Penses que soc “arthinker”?

Et prepares una sessió sobre Art Thinking. Mentre vas triant el material, t’adones que n’hi ha que l’hauràs de descartar. El procés deu ser similar al d’editar un projecte musical. Al final,  els artistes o els productors s’empesquen donar-li una nova vida a tot el material rebutjat: publicant un recopilatori. És la finalitat d’aquesta presentació.

Ja he confessat que temia que hagués d’explicar l’experiència d’una manera expositiva.  Em feia por que pogués avorrir l’audiència. Em va ve venir al cap la metàfora d’un sopar d’amics en què l’excusa és ensenyar-te el reportatge de les darreres vacances. T’ho proposen just quan estàs paint l’àpat copiós i notes que les parpelles et pesen.

Vas enllestir el taller just quan havies acabat el curs i encara estaves sota els efectes de l’eufòria. S’havia graduat la primera promoció arthinkera —després d’escriure aquest apunt, t’adones que és la segona. Vas evocant els projectes que vam anar desenvolupant al llarg de dos anys (#Humanari, #MR, #clàssics, #Suspens0, #16 sessions i #AnyMACapmany).

Reflexiones com has arribat a adoptar aquesta metodologia. Recordes un vídeo de María Acaso sobre educació disruptiva que et va impactar. Les preguntes que planteja són dards que t’obliguen a replantejar-te la teva pràctica i alliberar-te del que causa insatisfacció quan surts de l’aula. Descobreixes el seu blog. Enveges com organitza les sessions formatives,  les seves reflexions van esquerdant encara més el teu academicisme. Llegeixes la conversa que va mantenir amb Elizabeth Ellsworth i hi reconeixes alguns dubtes, algunes paradoxes i algunes conclusions. Quan estaves a punt de provar el seu mètode Placenta, publica rEDUvolution i decideixes experimentar les microrevolucions. I de la rEDUvolution a l’Art Thinking.

Gràcies a Ainohoa Ezeiza i Javier Encina, topes amb el pensament d’Ivan Illich. Nou impacte. El formalisme educatiu se’n va en orris. T’adones que el sistema educatiu, tant és que sigui reglat com no reglat ja que el segon s’emmiralla en el primer, s’ha bastit en la submissió, fonamentada en criteris arbitraris. Desapoderament, autogestió són conceptes per investigar a l’aula.

Finalment, en aquest periple incert tens una taula de salvació: l’actitud lúdica. Conèixer Imma Marín, et fa capgirar l’aula. Notes que les classes tenen un altre ritme, l’alumnat ve amb ganes, adoptes un nou punt de vista i fins i tot els conflictes es paeixen millor, gràcies a l’humor.  L’actitud lúdica és un dels components de la pedagogia sexi que tant defensa María Acaso. Arribes a una conclusió: abandones el perfeccionisme i t’aboques al gaudi. Com pots pretendre que l’alumnat es diverteixi aprenent, si tu vas patint perquè les sessions surtin com les has planificades?

No obstant això, continues furgant dins teu per respondre com és que t’ha captivat l’Art Thinking. Rememores més referències. Per exemple, Jordi Aligué Bonvehí, director  de Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts Parc del Garraf. Pretén popularitzar l’art emergent —segons ell, s’estima més aquest adjectiu que no pas el de contemporani— desenvolupant, d’una banda, programes educatius i, de l’altra, impulsant projectes que vinculen creadors amb el territori. Considera que és fonamental promoure  l’art ja des de ben petits permetent que escolars coneguin un artista compartint-hi un projecte artístic. Té la dèria de desplegar empreses que implica diferents artistes a expressar la seva visió d’algun concepte.  Aquests projectes creen comunitat i estableixen ponts culturals.

Ves per on, un d’aquests projectes em va servir com a material didàctic per una de les meves primeres experiències en Aprenentatge Basat en Projectes (ABP). Ara m’adono que adoptava més aviat més components de l’Art Thinking que no pas d’aquesta altra metodologia activa. Havia concebut el curs com un viatge o una mirada pel Mediterrani. Pretenia que l’alumnat concebés el seu aprenentatge com una experiència motivadora, compartint-la amb la resta de companys.

Durant un parell d’anys l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà vam iniciar un replantejament de l’avaluació. Ens vam qüestionar quina havia de ser la funció. Va ser un procés de compartir amb l’equip neguits, dubtes, experiències, etc. Com a coordinador del grup de treball em va ajudar a consolidar la meva tasca resolent contradiccions pedagògiques, esberlant encotillaments i amb ganes d’incorporar una educació molt més democràtica. Primer, ho vaig experimentar en els cursos a distància, però després ho vaig dur a la pràctica en els cursos presencials.

