L’avaluació ètica

Em sap greu, però crec que aquest apunt estaria llest abans del debat d’anit, una iniciatiava que organitza  #Xatac5. Van debatre si donem prou veu als alumnes. Aquesta entrada relatarà precisament com he experimentat el desapoderament educatiu amb un grup d’E3. Penso que la composició del grup ho permetia. Alguns alumnes ja estan avesats a treballar per projectes des del B1 o B2 i uns altres s’han anat familiaritzant  amb un enfocament de curs molt més informal. M’hauria agradat  provar l’aprenentatge per servei,  però seguint la labor d’Ainhoa Ezeiza em va animar a endinsar-me en l‘il·lusionisme social que impulsa el sevillà Javier Encina. Aprofito l’avinentesa per reiterar-los el meu profund agraïment pel constant acompanyament, malgrat les dificultats de traducció de les meves reflexions. A més, em pensava que era una via per aprofundir en una de les microrevolucions de María Acaso.

Una de les paradoxes més flagrants en l’educació és que es el paradigma pedagògic va dissociat amb el model de societat. Ivan Illich ja evidenciava aquesta contradicció amb una simple constatació: com és que manté el mateix sistema educatiu  arreu del món independentment del tipus de govern. La mateixa composició d’una aula tant per a països desenvolupats com per a països sota règims dictatorials n’és un bon exemple. Així doncs, si es reclama un canvi educatiu és més aviat per la pressió de la revolució tecnològica que no pas per adequar la formació cap a una ciutadania democràtica. Pretenem formar individus que han de conviure democràticament, però en canvi seguim educant votants submisos. Em temo que algunes piulades del debat van en aquest sentit.

Una de les armes de control en l’àmbit escolar és l’avaluació, concretament la certificadora. Vet aquí que va ser el punt de partida del curs. Tal com qüestiona la cantant Mala Rodríguez, qui pot jutjar el seguiment d’un alumne si no és ell mateix. Una prova, de la qual el principal interessat no hi ha participat en l’elaboració, pot determinar la competència d’un alumne? Si partim que ningú no aprèn el mateix ni de la mateixa manera, per què ens entestem a mesurar-los amb una falsa objectivitat? La majoria de conflictes que esclaten entre alumnes i docents per culpa dels resultats es deuen per vacil·lacions subjectives dels examinadors. Per què no podem negociar amb el grup els criteris avaluatius? Els experts recomanen que l’aprenentatge no pot estar supeditat a l’avaluació. Ara bé, a l’hora de valorar un aprenentatge competencial hem d’aplicar mètodes tradicionals: una prova; a més, externa.

L’avaluació ètica va néixer com un projecte democràtic i pretenia que els alumnes també es plantegessin algunes de les qüestions que hem apuntat en el paràgraf anterior. Va costar, d’entrada, que els alumnes entenguessin tant la metodologia com la finalitat del projecte. Va sobtar que en les primeres sessions el docent deixés de conduir el debat o de liderar els acords. A més, amoïnava que el mètode impedís l’assoliment del certificat. No obstant això, es va poder concretar en dues línies. D’una banda, es va acordar crear un reportatge per difondre aquesta nova visió de l’avaluació. De l’altra, es va pactar que calia ser presents a les xarxes socials. No només es pretenia seguir difonent les sessions sinó també es volia generar debat formulant les preguntes del reportatge. Vam haver de crear un tauler a Pinterest. Això va provocar que al final del curs, alguns alumnes demanessin de treballar la competència digital en propers cursos. També vaig dissenyar un parell de sessions que potser s’escapaven d’aquesta línia. Vam celebrar Sant Jordi amb activitats lúdiques i el Dia Mundial del Joc. Així mateix, el Servei ens va brindar un repte: seríem capaços d’organitzar una flashmob. I la vam muntar, encara que sigui més aviat de butxaca.

