Reunió amb l’equip.

Un nou cas de serendipia! S’acaba la reunió i l’Isaac em proposa d’anar fer un toc. Ens estem un parell d’hores — i potser encara hi seríem — debatent dubtes. Té l’habilitat de donar-me corda.  Em planteja una reflexió i xerro, xerro, xerro… Aquestes converses tenen dobles efectes: afermo les meves creences i li  provoco un mal de cap. Em fa gràcia perquè si rebobinem la reunió ens adonem que  ajuden a aclarir  els dubtes que se’ns presenten a l’aula. És a dir, observant-nos podem aprendre com hem de liderar a l’aula. Ves quina descoberta!! És el principi de la pràctica reflexiva.

Primera observació de la reunió: patim els efectes de final de trimestre. Estem esgotats; alguns, desmotivats: el futur és incert. Em sap greu que no sàpiga transmetre que aquestes sessions poden –i han de ser– un tauló on aferrar-nos.

Recordem la reunió anterior. Queda ja llunyana. Em sorprèn que no tinguin presents els objectius de la sessió d’avui. Tothom té l’ordre del dia al davant. Em vaig posant nerviós. M’encallo i no em surten les paraules. Com bonament puc, arranquem la reunió.  Es tracta de reprendre els punts que no vam poder tractar en l’anterior. A més, vull aplicar la dinàmica de treball que proposa Fernando Trujillo. Així la trobada esdevindrà més dinàmica i menys teòrica.

Segona observació: tothom té al cap els darrers esdeveniments eclesiàstics. Hi podem trobar algunes similituds. S’han definit dues línies o punts de vista: els reformistes, que ens agrada mamar teoria per poder desplegar ales i els conservadors –o centristes–, que volen mostres per poder aplicar-les.  I el coordinador –tot i que ja s’ha retrata–, doncs, com el Papa: “Obriu-li el balcó i que s’hi entretingui”. Si aplico la metàfora del camp de futbol, què devem ser de l’equip? Uns, els davanters; els altres, els defensors?

Presento els objectius de la reunió: experimentar la dinàmica dels plans d’acció. Formem tres grups, encapçalats per les tècniques que van exposar els problemes. Fixo el temps i els proposo que elaborin una diapositiva amb les conclusions. S’hi posen. Discuteixen bastant. Els vaig observant, però evito d’intervenir-hi. Respecto l’autonomia de cada grup. Preveig malament el temps. Els proposo de fer les presentacions després de la pausa.

Tercera observació: em fan enveja. Don Finkel és present a l’aula.  Sento algun argument que ja es van plantejar en la sessió anterior. S’haurien d’haver donat per tancat. Al bar ocupem tres taules. És un mercat de Calaf: tothom parla amb el del costat.  Excepte jo, ensopit; encara que la Maria intenta que conversem.

Reprenem la sessió. Costa que cada grup exposi.

Quarta observació: quan tornem de la pausa, em sorprèn que tothom s’assegui en semicercle. Ningú vol exposar les conclusions. Em fan fer de tècnic per passar les diapositives. Així fem les classes?

El primer portaveu presenta el seu pla d’acció.

Pla d'accio 1

Es respira un silenci. Ningú gosa comentar o discrepar. Després d’uns breus moments d’incertesa, intervinc. Pregunto si tothom sap quin és l’objectiu que treballem. Balbucegen capcots tímidament. Dos anys de treball en equip i encara es desconeix què cerquem. Alguns miren de participar tímidament.  M’esvero contingudament. Els recordo que en la reunió de gener vam acordar treballar les fortaleses i febles del decàleg. Regna el desconcert.

És el torn del segon grup.

Pla d'accio 2

I el del tercer grup.

Cinquena observació: curiosa la proposta per debatre sobre les crisis individuals: en capelletes. Com gestionem les dificultats o la presa de decisions, amb el suport d’un company i no pas del coordinador. Per cert, em pregunto si encara tenen el Papa prenent la fresca. Reivindico el meu rol. Els suggereixo que potser el protocol ha de començar pel final: consultar-ho amb el coordinador,  informar de les decisions en les reunions i, finalment, parlar-ne amb algun company.

