Actitud humana

Projecte Mínim Viable

Mentre escoltava alguna de les confessions dels personatges de Human, la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand, vaig reconèixer per què em fascina escoltar els relats dels alumnes. Com sentencia Brené Brown, “les històries són dades amb ànima”.  Difuminen la distància entre alumne i docent. Vaig sortir del cine, barrinant com podríem replicar el projecte del fotògraf.

Ben aviat vaig imaginar el Projecte Mínim Viable. Hauria d’estar emmarcat amb una pregunta inicial i una de final.  Com que ens vam haver de traslladar a la Biblioteca per obres, el canvi d’espai va ser una bona excusa per idear la nostra aula. Vam prosseguir volent descobrir quin era el color de la nostra pell, com el projecte Humanae d’Angélica Dass. Considerava que podia ser un bon preàmbul per a les entrevistes. I, finalment, si ens quedava temps, podríem sumar-nos a l’Any Oliver.

Va ser difícil l’adaptació del grup, sobretot pels que mantenien una assistència bastant irregular. Això va ocasionar un conflicte a l’aula  i una bretxa entre el grup: els qui eren reticents a la meva metodologia i els qui els satisfeia o bé apostaven per una moció de confiança. Aquest bàndol es va anar  afermant  quan vam aconseguir el primer producte. Es van presentar quatre propostes d’aula bastant interessants. Sorprèn que amb mitja dotzena de sessions fossin capaços de traduir la metodologia en els espais. Si ens fixem en els quatre models tenen aspectes en comú: zones per treballar individualment i per a l’acció grupal, un racó d’oci, elements decoratius, etc.

Em va sobtar que una pregunta generés un conflicte i servís per emergir el malestar del bàndol contrari. Vam acabar el primer projecte anunciant-ne el segon. Havien d’endevinar la identitat d’Angélica Dass.

La idea era despertar la curiositat per si descobrien alguna de les seves xerrades. Ho vaig aconseguir amb els alumnes assidus. Es van presentar amb ganes de començar el nou projecte. En canvi, el bàndol contrari es va encarregar de torpedinar l’activitat i la sessió. Va ser impossible gestionar la crisi al final de classe. A més, es va agreujar el fet que els enxampés al carrer organitzant una assemblea. Els reticents es van donar de baixa.  A partir de llavors, el curs va anar sobre rodes, però em sembla que l’incident ens va deixar un regust. Recordem les paraules de Brené Brown: “Vivim en un món vulnerable”. Vam mirar de convidar contactar la fotògrafa i vam mirar de fabricar el color de la nostra pell.

Es van implicar de valent amb el nou projecte. Els va fer gràcia entrevistar-se, però també els va suposar un repte. Serien capaços de respondre espontàniament i amb fluïdesa? Vam acordar les preguntes que havien previst. Ens vam organitzar per parelles  i vam gravar les entrevistes. Vaig tenir feinada a l’hora d’editar els vídeos. Vam servir el mateix plantejament que el documental: entrevista completa de l’alumne i muntatge per a cada una de les preguntes, que es van anant difonent per les xarxes.

I per últim ens vam embrancar a convertir l’aula  en un laboratori sonor. Ens vam encarregar de fer versions dels poemes de Bestiari. La creativitat dels alumnes és il·limitada. No només es van trencar les banyes a l’hora d’interpretar el poema sinó que els companys s’hi van afegir a l’hora de crear efectes sonors. Van mirar de utilitzar tot el que tenien al seu abastat. La dringadissa de claus a les potes de les cadires simulaven el so dels coberts als plats per a Pollastre o van musicar el brunzeig del mosquit amb la tonada de la sèrie La família Addams. Ens va costar desinhibir-nos com el que aconsegueix Laia Estruch en un dels seus tallers, però tampoc no ens vam acoquinar.

És ben curiós que fins ara no m’hagi atrevit a reflexionar sobre l’experiència. M’era dolorós —i reconec que no n’hi havia pas per tant— escriure-ho al seu moment. Em calia temps i l’efecte terapèutic de la xerrada de Brené Brown. I això que amb el grup hem prosseguit amb dos trimestres més amb projectes interessants: un de gamificat i un altre amb Art Thinking. La maleïda vulnerabilitat…

 

Propostes

Últimes sessions.

18a sessió. Una alumna havia proposat d’anar a prendre un cafè tots plegats. També havia suggerit de conduir una activitat: contrastar la primera impressió que havíem tingut dels companys i la d’ara.  De totes maneres, havia planificat un parell d’activitats prèvies.