Imatge de José M. Guinea, Chema

Penso que aquesta empresa en va servir per posar-nos a provar el nostre il·lusionisme social. Vam haver de recórrer a la confiança entre uns i altres: primer, amb la Laura, qui va assumir l’encàrrec de dirigir l’acció, però també amb la resta perquè ens vam ajudar a memoritzar els passos o bé a suggerir alguna millora de la coreografia. No era pas una simple coreografia. Volíem demostrar a la resta del Servei que havia suposat aquest curs: aprendre a desaprendre entre tots junts. El que acabàvem de presentar havia estat gràcies a l’esforç individual, amb grup (la disposició dels ballarins: un havia de ser de referent per a l’altre) per a la resta de convidats. I, és clar, ens va proporcionar molts moments d’alegria. Tant la confiança com l’alegria són dos components d’aquest model d’activisme social.

Tot i que vaig perfilar el projecte mínim viable,  no vaig seguir ortodoxament l’aprenentatge basat per projectes: era incapaç d’establir els productes finals.  També vaig aplicar la ludificació, presentant activitats lúdiques i divertides que servien per demostrar que també anaven bé per mesurar el progrés dels alumnes. Vam jugar a les frases fetes amb mímica o vam repassar el vocabulari que havia utilitzar per confeccionar els relatogrames en una sopa de lletres.

Aquest recurs narratiu va ser idoni per començar cada sessió, però va anar demostrant com anaven adquirint els alumnes més fluïdesa, a més de ser un moment d’un gran poder socialitzador. Després recordàvem què teníem en dansa i organitzàvem els grups de treball. Continuàvem mantenint un grup de Google+. Així teníem més a mà el dietari d’aula, però també tots els artefactes que anàvem construint (des de fotografies de llibres dedicats, presentacions amb els acords, mems paramiològics, podcasts) i els relatogrames.

Quant a l’avaluació final, vam fer la prova, però adaptant-la a la filosofia del curs. Van fer-la per parelles la part escrita. També tenien permís per consultar o bé ajudar les altres parelles. Cada parella va adoptar el seu estil: algunes ho feien individualment i després ho contrastaven. D’altres, en canvi, realitzaven els exercicis consensuadament.  La prova oral vam seguir el que havíem posat en pràctica en el curs B3: organitzar un esmorzar de forquilla i ganivet. Els alumnes vénen amb unes viades per llepar-se’n els dits. Llavors, en la sobretaula, és el moment per a l’exercici oral. En comptes de respondre a les situacions comunicatives que han planificat els autors, havien de construir un relatograma del curs que els servís per relatar quines eren les seves expectatives, què havien assolit, què els havia agradat del curs i què hi havien trobat a faltar. Vaig escoltar uns relats molt emotius.Abans, però, vam mirar que emergissin el poder de cadascú, acció copiada d’Álvaro Solache, però molt efectiva.

Per concloure, si el grup continua el proper curs experimentarem un itinerari d’aprenentatge més personalitzat. La majoria necessita accedir al mercat laboral. Per tant, mirarem que assoleixin el certificat  C1. Per què hem de deixar d’inspirar-nos amb la cantant andalusa? I si continuem  desenvolupant el projecte de l’avaluació ètica? Ara se’m fa estrany impulsar un curs sense aquesta etiqueta.

Ens podeu seguir a:

      

Documentació:

• Dietari de les sessions DietariSessionsE3CURS2014-15.doc
• Dietari d’aula DietariAulaE3CURS2014-15.doc

 

El millor equip

Extret d’http://cdn.morguefile.com/imageData/public/files/c/click/preview/fldr_2008_11_08/file00078434595.jpg

19a sessió. Tot i que és la sessió destinada a la correcció de les proves, la vam reservar per preparar la flashmob. Ens va anar prou bé la connexió per fixar-nos en el vídeo que ens havia passat la Laura —bé, a partir d’ara Madame Laura—, perquè es va convertir en una molt bona monitora. Ens va anar ensenyant els diferents passos. Mirava d’utilitzar recursos per facilitar-nos aprendre la dansa; com per exemple, metàfores perquè ens fos més fàcil memoritzar el pas. Vaig descobrir que era un molt mal alumne. No escoltava gens les indicacions. Només reia cada dos per tres i feia pallassades a la resta del grup. Éra la tensió i l’emoció.

Ens vam entrenir en els primers passos, vam haver d’aprendre la resta en un tres i no res.  La Laura ens observava. Ens feia repetir quan algun pas no ens sortia prou sincrònic o bé a algú li costava. Ara bé, tot i que va liderar la construcció de la flashmob, la resta ajudàvem, suggeríem. Va ser un gaudi. Va venir la Transi, tot i que ja ens havia advertit que per un problema familiar no podria venir a la cloenda.

