workstation-405768_960_720

Ja es pot imaginar la il·lusió que vaig sentir quan em van animar a participar  en aquesta iniciativa. Ha de saber que vostè i Francesc Balagué em van animar a crear aquest blog. Primer, havia de ser per no perdre el contacte  amb un grup memorable, com tants altres han vingut, que finalitzaven el seu itinerari d’aprenentatge. Em semblava que era el pretext perquè no deixessin de posar en pràctica tots aquests anys. Però es van sentir més atrets per l’invent del senyor Zuckenberg que no pas per aquesta plataforma. El trobaven difícil. No em vaig desanimar pas. Van venir més intents, amb encerts i amb fracassos.

Ahir vam cloure una nova aventura, de la qual em sento molt satisfet i orgullós: Els Viatgers. Ha estat l’intent d’oferir els tres cursos de nivell C1 prescindint de nivells sinó que fos el més inclusiu posssible, que s’enriqués de la diversitat. L’aventura  va començar amb una espantada per part d’antics alumnes que tenien el català com a segona llengua. Es van acovardir pel nivell oral que tenien els catalanoparlants. Hem acabat amb una negror amenaçadora. Alguns dels alumnes catalanoparlants han valorat que aquest curs ha estat incapaç de satisfer les seves necessitats: s’ha primat la millora de l’expressió oral que no pas la gramàtica. Segur que se li acaba de dibuixar un somriure sorneguer. Cada vegada m’adono que el món educatiu predominen les paradoxes.

Però com li he confessat tampoc em penso deixa vèncer. Continuaré intentant que l’alumnat vegi la utilitat tant de la llengua materna com si és una altra llengua. Les llengües ens serveixen per comunicar i, per tant, per construir coneixement, per expressar emocions i sentiment, per socialitzar-nos i sobretot per jugar i jugar-hi. I la millor manera d’aprendre-la és parlant-la i escrivint-la. Els animaré  que no defalleixin si tenen dubtes lingüístics, sinó al contrari, perquè aquesta llacuna els ofereix una oportunitat d’aprendre’n més.

Moltes gràcies i per molts anys, Felipe Zayas!!

20160313_211928.jpg

Vaig decidir assistir a aquesta trobada primer per veure’m amb els companys Ramon Paraíso i Josep Miquel Arroyo. Ara bé, la trobada presencial es  va anar eixamplant amb el Javier Íñiguez  i el Quim Balaguer.Un altre motiu era observar les reflexions d’ un altre àmbit educatiu bastant similar al del Consorci per a la Normalització Lingüística. Coincideixo amb les cròniques dels dos companys, Ramón Paraíso i Josep Miquel Arroyo. El més interessant de l’acte  va ser la ponència de Joan Subirats i el col·loqui de la tarda.

Joan Subirats va encetar la seva exposició reivindicant la formació d’adults. Primer, ho va justificar amb una anàlisi històrica. Va  plànyer que el Departament hagués recuperat el nom d’Ensenyament, arraconant el d’Educació. També va remarcar com l’Administració havia considerat aquest sector incorporant-lo a la Conselleria de Benestar Social. Va plantejar un segon argument, més des d’un vessat polític, per defensar la democràcia. L’educació per  a adults cal per convertir-los en subjectes i que deixin de ser agents passius, o bé objectes, transformar els analfabets en ciutadania alfabetitzada. Em van venir al cap Ivan Illich i Hans Magnus Enzensberger. M’hauria agradat que ho haguessin escoltat Ainhoa Ezeiza i Javier Encina.

Va anunciar que l’educació per etapes tenia els dies comptats. Aquesta visió de l’educació industrialitzada corresponia als dos segles anteriors. La finalitat era satisfer el mercat laboral. Però ara ja no tenia sentit. Va recordar la cita de Zigmunt Bauman: “Abans l’educació construïa míssils balístics; ara desconeixem l’enemic”. Segons Subirats, les estructures no estan adequades a la societat actual. Per tant, considera que ara més que mai té sentit l’educació al llarg de la vida. Ara el cicle s’ha eixamplat fins a la mort. Va esmentar el sociòleg alemany Ulrich Beck. Va reconèixer que les universitats s’havien aïllat de la comunitat.

Va apuntar el nou paradigma educatius. S’ha d’aprendre en xarxa. Ara bé,  perquè sigui eficient s’ha de basar en la interdependència estructural i l’horitzontalitat. A més, s’ha d’apostar per la diversitat que és antònim dels termes d’ igualtat i homogeneïtat.  Va recordar l’historiador americà Richard Sennett. Va concloure que s’havia de fomentar l’originalitat.

