Ballar el coneixement per flipar

Em feia una mica de basarda: pesava un record amb regust amarg. Temia  com podia reaccionar l’alumnat de l’altre professor, ja que per motius organitzatius vam haver d’ajuntar dos grups. Ben aviat es van esvair les temences. Els objectius d’aquesta primera setmana eren conèixe’ns per cohesionar-nos com a grup i anant introduint el projecte.

 1a sessió. Em va agradar plantejar la primera activitat— per trencar el gel i per conèixe’ns— com un petit homenatge a una coreografia d’Ohad Naharin: l’ onada de noms. Vam formar un cercle tancat i ens vam agafar de les mans. Cadascú s’aixecava i deia el nom de  la persona que tenia a la dreta.

Ens vam presentar aprofitant pòsits en què vam dibuixar un aspecte de la nostra personalitat, una afició, què esperàvem del curs i un somni.

Tot seguit, vam llegir la primera part de l’apunt de María Acaso. L’havia dividit en cinc parts. Cada alumne havia de titular el fragment que li havia tocat. Després, vam formar grups perquè cadascú expliqués què havia extret del seu paràgraf. Finalment, havien de titular l’article.

Les propostes dels quatre grups

Primera sorpresa! En cada grup es va generar un debat. N’hi havia que expressaven les seves reticències, mentre que d’altres hi estaven d’acord. Vaig aprofitar que tothom estava implicat en el col·loqui per desplegar a l’aula l’estranyament.

Què hi pinta una corda a l’aula?

De sobte, una bretxa!

Repte superat

Havent apuntats els possibles títols de l’article, els vaig anunciar que miraríem de posar a provar les tesis de María Acaso. Es van adonar de la corda. Els vaig explicar que s’havia produït un bretxa a l’aula. Tenien un repte. Havien de ser capaços d’eliminar-la. Això, sí, quedava prohibit ballar. Va sonar el Mambo núm. 5. Ben aviat es va produir la desobediència. Es van posar a ballar i uns voluntaris, amb els peus, van anar arraconant la corda. Per celebrar la victòria, van moure’s per l’espai formant una conga.

Vaig tornar a formar grups. Ara, amb els articles d’opinió que havia escrit el grup d’I3. Algú va quedar meravellat per com escrivien. Així presentàvem als companys el projecte que havíem dut a terme el trimestre anterior.

Llegint “Suspens0”

projecte d’ #i3cast17

reflexionant sobre aprenentatge

Finalment, vaig presentar el programa del curs. Havien de triar quins objectius i continguts volien assolir. Els costava seleccionar-ne.

Sessió 2. Comencem amb una activitat per repassar els noms, Em pica aquí. És una activitat que has de tocar el company. Distèn i diverteix.

Recordem la sessió anterior. Les temences es dissipen. Una alumna es plany que no s’hagin conegut durant el trimestre anterior. Valoren el dinamisme de la sessió i les idees que vam reflexionar: les emocions, l’ambient relaxat per aprendre, el ball i el fet de moure’s.

Posem en comú el mapa d’aprenentatge. No ha funcionat gaire. Van apuntar  més d’un contingut en un pòsit. Alguns els van copiar literalment. Es pot resumir en: verbs i pronoms. M’ho posen bastant fàcil o més aviat em donen carta blanca.

Per animar-nos, els convido que agafin una galeta de la sort. Han de trobar la parella per completar el missatge. Cada parella les comenta en veu alta. Són les paraules de Wilfried von Pappel al documental Five days to dance. De seguida, s’adonen que la dansa pot ser una metàfora de l’aprenentatge. Noto que el que transmet el coreògraf en els seus tallers, també ho puc adreçar en el grup. Percebo caps assentint i pits inflant-se.

Presento el pla del curs. La M. Eugenia ja s’ensuma quin deu ser el projecte artístic: una coreografia, oi? Fem broma entre tots on representarem el ball. Juguem a la Macedònia. S’engresquen de valent. Tothom corre per no parar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Debatem en petits grups si convé crear un grup de Whatsapp. Els convido a crear una banda sonora del curs. Han de proposar alguna cançó en què inclogui la paraula ball o bé que els faci ballar. Alguns sospiten que potser servirà per ambientar el ball. Encara no ho sé.  Per acabar aquest bloc, practicarem una rutina de pensament a partir de xerrades TED en què la dansa és la protagonista.

