14a sessió amb el B3. “Els camins de la incertesa són insondables”, com  defensen María Acaso i Elizabeth Ellsworth. Bona prova va ser aquesta sessió. Els vaig voler sorprendre cloent la cançó del dia. La Nataliya —per cert, li vaig demanar permís per anomenar-la Nataixa; va dubtar un moment, però em va dir que sí— es va atrevir. Era una activitat que l’aterria. Va introduir Patricia Kaas, una cantant francesa admirada a Rússia. Ho va corroborar la Victoria. Ens va explicar que la coneixen per Madmoiselle Blues.

Després va ser el meu torn.Per si de cas, em vaig concentrar clavant la mirada a la pantalla. Em fa por compartir per no emocionar-me. M’ha passat un parell de vegades: quan vaig mostrar el vídeo de la primera fase de l’equip de treball o en les II Jornades, vaig mirar el vídeo estintolat en una columna. Quan es va acabar l’actuació del cantant flamenc, vaig contemplar mitja dotzena de cares fascinades. Algunes nines espurnejaven. Tots, embadalits.  Em van anar interrompent l’explicació. Em van demanar de tornar-la escoltar. En aquesta ocasió,  els vaig mostrar la lletra. Finalment, el vaig llegir en veu alta comentant-lo, improvisadament. D’entrada, pànic. T’hi capbusses i t’excuses que són els avantatges de ser professor d’educació no reglada. Em vaig limitar a respondre’m  una pregunta: què atrau? D’entrada, la composició musical. Els primers acords del piano, lànguids i dringadissos,  em recorda l’inici de La relíquia de Maria del Mar Bonet. En segon lloc, com la interpreta Miguel Poveda. Corprèn.  Estremeix com canta la tonada “com una trena negra”, tot i que entens com una pena negra. Sort que vaig apuntar el títol a la pissarra. Havien comprès un bes sense por. Continuem. Ens endinsem en la recreació poètica.

Captiva les imatges que transmet la poetessa: d’una banda, el constant joc cromàtic  — antitètic—  de les imatges ,  negre i blanc (gessamins i nit morena, blanca bugada de sal, trena negra, el corb i les gavines, carbó) fins a la negror de la tercera estrofa (carbó d’amor, lluna cega…); de l’altra, el reflex (L’aigua roba gessamins al cor de la nit, carbó d’amor dins dels ulls, la mar dins de la lluna cega…) i els elements mariners (port, vaixell sense bandera, escullera, gavines, mar) —que ens obligava que  aparegués en aquest curs, en el projecte—o la comparació com una trena negra que evoca les cordes per amarrar una nau. Destaca els altres recursos que empra l’autora: el polisíndeton (“Tu i jo i un bes sense port”), les anadiplosis —marcada en l’actuació—  de la darrera estrofa (” Carbó d’amor dins dels ulls/i els ulls dins de la tristesa./La tristesa dins la mar,/la mar dins la lluna cega./I la lluna al grat del vent…”).

Pel que fa a la trena negra,  em van venir al cap el sonet del rector de Vallfogona, però també el poema de Laura Corsà i la tornada d’ El testament d’Amèlia ( Ai, que el meu cor se’m nua com un pom de clavells). Deu ser un símil de l’aigua irisada de la mar o bé el desencadenant dels sentiments? La parella pot estar ajaguda d’esquena i per tant l’objecte del desig, on es perden els besos al llarg de l’esquena?

Aquest poema em suggereix el final d’un amor. Ho demostra aquest bes sense port, sense destí, en vaixell sense bandera, una parella d’amants en una relació erràtica i amb l’amenaça del corb al fons de l’avenc, plana una depressió per la ruptura?  Si fos així, no m’estranya que la segona estrofa em recordi les cabòries que devien ballar per la ment de l’heroi medieval perdut pel bosc,  la follia  del cavaller embogit per la pèrdua de l’aimada i,  per tant, sense una fita per acomplir.