Al final, van improvisar una operació distreure-el-professor-perquè-li-puguem-deixar-el-regal-sobre-la-taula. Em vaig trobar una targeta en forma de relatograma amb dedicatòries escrites, el llibre Cremeu Barcelona! i una bona ampolla de cava. Em van prohibir de compartir-la amb ells. Em van recomanar que la reservés per a una ocasió molt especial.

La Laura va proposar si podíem repetir l’assaig l’endemà. I així va ser. Tothom com un clau. Vam arrambar les cadires i sant tornem-hi.

 

20a sessió. Se’m van avançar. Havia previst sorprendre’ls amb un relatograma. Al bell mig hi havia un cor. Ha estat un trimestre molt emotiu i del qual hem après plegats. Després, al voltant, quatre aspecte que volia destacar del grup. Havíem volgut trencar tòpics amb l’avaluació ètica. M’bavia adonat que era un grup amb poders. Estava molt content de la singladura, tot i que al principi anàvem perduts. Per tant, els veia capaç de superar qualsevol repte que ens plantegessin.

Després, vaig anomenar cadascú i els vaig explicar per què havia triat una imatge. Havia pensat en l’Aliou com un lleó pel coratge que havia tingut al llarg d’aquests cursos. Malgrat les limitacions, havia estat pacien. Vaig escollir un caserio il·luminat per a la Begoña, la Begotxu. És la marassa del grup. És una persona acollidora i que sempre està atent per saber com et pot ajudar. Vaig triar un fondista amb el Celes. Només va poder assistir a mig curs, però mirant de superar la por de la competència digital. El Chema, com a bon culer, havia de tenir l’escut del seu equip de futbol. El vaig anomenar el nostre Xavi. Per a l’Eva vaig buscar una pizza. Al començament sempre parlava en italià. L’últim dia va deixar anar una italianada. Per al Fernando, Michael Jordan. Ja està tot dit. Ha estat el company modèlic. Va tirar del carro sempre, tot i que es va emprenyar per si perdíem el temps. Hauria de triar Vespertine per a la Johanna. Em vaig decantar per unes tasses de te. Estic segur que sempre ens n’oferiria per tenir-nos junts. Per a la nostra coreògrafa, li vaig triar la foto d’unes arepas, el mejar típic colombià. M’agrada molt aquesta paraula. Per a la Leticia, mate. Tinc un bon record del seu taller de mate del trimestre anterior. A més, és una beguda socialitzadora com el te. Em va venir al cap Nadia Comeneci per a la Vivi. Ara entenc per què va ser una de les millors gimnates de la història: la sang romanesa. Són obstinades i persistents.Finalment, un bon cistell de taronges per a la Transi. Cada dia parla més en valencià.

Els vaig confessar que no em calia envejar el Luis Enrique. Jo també comptava amb el millor equip del món. És curiós. D’ençà d’aquestes sessions, sempre escric companys i no pas alumnes. Aquest vídeo us ho aclarirà.

 

Sortir de l’armari

Extret d’http://cdn.morguefile.com/imageData/public/files/p/pentacs/preview/fldr_2008_11_10/file0001340527500.jpg

17a sessió. Prossseguim amb la dèria de transformar els alumnes en superherois. Ara és el torn de l’Eva, la Transi i el Celes.  Hem quedat una mica abans perquè em puguin presentar el seu relatograma. Dijous els és impossible assistir. Estan nerviosos, però l’activitat d’emergir el poder els calma. Els faig la fotografia de rigor. L’Eva s’ofereix per començar el relat. Quan acaba, tant la Transi com el Celes la feliciten. Ja ha sorprès als companys amb alguna ocurrència. La Transi es disculpa per la seva minsa creativitat. Són uns apunts. Aprofita les guàrdies per enllestir aquestes tasques.  Trobo que és una bona pensada: en groc, les respostes; en fúcsia, els arguments. Destapa la valencianitat adormida. Finalment, el Celes ens ofereix una recepta. Ens va anomenant cada ingredient. Em deixen atònit i sense temps per preparar la sessió.

