dav

Planificació de la sessió

Segona xerrada del curs. Em semblava que si havíem parlat de Richard Wagner, calia que coneguéssim un dels seus hereus. Ironies de la vida: un dels meus compositors predilectes i vaig preparar-ne una sessió bastant formal. Vaig gastar més energia a l’hora de triar-ne els fragments que no pas en idear possibles accions. I això que feia temps que hi pensava. Com que soc bastant dispers, la veritat és que una futura xerrada m’ha adduït l’enginy.

Havia plantejat doncs una xerrada més gamificada que no pas artthinkera.  L’anècdota de la visitat per part de soldats americans al seu retir de Garmisch-Partenkirchen havia de servir tant de títol com de repte. Vaig proposar a tots els participants que endevinessin amb quin títol operístic es va identificar el compositor baverès.

Per això vaig idear formar quatre grups, un per a cada obra que escoltaríem. Mentre sonava Also sprach Zarathrusta, vam haver de linear-se per ordre d’edat. Se’ns va presentar un problema. Quan ja tenia constituïts els equips, es van presentar més assistents. Vam tornar a repetir l’acció, i va tornar a passar el mateix. Ara, en canvi, vaig repartir cada una de les tocatardanes als grups.

Vaig repartir un sobre a cada grup. Havien de saber ordenar les lletres per reconèixer quina òpera els havia tocat. Com a premi, rebien una il·lustració relacionada amb l’obra. Els vaig presentar el repte i la màquina del temps amb què viatjaríem pel temps al llarg de la xerrada. Vaig aprofitar l’avinentesa per comentar quatres dades de Richard Strauss.

dav

La màquina del temps

dav

Sobre a punt

Abans d’escoltar el final de Salomé, vaig recordar com havíem acabat la xerrada anterior. Si van escoltar el Liebestodd d’Isolde prenent-se un beuratge, ara els convidava a fer el mateix però assaborint una llaminadura. Abans, però,  els vaig plantejar una nova pregunta: què  hauria passat si Iñaki Urdangarín hagués rebutjat la infanta Cristina?

D’Elektra vaig triar dos fragments: l’interludi orquestral que anuncia l’aparició de Klymtämnestra i quan la protagonista reconeix el seu germà. Ja havíem escoltat en una xerrada anterior la primera intervenció d’Elektra, quan evoca el seu  pare. Els vaig extreure del muntatge que es va presentar en el Festival de Salzburg, protagonitzat per Iréne Theorin (la Isolda d’enguany al Liceu) i Waltraud Meier com a la mare (la Isolda del fragment que havíem escoltat prèviament).

IMG-20180316-WA0024

cortesia de XICBegues

Repetia el mateix plantejament de Salomé per escoltar el fragment de Der Rosenkavalier. Ara, però, miraríem el tercet de Così fan tutte Wolfang Amadeus Mozart per comparar-lo amb el del final de l’òpera de Strauss, tot i que Richard Strauss amb aquest òpera homenatja Le nozze di Figaro. Pregunta odiosa: quin tercet s’estimaven més. Desacord. Algunes assistents es van decantar pel tercet mozartià. La resta va optar per practicar un silenci administratiu.

Finalment, vaig optar per la confessió de Zerbinetta d’Ariadne auf Naxos. Patia per si era massa extensa, però els participants en van quedar extasiats. I, com a cloenda, cada grup va haver de situar la imatge en la línia temporal i endevinar el repte inicial.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

foto de Sebastià Giralt, Sàtirs i bacants, extreta de https://www.flickr.com/photos/sebastiagiralt/518158783/

Quan t’ofereixes a accions formatives de caràcter voluntari, sembla mentida però són molt més agraïdes i satisfactòries.  Acabada la sessió que va muntar el Joan Ton Pons sobre la mitologia grega, vaig oferir el meu taller complementari: repassar la mitologia en òperes. A l’hora de seleccionar-ne els fragments, ja vas establint uns criteris i un fil argumental. Podíem fer un repàs històric. Així doncs, la tria va ser bufar i fer ampolles.