I tanquem el cicle inconscientment. Decidim tot l’equip visitar Vallgrassa per poder inspirar-nos a l’hora d’organitzar possibles itineraris literaris amb l’alumnat pel municipi. Arturo Blasco, mentre ens guia la visita, ens confessa el seu procés d’arrelament al paisatge del Garraf. M’adono que és el mateix que he viscut i aquell dia sento que m’hi arrelo. Mentre ens convida a participar de les diferents propostes de l’espai, vaig prenent nota que ho podem adoptar a l’aula. És a dir, que l’art és un mitjà per desenvolupar qualsevol projecte per aprendre llengua.

Mentre remenes l’arxiu fotogràfic, t’adones que moltes imatges tenen alguna cosa en comú: l’alegria de què fa gala l’alumnat. Tant és que sigui abans (entonant una haka creada pel grup)  com després de fer la prova de curs (unes birres per celebrar la gesta) o bé com fem les pauses en cada sessió, amb un descans cerebral.

Finalment, mires com has anat aplicant els diferents fonaments de l’Art Thinking en els cursos.  Tinc una preferència pels detonants. M’agrada irrompre a l’aula amb un kit de jardineria per plantar clavells de moro. És una metàfora idònia per il·lustrar el transcurs del temps en un curs. Inspirant-nos en un projecte de Nicolás Paris,  ens ajudaria a ambientar la lectura del conte El mirall de Mercè Rodoreda. El dia que el vam llegir vaig aparèixer amb un pa de pessic i melmelades de diferents gustos per acompanyar la lectura. Així podíem degustar els records agredolços de la protagonista. Vam repetir una acció similar amb el conte de L’oca de Prudenci Bertrana.

Per dessacralitzar la prova del curs,  em vaig empescar un ritual en què netegem les males vibracions des del primer dia. Hem d’impedir que la prova ens condicioni l’aprenentatge. Una corda va servir per marcar una bretxa a l’aula. Era un recurs per cohesionar dos grups que en el trimestre anterior havien tingut professors diferents i per plantejar-los un repte: com la podien fer desaparèixer. De vegades, aquests elements sorprenents poden servir per motivar la redacció d’un text o bé per formar grups per elaborar junts un article d’opinió. Unes altres vegades pot ser el mateix docent qui faci aquesta funció. Per exemple, aparèixer de militar el primer dia  per canviar la concepció del curs o bé acabar el mateix curs convertit en cònsol honorari de la Polinèsia per conduir un joc d’escapada.

Si el que busquem és el protagonisme de l’alumnat,  cal que respectem la singularitat de cada component del grup. Se’l pots rebre el dia de la prova amb una carta amb els trets més representatius de cadascú o bé si han revisat un resum d’un llibre en petits grups que triïn ells el que els sembla més representatiu.Vam adoptar una nova acció de Nicolás Paris per confeccionar el que seria el relatograma del curs. Vam construir un arbre del coneixement amb els objectius de cada alumne o bé vam mirar d’aconseguir el color de la nostra pell, inspirant-nos en una obra de la fotògrafa Angelica Dass. Si en una primera sessió cada alumne va tatuar un company amb l’impacte d’una lectura, potser calia que al final del curs marquessin a la pell del professor el que havia representat el curs. També podem aprofitar el context polític per poder fomentar el pensament crític. L’alumnat es va inspirar en la campanya Empaperem per desenvolupar el projecte #Suspens0. En alguna ocasió n’has de patir les conseqüències: quan el grup et planta perquè se suma a la vaga feminista del 8M.

El que et dona més satisfacció és quan acabes algun projecte o bé alguna acció de què es desprèn algun producte. L’aula es transforma en un laboratori. Tu llences la idea al vol i l’alumnat te l’arreplega i la va fent seva. Sempre sorprenen els resultats. Si ens havíem d’endinsar en l’obra de Montserrat Roig, el relatograma del curs podia ser un tauler del Monopoly o bé  —com ja hem esmentat anteriorment— el motllo del peu es convertia en el mapamundi del curs. Les postals de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes) eren la plantilla per confeccionar una postal amb el resum d’una sessió. Així vam recrear l’exposició Diumenge d’Oriol Vilanova. Desmuntar l’aula  construint unes instal·lacions amb les cadires, podia ser una metàfora d’un nou enfocament pedagògic però també l’escenografia per a un ball final. L’alumnat es pot encarregar de preparar l’ambientació de l’espai en què tindrà lloc unes xerrades tipus TED. També poden recrear poemes per commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Quan has d’assumir un curs, barrines quin projecte podrem desenvolupar. Mires d’anar apuntant les possibles idees en el projecte mínim viable. És un punt de partida perquè es va modificant a mesura que l’anem executant. Repasses tots els projectes arthinkers: El Vaixell de la Llibertat, una adaptació de la proposta col·laborativa de Joaquin J. Martínez; A relaxing cup in Castelldefels, intent de gamificar un curs basat en el procés de selecció d’una seu olímpica; Jo vinc d’un silenci, la cançó de Raimon va ser el pretext per evocar el passat dels alumnes; C2 rEDUvolutionari, com hem comentant, provant microrevolucions; I vint anys després, la nostra manera de participar en el projecte de Toni Solano; #TotssomSalim, un banc comú de coneixements i lectura cooperativa d’Els narradors de la nit de Rafik Schami; L’avaluació ètica, aprenent sobre desapoderament pedagògic; Els veïns del C2, segon intent de gamificar un curs amb un enigma inicial: qui ens podia espiar; Els Viatgers, que en el primer trimestre vam provar l’autogestió pedagògica, en el segon el pensament visual amb l’obra de Joan Brossa i en el tercer vam dur a terme el projecte #5dones; Vet aquí una crònica, commemorant el naixement de Ramon Muntaner i convertint el curs en un joc de l’oca;  Humanari, basat en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand i en el projecte d’Angelica Dass; #MR, un altre curs gamificat amb què ens vam convertir en un comando errorista per defensar el nom de Montserrat Roig i frustrar el pla malèvol del Dr. Mabuse; #i2cast16, experimentant l’Art Thinking aprofitant una exposició de Nicolás Paris i combinant la lectura de contes de Víctor Català, Prudenci Bertrana, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Pere Calders; Bestiari s. XXI, inventant un joc inspirat en la lectura del Llibre de les bèsties de Ramon Llull; #Suspens0, una campanya per eliminar el nombre de víctimes educatives; 16 sessions, provant el moviment com a recurs educatiu i coneixent obres de Josep M. Benet i Jornet i de Sònia Moll Gamboa; Qui té por de M. Aurèlia Capmany?, aprofitant la commemoració del centenari del seu naixement per conèixer-ne algunes obres; Paradís 4.0, un nou curs gamificat per celebrar l’Any Bertrana, centrant-nos en els Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana.