M’hauria agradat començar-la com en la primera sessió, amb les cadires en cercle, amb una carta sobre el seient —de cap per avall— i el model de prova amagat sota el cul de la cadira. Reparteixo els darrers post it per conèixer els darrers poders. I més fotografies de rigor. Ara reparteixo les cartes. Han de trobar la persona que tingui la mateixa carta, però d’un altre coll. Un cop hem repetit el model de prova, organitzem l’esmorzar per al proper dia. S’han guanyat la carta.

18a sessió. Preparem l’aula. Disposem la taula gran al bell mig de la sala. Parem la taula entre tots. Costa, però aconsegueixo que ens hi asseguem al voltant. Els pregunto si volen presentar el relatograma mentre mengem. Acorden primer explicar la valoració del curs i després fer el piscolabis. Els poso una condició: que facin una roda en què cadascú feliciti el company per la seva narració. Cal que argumentin la felicitació. Quan ens adonem, només tenim  vint minuts per endrapar dues quiches, una truita de patates, gaspatxo, pa amb tomàquet, embotit, cocinhas i un deliciós pastís de crema de llimona, una llimonda, refrescos i cava.

Les conclusions que trec de les seves narracions:

• El relatograma ha estat un bon recurs. Segons la majoria, desinhibia. Així es veien capaços de xerrar al llarg de la sessió. Els ha proporcionant molta fluïdesa.
• L’equip. Vaig haver d’escoltar la tirallonga de felicitacions per adonar-me que cadascú havia assumit un rol per tirar endavant les sessions. Van destacar la importància tant dels líders, com dels migcampistes i dels defensors. Tothom havia contribuït a avançar i a consolidar l’equip. Tenia sentit els criteris avaluatius del Fernando. L’Aliou va destacar la paciència que cadascú havia tingut respecte dels altres companys. Ara bé, com la Laura va observar, cadascú havia desenvolupat una creativitat per fer front tants els reptes com els projectes. Tothom s’hi ha implicat de valent, tant els que només podien venir a un nombre determinat de sessions com els que han pogut venir sempre. Tothom ha reconegut que venia a gusta al curs. Haver creat el grup de Whatsapp també ha ajudat a mantenir el caliu fora de l’aula.
• L’enquesta. La Johanna va evocar com una de les activitats més memorables. Li havia agradat sortir de l’aula i va recordar la participació de José Ángel Ruiz Pérez en el projecte Jo vinc d’un llarg silenci. Visca la força centrífuga!!
• El desapoderament educatiu. Ens va costar, però ara que començàvem a descobrir l’entrellat d’aquesta metodologia s’ha acabat el trimestre. Ha facilitat que es creés un ambient de tranquil·litat i de llibertat, de tolerància amb l’error i, sobretot, de confiança. Encara que algú ha reclamat més reforç gramatical, la majoria ha valorat molt positivament aquest mètode d’aprenentatge. Em va fer gràcia que destaquessin que havien après moltíssim vocabulari. El Fernando el va qualificar d’útil: el que aprenia a l’aula ho podia utilitzar al carrer.

Així doncs, hem de prosseguir aquesta línia: o bé impulsant l’avaluació ètica o bé construint una escola de superherois. Álvaro Solache, com tens l’agenda? Disposo del millor equip del món i sospito que encara en puc treure més suc.

https://www.haikudeck.com/e/1gAvLiclKt/?isUrlHashEnabled=false&isPreviewEnabled=false&isHeaderVisible=false
Els relatogrames del curs – Created with Haiku Deck, presentation software that inspires

 

Però aquí, qui mana?

http://cdn.morguefile.com/imageData/public/files/r/rdnzl/preview/fldr_2006_11_20/file000872069130.jpg

16a sessió. Sessió màgica. La culpa? Ves, d’Álvaro Solache. Mentre mirava de concentrar-me per planificar la sessió, només rebia missatges dels alumnes que no podrien venir. Em vaig atrevir a confessar-los que jo també volia fer campana. Es va originar un interessant debat. Reconeixien que tenien por i nervis per la prova. L’ànima em va caure als peus. De què havia servit el desapoderament pedagògic? De seguida els vaig enviar el vídeo de la Mala Rodríguez amb una pregunta: “Qui mana aquí? Una m… de prova o vosaltres?” I els vaig amenaçar que si algú venia nerviós la setmana vinent, tindria prohibida l’entrada a l’aula. Ja trobaria algun metge que els prescriuria que per al seu estat de salut li desaconsellava un examen.

