This is Art Thinking

Vaig conduir un taller dins de la  III Jornada del CPNL per a la Millora Professional.  A l’hora de presentar-lo a la comissió organitzadora, vaig tenir algun dubte. Volia plantejar-lo com una experiència: mostrar accions, provades a l’aula, que servissin per exemplificar els quatre principis de l’Art Thinking. La comissió organitzadora, en cas d’acceptar-la, t’oferia 10 minuts per exposar-la. No em volia complicar gaire la vida, podria aplicar l’estratègia de cara a la barraca,  però se’m van plantejar un parell de dubtes. En primer lloc, podria parlar d’emoció i aprenentatge d’una manera expositiva?Potser el repte que se’m presentava raïa si era capaç de capgirar el discurs explicatiu, típic d’aquestes situacions,  experimentant alguna acció amb els assistents.  A l’hora de titular la proposta, de seguit em va venir al cap el programa que presentava Ramon Gener.  Per sort, la comissió va acordar que havia de ser més aviat un taller que no pas la crònica d’una experiència.

Em va costar de preparar-la.  Em feia un cert respecte.  En primer lloc, mostrava la meva pràctica davant de companys i en temia la reacció. I si verificaven la meva imatge d’estrafolari o d’il·luminat… I si interpretaven que les acciones només eren numerets enginyosos a l’aula. En segon lloc, em va resultar difícil triar les quatre accions. Em podia fixar amb les que havien tingut més bona acollida amb el darrer grup (#s3cast17); però furgant en els fitxers, en vaig desenterrar més. I em preguntava si il·lustrarien bé cada un dels fonaments. I, finalment, dubtava si calia que desplegués una explicació teòrica o m’havia de limitar interpretar l’acció —per què l’havia dissenyada, què pretenia provocar en l’alumnat. Fullejant el llibre de María Acaso i Clara Megías per documentar-me,  em vaig adonar,  d’una banda, que em fotia en un vesper a l’hora de  seleccionar-ne els conceptes més rellevants i, de l’altra, que m’urgia fer-ne una nova lectura. Ho he provat però, com em passa amb la majoria dels seus llibre, no avanço més d’un parell de pàgines ja que gairebé cada paràgraf et provoca reflexions.

Finalment, el taller es va estructurar a l’entorn de cinc accions (Secció de vent,  #Empaperem 1, #Empaperem 2, Bombardegem coneixement i Petricor), algunes inspirades en obres d’artistes: Joan Brossa, Ignasi Aballí, Casagrande i Nicolás Paris. Ara bé, el dia abans em vaig decidir per incloure’n una de nova. Si el programa televisiu m’havia servit d’inspiració, calia planificar-ne un petit homenatge: el mateix que van fer a la sèrie Breaking Bad en el primer episodi, Èxtasi. I amb una petita banda sonora perquè ambientés cada intervenció.

dav

detonants a punt

edukits

L’home pissarra. Em vaig presentar amb una granota. Vaig convidar als assistents a mirar la careta del programa i que es quedessin amb una paraula que els havia impactat. Vaig repartir retoladors i els vaig animar que m’hi escriguessin aquestes paraules.  Malgrat que alguns considerin que el missatge és bastant ensucrat, penso que hi apareixen alguns conceptes, fonamentals,  de l’Art Thinking: art, emoció, singularitat, subjectivisme…

Secció de vent havia de ser, en principi,  el detonant inicial del taller. Els assistents es trobaven un globus a la cadira. El van haver d’inflar mentre sonava La cavalcada de les valquíries. Havíem pactat un senyal per esclatar-los. Hi havia amagat un capmany, moneda oficial del grup #s3cast17. Al darrere cadascú tenia un element del mapa conceptual amb els principis de l’Art Thinking, una adaptació del que presenten les autores del llibre . Van haver de recompondre’l. Tenien, però,  algunes pistes per formar-lo. El valor del bitllet indicava el nivell jeràrquic del terme.

