via @carmebove

11 d’abril al MACBA. Primera sessió de la segona edició del seminari Assitència Gravitatòria.  Jordi Macián i Maria Acaso es van entestar a convènce’ns que els dònuts és la metàfora més adequada per muntar accions performatives a l’aula. Però també el mot serveix per designar les sorpreses amb què et regala l’alumnat quan practiques una pedagogia sexy. De fet, hi anava amb unes condicions una mica pèssimes. Només havia dormit tres hores i amb signes de ressaca al cap. El grup de C2 s’havia proposat convocar un sopar per festejar el meu aniversari. Si sorprens a l’aula; t’imiten. Em van fer bufar dues vegades espelmes: al restaurant i al bar on en principi anàvem a fer una copa. Els vaig confessar que l’endemà tenia formació. Em van demanar de què. Vaig somriure. Els vaig demanar que estiguessin pendents del mòbil.

Primer, Jordi Ferreiro va presentar la finalitat del seminari i va recordar que les performances no eren pas muntatges sanguinolents, ni participants nus fent la croqueta. Era un recurs didàctic que cada vegada més s’aplica  en les visites guiades als museus. Així, es busca que el visitant adopti un rol més actiu en l’exposició per engrescar-lo. S’abandona el concepte de consumidor —agent passiu— cultural, o  educatiu en l’àmbit formatiu. Va animar que la desobediència ha de ser un recurs educatiu. Tot seguit, els dos ponents van presentar junts l’esquema de la sessió. Maria Acaso va mirar de resoldre les expectatives que havia originat el dia abans pel Twitter. Com és que ens havien proporcionat dos dònuts? Un era per menjar-nos-el en aquest moment; l’altre l’havíem de reservar com a material per a una futura acció. Ja ens van avisar que n’hi hauria un parell més. I així va donar pas al seu company, Jordi Macián.

Va presentar les perfomances a les seves aules com un recurs per motivar l’alumnat, per aconseguir que experimentin plaer en la construcció d’artefactes. Així els desmunta les expectatives que tenen d’una educació bulímica. Petites accions generen canvis com una pissarra, disposada horitzontalment, serveixi d’escenari per a un vídeo. A partir de llavors, ens va anar mostrant totes les estratègies que emprava: el projecte creat per una alumnes sobre la pedagogia tòxica Me muero de aburrimiento,  les prohibicions perquè d’aquesta manera les alumnes obrissin llibres d’art, recórrer als personatges de  La guerra de les galàxies, començar la classe amb la sintonia de Batman, utilitzar el logo d’aquest heroi per a dibuix tècnic… Ens va explicar com una anècdota es podia convertir en una acció formativa. Un dia va descobrir una alumna amb un xuclet al coll. Es va empescar pintar-se’n tots un i personalitzar-lo. Això va donar peu a la segona performance. Ens va repartir pintallavis i retoladors. Ens va convidar que pintéssim un xuclet a qui tinguéssim al costat mentre sonava una música apropiada.

I va continuar relatant-nos més activitats. La de l’Equip Rizoma, amb un company de l’Àrea de Socials, en què narra un periple per la França ocupada. Va encomanar el seu entusiasme i optimisme per col·laborar amb altres companys del centre. Al començament, va confessar que s’hi resisteixen, però acaben la reunió al bar bevent unes cerveses i ja els té al sac. Si Obèlix tenia la força prodigiosa pel fet d’haver caigut de petit a la marmita de Panoràmix, penso que la seva vitalitat es deu que en la seva infantesa devia mirar la famosa escena dels germans Marx. Sorprèn la seva creativitat, vitalitat, ocurrència i humorisme; és impossible avorrir-s’hi. Et deixa anar una sortida, t’imita un locutor. Al final, va mostrar un vídeo en què ens demanava de formar part de la família de docents innovadors amb una música èpica i amb una tassa de la NASA a la mà. Va treure pit i ens va anar mostrant els regals que li havien anat oferint els seus alumnes. Els anomenava dònuts: les marques de cadàvers repartits per tot el centre víctimes de la pedagogia tòxica,  un original vídeo amb música de metal heavy per agrair-li el curs de dibuix tècnic… Vaig sentir enveja de la seva ufana. Ara bé, també em van venir al cap alguns dònuts dels meus alumnes: la festa de la nit anterior, alguns missatges privats, alguna picada d’ullet a l’aula, un àlbum, una classe sorpresa, una sessió de biodansa…

Quan va acabar la seva exposició, María Acaso ens va donar les instruccions per encarar la darrera performance. Vam improvisar un muntatge artístic amb el segon dònut. Aquest moment va servir també per fer una pausa.

