De momento, ya tengo tres socios: Ramón Paraíso (@monparaiso), Joaquín J. Martínez (@joaquineku) y Toni Solano (@tonisolano). Del primero, me encantó su proyecto. Me recordó el del trimestre anterior. De los dos últimos socios, cumplen una las expectativas de este MOOC: admiración. Son dos personas que las sigo, las admiro y que en el primer trimestre de este curso compartimos flota.¡¡ Menuda OPA me han planteado!!

Poco a poco voy tomando conciencia de lo que supone la socialización rica —bendita sea entre todas las interacciones—, también se ha ofrecido como socio Jose Ángel Ruiz Pérez (@EducaPares), exalumno mío. Pero también tenía que ocupar un lugar mi mentora, Déborah Martín R (@Pedagogiaparael). Desde la primera unidad tiene la costumbre de contrastar las tareas y de asesorarnos mútuamente. Ya comenté que esta manera de trabajar es muy provechosa. Dio un empuje al prototipo del proyecto. Me sugiero algunas actividades, técnicas y tareas finales para cada unidad.

Escribí un documento inicial sugeriéndolos que tendrían que encargarse del tercer movimiento, el de hacia dentro del aula. Después de como fue la quinta sesión del curso, vi claro que me podrían asesorar. Jose dudó de su rol, pero si está de acuerdo, puede serme de gran ayuda. Cómo es un corredor, nos puede brindar un reportaje de una ruta por unidad. Tal vez puede desafíar a los alumnos si conocen el lugar donde termina su ruta y qué tiene que ver con el proyecto. Los otros socios y socia han respondido favorablemente. Me gustaría organizar algun hangout para reflexionar. De momento, les pido que vayan siguiendo los posts del curso y los míos de reflexión:

 Así que muy satisfecho por cómo ha transcurrido esta unidad. Ha supuesto un subidón. Me siento como un niño en noche de Reyes.

Tenía ganas de probar con Prezi. Me apatecía esta presentación para buscar socios. Clicar aquí.

Anuncis

Enguany, sense solta ni volta, m’he vist estripant prejudicis: m’he fet del Facebook,  he estat capaç de mantenir una conversa a través de l’Skype, que va servir per estrenar el nou any de la secció #Entreprofes, i d’escoltar elpodcast. De moment, aquests són els primers confessables. Mira que feia dies que hi donava voltes per preparar-me l’entrevista i al final em vaig embolicar i vaig ser incapaç de respondre algunes preguntes. Així doncs, aprofito aquesta entrada per complementar l’entrevista i per anar farcint la categoria de Portafolis.

El Vaixell de la Llibertat ha estat la nostra modesta contribució a El Barco del Exilio. Hi hem participat escrivint al blog Cómo comunicando…, a la pàgina de Facebook, a la comunitat de Google + i al Twitter. En les xarxes socials hem difós tant les sessions com el dietari d’aula mentre que hem destinat el blog col·laboratiu per anunciar el nostre compromís d’intervenció i per presentar els diferents resultats de les tasques de cada unitat. Tal com també m’havia obligat amb l’equip, havia pensat en aquest grup anar aplicant les claus de la #rEDUvolution. Les prenc com a guies per reflexionar sobre el que ha suposat aquest curs.

1.Allò que ensenyem els professors no és allò que els estudiants aprenen

“Ni el que impartim  és un curs”, hi podríem afegir.  Vaig voler formar part d‘El Barco del Exilio per donar entrada l’inconscient a l’aula. Em va semblar que podia ser una oportunitat per vehicular l’experiència personal de cada alumne. El fet d’aproximar-nos als escriptors catalans ens podria servir al final per comparar-lo amb el periple de l’alumnat.  Havíem d’investigar qué tenien en comú. Ara bé, cal fer algunes consideracions. D’entrada, volia aplicar l’aprenentatge basat en problemes (ABP). En cada unitat hauríem de resoldre unes tasques per aconseguir respondre al final del curs la pregunta inicial, elaborant un reportatge. Però es va quedar en una intenció per falta de temps i pel desconcert dels alumnes. Era la primera vegada que treballaven amb aquest mètode. Per tant, vaig anar adaptant i recreant aquest sistema de treball. Costa desempallegar-te del programa i pateixes per algunes persones que són incapaces d’assolir els objectius. Et deixes arrossegar per la incertesa. I dóna fruits, com ho comentarem més endavant. No podem exigir canvis en l’educand si  nosaltres, com a docents, no n’assumim cap.

