4a sessió. Com ja vaig valorar en una altra entrada, la iniciativa de resumir la sessió en 21 paraules funciona. A més, facilita quins continguts pots comentar a l’aula, a partir de les errades que corregeixo. En aquest cas, la Natalia ens en va proporcionar uns quants. Com que només vaig comptar amb mitja dotzena d’alumnes, va ser fàcil organitzar tres parelles i que cadascuna pensés l’aclariment d’un dels dubtes. Hi va haver una parella, la pri,mera, que es va atrevir a sortir al mig de l’aula i resoldre la consulta.
De totes maneres, aquesta sessió va ser tres de fredes i una de calenta. El dia abans, vaig rebre el missatge d’una alumna. Em confessava que s’hauria de donar de baixa perquè es veia incapaç de conduir el taller en català. Veia que li faltava una base gramatical. Per tant, s’estimava més reforçar la gramàtica per reprendre el curs. Em va semblar que era víctima d’un atac de pànic escènic. Li hauria d’haver aclarit que, de gramàtica, ja en faríem; informalment, segons el que necessitessin per superar els diferents reptes. A més, només havia pogut assistir a la primera sessió. La decisió, doncs, era més fruit d’un rampell. Havia falta les altres dues per malaltia. També li hauria d’haver recordat que quan va seguir un mètode més tradicional s’avorria.
L’Aracely em comunicava que marxava de Castelldefels. Per tant, li era impossible continuar el curs. Em demanava, però, dos favors: que l’acomiadés dels companys i que continuï aplicant la meva metodologia.
La Johanna m’avisava que tampoc no podria venir. Tant ella com la seva filla estaven malaltes. Per tant, hauríem d’ajornar el començament de #TotssomSalim. Jo, que tenia a punt tot l’equip per al projecte (la catifa, el te, la tetera, el filtre, els gots…)! Així doncs, desa-ho en un prestatge.
La calenta. El Chema tornava al grup. El tercer trimestre del curs passat ho va haver de deixar. Li vaig proposar de provar de continuar amb els seus antics companys. Dubtava si seria capaç de seguir, si havia falta un curs. Així doncs, aquesta sessió era la de prova. La Natalia resumeix la sessió anterior. Reparteix cartes. Va i li toca l’as. Tothom riu. Els companys li informen que ha d’assumir el repte. A més, li comenten que haurà de llegir un capítol d’una novel·la i que haurà de preparar una oferta formativa. Entra en crisi. Confessa que se sent incapaç de continuar. No té el nivell. Se sent negat de poder dir alguna cosa en català. La Laura i la Transi, que van ser companyes en cursos anterior, miren de calmar-lo. Reconeixen que els va anar molt bé el projecte del curs passat: les petxa-kutxes. Van perdre la vergonya i es van adonar que podien exposar en català. L’Alberto es va atrevir a explicar balbucejant, però sense recórrer al castellà, que ell sí que s’hauria d’avergonyir. És l’únic nascut a Catalunya i encara li costa de parlar el català. M’afegeixo en el debat. Comento al Chema que entenc el seu malestar, però que els neguits que ha expressat són les expectatives dels seus companys que vaig recollir la setmana passada. Remuga resignació. Ara penso que en comptes de clavar-li un discurs per animar-lo, hauria d’haver plantejar preguntes per acabar de resoldre el conflicte. Quina mostra de mentoria per part del grup. Per treure’s el barret.
I llavors, la gran estafa. Classe gramatical. A partir de la reflexió de les respostes de l’avaluació inicial vam conjugar l’imperfet de subjuntiu. Pobre Chema! A sobre comencem el repàs de la morfologia per la teulada. Continuo pensant que és arbitrari. No es van queixar pas quan els vaig gravar!
Vam acabar la sessió, sense una fotografia. El subconscient és savi. Em va prohibir que publiqués qualsevol prova de la classe per no emprenyar l’alumna que es va queixava que li calia gramàtica. Això que tenia a la butxaca acabar el naixement del banc comú de coneixements amb unes normes i un calendari…
la rebotiga 