Posant en comú tots els capmanys

Provant de reconstruir el mapa conceptual

Aquestes dues primeres accions evidenciaven com havia emergit l’actitud lúdica — un terme defensat per Imma Marín i que coincideix amb els objectius de la pedagogia sexi de María Acaso— per part dels assistents, necessària per atraure la curiositat, l’esforç i el plaer, components essencials per a l’aprenentatge. Els globus van permetre introduir un bloc teòric sense haver de recórrer a l’explicació magistral. A més, ens convertíem en creadors de discurs tots plegats.

#Empaperem 1 i #Empaperem 2 un dels altres edukits que es trobaven els assistents a la cadira era un exemplar d’un dels cartells elaborats per l’entitat Empaperem.  Vaig adaptar un dels cartells de Joan Brossa en què els plantejava una pregunta.  Servint-se del cartell com a model, havien de respondre la pregunta en un full que els vaig repartir. Van dipositar al terra de l’aula els producte. Després els vam tombar i van descobrir que eren fotocòpies de material que teníem al Servei. Havíem aconseguir recrear una obra d’Ignasi Aballí, una paret coberta de les nòmines seves com a professor de l’Escola Massana. Així el pintor pretenia denunciar l’escassa professionalització d’un artista.  Aquesta acció ens havia de servir per experimentar els pensaments divergents.  Els va sorprendre que cadascú tingués un model diferent de cartell. El resultat va ser un mural ple d’eslògans variats i creatius. Així evitàvem l’homogeneïtzació, un dels causants del tedi acadèmic. Fomentàvem el subjectivisme i el pensament crític.

eslògans reinvindicatius

material tediós

Bombardegem coneixement vaig plantejar aquesta acció per evocar la intervenció que va fer el grup Els Viatgers en una cloenda del cursos per commemorar el 80è aniversari de la Guerra Civil. És la perfomance que vam acordar el grup per cloure la nostra participació en el projecte col·laboratiu Huertos literarios, liderat per Ramón Besonías. Es tractava de sorprendre a tots els convidats amb un bombardeig de poemes dedicats al vi. Exemplificava com un grup havia materialitzat un projecte artístic. Ens havíem inspirat en les accions del grup Casagrande i en un dels edukits dissenyat per Clara Megías en una de les edicions de la Escuela de Educación Disruptiva. En aquesta ocasió, els assistents havien de construir un avió en què, en un lateral, tenien una etiqueta i un enllaç.  Eren els diferents projectes que he dut a terme.

Per cloure el taller i aprofitant que les llavors era la metàfora visual de la Jornada, n’havíem de construir una. Vaig seguir una acció que duu a la pràctica Nicolás Paris en el seus tallers vinculats al muntatge Petricor. En aquest cas, els assistents escrivien  un compromís mentre anaven responent quatre preguntes: qui?, a què es comprometien o amb què s’emportaven del taller?, on? i quan?

Un compromís

una llavor

Vam esperar que algú plantegés alguna pregunta per desvetllar la darrera sorpresa. Comptàvem amb la presència d’una alumna,  Andrea Beltrán, interessada en Art Thinking. Era la persona idònia per respondre els dubtes dels assistents. La preocupació era com havíem treballat la gramàtica. Algú es va adonar que a l’hora de formular el compromís, havíem posat en pràctica els components oracionals. A l’hora de crear els eslògans, els alumnes ja facilitaven prou material per revisar errades i resoldre dubte per refermar-los més endavant.

En definitiva, l’art és un canal per aprendre un idioma. A més, et permet combinar diferents llenguatges i així no limitar-te al verbal. I si a l’hora de muntar una presentació t’adones que en pots fe-ne una altra amb tot el que has descartat…

 

Tirant de beta

1a sessió. Retrobament amb un grup del curs passat, tot i que amb algunes noves incorporacions. Vaig a preu fet. M’oblido que els antics alumnes volen celebrar la tornada a la rutina. He recuperat el començament del tercer trimestre amb Els Viatgers.

