Gèneres

Etiquetes, pors, brindis…

1a sessió És una llàstima que no tinguis l’oportunitat de reflexionar just quan surts de l’aula. Encara mantens en el cap alguna observació que has percaçat o bé series capaç de plasmar les sensacions que has sentit a l’aula. Aquest relat té el desgast d’un parell de setmanes de distància.

Vam començar amb l’activitat de les etiquetes. És una activitat de trencar el gel que em vaig empescar fa temps. Reparteixes a cada alumne cinc posits. Han d’escriure una característica seva en cada un dels papers. Quan els avises, han de mirar d’enganxar les etiquetes a cinc persones diferents. Després, en la posada en comú, cadascú llegeix els nous trets que ha obtingut. Sempre has de lluitar contra algunes reticències. Als alumnes encara els avergonyeix  descriure algun tret psicològic. Es pensen que els demanes pels defectes. També busquen persones similars perquè puguin deixar amb tranquil·litat algun tret comú. Quan en les instruccions et limites a dir que han de mirar d’enganxar les etiquetes a cinc persones diferents. Però va funcionar prou bé. Els alumnes es van engrescar ben aviat. En la posada en comú, tothom va llegir què li havien enganxat els companys. Aquesta vegada tothom mirava de fer la concordança de gènere. Em vaig oblidar que havien de llegir els adjectius tal com apareixien en l’etiqueta.

edukits a punt

Pensant en trets

Repartint bocins de personalitat

Tot esperant tres etiquetes més

Repte assolit

Els vaig proposar de celebrar un exorcisme. Havíem de confessar alguna por, escriure-la en un nou posit, confessar-la en veu alta i esquinçar en mil bocins el paper. Alguns van endevinar que ens podien servir de confeti. Ens calia per a la nova activitat. Com m’ho ensumava. algú va dir que tenia por de la prova. Ara bé, després en la posada en comú en va comentar una altra de més personal. Vaig idear aquesta activitat com a justificació del nom del projecte del curs.

Els vaig situar l’últim dia de classe. Els comunicava que tothom havia aprovat. S’havia de celebrar. Els vaig obrir una ampolla de cava. Repetíem el brindis d’Erin Gruwell. Tothom havia de formular un petit discurs. Vaig cloure la roda agraint-los la confiança tot aquest temps per aprendre i enginyar reptes. També els vaig confessar que temia una denúncia del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya per intrusisme professional, ja que la majoria va declarar que eren terapèutiques les classes. Com que tenia un excedent important d’autoestima, els vaig advertir que el Merlí era un simple aficionat al meu costat. Vam aprofitar l’avinentesa per presentar tant l’estructura de la prova i el pla del curs.

sdr

dav

dav

sdr

Vam jugar a la línia més llarga. Alguns components van començar a treure’s roba per poder guanyar. Restablert l’ordre, es van trobar al mig de l’aula dues capses: una de blava i una de rosa. Vaig demanar que cadascú tragués de la capsa que els identifiqués un paper. Les alumnes van descobrir que hi tenien un bigoti mentre que els homes, un llavi femení. Els vaig presentar la situació comunicativa.  Havien d’escriure un text imaginant-se com seria un dia que es llevessin amb el gènere contrari. I, per acabar, van signar l’autorització. Ja tinc permís per editar el vídeo del trimestre passat.

Senyores que es lleven com senyors

Senyors que es lleven com a senyores

 

TarragonaLAB?

M. Jesús Clua, coordinadora d’Ensenyament del CNL de Tarragona, em va convidar a participar en una reunió amb el seu equip. Vam acordar muntar un taller. Primer, els vam enviar un vídeo de María Acaso  i tot un seguit d’entrades de la secció del portafolis perquè en llegissin una i es preparessin preguntes per debatre-les en la sessió. Vet aquí que vam anomenar el taller com el programa televisiu. He de confessar que em feia una mica de repecte; vaig estimar-me anar-hi més aviat formal (samarreta de cantant dels Messenger’s i pantalons de Mr. Bean).

Em va costar preparar el taller. Tenia moltes idees, però dubtava com les podia enfilar. Al final, vaig distribuir el taller al voltant de tres objectius: presentar-nos jugant, reflexionant i practicant. Volia seguir la fórmula de l’aprenentatge significatiu de Laia Casas: sorpresa, connexió i satisfacció. Així doncs, tan bon punt vaig entrar a l’aula, vaig plantar la maleta que duia al al bell mig de l’espai.  Vaig començar amb una roda de preguntes com a element detonant: d’eines digitals a indumentària per dormir. Els preparava per al repte. Els vaig desafiar amb una endevinalla. Els calia pistes, el pretext per emergir algunes de les idees clau de la sessió.