Acabem encetant la coreografia. He ideat set moviments. Primer, apilem les cadires en dues estructures. A tothom ens recorda fogueres de Sant Joan. Tenia una intenció que hi enterressin el llibre de text. Divideixo la classe en dos grups: aloses i mussols. Com que aquest grup és el minoritari, protagonitzaran els passos següents. Han de triar una cadira de les piles i asseure-s’hi per on vulguin de la sala. Aprofitaran el full que els he passat per simular que és un llibre. L’obren i el tanquen com en el ball d’Ohad Naharin. Les aloses van al darrere dels mussols. Li tapen els ulls i l’acompanyen a voltar la cadira.

 

Dret a decidir

3a sessió. María Acaso insisteix en el rol dels docents com a agitadors polítics, doncs potser que ens ho creguem; i més tenint en compte el context actual. Com que hi havia convocada l’aturada per l’empresonament de Jordi Cuixart i  Jordi Sànchez, vam haver d’alterar l’ordre de la sessió. Mentre esperàvem que toquessin les dotze, vam poder fer una roda en què cadascú va respondre amb què s’havia quedat dijous passat.

Vam reprendre la sessió recordant el nom dels companys — i per donar l’oportunitat per als qui s’estrenaven per fer-se conèixer. Vaig adaptar la cadena de noms. Si l’any passat feien l’animal, enguany reproduïen amb mímica un fenomen meteorològic. La Polinèsia mana. Es van divertir força. La conya va seguir pel xat de Whatsapp.

Tot seguit vam revisar la primera acta. La vaig dividir perquè cada grup pogués revisar -ne un fragment. Vaig desistir de fer la posada en comú tal com l’havia prevista. La idea era que un component de cada equip comentés el que havien esmenat. Sort que em vaig adonar en aquell moment! Calia que tothom tingués el text complet. Vaig optar per plantejar una posada en comú en què cada grup exposava breument què havien resolt.

Com  amb l’altre grup, vam organitzar un referèndum. Calia que acordéssim si completàvem el projecte del curs passat. És a dir, elaboràvem píndoles per als continguts que s’havien desestimat. Vam repassar els continguts gramaticals. Primer, va sobtar aquest plantejament. Els va sorprendre que poguéssim triar continguts. El resultat va ser unànime: prosseguir amb el projecte. Penso que l’ajornarem per al segon trimestre. De moment, traurem suc de la llista de reproducció actual. Au, Met, a flipar…

Era el moment del descans cerebral. Aprofitant que estaven agrupats, van posar-se drets i amb les mans agafades  havien d’evitar que el globus toqués a terra.

dav

dav

dav

dav

Vaig repartir les cartes de rols. Vam constituir nous equips. Havien de pensar en un nom per a l’equip i justificar què feien a Papeete. De moment, es van constituir quatre equips: Els Papeetencs, cinc persones que s’ha trobat a la capital amb diferents projectes;  El Viatge de Nuvis,  dues parelles que festegen la lluna de mel i el guia turístic; Ohana Ocèan, una empresa d’esports d’aventura; l’equip Dory, cinc submarinistes. I , per acabar, vam rifar la ruta de sortida de Papeete.per a cada grup.

Rols: el creatiu, el motivador, el finalitzador, el crític i el cohesionador

Primera peça per al projecte #diumenge.

 

 

 

Tatuant-vos

2a sessió.  Vam repetir l’activitat d’escalfament del grup anterior. També va anar prou bé. A més, descol·locava les persones que venien  més tard. També vam seguir el mateix plantejament pel que fa a la tècnica del baròmetre. Aquí el resultat no va ser tan unànime. Hi va haver un parell de persones que van reconèixer que era cabdal la informació perquè es pogués compartir coneixement.

Vam presentar el pla del curs i el projecte de curs gamificat Paradís 4.0 (#paradis40).  Han d’anar guanyant quilòmetres per poder tornar per fer la prova. Vaig formar grups. Primer, tots els que compartien el mateix fragment de l’article d’Aurora Bertrana i després en grups encreuats. Van haver d’endevinar quin és el lloc que descrivia l’autora. Papeete, doncs, serà el punt de sortida.

Superarem aquesta distància?