Ha costat que interactuessin amb l’activitat d’escalfament, la de La primera lletra. S’han format capelletes. De totes maneres, els alumnes nous  s’han desinhibit ben aviat i s’han integrat de seguida. He adaptat el baròmetre per reflexionar sobre aprendre o aprovar. En lloc d’utilitzar la imatge de les píndoles, m’he servit la de coneixement o informació. Tothom s’ha decantat cap a la del coneixement. Abans, l’he introduïda amb una pregunta. “Quina és la capacitat amb què hem nascut, segons la Generalitat?”

Acció performativa per desacralitzar la prova. S’han animat a oferir brindis, seguint la tècnica d’Erin Gruwell. Ritual de Jordi Ferreiro i, finalment, han fet el model de prova individualment. La majoria d’antics alumnes s’han queixat que els havia fatigat bastant, mentre que els nous se n’anaven desangoixats. Creu i cara.

cava, gots, estris per fregar i fulls

passarel·la per al brindis

fent el model de prova

 

L’infiltrat

“Si t’ho vols pensar…” Com t’ho has de rumiar si un amic compta amb tu per participar en la tercera de les taules d’experiències de l’Escola d’Estiu de l’Educació per a Pesones Adultes. A més, t’anomena una de les companyes amb qui compartiràs espai, l’Anna Tur. Et dóna carta blanca per presentar el que vulguis. Va ser l’autor d’una de les primeres felicitacions que vaig llegir per a la festa sorpresa dels cinquanta i que em va deixar catatònic més de dotze hores… D’altra banda, em feia molta gràcia coincidir amb l’Anna perquè ens vam conèixer en una xerrada de la María Acaso. Em va preguntar: “Jaume, tu, com fas les classes?” Era el moment de mostrar-li-ho.

Vaig estar dubtant què podia explicar. Vaig optar d’utilitzar el repte de Ramón Besonías havia plantejat en el grup de Facebook: publicar un dibuix que representés el curs 2015-16. Així doncs, demanaria als assistents què volia que els expliqués. Retia un petit homenatge a la #gramàticaMàtrix de Josep Miquel Arroyo. Vaig repartir una còpia, en forma d’avió, per a cadascú, però les vaig deixar al terra, sota les cadires i de cap per avall. Les van haver de tirar-se-les. Rememoràvem el bombardeig poètic que van dur a terme “Els Viatgers” en la Cloenda.

Un cop vaig agrair la invitació, vaig confessar els meus dos darrers impactes pedagògics. Revisant la meva trajectòria professional, m’he vist com un terrorista de la zona de confort a l’aula. Considero que aquesta actitud és imprescindible a l’hora d’aprendre i és la que intento fomentar entre l’alumnat. Va arribar el moment de prendre la primera decisió: com volien que relatés l’experiència. La majoria va optar per la píndola disruptiva, ai, la vermella.  Ara bé, hauria d’haver previst una solució per satisfer la minoria que volia que relatés d’una manera més conservadora la pràctica. Així hauria exemplificat el desapoderament educatiu.

Per al relat de l’experiència havia adaptat l’activitat de les 10 pistes. Per parelles, havien d’esbrinar el significat de cada imatge. Jo només respondria afirmativament o negativament. Vaig pensar que d’aquesta manera la narració podia ser més distesa i que construíem el discurs entre tots plegats. Com amb els alumnes.

Anna Tur i Maximiliano Alcañiz

Joan Lluís Monjo

 

 

Els Viatgers (3a etapa)

Vam arrencar el darrer tram d’una manera bastant disruptiva. Va ser una declaració de guerra  en contra de l’aprenentatge formal i  de l’avaluació certificadora —Hugo Pardo Kuklinsky, on et puc deixar el meu CV? Si més no, era mantenir a ratllar el pànic per la prova i el certificat i evitar que malmetés tot el que havíem aconseguit en els dos trimestres anteriors (1r i 2n trimestre) : la confiança en el grup per generar coneixement plegats, és a dir, aprendre els uns dels altres prescindint de continguts.  De totes maneres, ideant el Projecte Mínim Viable per desenvolupar en aquest tram de curs, vaig mirar que els objectius no es distanciessin gaire dels de la prova: presentar-se, escriure un article d’opinió, participar en un dietari, opinar sobre herois i cloure La vinya literària.

