la foto (1) (2)

Cliqueu aquí per mirar el vídeo

 

Malgrat el nerviosisme, el primer dia els alumnes van habitar l’aula. Alguns van demanar d’escriure a les taules de l’aula, per comoditat. D’altres es van estimar realitzar el parell d’exercicis des del seu lloc. En canvi, altres van preferir anar en una aula contígua per poder concentrar-se millor. Hi ha qui va voler examinar-se més tradicionalment, ignorant el material de consulta i n’hi va haver que van seguir l’exercici com si el fessin a casa o a  l’aula verificant amb els recursos, resolent dubtes o contrastant amb el company. Havien de tenir ganes d’escriure un bon text. I així va ser. Quant al segon dia, primer ens vam fer un parell de fotografies del grup. Tot seguit, els vaig presentar les normes que havia pensat per entomar la segona part col·laborativament. Els grups es formarien a l’atzar. Per això, els havia classificat prèviament en sis categories: líders, colíders, animadors, porucs i imprescindibles. També mirava de col·locar en una mateixa categoria persones que havien format sempre el mateix grup de xerpes. A continuació, els vaig comunicar quins serien els rols de cada equip.  Em vaig inspirar en el món casteller. De fet, vaig aprofitar que teníem una alumna castellera perquè ens ajudés en una sessió a constituir-nos en una colla. Li vaig demanar quins eren els valors que es posaven en joc, quines figures  podríem aspirar a aixecar  i quins eren els rols dels components. Tornant a la prova, els vaig posar una condició:  havien d’anar fent els exercicis tornant-se les responsabilitats assignades. No cal dir que va ser un gaudi observar-los com contrastaven les solucions, s’aclarien dubtes o bé me’n plantejaven a mi. Més d’una vegada, vam haver de solucionar consultes entre tots plegats. En definitiva, és anar bastint un aprenentatge i, per tant, un coneixement col·lectiu. No és així com actuem en l’àmbit familiar o professional?

D’altra banda, vaig prosseguir amb la reflexió com a recurs avaluatiu. Els vaig proposar de construir un dietari d’aprenentatge en el blog. Algú va recomanar que era millor debatre-ho a l’aula perquè desconfiava del grau de veracitat dels comentaris. Vaig acceptar la primera part. Vam mantenir el quadern fins a la tercera unitat. Després tot es va precipitar. Tanmateix, els debats a final de cada unitat van servir per anar afermant la consciència de grup i per comprovar que a mesura que avança el curs més alumnes confessaven que s’estimàvem més aquest mètode que no pas una formació molt més convencional. Així doncs, gràcies a un article de Pilar Jericó vam ser capaços d’entendre la por inicial a canviar. En la segona, una ressenya de José Luis González sobre e’l llibre de Fernando Cembranos i José Ángel Medina Grupos inteligentes. Finalment, alguns van  comprovar en l’entrevista a Yaakov Hetch que era el que dúiem a la pràctica a l’aula o bé uns altres van apuntalar la seva confiança en l’entrevista  a la filòsofa francesa destacant la importància de la singularitat per contribuir en un projecte col·lectiu. Amb aquestes discussions van descobrir un concepte bàsic en el creixement tant personal com de grup: les espirals autopropulsades, crisis que serveixen per convertir dubtes o neguits en fermeses. Semblen retrocessos però són passos que s’han de seguir en l’evolució col·lectiva.

Per acabar, tal com recomana Alejandro Sarbach apunto unes microteories:

En primer lloc, sí que és possible una altra formació en què  se centri en la persona humana, que  menystingui les limitacions de l’alumnat ,i en canvi, en potenciï les capacitats, que el porti cap a un autoconeixement perquè sigui conscient de la seva singularitat  i, per tant, sàpiga què pot aportar a la comunitat.

