Feia temps que em ballava pel cap com dur a la pràctica un curs ballable. D’ençà que vaig conèixer la iniciativa de Matt Harding, pensava que es podia incorporar d’alguna manera a l’aula. També havia estat testimoni del poder de transformació del ball a l’aula. Vaig poder viure la reacció dels alumnes quan una companya ens va oferir una sessió de biodansa com a agraïment pel curs.
L’altra, quan vam acordar preparar una flashmob per a una cloenda de cursos. Va ser un projecte cooperatiu, liderat per una alumna. Va ser l’encarregada de cercar una coreografia. Ella ens proposava els moviments i els passos, però els anàvem adaptant a les nostres possibilitats.
Ara bé, només em va faltar llegir aquest apunt de María Acaso! Em va entrar un mono formatiu. Vaig agrair la invitació per part de Maria Paczkowski de la màster class de Cesc Gelabert,en la presentació del estudis Expert en llenguatges artístics, expressió i comunitat de la Fundació Pere Tarrés el 9 de juny.També vaig acudir al II Fòrum d’Arts Aplicades. No vaig dubtar a quin taller apuntar-me: el que oferia Wilfried van Poppel.
Escoltant Cesc Gelabert, em vaig adonar que tenia massa temps clavats els alumnes a les cadires. Per què sempre comptava que havien de dur a terme les activitats asseguts? A més, m’havia suggerit que el motiu d’algunes reticències dels alumnes a certs continguts es devia a la postura immòbil que els obliguem a mantenir. Quant al taller de Wilfried van Poppel, vaig viure dues hores inoblidables. No és només que t’engresques participant en la coreografia que t’ensenya, sinó són les breus explicacions o els petits consells que et va proporcionant. Vas notant una transformació interior, deixant de banda que em vaig adonar que tinc problemes de sincronia i de memoritzar moviments.
dav
Per tant, incloure el moviment en la pràctica docent podia afavorir, en primer lloc, per desprendre’ns del tuf academicista; en segon lloc, potencia el protagonisme de l’alumnat i, en tercer lloc, desperta l’esperit creatiu que tenim dins nostre, cohesiona el grup i emergeix la singularitat de l’alumnat. Per tant, s’adiu a un aprenentatge espontani, informal i democràtic.
Així doncs, em va semblar que la dansa podia servir per cohesionar els alumnes de dos grups fusionat. Uns eren alumnes meus del trimestre anterior mentre que la majoria havia seguit amb un altre professor. Com justifica Wilfried van Poppel del seu projecte: “Si les persones poden ballar juntes, poden viure juntes”. D’altra banda, la coreografia seria el mitjà per construir el relatograma del curs. Hauríem d’anar ideant els moviments de cada sessió amb el que consideréssim cabdal.
Barrinant sobre la dansa-teatre, vaig saber de l’homenatge a Josep M. Benet i Jornet. Podria incorporar la lectura, en aquest cas, dramàtica. Ja veurem cap a on es conduirà i quins productes podem crear. Com que el curs s’acabarà l’endemà del Dia Mundial de la Poesia, em va semblar que ens anava com anell al dit si hi afegíem la lectura del poemari de Sònia Moll GamboaI Déu en algun lloc.
Em sap greu, però crec que aquest apunt estaria llest abans del debat d’anit, una iniciatiava que organitza #Xatac5. Van debatre si donem prou veu als alumnes. Aquesta entrada relatarà precisament com he experimentat el desapoderament educatiu amb un grup d’E3. Penso que la composició del grup ho permetia. Alguns alumnes ja estan avesats a treballar per projectes des del B1 o B2 i uns altres s’han anat familiaritzant amb un enfocament de curs molt més informal. M’hauria agradat provar l’aprenentatge per servei, però seguint la labor d’Ainhoa Ezeiza em va animar a endinsar-me en l‘il·lusionisme social que impulsa el sevillà Javier Encina. Aprofito l’avinentesa per reiterar-los el meu profund agraïment pel constant acompanyament, malgrat les dificultats de traducció de les meves reflexions. A més, em pensava que era una via per aprofundir en una de les microrevolucions de María Acaso.
Una de les paradoxes més flagrants en l’educació és que es el paradigma pedagògic va dissociat amb el model de societat. Ivan Illich ja evidenciava aquesta contradicció amb una simple constatació: com és que manté el mateix sistema educatiu arreu del món independentment del tipus de govern. La mateixa composició d’una aula tant per a països desenvolupats com per a països sota règims dictatorials n’és un bon exemple. Així doncs, si es reclama un canvi educatiu és més aviat per la pressió de la revolució tecnològica que no pas per adequar la formació cap a una ciutadania democràtica. Pretenem formar individus que han de conviure democràticament, però en canvi seguim educant votants submisos. Em temo que algunes piulades del debat van en aquest sentit.