Projecte Mínim Viable

 

Finalment, calia anunciar el primer repte per guanyar els primers quilòmetres. Havien de demanar a un company que els tatués una paraula que els havia suggerit el text d’Aurora Bertrana. És una recreació de l’acció que va improvisar Jordi Macián un dia a classe quan va descobrir el xuclet a una alumna. Abans, però, havíem fet una roda en què havíem dividit el grup en dos bàndols: els tatuats i els no tatuats. Cadascú va argumentar la seva posició.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per cert, si en la primera sessió quatre persones van haver de patir la nominació. Ahir  van obtenir un premi: una postal de la ILC.  Seran la plantilla per a un segon projecte artístic. Cada alumne haurà de convertir l’acta d’una sessió en una postal. A veure si aconseguim al final de curs recrear una instal·lació similar a la d’Oriol Vilanova.

 

 

Treballant els quantitatius (2)

14a sessió. De vegades em costa pensar en alguna activitat d’escalfament. Llavors recorro al relatograma. Com que el grup tampoc no és gaire puntual i van arribant de manera gradual, costa preveure un detonant de la sessió. Vaig improvisar una enquesta sobre l’alimentació: si menjaven gaire verdura i fruita.

Sembla que els va agradar el plantejament de la sessió passada, tot i que en tenia els meus dubtes.

Un portaveu de cada grup va presentar les conclusions a què havien arribat. Vam fer un exercici per repassar els quantitatius. Va esclatar la tempesta. Per concloure aquest contingut havia previst la rutina de pensament Abans i ara. Els comentaris van ser decebedors. La majoria va confessar que encara dubtaven del contingut. És curiós perquè quan van exposar els resultats de l’enquesta, havien mirat d’utilitzar-ne i ben correctament. Em continua amoïnant aquesta diferència de resultats si treballes un contingut d’una manera informal o bé més acadèmica. En el primer cas, arrisquen sense importar-los cometre errades; en canvi, en el retorn al passat apareixen tots els fantasmes: queixes per la dificultat del contingut, desesperació i autoestima baixa.

Crec que vaig aprofitar per repescar el descans cerebral que no em va donar temps de fer en la sessió anterior. Vam jugar a pedra, tisora i paper. Després, els vaig repartir les sinopsis i es van anar corregint les errades.

Només em va quedar temps de negociar com volien crear l’alfabet visual. Van decicidir de fer-lo entre tots.

 

Errorisme poètic (II)

6a sessió. Sessió tèrbola. Ens han vingut  tant a fotografiar i a entrevistar-nos per a una promoció de la Casa. Havíem de mantenir al màxim la normalitat i és el que hem procurat, cosa que en alguns moments ha costat. Ves a saber si ja no és cosa del Dr. Mabuse… Potser ha transcendit que ens hem convertit en un comando errorista i ha descobert que volem avortar el seu maligne pla.

Avui, nova incorporació. Nova activitat de presentació. Cadascú havia de dir qui tenia a cada banda. Els he anunciat que això ens servia per conèixe’ns i per anar preparant-nos de cara a l’article.

El Manolo espera que doni l’ordre per començar a completar el relatograma. Sempre és el primer, amb ganes d’escriure la seva impressió. A més, s’ha encarregat d’acompanyar el Jose Antonio, que era el seu primer dia.

M’he oblidat que havíem de fer una roda per explicar què recordaven de quan tenien vint-i-quatre anys. Era el que havia previst per encetar l’anàlisi dels contes de Molta roba i poc sabó. Serà l’escalfament de la propera sessió.

Hem reprès el taller de María Salgado. Hem fet una roda en què cadascú ha presentat com havia transformat l’oració que havia triat. Tot seguit, hem recordat maneres de començar una narració o una anècdota. Les he anat apuntant a la pissarra. Els he demanat que ara anessin apuntant les diferent oracions encapçalades amb una de les expressions i aplicant-les com a anàfores. Finalment, havien de titular el títol amb un nom i un adjectiu de l’oració captada a la ràdio. I poemes fets. Com és usual. D’entrada, els alumnes no hi troben cap mena de sentit, però mentre el llegeixen en veu alta i hi veus un nexe.