Vam  començar amb una activitat lúdica com a detonant: el baròmetre. S’havien de posicionar segons si les seves expectatives eren aprendre llengua o bé aprovar un certificat. M’hauia d’haver quedat amb la imatge del resultat perquè alguns que van triar aprendre la llengua, després han mostrat el seu individualisme. Vaig organitzar un brindis, com el primer dia del segon curs d’Erin Gruwell. Tothom va oferir un parlament per agrair que havien aprovat. Això sí, per formular l’agraïment, havien de trepitjar un model de prova. Així vaig que tots participéssim en un ritual per desacralitzar la prova.

imatges cortesia d’Ana Chacón Gallardo

Vam aprofitar en la següent sessió de plantejar un parell de tasques que ens servissin d’avaluació inicial perquè els alumnes es fessin conscients del seu punt de partida. Van haver de participar en un procés de selecció per formar part de l’Escola d’Herois.  Havien de gravar un vídeo explicant perquè hi volien ingressar i quin poder tenien. Com passa sempre, alguns alumnes  avergonyits i d’altres ben desinhibits; els resultats, sorprenents. Una sessió esbojarrada, però veus cares somrients i de gaudi. D’altra banda, els vaig demanar  que escrivissin un text responent a la pregunta: Si eren herois per un trimestre? 

Havia previst que les heroïnes esdevinguessin les unitats didàctiques i que finalitzaríem cada unitat amb alguna perfomance homenatjant la personalitat estudiada i amb un joc, elaborat per companys del mateix grau, però del primer trimestre.No obstant això, el curs es va concretar en la lectura col·laborativa del llibre d’Anna Vives i Francesc Miralles. Vam llegir l’article de Saïd El Kadaoui Moussaoui. El món d’ahir. Aquest text model  va servir per conèixer què havia de millorar cadascú del seu  article d’opinió.  Van enllestir -ne una altra versió. La seqüència  va continuar amb la planificació d’un article d’opinió. Vaig seguir bastant el que havia treballat en el C2: tria del tema i justificació, planificar tesi i arguments, contrastar idees amb altres lectors… Finalment, cadascú va triar una de les heroïnes. Cada grup va haver de preparar un elevator pitch defensant el seu personatge. A partir de les intervencions, vam elegir la padrina del curs. El grup de Janine Shepherd va aconseguir que el seu personatge fos el més votat. També vam acordar que escriurien en grup un article d’opinió amb el títol La lliçó de… Havien de donar a conèixer a la resta d’alumnes del Servei la seva heroïna amb un apunt al blog. A més, vam escriure un missatge electrònic convidant el personatge i plantejant-li cinc possibles preguntes.

Quant a La vinya literària, calia concretar com el desenvolupàvem en aquest trimestre. Havien apuntat organitzar un tast i una perfomance. En principi, havíem reservat la darrera sessió abans de la prova per anar a celebrar un tast. No vam preveure que podia haver-hi companys que fossin abstemis, com va passar. Vaig patir una lumbàlgia inoportuna la setmana del tastet. Així que el vaig substituir amb la tria d’una desena de poemes quan vam tenir acordada quina seria la nostra participació en la cloenda d’enguany.

(vídeo cortesia del SLC de Castelldefels)

Tal com he comentat més amunt, vaig voler experimentar la performance com a recurs didàctic- A banda de les que hem anat detallant, vam  provar el #ritualImelda, inspirat per Jordi Ferreiro. Cadascú havia d’esquinçar el full de la prova model escriure-hi com foragitaria la prova. Havia de plegar ben petit i dur-lo una setmana a sobre. Per reviure tot el que ens havia impactat del llibre Si creus en mi, et sorprendré, cada alumne va haver d’escriure una paraula sense veure-hi i seguint el traç que li marcava una altra persona a l’esquena. Vam aprofitar el Dia Mundial del Joc per repassar amb els jocs dels companys i com que vam constituir  els grups per acomplir les tasques finals, vam confeccionar una estructura amb les varetes que van guanyar el trimestre anterior.