Vam començar amb l’obertura de L’Orfeo de Claudio  Monteverdi. Vam prosseguir amb el plany de Dido de l’obra de Henry Purcell. Em vaig oblidar de comentar per què havia escollit la versió de Victòria dels Àngels. També se’m va escapar d’esmentar que la figura de la reina cartagenisa és una precursora de la figura femenina de les obres de Giaccomo Puccini, condemnades per un amor no correspost  o bé impossible de consumir, com seria el cas de Manon Lescaut.

Tot seguit, dues àries de Georg Friedrich Händel. La primera responia per què Zeus (Júpiter) és un déu tan faldiller: qui es resisteix a la seducció de la princesa tebana, Sèmele. Per a l’audició de la segona, els vaig proposar que es convertissin en sismògrafs per registrar les oscil·lacions tímbriques de Polifem mentre ordeix assassinar Acis.

De Christoph Willibald Gluck, obligat triar l’ària Che farò senza Euridice?, cantada per Marilyn Horne i una ària, que recorda Casta diva de Norma de  Vincenzo Bellini, extreta d’Iphigiéne in Aulide. L’ària d’Elettra a Idomeneo de Wolfang Amadeus Mozart ens va ajudar a entendre l’ètim d’electricitat.

Quant al romanticisme, vam escoltar el duet entre Pirro i Ermione de Gioacchino Rossini en el muntatge del Festival de Pesaro entre pesos pesants com Chris Merrill i Montserrat Caballé. Es nota que és un espectacle de la dècada dels vuitanta, opulent. Per acabar amb Richard Strauss, Elektra i Ariadne auf Naxos. Vaig proposar que escoltessin l’obertura de l’última obra per descobrir què els suggeria la música, quin podia ser la possible trama de l’obra.

La nota disruptiva del taller: em vaig presentar amb un assortit de confitures, formatge fresc , oliverada i torradetes. N’havien d’anar menjant segons el que els inspirés el fragment musical.

Hi anava bastant refiat. Si l’anterior havia anat bé, per què no podia passar el mateix? Però, miop com sóc, l’atzar m’anava fent petites advertències. Em vaig deixar el necesser, per tant vaig haver de renunciar a la sessió matinal de piscina. Tenia previst una sessió final de relax: tolls i jacuzzi. Fes-te fotre! Em vaig resignar a esperar l’hora llegint Los miserables. Així doncs, vaig anar a Sant Boi amb la música a tota castanya:” per motivar-me , saps” –com diria el meu fill. Arribo i aparco del cotxe. Només baixar-me’n que noto el turmell artrític que em fot un mal horrorós. Recordo si han anunciat pluges per avui. Contemplo el cel. No hi ha cap negror amenaçadora. Il·lús…

Frisava per arribar i asseure’m a llegir. Estava en un moment clau. La crisi de Javert. Si al començament presenciem el conflicte intern de Valjean que es debat si presentar-se a les autoritats com a expresidiari fugat. Ara és l’inspector de policia que no entén com és que ha deixat escapar l’objectiu de la seva vida, la seva presa. Se sorprèn d’aquest moment de feblesa. L’altra cara del mirall. Promet l’episodi. Però es presenten el dire i una companya a esmorzar. Finalitza la sessió de lectura.

Vaig a començar la reunió: repartint targetes per formar equips de treball. Esclata la tamborinada. El Comitè de la Veterania es planta. La portaveu qüestiona la metodologia de treball. “Si som quatre gats per què hem de perdre el temps fent grups i regrups”, planteja. Suggereix que es pot comentar tot en veu alta. Amenaça que si continuo així abandona la reunió. Les altres, com si fos el cor d’una tragèdia grega, assenten. Crec que els primers minuts d’aquest vídeo són il·lustradors. Els xiscles que podeu sentir són les respectives morts de la reunió i de l’ESETet.

Així doncs, la revolta de bruixes era el deute pendent de la reunió anterior: havien quedat en evidència i no els havia fet costat amb el tema del seguiment del curs (20 punts) –prometo una entrada sobre aquest tema. La venjança és un plat que serveix fred.

Vaig reconduir com vaig poder la reunió. Ja des un bon començament els va costar recordar per què havíem establert dos objectius en la reunió (hi falta la convocatòria). No s’havien adonat que en la convocatòria hi havia plantejades dues qüestions que eren els objectius de la sessió? No recordaven de què havíem parlat en la reunió anterior?