He prescindir del descans cerebral. En tot cas, he mirat de crear parelles amb una mecànica més dinàmica —com no, apresa en el curs de Laia Casas. S’han hagut d’ordenar en fila índia segons si vivien més a prop de l’aula. He aconseguit formar dues parelles i dos trios. Els he repartit a cadascú un dels versos encriptats de Maria Mercè Marçal. Em sembla que em va venir al cap aquest poema llegint el pròleg del llibre de Montserrat Roig.

Els ha agradat resoldre l’activitat. Un cop vam poder apuntar el poema a la pissarra, de seguida van anar apuntant idees per saber quin era el motiu que la cúpula ens el proporcionés: si l’autora era Montserrat Roig —ho podia semblar , però de classe baixa la descartava—,  si eren amigues —segurament. Ara bé, el que ens va amoïnar és el tèrbol atzur. Per l’Andrea, creu que es refereix al franquisme; jo, en canvi, és el desig de llibertat. Per mi, avançar transgredint pot comportar confusió, dubte o incertesa. Hauria d’haver recordat com defineix Marina Garcés la rebel·lia, o més aviat la resistència per allunyar-nos de la docilitat, que havia llegit feia poc.

 

Resistència, finalment, és desafiament. Contra la docilitat, personal i col·lectiva, la vida com a desafiament permanent que s’alça, dreta, contra les humiliacions de la dominació, vingui d’on vingui. GARCÉS, Marina (2016): Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla. ATMARCÀDIA, Barcelona, pàg. 92

Els vaig repartir un nou missatge de la cúpula. De seguida el van saber desxifrar. Era la pauta per comentat els contes. Vam acordar quins eren els elements narratius que hauríem de destacar de cada gènere: tema, marc espacial i temporal, protagonista, narrador i anar pensant en una imatge que sintetitzi el conte.

Crec que ja tenim el comando format de moment per tres erroristes: L’estudiant dispersa i…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

s

 

Errorisme poètic (I)

5a sessió. Prosseguim començant la sessió amb alguna activitat per recordar els noms. Aquesta vegada es tractava que diguessin el seu nom en veu alta, però sense pronunciar les vocals. Reacció controvertida: alguns van rebufar per la dificultat mentre uns altres van acceptar encantats el repte. Van riure pels resultats que sentíem.

Vam continuar amb el relatograma. Constato que els va agradar les propostes per contextualitzar el joc: conèixer les obres de Montserrat Roig i el repartiment dels contes de Molta roba i poc sabó.

Vaig aprofitar la posada en comú de la nota que van haver de desxifrar per introduir l’ortografia de les vocals àtones. Gràcies a la rutina que ens va ensenyar Laia Casas: què hi veieu?, què penseu? i què us pregunteu?

Vam treballar aquest contingut gramatical seguint la tècnica cooperativa de passa el problema. Vaig organitzar quatre grups —en aquest cas,  parelles— i anaven resolent els exercicis que es passaven. Van contrastar els resultats la parella que havia estat la primera de fer l’exercici. Aquí, vaig pecar de tradicionalista. En comptes de deixar que fossin ells que n’extraguessin les conclusions, les vaig apuntar jo a la pissarra. Vaig acabar amb la sensació que m’havia carregat tot el que havia aconseguit amb la dinàmica cooperativa

Havia ideat posar en pràctica el que havia après en el taller de María Salgado. L’endemà teníem la sessió reflexiva per comentar l’experiència. Vam començar demanat-los que cadascú llegís una de les frases que havien extret dels contes. Em vaig adonar que els costava triar-les. Més aviat havien triat paràgrafs.  Tot seguit, vam escoltar la ràdio perquè apuntessin una altra frase. No ens vam entendre. Es pensaven que els posaria una emissora i no pas que els aniria passant el dial. Em va sorprendre la facilitat que van tenir de buscar un antònim per als noms que havien triat de cada frase. Vaig haver de demanar que transformessin una de les frases a casa.

 

 

 

Un pal de fregar

Què hi pinta un pal de fregar, una safata amb dues dotzenes de gots, una fotografia de Johan Cruyff i la cançó Heroes de David Bowie en una aula? Doncs l’estrena del darrer tram d’Els Viatgers.