Només van venir l’Aliou, la Bego i el Chema. El Chema ja em va temptar d’anar a fer un cafè, però l’Aliou es va esverar. Ens va explicar que havia matinat molt per assistir a classe. Tenia raó. Gràcies a ell, la millor sessió.

El relatograma es va convertir en un miniplat. El Chema hi va enganxar les emocions negatives que sentien per fer front a la prova. És el típic culer de tota la vida. Pessimista. En canvi, la Bego, va capgirar la seva visió de la sessió. Com que acabava de veure els mems que havien fet els companys del curs anterior, els va aprofitar. Per tant, hi va enganxar positivisme. La sessió prometia.

Els vaig plantejar una pregunta: “Per què se sentien nerviosos?” De seguit en vaig haver de proposar una altra: “Per què venien contents a classe?”. Va ser com de mica en mica vam anar capgirant la situació. L’Aliou va reconèixer que havia après bastant. Ja havia perdut la vergonya el trimestre passat. Va ser dels primer de botar de la cadira quan vam acordar entrevistar vianants. Se’n va anar amb el Fernando. Em sembla que van arribar a l’estació a trobar voluntaris. La Begoña va dir el mateix. A més, ja havia explicat que havia estat capaç per primera vegada d’adreçar-se amb francès a París. Faltava convèncer el Chema. Li vaig recordar que havia estat l’exponent del progrés d’aquest trimestre. Xerra espontàniament pels descosits. Potser ara es deixa vèncer pels nervis i vacil·la una mica.

Per tant, vaig ser víctima d’una rampell Solache. Els vaig recordar que ens havíem plantejar a principi de curs.  Vaig repetir la pregunta: “Qui mana aquí?”. L’Aliou va riure i va contestar: “Tu”. Vaig tornar a formular la pregunta. Ell va riure: “Home, tu tens la darrera paraula!”. “Ah, sí?” “Sí” Com que no me’n sortia, els vaig fer rumiar una mica. Els vaig demanar qui tenia poders? Van respondre que els superherois. Vaig anar pels post it. En vaig repartir un i els vaig demanar que hi escriguessin quin poder tenien. Els vaig demanar que se l’enganxessin al pit. Els vaig anar fotografiant mentre deien en veu alta el seu poder. De moment, ja som quatre superherois. Tremola, Comando Molekulón. Dimarts, set més!

https://www.haikudeck.com/e/Jw5anBQ2Xp/?isUrlHashEnabled=false&isPreviewEnabled=false&isHeaderVisible=falseSuperherois – Created with Haiku Deck, presentation software that inspires

Finalment, els vaig repartir les instruccions dels jocs creats pel grup d’I2 del curs passat. En vam triar un i hi vam jugar. Així, em vaig preparar la sessió de l’endemà amb l’Imma Marín. Va ser sorprenent com repassàvem continguts. Depèn de la pregunta, els venia al cap que ho havíem explicat. La Begoña ho buscava a la llibreta. Pot ser un bon recurs avaluatiu: divertit, informal però efectiu!! L’endemà presenciaria més efectes d’incloure la gamificació en qualsevol àmbit.

 

Però, tu, què en penses?

http://cdn.morguefile.com/imageData/public/files/e/emmip/preview/fldr_2008_11_13/file0001964396712.jpg

15a sessió. Cada dia m’agrada més observar i escoltar quan elaboren el relatograma. Mirem de formar un cercle i els animo a veure qui comença. Cadascú ve amb una imatge o una paraula retallada d’un diari —els he de demanar com s’ho fan!—, de vegades es disculpen perquè no hi han pensat o bé perquè se’ls ha espatllat la impressora. I argumentem la tria. I vas pensant: “Com han progressat. Com han superat dubtes que tenien al començament. Ara ja no es fan embolics amb els passats.” I t’has de contenir perquè el primer que faries seria saltar de la cadira i abraçar-los i agrair-los l’esforç. Però em tallo. Somric i em costa reprendre la sessió.