Val la pena aventurar-se amb aquest mètode. Les classes esdevenen punt de trobada per experimentar i crear. Ja veieu que podeu anar de bracet de qualsevol artista o bé podeu fer-vos vostre qualsevol projecte artístic. Si, tot i així, us fa certa basarda, doncs traieu el cap per la Xarxa. Podeu seguir el blog de María Acaso, tafanejar qualsevol perfil d’Arteducadoras o bé espereu que cada divendres Maria Paczkowski us recomani seguir  comptes a Twitter.

 

¿Ciudadanía o súbditos digitales?

Extraída d’ http://www.morguefile.com/archive/display/590341

Envidio la brevedad y claridad del post de una de la participantes del primer webinar del curso. Desearía tener esta capacidad para conseguir apuntar las conclusiones del primer tema. Necesito escribir lo que me provocó el vídeo, ejemplar exposición de Miguel Area.

Me sorprendre que el factor desencadenante del cambio de un modelo educativo transmisivo a uno más líquido sea la globalización y en cambio se ignore que la educación se debe adpatar a una sociedad democrática. Tal vez me pesa mi lectura actual, Desescolarizar la sociedad de Ivan Illich. Como afirma el pensador austríaco, el paradigma educativo de la mayoría de países se parece a pesar que las formas de gobierno sean distintas. Tanto da que sea dictatorial o democrático, republicano o monárquico, laico o confesional. Tal vez explicaría — o no—,  la manía obsesiva de nuestras autoridades por las reformas educativas. Siguen el mismo esquema, expuesto en el vídeo: una educación industrializada cuya finalidad es facilitar mano de obra especializada.

Me parece que la transformación de una sociedad industrializada a una del conocimiento no es tan radical como se teme. Parafraseando al protagonista de la novela Il gatopardo:” Es necesario que todo cambie si queremos que todo siga igual”. Evolucionar para no cambiar. Seguimos propugnando un paradigma educativo elitista (culto). “Sólo los que se sepan adaptar a los nuevos tiempos sobrevivirán”. Sólo los que dispongan de tecnología podrán acceder a la información. Los que consigan desarrollar la competencia digital. Así, pues, los centros educativos pueden justificar y mantener su exclusividad formativa. Temo que intentar definir el ciudadano competente digitalmente no sea un intento más de aplicar el mito del represor que señaló Elizabeth Ellsworth. Construímos un discurso dominante perfilando un hipotético ser.

En consecuencia, la competencia digital tiene que formar parte de la vida del aula para que tantos los docentes como los alumnos participen de una sociedad democrática. Sepan buscar, filtrar, divulgar información. Entomen proyectos colaborativos para constituir una red. Sean receptivos al aprendizaje informal, mucho más eficiente, que proporciona la tecnología. Practiquen un pensamiento crítico y defienda una cultura abierta como exponente de una globalización ética. En definivita, la educación —con o sin tecnología— tiene que facilitar un desempoderamiento para que los alumnos sean capaces de desarrollar su autonomía.

 

Enseñanza directa vs ABP

 

Me será difícil encontrar ventajas al modelo tradicional ya que impartirlo en el aula me supone cierta angustia por el peso que recae en el docente. Se convierte en el único experto. Es un modelo parar sus alumnos —¡menuda responsabilidad!— y,es el único que elige en el proceso.