Comentaris interessants: la Mireia se sorprèn que ningú discuteixi les diferents conclusions. Li confesso que és una mostra dels acords tàcits que hem pactat. Silenci administratiu. Si ningú expressa cap objecció, significa que s’accepta. Després passa el que passa…

L’Anna continua insistint que la funcionalitat de l’equip és potenciar el treball en petit grup, és a dir, que els Serveis treballin més coordinadament. Li sembla que amb una reunió mensual és pot fer poca feina. Ens acusa de pretenciosos.  Li recordo que n’hi ha de molts tipus.

No ens dóna temps per debatre el tercer objectiu. L’ajornem per a la reunió del mes que ve. Es comprometen d’anar-hi pensant. Els demano què s’estimem més: si aprofundir sobre la negociació, que és una de les febleses que vam apuntar o bé els plantejo que hem omès valorar si l’aposta per l’avaluació reguladora ha millorat els resultats. Es torna a produir una disputa. Unes tècniques confessen que és absurd tractar aquest punt mentre hàgim d’administrar les proves homologades. Si no hi podem incidir, no cal plantejar-s’ho. Una d’elles s’oblida que al final de la reunió de gener em va fer palès la paradoxa entre avaluació reguladora i sumativa. A més, cada vegada es comenten casos singulars, incapaços d’assolir el certificat. Finalment, s’adonen que val la pena parlar-ne en la propera reunió.

Cordeu-vos els cinturons, la reunió vinent hi haurà tempesta

Primer consensuar l’objectiu del projecte (obtenir 100% d’assoliment) i després Mètode R5 per analitzar casos singulars.

Crec que serà fonamental el capítol escrit per Mariano Royo, “Centre emocionalment intel·ligents” dins de Darder Vidal, Pere (coord.) i al: Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia. Barcelona, Ediciones Octaedro

Bibliografia:

Anuncis

 

Sessió 10a  Suficiència 3 Cliqueu l’enllaç per consultar la sessió.

Avui una alumna m’ha fet l’observació que ens havíem gastat tres quarts d’hora per corregir dos miserables exercicis de combinació binària. Han anat sortint més dubtes i falses creences. L’ambient s’ha anat enrarint: moltes capelletes i moltes preguntes a l’hora. Per tant, m’ha tornat a venir el Papa al cap. En més d’una mil·lèsima de segon pots passar a disputar la final de Wimbledon colpejant consultes i aclariments a quedar-te com una figa seca.  En situacions com aquesta tems  que allarguis la sessió, però t’engresques per treure l’entrellat de l’errada o del dubte.  N’aprens un munt, tot i que no sé si passa el mateix a tot el grup. Veus que n’hi ha a la lluna de València.

Avui:

  • per què ens (els) estranya que a elles sigui els i no pas les.
  • he recordat per què costa de diferenciar l’ús de li i hi.
  • en una combinació m’he vist ballant com la Pantoja (se me enamora el alma) per culpa de la consulta d’una alumna –no cal que aixequis la mà quan llegeixis l’entrada. Li sortia el pronom reflexiu en comptes de els per substituir el CI, combinant amb el CD (els). Després ho entès: per la llei de repetició (restricció) de pronoms!!
  • He aconsellat que potser no hauríem de recórrer a la traducció simultània i recòrrer a la sintaxi ( saber reconèixer els referents preguntant al verb).

Com que m’han esgotat, m’ha anat perfecte per plantejar l’objectiu següent: saber diferenciar l’ús de si no / sinó. Per parelles, han pensat en una explicació. Continuo amb la mania d’intervenir en les explicacions. Quan aprendré que callat estic més maco?

He volgut treballar una manera distesa, i tradicional, el canvi i la caiguda de la preposició. Els ha fet mandra buscar la parella. Però em sembla que han captat de seguida quin tipus de verbs treballàvem. Tot seguit, quan pensaven en una oració, s’han adonat del fenomen. M’ha costat a partir d’una oració seva exemplificar-los el canvi i la caiguda.

Hem corregit el dictat. Dubtava de com establir un banc d’errades. Havia pensat que cadascú triés una errada i que els altres expliquessin o deixessin una solució (estil Trujillo i Cia.). No me n’he sortit. Hem hagut de recórrer a les normes ortogràfiques, tot  i que tenia al cap aquesta entrada.

Tant és que acabis un període com n’encetis un altre, l’avaluació es respira a l’aula o bé  és motiu de reflexió. Si la finalitat ha de servir per impulsar l’aprenentatge, cada vegada m’adono més de les paradoxes que ens aboca.

