davVaig conduir un taller dins de la  III Jornada del CPNL per a la Millora Professional.  A l’hora de presentar-lo a la comissió organitzadora, vaig tenir algun dubte. Volia plantejar-lo com una experiència: mostrar accions, provades a l’aula, que servissin per exemplificar els quatre principis de l’Art Thinking. La comissió organitzadora, en cas d’acceptar-la, t’oferia 10 minuts per exposar-la. No em volia complicar gaire la vida, podria aplicar l’estratègia de cara a la barraca,  però se’m van plantejar un parell de dubtes. En primer lloc, podria parlar d’emoció i aprenentatge d’una manera expositiva?Potser el repte que se’m presentava raïa si era capaç de capgirar el discurs explicatiu, típic d’aquestes situacions,  experimentant alguna acció amb els assistents.  A l’hora de titular la proposta, de seguit em va venir al cap el programa que presentava Ramon Gener.  Per sort, la comissió va acordar que havia de ser més aviat un taller que no pas la crònica d’una experiència.

Em va costar de preparar-la.  Em feia un cert respecte.  En primer lloc, mostrava la meva pràctica davant de companys i en temia la reacció. I si verificaven la meva imatge d’estrafolari o d’il·luminat… I si interpretaven que les acciones només eren numerets enginyosos a l’aula. En segon lloc, em va resultar difícil triar les quatre accions. Em podia fixar amb les que havien tingut més bona acollida amb el darrer grup (#s3cast17); però furgant en els fitxers, en vaig desenterrar més. I em preguntava si il·lustrarien bé cada un dels fonaments. I, finalment, dubtava si calia que desplegués una explicació teòrica o m’havia de limitar interpretar l’acció —per què l’havia dissenyada, què pretenia provocar en l’alumnat. Fullejant el llibre de María Acaso i Clara Megías per documentar-me,  em vaig adonar,  d’una banda, que em fotia en un vesper a l’hora de  seleccionar-ne els conceptes més rellevants i, de l’altra, que m’urgia fer-ne una nova lectura. Ho he provat però, com em passa amb la majoria dels seus llibre, no avanço més d’un parell de pàgines ja que gairebé cada paràgraf et provoca reflexions.

Finalment, el taller es va estructurar a l’entorn de cinc accions (Secció de vent#Empaperem 1, #Empaperem 2, Bombardegem coneixement i Petricor), algunes inspirades en obres d’artistes: Joan Brossa, Ignasi Aballí, Casagrande i Nicolás Paris. Ara bé, el dia abans em vaig decidir per incloure’n una de nova. Si el programa televisiu m’havia servit d’inspiració, calia planificar-ne un petit homenatge: el mateix que van fer a la sèrie Breaking Bad en el primer episodi, Èxtasi. I amb una petita banda sonora perquè ambientés cada intervenció.

L’home pissarra. Em vaig presentar amb una granota. Vaig convidar als assistents a mirar la careta del programa i que es quedessin amb una paraula que els havia impactat. Vaig repartir retoladors i els vaig animar que m’hi escriguessin aquestes paraules.  Malgrat que alguns considerin que el missatge és bastant ensucrat, penso que hi apareixen alguns conceptes, fonamentals,  de l’Art Thinking: art, emoció, singularitat, subjectivisme…

Secció de vent havia de ser, en principi,  el detonant inicial del taller. Els assistents es trobaven un globus a la cadira. El van haver d’inflar mentre sonava La cavalcada de les valquíries. Havíem pactat un senyal per esclatar-los. Hi havia amagat un capmany, moneda oficial del grup #s3cast17. Al darrere cadascú tenia un element del mapa conceptual amb els principis de l’Art Thinking, una adaptació del que presenten les autores del llibre . Van haver de recompondre’l. Tenien, però,  algunes pistes per formar-lo. El valor del bitllet indicava el nivell jeràrquic del terme.

Aquestes dues primeres accions evidenciaven com havia emergit l’actitud lúdica — un terme defensat per Imma Marín i que coincideix amb els objectius de la pedagogia sexi de María Acaso— per part dels assistents, necessària per atraure la curiositat, l’esforç i el plaer, components essencials per a l’aprenentatge. Els globus van permetre introduir un bloc teòric sense haver de recórrer a l’explicació magistral. A més, ens convertíem en creadors de discurs tots plegats.