• Es un modelo idóneo para alumnos individualistas y muy competitivos o bien parar alumnos que se sienten cómodos en este rol pasivo que les destina este  paradigma de aprendizaje.  Conciben que su función es engullir todo lo que le proporcione el docente. Tal vez, la valoración negativa de este alumno se deba a esta visión de la educación. (Clicad aquí)

• Puede ser un metódo adecuado para aprender algunos contenidos que requieran de un aprendizaje memorístico (p.e. moforlogía verbal…).
• También es un modelo apto tanto para docentes magistrales y eruditos como para profesores que carezcan de seguridad, de creatividad y que teman la innovación o la incerteza en el aula, que defienden las pedagogas Maria Acaso y Elizabeth Ellsworth. (Clicad aquí)

En cambio, intento aplicar el aprendizaje por proyectos (ABP) por diferentes motivos:

• Por la sensación de libertad que proporciona tanto para el profesorado como para el alumnado —tal como argumenta Aitor Lázpita en su última presentación o bien como reflioné sobre un curso mío. Además, requiere que el docente se convierta en un mediador entre el currículo y las expectativas y necesidades de los discentes.
• Es un paradigma educativo más coherente  en y para sociedades democráticas.  También es más acorde a un aprendizaje natural. Si evocamos nuestra trayectoria como aprendices, recordaremos más los retos que hemos superado que no los contenidos que hemos empollado. Podeis comparar la valoración inicial con esta otra de una compañera suya. (Clicad aquí)
• No plantea un esquema cerrado  de transmisión (presentación, práctica y prueba) sino que contempla todo un proceso en el cual el alumno es consciente de su aprendizaje. Así pues fomenta una aprendizaje significativo. También trasnforma los roles del aula. Ya hemos comentado que el profesor deja de ser un experto para convertirse en un orientador o negociador. El alumno se implica puesto que la responsabilidad de l adquisición recae sobre sus espaldas. El resultado no es cerrado sino que puede ser completamente abierto, lo que puede conseguir que tanto el profesor com el alumno aprendan de la experiencia. Me parece que puede ilustrar este argumento, la experiencia mía de aplicar las microrevoluciones que defiende Maria Acaso (clicad aquí).

 

Exegesi

De hotblack, extreta d’http://www.morguefile.com/archive/display/72409

14a sessió amb el B3. “Els camins de la incertesa són insondables”, com  defensen María Acaso i Elizabeth Ellsworth. Bona prova va ser aquesta sessió. Els vaig voler sorprendre cloent la cançó del dia. La Nataliya —per cert, li vaig demanar permís per anomenar-la Nataixa; va dubtar un moment, però em va dir que sí— es va atrevir. Era una activitat que l’aterria. Va introduir Patricia Kaas, una cantant francesa admirada a Rússia. Ho va corroborar la Victoria. Ens va explicar que la coneixen per Madmoiselle Blues.

Després va ser el meu torn.Per si de cas, em vaig concentrar clavant la mirada a la pantalla. Em fa por compartir per no emocionar-me. M’ha passat un parell de vegades: quan vaig mostrar el vídeo de la primera fase de l’equip de treball o en les II Jornades, vaig mirar el vídeo estintolat en una columna. Quan es va acabar l’actuació del cantant flamenc, vaig contemplar mitja dotzena de cares fascinades. Algunes nines espurnejaven. Tots, embadalits.  Em van anar interrompent l’explicació. Em van demanar de tornar-la escoltar. En aquesta ocasió,  els vaig mostrar la lletra. Finalment, el vaig llegir en veu alta comentant-lo, improvisadament. D’entrada, pànic. T’hi capbusses i t’excuses que són els avantatges de ser professor d’educació no reglada. Em vaig limitar a respondre’m  una pregunta: què atrau? D’entrada, la composició musical. Els primers acords del piano, lànguids i dringadissos,  em recorda l’inici de La relíquia de Maria del Mar Bonet. En segon lloc, com la interpreta Miguel Poveda. Corprèn.  Estremeix com canta la tonada “com una trena negra”, tot i que entens com una pena negra. Sort que vaig apuntar el títol a la pissarra. Havien comprès un bes sense por. Continuem. Ens endinsem en la recreació poètica.

Captiva les imatges que transmet la poetessa: d’una banda, el constant joc cromàtic  — antitètic—  de les imatges ,  negre i blanc (gessamins i nit morena, blanca bugada de sal, trena negra, el corb i les gavines, carbó) fins a la negror de la tercera estrofa (carbó d’amor, lluna cega…); de l’altra, el reflex (L’aigua roba gessamins al cor de la nit, carbó d’amor dins dels ulls, la mar dins de la lluna cega…) i els elements mariners (port, vaixell sense bandera, escullera, gavines, mar) —que ens obligava que  aparegués en aquest curs, en el projecte—o la comparació com una trena negra que evoca les cordes per amarrar una nau. Destaca els altres recursos que empra l’autora: el polisíndeton (“Tu i jo i un bes sense port”), les anadiplosis —marcada en l’actuació—  de la darrera estrofa (” Carbó d’amor dins dels ulls/i els ulls dins de la tristesa./La tristesa dins la mar,/la mar dins la lluna cega./I la lluna al grat del vent…”).

