Daniela Ortiz i Xose Quiroga, Estat Nació – Part 1 – Exercici #1 . Col. MACBA

“A veure, la metodologia del curs m’ha agradat, però per què hem parlat de l’esclavitud al llarg del trimestre?” Així vam començar la taula rodona amb què vam dedicar l’última sessió del curs. Tard o d’hora, esperava aquesta pregunta. Vaig balbucejar la resposta. Que volia desenvolupar el tema del decolonialisme (#joteniaunacolònia)… Que m’havia impactat un taller de l’artista Daniela Ortiz… Que enguany en un curs formatiu havia conegut Patricia Raijestein i que em va animar a tirar-lo endavant… Pensant-hi després, va ser mentre escoltàvem la xerrada d’Angelica Dass que podíem estirar el fil de l’esclavisme.

Vam destinar les dues primeres sessions per familiaritzar-nos amb la prova final. El primer dia van descobrir l’estructura de la prova i el segon vam organitzar un joc d’escapada per conèixer el model de prova. Vaig demanar que m’ajudessin a formar un drac amb les cadires de l’aula. Era la diada de Sant Jordi. I, ves, em vaig oblidar d’explicar la narrativa del joc . La figura del monstre era una al·legoria de dues formes de pressió: l’avaluació i el colonialisme. Vam formar els grups. Els vaig anar repartint els reptes i els exercicis. El grup que resolia primer el repte rebia com a premi la solució de l’exercici. Així introduïa la figura dels privilegiats.

Aquest rol va continuar a l’hora de triar la crònica de la sessió. Començàvem cada sessió amb un roda en què cada alumne expressava què recordava de la sessió anterior. Després, formàvem petits grups que escrivien la crònica de la sessió anterior. Les comentàvem i n’escollíem una. Però després repartia una carta a cada grup i jo decidia quina era la carta privilegiada. Qui la tenia veia publicada en el blog la seva crònica.

Em neguitejava tant el tema del curs com els possibles projectes artístics. Vam dur a terme les accions següents. Es van anar encavalcant unes amb les altres. La sensació va ser com si estiréssim el fil d’una troca. Vaig adaptar l’actuació que ja havia fet anteriorment del projecte artístic Humanae d’Angelica Dass. En aquesta ocasió, cadascú va pintar amb el seu color de pell la silueta que li havia dibuixat un company. Ens vam constituir en agències publicitàries encarregades de muntar, d’una banda, una campanya per un ús responsable del sucre i, de l’altra, la possible per a tres alcaldables negrers. L’experiència de Cristian Olivé em va servir d’inspiració. Van preparar la ruta de la Barcelona esclavista. Hi vam anar acompanyats d’un grup de B1. Es van encarregar de fer-los de guia. Finalment, vam cloure el curs amb la taula rodona. Cada alumne s’havia de preparar dues preguntes: si encara vivim en una societat esclavista, quines diferències troben entre l’esclavisme colonial i l’actual. També havien de portar una imatge que justifiqués la primera pregunta. A més, vam preparar la intervenció en el concurs de karaoke.

Pel que fa a les valoracions del grup, en destacaria dues de positives. Una persona observa que el curs provoca la reflexió –fixa’t, pedagogia crítica i jo amb aquest cap! Recordo que en una sessió van valorar què sabien abans i què havien après ara. La majoria va confessar que coneixia els efectes de l’esclavitud colonial (alumnat llatinoamericà), però ignoraven la commemoració del Dia Internacional de Record de les Víctimes del Comerç d’Esclaus i de la seva Abolició i el llast colonial català. També una alumna ens va confessar que feia quinze dies que havia reduït el consum de sucre. De vegades, algun alumne aprofitava al final de classe per comentar-te algun aspecte del seu país. La reacció del grup a la plaça d’Antonio López. Els va sorprendre que se n’hagués retirat l’estàtua però en canvi s’hi mantinguessin les plaques.

Valoracions de l’alumnat

D’altra banda, algú va afirmar que s’aprèn bé. Tot i que els pot desconcertar al començament l’absència de continguts i estructures lingüístics, se senten còmodes aprenent en comunitat. Potser seria discutible l’ús de la llengua materna mentre debaten alguna activitat. Era permissiu mentre discutien en petit grup. Això ha ajudat a algun alumne que encara tenia alguns problemes de comprensió oral. Ara bé, teníem un acord tàcit. En la posada en comú, tothom s’esforçava a transmetre les conclusions en català. Una alumna va confessar, a mig curs, en el grup de Whatsapp que havia estat capaç de tramitar una gestió personal en català. També em van fer sentir orgullós quan els vaig estar escoltant en la taula rodona.

Conclusions de la taula rodona

Per contra, hem de constatar les pífies que vam cometre. Vaig crear peces de diferents colors perquè cada alumne en tingués una al llarg del curs. Les vaig repartir en la segona sessió. Havien de servir per constituir grups de treball. També hi anaven apuntant els punts que guanyaven a l’hora de confeccionar els diferents productes. Va ser la tàctica perquè el conservessin. Va ser inútil. Va ser impossible formar grups amb les peces. Alguns l’havien perduda. També es van produir algunes baixes.