La sorpresa va continuar després de dinar. D’una banda, els organitzadors van presentar els resultats de l’enquesta. Em va fer gràcia perquè si la consulta hagués anat adreçat al personal del Consorci m’ensumo que el resultat hauria estat similar. D’entrada, es demanava formacíó. Temo que volem receptes i fórmules per aplicar-la al llarg del curs.Com afirma Javier Iñíguez, aquesta model formatiu cal renovar-lo per projectes col·laboratius, tal com defensava Subirats al matí en consonància amb altres veus com Víctor Cuevas, Carlos Magro, Fernando Trujillo o Juan Pastor. Ara bé, fa gràcia que participi en altres àmbits i que sigui incapaç de fomentar qualsevol línia col·laborativa entre les meves companyes.  Boris Mir en facilita la solució: assumir un objectiu comú entre tot l’equip. Sí o sí, hi afegiria jo. Per tant, cal revisar actes com la trobada. Continuen basant-se en un model transmissiu, del qual ens volem distanciar. A més, han de deixar  de ser aparadors de bones pràctiques —copiem motivació industrialitzadora, més avait de cadenes alimentàries, no? Em pregunto quan desplegaran paradigmes democràtics i adoptaran formes d’aprenentatge més informal d’altres certàmens que entusiasmen tant, com per exemple #betacamp.

hands-952510_960_720

De seguida el debat es va escalfar quan un participant va qüestionar un possible perfil de docent per a adults. Pere Romero, director del CFA El Clot, va reclamar amb vehemència professionals compromesos amb la línia educativa del centre i amb esperit innovador per canviar l’educació tradicional. Ho subscric. Però em plantejo per què hem d’apostar per la innovació educativa. No és una tendència ni una fal·lera, sinó la nostra labor respon a una visió i, alhora, una reflexió pedagògiques.Fa gràcia perquè  alguns dels presumptes innovadors — també acusats d’i·luminats, sonats o friquis— comencem a tenir una edat i provem metodologies amb més de cents anys d’existència. Perdoneu, em sap greu esbravar la gasosa renovadora. Deu ser cosa de l’edat…

A més, aquest abrandat col·loqui reflecteix les dues línies que trobem en qualsevol centre: la conservadora i l’agosarada. Reconec que pot provocar cert pànic si qui lidera el claustre pertany al segon corrent. En canvi, si és al contrari, podríem parafrasejar l’article de Santiago Moll: Equip directiu, per què s’avorreix el teu claustre?  Així doncs, deixem de plànye’ns i som-hi perquè, com constata Javier Ïñiguez, ja fa un parell de temporades que a les aules neva. I ens calen brúixoles per no errar el camí.

 

Extret d’https://sicomor2008.files.wordpress.com/2015/06/f05fb-webinar2babp.png

Diumenge passat rebia un missatge directe de Fernando Trujillo proposant-me de participar en un webinar. Vaig acceptar fent un bot de la cadira. A la nit, però,  es confirmava una avaria telefònica. Ja tenia coll avall que hauria de renunciar a l’acte, cosa que em va tranquil·litzar. Segur que trobarien un participant millor. Sóc bastant negat pel que fa a la competència comunicativa que et facilita les TIC. Mira que volia participar en el MOOCafè liderat per Manel Guzmán, però no vaig poder conciliar horaris de tasques familiars i formatives. Em va saber greu, però vaig veure que s’havien produït els mateixos problemes per part d’alguns participants.

L’avaria es va arreglar. Dimarts, amb el grup d’E3, vaig deixar anar una catalanada! Mentre resumien la sessió del Dia Mundial del Joc, els recalco que tenim infància i també infantesa. “Com en castellà”, els dic. “Infancia e infantez“. I em quedo tan ample. Tothom em mira estrenyat. Jo continuo ben segur: “Sí, infancia e infantez“. Em convencen que no existeix. Al final, la Begoña, prudent, s’assegura:”Jaume, deus voler dir niñez!” Riem. I penso: “Ai, dijous!” M’assabento que els companys de taula són Garbiñe Larralde, Marian Calvo, Ramon Paraíso, Toni Solano i Fernando Trujillo.

