17a sessió. Prossseguim amb la dèria de transformar els alumnes en superherois. Ara és el torn de l’Eva, la Transi i el Celes.  Hem quedat una mica abans perquè em puguin presentar el seu relatograma. Dijous els és impossible assistir. Estan nerviosos, però l’activitat d’emergir el poder els calma. Els faig la fotografia de rigor. L’Eva s’ofereix per començar el relat. Quan acaba, tant la Transi com el Celes la feliciten. Ja ha sorprès als companys amb alguna ocurrència. La Transi es disculpa per la seva minsa creativitat. Són uns apunts. Aprofita les guàrdies per enllestir aquestes tasques.  Trobo que és una bona pensada: en groc, les respostes; en fúcsia, els arguments. Destapa la valencianitat adormida. Finalment, el Celes ens ofereix una recepta. Ens va anomenant cada ingredient. Em deixen atònit i sense temps per preparar la sessió.

M’hauria agradat començar-la com en la primera sessió, amb les cadires en cercle, amb una carta sobre el seient —de cap per avall— i el model de prova amagat sota el cul de la cadira. Reparteixo els darrers post it per conèixer els darrers poders. I més fotografies de rigor. Ara reparteixo les cartes. Han de trobar la persona que tingui la mateixa carta, però d’un altre coll. Un cop hem repetit el model de prova, organitzem l’esmorzar per al proper dia. S’han guanyat la carta.

18a sessió. Preparem l’aula. Disposem la taula gran al bell mig de la sala. Parem la taula entre tots. Costa, però aconsegueixo que ens hi asseguem al voltant. Els pregunto si volen presentar el relatograma mentre mengem. Acorden primer explicar la valoració del curs i després fer el piscolabis. Els poso una condició: que facin una roda en què cadascú feliciti el company per la seva narració. Cal que argumentin la felicitació. Quan ens adonem, només tenim  vint minuts per endrapar dues quiches, una truita de patates, gaspatxo, pa amb tomàquet, embotit, cocinhas i un deliciós pastís de crema de llimona, una llimonda, refrescos i cava.

IMG-20150611-WA0002

Les conclusions que trec de les seves narracions:

  • El relatograma ha estat un bon recurs. Segons la majoria, desinhibia. Així es veien capaços de xerrar al llarg de la sessió. Els ha proporcionant molta fluïdesa.
  • L’equip. Vaig haver d’escoltar la tirallonga de felicitacions per adonar-me que cadascú havia assumit un rol per tirar endavant les sessions. Van destacar la importància tant dels líders, com dels migcampistes i dels defensors. Tothom havia contribuït a avançar i a consolidar l’equip. Tenia sentit els criteris avaluatius del Fernando. L’Aliou va destacar la paciència que cadascú havia tingut respecte dels altres companys. Ara bé, com la Laura va observar, cadascú havia desenvolupat una creativitat per fer front tants els reptes com els projectes. Tothom s’hi ha implicat de valent, tant els que només podien venir a un nombre determinat de sessions com els que han pogut venir sempre. Tothom ha reconegut que venia a gusta al curs. Haver creat el grup de Whatsapp també ha ajudat a mantenir el caliu fora de l’aula.
  • L’enquesta. La Johanna va evocar com una de les activitats més memorables. Li havia agradat sortir de l’aula i va recordar la participació de José Ángel Ruiz Pérez en el projecte Jo vinc d’un llarg silenci. Visca la força centrífuga!!
  • El desapoderament educatiu. Ens va costar, però ara que començàvem a descobrir l’entrellat d’aquesta metodologia s’ha acabat el trimestre. Ha facilitat que es creés un ambient de tranquil·litat i de llibertat, de tolerància amb l’error i, sobretot, de confiança. Encara que algú ha reclamat més reforç gramatical, la majoria ha valorat molt positivament aquest mètode d’aprenentatge. Em va fer gràcia que destaquessin que havien après moltíssim vocabulari. El Fernando el va qualificar d’útil: el que aprenia a l’aula ho podia utilitzar al carrer.

valoracionssuggeriments

Així doncs, hem de prosseguir aquesta línia: o bé impulsant l’avaluació ètica o bé construint una escola de superherois. Álvaro Solache, com tens l’agenda? Disposo del millor equip del món i sospito que encara en puc treure més suc.

https://www.haikudeck.com/e/1gAvLiclKt/?isUrlHashEnabled=false&isPreviewEnabled=false&isHeaderVisible=false
Els relatogrames del curs – Created with Haiku Deck, presentation software that inspires

És el que podria exclamar quan em fico al llit després d’haver preparat una reunió. M’estalvio de fer-ho per evitar un ensurt a la meva sòcia de llit i per no espantar el parell d’obres adolescents que dormen plàcidement a la planta baixa. Em sap greu decebre-us si us pensàveu que aquesta entrada seria una recopilació de crits de guerra de rockers. Aprofito el relat de la darrera sessió de treball per comunicar que hem establert una salutació que ha esdevingut la nostra ensenya.

Compteu que si a partir d’ara escolteu esclafir a riure algú ja podeu ficar la mà al foc que teniu algú de l’equip a prop vostre.  És la versió nostrada de l’expressió quillenca i xonenca de pichas y chochos. És el que comporta engegar un projecte i acabar-ne una fase valorant que ens hem convertit en un equip o en una pinya. És el fet de suar la cansalda de valent, d’anar superant dificultats. Acordar uns criteris  i indicadors ha estat feixuc, però ha valgut la pena. Una tasca que ha durat mesos però que al final ja hi tenim la mà trencada. Ens hem adonat del valor de la feina feta quan hem mirat d’aplicar-los per elaborar una pauta de revisió o per establir un pla de treball. Només cal  5 minuts aproximadament per confeccionar un d’aquests materials.