En segon lloc, apostar pel bagatge individual com a material didàctic pot semblar a priori un obstacle en l’aprenentatge d’una altra llengua per a determinades persones. Els alumnes recorren a la seva llengua materna per expressar-se emocionalment. Els costa desprendre’s. No obstant això, fomentes més interès en la llengua per aprendre. Abones maduresa transformant falses creences o  consolidant-ne d’altres. Recordem que María Acaso adverteix que un procés d’aprenentatge no es clou amb l’assoliment d’uns objectius.

comentari Mariana

En tercer lloc, el  comentari d’una alumna en el Facebook, acabat el curs, em servirà per explicar que també aquest curs m’ha ajudat a seguir caminar lluny de casa. Vés per on, una activitat de la unitat 2 vaig descobrir l’autora Núria Martí i Constans, nascuda a Calella. Aquest projecte m’ha permès participar en un blog d’un altre professor calellenc. D’altra banda, va anar apareixent la Institució de les Lletres Catalanes a la coberta del vaixell. A més, em va acompanyar la lectura de Leonora d’Elena Poniatowska, la novel·la sobre la pintora surrealista que va fugir dels convencionalismes per instal·lar-se a Mèxic, i Ara, escric de Lolita Bosch, en part escrit a Mèxic per desprendre’s de la novel·la que acabava d’escriure sobre el seu pare.

Finalment, per resoldre el problema de la direccionalitat, cal ser més flexible i acceptar que els resultats o les decisions no siguin el que havia previst inicialment. Per exemple,  en la negociació del projecte la Cristina S. es va entestar a incloure a Ali Bei com a passatger d’El Vaixell de la Llibertat. Quan vaig presentar una de les tasques de la segona unitat, un grup d’alumnes s’ho van prendre al peu de la lletra la gravació d’una lectura dramatitzada. Ens van representar el passatge que van triar per llegir. Ens van sorprendre i ens van divertir.

2. No només s’ha de semblar democràtic, sinó que se n’ha de ser

Vaig organitzar les dues primeres classes per crear les bases de la nostra comunitat. Van ser dues sessions esbojarrades, però molt divertides i rEDUvolucionàries. De totes maneres, en la primera vam fixar el manifest, que en la darrera sessió es va convertir en un recurs avaluatiu. En la segona sessió, vam tirar endavant un petit projecte: Parem la taula. Cadascú va crear un plat amb material que vam compartir entre tots plegats.  Em va tocar ser un més. Per tant, em vaig haver d’idear un manifest, crear un plat, elaborar un mural, editar àudios i vídeos, tot i que d’això últim he estat incapaç.

D’altra banda, també vam negociar el projecte, com el volien dur a terme, les preguntes per investigar els escriptors i els criteris avaluatius de cada tasca. Em va sorprendre com es valoraven els seus treballs. Se solidaritzaven amb la resta de companys i empraven els indicadors d’assoliment per motivar sempre els companys. Potser algú se’n pot fer creus. Deu pensar que em prenien el pèl. Doncs, em sap greu, però no. És el que vaig fomentar.

Aprofito aquest apartat que va ser un gaudi observar la transformació per part de dues alumnes eslaves: una de russa i una d’ucraïnesa. Al començament, feien uns ulls com taronges: creien inversemblant que un professor transgredís constantment les classes. Però ho van anar acceptant. A la primera sessió, la Victoria em va demanar de canviar de nivell. Creia que perdria el temps. Li vaig demanar que en tornéssim a parlar després de quinze dies. No en vam parlar mai més fins que a la darrera sessió em va agrair que respectés el nivell de cada alumne i que havia sabut conciliar la diversitat.

3. De la classe a la reunió

L’anècdota anterior exemplifica que he mirat d’apostar per una educació artesana. El projecte dels plats, comentat més amunt,  va ser un intent d’establir un vincle com a comunitat, però per demostrar-nos com es podia gaudir d’una activitat extralingüística. Aquesta tasca havia d’esdevenir, però,  una experiència d’aprenentatge,   a l’hora que miràvem d’habitar l’aula.