Una hora abans, ja em preparo. Anem rebent instruccions. Miro de seguir-les. I quan falta menys de mitja hora,  em peta l’ordinador. Aconsegueixo restaurar tot el que tenia obert. Em vaig barallant amb les eines del Hangout. Se’m passa la invitació de Fernando Trujillo. Aconsegueixo entrar-hi. Hi ha un ambient distès. La Garbiñe també té problemes. Entrem en directe.  De tant en tant, se’m congela la conversa. Procuro no tocar res. Per tant, em perdo alguns comentaris. Les meves ironies arriben en diferit.

El moderador ens demana per l’experiència. Costa d’explicar tot el que rememores. Les ganes de començar una unitat per mirar els vídeos, per conèixer les tasques que es convertien en reptes. Les ganes que senties per superar-te, però sempre hi havia companys que et superaven en qualitat. Aquest curs vaig aconseguir de perdre la vergonya i a atrevir-me a experimentar eines, pensar en artefactes. Des de llavors, he deixat de ser docent per convertir-me en artificier. Tot el sant dia, elaboro artefactes digitals!

Vaig insistir en la importància dels socis. Si em van captar les primers unitats, la de la socialització rica va ser la més satisfactòria perquè de seguida vaig tenir resultats. Encara flipo que Toni Solano se m’oferís com a soci, sense oblidar el Ramon. Són regals de l’atzar 2.0. A més, un antic alumne també s’hi va voler afegir, cosa que em va fer molta il·lusió. I  es va convertir en un model per als alumnes. Van veure que ells també podrien parlar català com ell. Va reconèixer que no era la seva llengua materna. Però tornant al debat, va i començo a quequejar. Com em va costar articular horizontalidad que facilita un MOOC. Ja patia veient les caparrades dels companys, tranquil·litzant-me perquè pronunciés bé. P… fluïdesa!

M’hauria agradat debatre més sobre l’avaluació. Discrepo que sigui la pedra angular del procés d’aprenentatge. Espero que ben aviat algú afirmi que l’avaluació és un fals mite de l’educació. Estic disconforme que sempre s’hagi de millorar. Reproduïm així un model tradicional, encara que anem smb el plus d’innovadors. Recordem quant aprenem informalment? I ens replantegem de millorar? I també m’hauria agradat explicar l’anècdota de les rúbriques. En un grup que les posava en pràctica, vam acordar que acabarien el curs amb una exposició oral. Em vaig presentar amb una rúbrica. Per elaborar-la, per definir la banda més negativa, em vaig imaginar el que no farien mai. Resulta que un alumne ho va fer. Tothom va quedar glaçat. Es va presentar tard. Havia anat a una entrevista de feina. Però va voler complir amb el seu compromís, encara que faltés un quart per finalitzar la sessió. Va parlar nerviós. Va quequejar. Va perdre el fil. Ens explicava el que havia estat la seva feina fins ara. Vam ser incapaços d’entendre’l i ell de trobar un exemple de com estampava. Va ser horrorós. Com li havia de marcar tots els criteris negatius! Em vaig avergonyir d’haver ridiculitzat un alumne, encara que fos de pensament! Ahir César Bona va declarar que no concebia una educació sense respecte. I em reafirmo. És impossible mesurar l’esforç.  Ens hem de fixar en el procés, com insisteix Maria Acaso.

I articulo wabi sabi, el terme zen per destacar la bellesa de la imperfecció. Si aconseguim canviar la mirada en els alumnes, també tindrem una altra visió dels seus productes. L’error ens ajudarà a extasiar-nos en els aspectes que l’alumne ha intentat superar. I, ves per on, en són bastants! Més que les quatre pífies que no ha pogut controlar.

I quan mirava d’acabar la roda final en què recomanava l’article de Juanjo Vergara, va i sento que em diuen que he desaparegut de les pantalles. El Toni en fa broma, com que sóc un dels representant de l’àmbit d’adults… Fernando Trujillo ens acomiada i ens adverteix que hauríem d’atendre la xarxa social. Em sorprèn que et comencin a seguir persones i et reconeixen que els has agradat el que has dit! El més emotiu, Pablo Ele Aparicio. Alguns també declaren que el debat els ha engrescat a continuar el curs, com José Blas García Pérez.

Per acabar, vull donar les gràcies a Fernando Trujillo i Toni Solano perquè pensessin en mi. A més, va ser tot un luxe compartir l’estona amb dues bilbaïnes d’aúpa i amb el gran Ramon. Ara, els organitzadors són uns  inconscients. I que per molts anys ho siguin! Us dexió el resum del debat a càrrec de Fernando Trujillo.