Pel que fa les presentacions, els vaig proposar que pensessin en cinc trets seus de la personalitat que volguessin escriure en cada un dels post it que els havia repartit. Haurien de ser les etiquetes si ells fossin l’entrada d’un blog. Vam fer una roda en què cadascú es va presentar i va triar un dels trets que volia destacar. Tot seguit, els vaig plantejar un nou repte. Serien capaços de repartir totes les etiquetes entre els companys abans que s’acabés la música. Adaptava l’activitat que em vaig empescar en la primera sessió de l’E3.  A més, l’activitat els obligava a moure’s i tocar-se, però també representàvem metafòricament com es produeix el coneixement. De totes manerees, van sortir resultats prou curiosos. Havia aparegut l’inconscient, un dels elements destacats per la pedagoga madrilenya, tant en el vídeo com en el primer capítol del llibre #rEDUvolution. Abans de donar pas al proper bloc temàtic, vam valorar la importància d’introduir el joc en la nostra pràctica.

Tot seguit, els vaig demanar si seguíem amb l’esquema de la sessió que havia dissenyat o bé volien que debatéssim els documents que els havia facilitat. Van acordar la primera opció. Vam mirar de recordar quines eren les preguntes que formulava en el vídeo. El Gerard se’n recordava. Vaig organitzar tres grups perquè les debatessin. Van sortir unes conclusions força interessants. Les respostes de la primera pregunta sonen molt a plany i un pèl perfeccionistes. Els vaig recordar que ignoraven un factor desencadenant de la nostra pràctica: la incertesa. Per tant, havíem de ser més flexibles i més tolerants amb l’imprevisible. Pel que fa a la metodologia, van reconèixer que els feia por el canvi. Admetien que la innovació els permetia créixer professionalment d’una banda, però, de l’altra, s’havien d’adaptar a una nova realitat.

Vaig modificar la distribució dels grups. Van passar de tres a cinc. Cada equip havia d’ordenar una de les cinc microrevolucions per superar aquesta basarda per canviar. Llavors vaig treure la madeixa de llana de la maleta i els vaig demanar què significava estirar el fil. Els vaig proposar una nova activitat. Explicaria les diapositives si s’anaven passant la troca. Així vaig fer cinc cèntims de cada un de les idees claus de la rEDUvolution. Vaig recordar els objectius que em vaig marcar per enguany, els orígens, el desig d’aprendre i els referents professionals. Després, vaig comentar ràpidament les cinc idees del llibre de María Acaso perquè la llana anava passant de mà en mà i va provocar enrenou. Va ser el moment de la pausa.

Finalment, vam dedicar el tercer bloc a la pràctica.  Primer, vam fer una pluja d’idees per definir una bona experiència d’aprenentatge. Com en el cas anterior, es van recollir bones conclusions. Segon, els vaig plantejar la propera tasca. Volien ajudar que el CNL de Tarragona aconseguís allotjar la propera edició d’un congrés internacional d’innovació educativa. Hauríem de preparar  un itinerari per als visitants. Cada grup havia de pensar en un lloc emblemàtic i argumentar quina relació tenia amb la microrevolució designada. A més, mostrarien una activitat als visitants per demostrar-los que eren innovadors. Vaig desplegar el rotllo de paper d’embalar al mig de l’aula perquè cada grup hi pogués deixar la seva proposta.Tothom va coincidir a pensar en el món dels castellers per a les diferents metàfores de les idees claus. El grup sobre pedagogia i veritat volien explicar als visitants amb el monument als castellers com els alumnes aprenien gràcies a una bona pinya. Així podien anar ascendint de nivells. El grup de pedagogia i poder ensenyaria als experts com desenvolupaven un projecte democràtic aplicant el recurs de la negociació. El grup sobre pedagogia i simulacre repetirien el que organitzen les colles castelleres per cercar adeptes. Un projecte molt interessant, però, per mi, amb un excés  de formalitat.  Mantenien els rols d’expert i d’ignorant. També ens va anar bé que la competició que se celebra al Tàrraco Arena és la millor metàfora de l’avaluació. Vam deduir què fomenta la competitivitat, rivalitat que pot desembocar en violència. Per tant, com podíem aconseguir que les colles hi participessin abandonant la bel·ligerància. Cada formació castellera podia liderar una construcció original amb l’ajut de les altres. Preservàvem un dels valors dels castells: la cooperació. Aquesta activitat va sorprendre a més d’un. Em va costar que entenguessin la tasca, compto que em vaig explicar malament. Però es tractava de jugar amb metàfores els continguts que havíem vist, a més de construir entre tots un producte final. Penso que aquestes activitats generen un ambient distès, sorollós, per tant, viu; cohesiona els alumnes; demanen que els alumnes hi aboquin i comparteixin tot el seu coneixement. En definitiva, vol combinar saber, fer i sentir, les tres potes del tamboret de l’aprenentatge.

Cliqueu la imatge per activar la presentació