Potser em reitero, però al llarg del curs he recollit prou testimonis que evidencien la transformació que produeix en l’alumnat. La Nataliya, l’alumna ucraïnesa, va començar el curs confessant que seria incapaç de parlar català i en canvi a mig curs em va comentar: “con usted, sí. Sólo pido tiempo”. Al final, s’ha engrescat a continuar amb els seus companys i participarà en un taller de teatre. Poca broma!

4. No tinc temps per aprendre perquè he d’estudiar

Vam dur a terme Les cançons del dia. Escoltàvem una melodia recomanada per algú. Després havia de justificar el motiu de la tria. Era una activitat que produïa forta expectació per part dels companys. Els encantava escoltar com s’explicava i descobrir algun aspecte desconegut Vam aprendre sobre l’himne d’Andalusia, sobre els Carnavals de Cadis, la fascinació per la cultura francesa dels russos. Vam evocar la dictadura argentina i uruguaiana. Vam escoltar músiques que explicitaven estats d’ànims o bé què ens aportava el curs. Era una activitat que vehiculava les emocions del grup.

A més, vam visitar dues vegades la biblioteca. Ens van deixar  l’aula d’informàtica per crear els murals. La segona hi vam anar per buscar llibres per poder preparar la lectura. El primer dia vam fer una entrada sorollosa. Ens van renyar per ser impuntuals i per parlar massa fort. La rEDuvolutio molesta.

5. D’una educació basada en l’avaluació a una educació basada en l’aprenentatge

Com que és el darrer curs del nivell, els alumnes si volen aconseguir un certificat han de superar una prova. En vam parlar a l’inici del curs i els vaig convidar que fessin el model de prova, disponible al web de la Casa. La finalitat era desangoixar-los i que ens puguin centrar en el nou paradigma. De totes maneres, el segon dia em va rondinar la Loli. Em va qüestionar la metodologia. La vaig tranquil·litzar demanant-li  confiança. Va seguir el meu consell. És una persona que aprofitava una pausa laboral per venir a classe. També  havia confessat més d’una vegada que la seva parella desconfiava que fos capaç d’aprendre alguna cosa. De vegades, som inconscients del que podem provocar amb els nostres judicis… Els docents també cometem aquesta pífia!

Vaig recuperar els manifestos dels alumnes  perquè ens servís per fer balanç del seu aprenentatge. Em va sobtar les respostes. Tothom reconeixia que havia progressat. Per exemple, la Loli va reconèixer que llegia en català molt més que abans. Assumia que encara li costa expressar-se, però confia que amb el programa de Voluntariat podrà avançar en aquest aspecte.

A més, vaig aprofitar l’entrevista per demanar-los que es puntuessin la nota del curs. La vaig respectar excepte el que es puntuaven més baix. La nota que proposaven era la que jo restava del total. Per acabar, els vaig demanar una metàfora visual del que els havia semblat el curs. Va servir per poder preparar una presentació.

L’últim dia vaig haver d’escoltar unes valoracions impressionants i també alguna anècdota divertida. Em van confessar que es van espantar en les primeres sessions perquè es pensaven que hi anava fumat. L’Antonio em va agrair que no li hagués venut cap sopar de duro sinó i  que m’hagués interessat per conèixer aspectes  seus. El vaig fer feliç poder explicar sobre el Carnaval de Cadis.

Estic espantat, però aquesta és la línia que seguiré a partir d’ara. Dimarts començo un B1. Em sembla que serà el tercer que faig… De moment, ja tinc el títol: Relaxing cup in Castelldefels.

Documentació:

4a sessió amb B3. Estic nerviós. No les tinc totes i no sé per què.

Comencem la sessió demanant-los les cançons per a l’activitat La cançó del dia. Tots en vénen amb una. La Leticia me l’envia per correu. La Cristina es va apressar dimarts a passar-me-la, País petit de Lluís Llach. Em va confessar que li encantava. Fantàstic. Prosseguim demanant-los que hem de triar un nom i una pregunta per al projecte, primer individualment i, després, per parelles. La Mariana i la Leticia s’ofereixen a ser la primeres. Proposen Molta sort!!. La Mariana explica que só les dues darreres paraules que pronuncien els familiars o els amics quan els veuen marxar. Se’m fa un nus a la gola. M’ensumo que alguns ja han descobert el vertader projecte: parlar del seu periple personal. Apunto les preguntes a la pissarra. Sorprenen. Cadascuna complementa l’anterior. La de la Nataliya és més incisiva: si les expectatives es van complir.

