10 sessió amb B3. Fa dies que em noto neguitós. Des que algú va recordar el nombre de sessions que resten—travessem l’equador—, se’m va fer un nus a l’estómac. Em pensava que dominava aquest pànic… Hauré de finalitzar el trajecte. Encara no he valorat l’experiència amb el grup. Segons els meus càlculs, ara ja tocaria. A més, hem acabat la primera unitat!! N’hi ha que vénen entusiasmats per escoltar cançons o per veure què m’empescaré. D’altres, en canvi, s’asseuen resignats. Els agradaria que obrís el llibre i l’anés seguint.

Ara que ja n’hem fet unes quantes, de cançons del dia, cal una valoració. S’ho prenen molt a pit. Ahir, la Ximena em feia arribar la lletra i l’explicació. No podia imprimir el document a casa. La Leticia va venir amb una fotocòpia per a cadascú amb la lletra de la cançó, excepte per al professor. Visca la #rEDUvolution!  Un altre aspecte per comentar és que els costa moltíssim l’explicació en català. Confessen que no poden controlar l’emoció ni el discurs. Tenen fortes palestres amb el traductor simultani.  A més, aprofitem l’avinentesa per conèixer-nos una mica més. Ahir la cançó de la Ximena va ser tota una declaració de principis seus. La Leticia va posar una actuació en directe de Charly Garcia. En vam descobrir un grup de fans. Va sortir a la conversa records de la dictadura argentina i uruguaiana. La Mariana va ajudar la Leticia a descobrir-nos a qui es referia vertaderament el cantant dels personatges que esmenta en la cançó.

No les tenia totes, però vam acordar la segona tasca. Potser ho vaig embolicar, però van tenir ganes de conèixer la trajectòria de la ILC. Ara la nau haurà fet un viratge.  De totes maneres, mantinc la lectura dramatitzada. Vam anar a la biblioteca a buscar llibres. L’Antonio i la Leticia m’esperaven cadascú amb un llibre de Paco Candel. Eren en castellà. L’ànima els va caure als peus.Em va saber greu. Rodoreda va triomfar. La plaça del Diamant i Jardí vora el mar. Vaig trobar el llibre de Laura Borràs com Dos amants com nosaltres. La Mariana me’l va prendre de les mans. Creia que en podria treure un bon fragment. La Cristina la va renyar: “No és dels escriptors que treballem”. L’endemà,  a la biblioteca, devien haver recollit més ànimes. Finalment, a l’Antonio li vaig endinyar Paraules d’Opòton el Vell. Va arronsar el nas. Les rodoredianes van acollir la Nataliya.

Em costarà abandonar la petita nau que acompanya El Barco del Exilio. Mentre repassava aquesta entrada. M’han fet un parell de regal: el  Joaquín m’ha fet administrador de la pàgina a Facebook —ai, mare!— i de cop i volta catorze persones m’han demanat amistat.

Anuncis

9a sessió amb el B3.  Com que  s’han presentat la Nataliya, la Victoria i la Rocío, he aprofitat com a escalfament recordar què vam fer la sessió anterior. Avui l’Antonio s’ha atrevit i la Leticia l’ha acompanyat en l’explicació. Han fet servir correctament el passat perifràstic.  Després els he plantejat la sessió: escoltar la cançó del dia, valorar els murals i negociar els criteris avaluatius de la tasca final.

La Cristina estava nerviosa. S’ofegava. Ha explicat molt breument que la cançó de Lluís Llach li va recomanar una amiga i que li agrada molt. L’hem escoltada. A mitja audició, la Rocío s’ha queixat que no se sentia bé. Els altres s’hi han afegit. Si la sentia jo que tenia l’orella tapada!!! Els he explicat que la versió que hem escoltat era del darrer concert del cantautor empordanès (?). Per això a l’inici la xiuxiueja amb cadència per anar animant-se a ritme de jazz.  Els he recordat les declaracions de Guardiola fent esment d’aquesta cançó. Finalment, hem valorat l’explicació de la Cristina. La Victoria ha destacat la sentimentalitat de la música. La Nataliya s’ha despenjat i m’ha renyat perquè he escrit sota el signe negatiu el que hauria de millorar la Cristina. Li ha recomanat que es deixés anar i que plorés. Em sembla que encara nedava a les aigües de Formentera.

Els he demanat que pensessin com hauria de ser un bon mural. Després els han constrastat per parelles. Finalment, hem acordat  en què ens fixaríem. M’ha agradat poder contemplar la cara de satisfacció dels quatre alumnes que eren presents. La Zosia i la Cristina m’han demanat si podien millorar una mica el seu arran dels comentaris dels companys.  Extraordinari!!

Com que he vist que encara ens quedava mitja sessió. Els he plantejat la segona tasca: relatar un fet personal. Els he demanat que es preparessin per explicar l’últim dia al seu lloc d’origen o el primer dia d’arribada aquí. Abans que contessin la vivència, hem acordat quins eren els criteris.  He anat a buscar la gravadora. Els he demanat si les podríem gravar en la seva llengua i en català. Tothom ha adoptat el castellà com a llengua materna. Hem perdut l’oportunitat d’escoltar el polonès i el rus a part del castellà.  Un altre fet sorprenent: han explicat una anècdota. Per tant, s’han mogut més per la sorpresa i la hilaritat. Si no em falla la memòria, la Cristina  i les escapades del seu gos, la Zosia i la seva fractura de nas, la Cristina —la de la Mercè Rodoreda i Lluís Llach— i les etiquetes dels seus texans, la Rocío i la por als taurons, la Gina i la fuita de gas del seu bar, la Nataliya i la seva bona sort amb les cagades d’ocells —de gavina, concretament—, la Victoria i la seva visita mèdica —haver d’explicar antecedents familiars sense nivell lingüístic “infart” de l’àvia i “insult” de l’avi i com va aplicar una estratègia comunicativa—, la Loli i el rídicul a l’estanc, l’Antonio i el trajecte de Cubelles a Castelldefels i, finalment,  la Leticia i l’estripada de pantalons.

El docent rampant  apareix de nou. Per què vaig haver de presentar jo els murals? Era l’oportunitat perquè ho fessin els alumnes. Imperdonable. Com a atenuant, encara no estava en plena forma. Al final de la sessió vaig notar que la medicació comença a fer efecte!!

En canvi, va anar molt bé negociar els criteris avaluatius en les dues activitats, la dels murals i la de l’anècdota. Per cert, van considerar que hauria de millorar el meu, de mural. El van trobar massa visual i que la informació s’havia de consultar. Ja veig que es van oblidar que vam treballar la biografia de Joan Oliver el segon dia de la unitat.

Pel que fa al projecte, un xic decebut. Només hem aconseguit dos murals. De totes maneres, destacaria la ufanor que han sentit els dos equips. A més, amb troballes interessants. Se m’havia passat la vinculació de Paco Candel amb Teresa Pàmies.