Es nota que els va agradar celebrar el Dia Mundial del Joc. A més, van reconèixer que els havia agradat escoltar-se. El Fernando va destacar que havien estat capaços de parlar molta més estona que el primer dia de classe. I vet aquí que la cago. Els reparteixo les poques errades que vaig ser capaç d’apuntar. Ho vaig plantejar com una activat lúdica. Vaig triar un tipus de lletra que s’adigués. Cada frase era escrita en un color diferent, primaris i secundaris. Van detectar-ne la majoria.  Ara ja sóc d’un nivell alt. Al final, el Chema, desanimat; l’Eva, reconeixent que era difícil. I jo, tombant la truita. Els vaig recordar que la majoria d’errades era diferències entre castellà i català. Per tant,  vet aquí la sensació de dificultat per entendre l’errada. La llengua materna és el referent a l’hora d’aprendre’n d’altres. També els vaig recordar que apreníem la llengua materna inconscientment, sense explicacions gramaticals.

Em vaig privar de recordar que només ens quedaven dues sessions per muntar el reportatge sobre l’avaluació ètica. Això hauria provocat cert nerviosisme. Els vaig notar ensopits. Vam acordar què faríem en les properes sessions. M’hauré d’espavilar en la correcció de les proves perquè destinarem la sessió de correcció per assajar la cloenda.

Finalment, els vaig demanar qui havia de passar. Es repeteixen les reaccions i repeteixo la reacció: empatitzar-los amb el neguit del docent. Cadascú va exposar quins havien de ser els criteris avaluatius. Mentre els anava apuntant, em preguntava si hauria de personalitzar l’avaluació: aplicar a cadascú els criteris que havia pensat…Ainhoa i Javier, què en penseu? Vaig aprofitar per recordar per què investigàvem o reflexionàvem sobre l’avaluació ètica. Hi ha perversions del sistema. Els vaig explicar una anècdota professional: quan algunes companyes, nervioses —malgrat que no ho vulguin reconèixer—, em reclamen les proves. Les han de mirar abans, per evitar alguna sorpresa. És una farsa. És l’època que les fotocopiadores treuen més fum: exercicis de repàs, exercicis de reforç, apunts… Em van demanar quina era la meva opinió. Quin parany! Em vaig negar a pronunciar-me, tot i que vaig reconèixer que coincidia amb el que havia proposat una persona. És la que s’ajusta a un model d’avaluació ètica.

 

Juguem?

14a sessió. El relatograma es va centrar en l’acció de la cloenda.

Vam prosseguir els objectius de la sessió anterior. Ara era el torn d’enllestir el vídeo. Temo que ens faltarà temps per confeccionar el reportatge. Vam commemorar el Dia Mundial del Joc amb dues activitats. Els vaig proposar de gravar-los explicant a què jugaven de petits. Primer, el Chema va suggerir d’aprendre els jocs en català. Després, vaig enregistrar els relats. Tal com havien demanat, per avaluar el vocabulari, vaig preparar una sopa de lletres amb les paraules que han engaxat als diferents plats.

Finalment, els vaig proposar —algú va confessar que ja tremolava quan em sentien dir: “Us he de plantejar una proposta”— de transformar l’exercici d’expressió oral en un relatograma del curs. Van acceptar. Suposo que els demanaré de muntar un esmorzar per exposar els plats. De moment, la setmana vinent haurem de concretar com entenem l’avaluació ètica.

 

P… xarxes socials!!

13a sessió. Javier Encina m’havia comentat que li semblava que el grup estava massa centrat en si mateix. Havíem de sortir. Un parell de sessions posteriors, vam sortir al carrer a entrevistar els vianants, cosa que va engrescar els alumnes i els va donar força confiança. A més, els va animar la proposta de les  companyes per a la festa de la cloenda. I ara només faltaven les xarxes socials! Penso que patim una síndrome de força centrípeta.

El relatograma ens va quedar minso. Predominaven més els campaners que no pas les persones que van assistir. La Begoña es va servir de les imatges per explicar que havia après la diferència entre gran i gros. En canvi, la Vivi va destacar que s’havia divertit molt amb el joc de les frases fetes.

Tot seguir els vaig demanar què teníem en dansa, pregunta que els va fer molta gràcia. Vam apuntar tots els objectius que teníem entre mans. Vam començar pel primer. Havíem d’aprovar la proposta que ens havia fet arribar la Laura. Es va acceptar. És una cançó que se’t queda al cap. L’Eva va remarcar que no era en català, però vaig recordar que la Laura ens havia explicat que el cognom del cantant és català. Tothom es fixava en la coreografia. Van valorar que no era gaire difícil. Ja ho veurem!

