig proposar que ja teníem material per publicar-lo en el blog. Deixarem fins al cap de setmana —és a dir, ahir— per tancar les votacions. Això sí demanava a cada grup que valoressin positivament els textos que havien descartat. Ho vaig mantenir amb els primers grups que van exposar l’acord. Es repetien. Afirmaven que eren molt semblants.

En vaig sortir prou satisfet, amb una mica de recança per si s’havien avorrit en la posada en comú del textos. A més, una component d’un grup havia suggerit de preparar una presentació més visual. Apuntada la proposta! L’endemà llegia un comentari del professor extremeny en el mateix sentit. És la sensació que experimentem quan els alumnes han aconseguit una fita.

 

Uala!

Aquesta setmana hem començat amb la tongada de tallers que cada alumne ha preparat. Com que els tallers de la Begoña i la Laura van ser els més votats, s’han estrenat elles dues. Dimarts vam practicar el quiromassatge i dijous ens vam endinsar en el  folklore colombià per provar la cúmbia.

8a sessió. Vaig experimentar una activitat de Doni Tamblyn, que em va entusiasmar mentre llegia. És una adaptació del nostre pare carbasser. Disposes els seients en forma de ferradura. Cadascú es designa un número. Comença el joc que algú diu en veu alta un número. L’alumne amb aquest número n’ha de dir un altre i així successivament. La finalitat és qui s’equivoqui s’ha d’asseure al final. Tot el grup ho ha de celebrar aplaudint-lo. Es busca desdramatitzar l’error i normalitzar el fet d’equivocar-se. Ens ho vam passar bé, però érem tan pocs a l’aula que va costar que algú se n’anés al final de la ferradura. Així vaig aconseguir que la Begoña es tranquil·litzés.

La Laura va comentar el resum de la sessió anterior. Tot seguit, la Begoña va començar a explicar sobre el quiromassatge. Va venir equipada amb una espelma, oli, tovalloletes i una tovallola de mans. Un cop va haver exposat, ens va animar a formar una filera. La Leticia en va animar perquè anés a buscar la catifa. Ens hi vam seure. Tots vam seguir atentament les instruccions de la tallerista i anàvem ablanint el clatell, les espatlles i l’esquena de qui teníem al davant.

 

 

Vaig demanar que cadascú pensés un element que els havia agradat i què li proposaven de millorar. Després vaig llegir el que havia escrit la Begoña en les primeres sessions. Tots els companys es feien creus perquè havia demostrat que havia estat capaç de superar-los i d’esvair-los. Per cert, només vaig poder recollir dos aspectes per millorar. El grup va suggerir que podíem acabar cada sessió amb alguns massatges per relaxar-nos i que els hauria agradat que la Begoña hagués encès l’espelma per ambientar l’espai.

Mentre ens tornàvem a seure a la catifa, va entrar una dona demanant informació. La vaig adreçar a l’oficina. Vam esclafir a riure perquè no s’havia estranyat que mitja dotzena d’adults formessin un cercle a sobre d’una catifa. Em sembla que em vaig sortir prou bé amb el resum del capítol cinquè. Vés per on, avui un amic s’estrenava narrant una història per al cotxer. Mehdi, el mestre, relata la història d’amor entre Xafac i Sahar, qui venen les veus al dimoni per amor a l’altre. La sessió es va acabar constituint un grup al Whatsapp. Va ser idea de la Laura per indicar quin material havíem de replegar de casa per al seu taller. Això rutlla!

9a sessió. Preparo un qüestionari sobre l’explicació de la Begoña i també uns dubtes a partir del resum que m’envien de la sessió anterior. Formem dos grups: homes contra dones. Trien el tema de les preguntes. Els demano que primer les responguin perquè les hauran de fer a l’equip contrari. Les dones trien el qüestionari del taller; l’equip masculí, els dubtes lingüístics. S’entusiasmen amb la competició. Guanyen els homes.