Pel que fa a la trena negra,  em van venir al cap el sonet del rector de Vallfogona, però també el poema de Laura Corsà i la tornada d’ El testament d’Amèlia ( Ai, que el meu cor se’m nua com un pom de clavells). Deu ser un símil de l’aigua irisada de la mar o bé el desencadenant dels sentiments? La parella pot estar ajaguda d’esquena i per tant l’objecte del desig, on es perden els besos al llarg de l’esquena?

Aquest poema em suggereix el final d’un amor. Ho demostra aquest bes sense port, sense destí, en vaixell sense bandera, una parella d’amants en una relació erràtica i amb l’amenaça del corb al fons de l’avenc, plana una depressió per la ruptura?  Si fos així, no m’estranya que la segona estrofa em recordi les cabòries que devien ballar per la ment de l’heroi medieval perdut pel bosc,  la follia  del cavaller embogit per la pèrdua de l’aimada i,  per tant, sense una fita per acomplir.

La Victoria es va estranyar que si una persona vol deixar l’altra senti tristesa. És pragmàtica. Riu-te’n de l’ànima russa! La Gina no hi va estar d’acord, tot depenia com fos l’experiència. Em defensava que una ruptura pot ser trista, encara que siguis tu qui la proposi. L’Antonio, en canvi, ens va tombar aquesta interpretació. Va dir que el mar, el vaixell i el bes sense port representava un amor lliure. Devia haver escoltat la versió de Maria Cinta?

Després d’aquesta discussió, vam prosseguir la sessió treballant l’imperfet de subjuntiu. Em va costar aclarir la diferència de registre entre diferents preferències (Vull que sigui…/ Voldria que fos…). Tampoc no va reeixr gaire la preparació de la lectura. Teníem el fragment, però no van ser capaços de resumir-los als companys ni de preparar el guió de la gravació. Ho haurem d’improvisar dimarts. Sense gira feina. Serà la darrera classe abans de la prova. El repte: serem capaços de gravar la lectura —una de les tasques d’aquesta unitat— i de fer repàs abans de l’examen? Haurem d’ajornar la segona tasca per al  proper trimestre. La prova sí que és un corb al fons de l’avenc!

Per cert, més connexions musicals d’aquest poema:

 

No n’hi ha prou…

De hotblack, extreta d’http://www.morguefile.com/archive/display/807269

Dimarts Francesco Tonucci va  pronunciar una conferència de mitja hora, organitzada pel Museu Blau, titulada Apuntes para una educación para todos, justa y democrática. En vaig sortir bastant avorrit i decebut.  Vaig entendre algunes de les objeccions  d’Elizabeth Ellsworth pel que fa a  la pedagogia crítica.

Tonucci va començar la seva dissertació qüestionant si la ciutat és un espai per a pocs o bé per a tothom. En va recordar el naixement. Trenca l’estructura del castell. Sorgeix del burg pobre que viu als afores (raval). Les ciutats s’originen al voltant d’una a plaça, el lloc d’intercanvi i de supervivència. Ara bé, despareix aquest espai democràtic amb les reconstruccions, arran de les guerres. Es redifeneixen segons el seu objectiu. Ho exemplifica amb les ciutats italianes. Es basteixen per a l’home treballador. Exclou els altres. Si els seveis urbans s’adrecen als altres, sempre és per facilitar que l’home pugui treballar. És aquest el motiu que les jornada escolar sigui tan extensa com la dels obrers (la industralització de l’educació de Ken Robinson).

Va evocar l’escola de la seva infantesa on a mesura que anaves ascendint graus anaves perdent companys. A més, els alumnes que continuaven reunien el mateix perfil.  Comptaven amb una família que disposava d’una biblioteca a casa seva. Rebien educació musical, se’ls llegia contes abans d’anar a dormir, etc. Aquesta famílies concebien l’escola com un complement de la formació de la seva prole, destinada a liderar la societat. El 1963 es pateix una revolució cultural: la universalització de l’educació. Ara bé,  hi va mancar una reflexió. Aquesta és una de les causes del fracàs educatiu. Es manté el paradigma d’una escola elitista. Imposa una cultura reduïda. La finalitat de l’educació és robar, és a dir, seleccionar els millors.