Vam acordar que cada dia recordaríem la sessió anterior redactant-ne l’acta, només en 21 paraules. Primer, l’escrivien individualment i després la posaven en comú en petits grups. L’atzar, però, era l’encarregat de designar l’acta publicada.

Hi havia encara alguns alumnes que els sobtaven les performances. S’esperaven un model més tradicional d’ensenyament, tot i que sabien reconèixer la intenció de l’acció (experimentar aprenentatge) s’esperaven l’assoliment d’uns continguts o bé que els transmetés aquesta obligació. És l’eterna disputa entre aprenentatges formal i informal. A més, l’amenaça de l’examen no ajudava a trencar prejudicis. Per tant, finalitzo l’experiència satisfet dels resultats, però amb certa frustració. Tinc la sensació que no he sabut ajudar a tot el grup.

Si voleu saber-ne més, cliqueu aquí.

 

Per molts anys!

Ja es pot imaginar la il·lusió que vaig sentir quan em van animar a participar  en aquesta iniciativa. Ha de saber que vostè i Francesc Balagué em van animar a crear aquest blog. Primer, havia de ser per no perdre el contacte  amb un grup memorable, com tants altres han vingut, que finalitzaven el seu itinerari d’aprenentatge. Em semblava que era el pretext perquè no deixessin de posar en pràctica tots aquests anys. Però es van sentir més atrets per l’invent del senyor Zuckenberg que no pas per aquesta plataforma. El trobaven difícil. No em vaig desanimar pas. Van venir més intents, amb encerts i amb fracassos.

Ahir vam cloure una nova aventura, de la qual em sento molt satisfet i orgullós: Els Viatgers. Ha estat l’intent d’oferir els tres cursos de nivell C1 prescindint de nivells sinó que fos el més inclusiu posssible, que s’enriqués de la diversitat. L’aventura  va començar amb una espantada per part d’antics alumnes que tenien el català com a segona llengua. Es van acovardir pel nivell oral que tenien els catalanoparlants. Hem acabat amb una negror amenaçadora. Alguns dels alumnes catalanoparlants han valorat que aquest curs ha estat incapaç de satisfer les seves necessitats: s’ha primat la millora de l’expressió oral que no pas la gramàtica. Segur que se li acaba de dibuixar un somriure sorneguer. Cada vegada m’adono que el món educatiu predominen les paradoxes.

Però com li he confessat tampoc em penso deixa vèncer. Continuaré intentant que l’alumnat vegi la utilitat tant de la llengua materna com si és una altra llengua. Les llengües ens serveixen per comunicar i, per tant, per construir coneixement, per expressar emocions i sentiment, per socialitzar-nos i sobretot per jugar i jugar-hi. I la millor manera d’aprendre-la és parlant-la i escrivint-la. Els animaré  que no defalleixin si tenen dubtes lingüístics, sinó al contrari, perquè aquesta llacuna els ofereix una oportunitat d’aprendre’n més.

Moltes gràcies i per molts anys, Felipe Zayas!!

 

Els Viatgers (2a etapa)

Aquest segon trimestre s’ha caracteritzat per aprofundir més en el pensament visual, no només del meu vessant com a planificador sinó que m’he atrevit a explotar-lo a l’aula amb els alumnes. M’imagino que es deu al fet d’aproximar-nos al món de Joan Brossa. De la mà del polifacètic artista,  hem transitat de la funció poètica a experimentar amb el  llenguatge visual.  D’altra banda, arran de l’anàlisi del primer trimestre, he anat incorporant alguna millora o bé algun replantejament.

Tal com es pot observar en el Projecte Mínim Viable, havia previst alguna activitat per a l’avaluació inicial, però vaig prioritzar l’acollida del nou alumnat. Del decàleg que haurien de redactar plegats per formar part del grup, vam acabar elaborant un guió visual perquè les noves alumnes expliquessin Com apreníem Els Viatgers?