Just quan he acabat de mostrar la diapositiva de la  Transi, arriba la Laura atrafegada. Desplega la bandera del seu país i la penja a la paret. Ve abillada amb un parell de flors al cap. Són dels colors de la brusa i la faldilla. Reparteix els barrets i deixa sobre la taula espelmes i gots. Caldran per a la cúmbia.

En aquesta sessió l’equip informàtic es comporta. La Laura ha preparat una presentació que l’acompanyarà amb fragments de vídeos de Youtube. La connexió també es comporta. Comença a anunciar com ha estructurat la presentació. Primer, ens introdueix les regions colombianes i com sengles folklores són un reflex tant del clima com del caràcter dels habitants. Ens apunta quins són els balls característics i els instruments que s’utilitzen. Ens mostra alguns exemples. Després recorda els cantants colombians internacionals (Carlos Vives, Shakira i Juanes) i ens fa adonar com incorporen elements tradicionals difonen. Finalment, ens mostra un vídeo d’una cúmbia, La pollera colorá. Primer, ensenya a les dones els passos que hauran de fer, com s’han de comportar i com ha de ser el posat mentre ballin. Tot seguit, fa el mateix als homes. Provem una mica. Quan li sembla, reparteix les espalmes. Em recorda el ball del fanalet. Tothom s’hi engresca. Riem i mirem  de ser bons alumnes. No tenim temps per valorar el taller. Ho haurem de deixar per al proper dia. Ara bé, el Whatsapp treu fum…

Cliqueu la fotografia per activar el vídeo

Taller de folklore colombià by Slidely Slideshow

 

El barret del prestigitador

7a sessió. Abans d’entar, m’apunto que els he de fer observar el número de sessió. En va. Me n’oblido. L’Alberto continua repetint que ja sap per què emprem les cartes per triar el secretari. Somric. Deixem que l’Aliou expliqui el resum de la sessió anterior. Per cert, vaig observar que va gravar la Laura explicant el capítol.

Formo parelles per a l’exercici, típic i tòpic, per repassar les frases fetes. Aprofito les parelles per a la propera activitat. Per això cal que formi dos grups. Utilitzo una tècnica de Doni Tamblyn per triar component A i component B: la mida dels peus. Els proposo que qui tingui els peus més grossos sigui l’alumne A. Riuen. S’agrupen els A i els B. Els reparteixo un diccionari a cada grup i demano que cada component en triï un parell de paraules a l’atzar. Els demano que han d’inventar-se una història en què apareguin la mitja dotzena de paraules. Cada component l’haurà d’explicar a la parella.

En la posada en comú, mentre reflexionem com s’han sentit mentre relataven la narració, ja apareix el Critiquejador Intern. Sense pensar-m’hi gaire, apunto a la pissarra els comentaris que dispara el Chema i que s’hi afegeix la Leticia. Els demano que transformin aquests pensaments negatius a positius. Sembla que la cosa funciona.

Repassem el calendari del banc comú de coneixements. Dimarts comença la Begoña i dijous la Laura. Ja em demana material per al taller. Glups! Acordem que dimarts en parlarem amb el grup. També l’Alberto em demana si podrà passar un vídeo i si pot ser el seu taller de dues hores. Renoi!

Finalment, disposo l’espai per al projecte. Avui em toca susbtituir la persona encarregada d’explicar el tercer capítol. Els conto el repte que va plantejar la fada a Salim: demanar en vint-i-una paraules als seus amics que l’obsequiïn amb set regals magnífics. Els suggereixo que es mirin un manual sobre Pinterest. A veure com ho veuen per bastir el primer artefacte: un mural amb els set regals que darien als seus amics: plats, begudes o perfums. Com que queda temps, l’Alberto ho aprofita per explicar el seu capítol. Els amics acorden, incapaços de descobrir si el Salim els pren el pèl, oferir-li cada nit una història. Utilitzen les  cartes per triar el narrador de la nit. Quan senten aquest recurs, se’ls il·lumina la cara. Planteja un parell de propostes: fer una dramatització d’alguna història i escriure els resums. La Laura insisteix que convindria recollir els diferents resums. Una línia del temps…

 

Despulleu-vos!