Edukit: quin grup seria el privilegiat?

Analitzant les figures dels negrers, vaig descobrir l’obra Llibertat! de Santiago Rusiñol. Em semblava que ens anava com anell al dit per dos motius. Encara que sigui anècdotic, apareix la figura de l’indià i el que representava per al seu poble natal. A més, l’autor denuncia la intolerància dels personatges més progressistes. Aparentement farden d’unes idees avançades, però resolen els conflictes de la manera més conservadora. Són els més masclistes i racistes. Va ser una pena que no disposéssim de cap gravació. Vaig intentar que llegíssim l’obra. El grup es va espantar. De totes maneres, una alumna es va guardar el text. Ja em va passar el mateix en el trimestre anterior. En aquell cas, va ser un article d’opinió. Em costa triar els textos adequats al nivell. Caldria que els seleccionés prèviament i els adaptés. M’és difícil quan vas planificant cada sessió el dia abans.

Anàlisi DAFO

Per acabar, puc assegurar que va ser un curs rodó. Ja havia tingut el grup els dos trimestres anteriors. Estava força cohesionat. Acollien de bon grat les noves incorporacions. El grup va decidir crear un grup de Whatsapp. Difonien tot el que fèiem a l’aula per a les persones que no podien assistir. Ja fa temps que observo que els descansos cerebrals aconsegueixen aquesta finalitat. Per altra banda, inflen el pit quan veuen els resultats acabats. El periple, tant del grup com meu, va ser bastant en paral·lel. Vam haver de vèncer algunes reticències: ells, la de la prova; jo, el colonialisme. Vam conèixer el llegat colonial català. Els conflictes van brillar per la seva absència. També cal agrair l’atenta col·laboració de Patricia Raijestein i la inspiració d’Angelica Dass, Daniela Ortiz i Cristian Olivé.

Anuncis

Etiquetes, pors, brindis…

dav1a sessió És una llàstima que no tinguis l’oportunitat de reflexionar just quan surts de l’aula. Encara mantens en el cap alguna observació que has percaçat o bé series capaç de plasmar les sensacions que has sentit a l’aula. Aquest relat té el desgast d’un parell de setmanes de distància.

Vam començar amb l’activitat de les etiquetes. És una activitat de trencar el gel que em vaig empescar fa temps. Reparteixes a cada alumne cinc posits. Han d’escriure una característica seva en cada un dels papers. Quan els avises, han de mirar d’enganxar les etiquetes a cinc persones diferents. Després, en la posada en comú, cadascú llegeix els nous trets que ha obtingut. Sempre has de lluitar contra algunes reticències. Als alumnes encara els avergonyeix  descriure algun tret psicològic. Es pensen que els demanes pels defectes. També busquen persones similars perquè puguin deixar amb tranquil·litat algun tret comú. Quan en les instruccions et limites a dir que han de mirar d’enganxar les etiquetes a cinc persones diferents. Però va funcionar prou bé. Els alumnes es van engrescar ben aviat. En la posada en comú, tothom va llegir què li havien enganxat els companys. Aquesta vegada tothom mirava de fer la concordança de gènere. Em vaig oblidar que havien de llegir els adjectius tal com apareixien en l’etiqueta.

Els vaig proposar de celebrar un exorcisme. Havíem de confessar alguna por, escriure-la en un nou posit, confessar-la en veu alta i esquinçar en mil bocins el paper. Alguns van endevinar que ens podien servir de confeti. Ens calia per a la nova activitat. Com m’ho ensumava. algú va dir que tenia por de la prova. Ara bé, després en la posada en comú en va comentar una altra de més personal. Vaig idear aquesta activitat com a justificació del nom del projecte del curs.

Els vaig situar l’últim dia de classe. Els comunicava que tothom havia aprovat. S’havia de celebrar. Els vaig obrir una ampolla de cava. Repetíem el brindis d’Erin Gruwell. Tothom havia de formular un petit discurs. Vaig cloure la roda agraint-los la confiança tot aquest temps per aprendre i enginyar reptes. També els vaig confessar que temia una denúncia del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya per intrusisme professional, ja que la majoria va declarar que eren terapèutiques les classes. Com que tenia un excedent important d’autoestima, els vaig advertir que el Merlí era un simple aficionat al meu costat. Vam aprofitar l’avinentesa per presentar tant l’estructura de la prova i el pla del curs.

Vam jugar a la línia més llarga. Alguns components van començar a treure’s roba per poder guanyar. Restablert l’ordre, es van trobar al mig de l’aula dues capses: una de blava i una de rosa. Vaig demanar que cadascú tragués de la capsa que els identifiqués un paper. Les alumnes van descobrir que hi tenien un bigoti mentre que els homes, un llavi femení. Els vaig presentar la situació comunicativa.  Havien d’escriure un text imaginant-se com seria un dia que es llevessin amb el gènere contrari. I, per acabar, van signar l’autorització. Ja tinc permís per editar el vídeo del trimestre passat.

20161024_155208

2a sessió amb el C2. La vam començar fent l’animal. Era una activitat idònia per introduir el Llibre de les bèsties, que llegirem cooperativament. Després, vam recordar la primera sessió.

