Reunió amb l’equip.

Un nou cas de serendipia! S’acaba la reunió i l’Isaac em proposa d’anar fer un toc. Ens estem un parell d’hores — i potser encara hi seríem — debatent dubtes. Té l’habilitat de donar-me corda.  Em planteja una reflexió i xerro, xerro, xerro… Aquestes converses tenen dobles efectes: afermo les meves creences i li  provoco un mal de cap. Em fa gràcia perquè si rebobinem la reunió ens adonem que  ajuden a aclarir  els dubtes que se’ns presenten a l’aula. És a dir, observant-nos podem aprendre com hem de liderar a l’aula. Ves quina descoberta!! És el principi de la pràctica reflexiva.

Primera observació de la reunió: patim els efectes de final de trimestre. Estem esgotats; alguns, desmotivats: el futur és incert. Em sap greu que no sàpiga transmetre que aquestes sessions poden –i han de ser– un tauló on aferrar-nos.

Recordem la reunió anterior. Queda ja llunyana. Em sorprèn que no tinguin presents els objectius de la sessió d’avui. Tothom té l’ordre del dia al davant. Em vaig posant nerviós. M’encallo i no em surten les paraules. Com bonament puc, arranquem la reunió.  Es tracta de reprendre els punts que no vam poder tractar en l’anterior. A més, vull aplicar la dinàmica de treball que proposa Fernando Trujillo. Així la trobada esdevindrà més dinàmica i menys teòrica.

Segona observació: tothom té al cap els darrers esdeveniments eclesiàstics. Hi podem trobar algunes similituds. S’han definit dues línies o punts de vista: els reformistes, que ens agrada mamar teoria per poder desplegar ales i els conservadors –o centristes–, que volen mostres per poder aplicar-les.  I el coordinador –tot i que ja s’ha retrata–, doncs, com el Papa: “Obriu-li el balcó i que s’hi entretingui”. Si aplico la metàfora del camp de futbol, què devem ser de l’equip? Uns, els davanters; els altres, els defensors?

Presento els objectius de la reunió: experimentar la dinàmica dels plans d’acció. Formem tres grups, encapçalats per les tècniques que van exposar els problemes. Fixo el temps i els proposo que elaborin una diapositiva amb les conclusions. S’hi posen. Discuteixen bastant. Els vaig observant, però evito d’intervenir-hi. Respecto l’autonomia de cada grup. Preveig malament el temps. Els proposo de fer les presentacions després de la pausa.

Tercera observació: em fan enveja. Don Finkel és present a l’aula.  Sento algun argument que ja es van plantejar en la sessió anterior. S’haurien d’haver donat per tancat. Al bar ocupem tres taules. És un mercat de Calaf: tothom parla amb el del costat.  Excepte jo, ensopit; encara que la Maria intenta que conversem.

Reprenem la sessió. Costa que cada grup exposi.

Quarta observació: quan tornem de la pausa, em sorprèn que tothom s’assegui en semicercle. Ningú vol exposar les conclusions. Em fan fer de tècnic per passar les diapositives. Així fem les classes?

El primer portaveu presenta el seu pla d’acció.

Pla d'accio 1

Es respira un silenci. Ningú gosa comentar o discrepar. Després d’uns breus moments d’incertesa, intervinc. Pregunto si tothom sap quin és l’objectiu que treballem. Balbucegen capcots tímidament. Dos anys de treball en equip i encara es desconeix què cerquem. Alguns miren de participar tímidament.  M’esvero contingudament. Els recordo que en la reunió de gener vam acordar treballar les fortaleses i febles del decàleg. Regna el desconcert.

És el torn del segon grup.

Pla d'accio 2

I el del tercer grup.

