sessió 20. El dia es va despertar plujós. Em feia una mandra la sortida! Pel Whatsapp els alumnes anaven confirmant qui hi aniria. De moment, només érem quatre: la Leticia i la Johanna, que m’esperaven a l’estació, i la Transi, que ens havíem de trobar a l’Auditori.  Durant el trajecte ens vam anar intercanviant informació. La Leticia ens va explicar que els seus oncles vivien per les Glòries. La Johanna, en canvi, va relatar que només feia dos anys que eren a Catalunya. El seu home, afectat d’una mobilitat laboral per la fusió d’entitats bancàries. Em vaig desorientar a la sortida a la plaça de les Glòries. Quan vam arribar ens vam espantar. L’atri era envaït per una multitud de grups de preescolars. Semblava que parodiessin la pel·lícula d’Alfred Hitchcock. Al fons, hi vèiem els set plafons —set!— de l’exposició. I si hi anaven també, com ens ho faríem per seguir la visita? Ara entenc perquè l’Elisenda Vilardell, responsable del programa educatiu del Museu de la Música,  em va preguntar si havia reservat la visita. La Transi va proposar que primer anéssim a prendre un cafè. Primera sorpresa. Ella, tota animada, demana el cafè amb llet en francès. Els altres ens miren estranyats i ens aguantem les ganes de riure. Ens entaulem i conversem. És curiós. La Transi, després de contar-nos el seu periple professional per diferents centres mèdics, ens va recomanar que calia viure al dia. Érem aliens a la notícia de l’accident aeri. Al cap d’una estona, em vaig adonar que feia estona que les tres parlaven en català. Amb alguna vacil·lació i amb dubtes, per això tenien a mà el profe!

Vam recórrer els diferents plafons. Em vaig tallar de plantejar-los les propostes de la guia didàctica que m’havia facilitat l’Elisenda. S’anaven alternant per llegir en veu alta la informació de cada plafó. Em va fer gràcia veure el vídeo d’un mercat marroquí. Hi veia l’Isma, l’expresoner que ha d’anar a vendre verdura a un altre barri per no avergonyir la família.

La tornada es va convertir en una odissea. A l’estació del Clot, ens vam adonar que no anava bé la nostra línia. Havien suprimit un tren i el proper cada vegada l’anunciaven amb més retard. Gabinet de crisi. Vam estudiar si anar a Passeig de Gràcia. Vam tenir remordiment cívics i vam deixar passar un regional que ens hi hauria dut. La Leticia va aconsellar que anéssim a buscar l’autobús a la ronda de Sant Pere. Així ho vam fer. Ella hi està acostumada, però la Johanna i jo ens va semblar etern el viatge.

sessió 21. La Johanna, la Leticia i jo vam acomplir el repte perquè la Vivi sabés com va anar la sortida. Va ser incapaç de venir a causa d’un mal de queixal. Tot seguit, els vaig demanar que expliquessin quines va ser les tres sessions més memorables. Em va sorprendre pequè cap va coincidir. Vam riure rememorant anècdotes. Després, els vaig proposar que em formulessin un repte. Vaig sortir de l’aula perquè poguessin deliberar còmodament. Em van plantejar un repte en dues parts. Havia de ser capaç d’expressar en 21 paraules el que havia suposat per a mi el curs. No em va costar gaire. La segona part del repte és que valorés quina evolució havien fet com a alumnes. Aquest desafiament va ser més complicat. Em vaig embolicar una mica. Els vaig confessar que de vegades havia dubtat de la metodologia, però que després en copsava alguna evidència: la sortida, el Whatsapp, els tallers, la transformació d’alguns companys… Havia previst una tasca final com a avaluació, però em sembla que l’hauré de reservar per al proper curs.

La resta de la sessió es va centrar en finalitzar el projecte de #TotssomSalim. Es va convertir en una marató de capítols:quatre. Ens vam prendre el darrer te i ens van asseure per darrera vegada a la catifa. Vam escoltar la Leticia explicant el capítol 12 i jo, els altres tres. Al final, els vaig preguntar per què havíem llegit la novel·la de l’autor sirià. Havia servit de model per al curs. Els tallers eren el regal similar que oferien els amics del Salim.