L’inconscient,  —ai, perdó — el subconscient et fa males passades. Amb les presses de publicar la darrera sessió i amb remordiments de consciència per haver improvisat una sessió gramatical, pura i dura, em vaig oblidar de relatar una activitat que va sorprendre. Ves per on, debatent sobre pedagogies sexies amb @monparaiso i @jmab76, em va venir al cap l’oblit,

La setmana passada, mentre negociàvem l’oferta del banc comú de coneixements, havíem pactat que deixaríem una setmana de coll per enllestir els diversos tallers. Per tant, havia apuntat com una de les expectatives dels alumnes era la pèrdua de la vergonya. Malgrat que reconeguin que reptes o tasques finals aconsegueixen superar aquesta por, em vaig comprometre a treballar-ho durant les dues sessions d’espera. Em refiava que durant el cap de setmana enllestiria la lectura del llibre de Doni Tamblyn i en podria treure idees per a aquestes dues sessions. Il·lús…

Vaig preparar just abans d’entrar a l’aula una activitat de xoc. Després de recordar quina era la finalitat d’aquestes dues sessions: perdre la vergonya perquè poguessin assumir la conducció de la sessió eficaçment, els vaig demanar que a partir d’ara haurien de confiar en mi i que es deixessin portar. L’Alberto  ja va moure el cap d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra. Vaig repetir que si volien perdre la timidesa per parlar en català havien de seguir el meu mètode. Els vaig ordenar que es despullessin mentre jo em començava a treure’m el cinturó. Moments de por, d’incertesa, d’incredulitat. Es van plantar. Jo continuava amb el cinturó. Em van demanar que no continués.

Llavors, vam reflexionar què havien sentit just quan els havia violentat les meves ordres i quan havien vist que aconseguien aturar l’activitat.  Eren el mateix que sentien quan els feia por d’expressar-se i el que sentirien si superaven aquest temor. Haurien de tenir capacitat per reconèixer què els calmava per aplicar-ho en moments de pànic. Van respirar alleugerits. Ara té nassos que em sentís incapaç d’aportar tècniques per mantenir la calma. Mirant la xerrada que Inés Sanguinetti va oferir en la segona edició de la Escuela de la Educación Disruptiva, me’n va suggerir una de ben elemental: inspirar profundament i expulsar l’aire abans d’intervenir.

 

Sí, m’hi he atrevit…

Això era i no era que un professor va divulgar un repte a Gandia un dia del mes de juliol.

¿Sueñan los profes con tareas eclécticas? from Toni Solano

M’hi havia compromès com a soci. Però escoltant la comunicació, em va acabar de convèncer. Dubto de si havia d’animar als alumnes a somniar o bé a jugar cada dia a l’aula. és curiós perquè per cercar una mirada cap al futur ens obligava a trastejar per la memòria. Potser el projecte ens conduiria cap al nostre infant interior. I el despertaria.

L’originalitat de la proposta del professor castellonenc rau  en aquesta invitació a treballar un temps que en l’educació brilla per la seva absència: el futur. No obstant això, la paradoxa ha estat que ens vam centrar a repassar els passats de la morfologia verbals. El dia que l’alumnat havia de començar a exposar els projectes finals, em van preguntar, amb certa angoixa,  quin temps haurien d’emprar. Van afrontar parlar de com s’imaginaven dintre de vint anys. Ara bé, tant els textos narratius que ens havien servit de model com els que havien produint utilitzaven els passats o el present.