La Victoria es va estranyar que si una persona vol deixar l’altra senti tristesa. És pragmàtica. Riu-te’n de l’ànima russa! La Gina no hi va estar d’acord, tot depenia com fos l’experiència. Em defensava que una ruptura pot ser trista, encara que siguis tu qui la proposi. L’Antonio, en canvi, ens va tombar aquesta interpretació. Va dir que el mar, el vaixell i el bes sense port representava un amor lliure. Devia haver escoltat la versió de Maria Cinta?

Després d’aquesta discussió, vam prosseguir la sessió treballant l’imperfet de subjuntiu. Em va costar aclarir la diferència de registre entre diferents preferències (Vull que sigui…/ Voldria que fos…). Tampoc no va reeixr gaire la preparació de la lectura. Teníem el fragment, però no van ser capaços de resumir-los als companys ni de preparar el guió de la gravació. Ho haurem d’improvisar dimarts. Sense gira feina. Serà la darrera classe abans de la prova. El repte: serem capaços de gravar la lectura —una de les tasques d’aquesta unitat— i de fer repàs abans de l’examen? Haurem d’ajornar la segona tasca per al  proper trimestre. La prova sí que és un corb al fons de l’avenc!

Per cert, més connexions musicals d’aquest poema:

Anuncis

11a sessió amb el B3. Ha estat una sessió molt rara. Sort que he reservat el subjuntiu per a dijous!  Encara estic consternat del que m’ha explicat la Nataliya.  Ha esperat al final de classe per parlar amb mi. M’ha demanat que volia continuar de curs i s’ha justificat perquè no parla català. En té una mala experiència. Traumàtica. Ha estat capaç d’explicar-m’ho, cosa que li he agraït doblement: per la confiança i l’esforç de reviure-ho per relatar-m’ho.

Hem començat poquests, però s’ha anat animant. Avui era el torn de la Mariana per comentar la cançó del dia. Tenia preparada una bona introducció. Ara bé, m’ha passat com els  seus companys que no sé què hi té a veure el grup Raska amb L’estaca de Lluís Llach. Em sembla que inconscientment ha creat mala maror.  La Zosia ha explicat per què havia triat la cançó de Sia.

He mirat d’introduir l’estructura per demanar preferències (Com t’estimes més…? o bé Què t’estimes més…?) L’he contextualitzada, però he fet ballar el paraigua a la Nataliya amb l’entrecot que demanaria si sortíem tots junts a sopar. Els companys em miraven desafiant-me: “A veure com te’n surts, nen”.

He format les parelles. Avui provàvem una primera lectura de Llegir per parlar, llegir per aprendre. He triat el text de Paco Candel. Les preguntes que proposen han aixecat polseguera. Al final, s’ha produït un conflicte. No he sabut com el podia resoldre. L’Antonio s’ha enfadat perquè la Mariana intervenia a tot hora. M’ha agradat el que ha opinat la Nataliya. Ha formulat una declaració de principis. Creu que tot el grup és prou intel·ligent perquè ve per voluntat a aprendre el català. És un gest respectuós cap a qui t’ha acollit. Després, havent plegat, he entès per què ho deia.

Més emolics. La Cristina, la admiradora de la Mercè Rodoreda, prepara una representació d’un fragment de La plaça del Diamant. Cadascú ha entès diferent la tasca de la gravació d’una lectura dramatitzada. Potser anirà prou bé per negociar aquesta tasca.

Sessió 8a amb el B3.  Quedo parat l’interès que crea La cançó del dia. D’una banda, pels companys que tenen ganes d’escoltar la versió musical i l’explicació; de l’altra, per la implicació de la persona que n’ha de fer la introducció.  Continuem amb l’orgull andalús. Aquesta vegada ponentí. L’Antonio es devia llevar ben d’hora, ben d’hora per preparar els dos pasdobles que ens volia mostrar. Va venir amb la presentació escrita. La va llegir. Em va sorprendre perquè la va llegir molt bé. Li ho vaig comentar. Va confessar que li costava perquè li bullien les emocions com cassola al forn: l’enyorança de Cadis. Es va contenir perquè crec s’hauria passat les dues hores explicant-nos sobre el Carnaval, les chirigotas i les comparses. Volia presentar-se amb un pito, les canyes que fan servir. En la posada en comú, quan les companyes el van valorar, s’estranyava que li valorés la lectura. Li costa molt articular els finals de les paraules.