Vam començar la sessió recordant la sessió anterior. Després, els vaig repartir un foli de color a cadascú. Hi havien d’escriure el seu nom. Se’l van penjar a l’esquena i al so de la música van anar desfilant per l’aula i ho aprofitaven per deixar un comentari positiu a l’esquena del company. Un cop acabat, els vaig demanar que els llegissin. La reacció va ser la mateixa que la nostra quan ens va ensenyar aquesta activitat la Laia Casas.  Les cares es van il·luminar amb un somriure. Algú va preguntar si podia servir aquesta activitat com a avaluació.

19a sessió

Després de recordar la sessió anterior, els vaig demanar que en un full escrivissin quin accident geogràfic, quin animal i quin personatge històric serien. Vam repartir els papers a l’atzar i cadascú n’endevina l’autor.

Tot seguir, vaig organitzar dos grups: les rosses i els morenos. Vam haver de pensar paraules i definicions per jugar a Passaparaula.

Finalment, vam mirar de resoldre alguns problemes per enllestir els productes finals dels diferents projectes.

20 sessió

Vam aprofitar aquesta sessió per jugar al joc.

 

 

#AnyJoanOliver

Tal com havia previst, després d’indagar sobre l’essència humana, ens podíem afegir a la commemoració de l’aniversari de la mort del poeta sabadellenc amb el poemari Bestiari. Dues sessions ens han servit per conèixer l’autor, analitzar-ne els poemes i desenvolupar un taller sonor.

16a sessió Després de recordar la sessió anterior, van imaginar com devia ser Joan Oliver contemplant una fotografia seva. Tot seguit, van jugar a un qüestionari sobre la figura de l’autor amb el kahoot. Com és habitual, els va agradar i fins i tot van reconèixer que així s’aprenia molt més.

Van pensar preguntes que ens podríem plantejar a l’hora de llegir un poema. Vaig repartir una poesia a cada alumne.Vam resoldre tots els dubtes de lèxic i cadascú va interpretar el seu poema. Algú abans havia manifestat certa por a l’hora d’entendre una poesia, però van desaparèixer quan tothom va comentar el seu text.

17a sessió

Vam recordar la sessió anterior. Tot seguit, vam visualitzar un fragment de quatre vídeos:

• una performance de Laia Estruch
• la versió comercial de Slave to the Rythm
• una altra pista de l’àlbum de Grace Jones
• un vídeo de Björk

Els en vaig demanar similituds i diferències. Llavors els vaig proposar si gravàvem els poemes jugant amb la veu. He de reconèixer que no les tenia totes, però em va sorprendre que el grup es va prestat al joc sense cap tipus de mania. Vam organitzar dos grups. els vaig proposar que cadascú llegís el seu text i els altres companys de l’equip s’encarreguessin dels efectes sonors.  Els rapsodes en van tenir prou amb una lectura del text per proposar a l’equip com hauria de ser-ne la gravació. Els companys també  s’hi implicaven suggerint efectes sonors.

En Mosques i mosquits els acompanyants ens vam transformar en un cor que brunzia sense parar mentre el Manuel llegia el poema. La Tatty es va empescar un crit de fera per a una bèstia del tercer vers. A Pollastret, la Nora i la Tatty  dialogaven mentre  tots picaven les claus a les potes de les cadires per imitar la dringadissa de coberts . El Manuel colpejava rítmicament els dits a la carpeta per simular el trontoll del tren cap a França. A Microbi la Tatty es va encarregar d’anar-lo llegint cada vegada més imperceptible. A Cérvol, tots bufàvem mentre l’Andrea el llegia. La gravació més hilarant va ser per al poema Aranya. Mentre la Cris llegia el poema, els altres entonàvem la cançó de La família Addams  amb dues versions: per a la primestra estrofa na-na-na-nà i per a la segona estrofa clinc-clinc-clinc. 

Ens hauria calgunt un estudi i un tècnic de so  perquè vam gravar les versions al mòbil. A l’hora de convertir el format dels fitxer perd molta qualitat. Una llàstima que no puguem compartir les versions sonores de Bestiari.

 

Humanari

 

15a sessió  Té nassos que el dia que hem de gravar les entrevistes  descobreixes que en el grup tens dues expertes en Comunicació: una periodista i l’altra productora.

Vam seguir el costum de recordar la sessió anterior. Havia previst alguna activitat per distendir abans de la gravació de les entrevistes. Vam fer el joc de la moneda. Les parelles han d’encarar el palmell esquerre amb una moneda. Han de conversar i a partir que el professor fa un senyal han de mirar de prendre la moneda al company. Problema. Vaig haver de formar parella amb la productora. Així ho vaig descobrir. Era impossible que guanyés perquè havia d’avisar el grup.