A més, vam descobrir que un curs té molts paral·lelismes amb el conte. El transcurs d’un curs s’assembla bastant al periple d’un heroi narratiu. Endeguen una aventura. Irromprà el malvat, que entorpint la singladura, ajudarà a descobrir la potencialitat del protagonista, tant del conte com del curs. El procés d’aprenentatge de qualsevol alumne és bastant similar a la transformació que pateix el protagonista d’una rondalla. És curiós que ens aboquem ara als efectes de la narració, quan fa anys que les àrees de llengües i literatures dissequen els gèneres literaris a les aules. Menys anatomia del conte i més aplicació de tècniques i recursos narratius.

Tot va començar, doncs com comença qualsevol rondalla, amb un element detonant: un enigma i un repte (dibuixar una mà per escriure-hi els cinc desitjos del curs).

Cliqueu la fotografia per activar el vídeo. Podreu observar els desitjos de l’alumnat.

Aquests dos objectius, però,  esdevindrien la pedra de toc del curs. Van ser els exercicis per avaluar l’expressió oral. Si hagués planificat més acuradament el curs, podria haver reunit una imatge per a cada sessió. De fet, l’enigma era un avançament encobert del projecte final, si l’alumnat s’hi avenia. Podria haver servit com a material de suport per preparar la petxa-kutxa del projecte.

Desvetllo el significant de les representacions de l’enigma,  d’esquerra a dreta i de dalt a baix. La cançó de Jaume Sisa va servir per introduir el conte i triar un personatge de ficció. La Malèfica representa els malvats dels contes. Pensava en la prova que podia entorpir el desenvolupament del projecte, però gràcies a la lectura de Doni Tamblyn en vam saber reconèixer un altre: el critiquejador intern. La mà convidava a apuntar els cinc desitjos del curs. Vam imitar el desafiament d’Aulablog. L’aprenentatge cooperatiu estava representat per la colla castellera. La lectura d’alguns contes d’ El perquè de tot plegat de Quim Monzó podrien servir de model per a la tasca de les unitats 2  i 3.  El mirall és un element que apareix en els contes i a més convidava a una mirada introspectiva. La portada d’un conte tradicional anunciava què investigaríem. El logo del vintè aniversari de l’empresa anava com anell del dit per al títol del projecte. Les dues imatges següents proposava quines eines digitals utilitzaríem: el mòbil i una comunitat virtual. La càmera era per si ens atrevíem a filmar el guió. Dues fotografies de Joan Manel Serrat, amb vint i quaranta anys, apuntava que treballaríem el contrast de passats amb les versions d’Ara tinc vint anys. L’infant ens animava a endinsar-nos en el nostre infant interior i aclarir que potenciaríem l’aprenentatge informal. Reconec que em va costar pensar en imatges representatives. Així doncs, una il·lustració de la Blancaneu va ser un recurs fàcil. Aquells dies estava d’actualitat l’humorista Joan Rivers. Es nota que accepta el pas del temps. El micròfon advertia de la tasca de la unitat 1. El quadre de José Rodolfo Loaiza Ontiveros ens ajudaria a imaginar com poden haver evolucionat els protagonistes dels contes tradicionals. Una fotografia del meu avi patern representava com m’imaginava que seria dintre de dues dècades. Les dues darreres imatges corresponien a dos padrins més: Steve Cutts i James Finn Garner.

Vaig seguir bastant el que havia apuntat en el Projecte Mínim Viable. D’entrada, vam negociar si s’atrevien a elaborar un guió per filmar-lo o bé per gravar-lo. Van optar per aquesta segona opció. Tot i recórrer a les rúbriques per valorar tasques (avaluació inicial, tasca de la unitat 1 i avaluació final), vaig procurar d’aplicar tècniques positivistes. Per exemple, comentàvem poques errades. Només els deixava que en fessin pública una per comentar-la entre tots. Això ens permetia treballar continguts gramaticals o ampliar vocabulari. La socialització del projecte es va fixar en l’aula i en la comunitat amb Toni Solano i M. José Chordá. Quant a la temporalització prevista, va haver de ser més flexible.  Ens van caldre quatre sessions abans de l’arrancada del projecte. Les unitats 2 i 3 es van encavalcar. Mentre que per als projectes finals vam haver de destinar tres sessions. D’altra banda, va fer llufa el compromís de les vídeo actes. Van funcionar les primeres, però després va costar mantenir-les. Però ho penso mantenir en el proper projecte amb alguna modificació.