Una de les armes de control en l’àmbit escolar és l’avaluació, concretament la certificadora. Vet aquí que va ser el punt de partida del curs. Tal com qüestiona la cantant Mala Rodríguez, qui pot jutjar el seguiment d’un alumne si no és ell mateix. Una prova, de la qual el principal interessat no hi ha participat en l’elaboració, pot determinar la competència d’un alumne? Si partim que ningú no aprèn el mateix ni de la mateixa manera, per què ens entestem a mesurar-los amb una falsa objectivitat? La majoria de conflictes que esclaten entre alumnes i docents per culpa dels resultats es deuen per vacil·lacions subjectives dels examinadors. Per què no podem negociar amb el grup els criteris avaluatius? Els experts recomanen que l’aprenentatge no pot estar supeditat a l’avaluació. Ara bé, a l’hora de valorar un aprenentatge competencial hem d’aplicar mètodes tradicionals: una prova; a més, externa.
L’avaluació ètica va néixer com un projecte democràtic i pretenia que els alumnes també es plantegessin algunes de les qüestions que hem apuntat en el paràgraf anterior. Va costar, d’entrada, que els alumnes entenguessin tant la metodologia com la finalitat del projecte. Va sobtar que en les primeres sessions el docent deixés de conduir el debat o de liderar els acords. A més, amoïnava que el mètode impedís l’assoliment del certificat. No obstant això, es va poder concretar en dues línies. D’una banda, es va acordar crear un reportatge per difondre aquesta nova visió de l’avaluació. De l’altra, es va pactar que calia ser presents a les xarxes socials. No només es pretenia seguir difonent les sessions sinó també es volia generar debat formulant les preguntes del reportatge. Vam haver de crear un tauler a Pinterest. Això va provocar que al final del curs, alguns alumnes demanessin de treballar la competència digital en propers cursos. També vaig dissenyar un parell de sessions que potser s’escapaven d’aquesta línia. Vam celebrar Sant Jordi amb activitats lúdiques i el Dia Mundial del Joc. Així mateix, el Servei ens va brindar un repte: seríem capaços d’organitzar unaflashmob. I la vam muntar, encara que sigui més aviat de butxaca.
Imatge de José M. Guinea, Chema
Penso que aquesta empresa en va servir per posar-nos a provar el nostre il·lusionisme social. Vam haver de recórrer a la confiança entre uns i altres: primer, amb la Laura, qui va assumir l’encàrrec de dirigir l’acció, però també amb la resta perquè ens vam ajudar a memoritzar els passos o bé a suggerir alguna millora de la coreografia. No era pas una simple coreografia. Volíem demostrar a la resta del Servei que havia suposat aquest curs: aprendre a desaprendre entre tots junts. El que acabàvem de presentar havia estat gràcies a l’esforç individual, amb grup (la disposició dels ballarins: un havia de ser de referent per a l’altre) per a la resta de convidats. I, és clar, ens va proporcionar molts moments d’alegria. Tant la confiança com l’alegria són dos components d’aquest model d’activisme social.
Tot i que vaig perfilar el projecte mínim viable, no vaig seguir ortodoxament l’aprenentatge basat per projectes: era incapaç d’establir els productes finals. També vaig aplicar la ludificació, presentant activitats lúdiques i divertides que servien per demostrar que també anaven bé per mesurar el progrés dels alumnes. Vam jugar a les frases fetes amb mímica o vam repassar el vocabulari que havia utilitzar per confeccionar els relatogrames en una sopa de lletres.
Aquest recurs narratiu va ser idoni per començar cada sessió, però va anar demostrant com anaven adquirint els alumnes més fluïdesa, a més de ser un moment d’un gran poder socialitzador. Després recordàvem què teníem en dansa i organitzàvem els grups de treball. Continuàvem mantenint un grup de Google+. Així teníem més a mà el dietari d’aula, però també tots els artefactes que anàvem construint (des de fotografies de llibres dedicats, presentacions amb els acords, mems paramiològics, podcasts) i els relatogrames.
Quant a l’avaluació final, vam fer la prova, però adaptant-la a la filosofia del curs. Van fer-la per parelles la part escrita. També tenien permís per consultar o bé ajudar les altres parelles. Cada parella va adoptar el seu estil: algunes ho feien individualment i després ho contrastaven. D’altres, en canvi, realitzaven els exercicis consensuadament. La prova oral vam seguir el que havíem posat en pràctica en el curs B3: organitzar un esmorzar de forquilla i ganivet. Els alumnes vénen amb unes viades per llepar-se’n els dits. Llavors, en la sobretaula, és el moment per a l’exercici oral. En comptes de respondre a les situacions comunicatives que han planificat els autors, havien de construir un relatograma del curs que els servís per relatar quines eren les seves expectatives, què havien assolit, què els havia agradat del curs i què hi havien trobat a faltar. Vaig escoltar uns relats molt emotius.Abans, però, vam mirar que emergissin el poder de cadascú, acció copiada d’Álvaro Solache, però molt efectiva.