Tot seguit els vaig proposar si implicàvem en l’acció el grup del C2. El dia abans, arran del sopar de fi de curs d’aques grup, alguns van suggerir de continuar veient-se organitzant un taller de salsa. Per tant, podrien començar el taller ajundant-nos en l’acció. Els alumnes van acceptar, tot i que els portava de cap el vídeo que havia penjat en el tauler de Google+.  Els vaig demanar si els enviàvem un text proposant la col·laboració. Vam redactar la invitació. Tot seguit, la vam repartir per fotografia. Seguíem la mateixa manera que el grup de C2 va celebrar el Dia Mundial de la Poesia.

http://slide.ly/embed/c7116c77e278004d4ab18d17bc35f945/autoplay/0

Invitació flashmob by Slidely Slideshow

Finalment, els vaig proposar de divulgar els mems pel Twitter. Alguns com la Transi i el Celes van manifestar que tenien un nivell molt llindar de competència digitial. Ara bé, no sé com s’ho fa el Celestino, però se’n surt. De seguit, es van crear capelletes en què hi havia un expert que assessorava un company. La Vivi ensenyava com elaborar el mem. El Chema consultava el perfil de Twitter del grup. L’Eva ja avançava que havia publicat a Facebook la primera pregunta del debat. El Celes mirava el perfil de l’Instagram.  I jo, que he de tenir l’ordinador al davant. Ho confesso. Em costa treballar les activitats digitals amb el mòbil!

El grup és a Google+, Facebook, Instagram, Twitter i un tauler a Pinterest. I el community manager?

 

Jugant a les frases fetes

12a sessió. El relatograma s’ha convertit en una activitat de socialització. Ja ho he comentat en altres entrades. Les persones que no van poder assistir en la sessió que es resumeix estan pendents de veure què n’expliquen els companys.

M’agrada tant els elements que porten i el que relaten. El Fernando va recalcar que calia triar bé les persones per tenir èxit a l’hora d’enquestar-les. També va comentar la imatge d’un constructor de llums amb material reciclable. Per ell, aquest adjectiu és sinònim del de la nostra investigació, ètic. La Begoña va destacar la paraula confiança. Va confessar que va baixar al carrer amb confiança. Havia perdut la vergonya de parlar en català a estranys. El mateix li va passar la setmana anterior que va anar a París. Es va atrevir a utilitzar-lo. Va recordar l’anècdota de la poca presdisposició d’un avi. Tothom va riure de la seva ocurrència. Només per aquesta estona ja ha valgut la feina del curs. Els resultats són espectaculars.

Vam aclarir algun dubte que havia notat en l’activitat anterior. Vam haver de resoldre la diferència entre gran i gros i donar i fer. Després, els vaig proposar de revisar el buidatge de l’enquesta. Van acceptar.  Això ens va servir per repassar la diferència de l’ús de cap  i del pronom ningú. Vam practicar l’ús dels indefinits, descrivint imatges. Vaig aprofitar les fotografies que havien descartat en una sessió anterior.

Finalment, els vaig plantejar de jugar a les frases fetes. Com que en sessions anteriors havien suggerit que els anés examinant. Va costar que entenguéssin la mecànica del joc. Ara mirant el vídeos de l’activitat, potser hauria estat més divertit que els dos equips haguessin competit per la mateixa  frase feta. De totes maneres, ens vam divertir. Per cert, a l’hora de saber quin equip començava, vaig aplicar la tècnica que Imma Marín va utilitzar per separar els dos grups dels seminaris al joc de la pedra, tisores o paper, però en grup.Va servir com a element detonant.

 

Parelles enquestadores

Extreta d’http://cdn.morguefile.com/imageData/public/files/q/quicksand/10/l/1382974404atuzf.jpg

11a sessió (pendent d’editar-ne l’acta). Pel que comenten a l’hora de crear el relatograma, s’estan engrescant de valent. Comencen a veure resultats. Els va encantar que cada parella aconseguís crear un perfil. Ara bé, m’he callat una pregunta: qui proporciona els continguts a les xarxes? A més, juts quan s’ha encallat el Chema, tothom ha valorat la progressió que ha fet aquest trimestre. Mig avergonyit, ha declarat que tant li feia aprovar o no l’examen.  Volia aprendre a parlar el català. Ho està aconseguint. L’Aliou també cada dia que ve intervé una mica més.

