El camí de la creativitat

Dilluns, 21 de novembre, va tenir lloc a  l’Auditori del Campus de Poblenou de la Universitat Pompeu Fabra Profesores innovadores y emprendedores, ideat per Aulas Creativas. L’acte estava estructurat en tres parts: una masterclass a càrrec de Hanoch Piven, una taula rodona sobre innovació educativa i la revelació de l’empresa emergent que representaria Europa en uns premis mundials.

Hanoch Piven va començar la seva exposició esmentant el seu material artístic: els objectes quotidians. Va trencar el prejudici que l’artista és un geni des del seu naixement sinó que el que pretén és comunicar amb el seu públic. Ell ho fa a través dels objectes. Va recordar que tots teníem una vena creativa i ho va exemplificar quan juguem amb el menjar per cridar l’atenció de la mainada.

Va evocar la seva trajectòria professional.Va anar a Nova York per ser caricaturista, però estava insatisfet dels seus dibuixos. Va descobrir un cartell d’El gran dictador. El va inspirar per crear les seves caricatures. Un altre moment decisiu va ser quan va començar a rebre creacions per part de nens d’arreu del món arran de la publicació del seu llibre La pluma violeta. A partir de llavors, va participar en tallers per escoles adreçat tant per a criatures com per a adults.

A continuació, va mirar d’establir l’itinerari per despertar la creativitat. D’entrada, es fomenta en la llibertat. No té res a veure amb unes instruccions (com un manual d’IKEA o  les indiciacions del GPS) ni amb una autopista en què tens fixat el trajecte i està bandejada la imprevisió. La creativitat, segons l’il·lustrador, s’adiu més amb una carretera (les scenic routes americanes). El trajecte pot ser més difícil i arriscat, però esdevé molt més gratificant. Hi pots descobrir vistes increïbles. Va citar Paul Valéry

Observar és oblidar el nom d’allò que observem

Hem de recuperar l’instint caçador dels nostres avantpassats. L’art és joc. Els jocs ens preparen per a la vida. Hem de tenir ganes de descobrir nous camins, malgrat que topem amb obstacles. Va insistir en la importància de les equivocacions. Va recordar el discurs de Steve Jobs de deixar-ser endur per la intuïció.

Per acabar, va enumerar l’actitud a l’hora d’emprendre aquest camí. Hem d’aprofitar dels bons accidents. Una equivocació ens pot mostrar una nova singladura. Com li va passar a Nova York. Hem de qüestionar els prejudicis. La creativitat és una lluita contra la dictadura del pensament racional i lògic. Hem de maximitzar el que tenim. Cal que siguem flexibles. Ens hem de saber adaptar a nous contextos i tenir compassió pels nostres errors. I cal tenir present sempre que som lliures.

Relatograma elaborat per Cornelia Brezing

Tot seguit, Pierre-Antoine Ullmo, conductor de tot l’acte, va donar pas a la taula rodona, moderada per Manel Jiménez, en què van participar Davinia Hernández-Leo, Judit Llavina i Eduard Vallory. Finalment,  va anomenar les empreses emergents finalistes. Va aprofitar l’assistència d’alguns creadors perquè expliquessin què els havia motivat a crear-les. Va desvetllar quina empresa era la seleccionada.

Em va entristir que el debat sobre innovació educativa s’allunyés  de la premissa que havia fixat Hanoch Piven. Innovar, per mi, és emprendre singladures  a l’aula un cop has abandonat l’autopista d’un model tradicional. Decidieixes complicar-te perquè tampoc et satisfà seguit una ruta convencional.

 

Crònica setmanal

Sessió 9a Vam encarar la setmana i la sessió animant-los cap al proper repte. Vet aquí que vaig recordar les sensacions del curs passat quan començàvem a provar el desapoderament educatiu. Després de presentar el text que havíem enviat al MACBA i els tres emblemes en joc, vam recordar un dels projectes del trimestre passat amb una pregunta com s’imaginaven l’hort que vam començar a plantar.  En petits grups els vaig plantejar tres preguntes. Només vam ser capaços d’acordar quines obres analitzaríem. Va  causar basarda resoldre com les analitzaríem i quin producte elaboraríem. Em vaig adonar que feia temps que no negociàvem res. Cares d’angúnia i de “Jaume, lidera-ho tu!”. Jo, immutable. Em sembla que hauré d’idear la resta del projecte.Mentre escric aquestes línies tinc una veueta que em xiuxiueja que ho plantegi demà a l’aula. A més, ahir, presentaven la nova tasca del grup #dibújamelas. Així doncs, ja tinc material per al nou repte…

Vaig aprofitar els grups per recrear el poema de Joan Brossa Crònica d’un error. Em va semblar que ens podia servir com a divisa del curs. Els vaig proposar que en grups s’inventessin una altra. Vaig imposar dues condicions. Havien d’incloure la paraula crònica en el títol i havien  d’utilitzar  els quatre adverbis temporals. Primer, van rondinar. Tot seguit, es van anar sentint intents d’ofegar rialles. El resultat va ser sorprenent. I molt humà.