Per concloure, si el grup continua el proper curs experimentarem un itinerari d’aprenentatge més personalitzat. La majoria necessita accedir al mercat laboral. Per tant, mirarem que assoleixin el certificat C1. Per què hem de deixar d’inspirar-nos amb la cantant andalusa? I si continuem desenvolupant el projecte de l’avaluació ètica? Ara se’m fa estrany impulsar un curs sense aquesta etiqueta.
19a sessió. Tot i que és la sessió destinada a la correcció de les proves, la vam reservar per preparar la flashmob. Ens va anar prou bé la connexió per fixar-nos en el vídeo que ens havia passat la Laura —bé, a partir d’ara Madame Laura—, perquè es va convertir en una molt bona monitora. Ens va anar ensenyant els diferents passos. Mirava d’utilitzar recursos per facilitar-nos aprendre la dansa; com per exemple, metàfores perquè ens fos més fàcil memoritzar el pas. Vaig descobrir que era un molt mal alumne. No escoltava gens les indicacions. Només reia cada dos per tres i feia pallassades a la resta del grup. Éra la tensió i l’emoció.
Ens vam entrenir en els primers passos, vam haver d’aprendre la resta en un tres i no res. La Laura ens observava. Ens feia repetir quan algun pas no ens sortia prou sincrònic o bé a algú li costava. Ara bé, tot i que va liderar la construcció de la flashmob, la resta ajudàvem, suggeríem. Va ser un gaudi. Va venir la Transi, tot i que ja ens havia advertit que per un problema familiar no podria venir a la cloenda.
Al final, van improvisar una operació distreure-el-professor-perquè-li-puguem-deixar-el-regal-sobre-la-taula. Em vaig trobar una targeta en forma de relatograma amb dedicatòries escrites, el llibre Cremeu Barcelona! i una bona ampolla de cava. Em van prohibir de compartir-la amb ells. Em van recomanar que la reservés per a una ocasió molt especial.
La Laura va proposar si podíem repetir l’assaig l’endemà. I així va ser. Tothom com un clau. Vam arrambar les cadires i sant tornem-hi.
20a sessió. Se’m van avançar. Havia previst sorprendre’ls amb un relatograma. Al bell mig hi havia un cor. Ha estat un trimestre molt emotiu i del qual hem après plegats. Després, al voltant, quatre aspecte que volia destacar del grup. Havíem volgut trencar tòpics amb l’avaluació ètica. M’bavia adonat que era un grup amb poders. Estava molt content de la singladura, tot i que al principi anàvem perduts. Per tant, els veia capaç de superar qualsevol repte que ens plantegessin.
Després, vaig anomenar cadascú i els vaig explicar per què havia triat una imatge. Havia pensat en l’Aliou com un lleó pel coratge que havia tingut al llarg d’aquests cursos. Malgrat les limitacions, havia estat pacien. Vaig escollir un caserio il·luminat per a la Begoña, la Begotxu. És la marassa del grup. És una persona acollidora i que sempre està atent per saber com et pot ajudar. Vaig triar un fondista amb el Celes. Només va poder assistir a mig curs, però mirant de superar la por de la competència digital. El Chema, com a bon culer, havia de tenir l’escut del seu equip de futbol. El vaig anomenar el nostre Xavi. Per a l’Eva vaig buscar una pizza. Al començament sempre parlava en italià. L’últim dia va deixar anar una italianada. Per al Fernando, Michael Jordan. Ja està tot dit. Ha estat el company modèlic. Va tirar del carro sempre, tot i que es va emprenyar per si perdíem el temps. Hauria de triar Vespertine per a la Johanna. Em vaig decantar per unes tasses de te. Estic segur que sempre ens n’oferiria per tenir-nos junts. Per a la nostra coreògrafa, li vaig triar la foto d’unes arepas, el mejar típic colombià. M’agrada molt aquesta paraula. Per a la Leticia, mate. Tinc un bon record del seu taller de mate del trimestre anterior. A més, és una beguda socialitzadora com el te. Em va venir al cap Nadia Comeneci per a la Vivi. Ara entenc per què va ser una de les millors gimnates de la història: la sang romanesa. Són obstinades i persistents.Finalment, un bon cistell de taronges per a la Transi. Cada dia parla més en valencià.
Els vaig confessar que no em calia envejar el Luis Enrique. Jo també comptava amb el millor equip del món. És curiós. D’ençà d’aquestes sessions, sempre escric companys i no pas alumnes. Aquest vídeo us ho aclarirà.
Extret d’
la rebotiga 