Cinquena observació: curiosa la proposta per debatre sobre les crisis individuals: en capelletes. Com gestionem les dificultats o la presa de decisions, amb el suport d’un company i no pas del coordinador. Per cert, em pregunto si encara tenen el Papa prenent la fresca. Reivindico el meu rol. Els suggereixo que potser el protocol ha de començar pel final: consultar-ho amb el coordinador,  informar de les decisions en les reunions i, finalment, parlar-ne amb algun company.

Comentaris interessants: la Mireia se sorprèn que ningú discuteixi les diferents conclusions. Li confesso que és una mostra dels acords tàcits que hem pactat. Silenci administratiu. Si ningú expressa cap objecció, significa que s’accepta. Després passa el que passa…

L’Anna continua insistint que la funcionalitat de l’equip és potenciar el treball en petit grup, és a dir, que els Serveis treballin més coordinadament. Li sembla que amb una reunió mensual és pot fer poca feina. Ens acusa de pretenciosos.  Li recordo que n’hi ha de molts tipus.

No ens dóna temps per debatre el tercer objectiu. L’ajornem per a la reunió del mes que ve. Es comprometen d’anar-hi pensant. Els demano què s’estimem més: si aprofundir sobre la negociació, que és una de les febleses que vam apuntar o bé els plantejo que hem omès valorar si l’aposta per l’avaluació reguladora ha millorat els resultats. Es torna a produir una disputa. Unes tècniques confessen que és absurd tractar aquest punt mentre hàgim d’administrar les proves homologades. Si no hi podem incidir, no cal plantejar-s’ho. Una d’elles s’oblida que al final de la reunió de gener em va fer palès la paradoxa entre avaluació reguladora i sumativa. A més, cada vegada es comenten casos singulars, incapaços d’assolir el certificat. Finalment, s’adonen que val la pena parlar-ne en la propera reunió.

Cordeu-vos els cinturons, la reunió vinent hi haurà tempesta

Primer consensuar l’objectiu del projecte (obtenir 100% d’assoliment) i després Mètode R5 per analitzar casos singulars.

Crec que serà fonamental el capítol escrit per Mariano Royo, “Centre emocionalment intel·ligents” dins de Darder Vidal, Pere (coord.) i al: Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia. Barcelona, Ediciones Octaedro

Bibliografia:

Anuncis

Sessió amb l’equip.

He anat de bòlit al llarg de la setmana, per tant, hi dedico poc temps a preparar la reunió. Mentre espero al bar, estreno el llibre. Començo per l’últim bloc, dedicat a l’equip de treball.  Em semblen bones les propostes i em fan adonar d’algunes errades que he anat cometent.

Recordem la sessió anterior. M’oblido de projectar els acords i les conclusions. Reprenem el punt de l’equip de treball. Ens surt un mapa conceptual bastant complet. Aquest és el que m’havia preparat abans, amb son i mandra.

22_02_13 Equip de treballar (jo) - Com ha de ser un bon equip de treball

Puc estar prou satisfet del que vam fer entre tots plegats. En canvi, el que va fer figa va ser la d’analitzar diferents models d’equips de treball. Això que amb l’S3 va anar molt bé.  Potser els objectius de les dues activitats eren bastant similars.

En la reflexió del que ens feia falta es van crear uns debats força interessants en els tres grups.  Vam apupntar aquestes febleses:

  • voluntat d’equip
  • tenir clar els objectius
  • acordar-los
  • aconseguir  resultats
  • paradoxa: indivdualitat vs.col·lectivitat
  • compartir

Me’n van soprendre algunes. Per fi, havia sortit el de la pertinença (consciència d’equip, encara que els desagradi que ho defineixi així) . Es manifestava la divisió de bàndols o de punts de vista.  Em sap greu que alguns se sentin ignorants o menystinguts.  Reconec que de vegades poso la directa i també de vegades ens hem encallat en disputes sense cap conclusió.  És evident que els projectes s’han d’entomar amb tot  l’equip. Ara bé, ens costa comprometre’ns.  És per temor, degut a la penúltima feblesa. La Maria ho va manifestar clarament: “Surts de la reunió rumiant com ho aplicaràs  i quan ets a l’aula tens pànic d’aplicar-ho”. Ana Hernández ja ho destaca com un dels perills del treball en equip.  A més, vaig haver de recordar què va passar en les dues primeres fases de l’equip. Un bàndol es va sentir exclòs.