#Empaperem 1 i #Empaperem 2 un dels altres edukits que es trobaven els assistents a la cadira era un exemplar d’un dels cartells elaborats per l’entitat Empaperem.  Vaig adaptar un dels cartells de Joan Brossa en què els plantejava una pregunta.  Servint-se del cartell com a model, havien de respondre la pregunta en un full que els vaig repartir. Van dipositar al terra de l’aula els producte. Després els vam tombar i van descobrir que eren fotocòpies de material que teníem al Servei. Havíem aconseguir recrear una obra d’Ignasi Aballí, una paret coberta de les nòmines seves com a professor de l’Escola Massana. Així el pintor pretenia denunciar l’escassa professionalització d’un artista.  Aquesta acció ens havia de servir per experimentar els pensaments divergents.  Els va sorprendre que cadascú tingués un model diferent de cartell. El resultat va ser un mural ple d’eslògans variats i creatius. Així evitàvem l’homogeneïtzació, un dels causants del tedi acadèmic. Fomentàvem el subjectivisme i el pensament crític.

Bombardegem coneixement vaig plantejar aquesta acció per evocar la intervenció que va fer el grup Els Viatgers en una cloenda del cursos per commemorar el 80è aniversari de la Guerra Civil. És la perfomance que vam acordar el grup per cloure la nostra participació en el projecte col·laboratiu Huertos literarios, liderat per Ramón Besonías. Es tractava de sorprendre a tots els convidats amb un bombardeig de poemes dedicats al vi. Exemplificava com un grup havia materialitzat un projecte artístic. Ens havíem inspirat en les accions del grup Casagrande i en un dels edukits dissenyat per Clara Megías en una de les edicions de la Escuela de Educación Disruptiva. En aquesta ocasió, els assistents havien de construir un avió en què, en un lateral, tenien una etiqueta i un enllaç.  Eren els diferents projectes que he dut a terme.

Per cloure el taller i aprofitant que les llavors era la metàfora visual de la Jornada, n’havíem de construir una. Vaig seguir una acció que duu a la pràctica Nicolás Paris en el seus tallers vinculats al muntatge Petricor. En aquest cas, els assistents escrivien  un compromís mentre anaven responent quatre preguntes: qui?, a què es comprometien o amb què s’emportaven del taller?, on? i quan?

Vam esperar que algú plantegés alguna pregunta per desvetllar la darrera sorpresa. Comptàvem amb la presència d’una alumna,  Andrea Beltrán, interessada en Art Thinking. Era la persona idònia per respondre els dubtes dels assistents. La preocupació era com havíem treballat la gramàtica. Algú es va adonar que a l’hora de formular el compromís, havíem posat en pràctica els components oracionals. A l’hora de crear els eslògans, els alumnes ja facilitaven prou material per revisar errades i resoldre dubte per refermar-los més endavant.

En definitiva, l’art és un canal per aprendre un idioma. A més, et permet combinar diferents llenguatges i així no limitar-te al verbal. I si a l’hora de muntar una presentació t’adones que en pots fe-ne una altra amb tot el que has descartat…

Anuncis
dav

Espai cedit al Consorci per a la Normalització Lingüística

Quan et conviden de participar en algun esdeveniment, sempre esclata un conflicte dins meu. D’entrada, agraeixes que hagin pensat en tu; ara bé, m’entra un neguit perquè quan recordes l’encàrrec (“ens agradaria que ens expliquessis…”) sents una veueta que et qüestiona precisament aquest verb, explicar. M’he d’anar acostumant a confessar  que el que em ve de gust és artthinkejar. Així em vaig sentir quan em van convidar de col·laborar en la participació de la Casa a La Setmana del LLibre en Català.

Tenia clar que volia treballar el primer article d’Aurora Bertrana, Papeete moderna ( D‘Ací i d’Allà, n. 126, juny 1928, pàg. 189-190), però em va costar quina acció en podria plantejar. Primer, em va venir al cap que podíem celebrar una festa holi. Podria repartir guixos de color entre el públic i que cada persona el trinxés per fabricar la munició, després de llegir un fragment de l’article. Desestimada aquesta idea, la vaig transformar en un possible homenatge a Joan Brossa. Podíem recrear el poema visual dels tres porrons lligats. Continuàvem amb la pols dels guixos per omplir els porrons i veure quins colors aconseguíem. A la bassa.