La idea d’elaborar un mapa sobre la correcció va anar prou bé. Em va semblar entreveure rialletes de cert se-me’n-fotisme, però aquest és el que vam saber elaborar (MAPA CONCEPTUAL DE LA CORRECCIÓ). A mesura que anàvem formulant preguntes per elaborar el mapa, es va obrir el debat però liderat pel Comitè. Van reconèixer que no hi havia cap problema. Ho confessava, precisament amb aquesta alegria,  la persona que un mes abans havia declarat que prendre la nota de curs comportava més feina (anem adobant el camí per als 20 punts) i que no  donava a l’abast. A més,  va reconèixer que havia d’assumir una correcció setmanal! Era per llençar el barret al foc! S’havien llegit l’acta de la reunió anterior? S’havien llegit la convocatòria amb  els objectius de la sessió?

De totes maneres, vaig poder exposar la presentació que havia trobat de Daniel Cassany.

Hi va haver més debat comunitari, però que no vaig ser capaç de recollir cap conclusió. Ja vaig confessar que em veia incapaç de redactar-ne l’acta. Què em va sorprendre?

  • Ara ja no hi havia cap problema. Si més no, calia acordar per a què han de servir els refotuts 20 punts
  • La persona esmentada més amunt s’adona que no donava l’abast amb les correccions perquè xerrava molt amb els seus companys de servei. (Evito fer-ne una anàlisi PNL)
  • Tot i que una tècnica assumeix que vol agilitar la tasca de la correcció, la companya s’hi solidaritza dient-li que si reduís un grup ja no aniria tan estressada.
  • No es pot fer reunió en l’últim dia de curs. És clar és millor que me ‘ls emporti a PortAventura, no? Així ho celebren l’institut dels meus fills.
  • Algú deixa anar que potser fa por experimentar novetats perquè no se sap com s’han d’aplicar…

Pel que fa a la nova proposta del calendari, els va agradar que hagués incorporat una sessió més. Qui va qüestionar tant la metodologia cooperativa, es va delatar que havia aplicat el que s’havia dit en el seu grup quant a l’administració de la prova homologada.

Què me’n duc d’aquesta reunió?

No hi ha consciència d’equip o de comunitat pel que fa al Comitè. Així doncs, cal que hi perdi temps o el dediqui al vertader equip?

Com és que hi ha un grup que només aconsegueixen debatre un punt mentre que un altre acorden conclusions del punts que han de tractar en menys de dos minuts?

Que m’he de replantejar la correcció dels de distància. Els comentaris que han escrit és la prova de la inutilitat de la correcció de l’escrit.

Mostres de solidaritat i d’afecte  per part de la Baronia (amb qui puc comptar), tot i que els vaig metrallar mímicament a la sortida de la reunió. Em van esbroncar. Segons aquest grup, havia d’haver plantat cara al Comitè i imposar-los de treballar en grup. Van reconèixer que ara les reunions eren més pràctiques i  participatives.

  • Algú ja m’ha reclamat la presentació de la correcció.
  • Tinc dues reunions individuals amb dos tècnics per treballar l’autoavaluació del professorat.
  • La URL d’una coacher sobre conducció d’equips i resolució de conflictes.

Per tant, m’ha d’afectar tant que una minoria es negui a participar i que es cregui que té la paella pel mànec? Mentre dono voltes a aquestes preguntes, em vénen ganes de sadollar la venjança. Els puc proposar de fer un lipdub, ara que després de les clatellades que ha rebut la consellera Tura, m’estan passant les ganes.

De moment, aquestes són les opcions. S’accepten altres recomanacions. Jo em decanto per l’última. Com fa l’Albert Espinosa en els seus articles d'”El Periódico”, us n’exposo al final els arguments.

  • .

Crec que m’he guanyat amb escreix la beatificació. Hauré de consultar el llibre geneològic. Cada vegada estic més convençut que el meu cognom patern no és d’origen navarrès sinó llatí. Vés a saber quin avantpassat es va deixar birlar la CON-SO-NANT O-CLU-SI-VA DEN-TAL que no sona.