1a sessió. Mantenim la tradició d’anar a arribant  progressivament al llarg d’un quart. Vam encetar el curs amb una activitat de presentació: La primera lletra. Havien d’apuntar en un full la lletra inicial del seu plat, color i animal preferits, el d’una afició i el millor regal que els havien fet mai. Vam formar parelles i van mirar d’endevinar el significat de les lletres. Tot seguit, cadascú va presentar la seva parella a la resta del grup.

Tot seguit, els vaig recordar el debat que s’havia generat el darrer dia de classe del curs passat. Els vaig demanar que formessin una fila índia al mig de l’aula i que saltessin a la dreta el que s’estimaven més aprendre i a l’esquerra els que volien aprovar. Tinc un grup bastant dretà mentre que una minoria va reconèixer que volia obtenir el certificat. Mentre disposaven les cadires en un cercle,  els vaig informar que per a la propera activitat calia que tinguéssim el terra ben net. Així doncs, vaig agafar la galleda i el pal i vaig anar fregant l’espai creat. Els demanava que aixequessin els peus per passar la baieta per sota de la cadira. Reien a pleret.  Tot seguit, vaig anar deixant al terra folis. Així, vaig improvisar una passarel·la. Ara,  els vaig convidar a viatjar pel temps  Ens vam anar al dia 17 de juny, última sessió del curs. Els comunicava que tothom havia aprovat. Va esclatar l’alegria. Van confessar que ho volien celebrar. Els vaig mostrar la safata amb els gots i els vaig informar que me n’anava a buscar l’ampolla de cava que teníem a la nevera. A l’hora d’obrir el cava, els vaig demanar que haurien de formular un brindis. Havien de venir a la taula i expressar el discurs. Vam descobrir que els folis sobre el parquet sec són perillosos: tothom hi relliscava.

Acabada la roda de felicitacions, els vaig demanar que cadascú replegués un foli del terra. De seguida, es van donar que era un full del model de prova. Vaig demanar disculpes. És veritat que tenia previst, tal com m’havien demanat, de treballar el model de prova. Ensopida. Els vaig animar a recuperar l’estat d’eufòria anterior. Havíem de seguir un ritual, el que ens va fer Jordi Ferreiro. Els vaig demanar que esquincessin un tros del full. Hi havien de dibuixar o escriure una paraula que simbolitzés com desafiaven la prova. L’havien de plegar ben petit. Se l’havien de fregar per l’aixella, pel cul. Després,  s’havien de comprometre a dur-lo a sobre durant una setmana  i guardar-lo amb la vareta del curs passat.

A continuació, vaig repartir les pistes del curs a cadascú. Havien de trobar els companys que tenien les altres pistes per descobrir un dels cinc personatges. Les pistes eren les lletres del nom i cognom, una dada biogràfica, una fotografia del personatge, una fotografia i un vídeo musical vinculats amb el personatge. Finalment, cada grup va desvelar quina dona tenia. Va ser el moment per compartir la pregunta del trimestre: Podem ser herois per un trimestre? Per què? També vaig anunciar que Anna Vives, Neus Català, Milena Jesenska, Erin Gruwell i Janine Sheperd ens ajudarien a descobrir-ho.

PISTA1NOMS.docPISTA3OBJECTES.docPISTA4paraules.doc

Abans de plegar, vam fer una roda en què cadascú va expressar amb què es quedava d’aquest primer dia. La majoria va valorar que el brindis havia suposat una empenta a l’esquena. De totes maneres, una alumna, nova, va expressar que se sentia confosa.

 

Bretxa

7a sessió amb l’S1. Divendres unes companyes em preguntaven com ho feia per conciliar tanta diversitat de nivells en aquest grup i quin havia estat el motiu per no seguir l’itinerari reglat. Els vaig contestar la segona  pregunta, però la primera em va suscitar la imatge que encapçala aquest apunt.

La sessió de dimarts va ser un fiasco. Ara aprofito l’escalfament per repassar un contingut. En aquest cas, va ser la separació sil·làbica a partir de paraules que els venia al cap. L’activitat va anar prou fluïda, cosa que ens va permetre donar per assolit aquest objectiu. Cares de satisfacció. Vaig aprofitar aquest moment per homenatjar la secretària de la sessió anterior. La música va funcionar. Imitem el ritual dels medallistes olímpics. L’anterior secretari guardona el nou secretari, mentre jo faig d’hostessa.

