7a sessió amb el D. Tinc la sensació que tal com estructuro les sessions són una  de freda i una de calenta.  Em vaig aferrar al repte que em van plantejar com a mètafora per planificar la classe. Recordo que m’han desafiat a fer una classe la primera hora sota un arbre i la segona a una taula d’un bar.  Els vaig presentar la sessió i quan els vaig demanar com volien que comencéssim, la Laia va aprofitar l’ocasió per erigir-se en delegada del grup: “Jaume, primer,  treball de grup!” Tot seguit, es van ajuntar pels continguts. Si tinguéssim un indicador de motivació aquest moment hauria disparat el nivell. Vaig repassar mentalment la reacció en aquestes primeres sessions. Tenen ganes  de trobar-se, de discutir o bé de compartir el full de ruta que els havia enviat dissabte. Em passejo i els observo. Com sempre, em fan enveja. Algun grup s’estranya que sigui tan fàcil el seu contingut. Continuo detectant certa angoixa. Sembla que simplificar sigui trair els companys. Continuem el mite de l’estafa en l’educació.  Flipo. Així és com s’inverteix la classe. M’adono que no sóc l’únic que hi fa un aprenentatge, sinó també ells. S’han d’anar arrancant l’armadura de l’ensenyament tradicional. “Quin dur aprenentatge!”, com canta Maria del Mar Bonet.

De Fran Reprenc l’atenció. Ens hem de centrar, ara, a redactar l’article d’opinió. Comenten les respostes que els vaig demanar. Percebo que se’ls fa difícil planificar un text. Ja el voldrien escriure. Una altra estafa de l’educació: centrar-nos en resultats i no pas en el procés. Els desafio a conèixer les preguntes que completa un text argumentatiu. Les apuntem a la pissarra. Podeu mirar la presentació a l’enllaç de la sessió. Els demano que contestin les dues primeres: el motiu del tema i l’opinió. M’abstinc de comentar les respostes; percebo que els fa mandra preparar el text. Continuem. Els demano que ara pensin en arguments.  Els escolto en la posada en comú. Intento establir un rànquing. La majoria n’ha apuntat només dos, o com a molt tres.

De Fran, el docent rampant

Em sento insatisfet d’aquesta segona part. Reprenc la classe magistral. Deixa de ser narrativa per ser descriptiva —i perceptiva—. Me l’hauria de currar una mica més. Em deixo arrossegar per la incertesa de la part col·laborativa. Com costa deixar de ser docent rampant.

Anuncis

9a sessió amb el B3.  Com que  s’han presentat la Nataliya, la Victoria i la Rocío, he aprofitat com a escalfament recordar què vam fer la sessió anterior. Avui l’Antonio s’ha atrevit i la Leticia l’ha acompanyat en l’explicació. Han fet servir correctament el passat perifràstic.  Després els he plantejat la sessió: escoltar la cançó del dia, valorar els murals i negociar els criteris avaluatius de la tasca final.

La Cristina estava nerviosa. S’ofegava. Ha explicat molt breument que la cançó de Lluís Llach li va recomanar una amiga i que li agrada molt. L’hem escoltada. A mitja audició, la Rocío s’ha queixat que no se sentia bé. Els altres s’hi han afegit. Si la sentia jo que tenia l’orella tapada!!! Els he explicat que la versió que hem escoltat era del darrer concert del cantautor empordanès (?). Per això a l’inici la xiuxiueja amb cadència per anar animant-se a ritme de jazz.  Els he recordat les declaracions de Guardiola fent esment d’aquesta cançó. Finalment, hem valorat l’explicació de la Cristina. La Victoria ha destacat la sentimentalitat de la música. La Nataliya s’ha despenjat i m’ha renyat perquè he escrit sota el signe negatiu el que hauria de millorar la Cristina. Li ha recomanat que es deixés anar i que plorés. Em sembla que encara nedava a les aigües de Formentera.

Els he demanat que pensessin com hauria de ser un bon mural. Després els han constrastat per parelles. Finalment, hem acordat  en què ens fixaríem. M’ha agradat poder contemplar la cara de satisfacció dels quatre alumnes que eren presents. La Zosia i la Cristina m’han demanat si podien millorar una mica el seu arran dels comentaris dels companys.  Extraordinari!!

Com que he vist que encara ens quedava mitja sessió. Els he plantejat la segona tasca: relatar un fet personal. Els he demanat que es preparessin per explicar l’últim dia al seu lloc d’origen o el primer dia d’arribada aquí. Abans que contessin la vivència, hem acordat quins eren els criteris.  He anat a buscar la gravadora. Els he demanat si les podríem gravar en la seva llengua i en català. Tothom ha adoptat el castellà com a llengua materna. Hem perdut l’oportunitat d’escoltar el polonès i el rus a part del castellà.  Un altre fet sorprenent: han explicat una anècdota. Per tant, s’han mogut més per la sorpresa i la hilaritat. Si no em falla la memòria, la Cristina  i les escapades del seu gos, la Zosia i la seva fractura de nas, la Cristina —la de la Mercè Rodoreda i Lluís Llach— i les etiquetes dels seus texans, la Rocío i la por als taurons, la Gina i la fuita de gas del seu bar, la Nataliya i la seva bona sort amb les cagades d’ocells —de gavina, concretament—, la Victoria i la seva visita mèdica —haver d’explicar antecedents familiars sense nivell lingüístic “infart” de l’àvia i “insult” de l’avi i com va aplicar una estratègia comunicativa—, la Loli i el rídicul a l’estanc, l’Antonio i el trajecte de Cubelles a Castelldefels i, finalment,  la Leticia i l’estripada de pantalons.

El docent rampant  apareix de nou. Per què vaig haver de presentar jo els murals? Era l’oportunitat perquè ho fessin els alumnes. Imperdonable. Com a atenuant, encara no estava en plena forma. Al final de la sessió vaig notar que la medicació comença a fer efecte!!

En canvi, va anar molt bé negociar els criteris avaluatius en les dues activitats, la dels murals i la de l’anècdota. Per cert, van considerar que hauria de millorar el meu, de mural. El van trobar massa visual i que la informació s’havia de consultar. Ja veig que es van oblidar que vam treballar la biografia de Joan Oliver el segon dia de la unitat.

Pel que fa al projecte, un xic decebut. Només hem aconseguit dos murals. De totes maneres, destacaria la ufanor que han sentit els dos equips. A més, amb troballes interessants. Se m’havia passat la vinculació de Paco Candel amb Teresa Pàmies.