Tot seguit, vam fer els dos exercicis del model de prova. Teràpia de xoc. Ara bé, alguns alumnes es van desanimar i a uns altres, en canvi, els van esperonar. Primer, els van escometre individualment i després vaig formar parelles perquè els contrastessin.

Finalment, estava previst que juguéssim a Segueix la pista de Ramon Llull, un kahoot elaborat pel CNL L’Heura. En vaig haver de posar en pràctica una versió manual.

Com us sentírieu si el dia que comencéssiu el curs el professor us impedís d’entrar a l’aula?  Us trobeu esperant amb persones que no coneixeu de res o bé us retrobeu amb els companys del curs del passat trimestre, però no us podeu imaginar perquè no podeu accedir a la clase. Només sentiu soroll de mobiliari. L’estona es va allargant. De cop i volta, s’obren les  fulles de la porta i observeu que l’aula té una disposició estranya. Així va arrancar la primera sessió d’un nou curs.

Desmuntant l'aula

Em vaig equivocar col·locant les cadires amb el seient cap endins. Havia previst que miressin cap enfora per observar la reacció dels alumnes. El cercle havia d’anul·lar les ganes d’asseure-s’hi. Pretenia que els alumnes es guanyessin les cadires. Encara recordo l’entrada de l’Eva, una alumna nova. Em sembla que venia indignada per l’espera —havia de sortir abans per anar a una entrevista de feina—, però va fer uns ulls com taronges quan va veure que l’aula només hi havia un cercle de cadires al mig i les dues taules. Tothom la va imitar i es van seure. Els vaig fer adonar que ningú no els havia donat permís d’ocupar les cadires. Els vaig demanar si sabien qui era Mr. Potato —tenia una diapositiva a punt, però la tecnologia em va boicotejar bastant la sessió. Els vaig repartir les cinc tires de paper. Hi havien d’escriure, a cada una, una informació personal. Els vaig animar a utilitzar els retoladors, en comptes del bolígraf. Després les havien de penjar al·leatòriament pels respatllers.

bastint una nova identitat

Ara començava l’activitat. Abans que s’acabés la música havien de ser capaços d’agafar cinc informacions diferents. Amb les dades que havien aconseguit, s’havien de presentar. Si hem de negociar si experiment el desapoderament a partir de les propostes d’Ainhoa Ezeiza i  Javier Encina, doncs el més lògic era que desmuntéssim la nostra identitat i en forméssim una de nova a partir de les dades que ens facilitessin els companys. Els va divertir l’activitat, encara més quan van escoltar les noves personalitats.

Els vaig formular la pregunta: “Qui mana aquí?”. Van respondre a l’uníson: “Tu”. Els podria haver comentar que ja s’havia notat amb l’entrada inicial… Vaig somriure i els vaig convidar que miréssim el vídeo de la Mala Rodríguez. La connexió anava lenta. De dos minuts i mig que dura el clip, es va allargar al doble. Em pensava però que l’estrofa s’havia entès. Els vaig plantejar les preguntes perquè reflexionessin sobre la cançó. Em vam demanr de tornar-la a escoltar i de recordar les preguntes. Així motivaria el primer debat. Va ser un col·loqui tímid, tant per part seva com per part meva. Va ser curiosa la transformació: del meu reconeixement incicial com a única autoritat a l’aula ja van veure que ells hi pintaven bastant. També es van apuntar les diferent accepcions de la paraula poder (com a nom i com a verb) o bé van reconèixer que calia un cert control per mantenir l’ordre —els hauria d’haver recordat com havien entrat a l’aula.

Vaig haver de reconèixer que tampoc no tenia poder. Els vaig repartir l’estructura de la prova. Alguna cara de pànic. Vam anar repassant el document. Quan vaig advertir d’un bloc eliminatori, van augmentar les cares de torbament. Els vaig informar que s’havien assegut sobre de l’autoritat. Per tant, van descobrir que a sota de les cadires tenien un model de prova. Vam anar fent els diferents exercicis: primer, individualment; després, contrastant-ho per parelles. Vaig haver d’apaivagar un parell de conflictes, que generen les posades en comú dels exercicis de comprensió. Els alumnes es concentren bastant per inferir i retenir la informació que escolten o llegeixen que els passat desaparcebut els  matisos de les preguntes i les possibles solucions. Vaig haver de recòrrer al meu rol d’autoritat. Però és evident la indignació que genera per sentir-se enganyats. Cal revisar l’avaluació de les habilitats receptives.

Finalment, vaig haver de repartir el pla del curs i demanar-los que es miressin el vídeo sobre il·lusionisme social que tenien penjat en el blog. També els vaig demanar  que vinguin amb imatges o paraules per resumir la sessió. Ens aventurem en la tècnica dels relatogrames. Que Carla Boserman em perdoni.

Com m’he acostumat, m’agrada que la primera sessió sigui la carta de presentació. Costa de mantenir aquest línia al llarg de tot el trimestre. La intenció d’ahir, a més de sorprendre i sacsejar consciències,  era qüestionar certs elements: l’espai de l’aula, els rols.