Hem resolt dubtes. He recordat que hauríem de dedicar la sessió d’avui a l’altra línia: el reportatge sobre l’avaluació ètica. Ens hem centrat en les preguntes. Quan els he plantejat de formular les preguntes al carrer, he observat dues reaccions. Alguns s’hi han entusiasmanet mentre que a uns altres han romancejat. Al final hem format les parelles: una persona desvergonyida amb una altra de més introvertida. Han provat les gravadaroes del mòbil i en un tres i no res havien sortit disparades al carrer. Jo he fet de suport a la Begoña i a la Transi. Passa per uns moments personals una mica delicats. L’activitat li ha servit almenys per explicitar la tristor.

A la tornada, cada parella ha resumit les respostes de les persones entrevistades. N’hi ha que s’ha ofert a la primera; d’altres s’han fet pregar. Feia gràcia observar la reacció dels vianants. M’ha sorprès el comentari de la Begoña. Un avi s’ha defensat per no  participar en l’enquesta: “Estoy de vacaciones aquí”. Mentre continuàvem per caçar a una altra víctima la Begoña ha deixat anar sarcàstica: “Sí, fa més de trenta anys que està de vacances aquí!” Hem rigut els tres.

Entre tots hem acordat que els crearia una taula perquè hi buidessin les respostes. Mentre esperàvem que la Johanna i la Laura resumissin les seves entrevistes, hem pensant en les imatges que han de generar el debat sobre l’ètica. Al final, els he demanat que havien de buscar la cançó per a la cloenda.

 

Parells o senars? Un, dos, tres

Extreta d’http://cdn.morguefile.com/imageData/public/files/g/grietgriet/preview/fldr_2010_08_05/file9631281013484.jpg

10a sessió. Tenia al vespre la segona part de la prova amb el grup de C2. Els volia preparar una sorpresa: marcar el camí de l’aula cap a l’espai on avaluaria la intervenció oral amb les fotografies del poema visual que vam crear per al Dia Mundial de la Poesia. Dubto si van ser els nervis o la trucada per apagar un foc, però després d’una hora de crear una vintena de diapositives l’ordinador se’m va bloquejar. Així doncs, vaig haver d’anar cap a l’aula amb les mans al cap.

De seguida tothom va compartir les imatges o les paraules que havien retallat o fabricat. Es va confirmar els meus pressentiments.  Mostraven cares d’alegria quan van coincidir amb les il·lustracions de les xarxes socials o bé del guió del vídeo.

Vaig anar apuntant a la pissarra les conclusions. Es van convertir en objectius per a aquesta sessió. Vam establir tres parelles i els vam repartir.  El Fernando es va encarregar d’ajudar al Celestino a crear el perfil del grup a Instagram. Per culpa meva, no vam caure que havíem de consensuar la imatge del grup. Mentrestant, l’Eva i la Johanna se n’anaven a la Biblioteca per poder crear el grup de Facebook. El darrer grup, format per la Laura, la Leticia i el Chema, es van proposar crear el perfil de Twitter.  Si havien de prendre alguna decisió la consultaven a través del Whatsapp. Meravellat, satisfet i orgullós de l’ambient que s’havia originat espontàniament.

Vaig plantejar dubtes a l’hora d’entrevistar vianants. Ho haurem de resoldre dimarts. Finalment, vaig entendre que van acceptar liderar una acció per a la cloenda. L’Eva es va esverar. Va reconèixer que no teníem gaires sessions. La Laura va comentar alguna de les idees que tenia. Això rutlla! Tinc la sospita que la sessió senar és la qüestionar-s’ho tot i en canvi la parell la d’avançar. El Celestino va plegar manifestant que xalava cada sessió i que li sabia greu la setmana que no podia assistir per la feina. Per una altra banda, em van anar com anell al dit tots els enllaços que em va facilitar Javier Encina. Em va agradar molt el vídeo de l’avaluació d’Ainhoa Ezeiza.