Quants als objectius  i  acords, em va estranyar. Intento negociar-los a cada reunió.  Procuro recollir-los en les diferents actes. Pel que fa als resultats, compto que la Núria volia obrir la porta al que em va plantejar en finalitzar la passada reunió. És un tema prou cabdal. N’hem de parlar, però em sembla que ha de ser per a una altra reunió. M’amoïna que cada vegada que refleixonem se’ns giri més feina. En la passada sessió ja vam establir quins objectius hauríem de treballar. En aquesta ens n’han sortit uns quants més.

En relació a compartir,  hem de complir amb els compromisos.  Ens costa escriure i ens fa por  –estem carregats d’inseguretats, com la resta de mortals!–, per evitar-ho cal una teràpia de xoc: ser el màxim de transparents. Em va fer gràcia que si ens passem materials o activitats, sigui entre companys de Servei i no pas de Centre. A més, sobta –i respon a la inseguretat de més amunt– la consciència de poder recòrrer a un banc de recursos. Si volem comptar amb aquesta eina, cal que l’anem farcint.

Vaig improvisar. Vaig demanar que en prioritzéssim una feblesa cada grup i que pensessin en soluions. Al final, vam decidir de buscar solucions a la primera entre tots plegats. No em puc queixar. Em van proporcionar un pla d’acció de nassos:

  • recordar les conclusions al final de cada sessió
  • millorar la  cohesió
  • atendre la diversitat (reconèixer la visió crítica)

Com que ens vam estendre en aquest apartat, vaig decidir ajornar uns altres punts. Vaig voler mantenir la posada en comú sobre l’avaluació.  Vaig mantenir els mateixos grups. Van anar explicant les pràctiques. N’havien de triar una per exposar-la a la resta del grup. En l’exposició final, potser, hauria d’haver demanar què els agradava i que hauria de millorar de la bona pràctica. De totes maneres, és un punt de partida.

Em van agradar les tres propostes. Mentre observava els grup com debatien, vaig apuntar un neguit: l’avaluació inicial era més fàcil, o més justificada,  en nivells alts que no pas en el bàsic. Prova d’aquest comentari és que dues activitats van coincidir en el grau, S2. Ara bé, la tercera era del nivell elemental. Vaig aconsellar que ens acostuméssim a aplicar la interacció següent: primer, individualment i en petit grup o a la inversa. Olga Esteve insisiteix en les seves sessions de formació.  Em va sorprendre que una de les febleses de la reunió anterior era el de la negociació. Les pràctiques van demostrar que la seguíem bastant. També vaig apuntar de les exposicions aquests aspectes: neguit pel temps, si es va allargar o no,  i que no sistematitzem.

Vaig advertir que no havíem de tenir remordiment per la pèrdua de temps. Segurament des de l’altra banda es veu completament diferent. A més, si serveix per avançar i per consolidar amb el grup. És un temps ben emprat. (Tinc el comentari de la Montse al cap).  També ens hem d’acostumar a fer exercicis de transparència. Algú va rondinar pel fet de deixar un comentari perquè no havia sistematitzat. Vaig dir que no tenia importància. L’important és deixar constància del que fem, encara que sigui una pràctica intuïtiva. Em vaig oblidar d’explicar com una entrada del bloc de l’Elisabet Alenyà, Desclassificats,  m’havia proporcionat 30 minuts d’una sessió.

Per acabar, vaig improvisar un pulsòmetre. Els vaig demanar quin era el nivell d’expectatives abans d’entrar a la sessió i ara, en finalitzar la sessió. La majoria va confessar que s’havia mantingut mentre que d’altres van manifestar que havia canviat