IMG_20141001_073105Me llamo Jaume Sans i Vellvehí. El próximo curso cumpliré 25 años de profesión. Desde que terminé la carrera he trabajado en el Consorci per a la Normalització Lingüística impartiendo clases de lengua catalana para adultos. Además soy coordinador del equipo de docentes de nuestro Centro.

Me parece que es el sexto MOOC que me apunto. Confieso que sólo abandoné uno; tres de ellos llevan el sello de Conecta13. Para mí es una garantía de éxito.

También estoy llevando a cabo un reto, porpuesto por uno de los factótums de la empresa, 100×12. En mi caso, ando cuatro veces por semana para cumplir el objetivo de conseguir 100 km cada mes.De momento, ya voy por el tercer mes, si el tobillo y las fascitis no lo impeden.

Dejo este vídeo, fruto de una tarea del primer MOOC de la Casa, para complementar la presentación.

de @ciberespiral

Aquest cap de setmana s’han celebrat les Jornades Espiral per commemorar el 25è aniversari de l’associació. De nou, paleso que pedagogia i cronologia van plegades del bracet: una entitat capdavantera en  tecnologies i pedagogies emergents ja compleix un quart de segle de vida. Encara inclou el futur en el programa. Tanmateix la taula rodona d’ahir ja va evidenciar que el futur és una realitat. Es va convidar a alumnes de diferents centres educatius per explicar experiències innovadores. Hi van participar un alumne de l’escola Amor de Dios, que va relatar el projecte d’ Els peixos, tres alumnes de l’Escola Pia Santa Anna de Mataró, que van narrar com havien seguit unes signatures amb el mètode de la classe invertida, i Adrià Hernàndez, de l’Escola Virolai, va presentar la seva experiència al Parlament científic.

El mètode de flipped classroom va generar debat. Primer, un professor de matemàtiques va preguntar si aquesta metodologia podria ser adequada per a assignatures científiques. Coral Regí va qüestionar si aquest sistema era prou adequat. Va preguntar com es podia demanar que els alumnes miressin una explicació magistral d’un docent a casa. En aquest punt ja van haver de participar els professors de l’Escola Pia. Van reconèixer que el vídeo permetia personalitzar més l’aprenentatge. De totes maneres, els alumnes van confessar que aprenien molt més. Potser el debat es va focalitzar més en el recurs digital i no pas en la fase d’aprenentatge cooperatiu en què els alumnes resolien els exercicis plegat i s’aclarien el dubtes d’un contingut. Ara bé, continuo pensant que aquest sistema continua perpetuant un aprenentatge  transmissiu. Ho va delatar els comentaris, d’una banda, d’una alumna sobre el xivarri que es podia ocasionar alguna vegada —aquesta entrada de Débora Kozak és aclaridora— o bé els mateixos professors que van admetre que havien d’anar variant enfocaments  perquè els alumnes no s’avorrissin. Esther Subias va suggerir si els alumnes podien participar en l’elaboració dels continguts digitals i fins i tot va preguntar al petit alumne d’Amor de Dios si havia participat en l’edició del vídeo que havia utilitzat en l’exposició. Fins i tot, l’Adrià Hernàndez, un centella d’alumne,  va a ajudar a una de les seves col·legues a esmenar un punt. Observant la sala, em va venir al cap una entrada, publicada fa poc,  de Fernando Trujillo.

La segona jornada va arrancar amb una contundent conferència de José de la Peña. Va tenir  l’habilitat de tenir-nos hipnotitzats al llarg dels 90 minuts amb  la projecció de més de 140 diapositives. Va ser com competir en una final de Grand Slam. Des que va començar, ens va anar atacant amb constants cops de servei: quina és la visió que tenim del futur?, quin és l’impacte i l’evolució de la tecnologia?, quins són els agents que influeixen en l’educació? Ara et treia un recull de cites, ara t’explicava una anècdota. Dubto si seré capaç de fer-ne cinc cètnims. Em refiava de l’aplicació d’Storify, però costa d’ordenar la selecció de piulades. De fet, va ser el millor succedani per substituir l’absència de la dosi de cafeïna matinera.