Per tant, va argumentar com hauria de ser una escola democràtica:

• Ha de promoure una base cultural similar per a tothom. L’escola pública ha de ser la millor per als últims —vet aquí el que critica la professora nord-americana, aquest paternalisme! i de cop em va venir al cap una frase de María Acaso: “no n’hi ha prou amb voler ser democràtics, cal ser-ne“—;
• A més, ha de fomentar les classes silencioses —Don Finkel—. Va recórrer a la metàfora que cal deixar buidar les butxaques dels infants, una acció prohibida en el seu temps. Aposta per l’aprenentatge experiencial . Va recordar el poema de Loris Malaguzzi, ideòleg de l’escoles de Reggio Emilia, en què enumera el centenar d’aprenentatges dels infants, però que l’escola els en birla noranta-nou.
• Si el món laboral és per als millors, cal fomentar el talent dels infants i el desenvolupament de la diversitat de llenguatges. Aquí es on pren importància el museu. L’escola ha d’estar vinculada amb l’exterior.

Va concloure preguntant a qui pertany una alzina: als botànics, a la parella enamorada, als ocells. Tothom en podia fer ús, com l’educació. Bonica metàfora!

En el petit col·loqui que es va produir, va destacar que els països mediterranis destacaven que els pares impedien l’autonomia dels infants. Era molt baix l’índex de nens que acudien al centre escolar sols. Ho va comparar amb el percetatge molt superior dels països nòrdics. Quina contradicció! On disposem de millors condicions climàtiques, privem els infants de gaudir-les. Va analitzar que a Itàlia la por ha servit com a arma de consens polític i que els mitjans de comunicació l’han fomentada amb les constants informacions tremendistes (sobretot de denúncia de casos de pedofília).

Una conferència interessant, però amb algunes contradiccions tant de contingut com de forma. D’entrada, com puc defensar una escola democràtica si ja diferencio entre alumnat bo i dolent, encara que la meva mirada vagi cap al darrer grup? Si aposto per un model just, ha de ser inclusiu. Si adrecem els esforços en un sentit, els altres en queden exclosos, Si vull fomentar el talent, també n’hi haurà d’interessat i un altre de banal? Si hem d’atendre la diversitat no ha de ser des d’un únic model (persona culta, de classe mitjana alta, amb poder adquisitiu, amb accés a totes les novetats tecnològiques, etc.) —la direccionalitat, advertida per les autores esmentades. Si aposto per un aprenentatge experiencial —al matí Juan Domingo  Farnós difonia una entrevista amb aquest titular—, l’exemplifico si llegeixo el meu discurs arrecerat darrera de la taula?

Potser pateixo d’un excés de rEDUvolutionitis. No demano que el pedagog italìà hagués vingut acompanyat de la Fura dels Baus per il·lustrar la seva explicació, però per una persona que confessa que s’expressa molt millor dibuixant que no pas escrivint, per què no es va ajudar de les seves il·lustracions? Què hauria aconseguit si al final hagués projectat al seu darrere la imatge d’una alzina? Com afirma María Acaso, no n’hi ha prou d’anar de democràtic, sinó que se n’ha d’exercir.

 

Provant la cultura compartida

De dhester, extreta d’http://www.morguefile.com/archive#/?q=broken%20glass&sort=pop&photo_lib=morgueFile

Àudio de l’entrada. Cliqueu aquí.

Vaig assumir un curs de nivell D (perfeccionament), organitzat per l’Ajuntament de Gavà en col·laboració amb el Consorci per a la Normalització Lingüística. La novetat era que l’oferíem per primer cop en modalitat semipresencial: al final de cada unitat es programarien  trobades per valorar la unitat i per resodre possibles dubtes. Vaig aprofitar l’experiència de la modalitat a distància a l’hora de muntar-lo. El blog seria un dels recursos que empraríem, però em semblava que podria ser oportú aplicar  l’aprenentatge cooperatiu. Així doncs, hauríem de recórrer a aplicacions de Google (Gmail i Drive).

El blog seria el canal per presentar el pla de treball de cada unitat. A més, serviria per anar presentant les tasques —la majoria, propostes per treballar l’expressió escrita i la comprensió oral—, però també n’hi va haver d’orals. Tasques D CURS 2012  Vaig preveure que havia d’organitzar grups d’experts perquè desenvolupessin els continguts tant gramaticals com els del marc sociolingüístic. La finalitat era facilitar un modelatge cognitiu per a la resta de companys. Però no en vam ser capaços. Només ens vam sortir amb la primera fase, la de grups d’experts. Es van encarregar de crear els fulls de ruta. Ho  vam haver de suprimir a partir de la unitat 3. Cada grup rebia un repte que els havia de servir per valorar el nivell de coneixement previ i que els servís de punt de partida perquè així els facilités el posterior guiatge per als companys.

• unitat 1 grups d’experts i equips
• unitat 2 grups d’experts i equips
• unitat 3 grups d’experts i equips
• unitat 4 grups d’experts i equips
• unitat 5 grups d’experts i equips
• unitat 6 grups d’experts i equips

A part del full de ruta, també escrivien un comentari en què valoraven com els havia anat. Així anàvem component el quadern d’aprenentatge. Com vaig apuntar en la valoració dels cursos a distància, no hauria d’haver repetit les preguntes per  a la reflexió —com observa Elizabeth Ellsworth—, sinó que a mesura que ja s’hi habituaven l’informe hauria d’haver estat més lliure. Aconseguim perdre aquest esperit avaluatiu ja que s’automatitzen les respostes. També repetíem el dietari d’aprenentatge. Proporcionava prou informació a l’hora de preparar les sessions presencials.