 

Com que m’havia merescut l’emblema del primer repte —havia enviat la carta triada!—, vaig aprofitar que havia d’anar a Sant Boi per deixar la insígnia.

Sessió 10a. La majoria va reconèixer que li va entusiasmar l’activitat creativa final. Vam remprendre l’hàbit d’un alumne que assumeixi el rol de secretari. Em vaig haver de disculpar perquè no havia preparat el joc sobre Joan Brossa. Sessió més aviat classicota, però en canvi plantejant activitats col·laboratives va ser més païble.

Primer, vam fer un dictat de paraules per repassar  la dierèsi. Va servir per resoldre alguns dubtes, cosa que va mantenir un cert ambient distès. Tot seguit, havia previst l’ortografia de la s sorda. Vaig organitzar petits grups. Vaig distribuir els ítems d’un típic exercici d’omplir buits entre els quatre components de cada equip. Va generar alguna inquietud. Una alumna va rondinar i va protestar per l’estratègia de recórrer a llengües romàniques per aclarir algun dubte. De totes maneres, va funcionar planificar els exercicis així. El primer va ajudar a deduir-ne les regles; el segon, a aclarir alguna dificultat. No ens va donar temps de dur a terme alguna activitat per practicar el pensament visual. Havia previst o bé una campanya publicitària o bé idear medicaments, idea de Dolores Ojeda

 

Els Viatgers tenen poder

3a sessió Des de dijous que barrinava com podia explotar les cartes que van escriure… Una sortida va ser crear una base de dades —manual!— de les errades de les cartes. Vaig mirar de classificar-les en  grups (accentuació, apostrofació, homofonies, interferències…) Potser podria repetir la tècnica de Passa el sobre per resoldre les errades o bé proposar-los de constituir grups d’experts perquè dissenyessin uns itineraris d’aprenentatge. Ara bé, també tenia les meves reserves.  Em feia por que esmercéssim força estona amb la posada en comú de cada un de la tipologia de les errades si em decantava per la primera opció.  També vaig calcular una mitjana comptant el nombre d’errors i de textos.  Em va semblar molt alta mentre que les meves companyes els va semblar que era un índex bastant baix. Una altra sortida va ser el comentari que em va escriure Ainhoa Ezeiza en el mur del grup. Va ser prou orientador. De vegades em faig creus com em costa desempellegar-me d’un enfocament tradicional. La docència és un calvari de contradiccions.

Vaig apressar una presentació abans d’entrar a l’aula i la connexió es va declarar en vaga. Tampoc vaig poder triar una llista musical. Respiració profunda. Vam començar la sessió amb el poderòmetre. Em va sorprendre observar que la majoria el pintava amb un nivell força alt. De totes maneres, els he de repassar perquè hi ha informació valuosa.  Una persona ha indicat que té molt poca confiança i un altre va puntuar molt baix la unió.

Vam prosseguir reflexionant amb la carta. Els vaig administrar una pauta de revisió. Esbufecs. Em vaig adonar que les creus anaven d’una columna a l’altra. Vaig formar parelles, amb els cordills, i els vaig repartir a cada un una carta. Les havien de revisar. A més, havien d’acordar un error per comentar-lo en veu alta. Els vaig apuntar a la pissarra i els vam anar resolent.

Els vaig comentar que el gurú de la vareta hauria tingut problemes per respondre cada una de la carta. Hi mancaven les dades del remitent. Així doncs, els vaig proposar que el primer repte seria saber redactar una carta formal. Van assentir. Els vaig demanar, però, quantes sessions creien que els caldria per superar el desafiament. Van respondre que en un parell de setmanes. També els vaig plantejar la mitjana d’errades. Vam fixar que miraríem d’abaixar el registre a la meitat . Com era d’esperar, va crear reaccions contradictòries. Aquest objectiu va motivar a un grup mentre que un altre es va desanimar. Veuen que és per culpa seva que la mitjana fos alta. Una altra ensopegada al viacrucis. Com acceptaran cometre errades si adoptem una revisió competitiva? Com podrem reforçar el valor de la unió del grup si alguns components ja desconfien de les seves possibilitats? De totes maneres, pretenia que es responsabilitzessin del seu aprenentatge. Vaig aprofitar l’avinentesa per presentar el pla del curs.