En segon lloc, capgirar l’aula suposa un daltabaix profund. És anar desfent-se de llast: esquinçar la zona de confort, qüestionar-se (què he après i què aprenc), saber que les certeses s’han d’anar construir,  comporta humilitat (no sóc pas millor que els altres),  aprendre a desplegar empatia (què  i com em poden ajudar/què i com els puc ajudar), ser conscient que formo part d’un col·lectiu. Per tant, el professor deixar de ser el model, l’autoritat. És un component més de la tribu. Més que marcar l’itinerari, ha de possibilitar o bé que cada alumne marqui el seu o bé que el construeixi tot el grup. Parafrasejant una dita: “El professor proposa, però el grup disposa”.

En tercer lloc, penso que la resistència al canvi  és perquè ja ens conformem amb el sistema. Val més ser-ne víctima que no pas lluitar-hi en contra. Qualsevol pretext és bo per romandre en la zona de confort. M’han educat, a mesura que he anat creixent, a ser una persona passiva. Per què m’he de responsabilitzar ara del meu aprenentatge?

En quart lloc, desplegar un model formatiu democràtic comporta deixar de banda l’individualisme i la competitivitat, recórrer al respecte i aprendre a utilitzar l’escolta activa. A més, significa criticar el currículum. Hem d’abandonar el simulacre a l’aula. L’aprenentatge ha de estar connectat amb la relitat perquè sigui significatiu. Confesso que em va costar entendre aquest terme mentre llegia el llibre de María Acaso, però a l’aula vius situacions que t’evidencien aquesta premissa. D’entrada, està adreçat a un alumne ideal que un professionals han decidit. Bé, què has de fer quan les persones que atens no s’hi ajusten? No té sentit memoritzar excepcions o irregularitats sinó, en tot cas, saber per què la norma no recull aquests casos. Reconec que és aquí com a  filòleg que fracasso.

En cinquè lloc, si apostem per un paradigma centrat més en el procés que no pas en resultats, hem de relativitzar el concepte de temps. Com podem mirar d’eliminar la competivitat en les aules si ens escudem amb la temporalització. Tampoc no ha de ser un pretext per tirar endavant un projecte innovador. Aquest també pot ser un motiu que freni la renovació pedagògica.  Ara bé, quan la comunitat educativa estarà a punt per entomar-la? És feixuga si és un acte voluntari. En canvi, compartint-la com s’alleugereix!

I en sisè lloc, es pot conduir un curs  desplegant una metodologia que es basi en la diversió i en el plaer. Ho afirmen els neurocientífics. El nivell de perfeccionament no és sinònim de formalisme pur i dur. Ha de ser un curs en què dotem l’alumnat de recursos perquè sigui competent.I això no està renyit pas amb la fluïdesa. En tot cas, només cal negociar expectatives i interessos amb la part implicada. La #rEDUvolution pot sonar a xirucaire. Qui ho pensa no vas pas desencaminat.  De fet, comparteixen que s’aprèn amb el cap, el cor i les mans. Jo hi afegiria amb l’estómac.

DOCUMENTACIÓ

Anuncis

Com que he anat atrafegat aquest parell de setmanes, se m’han acumulat les reflexions del projecte. M’hi hauré d’anar acostumant. Forma part del procés.  Si amb els del D vam arribar a la conclusió Ricky Martin, amb aquests també.

Sessió 10a. Ens vam allargar amb la romanització en les sessions passades. La Celia ja venia més tranquil·la. El seu home la va calmar. Al final de classe,  m’ho va explicar. Per a una brasilera li sona llatí tota la romanització.  Els vaig proposar de trobar part del patrimoni romà en les llengües maternes. Però predominaven els parlants romànics (castellà , francès i portuguès) en front del suec. És una activitat d’investigació. Va fer llufa. Tampoc no van saber dir noms d’imperis. Potser són manies meves, però els costa quan els demano que comparin el que expliquem amb la seva realitat. Al·lucinen si els demano com ho diuen en la seva llengua, si són parlants de les minoritària a l’aula.  Ara bé, l’Aliou el tema dels imperis el va fiblar. Ens va voler explicar unes lluites entre dos bàndols a l’Àfrica que li recordava les guerres púniques. Em va semblar que em deia que de l’imperialisme, millor no tocar-lo.