D’altra banda, també m’agradaria anotar unes observacions. La primera, una companya va comentar que un alumne, coach professional, l’havia felicitada per negociar un contracte pedagògic. Segons ell, era una bona estratègia per implicar i conscienciar l’alumnat del procés que emprenia.La segoa. Mentre apuntàvem les maneres que podíem implicar l’alumnat, un company va expressar un neguit. Em van venir al cap les característiques que ha de tenir un docent  segons Carl R. Rogers. Només vaig ser capaç d’apuntar-ne les dues primeres: honestedat, autenticitat, confiança en l’aprenent i comprensió empàtica. Finalment, va ocórrer un conflicte, imperceptible. Vam comparar les maneres de presentar el pla de treball d’una unitat. La majoria de models ens eren familiar, però va sorprendre el mapa conceptual de l’Olga Esteve sobre L’escola que aprèn. Van queixar-se que era incomprensible. Era el moment de fer la pausa. Havent tornat, van ser capaços i capaces de fer-ne un similar adaptant els criteris i indicadors d’una unitat que havien esgranat. El que em va sorperdre més és que ja no van qüestionar el model amb què s’havien basat.  Les necessitats bàsiques, cobertes?

Deixeu-me que digui: gràcies, botifarrons i pantafenes!! Bones vacances!

Vaig descobrir el pare de la psicologia humanista gràcies a aquest article de Joan Mallart i Navarra, L’educació emocional

D’ençà que em vaig reconèixer com a persona intuïtiva en el llibre d’Eduard Punset, tinc la sensació que abuso d’aquest tret. És l’hora de preparar la reunió per a  l’equip i m’enceto un debat intern, ric i plural. Em costa fixar els objectius: en tinc un devessall. Esclata un xàfec  de neguits i incerteses que ocasiona que em pengi constantment a la figuera. M’entesto a documentar-me. M’aferro al cercador com una taula de salvació. La recerca esdevé angoixosa perquè va passant el temps i trobo força documentació interessant. Així, doncs, vaig apedeçant l’esquema de la reunió, fins que al final hi trobo el desllorigador o el fil amb què enfilant els diferents apartats.

Per a aquesta reunió hi havia diferents temes que m’amoïnaven. D’una banda, ignorava la manera de posar en comú els criteris avaluatius que havíem enllestit. De l’altra, calia valorar tot el procés que hem engegat. Acabo cada reunió copsant que algú s’ha convençut del caràcter regulador o formatiu de l’avaluació, però d’altres encara no s’hi han pronunciat. Repassant el bloc sobre avalaució vaig fer una ullada a la presentació de la Neus Sanmartí al Congrés europeu Avaluar per Aprendre. Les falses creences podia ser un bon material per acabar de debatre l’escepticisme d’algunes persones –llàstima que ja havia fet una activitat similar en la sessió anterior! Finalment, vaig decidir que la millor manera de començar la reunió seria negociant els objectius de la reunió entre tots.

Mentre seguia la conferència de Jane Jones  a gràcies als apunts que va compartir la Guida Al·lès, vaig rebre la notificació d’un component de l’equip que havia fet els deures. Havia penjat els criteris avaluatius. Els vaig llegir. Eureka! D’un sol cop podia matar dos pardals. Ja sabia com podíem fer la posada en comú dels criteris d’èxit, provant de fer un experiment. Vaig adaptar aquests criteris del company per valorar la tasca que havíem fet. Provaríem què pot sentit l’alumnat amb les nostres  qualificacions. Ja no vam poder prosseguir més la sessió. Mentre valoràvem els comentaris va  aparèixer els primers dubtes i les observacions. Un cop més, vaig haver de treure la raqueta i anar de banda a banda de l’aula per anar parant tots els cops. Aquesta és la presentació amb les conclusions que vam ser capaços d’acordar.

<div style=”width:425px” id=”__ss_8365120″> <strong style=”display:block;margin:12px 0 4px”><a href=”http://www.slideshare.net/Txaumell/atzucac&#8221; title=”Atzucac”>Atzucac</a></strong> <div style=”padding:5px 0 12px”> View more <a href=”http://www.slideshare.net/”>presentations</a&gt; from <a href=”http://www.slideshare.net/Txaumell”>Jaume Sans Vellvehí</a> </div> </div>

L’equip va considerar unànimement que el primer era encoratjador. Ara bé, algú va obrir la caixa del trons: va confessar que no se l’acabava de creure. Les persones que no havien pogut complir amb la tasca no podien acceptar una felicitació. Vaig haver de recordar què fa Guardiola amb els seus jugadors, com són les seves declaracions. Com mira que tothom se senti  que forma part d’un equip. És la millor mostra de desplegar un model educatiu inclusiu. Aquest ha de ser el nostre objectiu com a docents: aconseguir que el nostre grup d’alumnat formi part d’un col·lectiu, del millor equip. Pequem de bonhomia —bonisme o pedagogia de plastilina, pels crítics– si  reconeixem l’esforç de l’alumnat? Aquests és un dels valors que destaquen tots els analistes de l’estil de Guardiola i reconeixen que és un dels factors dels continus èxits del Barça. El concepte d’equip en què cadascú és indispensable per avançar en pot ser un altre. És una idea extreta del món casteller. Si hi estem d’acord, per què ens fa tanta gràcia aquesta declaració?

Com valorareu aquesta actuació d’Els Marrecs de Salt? Us recordo les qualificacions: A= excel·lent, B= acceptable, C= insuficient, D= deficient.

I aquest equip de futbol?

Si la motivació mou muntanyes –com il·lustren aquests vídeos–, també hem de creure que  l’avaluació ha de motivar. Així aprenem.