D’entrada, va anar diseccionant la seva dissertació. Es va distanciar de la visió destructiva i pessimista del futur que ens ofereix el cine, per apuntar la celeritat i la potència amb què avança la tecnologia. Va afegir que el nostre enfocament es limita a curt termini i desconeixem l’impacte que pot ocasionar la tecnologia. Segurament ara es podran observar-ne aquests efectes. Va insistir a articular un discurs positiu respecte si la robotització comportarà una revolució econòmica. Va fer un repàs històric de l’educació. Aquí em va venir a la memòria l’entrada de Félix Eroles. Va insistir quina era la finalitat de l’educació. Va esmentar quina orientació havia de prendre la docència: despertar curiositat en l’alumnat i acompanyar-lo en aquesta descoberta. També va destacar les aportacions de la neurociència. Em va fer gràcia quan va esmentar María Acaso. Va reconèixer que havia assistit en una sessió seva. Era incapaç de recordar què havien de fer amb una mandarina, però no oblidaria mai el que ella els havia fet sentir. Quant a l’economia, calia apostar per l’excel·lència, com el model alemany, o bé per la innovació. Les institucions per sobreviure no es poden tancar sinó que han de treballar en xarxa. Finalment, li va sorprendre la por dels pares en l’educació dels fills.

Tal com ja va anunciar el presentador de les comunicacions, el nivell es mantenia alt. Va començar Frank Sabaté. Ens va parlar de programar amb Scratch, tot i que va confessar que no era una innovació. Per demostrar, es va servir d’una explicació de B. F. Skinner podia servir per explicar l’ús d’una tauleta o bé ens va exemplificar amb una acció quotidiana apliquem els elements de la computació. Carolina Garcia ens va demostra l’ús del portafoli electrònic tant per a la seva pràctica com per observar l’evolució dels seus alumnes. Antonio Guirao va relatar com aplicava la tecnologia en la seva assignatura de Formació i Orientació Laboral. Va ser un exemple de coherència, de compromís. Us en recomano la presentació. Finalment, Maribel Benito, acompanyada dels experts TIC, van exposar com convertien alumnes de tots els cicles en mentors tant per a  companys  com per a docents per ajudar-los a millorar la competència digital.

Ens van anunciar els tallers. Mentre entràvem a l’aula del taller de Laia Casas podíem escoltar la cançó de Pharrel Williams mentre l’espai estava disposat per treballar en grups de cinc persones. Ens va donar la benvinguda i la presentació del taller. Tot seguit, ja ens va proposar la primera activitat, per reactivar el cervell. Havíem d’aixecar-nos de la cadira per respondre afirmativament a les preguntes que plantejava. Aprofitava que les persones s’asseien per explicar l’aportació teòrica de la pregunta.  És un tècnica que també suggereix Doni Tamblyn. Després, ens va demanar que individualment penséssim com definiríem l’emoció. La posada en comú es feia gradualment: en parell o en trio i debatre-ho amb tot el grup. Així va anticipar la definció del terme.  Ens va demanar si sabíem quants sistemes cerebrals teníem. Va mostrar els tres cervells i ens va explicar la importància del reg sanguini per a l’aprenentatge. Ens va convidar un bombó per assabarorir-lo amb els tres cervells.  Llavors ens va repartir a cada component un text. L’havíem de llegir per explicar-lo resumidament a la resta de l’equip: els elements energètics del cervell, els obstacles de l’aprenentatge, el cervell social. Tal com també recomana la comediant americana, vam practicar un descans cerebral. Vam haver d’inflar un globus. Mentre sonava la música havíem de vigilar que el globus no toqués a terra. Això  sí, ens havíem agafat de les mans formant un cercle. Vam continuar el taller. Ens va fer adonar com focalitzem l’atenció. També ens va apuntar quin eren els elements de l’aprenentatge significatiu.

 

Extreta d’@Isabel_Ruiz

Sorpresa, connexió i satisfacció

 

Al final, per avaluar-nos —i demostrar-nos el que havíem après—, ens va repartir un rellotge, el rellotge de les cites. Mentre sonava la música, havíem de passejar-nos per trobar companys per quedar amb ells a una hora. Quan vam tenir completat el rellotge, anava dient en veu alta una hora. Ens havíem d’aparellar amb la persona que hi havíem apuntat. Ella formulava una pregunta i en parella la responien. Gairebé vam saber contestar-les totes. Em queda saber què significava SARA. Ens va confessar que aquesta activitat era idònia per repassar els continguts d’un examen la sessió prèvia. Finalment, ens va enumerar les set claus per a un aprenentatge eficaç. Tothom en va sortit satisfet i content.

