2a sessió amb el grup d’E3. Escric aquest dietari amb una mica de recança. He estrenat el curs i encara tinc pendent elaborar-ne el Projecte Mínim Viable. Ha estat per manca de temps, però també m’he qüestionat si realment cal aquest document. Primer, si he d’aprendre a desapoderar-me potser no cal planificacions prèvies que només et donen la seguretat d’emprendre l’aventura. Segon, si hem d’experimentar un model democràtic, la negociació n’és la clau. Per tant, és impossible fixar res fins que no es debati a l’aula amb el grup. A més, m’he proposat si no acabem la programació de la sessió, la recuperarem en la propera. Però em nego a amoïnar-me per haver d’enllestir el que he planificat. És el parany del consumisme educatiu. Visca l’educació lenta!

Vam començar una roda en què cadascú explicava les imatges o les paraules que havia buscat com a material del primer relatograma. Van anar apareixent els estats ànims que havien viscut en la sessió anterior. Algú havia tingut molt bona impressió de la metodologia. Una altra es va fixar en el pla de curs en què apareixia l’adjectiu democràtic… Em van impressionar els comentaris. Tot seguit, els vaig facilitar el plat, la pega i les tisores. Cadascú hi va anar enganxant el que va voler. Resultat satisfactori per les dues bandes. Anem començant la construcció col·lectiva. De moment, cadascú enganxant en el plat la seva individualitat.

Com que van aparèixer els adjectius relacionats amb els estats d’ànim. Els vaig apuntar a la pissarra per repassar la morfologia dels adjectius i per presentar-los uns quants de nous (capficat, amoïnat, angoixat…). Per què vaig improvisar? Doncs el subconscient va reaccionar així per acontentar l’Eva. Em va semblar percebre el dia anterior que era reticent a la manera de plantejar la sessió. Manies. Va venir apressada a disculpar-se perquè havia plegat abans, que li feia molta vergonya parlar. La vaig tranquil·litzar.

Vam continuar el model de prova. Vam corregir i acabar els exercicis gramaticals. Després els vaig proposar la pregunta per a l’exercici d’expressió oral. La majoria espera trobar feina i aconseguir ser capaç de parlar en català. Vaig estar a punt de caure la temptació que escriguessin el missatge electrònic de l’exercici de l’expressió escrita a casa. Me’n vaig estar i el van escriure a l’aula. Només ens va quedar temps per presentar el pla de treball (PLA DE CURS E3). Van aprofitar per comentar alguns aspectes. Van valorar que era efectiu tenir el grup virtual. Va anar com anell del dit i va resoldre un futur conflicte: l’acollida a les tres persones que s’han incorporat al grup per primera vegada. El Chema va informar de l’existència del grup al Whatsapp. El Celes va preguntar, estranyat, quina n’era la finalitat. Els altres vam riure. Serveix per a tot: informar, comentar, aclarir… És quan vaig veure que és un grup molt cohesionat i tenen un perfil adequat per esdevenir il·lusionistes socials. A la tarda, la Laura ja els hi havia afegit. L’Eva informava que li havien confirmat que treballaria a l’aeroport. A veure què els sembla el vídeo de Javier Encina La esperanza de lo imposibleEs preveu una perfomance ben aviat.

Sessió 18 amb el grup S3, cliqueu l’enllaç per seguir la sessió.

  Segona jornada, destinada a les expressions oral i escrita.

Una hora abans,aprofito la solitud del despatx per escoltar música. Trio Michael Nyman. M’esclata una crisi personal. M’esberlo. Dec patir la malaltia de les ànimes de vidre. La definia de muntanya russa. Em veig incapaç d’entomar aquesta sessió. Em sento inepte per ajudar a enlairar una avioneta; prou feina tinc amb el meu  B-52 intern!  