Vaig formar sis grups per treballar la revisió de les errades de les dues primeres actes. Vaig aplicar la tècnica passa el problema. Cada grup ha de resoldre un problema i el passa a un altre grup. La roda s’acaba quan el grup rep el primer problema. Llavors han de contrastar la seva resposta amb les dels altres grups i decidir quina és la correcta. En principi, l’activitat va funcionar. Però un parell de grups es van engrescar amb l’activitat i van respondre la pregunta tan ràpidament que se la van intercanviar. Van trencar la roda. Van provocar que hi hagués un embolic de respostes per contestar. Era la nuvolada que amenaçava la tempesta.

Vaig començar la posada en comú per la pregunta més difícil. Ho he de tenir en compte per una altra vegada. Consensuarem una graduació de dificultat dels ítems. Comentarem de més senzill a més complicat. Em vaig presentar tan eufòric a l’aula per haver adoptat aquest sistema…

Em van fer soritr la fera magistral que vaig estressar la majoria. Vaig anar etzibant complement directe, verbs transitius, pronominalització del complement directe, preposició, complement indirecte… Per poc he de córrer a buscar aigua del Carme o he d’avisar el SEM (Servei d’Emergències Mèdiques). Té nassos que compliqués tan l’expicació per tancar la polèmica i arengar que en el segon cas ha d’anar sense preposició. A partir d’aquest moment, cada error que debatíem creava més confusió i pànic. I així ens vam allargassar la resta de la sessió. Vam haver d’ajornar la concreció dels projectes.

L’Eudalda i el Carles es van esperar al final per comentar que es veien molt perduts. Els vaig demanar disculpes perquè precisament volia evitar aquest tràngol. És curiós. Durant les primeres sessions vaig haver de tranquil·litzar els alumnes del curs passat perquè reconeixien que els faltava fluïdesa. Ara, qui els havia ocasionat aquesta por eren els que estaven neguitosos. Aula capgirada!!

8a sessió amb l’S1. Tenia ganes de valorar la sessió anterior i examinar si era útil la revisió dels errors. Abans d’entrar a classe em va venir al despatx el Juanjo. Va escriure l’acta del dia anterior. Em va confessar que havia tingut ajuda de la seva parella, catalanoparlant. Mentre xerràvem, em va donar un parell de pistes. Va reconèixer que encara no se sentia capaç d’escriure en català. Ho havia de traduir. Vet aquí l’explicació per què cometen errades del tipus:

Relatant el seu expedient acadèmic, em va avergonyir. Havia deixat estudiar als dinou anys i als trenta-quatre va començar una carrera. Sort dels vídeo tutorial! L’havien ajudat a posar-se el dia. Ara, es perdia amb l’etiquetatge gramatical emprat a classe. Met, fes-t’ho mirar!!

Vam començar la sessió amb una activitat de repàs. Els vaig demanar que pensessin en noms, propis o comuns. Volia que repasséssim quan apostrofem,  Una altra vegada vaig cridar el mal temps. Van sortir noms de països!  Mentre comparaven els resultats per parelles, vaig observar com s’establia una relació simbiòtica. La Transi recordava a la M. Àngels l’apostrofació mentre que ella li ajudava com havia de pronunciar les paraules. Ho van reconèixer davant de tothom. Es va produir un ambient més calmat que el de la sessió anterior.

Tot seguit, vaig ajornar per al final de classe la foto de grup. Els grups van reprendre la discussió per concretar el projectes, però vaig observar un parell de bretxes. La Mónica, que havia decidit encarregar-se de la presentació de tot el grup, va arreplegar la majoria d’alumnes que havien fet campana la setmana passada. Li van qüestionar el prototipus i van ser incapaços d’ajudar-la. En el grup dels “horts literaris” va passar el mateix. Només tiraven del carro l’Elena i el Pablo, mentre que la Leticia i la Vivi matenien una actitud bastant passiva. Penso que no les van entendre quan van explicar el projecte de #TotssomSalim. Volien repetir una experiència similar. Potser la culpa va ser meva d’ajuntar-hi l’Elena i el Pablo. Els el van capgirar.

 

Ens vam haver d’apressar per fer-nos el retrat del grup. Vaig desaprofitar una ocasió perquè juguéssim. Si ens anomenem Els Viatgers, hauria estat bé que ens haguéssim fotografiat en situacions de viatges. Per exemple, en una sala d’espera d’un aeroport.