Emblemes from Jaume Sans i Vellvehí

M’havia fixat que havien d’obtenir emblemes a mesura que superessin els reptes, però vaig llegir el llibre d’Álex Rovira Los siete poderes i em va facilitar la idea. Per cada repte que assolissin n’obtindrien un. Llavors vaig recordar el primer S3 a Castelldefels. Per tant, si aconseguien els set poders, una vareta podria ser el millor obsequi. No m’imaginava pas com els engrescaria! A més, vaig improvisar, mentre els informava que havien guanyat el primer emblema, per què no improvisàvem una activitat de guerrilla urbana: escampar els poders per espais públics. Com que el nom fa la cosa, els emblemes han viatjat força. A més, cal aclarir que aquests emblemes els van crear els mateixos alumnes quan van crear poemes visuals a partir de cada un dels poders.  Per falta de temps, només en van poder idear els continguts de tres.

Els tres reptes que els vaig plantejar —ens hem distanciat d’un dels principis del desapoderament educatiu: la negociació dels objectius— van ser escriure la reserva d’una visita guiada al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), organitzar La vinya literària —va ser la nostra contribució en el Dia Mundial de la Poesia— i elaborar un vídeo per al programa educatiu Hemisferi Dret Càpsula 3 del MACBA.

D’altra banda, hem creat altres productes: els poemes visuals dels poders, un mapa visual de l’accentuació i uns anuncis de productes miraculosos per a l’ortografia de les fricatives alveolars. En principi, aquest darrer producte havia de ser l’edició d’uns bitllets com a moneda del curs.

La reserva va ser el pretext per treballar la carta formal. Primer, van escriure una carta presentant-se com a mereixedors de la vareta. Aquesta activitat va servir com a avaluació inicial de la carta formal. La van escriure individualment, després la contrastaven en petits grups i en proporcionaven una a la posada en comú. Finalment, entre tots decidíem la carta que ens agradava més.

Quant a La vinya literària, en aquest trimestre la van materialitzar, després d’haver-la plantada en el primer trimestre. A partir de les obres triades, cada alumne va haver de gravar-ne una introducció i plasmar el poema en un dibuix. Vam confeccionar un parell de murals digitals.

Pel que fa al programa educatiu del MACBA, els alumnes es van implicar a l’hora de filmar les situacions que els marcaven les cartes. És una pena que,  un cop han superat les reticències inicials, s’avergonyeixin del producte final. No els va costar gens improvisar: des de desplaçaments imitant escenes que acabaven de mirar en un vídeo a actuacions d’un equip de natació sincronitzada.

 

Hem de destacar que tot i la campanya de guerrilla urbana ha tingut escassa repercussió els emblemes han estat un revulsiu. Ha engrescat a la majoria de l’alumnat. N’hi ha que tenia ganes que els plantegés el repte per aconseguir un emblema o bé n’hi havia que tenien ganes d’aprofitar viatges personal per escampar-los.

Em feia por experimentar amb l’alumnat el pensament visual. És ben veritat que amb por no s’avança ni evoluciones. Pertànyer a #Dibújamelas, m’ha animat i m’ha facilitat l’experimentació. Rebre agradaments d’algun dibuix  per persones que admires no té preu, llegir comentaris coratjosos tant dels dos coordinadors com de companys t’estimulen, adaptar propostes de companys t’engresca. I si els alumnes et pregunten si no els demanaràs un dibuix per plasmar el que han après o bé per valorar el trimestre, t’infles de satisfacció. L’aprenentatge és social.

Ara bé, hem viscut alguna ensopegada. Arran de l’espantada d’un alumne, que va coincidir passat l’equador del curs, em va crear una petita crisi. La vaig exposar a l’aula. Aquell dia els alumnes em van donar dues lliçons magistrals. La primera, em van reiterar plena confiança amb la metodologia. La segona, una alumna va pronunciar una reflexió molt aguda:  “Com vols que guanyem confiança, si tu ets el primer de perdre-la.” Tal com havia apuntat com a feblesa, he de millorar en l’acompanyament: se m’escapen força detalls.