Quant a les trobades presencials, vaig decidir que les aniria programant en funció com evolucionaven les unitats. D’entrada les havia previst per a l’ocasió de dur a terme la tasca, com va ser en la unitat 1, però va costar mantenir aquest criteri al llarg del curs. En altres ocasions es van plantejar dilemes que servissin per posar a prova els continguts treballats. La darrera trobada es va destinar a repassar i  a planificar la resolució de la prova.

• trobada unitat 1
• trobada unitat 2
• trobada unitat 3
• trobada unitat 4
• trobada unitat 5

Unitat 0: el pròleg. Vaig idear una unitat 0 perquè l’alumnat es familiaritzés amb la navegació del blog. Vaig planificar una activitat inicial amb què els alumnes opinaven sobre el concepte de cultura compartida, exposat per Fernando Trujillo. Aquest comentari havia de servir com a avaluació inicial. També hi havia un altre objectiu “ocult”: plantejar la pregunta per al projecte d’investigació: una altra educació és possible?   Si havíem d’experimentar la col·laboració, calia que empréssim una xarxa social. Vaig decidir l’ús de Twitter. També vaig aprofitar aquesta unitat perquè es fessin la prova i formalitzessin el contracte d’aprenentatge. Finalment, els demanava que recomanessin els recursos que tenien el blog i que valoressin l’experiència. Seguia l’estructura que tan bé em funcionava en la modalitat a distància.

Unitat 1: la patacada.  Les activitats del blog per a aquesta unitat van anar destinades a poder realitzar una tasca final en la primera trobada presencial: presentar un personatge significatiu. Ara bé, el que vam introduir era la formació dels grups d’experts. Es formaven pel contingut que els vingués de gust treballar. Havia pensat en dues fases. La primera  era perquè els components es  convertissin en experts del contingut triat. Després venia una segona fase en què cada expert havia d’ajudar a assolir l’objectiu seu. Això va ser bastant disruptiu per a l’alumnat. De cop i volta, es multiplicaven els canals de comunicació: blog, Twitter, Google Drive i Gmail.  A més, les activitats es diversificaven.. Hi havia les del blog. Els reptes que havien d’aconseguir assolir o bé ajudar a companys a assolir-lo,les diferents activitats del blog tenien activitats o materials de consulta o reforc, Va angoixar bastant  —i amb certa raó!  Ara bé, un altre possible desencadenant del conflicte és la imatge que tenen d’un curs de llengua. El professor ha de facilitar uns continguts, ha de proporcionar uns exercicis per practicar-los i els ha de corregir.

Unitat 2: l’adaptació. Arran del que vaig apuntar en la trobada presencial, vaig mirar de facilitar més l’itinerari d’aquesta unitat. La tasca, aquesta vegada,  anava encaminada a saber resumir un text: els comentaris que van escriure a la unitat 0. Així doncs, la seqüència es va centrar en el resum, sobretot en l’esquema o pla de text, una tècnica que pot ajudar molt a l’hora de planificar un text.

Unitat 3: la pausa. El termini d’aquesta unitat es va veure afectat per la pausa de les vacances nadalenques, cosa que va comportar un retrocés pel que fa a la dinàmica del curs. Si en la unitat anterior un company havia resumit el comentari inicial,  ara era l’ocasió per millorar aquest text. Així doncs, vam treballar la revisió textual i vam aprofitar per presentar els criteris avaluatius d’un article d’opinió.

Unitat 4: la remuntada. En aquesta unitat, vam prosseguir amb l’escriptura. Ara es tractava de publicar la versió final del text.  L’activitat tuitera es va destinar a avaluar l’aplicació dels pronoms de relatiu: havien de formular un eslògan publicitari emprant-ne. Va ser un material valuós per a la corresponent trobada presencial.

Unitat 5: el contagi. Una alumna va suggerir treballar el consum responsable o la cooperació. Em va semblar molt adequat. Per tant, van haver d’elaborar un article opinant sobre aquest tema. Vam mirar de posar en practica la coescriptura. Havien d’enriquir l’argumentació d’un company proposant-li arguments en contra.

Unitat 6: l’epíleg. Vam aprofitar aquesta darrera unitat per treballar el marc sociolingüístic amb el resum del text en català antic i el desenvolupament d’un tema. A més, vam elaborar una banda sonora a partir de la xerrada de Janine Sheperd i havien de presentar un vídeo responent la pregunta d’inici i valorant l’experiència del curs.