Podia aprofitar l’avinentesa per experimentar algunes activitats que havia previst per al nou curs de C2. Mentre ajudava la Carme Bové a enllestir una altra acció (el mural per recrear les postals de la Institució de les Lletres Catalanes), em va donar la idea. Em comentava què podia fer d’uns plats de cartró. Li’n vaig demanar una vintena. Confeccionaríem un  ull de l’autora a partir de la impressió de cada lector.

Una endevinalla sobre l’ull en seria el detonant. Vaig obsequiar a cada assistent amb un llapis de color. Tot seguit, vaig repartir els cinc fragments de l’article. Aquí em vaig donar de la pífia. Havia previst només que interactués el públic assegut i vaig ignorar el que estava dret. Havien d’ordenar en grup els fragments cronològicament.  Com que em va fer por que ens passéssim del temps establert, els vaig demanar que triessin un text per llegir-lo en veu alta. Vaig repartir els plats perquè hi pintessin el que havien sentit mentre llegien o escoltaven l’article.

Vaig envejar no ser una folklòrica. No pas per dedicar als assistens: “Jo em dec al públic” sinó per tenir un bon pitram i disposar d’una bona regatera per deixar-hi el micròfon. Aquest estri em va atabalar bastant.  Em vaig ben oblidar de la posada en comú. Volia que forméssim un ull amb tots els plats i demanar-los per què al començament els havia plantejat una endevinalla sobre aquest òrgan.

Carota La Setmana

Pot semblar que m’agradi muntar saraus. Només pretenc dissenyar experiències d’aprenentatge, més que transmetre uns continguts.  Quins són els elements d’Art Thinking que vam desplegar en les dues accions? D’una banda, van fomentar el pensament divergent, demanant de recrear visualment un passatge literari o una cita,  (també el públic podia optar per adaptar la cita lingüísticament a partir de  sinònims, antònims, transformació de formes verbals, etc.). Els assistents es van convertir en creadors.  Ningú va mostrar cap reticència, sinó al contrari. Cadascú es va concentrar a l’hora de dibuixar i pintar el paisatge paradisíac. Com hem comentat més amunt,  vam introduir un element estrany perquè despertés la curiositat dels assistents, l’endevinalla. És un dels recursos de la pedagogia sexi.  Finalment, les dues accions eren un projecte col·laboratiu. Vam dur a terme una lectura col·laborativa de l’article. Cada component dels equips en tenia un fragment. Els diferents productes, el paisatge com la cita, s’elaboraven individualment però per emmarcar-los dins d’un altre grupal: l’ull de l’autora i el mural.

20170117_174616.jpg

2a sessió. Vaig adaptar l’activitat d’escalfament que acostumo a dur terme el segon dia.: la cadena de noms. Havien de dir en veu alta el seu nom, separant-ne les síl·labes i marcant amb un gest la tònica. Abans, però, havien de repetir totes les síl·labes i els gestos que havien sentit i vist abans del seu.

Tot seguit, els vaig presentar el tauler que ens servirà per construir el relatograma del curs. Els va sorprendre, però la idea els va fer bastanta gràcia.

20170119_095141.jpg

A continuació,  vam experimentar l’activitat Aniversari, creada per Griselda Encinas. És a partir del videoclip dels Manel. La vaig triar primer perquè la va idear per al mateix grau. Després, pensant quan la podria aplicar, vaig pensar que podria ser un bon preludi del nostre projecte del curs.

Va funcionar el conjunt d’activitats. De totes maneres, penso que em vaig passar desconstruint la primera activitat. La creadora proposa que per parelles plantegin suposicions a partir de set imatges, elements que apareixen en el vídeo. Jo, en canvi, vaig optar per repartir les imatges per formar les parelles o els trios.  També em vaig oblidar que  calia que miressin el vídeo sense veu per endevinar les frases que pronuncien els possibles personatges.

20170119_101044.jpg

 

20170119_111852

Els va encantar escoltar la cançó mentre comprovaven si havien ordenat correctament la lletra de la cançó. Arran de la consulta d’un dubte, vam repassar els noms que canvien el gènere segons en català o en castellà.

20170119_111932.jpg

20170119_111952

Vam fer l’habitual posada en comú de la sessió i els vaig presentar el detonant del projecte. Què els suggeria la imatge? Dimarts estrenarem el projecte MR.