Intento assossegar-me. Miro de respirar profundament. Van arribant els alumnes, expectants. Entro a l’aula, desolat. replantEls anava a preguntar si repetíem el ritual. No cal: salten de les cadires amb la canya a  punt. Ens connectem de nou. Van seguint les instruccions amb els ulls tancats.  Els presento el pla de vol: repassarem la prova, es preparant els dos exercicis orals  (una lectura i una intervenció) i els dos textos escrits. Els recordo el que els vaig apuntar en el blog: els elements tant de l’article com el comentari, com l’han d’estructurar i  quines són les preguntes que s’han de plantejar. Van assentint amb el cap.  Retornen i s’assessuen. Reparteixo els exemplars. Establim quin ha de ser l’ordre per anar fent la part oral. Repassem els exercicis i els informo dels temps que els dono per prerarar-se.

Mentre escriuen, els vaig anant cridant. Ho fem en un racó de l’aula. Passo de distendir. Anem al gra. Els pregunto per l’opció. Llegeixen el text i exposen la seva opinió. Algú aprofita per agrair els inicis d’aquestes dues sessions. La tercera alumna té un atac d’hilaritat. Quan li demano per la intervenció, em mira estupefacta i esclafeix a riure. M’encomana. No podem parar de riure a pler. La resta del grup també s’hi afegeix. Quin descans i quina felicitat!

S’allarga bastant la sessió a causa de la redacció dels dos textos. Em van donar les proves i noto que me la donen traient pit. Estan satisfets. Em ve al cap que hem de crear una banda sonora. Aquests dies els he anat demanat activitats i han participat tots sense dir ni piu, predisposats.

 

12a sessió Suficiència 3  Cliqueu l’enllaç per consultar la sessió

Proposo que apliquem l’estratègia del jòquer en el grups perquè sempre hi ha un dia  que has de recórrer a la improvisació. A més, ara hem passat la fina línia: repassem. Ells confessen que s’ho passen la mar de bé; jo, en canvi, m’avorreixo com una ostra.  M’ha costat enllestir l’entrada anterior sobre la darrera reunió amb l’equip. He patit algunes distraccions i he començat a donar un cop d’ull  als articles d’opinió. He quedat bocabadat i he entrat en un estat catatònic. S’hi han esforçat. Quina recompensa!! 

M’he atabalat i m’he desorientat. No sabia com encarrilar la unitat ni el repàs.  He hagut de recòrrer al reciclatge de material i m¡’he embolicat preparant la primera activitat per celebrar el Dia Mundial de la Poesia.

Tot i que ho porten molt dignament, la processó va per fora. Ara han començat amb l’estratègia de bombardeig constant de preguntes. Avui m’han demanat si fer els exercicis d’expressió oral i escrita alhora no atabala.  He contestat que sóc comptades les persones que s’han queixat. He recordat que el neguit d’ara és fruit de la incertesa. A més, he aprofitat per fer-los la confessió.  M’he col·lapsat en llegir els articles. Continuo pensant que poden estar orgullosos dels textos escrits. Dijous s’ho va treballar de valent la Lourdes. Així doncs, la sessió ha constat del repàs i de la presentació dels autors homenatjats enguany. Pot ser una cloenda de curs molt bonica.

Avui hem rigut bastant. Han començat a temptar-me: de broma en broma, però l’ànima m’ha caigut als peus. He comprovat que amb la confessió tenen consciència d’excel·lir en l’expressió escrita. Tot se’n va en orris el dia de l’examen perquè m’he de negar que utilitzin  –ni per demostrar la seva autonomia!– cap material de consulta.  Quin cinisme! Com canta Rubén Blades: ” L’educació et fa paradoxes; paradoxes et fa l’educació, ai Déu!”

Per cert, comença la temporada d’assetjament. Avui:  “Com t’afavoreix el jersei que portes, Jaume!” “Te duc una ensaïmada de Palma, però de les grosses, eh!”  “Volem…” [no patiu!, no m’han demanat cap fill. Quina ràbia!] “fer el D amb tu!!” Aquesta ha estat la resposta quan els he exclamant que no se si resistiria la primavera i ells junts. Sense adonar-me hem estrenat el procés de dol. Ens comencem a preparar pel comiat.