Els vaig demanar que expliquessin un record: el  primer dia que van arribar a Castelldefels. Tothom li va impactar la platja!

Sessió 11a Encara no dono per acabada la unitat. Improviso una tasca final: escriure una postal. Els engresca. Abans, però, negociem una base d’orientació. Escriuen el text. El penjo a la paret i els demano que en triïn una que no sigui la seva. Comproven si compleix els criteris avaluatius que hem establert. La llegeixen en veu alta. Ni s’han adonat que em vaig oposar a fer lectures en veu alta a l’aula.

Només ens dóna temps per enllestir les paraules claus de la romanització. Em veig incapaç, per falta de temps, de negociar com podem treballar les restants unitats.

 

 

Sessió 12a Els proposo dues possibilitats: continuar amb el programa o bé organitzar petits grups perquè cada un s’encarregui d’investigar una època. Opten per la darrera solució. Així doncs, podem convertir aquesta tasca en un  repte: acudir a la biblioteca. Recordem abans les estructures que els pot requerir l’empresa. Se n’hi van. Al cap d’una estona entro a la biblioteca. N0més em trobo amb l’equip de l’edat mitjana.

Ja ens hem constituït en comunitat virtual a Google+. Hi han penjat les fotos que il·lustren la postal.

 

Sessió 13a Em preocupada la posada en comú de cada grup. La negocio amb ells. Accepten que cada component d’un grup escrigui una de les paraules clau per cloure la línia del temps. N’expliquen el motiu. Abans, però, fem una roda per valorar la tasca de la sessió anterior. Satisfet del resultat.

Amb el MOOC al cap, en copio una de les tasques de la unitat: l’ànalisi DAFO.  Són incapaços d’entendre-me’n l’explicació. Apuntem fortaleses i debilitats. No em veig amb cor de continuar. Finalment, fixo el termini per finalitzar la tasca col·laborativa que arrosseguem des de principi de curs.

 

Sessions 23 i 24 amb el D. Darrers acompanyaments dels xerpes. Han seguit la tònica dels grups anteriors. He  incorporat en aquestes sessions una activitat d’escalfament de repàs del que van aprendre amb el xerpa corresponent en la sessió anterior. Els va fer certa gràcia l’activitat que havia preparat per als xerpes dels dialectes: una audició de la cançó de Maria del Mar Bonet per identificar si es parlava un dialecte constitutiu o consecutiu a les poblacions que esmenta la cantant. Almenys va servir per esvair l’encapotament de les varietats geogràfiques.  Es compromoten que escriuran un comentari per valorar el progrés de la unitat 2.

Sessió 25a. Abans de reprendre el camí, decideixo que a diferència de la primera unitat, valorarem presencialment el treball dels xerpes. Esclata la tempesta. L’aigua sempre és un regal. Els demano que valorin què ha funcionat i què cal millorar. 

Estic content d’escoltar les fortaleses.  Reconeixen,d ‘una banda,  la implicació  i, de l’altra, que havien estat capaços de concretar el contingut a l’hora de transmetre’l als companys, de la qual cosa estaven satisfets. Apunto el lideratge com a fortalesa, però és la tapadora  de la caixa de Pandora.  A cada grup hi va haver una persona que es va oferir de penjar el material que elaboraven al mural, més aviat pel pànic tecnològic de la resta dels components.  Vaig entendre que el malestar s’havia produït  per remordiments de consciència.

A l’hora de recollir i debatre els punts negatius, cau el xàfec. S’origina un debat.  A la meva esquerra,  el bàndol  més tradicional. S’estimava classes magistrals, destinades a la prova final. El professor havia d’amaçar amb la gramàtica, la repetició d’exercicis. En canvi, a la meva dreta, va protestar una representant del bàndol més disruptiu. Avorreixen classes teòriques. S’estimen passar-s’ho bé a l’aula. Els agrada aprendre dels companys.