IMG_20170112_121322_690 (1).jpg

2016-10-18 16.13.15.jpg

El destí sempre és generós. Si dijous començàvem a idear la millor aula per a nosaltres, ara haurem de continuar imaginant-la en una de la Biblioteca. És com si haguéssim emprès un viatge pel temps: de l’avior d’una masia a la confortabilitat del segle XXI. Ara bé, els espais es continuen adaptant  per a una educació transmissiva: passivitat dels alumnes i un punt on dirigir-los l’atenció. He de confessar que em fa certa gràcia aquesta disputa. Serem capaços d’adaptar l’aula a les nostres exigències o bé acabarem sent víctimes de la pedagogia tòxica? Entomem el repte.

20161018_113824 20161018_113810.jpg

Espai 1 – Grup 0. Havia previst com a activitat d’escalfament repassar els crits dels animals. Formaria parelles en què una persona tindria la imatge d’un animal i l’altra, el verb. Em pensava que aconseguiria aixecar-los de la cadira i que es moguessin per l’estret espai transitable. S’han estimat més aparellar-se des del lloc. Els he demanat que, com a mínim, cada parella s’assegués en un lloc diferent.  Els he presentat l’element detonant: una imatge. Avui havien d’aconseguir conèixer quina era la frase feta que il·lustrava la diapositiva.

Hem recordat la sessió anterior. Cada vegada apunto a la pissarra més ítems concrets. M’ha sorprès que es recordessin de la diferència entre doblar i doblegar.

Espai 1 – Grup 1. Hem iniciat una roda en què cadascú ha explicat quin és el seu racó preferit. Alguns han entès que havien de pensar en un record. Hem anat comentat dubtes o errades.

A continuació, he repartit a cada parella una fotografia que ens podria servir de model per al projecte. N’han preparat una descripció. Havien de respondre com és l’espai i per què és així. En la posada en comú, he continuat apuntant paraules noves, repassant algun aspecte gramatical. Ens ha aparegut l’ús del pronom hi. Ens hem estès bastant. Cada intervenció donava força joc. M’ha semblat que explicava massa. Han rigut quan han entès l’expressió de pet savi. Ja m’he compromès que eliminava els llegums en la dieta del dos dies anteriors de classe.

Avui ha estat curiós que només demanés amb què s’havien quedat de la sessió. Tothom responia valorant la sessió però indicant el nivell d’estrès. Declaren que se senten molt còmodes tant  a l’aula com a l’hora de col·laborar amb els companys, que aprenen més vocabulari. Em quedo, però , amb el comentari de la Nora. La sessió d’avui li havia servit per reflexionar a partir d’ara i per fixar-se més com és casa seva o bé les classes dels seus fills.

Té raó Ainhoa Ezeiza. Cada dia anem teixint complicitats.

gamberrada

M. Jesús Clua, coordinadora d’Ensenyament del CNL de Tarragona, em va convidar a participar en una reunió amb el seu equip. Vam acordar muntar un taller. Primer, els vam enviar un vídeo de María Acaso  i tot un seguit d’entrades de la secció del portafolis perquè en llegissin una i es preparessin preguntes per debatre-les en la sessió. Vet aquí que vam anomenar el taller com el programa televisiu. He de confessar que em feia una mica de repecte; vaig estimar-me anar-hi més aviat formal (samarreta de cantant dels Messenger’s i pantalons de Mr. Bean).

Em va costar preparar el taller. Tenia moltes idees, però dubtava com les podia enfilar. Al final, vaig distribuir el taller al voltant de tres objectius: presentar-nos jugant, reflexionant i practicant. Volia seguir la fórmula de l’aprenentatge significatiu de Laia Casas: sorpresa, connexió i satisfacció. Així doncs, tan bon punt vaig entrar a l’aula, vaig plantar la maleta que duia al al bell mig de l’espai.  Vaig començar amb una roda de preguntes com a element detonant: d’eines digitals a indumentària per dormir. Els preparava per al repte. Els vaig desafiar amb una endevinalla. Els calia pistes, el pretext per emergir algunes de les idees clau de la sessió.

Pel que fa les presentacions, els vaig proposar que pensessin en cinc trets seus de la personalitat que volguessin escriure en cada un dels post it que els havia repartit. Haurien de ser les etiquetes si ells fossin l’entrada d’un blog. Vam fer una roda en què cadascú es va presentar i va triar un dels trets que volia destacar. Tot seguit, els vaig plantejar un nou repte. Serien capaços de repartir totes les etiquetes entre els companys abans que s’acabés la música. Adaptava l’activitat que em vaig empescar en la primera sessió de l’E3.  A més, l’activitat els obligava a moure’s i tocar-se, però també representàvem metafòricament com es produeix el coneixement. De totes manerees, van sortir resultats prou curiosos. Havia aparegut l’inconscient, un dels elements destacats per la pedagoga madrilenya, tant en el vídeo com en el primer capítol del llibre #rEDUvolution. Abans de donar pas al proper bloc temàtic, vam valorar la importància d’introduir el joc en la nostra pràctica.