Així ens vam presentar a la biblioteca, mitja de retard i engrescats. No va faltar gaire que els expliqués com anava l’aplicació per elaborar un mural. De seguida, van anar provant les diverses eines. A veure  dimarts quins murals presenten. La majoria els volia acabar a casa.  A mi, també m’ha tocat. Aquest n’és el resultat.

D'aicea_audiovisual, extreta i retocada d'http://www.morguefile.com/archive/display/179101

D’aicea_audiovisual, extreta i retocada d’http://www.morguefile.com/archive/display/179101

Sessió 7a amb B3. Ens va costar començar. Primer, ens la vam trobar ocupada per uns alumnes del grup anterior. Penjaven un text elaborat a l’aula, però se’l va esborrar. Vam haver de repetir. Ens va anar bé perquè érem quatre gats. Vam venir expectants. Estrenàvem activitat: la cançó del dia. La volien escoltar. Algú ja ha escoltat les que vaig penjar. Vaig mirar de reconduir la sessió tal com l’havia prevista.

Vaig començar amb una roda demanant-los que havien fet el cap de setmana? Pregunta amb l’indefinit i respostes amb el perfiràstic. No se’n van adonar. Van començar a plantejar-me dubtes. Glups! Són en aquests moments que et veus nu,  amb un llençol embolcallat a la cintura, al front una corona d’espines que et fa sangar i amb els braços estirats i clavat a la creu i exclamant: “Pare, per què m’heu abandonat?” Vam repassar tots els temps que hem treballat en aquesta unitat. Els vaig anar apuntant amb retoladors diferents. Ens vam discutir pels diferents usos, però vaig insisitir que la clau era la pregunta quan. Sgons quin referent temporal t’obligaria un temps o un altre. Ahir la Zofia em va ajudar a aclarir els dubtes. També ens va ensenyar com es deia avui i ahir en polonès.

Es van divertir amb la coartda, tot i que hi va haver un parella que em va fer patir. L’Antonio i la Loli, andalusos de les antípodes. Ell, de Cadis, del sud; ella, de Còrdova, del nord. S’entenien tan bé que em vaig girar un moment perquè ell li va dir: “El coño de tu prima”. Encara ric.

Finalment, la Loli va presentar el vídeo. Molt breu. Es va espantar quan el grup li va fer preguntes. La Gina va destacar els dos colors de la bandera: el verd de l’esperança i el blanc de la pau. Vaig activar el vídeo. Diria que li vaig observar un espurneig als ulls al final del vídeo. Tothom va escoltar l’himne amb molt de respecte. L’Antonio va fotre cullerada a cada escena. De Dos Hermanas ens va aclarir que també es coneix per Cuatro Tetas. El Ejido, El mango de la sartén. De cada poble, en feia una altra sortida. Vaig patir per Antequera, però va callar. Al final, va protestar perquè havien omès Cadis. Imperdonable. Ens van fer uns apunts de Blas Infante, autor de la lletra. L’Antonio va recordar que el van afusellar el 1936. Benvingut al Vaixell de la Llibertat. També ens va informar que hi havia un sector d’Andalusia que reclamava que la seva diada hauria d’haver estat el 4 de desembre, per commemorar l’assassinat de Manuel José García Caparrós. La Loli se’l va quedar mirant esverada. Li va preguntar si això s’ho havia tret de la butxaca. L’Antonio li va assegur que això ho havia après a l’escola! En acabar, vam valorar la Loli. No em vaig saber fer entendre què destacaven de positiu de l’explicació, en canvi van apuntar un parell d’aspectes que hauria de millorar: perdre la vergonya i arriscar-se més. Totalment d’acord. Demà  li presentaré la fitxa en què haurà de comprometre’s a unes accions per superar aquestes mancances. LA CANÇÓ DEL DIA

Demà, prova de foc. Ens en anirem a la biblioteca per anar preparant els murals dels escriptors. Ens presten la sala d’informàtica. Sortirem de l’aula!!