Aprofito l’avinentesa per agrair a l’Associació Ciberespiral la invitació a la Jornada Espiral i per felicitar-vos tant per l’organització i el nivell de l’esdeveniment com pels anys de vida. Per cert, el futur ja és realitat.

http://slide.ly/embed/57540f20b2eb4bc91df60ec4804285b7/autoplay/0

Jornades commemoratives dels 25 anys de l’associació Espiral by Slidely Slideshow

 Treballar per projectes enganxa. En primer lloc, costa de desprendre-te’n quan l’has finalitzat. Deu ser per culpa d’un dels requisits que es demanava en el MOOC, que fos una experiència d’aprenentatge memorable. En segon lloc, les repercussions transcendeixen de l’àmbit educatiu. Et transforma. Et vas plantejar preguntes que no l’hauries previst amb un ensenyament més tradicional o bé et retorna com un boomerang. Just la setmana que acabava el curs, el programa El foraster de TV3 transcorria a Osor, al poble de ma mare. Van esmentar la masia en què la família del meu avi matern hi feia de masover, el Sobirà. Comptem que el meu avi va morir a la Batalla de l’Ebre. Sembla que una cunyada el va denunciar per poder ocultar un germà. Això va fer que la meva àvia es desvinculés de la seva família política i se n’anés a viure amb la seva germana. Així doncs, també vinc d’un llarg silenci.  D’altra banda, el motiu de la foto: un dels meus besavis paterns va ser espardenyer. L’hamaca està lligada en un dels pins que van servir per gravar el vídeo del projecte.

Aquest projecte va néixer com una continuació del projecte del curs anterior. Si en el primer, l’excusa era presentar Castelldefels a uns visitants; ara era conèixer-ne la història perquè l’alumnat al final pogués  relatar el seu origen. A més, va transcorre paral·lelament al MOOC, en què em vaig inscriure, conduït per Fernando Trujillo, Diego Ojeda i Belén Rojas sobre aprenentatge per projectes (ABP). Encara em pregunto si vaig ser un alumne modèlic perquè he tirat endavant aquest projecte prenent-me algunes llicències.

D’entrada,  impulso els projectes a partir d’una idea que em ve de la manera més inesperada. M’és més aviat senzill apuntar el Projecte Mínim Viable. Ara, el que em costa és concretant-lo a mesura que avança el curs. Potser això m’ ocasiona dificultats a l’hora de preparar les sessions. A més,  m’agrada negociar-lo amb els alumnes. Per tant, destino fins al final d’aquesta tasca per detallar-lo —excuses de mal pagador! Tampoc no em volia obsessionar ni pel currículum, per l’avaluació i  per la competència digital.  Això va ser al començament, perquè de mica en mica el projecte ens anava arrossegant.

La cançó de Raimon va servir per a la negociació del projecte i com a  punt de partida.  Conèixer la biografia del cantant ens va servir com a model lingüístic per a dues tasques més: presentar un cantant en la seva llengua materna i per al producte final del curs: el seu relat autobiogràfic. Investigar els nostres avantpassats ens va permetre practicar l’imperfet i per construir una línia del temps. Havia distribuït el curs en unitats, les diferents etapes històriques, però com que el temps se’ns va tirar a sobre, les vaig suprimir. Podríem dir que els reptes o les tasques que vaig anar plantejant es van convertir en el fil del curs.  Vam treballar com a unitat les dues primeres èpoques, però les altres es van treballar col·laborativament: cada grup se’n va encarregar una consultant documentació a la Biblioteca.  Així vam finalitzar la línia del temps.

Fet el repàs històric,  Jose Ángel Ruiz Pérez, un dels socis del projecte,  va proposar una sortida per visitar uns indrets. Els va facilitar un text informatiu sobre un dels llocs en què havien de completar uns buits amb unes paraules. Aquest text els havia de servir per preparar una explicació per a la sortida. Aquesta tasca ens havia de servir perquè els alumnes en proposessin una altra per les rodalies.

Ara m’adono que inconscientment vaig plantificar un esquema de projecte iteratiu: una tasca comportava cap a la consecució d’una altra. Estudiar una biografia permetia planificar el relat final. Conèixer la història donava sentit una visita. Organitzar-ne una servia per preparar-ne una altra.

 Si vaig voler ser prudent en l’ús tecnològic, vaig fracassar en la participació del blog. Hi deixaven pocs comentaris. Ara bé, va ser quan vam constituir un grup a Google+ que va anar rutllant. Es van atrevir amb la tasca col·laborativa i els va fer patxoca veure-la convertida en una de les activitats de la cloenda.  Un altre aspecte que m’agradaria destaca és el de la socialització. No em cansaré d’agrair l’atenció i els suggeriments de Déborah Martín R., Joaquín J. Martínez, Ramón Paraíso,  Toni Solano i que Jose Ángel Ruiz Pérez ens convidés a sortir de l’aula, cosa que no vaig aconseguir en el trimestre anterior.