Primera interrogació:  què recomanaríeu a un pagès que s’ha escarrassat de valent per poder obtenir una bona collita i que al final del cicle  pot patir una inclemència meteorològica que li malmeti en un tres i no res la seva labor? Li aconsellaríem que procurés assegurar-la. Doncs, per què fem tants escarafalls  els qui ens dediquem a l’agricultura formativa quan volem garantir la nostra recol·lecció? Potser la mare dels ous és que no acabem de creure’ns que l’avaluació ha de ser el reflex del mètode que apliquem a l’aula o bé les institucions tampoc no ens hi ajuden a refermar aquesta creença.

Si t’animes a experimentar l’avalaució reguladora ( o formativa) — continuo emprant el terme que ens va ensenyar fa temps el professor Joan Rué–, és important comptar amb algú amb qui poder contrastar els resultats i l’experiència. S’agraeix sobretot en els moments crítics en què dubtes del projecte. Recordo que començava a ser víctima de l’escepticisme perquè els resultats no s’ajustaven a les meves  expectatives, una companya em va demostrar que funcionava cada vegada que l’aplicava amb un grup gens homogeni. Va aconseguir un 100% d’assoliment en un grup amb què hi havia una alumna dislèxica i una altra amb una disminució psíquica. La clau de l’èxit: diagnosticant, és a dir, constatant punts de partides; explicitant objectius ; i,  el més important, confiant en les possibilitats de cada un del grup.

M’ha entusiasmat l’experiència relatada per Adrià Benet en què  destaca el protagonisme de l’alumnat en una junta avaluadora. Aprofito per relatar què vaig incorporar en la trobada presencial amb les alumnes de la modalitat a distància per examiar-se. El dia abans  llegia el conte de Javier Carril, Mi  jefe es un samurai.  Em sorprendre. Tot seguit, vaig anar barrinant i barrinant… i vaig arribar a la conclusió d’aplicar la tècnica de la respiració abans de fer la prova. Tothom ve fet un sac de nervis, però l’alumnat que ho fa en la modalitat a distància és que avaluem uns continguts que els han après bastant autònomament des de cas, amb tots les eines. Ara, els demanem de fer el doble salt mortal, però sense cap mena de xarxa. Així doncs, vaig improvisar un pla de xoc. Me’n vaig anar a buscar unes infusions abans que arribessin. Així ambientàvem l’aula.  Quan es van acomodar els vaig explicar l’experiment que volia provar. Van acceptar de participar. No es van calmar gaire, però algú va agrair el detall. Va ser un recurs que el vam haver d’emprar en un curs presencial amb una alumna afectada d’angoixa i que moments abans va comunicar que es veia incapaç de fer la prova perquè patia atacs constants d’ansietat.

Si confesso que el meu objectiu quan assumeixo un curs com a professor és que l’assoliment total, és a dir, aspiro a registrar un índex del 100%, he de tolerar  somriures burlaners.  Algú et qüestiona si  tens ànima de bohemi o de treballar en una tómbola. Doncs, s’equivoca.  D’altres em titllen d’utòpic, i no s’equivoquen pas. Ara bé, m’agradaria recordar-los que aprendre  és una acció  que també  podem etiquetar així. És arribar a una fita  Una bona mostra és la defensa d’un gran nombre de professorat de tots els àmbits i nivells  del poder transformador de l’educació. Em resisteixo a mesurar objectivament només els continguts que he de transmetre en un curs perquè és el més detectable o més fàcil de jutjar: se sap o no se sap. M’interessa més que els meus destinataris siguin capaços d’utilitzar-los fora de l’aula. Són persones adultes, cadascú amb la seva motxilla plena d’alegries, penes, expectatives, coneixements, destreses diferents.  Així doncs, per què ens entestem a voler passar tothom pel mateix sedàs. Tan difícil és acceptar que podem negociar –fa temps que no me la puc treure del cap!– amb els interessats com volen que es valori el seu aprenentatge?  Si la finalitat de l’avaluació és que l’alumne avanci, per què hem d’arraconar o bandejar tot el vessant emocional que comporta el creixement d’una persona? Finalment, recomano la lectura de la reflexió del professor Fernando Trujillo perquè analitza amb rigor científic les contradiccions que he intentat apuntar.

I acabo: he de repassar el  codi per examinar el meu nivell d’honestedat.  Què hauré de fer en cas que m’indiqui NM (necessito millorar)?