La comunitat virtual va servir per informar-los de les entrades que es publicaven en el blog i per difondre els artefactes que construíem. També per donar-los a conèixer informacions relacionades amb el projecte. Hi hauria d’haver inclòs  les mostres dels altres socis. Aprofito l’avinentesa per demanar disculpes.

Penso que els alumnes al començament els va desconcertar, sobretot els que s’incorporaven per primera vegada. En el grup tinc persones que és el tercer projecte en què participa. De fet, com vaig poder concloure en el darrer MOOC: l’aprenentatge informal captiva més que no pas el formal. Vincula molt més tot el grup i propicia un alt nivell d’entesa entre el grup i el professor. Suposa un repte professional, però també d’aprenentatge per a les dues bandes. Han estat vint sessions de gaudi tant per al grup com per a mi.

DOCUMENTACIÓ:

• sessions
• dietari d’aula
• comunitat virtual
• llista de reproducció de vídeos
• portafolis

Com a agraïment de tots els participants i dels socis, Toni Solano i M. José Chordá, ja sé que pago poc amb aquesta cançó:

 

Noces d’argent

de @ciberespiral

Aquest cap de setmana s’han celebrat les Jornades Espiral per commemorar el 25è aniversari de l’associació. De nou, paleso que pedagogia i cronologia van plegades del bracet: una entitat capdavantera en  tecnologies i pedagogies emergents ja compleix un quart de segle de vida. Encara inclou el futur en el programa. Tanmateix la taula rodona d’ahir ja va evidenciar que el futur és una realitat. Es va convidar a alumnes de diferents centres educatius per explicar experiències innovadores. Hi van participar un alumne de l’escola Amor de Dios, que va relatar el projecte d’ Els peixos, tres alumnes de l’Escola Pia Santa Anna de Mataró, que van narrar com havien seguit unes signatures amb el mètode de la classe invertida, i Adrià Hernàndez, de l’Escola Virolai, va presentar la seva experiència al Parlament científic.

El mètode de flipped classroom va generar debat. Primer, un professor de matemàtiques va preguntar si aquesta metodologia podria ser adequada per a assignatures científiques. Coral Regí va qüestionar si aquest sistema era prou adequat. Va preguntar com es podia demanar que els alumnes miressin una explicació magistral d’un docent a casa. En aquest punt ja van haver de participar els professors de l’Escola Pia. Van reconèixer que el vídeo permetia personalitzar més l’aprenentatge. De totes maneres, els alumnes van confessar que aprenien molt més. Potser el debat es va focalitzar més en el recurs digital i no pas en la fase d’aprenentatge cooperatiu en què els alumnes resolien els exercicis plegat i s’aclarien el dubtes d’un contingut. Ara bé, continuo pensant que aquest sistema continua perpetuant un aprenentatge  transmissiu. Ho va delatar els comentaris, d’una banda, d’una alumna sobre el xivarri que es podia ocasionar alguna vegada —aquesta entrada de Débora Kozak és aclaridora— o bé els mateixos professors que van admetre que havien d’anar variant enfocaments  perquè els alumnes no s’avorrissin. Esther Subias va suggerir si els alumnes podien participar en l’elaboració dels continguts digitals i fins i tot va preguntar al petit alumne d’Amor de Dios si havia participat en l’edició del vídeo que havia utilitzat en l’exposició. Fins i tot, l’Adrià Hernàndez, un centella d’alumne,  va a ajudar a una de les seves col·legues a esmenar un punt. Observant la sala, em va venir al cap una entrada, publicada fa poc,  de Fernando Trujillo.