 

 

 

Satisfacció

5a sessió amb l’S1. Vam començar amb una activitat d’esbargiment. Vam organitzar una rotllana per jugar a les paraules encadenades. La norma era pensar en una paraula que comenci per l’última lletra de la paraula que ha dit el company anterior. És una activitat distesa i molt adequada per fer-los adonar que de vegades no hi ha gaire relació entre lletra i so. Volia incorporar la tècnica de la Doni Tamblyn per desestigmatitzar les errades, però la primera parella de paraules ja va originar una primera disputa.

Vam prosseguir valorant la sessió anterior.Van anar comentant els diferents continguts de la sessió anterior. Tot seguit, vaig repartir dos post-it de colors diferents. Hi havien d’escriure el nom del grup i una imatge perquè esdevingués la icona. Va fer certa gràcia l’activitat. Vam riure quan vaig anar llegint i agrupant les diferents propostes. El decàleg del primer dia i la metàfora del viatge ha quallat. Vaig riure quan vaig llegir la proposta d’Els Jaumets. “I les Jaumetes”, vaig afegir. Va guanyar també la proposta de fer-nos un autoretrat. Vaig desaprofitar l’avinentesa perquè proposessin maneres originals de fer-nos la foto.

Ara ja teníem una bon motiu per escriure una presentació. Vam decidir quina informació hauria de contenir la presentació. Cadascú en va redactar una. Vaig repartir les imatges de Ramón Besonías sobre els objectius de l’hort literari per formar grups. Els dibuixos també van encantar i de seguida van relacionar les accions amb una altra metàfora del procés d’aprenentatge. Ai, que aviat em quedaré sense recursos per sorprendre’ls. Hauré de demanar ajut… Mary Poppins, que hi ets?

Es van llegir els textos i cada grup en triava un. Mentre el llegien en veu alta els anava escrivint. L’ordinador i la connexió es van comportar! Els vaig proposar que ja teníem material per publicar-lo en el blog. Deixarem fins al cap de setmana —és a dir, ahir— per tancar les votacions. Això sí demanava a cada grup que valoressin positivament els textos que havien descartat. Ho vaig mantenir amb els primers grups que van exposar l’acord. Es repetien. Afirmaven que eren molt semblants.

En vaig sortir prou satisfet, amb una mica de recança per si s’havien avorrit en la posada en comú del textos. A més, una component d’un grup havia suggerit de preparar una presentació més visual. Apuntada la proposta! L’endemà llegia un comentari del professor extremeny en el mateix sentit. És la sensació que experimentem quan els alumnes han aconseguit una fita.

 

Autogestió? I un be negre!

3a sessió amb l’S1. Mira que era ben senzilla de planificar aquesta sessió: hauríem de posar en comú les propostes que cada grup havia pensat i havia de comentar alguns oblits meus. Ai, las.. Ha emergit de nou el docent tradicional.

Els he proposat de començar fent l’animal. Hem fet la roda en què cadascú abans de dir el seu nom i fer el soroll de l’animal que havia pensat havia de repetit tots els noms i les onomatopeies. És una activitat bastant sucosa. Pots repassar onomatopeies, noms dels animals. Al final, hem comentat quina era la finalitat d’aquesta activitat. N’han apuntades algunes, però s’han oblidat de la més important: la d’airejar i oxigenar el cervell. Ha estat divertida, però ha cansat perquè el grup és molt nombrós.

Hem fet una altra roda en què cadascú ha comentat amb què s’havia quedat o amb què havia après de la darrera sessió. Esperava que em diguessin l’alfabet. Els he fet adonar que amb un joc havien repassat un contingut entre ells. M’ha fet gràcia perquè alguns alumnes han apuntat el tema de l’autogestió educativa. Al final de la roda, l’Ana Ch ha observat que les valoracions avui eren molt positives.

Hem recordat les paraules que van desxifrar. Per parelles, han practicat la separació de síl·labes. Mira que tafanejant el  MOOC de narrativa digital m’ha vingut la manera per introduir els dígrafs, la història del rei Salomó. Doncs, va i començo a demanar pels diftongs… En quin merder m’he fotut!  Només hem tingut temps per escoltar les propostes de dos grups. Si això és autogestió, me la tallo i em faig monja!