Quant a l’avaluació, em vaig limitar que els alumnes es valoressin el seu propi relat, amb una rúbrica. Ho repeteixo? AMB UNA RÚBRICA!! Ara bé, per esvair els dubtes si el mètode els convencia, en vaig voler parlar al final de la primera unitat. Em va desconcertar perquè la Mercedes, molt resolutiva, va dir que li agradava aquest sistema per tant no hi podria aportar cap millora.

Pel que fa als continguts curriculars, ens vam limitar als pretèrits (perifràstic i imperfet).  Després apuntava les errades dels resultats de tasques i els analitzàvem. És així com vam treballar el programa, sotmès al projecte i no pas a la inversa. A més, escoltant Olga Esteve em va tranquil·litzar amb el principi a l’aula de menys és més.

Finalment, el que m’ha proporcionat el projecte? És aquesta dèria per fotografiar el pas del temps en les meves caminades : pedres i heura, barraques de vinya…

  

Aprendre sobre les pedagogies invisibles i projectar futur per al proper trimestre:

Espero que acceptin els alumnes aquest projecte. En tinc ganes! És el que té la socialització: un per l’altre.

Documentació:

Àudio de l’entrada. Cliqueu aquí.

Vaig assumir un curs de nivell D (perfeccionament), organitzat per l’Ajuntament de Gavà en col·laboració amb el Consorci per a la Normalització Lingüística. La novetat era que l’oferíem per primer cop en modalitat semipresencial: al final de cada unitat es programarien  trobades per valorar la unitat i per resodre possibles dubtes. Vaig aprofitar l’experiència de la modalitat a distància a l’hora de muntar-lo. El blog seria un dels recursos que empraríem, però em semblava que podria ser oportú aplicar  l’aprenentatge cooperatiu. Així doncs, hauríem de recórrer a aplicacions de Google (Gmail i Drive).

El blog seria el canal per presentar el pla de treball de cada unitat. A més, serviria per anar presentant les tasques —la majoria, propostes per treballar l’expressió escrita i la comprensió oral, però també n’hi va haver d’orals. Tasques D CURS 2012  Vaig preveure que havia d’organitzar grups d’experts perquè desenvolupessin els continguts tant gramaticals com els del marc sociolingüístic. La finalitat era facilitar un modelatge cognitiu per a la resta de companys. Però no en vam ser capaços. Només ens vam sortir amb la primera fase, la de grups d’experts. Es van encarregar de crear els fulls de ruta. Ho  vam haver de suprimir a partir de la unitat 3. Cada grup rebia un repte que els havia de servir per valorar el nivell de coneixement previ i que els servís de punt de partida perquè així els facilités el posterior guiatge per als companys.

A part del full de ruta, també escrivien un comentari en què valoraven com els havia anat. Així anàvem component el quadern d’aprenentatge. Com vaig apuntar en la valoració dels cursos a distància, no hauria d’haver repetit les preguntes per  a la reflexió —com observa Elizabeth Ellsworth—, sinó que a mesura que ja s’hi habituaven l’informe hauria d’haver estat més lliure. Aconseguim perdre aquest esperit avaluatiu ja que s’automatitzen les respostes. També repetíem el dietari d’aprenentatge. Proporcionava prou informació a l’hora de preparar les sessions presencials.

Quant a les trobades presencials, vaig decidir que les aniria programant en funció com evolucionaven les unitats. D’entrada les havia previst per a l’ocasió de dur a terme la tasca, com va ser en la unitat 1, però va costar mantenir aquest criteri al llarg del curs. En altres ocasions es van plantejar dilemes que servissin per posar a prova els continguts treballats. La darrera trobada es va destinar a repassar i  a planificar la resolució de la prova.

Unitat 0: el pròleg. Vaig idear una unitat 0 perquè l’alumnat es familiaritzés amb la navegació del blog. Vaig planificar una activitat inicial amb què els alumnes opinaven sobre el concepte de cultura compartida, exposat per Fernando Trujillo. Aquest comentari havia de servir com a avaluació inicial. També hi havia un altre objectiu “ocult”: plantejar la pregunta per al projecte d’investigació: una altra educació és possible?   Si havíem d’experimentar la col·laboració, calia que empréssim una xarxa social. Vaig decidir l’ús de Twitter. També vaig aprofitar aquesta unitat perquè es fessin la prova i formalitzessin el contracte d’aprenentatge. Finalment, els demanava que recomanessin els recursos que tenien el blog i que valoressin l’experiència. Seguia l’estructura que tan bé em funcionava en la modalitat a distància.