La segona jornada va arrancar amb una contundent conferència de José de la Peña. Va tenir  l’habilitat de tenir-nos hipnotitzats al llarg dels 90 minuts amb  la projecció de més de 140 diapositives. Va ser com competir en una final de Grand Slam. Des que va començar, ens va anar atacant amb constants cops de servei: quina és la visió que tenim del futur?, quin és l’impacte i l’evolució de la tecnologia?, quins són els agents que influeixen en l’educació? Ara et treia un recull de cites, ara t’explicava una anècdota. Dubto si seré capaç de fer-ne cinc cètnims. Em refiava de l’aplicació d’Storify, però costa d’ordenar la selecció de piulades. De fet, va ser el millor succedani per substituir l’absència de la dosi de cafeïna matinera.

D’entrada, va anar diseccionant la seva dissertació. Es va distanciar de la visió destructiva i pessimista del futur que ens ofereix el cine, per apuntar la celeritat i la potència amb què avança la tecnologia. Va afegir que el nostre enfocament es limita a curt termini i desconeixem l’impacte que pot ocasionar la tecnologia. Segurament ara es podran observar-ne aquests efectes. Va insistir a articular un discurs positiu respecte si la robotització comportarà una revolució econòmica. Va fer un repàs històric de l’educació. Aquí em va venir a la memòria l’entrada de Félix Eroles. Va insistir quina era la finalitat de l’educació. Va esmentar quina orientació havia de prendre la docència: despertar curiositat en l’alumnat i acompanyar-lo en aquesta descoberta. També va destacar les aportacions de la neurociència. Em va fer gràcia quan va esmentar María Acaso. Va reconèixer que havia assistit en una sessió seva. Era incapaç de recordar què havien de fer amb una mandarina, però no oblidaria mai el que ella els havia fet sentir. Quant a l’economia, calia apostar per l’excel·lència, com el model alemany, o bé per la innovació. Les institucions per sobreviure no es poden tancar sinó que han de treballar en xarxa. Finalment, li va sorprendre la por dels pares en l’educació dels fills.

Tal com ja va anunciar el presentador de les comunicacions, el nivell es mantenia alt. Va començar Frank Sabaté. Ens va parlar de programar amb Scratch, tot i que va confessar que no era una innovació. Per demostrar, es va servir d’una explicació de B. F. Skinner podia servir per explicar l’ús d’una tauleta o bé ens va exemplificar amb una acció quotidiana apliquem els elements de la computació. Carolina Garcia ens va demostra l’ús del portafoli electrònic tant per a la seva pràctica com per observar l’evolució dels seus alumnes. Antonio Guirao va relatar com aplicava la tecnologia en la seva assignatura de Formació i Orientació Laboral. Va ser un exemple de coherència, de compromís. Us en recomano la presentació. Finalment, Maribel Benito, acompanyada dels experts TIC, van exposar com convertien alumnes de tots els cicles en mentors tant per a  companys  com per a docents per ajudar-los a millorar la competència digital.

Ens van anunciar els tallers. Mentre entràvem a l’aula del taller de Laia Casas podíem escoltar la cançó de Pharrel Williams mentre l’espai estava disposat per treballar en grups de cinc persones. Ens va donar la benvinguda i la presentació del taller. Tot seguit, ja ens va proposar la primera activitat, per reactivar el cervell. Havíem d’aixecar-nos de la cadira per respondre afirmativament a les preguntes que plantejava. Aprofitava que les persones s’asseien per explicar l’aportació teòrica de la pregunta.  És un tècnica que també suggereix Doni Tamblyn. Després, ens va demanar que individualment penséssim com definiríem l’emoció. La posada en comú es feia gradualment: en parell o en trio i debatre-ho amb tot el grup. Així va anticipar la definció del terme.  Ens va demanar si sabíem quants sistemes cerebrals teníem. Va mostrar els tres cervells i ens va explicar la importància del reg sanguini per a l’aprenentatge. Ens va convidar un bombó per assabarorir-lo amb els tres cervells.  Llavors ens va repartir a cada component un text. L’havíem de llegir per explicar-lo resumidament a la resta de l’equip: els elements energètics del cervell, els obstacles de l’aprenentatge, el cervell social. Tal com també recomana la comediant americana, vam practicar un descans cerebral. Vam haver d’inflar un globus. Mentre sonava la música havíem de vigilar que el globus no toqués a terra. Això  sí, ens havíem agafat de les mans formant un cercle. Vam continuar el taller. Ens va fer adonar com focalitzem l’atenció. També ens va apuntar quin eren els elements de l’aprenentatge significatiu.