Tot seguit, els vaig demanar si seguíem amb l’esquema de la sessió que havia dissenyat o bé volien que debatéssim els documents que els havia facilitat. Van acordar la primera opció. Vam mirar de recordar quines eren les preguntes que formulava en el vídeo. El Gerard se’n recordava. Vaig organitzar tres grups perquè les debatessin. Van sortir unes conclusions força interessants. Les respostes de la primera pregunta sonen molt a plany i un pèl perfeccionistes. Els vaig recordar que ignoraven un factor desencadenant de la nostra pràctica: la incertesa. Per tant, havíem de ser més flexibles i més tolerants amb l’imprevisible. Pel que fa a la metodologia, van reconèixer que els feia por el canvi. Admetien que la innovació els permetia créixer professionalment d’una banda, però, de l’altra, s’havien d’adaptar a una nova realitat.

Vaig modificar la distribució dels grups. Van passar de tres a cinc. Cada equip havia d’ordenar una de les cinc microrevolucions per superar aquesta basarda per canviar. Llavors vaig treure la madeixa de llana de la maleta i els vaig demanar què significava estirar el fil. Els vaig proposar una nova activitat. Explicaria les diapositives si s’anaven passant la troca. Així vaig fer cinc cèntims de cada un de les idees claus de la rEDUvolution. Vaig recordar els objectius que em vaig marcar per enguany, els orígens, el desig d’aprendre i els referents professionals. Després, vaig comentar ràpidament les cinc idees del llibre de María Acaso perquè la llana anava passant de mà en mà i va provocar enrenou. Va ser el moment de la pausa.

Finalment, vam dedicar el tercer bloc a la pràctica.  Primer, vam fer una pluja d’idees per definir una bona experiència d’aprenentatge. Com en el cas anterior, es van recollir bones conclusions. Segon, els vaig plantejar la propera tasca. Volien ajudar que el CNL de Tarragona aconseguís allotjar la propera edició d’un congrés internacional d’innovació educativa. Hauríem de preparar  un itinerari per als visitants. Cada grup havia de pensar en un lloc emblemàtic i argumentar quina relació tenia amb la microrevolució designada. A més, mostrarien una activitat als visitants per demostrar-los que eren innovadors. Vaig desplegar el rotllo de paper d’embalar al mig de l’aula perquè cada grup hi pogués deixar la seva proposta.Tothom va coincidir a pensar en el món dels castellers per a les diferents metàfores de les idees claus. El grup sobre pedagogia i veritat volien explicar als visitants amb el monument als castellers com els alumnes aprenien gràcies a una bona pinya. Així podien anar ascendint de nivells. El grup de pedagogia i poder ensenyaria als experts com desenvolupaven un projecte democràtic aplicant el recurs de la negociació. El grup sobre pedagogia i simulacre repetirien el que organitzen les colles castelleres per cercar adeptes. Un projecte molt interessant, però, per mi, amb un excés  de formalitat.  Mantenien els rols d’expert i d’ignorant. També ens va anar bé que la competició que se celebra al Tàrraco Arena és la millor metàfora de l’avaluació. Vam deduir què fomenta la competitivitat, rivalitat que pot desembocar en violència. Per tant, com podíem aconseguir que les colles hi participessin abandonant la bel·ligerància. Cada formació castellera podia liderar una construcció original amb l’ajut de les altres. Preservàvem un dels valors dels castells: la cooperació. Aquesta activitat va sorprendre a més d’un. Em va costar que entenguessin la tasca, compto que em vaig explicar malament. Però es tractava de jugar amb metàfores els continguts que havíem vist, a més de construir entre tots un producte final. Penso que aquestes activitats generen un ambient distès, sorollós, per tant, viu; cohesiona els alumnes; demanen que els alumnes hi aboquin i comparteixin tot el seu coneixement. En definitiva, vol combinar saber, fer i sentir, les tres potes del tamboret de l’aprenentatge.