Per acabar la sessió, vam repassar la disposició de la carta formal. Vaig formar petits grups i els vaig repartir un sobre en què hi havia una carta desfragmentada. La van haver de recompondre.

L’anècdota de la sessió. Mentre els presentava el pla del curs, es va sentir la sirena d’una ambulància. Els vaig avisar que em venien a buscar. Els vaig dir que entrarien dos sanitaris i els comentarien que fa més d’un trimestre que em busquen. Ens vam petar de riure.

 

 

 

 

 

El sarau de l’altre dia

2a sessió amb l’S1. Ja m’ho ensumava i s’ha confirmat. Els vaig desconcertar en la sessió anterior.

Hem començat amb una activitat d’escalfament per repassar noms i per donar l’oportunitat de qui s’estrenava avui es presentés a la resta de companys. Ens hem passat la pilota. Primer dèiem el nom i una afició. En la segona ronda, havíem de recordar el nom i l’afició de la persona a qui passàvem la pilota. Primers comentaris: “Ostres, jo fotut de memòria!” I mira que l’altre dia no paraven de preguntar-me si aniríem fent exàmens!!

Tot seguit, hem fet una roda amb què es van quedar de la sessió. M’han agradat els comentaris que han sortit: sarau, nebulosa, mètode atractiu —però efectiu?—, viatge, equip… El Pablo, que és antropòleg, ha reconegut que va sortir satisfet. Després, han escrit un parell de dubtes que tenien. He format grups perquè es comentessin els dubtes. Comptava que els alumnes del curs passat liderarien aquesta activitat, però només n’han vingut la meitat. Han emergit poques preocupacions.

Al final, en la posada en comú, m’ha sortit la vena de capellà. Els he sermonejat bastant. Crec. Els he demanat que confiessin en mi. M’he jugat que si algú no assolia el certificat, li hauria de pagar un sopar.He insistit en el valor humà que pot aportar cadascú al grup i he repetit que no es poden comparar si no és amb un mateix. A més, se m’ha escapat aquest comentari: “Si ahir el president Mas es va declarar un rebel democràtic, per què nosaltres no podem practicar l’autogestió educativa?” Finalment, els he presentat el pla del curs. PLA DE CURS S1

A continuació, els he acabat de repartir els números perquè desxifressin una paraula. Així repassaven inconscientment l’alfabet. Les paraules tenien a veure amb el text que vam llegir en la sessió anterior (AUTOGESTIÓ, COOPERACIÓ, SUPERACIÓ, SATISFACCIÓ, FLEXIBILITAT, DIVERSIÓ, RESPONSABILITAT). La ludificació ha funcionat. En un moment, han repassat l’alfabet. N’hi havia que diferenciaven dígrafs i variants de grafies.

Quan assolien la missió, els encarregava que preparessin una proposta sobre metodologia per plantejar-la a la resta del grup. Haurem d’esperar a dimarts per acordar les decisions.

He comès un parell d’errades. M’he de distanciar molt més del grup. No puc caure en provocacions. M’he controlat, però m’ha molestat alguns comentaris qüestionant el nivell dels companys i m’han qüestionat perquè no corregia errades. He advertit la importància que tindrien els errors. Ara bé, els he preguntat si estarien disposats a acceptar que s’equivoquen. He aprofitat en la posada en comú dels neguit, per anar apuntant errades. Precisament, escrivia la dels catalanoparlants, tan sorpresos pel nivell oral dels companys. M’ha sortit la  vena tradicional. He parat quan notava altes dosis de pal·lidesa.  L’Eva, una sevillana, ha improvisat un recurs per saber com s’ha d’accentuar una o. Ho ha ensenyat a la M. Àngels, una catalana de tota la vida.

M’hauria agradat parlar-los de Melody Gardot i que n’escoltéssim els  dos darrers discos. Penso que era la música idònia per ambientar la sessió d’avui. D’altra banda, primeres reaccions: un intens debat amb els alumnes del curs passat pel Whastapp i una confessió d’un alumne nou. Ara bé, si penso com hem arrencat la sessió em ve al cap  Lila Downs i la colla pollera (María Acaso, Álvaro Solache i Jordi Ferreiro).