Sang, suor i llàgrimes. Satisfà que els alumnes reconeguin que els ha suposat un repte vertiginós aquest curs, però que ha estat capaç de sortir-se’n. Et sents feliç quan alguns conclouen que una altra educació és possible. Ha estat possible no només per l’esforç individual sinó que s’han ajudat . Un dels elements més ben valorats han estat els fulls de ruta. Tot i que si no s’haguessin deixat portar per la desconfiança inicial, hauríem arribat molt més lluny. Si s’haguessin cregut que es podien convertir en xerpes per als companys, s’haurien evitat més d’algun disgust, o fins i tot certa solitud. És una pena que els hagués fet por reflexionar sobre el seu procés d’aprenentatge. Haurien guiat més ràpidament i més efectivament els companys. Ens reca abandonar la zona de confort. Abans i després de les trobades presencials tenia una frase al cap: “Això no és un curs de llengua.”

Potser vaig atabalar amb recursos 2.0, però val la pena si al final els alumnes reconeixen que els ha ofert noves possibilitats per comunicar-se. A més,  em nego a pensar que una llengua només serveix per transmetre i memoritzar continguts gramaticals, sinó que serveix per pensar, fer i sentir, les bases per adoptar una actitud.

 

L’aprenentatge d’allò inesperat

Fitxa bibliogràfica

És curiós perquè la lectura d’aquest llibre va coincidir amb la resposta per correu electrònic d’un dels al·ludits de l’anterior entrada. Vés per on, però la lectura de la carta em va ajudar a entendre un dels conceptes que esmenta la professora nord-americana: el de la direccionalitat. Em sembla que la meva anàlisi patia d’excés d’aquesta tendència. Quan anem d’autoritat, imposem el nostre punt de vista.

Carla Padró, que va moderar la trobada entre les dues docents, s’encarrega d’editar la conversa de l’esdeveniment. No ha transcrit el debat reflexiu sinó que ha mirat d’ordenar el diàleg i de trobar-hi un sentit des del seu vessant professional. També és professora a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Sembla que més aviat aquest encàrrec editorial li ha servit per reflexionar sobre la seva pròpia tasca docent a partir del perfil i de les paraules de les dues expertes. Així doncs, ha agrupat en quatre apartats o capítols: Sobre la publicació, La pedagogia crítica, No sóc qui la pedagogia es pensa que sóc i L’aprenentatge d’allò inclonclús.

Del primer capítol, m’ha sorprès que totes tres han adoptat la Pràctica Reflexiva en la seva labor  perquè són addictes al verb aprendre més que el d’ensenyar. Aquest constant replantejament els ha conduït cap al que s’anomena ara aprenentatge subversiu. Pel que fa al segon capítol, destacaria el currículum placenta de María Acaso. Segons ella, l’educació ha de tenir una finalitat de desprendiment. Entenc que ha de proporcionar ales als alumnes. Ha de comportar un procés transformador que neix a partir d’un compromís. Ara bé, Ellsworth és qui articula unes observacions més punyents. Alerta del diàleg transmissiu d’un sistema tradicional en què menysté qualsevol punt de vista crític. Però també adverteix del risc que aquesta amenaça es difongui amb la reflexió —recordem que les dues són professores de Belles Arts; això deu explicar  aquesta aversió que senten per la reproducció—; a més, qüestiona la pedagogia crítica perquè, d’entrada, no ha sabut unir la bretxa entre saber teòric i experiencial; en segon lloc,  perquè planteja un discurs abstracte i racionalista; finalment, denuncia el mite repressor de l’Altri que exerceix aquest corrent educatiu.  No ens ha d’estranyar que amdues professores apostin per un enfocament regeneratiu que s’allibera de currículums imposats. Aquest model es basa en la participació  a partir d’accions útils en què tothom aporta el que té per poder créixer plegats  —un dels principis de la creativitat.

Quants als dos capítols següents, el tercer continua desenvolupant els punts de vista de les dues professores, Sobta la reflexió de l’editora quan descobreix que un professor se’l valora més pel seu coneixement teòric que no pas pel pedagògic. També nota que l’enfocament que practica Acaso no només transforma l’alumnat sinó que canvia el docent. Recorda l’aclariment d’Ellsworth que en aquests models cal aprendre a negociar per adquirir compromisos o acords, propis de contextos democràtics. Pel que fa al darrer, apuntem les paraules de la professora barcelonina:

(,,,) enseñar sin dirigir, sin premiar; aceptar lo inevitable, pensar en textos parciales, permitir mundos plurales

Tot i que el llibre se centri i aprofundeixi en la pedagogia artística, cal destacar la labor de Carla Padró, sobretot en el primer capítol en què elabora el perfil de les dues docents, citant els conceptes que van plantejar en sengles obres anteriors.  Penso que ,encara que divulgui el pensament de la nord-americanca i de l’espanyola, és un exemple de reflexió de la seva labor docents.

Per acabar, enllaço la ressenya que va escriure una de les protagonistes del debat. Cliqueu aquí. També teniu les cites que vaig extreure del llibre. Cliqueu aquí.

Aquesta entrada s’hauria d’haver titular Això no és una ressenya