Unitat 1: la patacada.  Les activitats del blog per a aquesta unitat van anar destinades a poder realitzar una tasca final en la primera trobada presencial: presentar un personatge significatiu. Ara bé, el que vam introduir era la formació dels grups d’experts. Es formaven pel contingut que els vingués de gust treballar. Havia pensat en dues fases. La primera  era perquè els components es  convertissin en experts del contingut triat. Després venia una segona fase en què cada expert havia d’ajudar a assolir l’objectiu seu. Això va ser bastant disruptiu per a l’alumnat. De cop i volta, es multiplicaven els canals de comunicació: blog, Twitter, Google Drive i Gmail.  A més, les activitats es diversificaven.. Hi havia les del blog. Els reptes que havien d’aconseguir assolir o bé ajudar a companys a assolir-lo,les diferents activitats del blog tenien activitats o materials de consulta o reforc, Va angoixar bastant  —i amb certa raó!  Ara bé, un altre possible desencadenant del conflicte és la imatge que tenen d’un curs de llengua. El professor ha de facilitar uns continguts, ha de proporcionar uns exercicis per practicar-los i els ha de corregir.

Unitat 2: l’adaptació. Arran del que vaig apuntar en la trobada presencial, vaig mirar de facilitar més l’itinerari d’aquesta unitat. La tasca, aquesta vegada,  anava encaminada a saber resumir un text: els comentaris que van escriure a la unitat 0. Així doncs, la seqüència es va centrar en el resum, sobretot en l’esquema o pla de text, una tècnica que pot ajudar molt a l’hora de planificar un text.

Unitat 3: la pausa. El termini d’aquesta unitat es va veure afectat per la pausa de les vacances nadalenques, cosa que va comportar un retrocés pel que fa a la dinàmica del curs. Si en la unitat anterior un company havia resumit el comentari inicial,  ara era l’ocasió per millorar aquest text. Així doncs, vam treballar la revisió textual i vam aprofitar per presentar els criteris avaluatius d’un article d’opinió.

Unitat 4: la remuntada. En aquesta unitat, vam prosseguir amb l’escriptura. Ara es tractava de publicar la versió final del text.  L’activitat tuitera es va destinar a avaluar l’aplicació dels pronoms de relatiu: havien de formular un eslògan publicitari emprant-ne. Va ser un material valuós per a la corresponent trobada presencial.

Unitat 5: el contagi. Una alumna va suggerir treballar el consum responsable o la cooperació. Em va semblar molt adequat. Per tant, van haver d’elaborar un article opinant sobre aquest tema. Vam mirar de posar en practica la coescriptura. Havien d’enriquir l’argumentació d’un company proposant-li arguments en contra.

Unitat 6: l’epíleg. Vam aprofitar aquesta darrera unitat per treballar el marc sociolingüístic amb el resum del text en català antic i el desenvolupament d’un tema. A més, vam elaborar una banda sonora a partir de la xerrada de Janine Sheperd i havien de presentar un vídeo responent la pregunta d’inici i valorant l’experiència del curs.

Sang, suor i llàgrimes. Satisfà que els alumnes reconeguin que els ha suposat un repte vertiginós aquest curs, però que ha estat capaç de sortir-se’n. Et sents feliç quan alguns conclouen que una altra educació és possible. Ha estat possible no només per l’esforç individual sinó que s’han ajudat . Un dels elements més ben valorats han estat els fulls de ruta. Tot i que si no s’haguessin deixat portar per la desconfiança inicial, hauríem arribat molt més lluny. Si s’haguessin cregut que es podien convertir en xerpes per als companys, s’haurien evitat més d’algun disgust, o fins i tot certa solitud. És una pena que els hagués fet por reflexionar sobre el seu procés d’aprenentatge. Haurien guiat més ràpidament i més efectivament els companys. Ens reca abandonar la zona de confort. Abans i després de les trobades presencials tenia una frase al cap: “Això no és un curs de llengua.”

Potser vaig atabalar amb recursos 2.0, però val la pena si al final els alumnes reconeixen que els ha ofert noves possibilitats per comunicar-se. A més,  em nego a pensar que una llengua només serveix per transmetre i memoritzar continguts gramaticals, sinó que serveix per pensar, fer i sentir, les bases per adoptar una actitud.