Projecte B3

Presento la unitat, amb les tasques i els objectius.Tot seguit, els demano que apuntin què volen saber dels autors. Establim una desena de preguntes. Tot seguit, passem a repassar vocabulari.  M’afusellen de preguntes. Com cada dia, per no perdre el costum, tinc dubtes a l’hora d’escriure esbojarrat. Els ensenyo com podem fer suposicions. Ho posem en pràctica al final. Tothom  té ganes de dir les suposicions del caràcter d’un company. I així acabem.

Dilluns, el dia abans, llegeixo la recomanació d’Aida Ivars a Google+ i escric a Joaquín Martínez exposant-li la idea per participar en “El Barco del Exilio”. La seva resposta m’anima. Però em fa algunes observacions. Tot el dia el cap em bull. Al cap d’unes hores, les peces comencen a encaixar.

Em costa de controlar, però el cervell em va disparant idees. Sóc incapaç de seguir un procés o un mètode. D’ençà que vaig conèixer el projecte, em va entusiasmar. Quan vaig conèixer que havien muntat tota una comunitat, en vaig treure un passatge. De cop i volta, una tarda, rentant plats em ve la fal·lera: i si aplico la metodologia als de B?  He de mediar  les venades. Analitzar-les, si s’hi ajusten, doncs al sarró i a tirar-les endavant.

3a sessió amb B3. M’ha costat arrencar la sessió. Tinc por de plantejar el projecte. M’espanta si el rebutgen. Comencem amb una roda per saber si han fet la prova —l’horitzontalitat, me l’he passada per cert lloc… La Loli qüestiona alguns dubtes. Els aclarim. Recordem la sessió anterior. Alguns hi participen, d’altres fan cara d’avorriment.  Recordo que algú ha de fer fotos de la sessió. Fan l’orni. S’excusen que la càmera del mòbil no és gaire bona… Acaso, help! La Ximena s’hi presta. S’aixeca i va cap al mural. El retrata.

Faig una roda preguntant-los com podem arribar més lluny: sols o bé acompanyats. Tothom afirma que en equip. Formem parelles i reparteixo les fotos dels equips. Em sorprèn la posada en comú. La Gabriela i l’Alicia —crec— s’ofereixen a ser les primeres. Expliquen l’anàlisi de l’orquestra. La Zofia, que s’acaba d’incorporar, forma parella amb la Nataliya. Li ha d’explicar qui és la comunitat del Senyor dels Anells. En la posada en comú, em costa d’entendre-la. Li surt el portuguès. L’únic que sóc capaç de replegar és doncs. Me la quedo expectant que acabi el discurs. Em fa cara d’estranyesa. Jo la convido  que continuï. Li dic: “Per tant…” Ella es mira la seva companya perquè l’ajudi. No m’entén. Em continua dient: “doncs”. Es desfà l’embolic. Em parla dels diferents dons o poders que tenen cada membre de l’obra de Tolkien, no pas de la conjunció!! Riu diplomàticament. Per dins, es deu preguntar: “D’on han tret aquest tros de quòniam?” De totes maneres, m’agrada les conclusions que han tret.

Conclusions treball en equip

Els recordo que ens hem constituit en comunitat. Els passo el tràiler de “El Barco del Exilio”.  No s’immuten. M’estranya. Formo grups perquè analitzin el projecte, seguint el mètode PNI. Fem la posada en comú. La majoria ha entès que havien de reflexionar sobre el tema. No ho vaig comprovar. Com ens saltem el decàleg! De totes maneres, m’agraden les conclusions. Serà el TT d’aquest curs.

Els evidencio que tots compartim un vincle. Em miren expectants. M’oblido de la paraula forasters. Els dic que ningú de l’aula és natural de Castelldefels. Per tant, podríem participar en la proposta sobre l’exili. Ara bé, els exposo els meus dubtes. Si s’estimen més treballar tots els autors al llarg del curs o bé un a cada unitat. Nova sorpresa. Responen unànimament: tots els autors. La Cristina, abans de començar la classe em passa la cançó i em treu dos llibres de la bossa: La plaça del Diamant i El carrer de les Camèlies, en edició d’El Club editor! Al final, apunto a la pissarra els autors i cadascú s’apunta a sota.  Acabem la sessió recomanant-los que busquin informació dels escriptors.