Cliqueu la imatge per activar la presentació

Cliqueu la imatge per activar la presentació

4a sessió

4a sessió. Es va convertint en un hàbit la construcció del relatograma del resum de la sessió anterior. Ahir vaig observar que la Vivi, que se n’havia oblidat, es va apressar a escriure dues paraules. La Begoña va començar la roda. Va comparar la sessió amb un acte que organitzen el col·legi de les seves filles. Va recordar que la prova és com una cursa, però que la veu capaç que tot el grup la superarà. Va continuar el Fernando. Va confessar que una idea que li havia agradat del vídeo era la dels projectes comuns concretada en una manifestació  —ja em veuen a venir. També va portar la cita en què aconsella sortir de la zona de confort i la imatge de la construcció col·lectiva amb la reunió que formen un puzle. Noto que a cada sessió hi apareixen conceptes que es van repetint i que l’arc va des del vessant emocional fins al del desapoderament, cosa que em satisfà. La Johanna va venir amb les paraules retallades del diari. Està il·lusionada de tirar endavant algun projecte plegats. La Leti, com ja és habitual, ve amb la data del dia i amb una cita adaptada per ella mateixa: “Castelldefels és casa meva; la meva classe és el món”. La Laura va incorporar dues imatges: la d’un test i la de Sant Jordi i el drac. Finalment, la Vivi hi va enganxar les dues paraules: valoracions i expectatives.

L’element detonant de la sessió va ser el tràiler d’una pel·lícula. De seguida, la Begoña va reconèixer-la: King Kong. El Fernando, suspicaç, ja es va ensumar alguna relació amb la llegenda de Sant Jordi. Va ser un pretext per introduir el tema de treball. Després que entre tots expliquessin què havien vist, els vaig donar una imatge de la llegenda a cadascú. Havien de descriure la il·lustració i entre tots anar ordenant les imatges. Vam haver de controlar la Begoña. De seguida, hi va trobar a faltar un parell d’imatges. A casa té el mateix llibre i va reconèixer que se’l sabia de memòria. Vam riure. Quan es va entodussir a marcar un ordre erroni, hauria d’haver demanat a la Laura que li deixé constrastar la seva llegenda il·lustrada. Ja veig que hauré a aprendre de desaprendre: estar ben alerta dels oferiments per part dels alumnes. Per això li vaig demanar que vingués amb la llegenda il·lustrada. S’ho va currar. Després, no en vam fer cas. Em va passar el mateix el dia anterior. La Leticia es va prestar a portar el text de la llegenda. Primer, em va sobtar. “Qui ha de dur les activiats a l’aula!” Quan em vaig haver adonat de la pífia, vaig correr a demanar que me l’enviés. Va servir com a material per a la propera activitat. La Laura es va oferir a dur-la il·lustrada. Vaig acceptar. D’altra banda, l’Aliou ens va informar que també hi ha una llegenda egípcia bastant similiar. Es va produir un nou conflicte. Ens va costar entendre’l. La Leticia va ser la única que es va atrevir d’avisar-lo que no l’havia entès

Tot seguit vaig repartir els fragments de la història. Cadascú havia d’omplir amb les paraules que hi faltaven. La van llegir en veu alta. Finalment,  vaig repartir per terra les imatges relacionades amb el mite de Teseu i el Minotaure. El Fernando, novament, va reconèixer el Minotaure. En desconeixia la narració. L’Aliou va indenticar el monument de Pasifae de Vilanova i la Geltrú.

Extreta d’https://www.flickr.com/photos/vilanovailageltru/3386431775/

Abans de sortir a voltar, vam sortejar els amics invisibles. Haurien de fotografiar la portada del llibre que els agradaria regalar a la persona que els havia tocat. Mentre esperàvem que arribés la Laura, l’Aliou va preguntar a la Leticia pel conflicte anterior. En vam estar xerrant. Va reconèixer que parlava molt ràpid amb la seva llengua materna.

Dimarts començarem a treballar el desapoderament: debatent la intromessió de la prova i reflexionant com  i qui pot valorar l’aprenentatge d’una persona. Vaig sortir amb una sensacó estranya de la classe. Reconec que vaig plantejar bones idees, però en va fallar l’arquitectura. Vaig abusar del gran grup, quan la idea inicial era  repartir les activitats per racons de l’aula i per parelles o en petits grups hi anessin passant. Ho vaig sacrificar pel criteri de la progressió. I em van mortificar les cares d’avorriment. Ara penso que també vaig desaprofitar el mite per desapoderar-ne els valors.