 

Extreta d’@Isabel_Ruiz

Sorpresa, connexió i satisfacció

 

Al final, per avaluar-nos —i demostrar-nos el que havíem après—, ens va repartir un rellotge, el rellotge de les cites. Mentre sonava la música, havíem de passejar-nos per trobar companys per quedar amb ells a una hora. Quan vam tenir completat el rellotge, anava dient en veu alta una hora. Ens havíem d’aparellar amb la persona que hi havíem apuntat. Ella formulava una pregunta i en parella la responien. Gairebé vam saber contestar-les totes. Em queda saber què significava SARA. Ens va confessar que aquesta activitat era idònia per repassar els continguts d’un examen la sessió prèvia. Finalment, ens va enumerar les set claus per a un aprenentatge eficaç. Tothom en va sortit satisfet i content.

Aprofito l’avinentesa per agrair a l’Associació Ciberespiral la invitació a la Jornada Espiral i per felicitar-vos tant per l’organització i el nivell de l’esdeveniment com pels anys de vida. Per cert, el futur ja és realitat.

http://slide.ly/embed/57540f20b2eb4bc91df60ec4804285b7/autoplay/0

Jornades commemoratives dels 25 anys de l’associació Espiral by Slidely Slideshow

//storify.com/Txaumell/jornades-espiral-jespi25/embed?header=false[View the story “Jornades Espiral #JEspi25” on Storify]

 

La Malèfica apareix

10a sessió amb el B3. Volia dedicar aquesta sessió  al quart padrí, a James Finn Garner. Vaig triar quatre contes per fer-ne lectures dramatitzades. De moment, amb dos contes en vam tenir prou: La caputxeta vermella i Els tres porquets.  La Johanna, l’Aracely i la Loli es van preparar aquest darrer conte. Mentre que a la Liz, la Vivi i l’Aliou els va tocar el primer.

D’entrada, els vaig demanar que el llegissin individualment. Després, havia de preparar la lectura dramatitzada. Es van establir els rols i es van repartir els passatges. Van assajar i després el van llegir a l’altre grup.  Els va fer gràcia el conte mentre el llegien.

Finalment, els vaig avançar la tasca final. Haurien d’escriure un guió. Vam negociar si cada grup s’encarregava d’un conte diferent o bé volien recrear els mateixos personatge. Van optar per aquesta última solució. Van decidir que s’imaginarien els tres porquets i el llop després de 20 anys. Em sembla que tindrem una constructora porcina i uns llops que s’han de cuidar de la seguretat personal dels seus amos.

Ara, el més interessant és que a cada sessió pesco aparicions del critiquejador intern. He aplicat la tècnica que esmenta Doni Tamblyn. Hem de transformar els sí, però... en  sí i…. De moment, m’agrada l’activitat i les solucions que proposen.

 

 

Català per a adults, no?

 

9a sessió amb el B3. Em feia gràcia per veure com es prendrien aquesta sessió. Temia que no fos gaire repetitiva.