Miro de concloure el balanç. Els exposo una reflexió. Tothom declara que li agrada el resum que faig al final de cada acompanyament. Constaten que els ajuda a assolir el contingut. Ara bé, s’han qüestionat per què és efectiva la meva síntesi? Deu ser per l’hora llarga que el company expert ha mirat d’acompanyar-los. Alguns assenteixen. D’altres em defensen de l’ús del mural. Finalment, acordem aprofitar el cap de setmana per familiaritzar-nos amb l’aplicació. Continuo pensant que els pot ser molt efectiva.

Reprenem la sessió. Sorpresa!! Els formulo la proposta d’elaborar una pechakucha. Una majoria s’hi nega. Argumenten diferents objeccions: desconeixement del mitjà, (buscar imatges i text ?!), impossibilitat de treballar cooperativament (?! hem traspassat el pas de l’equador). Són aquests moments que notes que el desodorant t’abandona. Mires de mantenir la calma i certa distància.

Finalment, els demano si volen col·laborar a fer un experiment. Poso en pràctica una proposta de coneixement de grup. És oli en un llum. Tothom hi participa de ple. És el si jo fos. Cadascú ha d’escriure un accident geogràfic, un animal i un personatge històric.  Agrada llegir, escoltar i endevinar l’autor de cada targeta. Em sorprenen els resultats. La majoria confessa que li agradaria ser o bé una muntanya o bé el mar. Accepten que els agrada els reptes i l’amplitud de mira. Es nota que guanya la majoria femenina perquè el personatge històric més anomenat és  Marie Curie. Ah, caram!

Sessió 26a. Entro amb certa recança. Hi he donat voltes com entomar aquesta sessió i com podem treure suc de la darrera sessió… Comencem puntuant la labor dels altres xerpres. Esdevé un moment eurovisiu, però valoren prou bé la feina  dels companys.  Accepto el resultat del dia anterior: desisteixo de crear presentacions a la japonesa,  però poso condicions a l’hora d’elaborar el guiatge dels xerpes:  hauran de limitar l’explicació a 10 min. Presentem la unitat i formem els grups de xerpes. Aquesta vegada introdueixo la pregunta d’avaluació inicial: què saben del contingut que han triat. Genera discussió a cada grup i diria que proporciona certa tranquil·litat. Qui més  qui menys ha recordat bastant el contingut i,  si no, han recorregut al mòbil.  Fan l’exercici. Finalment, acorden les preguntes. Em comprometo a enviar-los el corresponent full de ruta. També els informo que deixem el marc sociolingüístic. Penso proposar-los un projecte més endavant. Aprofito que aquesta unitat aprofundirem sobre la diversitat: què ens pot aportar o bé què ens pot entorpir en el nostre creixement?  Finalment, els comunico que he reflexionat sobre el conflicte de dimarts i que tinc una pregunta al cap: què hauria pensat Marie Curie del debat de dimarts. Els responc que li hauria vingut al cap la cançó de Ricky Martin.

Els calmo que segons els experts hem experimentat una espiral autoimpulsada.  Són cabdals per al creixement de l’equip. Algú recorda una sessió similar. En surto reforçat i amb la sensació que hem ascendit un esglaó.

Dards serindípics: dilluns, “La Contra” amb Yaakov Hetch. la setmana anterior l’hauria pogut escoltar si no s’hagués espatllat el cotxe. A la tarda, conversa #rEDUvolutionària amb Adolf  Murillo i Ribes. Em regala un llibre seu. Caic de cul amb la portada:

detall portada Adolf Murillo

Dimecres, sóc capaç de rellegir l’entrevista de Yaakov Hetch. Descobreixo Hanoch Piven. També participava en l’acte d’Aulas Creativas. Escoltar la seva xerrada m’ajuda a esvair un dubte: per què no puc fer classes més convencionals? L’endemà, acabo El jardín de Babel de Juan Carlos Cubeiro i Marta Romo. M’ajuda a treure l’entrellat del conflicte de dimarts.