Vaig plantejar els meus neguits. Com gravàvem les entrevistes i com m’enviaven el vídeo. Un cop resoltes aquestes menudeses. Ens vam gravar. Va ser força àgil. Vam estar molt menys del que jo havia previst. Vam fer la valoració de l’activitat. Individualment van apuntar tres aspectes positius i tres de negatius. Ho van posar en comú. Vaig demanar que dels aspectes positius en fessin una única llista. Em vaig oblidar que dels negatius en triessin un o dos.

Vaig haver d’improvisar un debat. Com que el tema del dia era la mort de Rita Barberà, vam debatre sobre l’ètica política: 1) Podem demanar responsabilitats a un polític? 2) Com limitem que el polític assumeixi un càrrec públic i abandoni els negocis?  El tema va interessar a uns mentre que a uns altres o bé no els agradava el tema o bé no es volien pronunciar sobre política.

Valoració de la sessió: un grup cohesionat. Per tant, hauré de vetllar perquè aquesta cohesió no es malmeti en el segon trimestre.

 

Si confies en l’alumnat

14a sessió Si confies en l’alumnat, et sorprendrà. I així va ser. Primer, com és habitual amb aquest grup, la primera activitat que fem és recordar la sessió anterior.

A continuació, vaig formar dos grups. S’havien de comparar la llargada del dit del mig amb el company del costat. Un grup amb dits més llargs i l’altre amb dits més curts. Els vaig plantejar l’enigma extret del blog de Dolça Cebrian. Mentre un grup hi barrinava, en l’altre una alumna ja en sabia la solució.

Tot seguit, es van agrupar  les parelles de les entrevistes. Es van anar entrevistant. Vaig observar que conversaven amb calma, sense neguits. De tant en tant, reien. En la posada en comú, van comentar la resposta que els havia sobtat més escoltar de la parella.

Per acabar, vam acordar que el proper trimestre es veien amb cor de saltar de nivell. Volen començar amb el nivell B2.

 

 

 

 

 

Idees

13a sessió. Dimecres em va quedar per planificar la sessió. Va ser arribar al despatx i obrir el bloc i en cinc minuts ja la tenia planificada. És quan dibuixo que ho veig clar.

Havia ideat començar el recordatori passant-nos la troca de llana per establir torns de parla. Vaig desistir perquè érem poquets i no tenia gaire sentit. Per tant, vam fer una posada en comú entre tots.  Es nota que els va fer gràcia les frases fetes. En recordaven bastants.

Vaig formar dos grup segons si s’estimaven més mar o muntanya. Els vaig explicar l’enigma dels barbers. Un foraster arriba a un poble. Demana per anar a cal barber. Li comenten que n’hi ha dos. Un davant de l’altre. Un té la barberia neta i polida. A més, va ben afaitat i els cabells ben arreglats. Mentre que l’altre, té la barberia desendreçada. Duu els cabells llargs , mal tallats i una barba de dies. A quin dels dos barbers entrarà el foraster. Només una alumna el va endevinar. Va ser incapaç de convèncer  la resta de l’equip.

Em vaig presentar amb totes les preguntes del guió descartades. Havia previst organitzar un debat. Va sortir una pregunta sobre les aficions. Vam fer una roda perquè cadascú expresses com dedicava el temps lliure. Tot seguit, es va originar un repàs històric  de l’expressió treballar més que un negre. També es va comentar sobre la migració i els ajuts socials, l’extermini d’indígenes i de negres a l’Argentina, de la vinculació de la burgesia catalana amb el tràfic d’esclaus…

Vam mirar d’adaptar l’espai per jugar  a la cadira. Una tècnica de descans cerebral que vam aprendre en el curs de Laia Casas. Ens vam divertir força. Una alumna, gairebé al final del joc, es va adonar que faltava una cadira. No s’havia adonat que sempre hi havia algú que havia de parar.

Per acabar, vaig fer emergir les pors de l’entrevista. Em van trepitjar l’activitat perquè a mesura que algú plantejava el seu neguit, un altre li aconsellava algun remei.

Van valorar que els havia agradat la sessió. Confessaven que progressaven en fluïdesa, que parlar d’aficions els cohesionava més i que tenien ganes que dimarts preparéssim les respostes de l’entrevista.

A la tarda, enllestia el mural per enviar a Angélica Dass.

 

Bufar i fer ampolles

12a sessió. Divendres, Laia Casas ens va ensenyar una estructura cooperativa simple (1-2-4),  per compartir coneixement entre alumnes . Vaig pensar que l’aplicaria per recordar la sessió anterior, així evitava que alguns alumnes monopolitzessin els torns de parla.  Tot i que érem pocs, ha anat prou bé. D’entrada, eren dues parelles en què tenien en comú que una de les persones havia vingut a classe i l’altra, no. Després ho han contrastat entre els quatre. 