via @JordiFerreiro

Tot seguit, María Acaso va teoritzar sobre la perfomance analitzant-la a partir de cinc claus. Són les microrevolucions que proposa en el seu llibre. Va insistir a destacar-ne la potencialitat com a recurs didàctic. Va reconèixer que l’ensenyament tradicional només ha fomentat l’avorriment. Només pretén que els alumnes aprovin, deixant de banda l’aprenentatge. Per tant, havíem d’aplicar —com ho havia demostrat abans Jordi Macián— una pedagogia atractiva, que fomentés el plaer a l’aula. Va recordar que els docents érem productors culturals perquè les classes esdevenien creacions Completament d’acord. He trigat a prop de vint-i-cinc anys per saber per què cada curs el munto completament diferent. A més, estem bombardejats de cultura visual. L’aula no en pot quedar al marge. Cal animar als alumnes que adquireixen un pensament crític per poder interpretar els terrors visuals.

Considera que l’art contemporani pot ser un bon recurs per a qualsevol matèria. Les performances exigeixen la participació de l’alumnat. Aconsegueixen treure’ls del tedi. També són individualitzades, tal com ens ho havia exemplificat Jordi Macián amb el xuclet. Es distancia de l’enfocament industrialitzat (els mateixos continguts, les mateixes activitats…) de l’educació tradicional. Contempla tot el cos i no pas exclusivament la part superior. Això implica una altra relació amb l’espai i el temps, tal com ens ho va demostrar amb algunes accions que havia realitzat. Generen excitació. Per exemple, aconsella d’anar reduint el discurs expositiu i anant-lo substituint per un de narratiu. Hem de donar entrada a l’estranyesa a l’aula. Aquest element pot sacsejar les ments dels alumnes.I finalment ha de ser descentrada. Convida a investigar i descobrir noves maneres d’avaluar. Per acabar, crec que ens va convidar a eliminar la clandestinitat visibilitzant la nostra labor a través de la xarxa.

Jordi Ferreiro va cloure l’acte remarcant l’ús de l’art com a vincle entre els museu i els centres educatius. Va recordar la propera sessió en què es parlaria d’avaluació i de cooperació.

Descobrint que sóc un terror visual. A quin personatge d'”Stars War” recordo? via @carmebove

Confesso que el segon capítol del llibre #rEDUvolution va ser el que em va impactar més i el que em va obligar a replantejar-me la labor. Primer, em va ajudar a reflexionar si vertaderament exercia l’horitzontalitat i em va obrir la necessitat d’explorar l’aprenentatge vivencial. Em sembla que aquesta va ser la porta per incorporar performances en la meva tasca docent. És veritat que costa enginyar-ne per a cada sessió, com va objectar un participant en el debat final. Ara bé, em ve al cap una anècdota amb un grup. En les primeres sessions sempre en tenia alguna d’ideada. El curs, després, va prosseguir amb la formació de grups d’experts. Era un procés ardu. Quan em vaig empescar fer-ne una altra per celebrar el final, alguns alumnes ho van agrair, alleugerits,  amb aquest comentari: “Feia temps que no organitzaves cap activitat així”.

Són rampells que et vénen mentre barrines com pot treballar un contingut o un objectiu. Primer, la descartes perquè et sembla una animalada. Tot seguit sents una veu interior que et pregunta: “I per què no?” I et vas engrescar. Et desafies. Et proves. De vegades, notes que vas rient sol pel carrer. La performance va madurant al cervell. Et petes per saber quines cares faran els alumnes quan els la plantegis i com reaccionaran. Altres vegades, sorgeixen abans de sortir de casa, dirigint-te cap a la feina. Són un revulsiu en l’ambient de l’aula. Cohesionen els grups i més quan han de compartir material, reptes… Deixen una empremta en els alumnes. Sempre se’n recorden. Tal com vam destacar els dos ponents, són unes armes de seducció massiva. Així doncs, en vaig sortir tan satisfet d’aquesta sessió, que vaig pensar un agraïment performatiu.  Volia reciclar un dels embolcalls dels dònuts i imitar la darrera diapositiva en què els dos experts van agrair la nostra atenció. Com que no tinc cap tècnica artística, em va fallar el material. De bones intencions, l’infern n’és ple!

Per cert, ara s’entendrà perquè només vaig ser capaç d’escriure aquests apunts. Tampoc en fa falta. Els ponents et reclamen l’atenció amb les diapositives i els vídeos que van anar projectant. Sempre hi ha piulaires que saben recollir els punts més importants o les tuitades de l’acte.