Vam iniciar-la com és de costum, recordant la sessió. Vam aprofitar per incloure el pretèrit indefinit. Després vaig voler visionar el vídeo d’Steve Cutts, però —com és habitual— la connexió va fer figa. Vaig demanar utilitzessin els seus mòbils. Se’ls descarregava a deshora. El Patricio va ser el primer a localitzar-lo i mirar-lo; en canvi, la Loli, la darrera. Les reaccions van ser variades: des del sarcasme per part del Patricio al desencís per part de la resta.

Tot seguit, vaig mirar d’aplicar una pràctica extreta del llibre de Doni Tamblyn. Han d’anar completant una història per torns. L’alumne A inicia i el company completa la frase. Només la Transi i l’Aracely el van fer al peu de la lletra. El resultat es va notar. Es van oblidar del critiquejador. Els altres van voler escriure la història cadascú per la seva banda, refiant-se del traductor. Els va divertir veure les sorprenents imatges del pintor mexicà. Les imatges que els van ajudar a imaginar la història va ser Edward Scissorhands tallant els cabells d’Alícia, el suïcidi de Blancaneu, la seva madrastra fotent-se una ratlla de cocaïna i Jessica Rabbit combregant davant del Papa.

Es van preparar la lectura dels contes de Quim Monzó. Va costar que entenguessin la versió de La bella dorment, però els va encantar la de la Ventafocs. Compto que demà preparem lectures dramatitzades dels contes de James Finn Garner.

 

Vet aquí un gat i…

Sessió 8 amb el B3. Anem acabant la unitat. Tant la sessió de dimarts com la d’ahir van ser bastant íntimes i noto que anem reforçant la complicitat. Ahir vam ser jornada per rescabalar algunes  omissions: les fórmules de finalitzar un conte o una rondalla i la figura del malvat com a personatge narratiu.

Vam fer una roda en què cadascú va recordar qui era el personatge dolent del seu conte. Després els vaig demanar quin seria el del nostre curs: el profe. Pim. Pam. Pum. Com que vaig fer uns ulls com taronges ho van voler arreglar. Els vaig explicar la figura que esmenta Doni Tamblyn: el critiquejador  intern. A més, proposa activitats per parelles per anant-lo dominant i minvant-ne els efectes perniciosos. De moment, ja va aparèixer. Els vaig suggerir si en construïssim un per tenir-lo present i per anar marcant quantes vegades ens referim. Ahir ho vam poder comprovar quan vam reflexionar al final de la unitat. Bé, ja li tenim un peu al coll.

Vam acabar amb una segona ronda de contes. Tinc 30 minuts de gravació  per editar! Ja sé que no va ser la mateixa tasca, però de la gravació de l’avaluació inicial a la tasca d’aquesta unitat ja hem triplicat el temps. Considero que és un  indicador. Vam comentar alguns problemes que havien tingut en la narració. Dues persones es van encallar a l’hora de pensar en un derivat. Van activar alguna estratègia comunicativa.  Reflexionant-hi després vam descobrir que alguns verbs en català deriven del nom mentre que el castellà ha optat per l’adjectiu (engreixar/ engordar o enfonsar /ahogar)

Ara bé,  si t’aferres a un enfocament positivista  sorprèn  els efectes. Alguns són immediats.  Els va ser més fàcil apuntar el que havien après que no pas el que havien de millorar. Concretaven els continguts que havien assolit i citaven problemes més abstractes (pronunciació, fluïdesa i entonació…). Les alumnes llatinoamericanves van confessar que els costava diferenciar el pretèrit perfet i l’indefinit.  De moment, ja vaig notar un progrés (Aquest matí vaig llevar-me a les 11.15). Hauria d’haver aprofitat per preguntar a la Johanna quants passats tenen en suec. Li passa al revés (Ahir he anat a portar els nens a l’escola).

Per acabar, vam desvetllar els padrins del projecte.

 

http://slide.ly/embed/d0aaac7eeacded31c5e3614a05a3df8b/autoplay/0

Unitat 2 els padrins del projecte by Slidely Slideshow