De nou, es va precipitar una tempesta l’últim dia. Alguns alumnes els amoïnava que s’acostés la prova per al certificat. Aquell dia, vaig agrair tenir una vareta a les mans, perquè quan no convencia amb arguments amb els descreguts els formulava un encanteri. Transformats. I si no, vaig amenaçar que començaria a reclamar emblemes…

Per acabar, us deixo el recopilatori del curs.

//storify.com/Txaumell/els-viatgers-2n-trimestre/embed?header=false&border=false//storify.com/Txaumell/els-viatgers-2n-trimestre.js?header=false&border=false[View the story “Els Viatgers (2n trimestre)” on Storify]

 

Els Viatgers (2a etapa)

Em malfio que tingui gaire sentit publicar el Projecte Mínim Viable del curs ara, quan ja s’ha acabat. Tot per la mandra per relatar l’experiència d’aquest segon trimestre. Com em va passar amb el primer. Tot el matí  vaig suar la cansalada per tancar l’experiència, i en menys de mitja hora planifico el segon amb quatre gargots. Coses del pensament visual!

Vaig fixar en el dibuix les poques idees que tenia clares. És un dels avantatges d’aquest mètode, sobretot per a persones tan disperses com jo. Em puc passar tot el matí divagant amb una de les idees. Primer, seguint les recomanacions d’Álvaro Solache, provaríem d’aplicar un pla d’acollida per a les noves incorporacions: els antics alumnes haurien d’explicar quins són els requisits per formar part del grup d’Els Viatgers als companys nous. Entre tots, haurien de redactar un decàleg.

Els Viatgers haurien d’assumir un pas endavant. S’havien de convertir en superherois aconseguint poders. Així doncs, seguint un dels fonaments de la ludificació, cada vegada que assumissin un repte, guanyarien un emblema. Si demostraven a final de curs que els havien obtingut tots, guanyarien una vareta.

Com que havíem d’experimentar el programa educatiu Hemisferi Dret Càpsula 3, ens hauríem d’aproximar al món brossià. Sense adonar-me’n, les lletres van anar prenent importància, que continuarà en el tercer trimestre. D’altra banda, volia aprofundir en la pràctica reflexiva —com t’envejo, Arroyo!—, malgrat que vaig quedar bastant insatisfet del rendiment dels Pensem-hi, adaptant una activitat d’un professor francès: editar bitllets amb els continguts apresos.

Finalment, hauríem de negociar com concretaríem la segona fase del projecte La vinya literària.

 

Bretxa

7a sessió amb l’S1. Divendres unes companyes em preguntaven com ho feia per conciliar tanta diversitat de nivells en aquest grup i quin havia estat el motiu per no seguir l’itinerari reglat. Els vaig contestar la segona  pregunta, però la primera em va suscitar la imatge que encapçala aquest apunt.

La sessió de dimarts va ser un fiasco. Ara aprofito l’escalfament per repassar un contingut. En aquest cas, va ser la separació sil·làbica a partir de paraules que els venia al cap. L’activitat va anar prou fluïda, cosa que ens va permetre donar per assolit aquest objectiu. Cares de satisfacció. Vaig aprofitar aquest moment per homenatjar la secretària de la sessió anterior. La música va funcionar. Imitem el ritual dels medallistes olímpics. L’anterior secretari guardona el nou secretari, mentre jo faig d’hostessa.

Vaig formar sis grups per treballar la revisió de les errades de les dues primeres actes. Vaig aplicar la tècnica passa el problema. Cada grup ha de resoldre un problema i el passa a un altre grup. La roda s’acaba quan el grup rep el primer problema. Llavors han de contrastar la seva resposta amb les dels altres grups i decidir quina és la correcta. En principi, l’activitat va funcionar. Però un parell de grups es van engrescar amb l’activitat i van respondre la pregunta tan ràpidament que se la van intercanviar. Van trencar la roda. Van provocar que hi hagués un embolic de respostes per contestar. Era la nuvolada que amenaçava la tempesta.