Després, s’ha incorporat un parell de persones més. Ha anat bé per formar dos equips. Havien de representar amb mímica una frase feta. M’ha semblat que ens esteníem massa, però elles han valorat que s’havien divertit força.

 

Finalment, hem acordat sobre Humanari. Hem decidit el dia, el nombre de preguntes i la manera de gravar les entrevistes.

 

Trampejant

11a sessió. Com és habitual, hem començat recordant la sessió anterior. Crec que hauré de prendre mesures perquè tothom pugui parlar.  Els he presentat el pla de la sessió: acabar amb les entrevistes visualitzades i acordar com emprenem el nou projecte.

Arran de les entrevistes que  van mirar, han pensat què els preguntarien ells i després han pensat que els podria preguntar l’entrevistat. M’han agradat les preguntes que han pensat en les dues tongades. Era inevitable esmentar el resultat de les eleccions nord-americanes. S’ha generat un debat espontani.

Hem practicat els pronoms de complement indirecte. Primer, hem repassat el pronom li passant-nos una pilota. Després, per parelles, han mirar de trobar els pronoms per a la resta de persones.

Finalment, els he preguntat si es veien capaços de deixar-se entrevistar per un company. Hauríem d’editar un vídeo similar al de la pel·lícula Human. Han acceptat entusiasmats. He repartit post-it perquè hi escrivissin una pregunta que els agradaria que els plantegessin els companys. Les hem comentades i finalment, n’han triades dues, les que els han agradat més.

Avui han comentat que els havia encantat la classe. Ara bé, volen debatre temes d’interès general per conèixer-se més. De fet, algunes de les preguntes que han ideat ens podria servir per generar un debat. També els he comentat com reaccionen en les activitats i en les tasques. Mentre l’estan duent a terme es parlen en castellà, però a l’hora de fer-ne la posada en comú o bé de presentar el producte, ho fan en català. De moment, ho mantindrem això, però que es vagin mentalitzant que de cara el segon trimestre ja seré més estricte en l’ús del català.

 

Carta cromàtica

10a sessió.  Aprofitant el recordatori de la sessió, el grup ha començat a explicar el color de la pell. Han estat molt creatius a l’hora de descriure la seva pell: rosat mediterrani, blanc pàl·lid, canyella d’hivern, cafè amb llet amb molta llet, xocolata molt clara o bé canària destenyida. Ha falta el meu: préssec fotofòbic.

Després he format dos grups. Cadascú tenia una pregunta per respondre-la en grup. Era el pretext de repassar el vocabulari que ha anat sortint en aquestes sessions.  A més, per repassar l’imperfet de subjuntiu han adaptat el poema de Joan Salvat-Papasseit La casa que vull. Ara l’han transformat en La casa que voldria.

He aprofitat els grups perquè componguessin el títol de la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand. N’hem mirat el tràiler. Tot seguit, cadascú ha triat el retrat d’una persona i n’ha mirat el vídeo. Havia d’explicar a la resta del grup: qui era i a què responia.

 

Colors units

 

9a sessió. Ara sí que tocava. Vam començar la sessió recordant l’anterior. Després, una primera roda en què cadascú va pensar quin color seria i per què.

Per a la propera activitat, primer els vaig demanar que s’aixequessin i que anessin al fons. S’havien d’ordenar per dates de naixements, tal com ho vaig aprendre  al curs de la Laia Casas. Vaig anar formant grups de tres.

Els vaig repartir el material. Havien d’ordenar una dotzena de colors. N’havien d’acordar el criteri. Tenien prohibit classificar-los de clars a foscs o a l’inrevés. El resultat, sorprenent: uns van crear una flor cromàtica, uns altres van evocar els colors del cel durant un dia i un altre els va agrupar segons l’estació de l’any.

Tot seguit, van apuntar el que els suggeria la seva pell o bé un color. Em vaig adonar que disposàvem de poc temps per al taller Angélica Dass. Vaig repartir els guants, els plats, les estovalles i vaig anar distribuint les tèmperes. Va ser curiosa la reacció del tres grups. Un grup va destacar per la seva prudència. Van anar fent mostres  o més aviat una paleta de possibles colors. En canvi, un altre van ser els agosarats. Van anar barrejant els colors alhora.  A més, sense mesura, van acabar de seguida les pintures. I el darrer, com que era una parella, ningú no els va fer cas, però ben aviat van aconseguir la seva mostra cromàtica.

L’experiència és endimoniada. T’engresques barrejant els colors i et desespera el resultat. Compto que el secret deu ser mesclar els dos primers: el groc o el vermell amb el blanc i anar amb compte amb el negre. En el nostre grup, de fet, els que van sobreviure van ser el negre i el vermell. Dimarts, valorarem l’experiència.