Vaig començar la posada en comú per la pregunta més difícil. Ho he de tenir en compte per una altra vegada. Consensuarem una graduació de dificultat dels ítems. Comentarem de més senzill a més complicat. Em vaig presentar tan eufòric a l’aula per haver adoptat aquest sistema…

Em van fer soritr la fera magistral que vaig estressar la majoria. Vaig anar etzibant complement directe, verbs transitius, pronominalització del complement directe, preposició, complement indirecte… Per poc he de córrer a buscar aigua del Carme o he d’avisar el SEM (Servei d’Emergències Mèdiques). Té nassos que compliqués tan l’expicació per tancar la polèmica i arengar que en el segon cas ha d’anar sense preposició. A partir d’aquest moment, cada error que debatíem creava més confusió i pànic. I així ens vam allargassar la resta de la sessió. Vam haver d’ajornar la concreció dels projectes.

L’Eudalda i el Carles es van esperar al final per comentar que es veien molt perduts. Els vaig demanar disculpes perquè precisament volia evitar aquest tràngol. És curiós. Durant les primeres sessions vaig haver de tranquil·litzar els alumnes del curs passat perquè reconeixien que els faltava fluïdesa. Ara, qui els havia ocasionat aquesta por eren els que estaven neguitosos. Aula capgirada!!

8a sessió amb l’S1. Tenia ganes de valorar la sessió anterior i examinar si era útil la revisió dels errors. Abans d’entrar a classe em va venir al despatx el Juanjo. Va escriure l’acta del dia anterior. Em va confessar que havia tingut ajuda de la seva parella, catalanoparlant. Mentre xerràvem, em va donar un parell de pistes. Va reconèixer que encara no se sentia capaç d’escriure en català. Ho havia de traduir. Vet aquí l’explicació per què cometen errades del tipus:

Relatant el seu expedient acadèmic, em va avergonyir. Havia deixat estudiar als dinou anys i als trenta-quatre va començar una carrera. Sort dels vídeo tutorial! L’havien ajudat a posar-se el dia. Ara, es perdia amb l’etiquetatge gramatical emprat a classe. Met, fes-t’ho mirar!!

Vam començar la sessió amb una activitat de repàs. Els vaig demanar que pensessin en noms, propis o comuns. Volia que repasséssim quan apostrofem,  Una altra vegada vaig cridar el mal temps. Van sortir noms de països!  Mentre comparaven els resultats per parelles, vaig observar com s’establia una relació simbiòtica. La Transi recordava a la M. Àngels l’apostrofació mentre que ella li ajudava com havia de pronunciar les paraules. Ho van reconèixer davant de tothom. Es va produir un ambient més calmat que el de la sessió anterior.

Tot seguit, vaig ajornar per al final de classe la foto de grup. Els grups van reprendre la discussió per concretar el projectes, però vaig observar un parell de bretxes. La Mónica, que havia decidit encarregar-se de la presentació de tot el grup, va arreplegar la majoria d’alumnes que havien fet campana la setmana passada. Li van qüestionar el prototipus i van ser incapaços d’ajudar-la. En el grup dels “horts literaris” va passar el mateix. Només tiraven del carro l’Elena i el Pablo, mentre que la Leticia i la Vivi matenien una actitud bastant passiva. Penso que no les van entendre quan van explicar el projecte de #TotssomSalim. Volien repetir una experiència similar. Potser la culpa va ser meva d’ajuntar-hi l’Elena i el Pablo. Els el van capgirar.

 

Ens vam haver d’apressar per fer-nos el retrat del grup. Vaig desaprofitar una ocasió perquè juguéssim. Si ens anomenem Els Viatgers, hauria estat bé que ens haguéssim fotografiat en situacions de viatges. Per exemple, en una sala d’espera d’un aeroport.